La Guerra Civil a França

 

Karl Marx

Comunicació del Consell general de l'Associació Internacional dels Treballadors

A tots els membres de l'Associació a Europa i als Estats Units

I

El 4 de setembre de 1870, quan els obrers de París proclamaren la República, que fou aclamada quasi instantàniament d'un cap a l'altre de França, sense una sola veu discordant, una conxorxa d'advocats en cerca de places, amb Thiers com a home d'Estat i Trochu com a general, es va emparar de la Casa de la Vila. Aquella gent, aleshores, estava imbuïda d'una fe tan fanàtica en la missió devoluta a París de representar França en totes les èpoques de crisi històrica que, per a legitimar llurs títols usurpats al Govern de França, trobaren que bastava presentar llurs mandats expirats de representants de París.

En la nostra segona comunicació sobre la guerra recent, cinc dies després de l'adveniment d'aquests homes, us dèiem qui eren ells. Tot i així, donat que els vertaders dirigents de la classe obrera estaven encara engarjolats dins les presons bonapartistes i els prussians avançaven sobre la ciutat, París, pres d'improvís, va tolerar aquesta presa del poder, amb la condició expressa que només seria exercit amb els únics fins de defensa nacional. Com defensar París, però, sense armar la seva classe obrera, sense organitzar una força efectiva i instruir les seves files per mitjà de la guerra mateixa? París armat, però, era la revolució armada. Una victòria de París sobre l'agressor prussià hauria estat una victòria de l'obrer francès sobre el capitalista francès i els seus paràsits d'Estat. Entre aquest conflicte, entre el deure nacional i l'interès de classe, el Govern de la Defensa Nacional no dubta ni un instant: es va transformar en un Govern de la Defecció Nacional.

La primera mesura que va prendre fou d'enviar Thiers a fer un tomb per totes les corts d'Europa perquè hi implorés mediació, mitjançant la barata de la República per un rei. Quatre mesos després de començar el setge, quan hom cregué arribat el moment oportú de deixar anar per primera vegada la paraula capitulació, Trochu, en presència de Jules Favre i d'alguns dels seus col·legues, arengà en aquests termes els batlles de París aplegats:

Aquest discurset encantador de Trochu fou publicat posteriorment per M. Corbon, un dels batlles presents.

Així, el vespre mateix de la proclamació de la República, el «pla» de Trochu, els seus col·legues ho sabien, era la capitulació de París. Si la defensa nacional hagués estat alguna cosa més que un pretext per al govern personal de Thiers, Favre i Cia., els pervinguts del 4 de setembre haurien abdicat el 51 haurien posat el poble de París al corrent del «pla» de Trochu; li haurien fet avinent que calia retre's a l'instant, o prendre la seva sort per la pròpia mà. En comptes d'això, però, els infames impostors resolgueren de guarir la follia heroica dels parisencs: els farien sofrir un règim de fam, els eixordarien i, entre i entre, els entabanarien amb manifests escarafallosos: «Trochu, el governador de París, no capitularà mai»; Jules Favre, ministre dels Afers estrangers, no cedirà «Ni una polzada del nostre territori! Ni una pedra de les nostres fortaleses!». En una lletra a Gambetta, aquest mateix Jules Favre, precisament, confessa que allò contra què ells es «defensaven», no eren pas els soldats prussians, sinó els «treballadors de París». Tota la durada del setge, els pinxos bonapartistes, a qui Trochu, molt prudentment, havia confiat el comandament de l'exèrcit de París, bescanviaren, en llur correspondència íntima, plasenteries grolleres sobre aquella farsa de la defensa. (Vegeu, per exemple, la correspondència d'Alphonse Simon-Guiod, comandant en cap de l'artilleria de l'Exèrcit de la defensa de París i gran creu de la Legió d'Honor, amb Suzanne, general de divisió d'artilleria, correspondència publicada per «Le Journal officiel» de la Comuna.) [1]

A la fi, el dia 28 de gener de 1871, la màscara de la impostura fou llençada. Esmerçant un heroisme vertader en envilir-se fins al capdavall, el Govern de la Defensa Nacional aparegué en la capitulació de París com «el Govern de França per permissió de Bismarck», un paper tan vil, que Lluís Bonaparte mateix, a Sedan, s'hi havia refusat amb horror. Després dels esdeveniments del 18 de març, en llur fugida esbojarrada cap a Versalles, els capitulaires abandonaren a París les proves escrites de llur traïció, i, per anorrear aquestes proves, com ho digué la Comuna en la seva comunicació als departaments, «aquests homes no havien de dubtar a fer de París un munt de ruïnes dins una mar de sang».

Però, per a acarnissar-se amb una ardor tal en la consecució d'aquest objectiu, alguns dels membres dirigents del Govern de la Defensa tenien a més a més raons pròpies, unes raons ben particulars.

Poc després de la conclusió de l'armistici, Millière, un dels representants de París a l'Assemblea Nacional, afusellat després per ordre expressa de Jules Favre, publicava una sèrie de documents jurídics autèntics que provaven com Jules Favre, que vivia en concubinatge amb la dona d'un embriac resident a Alger, havia pervingut, gràcies a l'elaboració de falsos documents que s'escalonaven al llarg de diversos anys, a apoderar-se, en nom dels seus fills adúlters, d'una herència important que havia fet d'ell un home ric i que, en un procés intentat pels hereus legítims, només havia escapat a l'escàndol gràcies a la connivència dels tribunals bonapartistes. Com que no era possible desempallegar-se d'aquests documents jurídics tan secs, ni tan sols amb l'ajut de la retòrica, Jules Favre, per primera vegada en sa vida, va callar, tot esperant en silenci l'explosió de la guerra civil, per denunciar aleshores frenèticament el poble de París, com una banda de presidiaris escapats, en plena revolta contra la família, la religió, l'ordre i la propietat. El 4 de setembre, quan aquest mateix falsari havia tot just accedit al poder, donava la llibertat, per simpatia, a Pic i a Taillefer, condemnats per falsisicació de documents, sota l'Imperi mateix, en l'escandalós afer de l’«Étendard». Un d'aquests homes, Taillefer, havent gosat tornar a París sota la Comuna, altra vegada va ser empresonat a l'acte; després de tot això, Jules Favre s'exclamava a la tribuna de l'Assemblea Nacional que París posava en llibertat tota la seva tropa de bandits.

Ernest Picard, aquest Falstaff del Govern de la Defensa Nacional, que es nomenà a si mateix ministre de l'Interior de la República, després d'haver-se esforçat debades a esdevenir ministre de l'Interior de l'Imperi, és el germà d'un cert Arthur Picard, individu engegat de la Borsa de París per estafador (vegeu el report de la prefectura de policia amb data del 13 de juliol de 1867), i convicte, per pròpia confessió, d'un robatori de tres-cents mil francs quan era director d'una de les sucursals de la Société générale, 5, rue Palestro (vegeu el report de la prefectura de policia de l’11 de desembre de 1868). Aquest Arthur Picard fou nomenat, per Ernest Picard, director del seu diari «L'Électeur Libre». Mentre que la major part dels corredors de borsa eren enganyats per les mentides oficials del diari del ministre, Arthur feia la torniola entre l'Interior i la Borsa per fruir-hi a l'avançada dels desastres dels exèrcits francesos. Tota la correspondència financera d'aquesta digna parella de germans caigué a les mans de la Comuna.

Jules Ferry, advocat sense feina abans del 4 de setembre, va reeixir, com a batlle de París durant el setge, a treure per estafa una fortuna de la fam. El dia que hauria de donar compte de la seva mala administració seria també el de la seva condemna.

Aquests homes, doncs, només podien trobar dins les ruïnes de París llur cèdula de llibertat condicional. [2] Eren ben bé els homes que Bismarck havia de menester. Quatre passades de jocs de mans, i Thiers, fins aleshores conseller secret del Govern, aparegué al seu capdavant amb els seus «alliberats condicionals» per ministres.

Thiers, aquest taperol monstruós, ha seduït la burgesia francesa durant més de mig segle, perquè és l'expressió intel·lectual més acabada de la seva pròpia corrupció de classe. Abans d'esdevenir home d'Estat, ja havia donat prova, com a historiador, del seu domini de la mentida. La crònica de la seva vida pública és la història de les dissorts de França. Aliat dels republicans abans del 1830, s'esmuny dins el ministeri sota Lluís-Felip, tot traint el seu protector, Laffitte. S'insinua en els favors del rei tot provocant avalots contra el clericat, en el curs dels quals l'església de Saint-Germain-l'Auxerrois i l'arquebisbat foren barrejades, i fent-se l'espia-ministre, i després el llevador-escarceller de la duquessa de Berry. El carnatge dels republicans, carrer Transnonain, [3] i les infames lleis del setembre contra la premsa i el dret d'associació, que el seguiren, foren obra «seva». Quan reaparegué com a president del Consell pel març de 1840, va sorprendre França amb el seu pla de fortificacions de París. Als republicans, que denunciaven aquest pla com un complot pèrfid contra la llibertat de París, va replicar a la tribuna de la Cambra dels diputats:

És veritat que no hi hauria hagut cap govern que gosés girar cap a París el foc dels seus forts, si no era el govern mateix que, d'antuvi, havia lliurat aquests forts als prussians.

Quan el rei «Bomba» posà la grapa damunt Palerm, pel gener de 1848, Thiers, que de temps no exercia funcions de ministre, ressorgí a la Cambra dels diputats.

Divuit mesos després, Thiers estava entre els defensors més ferotges del bombardeig de Roma per un exèrcit francès. [4] De fet, sembla que el rei «Bomba» no féu altre mal sinó limitar el seu bombardeig a quaranta-vuit hores.

Alguns dies abans de la Revolució de febrer, irritat pel llarg exili lluny del poder i dels seus beneficis, a què l'havia condemnat Guizot, i flairant l'olor d'un alçament popular proper, Thiers, amb aquell estil pseudo-heroic que li ha valgut el malnom de «Mirabeau-mouche», declarà a la Cambra dels diputats:

Sobrevingué la Revolució de febrer. En lloc de reemplaçar el gabinet Guizot per un gabinet Thiers, com l'homenet ho havia somiat, va reemplaçar Lluís Felip per la República. El primer dia de la victòria popular es va amagar curosament, oblidant que el menyspreu dels treballadors el posava a cobert de llur odi. Tot i així, amb el seu coratge llegendari, continuà defugint l'escena política, fins i tant que els carnatges de juny l'haguessin netejada per al seu gènere d'activitat. Aleshores esdevingué el cervell dirigent del «partit de l'ordre» i de la República parlamentària, aquest interregne anònim durant el qual totes les faccions rivals de la classe dirigent conspiraven «ensems» per esclafar el poble, i «l'una contra l'altra» per restaurar cadascuna la monarquia que preferien. Aleshores, com avui, Thiers denunciava els republicans com l’únic obstacle a la consolidació de la República; aleshores, com avui, parlava de la República com el botxí a don Carlos: «Et mataré, però és pel teu bé.» Avui, com aleshores, podrà exclamar, l'endemà de la seva victòria: «L'imperi és fet!» A despit de les seves homilies hipòcrites sobre les «llibertats necessàries» i de la seva rancúnia personal contra Lluís Bonaparte, que l'havia enganyat i fet fora del parlamentarisme; i, fora de la seva atmosfera factícia, aquest homenet sap bé que s'arrufa i torna al no-res; Thiers ha estat còmplice de totes les infàmies del Segon Imperi, des de l'ocupació de Roma per les tropes franceses, fins a la guerra amb Prússia, a la qual va instigar amb les seves invectives ferotges contra la unitat alemanya; no pas perquè aquesta serviria de façana al despotisme prussià, sinó perquè atemptaria contra el dret tradicional de França a la divisió d'Alemanya. La política estrangera de Thiers, tan afectat de brandar davant Europa, amb els seus braços de nan, l'espasa de Napoleó I, el qual havia esdevingut el cirabotes històric, [5] ha tingut sempre per coronament la humiliació total de França, des de la Convenció de Londres el 1841 fins a la capitulació de París el 1871 i la guerra civil actual, en què llançà contra París els presoners de Sedan i de Metz amb l'alta autorització de Bismarck. Malgrat la flexibilitat del seu talent i la inconstància dels propòsits que persegueix, aquest home ha estat tota la vida encadenat a la rutina més fòssil. És evident que els corrents profunds de la societat moderna havien d'ésser per a ell cosa per sempre amagada; però, fins i tot els canvis més manifests a la seva superfície repugnaven a un cervell tota la vitalitat del qual s'havia refugiat a la llengua. Així, mai no es va cansar de denunciar com a sacrilegi tota desviació del sistema del proteccionisme francès, caigut en desuetud. [6] Ministre de Lluís-Felip, va denigrar els ferrocarrils com una quimera boja; i, més tard, dins l'oposició sota Lluís Bonaparte, estigmatitzà com una profanació tota temptativa per reformar el sistema podrit de l'exèrcit francès. Mai, de tota la seva llarga carrera política, no s'ha fet creditor d'una sola mesura, per mínima que sigui, d’alguna utilitat pràctica. Thiers només ha estat conseqüent en la seva avidesa de riquesa, en el seu odi als homes que la produeixen. Havent entrat pobre com Job en el seu primer ministeri sota Lluís-Felip, en va sortir milionari. El seu darrer ministeri sota el mateix rei (el de l'1 de març de 1840) el va exposar a acusacions públiques de concussió a la Cambra dels diputats, a les quals s’acontentà de respondre amb llàgrimes, mercaderia que Thiers prodiga amb tanta facilitat com Jules Favre o qualsevol altre cocodril. A Bordeus, la seva primera mesura per salvar França d'una ruïna financera imminent fou de dotar-se a si mateix de tres milions l'any, primer i darrer mot de la «república econòmica», que havia fet mirotejar davant els ulls dels seus electors de París l'any 1869. Un dels seus antics col·legues a la Cambra dels diputats de 1830, també capitalista i, tot i així, membre abnegat de la Comuna, Beslay, apostrofava darrerament Thiers en un cartell públic:

Esdevingut senyor de la petita purrialla política, virtuós del perjuri i de la traïció, rebregat en tots els baixos estratagemes, en els expedients murris i en les perfídies vils de la lluita dels partits al parlament, sempre amatent, una vegada foragitat del ministeri, a encendre una revolució, per ofegar-la dins la sang un cop hi ha tornat, amb prejudicis de classe a guisa d'idees, vanitat a guisa de cor, menant una vida privada tan abjecta com la seva vida pública és menyspreable; no pot evitar, fins i tot ara que fa el paper d'un Sil·la francès, de realçar l'abominació dels seus actes amb la ridiculesa de les seves fanfarronades.

La capitulació de París, lliurant a Prússia no solament París, ans França sencera, ha tancat la llarga sèrie d'intrigues i de traïcions amb l'enemic que els usurpadors del 4 de setembre havien inaugurat, com Trochu en persona ho havia dit, el vespre mateix. D'altra banda, la capitulació obria la guerra civil que ara ells havien d'engegar amb l’ajuda de Prússia contra la república i París. El parany estava parat en les causes mateixes de la capitulació. En aquell moment, més d'un terç del territori estava a les mans de l'enemic, la capital estava tallada dels departaments, totes les comunicacions estaven desorganitzades.

En tals circumstàncies, elegir una vertadera representació de França era impossible sense prendre temps a bastament per als preparatius. Es precisament per això que la capitulació va estipular que calia elegir una Assemblea Nacional dins vuit dies, de manera que, a moltes parts de França, la nova de les eleccions a fer no hi arribà sinó a la vetlla de l'escrutini. Ultra això, aquesta Assemblea, segons una clàusula expressa de la capitulació, havia d'ésser elegida amb el sol objectiu de decidir la pau o la guerra, i, eventualment, de concloure un tractat de pau. La població no podia no sentir que els termes mateixos de l'armistici feien impossible la continuació de la guerra, i que, per a ratificar la pau imposada per Bismarck, els homes pitjors de França eren els millors. No content de totes aquestes precaucions, però, Thiers, abans mateix que el secret de l'armistici fos divulgat a París, havia partit a fer una volta electoral pels departaments per tal de galvanitzar-hi i ressucitar el Partit legitimista que, a partir de llavors, al costat dels orleanistes, havia d'ocupar el lloc dels bonapartistes, que no haurien estat tolerats. Thiers no en tenia pas por. Impossibles com a governants de la França moderna i, per tant, rivals menyspreables, ¿podia haver-hi, com a instrument de reacció, cap partit preferible a aquell l’acció del qual, segons paraules de Thiers mateix (Cambra dels diputats, 5 de gener de 1833), «s'havia confinat sempre a tres recursos: la invasió estrangera, la guerra civil i l'anarquia?». Aquests legitimistes creien de debò en l'adveniment d'aquell regne mil·lenari retrospectiu tant de temps esperat. Hi havia França davall la bota de la invasió estrangera; hi havia la caiguda d'un imperi i la captivitat d'un Bonaparte; hi havia, en fi, ells mateixos. La roda de la història havia voltat visiblement a l'inrevés i s'havia aturat a la «Cambra introbable» del 1816. A les Assemblees de la República, del 1848 al 1851, havien estat representats per llurs campions parlamentaris, instruïts i exercitats; ara eren els simples soldats del partit els qui s'hi llançaven: tots els Pourceaugnacs de França.

Tan bon punt aquesta assemblea de «rurals» [7] s'hagué reunit a Bordeus, Thiers els digué ben clar i llampant que els preliminars de pau havien d'ésser acceptats a l'acte, sense tan sols tenir les honors d'un debat parlamentari; només amb aquesta condició Prússia els permetria d'obrir les hostilitats contra la República i París, la seva plaça forta. Perquè la contrarevolució no podia perdre temps. El Segon Imperi havia més que doblat el deute nacional i, a més, havia endeutat feixugament totes les grans ciutats. La guerra havia inflat les càrregues d'una manera esglaiadora i havia fet grans estralls en els recursos de la nació. Per a completar la ruïna, hi havia el Shylock prussià, que exigia el manteniment de mig milió dels seus soldats en terra francesa, la seva indemnització de cinc mil milions i l'interès al 5% dels venciments endarrerits. Qui havia de pagar el compte? Només enderrocant la República per la violència els qui s'apropiaven la riquesa podien esperar de fer suportar als productors d'aquesta riquesa les despeses d'una guerra que ells mateixos havien provocat. Així, era precisament la immensa ruïna de França que empenyia patriòtics representants de la propietat territorial i del capital, a la vista i sota l'alta protecció de l'invasor, a empeltar sobre la guerra estrangera una guerra civil, una rebel·lió de negrers.

Hi havia, però, un gran obstacle que barrava el camí al complot: París. Desarmar París era la primera condició de l'èxit. París, doncs, fou intimat per Thiers a retre les armes. Després, París va ser flagel·lat per les frenètiques manifestacions antirepublicanes de l’Assemblea dels «rurals» i per les declaracions equívoques de Thiers mateix sobre l'estatut legal de la República; per l'amenaça de decapitar i descapitalitzar París; el nomenament d'ambaixadors orleanistes; les lleis de Dufaure sobre els venciments comercials i els lloguers, que amenaçaven de ruïna el comerç i la indústria parisencs; la taxa de Pouyer-Quertier, de dos cèntims sobre cada exemplar de totes les publicacions de qualsevol mena que fossin; les sentències de mort contra Blanqui i Flourens; la supressió dels diaris republicans; el transferiment de l'Assemblea Nacional a Versalles; el renovament de l'estat de setge proclamat per Palikao, i abolit el 4 de setembre; el nomenament de Vinoy, el «décembriseur», com a governador de París, el de Valentin, el gendarme de l'lmperi, com a prefecte de policia, i finalment el de d'Aurelle de Paladines, el general jesuïta, com a comandant en cap de la Guàrdia Nacional.

I ara tenim una pregunta a fer a Thiers i als homes de la Defensa Nacional, els seus subordinats. Sabem que, per mitjanceria de Pouyer-Quertier, el seu ministre de les Finances, Thiers havia fet un manlleu de dos mil milions, pagador immediatament. Doncs bé, és veritat o no:

En tot cas hi havia d’haver alguna cosa de molt urgent en tot aquest asseumpte, car Thiers i Jules Favre, en nom de la majoria de l'Assemblea de Bordeus, sol·licitaren sense vergonya l'ocupació de París per les tropes prussianes. Això, però, no eren pas els comptes de Bismarck, com ho digué públicament, amb una mitja rialla, als filisteus admiratius de Francfort, al seu retorn a Alemanya.

II

París en armes era l'únic obstacle seriós al mig del camí del complot contrarevolucionari. Calia, doncs, desarmar París! Tocant a això, l’Assemblea de Bordeus era la sinceritat mateixa. Si la clamor braoladora dels seus rurals no havia estat prou a fer-se sentir, el lliurament per Thiers de París a la tendra sol·licitud del triumvirat -Vinoy, el «décembriseur», Valentin, el gendarme bonapartista, i D'Aurelle de Paladines, el general jesuïta- hauria dissipat fins el darrer dubte. Al mateix temps que exhibien insolentment el vertader objectiu del desarmament de París, els conspiradors li demanaren de deposar les armes sota un pretext que era la més llampant, la més desvergonyida de les mentides. L’artilleria de la Guàrdia Nacional, deia Thiers, pertany a l'Estat, i és a l'Estat que ha de tornar. La veritat, heus-la ací: des del dia de la capitulació, per la qual els presoners de Bismarck havien lliurat França al canceller prussià, tot reservant-se una guàrdia nombrosa amb el propòsit exprés de blegar la capital, París estava alerta. La Guàrdia Nacional es reorganitzà i confià el comandament suprem a un Comitè central elegit pel conjunt del cos, a excepció d'algunes despulles de l'antiga formació bonapartista. La vetlla de l'entrada dels prussians a París, el Comitè va assegurar el transport a Montmartre, Belleville i La Villette, dels canons i les metralladores traïdorament abandonats pels capitulacionistes en els barris que els prussians havien d'ocupar i en llurs accessos. «Aquesta» artilleria provenia de les subscripcions de la Guàrdia Nacional. Havia estat reconeguda oficialment com a propietat privada seva en la capitulació del 28 de gener, i amb aquest títol havia estat exceptuada de la rendició general, a les mans del vencedor, de les armes pertanyents al Govern. I Thiers estava tan desproveït de tot pretext, per molt lleuger que fos, per a encetar la guerra contra París, que va haver de recórrer a la mentida flagrant: l'artilleria de la Guàrdia Nacional era, segons ell, propietat de l'Estat!

L'embargament de la seva artilleria no havia d'ésser sinó el preludi al desarmament general de París. I la revolució del 4 de setembre havia d'ésser desarmada a l'encop. Aquesta revolució, però, havia esdevingut el règim legal de França. La República, obra seva, era reconeguda pel vencedor en els termes mateixos de la capitulació. Després de la capitulació, la República havia estat reconeguda per totes les potències estrangeres, i l’Assemblea Nacional havia estat convocada en nom seu. La Revolució dels treballadors de París del 4 de setembre era l'únic títol legal de l’Assemblea Nacional amb seu a Bordeus i del seu executiu. Sense el 4 de setembre, l'Assemblea Nacional hauria hagut de deixar lloc a l'acte al Cos legislatiu elegit l'any 1869 per sufragi universal sota un règim francès i no prussià, i dispersat a la força per la Revolució. Thiers i els seus «lliberts condicionals» haurien hagut de capitular davant Lluís-Bonaparte, per tal d'obtenir-ne alguns salconduits que els estalviessin un viatge a Caiena. Els poders de l'Assemblea Nacional no eren sinó els d'un notari encarregat de fixar els termes de la pau amb Prússia. No era res més que un incident dins aquesta revolució, la vertadera encarnació de la qual continuava essent el París armat, París que l'havia feta, París que per ella havia sofert un setge de cinc mesos, amb les horrors de la fam, i que, prolongant la seva resistència, a despit del «pla» de Trochu, havia fet d'ella la base d'una guerra de defensa acarnissada a les províncies.

I ara, o bé París havia de deposar les armes a causa de la injunció ultratjant dels negrers rebels de Bordeus, i reconèixer que la seva revolució del 4 de setembre no significava res més que un simple transferiment del poder de Lluís Bonaparte als seus competidors reials; o bé havia d'afirmar-se campió abnegat fins al sacrifici de França, que era impossible de salvar de la ruïna i de regenerar, sense un capgirament revolucionari de les condicions polítiques i socials que havien engendrat el Segon Imperi i que, sota la seva tutela protectora, havien madurat fins a ésser completament podrides. París, afeblit a més a més per una fam de cinc mesos, no dubtà ni un instant. Resolgué heroicament de córrer tots els riscs d'una resistència contra els conspiradors francesos, desafiant fins i tot l’amenaça dels canons prussians apuntats contra ella dins els seus propis forts. Tot i així, en la seva horror de la guerra civil a què París havia de ser empesa, el Comitè central va servar la mateixa actitud purament defensiva, a desgrat de les provocacions de l’Assemblea, de les usurpacions de l'executiu i d'una amenaçant concentració de tropes a París i els seus voltants.

Fou Thiers, doncs, qui obrí la guerra civil tot enviant Vinoy al capdavant d'un estol de sergents de ciutat i d'alguns regiments de línia, en expedició nocturna contra Montmartre, perquè s'emparessin per sorpresa de l'artilleria de la Guàrdia Nacional. Ja sabem com aquesta temptativa va fallir davant la resistència de la Guàrdia Nacional i la fraternització de la línia amb el poble. D'Aurelle de Paladines havia fet estampar d'antuvi el seu butlletí de victòria, i Thiers tenia preparats els cartells que anunciaven les seves mesures de cop d'Estat. Tot això hagué d'ésser reemplaçat per les crides de Thiers, en les quals proclamava la decisió magnànima de deixar la Guàrdia Nacional en possessió de les seves armes; no hi havia gens de dubte, deia Thiers, que la Guàrdia Nacional les utilitzaria per unir-se al govern contra els rebels. Dels tres-cents mil guàrdies nacionals, només tres-cents respongueren a aquesta crida que els invitava a aliar-se al petit Thiers contra ells mateixos. La gloriosa revolució obrera del 18 de març va establir la seva dominació incontrastada sobre París. El Comitè central fou el seu govern provisional. Va semblar que, per un moment, Europa es demanava si les seves recents i sensacionals gestes polítiques i guerreres eren quelcom més que una ombra de la realitat, o si no eren solament els somnis d'un passat acabat de temps.

Del 18 de març a l'entrada de les tropes de Versalles a París, la revolució proletària es mantingué tan exempta dels actes de violència que abunden dins les revolucions, i molt més encara dins les contrarevolucions de les «classes superiors», que els seus adversaris no troben matèria per a exhalar llur indignació, si no és l'execució dels generals Lecornte i Clément Thomas, i l’afer de la plaça Vendôme.

Un dels oficials bonapartistes compromesos en l'atac nocturn contra Montmartre, el general Lecomte, havia ordenat per quatre vegades al 81è regiment de línia de fer foc contra civils sense armes, a la plaça Pigalle, i, davant els refús dels seus homes, els havia insultats furiosament. En lloc d'afusellar dones i infants, els seus homes l’afusellaren a ell. Els costums inveterats adquirits pels soldats a l'escola dels enemics de la classe obrera no poden pas canviar al moment mateix que aquests soldats passen al camp dels treballadors. Els mateixos homes executaren també Clément Thomas.

El «general» Clément Thomas, un ex-maréchal des logis malcontent, a les acaballes del regnat de Lluís Felip s'havia ficat a la redacció del diari republicà «Le Nationab» per servir-hi amb el doble títol d'home de palla (gerent responsable) i de duelista comissionat d'aquest diari tan batallador. Després de la Revolució de febrer, els homes de «Le Nationab», havent accedit al poder, metamorfosaren aquell antic maréchal des logis en general. Això fou a la vetlla del carnatge de juny, del qual, com Jules Favre, Clément Thomas va ser un dels instigadors més sinistres i n'esdevingué un dels botxins més covards. Després, ell i el seu títol de general desaparegueren durant força temps, per a reaparèixer en escena l’11 de novembre de 1870. La vetlla; [8] el «govern de la Defensa», fet presoner a la Casa de la Vila, havia donat solemnement paraula a Blanqui, a Flourens i a alguns altres representants de la classe obrera d'abdicar el seu poder usurpat a les mans d'una comuna que seria lliurement elegida a París. En comptes de tenir vera la seva promesa, va amollar contra París els bretons de Trochu, que ara reemplaçaven els corsos de Bonaparte. El general Tamisier fou l’únic que, refusant de sollar el propi nom amb aquell perjuri, dimití del comandament en cap de la Guàrdia Nacional i, en lloc seu, Clément Thomas esdevingué una altra vegada general. Mentre durà el seu comandament va fer la guerra, no pas als prussians, sinó a la Guàrdia Nacional de París. En va impedir l’armament general, excità els batallons burgesos contra els batallons obrers, eliminà els oficials hostils al «pla» de Trochu i llicencià, sota l’acusació infamant de covardia, aquells mateixos batallons proletaris l'heroisme dels quals ara ha provocat l’admiració de llurs enemics més acarnissats. Clément Thomas se sentia tot gloriós d'haver reconquerit els seus galons de juny de 1848, com a enemic personal de la classe obrera de París. Alguns dies abans del 18 de març encara sotmetia al ministre de la Guerra, Le Flô, un pla de collita pròpia per a «eliminar la flor de la canalla parisenca». Després de la derrota de Vinoy, no es va saber estar d'entrar en lliça en qualitat d'espia amateur. El Comitè central i els treballadors de París van ésser igual de responsables de l’execució de Clément Thomas i de Lecomte com la princesa de Gal·les ho fou de la sort de les persones esclafades entre la gernació el dia de la seva entrada a Londres.

El pretès carnatge de ciutadans sense armes a la plaça Vendôme és un mite del qual Thiers i els rurals no han volgut dir absolutament un mot a l'Assemblea, valent-se únicament per a difondre'l de la xurma servil del periodisme europeu.

Els «homes d'ordre», els reaccionaris de París, tremolaren per la victòria del 18 de març. Per a ells era el senyal del càstig popular que a la fi arribava. Els espectres de les víctimes, assassinades per ordre seva, des dels dies de juny de 1848 fins al 22 de gener de 1871, [9] es dreçaven davant ells. El pànic va ser llur únic càstig. Fins i tot els sergents de ciutat, en comptes d'ésser desarmats i empresonats com hauria calgut fer, trobaren les portes de París obertes de bat a bat perquè anessin a posar-se en segur a Versalles. Els homes d'ordre no solament no foren molestats, ans encara tingueren la facultat d'aplegar-se i d'ocupar més d'una posició forta al centre mateix de París. Aquesta indulgència del Comitè central, aquesta magnanimitat dels obrers armats que contrastava tan singularment amb el comportament habitual del «partit de l’ordre», aquest les va interpretar erradament com a símptomes d'un sentiment de feblesa. D'aquí el seu pla estúpid d'intentar, sota la capa d'una manifestació sense armes, allò que Vinoy no havia aconseguit amb canons i metralladores.

El 22 de març, una comitiva sediciosa de senyors «bé» deixà els barris elegants, portant entre les seves files tots els xitxarel·los i, al seu capdavant, les famílies notables de l'Imperi, els Heckeren, els Coëtlogon, els Henry de Pène, etc. Sota el pretext covard d'una manifestació pacífica, però portant en secret armes mortíferes, aquesta colla es formà en ordre de marxa, maltractà i desarmà els sentinelles i les patrulles de la Guàrdia Nacional que encontrà al seu pas i, desembocant de la rue de la Paix a la plaça Vendôme als crits de «A baix el Comitè central! A baix els assassins! Visca l'Assemblea Nacional!», intentà de forçar els posts de guàrdia que feien la sentinella i prendre per sorpresa el quarter general de la Guàrdia Nacional, que ells protegien. Com a resposta als trets de revòlver de la banda foren fetes les intimacions regulars i, com que es revelaven sense efecte, el general de la Guàrdia Nacional va manar que es fes foc. «Una sola» salva dispersà, en fugida boja, els estúpids manefles que esperaven que la simple exhibició de llur «honorable societat» tindria el mateix efecte sobre la revolució de París que les trompetes de Josuè sobre els murs de Jericó.

Els fugitius, en llur desbandada, deixaven darrere ells dos guàrdies nacionals morts, nou greument ferits (entre els quals un membre del Comitè central), i tot el teatre de llurs gestes cobert per una solada de revòlvers, punyals i bastons-espasa, que provaven prou i massa el caràcter «pacífic» de llur manifestació «sense armes». Quan, el 13 de juny del 1849, la Guàrdia Nacional parisenca havia fet una manifestació realment pacífica per protestar contra la traïdoria de l'assalt a Roma per les tropes franceses, Changarnier, aleshores general del partit de l'ordre, fou aclamat per l'Assemblea Nacional, i particularment per Thiers, com a salvador de la societat, per haver llançat les seves tropes de tots els costats contra aquells homes sense armes, amb l’ordre d'abatre'ls i sabrejar-los, i de calcigar-los amb els cavalls. París, llavors, fou posat en estat de setge; Dufaure féu que l'Assemblea votés a corre-cuita noves lleis de repressió. Nous arrests, noves proscripcions, una nova «terror» es varen instaurar. Les «classes inferiors», però, no es comporten igual en aquestes matèries.

El Comitè central del 1871 va ignorar simplement els herois de la «manifestació pacífica», de tal manera que, només dos dies després, varen estar en condicions d'aplegar-se sota les ordres de l'almirall Saisset, per a aquella demostració «armada», coronada pel famós salvi's qui pugui cap a Versalles. En la seva repugnància a acceptar la guerra civil encetada per Thiers amb la seva temptativa d'efracció nocturna a Montmartre, el Comitè central va cometre, aquesta vegada, una falta decisiva no marxant tot seguit sobre Versalles, aleshores totalment indefens, per posar terme així als complots de Thiers i dels seus rurals. En comptes d'això, encara varen permetre al partit de l'ordre que provés la seva força a les urnes, el 26 de març, dia de l’elecció de la Comuna. Aquell dia, a les batllies de París, els seus membres bescanviaren dolces paraules de reconciliació amb llurs vencedors massa generosos, tot remugant al fons del cor el jurament d'exterminar-los tan aviat com poguessin.

Ara considereu el revés de la medalla. Thiers va obrir la seva segona campanya contra París al començament d'abril. El primer comboi de presoners parisencs menat a Versalles fou objecte d'atrocitats revoltants, mentre que Ernest Picard, les mans dins les butxaques, es passejava a llur voltant, tot mofeta, i Thiers i Favre, al mig de llurs dames d'honor, aplaudien, de llur balcó estant, les infàmies de la turba versallesa. Els homes de línia capturats foren executats fredament; el nostre valent amic, el general Duval, el fonedor de ferro, va ser afusellat sense cap mena de procés. Gallifet, el protector de la seva dona, tan cèlebre per les seves exhibicions desvergonyides a les orgies del Segon Imperi, s'ha vantat en una proclamació d'haver ordenat la mort d'un petit estol de guàrdies nacionals amb llur capità i llur lloctinent, sorpresos i desarmats pels seus caçadors. Vinoy, el fugitiu, fou nomenat gran creu de la Legió d'honor per Thiers, per la seva ordre del dia que manava d'abatre tot soldat de la línia capturat dins les files dels federats. Desmarets, el gendarme, fou condecorat per haver esbocinat traïdorament, talment un botxí, el cavalleresc i generós Flourens, que havia salvat les testes del Govern de la Defensa el 31 d'octubre de 1870. A l'Assemblea Nacional, Thiers es complagué a desplegar els «detalls reconfortants» d'aquest assassinat. Amb la vanitat d'un «Tom Pouce» parlamentari, admès a fer el paper d'un Tamerlan, va refusar als rebels a Sa Petitesa totes les garanties de la guerra entre civilitzats i fins i tot el dret de neutralitat per a les ambulàncies. Res de més horrible que aquest bugiot, pressentit ja per Voltaire, autoritzat per un moment a deixar a lloure els seus instints de tigre.

Després del decret de la Comuna del 7 d'abril, que ordenava represàlies i declarava que era deure seu «de protegir París contra les malifetes canibalesques dels bandits de Versalles i de tornar ull per ull i dent per dent», Thiers no va pas aturar el tractament bàrbar dels presoners. Els insultà, de més a més, en els seus butlletins: «Mai -escriu- no s'era vist que figures més degradades d'una democràcia envilida afligissin la vista de la gent de bé», bona com Thiers mateix i els seus «lliberts condicionals» ministerials. Tot i així, durant un cert temps, les execucions de presoners foren suspeses. Però tan aviat com Thiers i els seus generals décembriseurs s'assabentaren que fins i tot llurs espies de la gendarmeria capturats a París sota la disfressa de guàrdies nacionals, fins i tot els sergents de ciutat presos portant bombes incendiàries, eren estalviats, [10] tan aviat com veieren que el decret de la Comuna sobre les represàlies no era sinó una amenaça vana, les execucions en massa de presoners foren represes i prosseguides sense interrupció fins a la fi. Algunes cases on s'havien refugiat guàrdies nacionals foren envoltades de gendarmes, ruixades amb petroli (el qual apareix ací per primera vegada) i incendiades; els cadàvers mig carbonitzats foren emportats tot seguit per l'ambulància de la premsa, establerta a les Ternes. Quatre guàrdies nacionals que s'havien retut a un escamot de caçadors de cavall a la Belle-Épine, el 25 d'abril, foren morts encontinent, l'un després de l'altre, pel capità, digne èmul de Galliffet.

Una de les seves quatre víctimes, Scheffer, deixat per mort, va poder arribar, arrossegant-se, als avantposts parisencs i declarà sobre aquest fet davant una comissió de la Comuna. Quan Tolain va interpel·lar el ministre de la Guerra sobre el report d'aquesta comissió, els rurals ofegaren la seva veu amb crits i no permeteren que Le Fló respongués. Hauria estat un insult a llur «gloriós» exèrcit parlar de les seves altes gestes. El to desimbolt amb què els butlletins de Thiers anunciaven el carnatge a la baioneta dels federats sorpresos mentre dormien al Moulin-Saquet i les execucions en massa de Clamart va irritar fins i tot els nervis del «Times» de Londres, que no és pas massa hipersensible. Ara, però, seria ridícul provar d'enumerar les atrocitats, simples preliminars, comeses pels qui han bombardejat París i fomentat una rebel·lió de negrers sota la protecció del conqueridor estranger. Al bell mig de totes aquestes horrors, Thiers, oblidant les seves jeremiades parlamentàries sobre la responsabilitat terrible que pesa damunt les espatlles del nan, es vantà que «l’Assemblea està reunida tranquil·lament» i demostrà amb les seves orgies perpètues, adés amb els generals décembriseurs, adés amb els prínceps alemanys, que la seva digestió no és gens ni mica torbada, ni tan solament pels espectres de Lecomte i de Clément Thomas.

III

A l’alba del 18 de març París fou despertat per aquest crit de tro: «Visca la Comuna!» Què és la Comuna, aquesta esfinx que sotmet l'enteniment burgès a una prova tan dura?

La classe obrera, però, no es pot pas acontentar de prendre tal qual l'aparell d'Estat [11] i de fer-lo funcionar pel seu compte.

El poder centralitzat de l’Estat, amb els seus òrgans, presents pertot (exèrcit permanent, policia, burocràcia, clericat i magistratura, òrgans afaiçonats segons un pla de divisió sistemàtica i jeràrquica del treball), data de l’època de la monarquia absoluta, en què servia a la societat burgesa naixent com a arma poderosa en les seves lluites contra el feudalisme. No obstant això, el seu desenvolupament era enfarfegat per tota mena de romanalles medievalesques, prerrogatives dels senyors i dels nobles, privilegis locals, monopolis municipals i corporatius i Constitucions provincials. El cop d'escombra gegantí de la Revolució Francesa del segle XVIII es va emportar totes aquelles restes de temps passats, desempallegant així, a l’encop, el substrat social dels darrers obstacles que s'oposaven a la superstructura de l’Estat modern. Aquest fou edificat sota el Primer Imperi, que també era fruit de les guerres de coalició [12] de la vella Europa semifeudal contra la França moderna. Sota els règims que seguiren, el Govern, col·locat sota control parlamentari, és a dir, sota el control directe de les classes posseïdores, no solament esdevingué el planter d'enormes deutes nacionals i d'imposts aclaparadors; amb els seus irresistibles atractius, autoritat, profits, càrrecs, per una part esdevingué la poma de discòrdia entre les faccions rivals i els aventurers de les classes dirigents, i per un altre costat el seu caràcter polític canvià conjuntament amb els canvis econòmics de la societat. A mesura que el progrés de la indústria moderna desenvolupava, eixamplava, intensificava l’antagonisme de classe entre el capital i el treball, el poder d'Estat prenia com més anava més el caràcter d'un poder públic organitzat amb vista a l’asserviment social, d'un aparell de dominació d'una classe. Després de cada revolució, que marca un progrés de la lluita de classes, el caràcter purament repressiu del poder d'Estat apareix de manera com més va més oberta. La Revolució del 1830 va transferir el govern dels terratinents als capitalistes, dels adversaris més allunyats dels obrers a llurs adversaris més directes. Els republicans burgesos que, en nom de la Revolució de febrer, s'empararen del poder d'Estat se'n varen servir per a provocar els carnatges de juny, per tal de convèncer la classe obrera que la república «social» significava la república que assegurava la subjecció social, i per tal de provar a la massa reialista dels burgesos i dels terratinents que podien abandonar amb tota seguretat els maldecaps i els avantatges financers del Govern a les mans dels «republicans» burgesos. Tanmateix, després de llur únic fet heroic de juny, els republicans burgesos no podien fer altra cosa sinó passar de les primeres files a la reraguarda del «partit de l'ordre», coalició formada per totes les fraccions i faccions rivals de la classe dels apropiadors en llur antagonisme, ara obertament declarat, a les classes dels productors.

La forma adequada de llur govern en societat per accions va ser la «república parlamentària», amb Lluís Bonaparte per president, règim de terrorisme de classe declarat i d'ultratge deliberat a la «vil multitud». Si la república parlamentària, com deia Thiers, era la que «els dividia (les diverses fraccions de la classe dirigent) més poc», acusava per contra un abisme entre aquesta classe i el cos sencer de la societat que vivia fora de les seves files esclarissades. Llur unió trencava les traves que, sota els governs precedents, llurs pròpies dissensions encara havien posat al poder d'Estat. En presència de l’amenaça d'alçament del proletariat, la classe posseïdora unida va utilitzar llavors el poder de l’Estat, sense consideracions i amb ostentació, com el giny de guerra nacional del capital contra el treball. En llur croada permanent contra les masses productores, es veieren obligats no solament a investir l’executiu de poders de repressió més i més acrescuts, ans encara a despullar de mica en mica llur pròpia fortalesa parlamentària, l'Assemblea Nacional, de tots els seus mitjans de defensa contra l'executiu. L'executiu, en la persona de Lluís Bonapatte, els va foragitar. El fruit natural de la república del «partit de l’ordre» va ser el Segon Imperi.

L'Imperi, amb el cop d'Estat com a acta de naixement, el sufragi universal per vist i plau i el sabre per ceptre, pretenia recolzar-se damunt la pagesia, aquella àmplia massa de productors que no estava directament engatjada en la lluita del capital i el treball. L'Imperi pretenia salvar la classe obrera tot acabant amb el parlamentarisme, i per això mateix amb la submissió no disfressada del Govern a les classes posseïdores. Pretenia salvar les classes posseïdores tot mantenint llur supremacia econòmica sobre la classe obrera; i finalment es vanava de realitzar la unitat de totes les classes tot fent reviure per a tothom la il·lusió enganyosa de la glòria nacional. En realitat, era l’única forma de govern possible, en una època que la burgesia ja havia perdut -i la classe obrera encara no havia adquirit- la capacitat de governar la nació. L’Imperi fou aclamat arreu del món com el salvador de la societat. Sota l'Imperi, la societat burgesa, alliberada de tot maldecap polític, va assolir un desenvolupament del qual mai no havia tingut idea. La seva indústria i el seu comerç aconseguiren proporcions colossals; l'especulació financera celebrà orgies cosmopolites; la misèria de les masses feia un contrast llampant amb l’exhibició desvergonyida d'un luxe sumptuós, factici i crapulós. El poder d'Estat, que semblava planar molt alt per damunt la societat, era tot i així l’escàndol més gros d'aquella societat i alhora el fogar de totes les seves corrupcions. La seva pròpia podridura i la de la societat que ell havia salvat foren tretes a la llum per la baioneta de Prússia, àvida també de transferir el centre de gravetat d'aquell règim de París a Berlín. El règim imperial és la forma més prostituïda, i al mateix temps la forma última d'aquest poder d'Estat, que la societat burgesa naixent ha infantat, com a eina de la seva emancipació del feudalisme, i que la societat burgesa pervinguda a la seva plena desclosa havia acabat per transformar en un mitjà de subjugar el treball al capital.

L’antítesi directa de l'Imperi va ser la Comuna. Si el proletariat de París havia fet la revolució de febrer al crit de «Visca la República social», aquest crit expressava poca cosa més que una aspiració vaga a una república que no solament havia d'abolir la forma monàrquica de la dominació de classe, ans també la dominació de classe mateixa. La Comuna fou la forma positiva d'aquesta república.

París, seu central de l’antic poder governamental, i, alhora, fortalesa social de la classe obrera francesa, havia pres les armes contra la temptativa feta per Thiers i els seus rurals per restaurar i perpetuar aquest antic poder governamental que l'Imperi els havia llegat. París només podia resistir perquè, a causa del setge, s'havia desempallegat de l’exèrcit i l'havia reemplaçat per una guàrdia nacional, la massa de la qual era constituïda per obrers. Ara es tractava de transformar aquest estat de fet en una institució durable. El primer decret de la Comuna va ser, doncs, la supressió de l'exèrcit permanent, i el seu reemplaçament pel poble en armes.

La Comuna estava formada pels consellers municipals, elegits al sufragi universal en els diversos districtes de la ciutat. Eren responsables i revocables en tot moment. La majoria dels membres, naturalment, eren obrers o representants reconeguts de la classe obrera. La Comuna havia d'ésser, no pas un organisme parlamentari, sinó un cos actiu, executiu i legislatiu ensems [13]. En lloc de continuar essent l'instrument del govern central, la policia fou immediatament despullada dels seus atributs polítics i transformada en un instrument de la Comuna, responsable i en tot moment revocable. Igual fou per als funcionaris de totes les altres branques de l'Administració. Des dels membres de la Comuna fins al capdavall de l’escala, la funció pública havia d'ésser assegurada per un «salari d'obrer». Els beneficis d'usatge i les indemnitats de representació dels alts dignataris de l'Estat desaparegueren amb els alts dignataris. Els serveis públics cessaren d'ésser propietat privada de les criatures del govern central. No solament l'administració municipal, ans també tota la iniciativa fins llavors exercida per l'Estat fou posada en mans de la Comuna.

Una vegada abolits l'exèrcit permanent i la policia, instruments del poder material de l’antic govern, la Comuna s'imposà la tasca de trencar l'eina espiritual de l’opressió, el poder dels capellans; va decretar la dissolució i l'expropiació de totes les Esglésies en la mesura que constituïen cossos posseïdors. Els capellans foren tornats al tranquil recer de la vida privada, perquè hi visquessin de les almoines dels fidels, a la manera de llurs predecessors, els apòstols. Tots els establiments d'instrucció foren oberts al poble gratuïtament i, al mateix temps, desembarassats de tota ingerència de l'Església i de l'Estat. D'aquesta manera, no solament la instrucció era feta accessible a tothom, ans també la ciència era alliberada dels grillons amb què els prejudicis de classe i el poder governamental l'havien carregada.

Els funcionaris de la justícia foren despullats d'aquella independència fingida que no havia servit sinó per a disfressar llur vil submissió a tots els governs successius als quals, per tanda, havien prestat jurament de fidelitat, per violar-lo tot seguit. Tal i com la resta dels funcionaris públics, magistrats i jutges havien d'ésser elegits, responsables i revocables.

La Comuna de París, no cal dir-ho, havia de servir de model a tots els grans centres industrials de França. Una vegada establert el règim de la Comuna a París i als centres secundaris, l’antic govern centralitzat havia de deixar lloc, a les províncies també, al govern dels productors per ells mateixos. En un breu esbós d'organització nacional que la Comuna no tingué temps de desenvolupar, es diu expressament que la Comuna havia d'ésser la forma política fins i tot dels més petits llogarrets i que, a les regions rurals, l’exèrcit permanent havia d'ésser reemplaçat per una milícia popular amb un temps de servei extremament curt. Les comunes rurals de cada departament havien d'administrar llurs afers per una assemblea de delegats en el cap de partit del departament i, a llur torn, aquestes assemblees de departament havien d'enviar diputats a la delegació nacional a París; els delegats havien d'ésser en tot moment revocables i lligats pel mandat imperatiu de llurs electors. Les funcions, poc nombroses, però importants, que restaven encara a un govern central, no havien pas de ser suprimides, com algú ha dit falsament, amb intenció determinada, ans havien d'ésser assegurades, per funcionaris de la Comuna, altrament dit, estrictament responsables. La unitat de la nació no havia d'ésser trencada, ans al contrari organitzada per la Constitució comunal; havia d'esdevenir una realitat per mitjà de la destrucció del poder d'Estat que pretenia ésser l’encarnació d'aquesta unitat, però que volia ésser independent de la nació i tot, i superior a ella, essent que no n'era res més que una excrescència parasitària. Mentre que importava amputar els òrgans purament repressius de l’antic poder governamental, les seves funcions legítimes havien d'ésser arrabassades a una autoritat que reivindicava una preeminència per damunt la societat mateixa, i tornades als servidors responsables de la societat. En comptes de decidir una vegada cada tres o sis anys quin membre de la classe dirigent havia de «representar» i trepitjar el poble en el Parlament, [14] el sufragi universal havia de servir al poble constituït en comunes, com el sufragi individual serveix a tota persona que cerqui obrers, interventors i comptables per al seu negoci. I és un fet ben conegut que les societats, com els individus, en matèria de negocis vertaders, saben generalment posar cadascú en el seu lloc i, si mai s'erren, saben redreçar les errades promptament. D'altra banda, res no podia ésser més estrany a l’esperit de la Comuna que reemplaçar el sufragi universal per una investidura jeràrquica.

Sol ésser la sort de les formacions històriques enterament noves d'ésser preses erradament per la rèplica de formes més antigues, fins i tot extingides, amb les quals poden oferir una certa semblança. Així, en aquesta nova Comuna, que trenca el poder d'Estat modern, hom ha volgut veure una tomada a la vida de les comunes medievals, que primer precediren aquest poder d'Estat, i després n'esdevingueren el fonament. La Constitució comunal ha estat presa erradament per una temptativa de rompre en una federació de petits Estats, conformement al somni de Montesquieu i dels girondins, la unitat de les grans nacions, que, bé que engendrada originàriament per la violència, ha esdevingut actualment un factor poderós de producció social. L’antagonisme de la Comuna i del poder d'Estat ha estat pres erradament per una forma excessiva de la vella lluita contra l'excés de centralització. Algunes circumstàncies històriques particulars poden haver impedit en uns altres països el desenvolupament clàssic de la forma burgesa de govern, tal com s'ha produït a França, i poden haver permès, com a Anglaterra, de completar els grans òrgans centrals de l'Estat amb vestries [15] corrompudes, consellers municipals negociants i ferotges administradors de l'Oficina de beneficència a les ciutats i als comtats, amb jutges de pau efectivament hereditaris. La Constitució comunal hauria restituït al cos social totes les forces fins aleshores absorbides per l'Estat paràsit que es nodreix damunt la societat i en paralitza el lliure moviment. Per aquest sol fet hauria estat el punt de partida de la regeneració de França. La classe mitjana de les ciutats de província va veure en la Comuna una temptativa de restaurar la dominació que aquesta classe havia exercit sobre el camp sota Lluís-Felip, i que, sota Lluís-Napoleó, havia estat suplantada per la pretesa dominació del camp sobre les ciutats. En realitat, la Constitució comunal hauria sotmès els productors rurals a la direcció intel·lectual dels caps de partit de departament i els hauria assegurat uns representants naturals de llurs interessos en la persona dels obrers de les ciutats. L'existència mateixa de la Comuna implicava, com a cosa evident, l'autonomia municipal, la qual, però, a partir de llavors ja no era un contrapès al poder d'Estat, ara ja superflu. Només podia acudir al cervell d'un Bismarck, que, si no estava embolicat en les seves intrigues de sang i ferro, no trigaria a tornar al seu antic ofici, tan adient al seu calibre mental, de col·laborador del «Kladderadatsch», [16] només a un cervell com aquell podia acudir la idea d'atribuir a la Comuna de París unes aspiracions a aquesta caricatura de la vella organització municipal francesa del 1791 que és el règim municipal prussià, que rebaixa l’administració de les ciutats al nivell de simples jocs de rodes de segon ordre dins la màquina policial de l'Estat prussià. La Comuna ha realitzat el mot d'ordre de totes les revolucions burgeses, el govern a baix preu, abolint aquestes dues grans fonts de despeses: l'exèrcit i el funcionarisme estatal. La seva existència mateixa suposava la no-existència de la monarquia que, si més no a Europa, és el fardell normal i la màscara indispensable de la dominació de classe. Fornia a la república la base d'institucions realment democràtiques. Però ni el «govern a baix preu», ni la «república vertadera» no eren el seu objectiu darrer; tots dos foren un resultat secundari i implicat de la Comuna.

La multiplicitat de les interpretacions a què la Comuna ha estat sotmesa i la multiplicitat dels interessos que ha expressat palesen que era una forma política totalment susceptible d'expansió, mentre que totes les formes anteriors de govern havien estat essencialment repressives. Vet ací el seu vertader secret: era essencialment un «govern de la classe obrera», el resultat de la lluita de la classe dels productors contra la classe dels apropiadors, la forma política a la fi trobada que permetia de realitzar l'emancipació econòmica del treball. [17]

Sense aquesta darrera condició, la Constitució comunal hauria estat una impossibilitat i un engany. La dominació política del productor no pot pas coexistir amb la perennització del seu esclavatge social. La Comuna, doncs, havia de servir d'alçaprem per a enderrocar les bases econòmiques sobre les quals es fonamenta l’existència de les classes i, per consegüent, la dominació de classe. Una vegada el treball emancipat, tot home esdevé un treballador, i el treball productiu deixa d'ésser l’atribut d'una classe.

És una cosa estranya, malgrat tots els discursos grandiloqüents, i tota la immensa literatura dels seixanta anys darrers sobre l’emancipació dels treballadors, tan aviat com els obrers proven de prendre's la pròpia causa per llur mà, o fan qualsevol cosa en aquest sentit, a l'acte sentim ressonar tota la fraseologia apologètica dels portaveus de la societat actual amb els seus dos pols, capital i esclavatge assalariat (el terratinent ja no és sinó el comanditari del capitalista), com si la societat capitalista encara estigués en el més pur estat d'innocència virginal, sense que encara ara hagin estat desplegades totes les seves contradiccions, sense que encara hagin estat desvelades totes les seves mentides, sense que la seva infame realitat encara hagi estat treta a la llum. La Comuna, s'exclamen, pretén abolir la propietat, base de tota civilització. Sí, senyors, la Comuna es proposava abolir aquesta propietat de classe que fa del treball dels altres la riquesa d'alguns pocs. Apuntava a l’expropiació dels expropiadors. Volia fer de la propietat individual una realitat, tot transformant els mitjans de producció, la terra i el capital, avui dia essencialment mitjans d'asserviment i d'explotació del treball, en simples instruments d'un treball lliure i associat. Però això és comunisme, és l'«impossible» comunisme! Bé, doncs, aquells membres de les classes dominants que són prou intel·ligents com per a comprendre la impossibilitat de perpetuar el sistema actual -i són molts- han esdevingut els apòstols importuns i renouers de la producció cooperativa. Però si la producció cooperativa no ha d'ésser un engany ni una trampa; si ha de suplantar el sistema capitalista; si el conjunt de les associacions cooperatives ha de regular la producció nacional segons un pla comú, prenent-la així sota el seu control i posant fi a l'anarquia constant i a les convulsions periòdiques que són el destí ineluctable de la producció capitalista, què serà això, senyors, sinó comunisme, comunisme molt «possible»?

La classe obrera no esperava pas miracles de la Comuna. No té utopies bo i fetes a introduir per decret del poble. Sap que per a realitzar la pròpia emancipació, i amb ella aquesta forma de vida més alta a la qual tendeix irremissiblement la societat actual en virtut del seu desenvolupament econòmic, haurà de passar per llargues lluites, per tota una sèrie de processos històrics, que transformaran completament les circumstàncies i els homes. No ha de realitzar cap ideal, sinó tan solament alliberar els elements de la societat nova que la vella societat burgesa que s'esfondra porta dins els seus costats. En plena consciència de la seva missió històrica i amb la resolució heroica d'ésser digna d'ella en la seva acció, la classe obrera es pot acontentar de somriure a les invectives, grosseres dels lacais de premsa i de la protecció sentenciosa dels doctrinaris burgesos ben intencionats que reciten llurs bajanades d'ignorants i llurs dèries de sectaris, amb el to d'oracle de la infal·libilitat científica.

Quan la Comuna de París prengué en les seves mans la direcció de la revolució; quan uns simples obrers, per primera vegada, gosaren tocar el privilegi governamental de llurs «superiors naturals», els posseïdors, i, en unes circumstàncies d'una dificultat sense parió, acompliren llur obra modestament, conscienciosament i eficaçment (i l'acompliren per uns salaris el més elevat dels quals a penes arribava al cinquè d'allò que, si hem de creure una alta autoritat científica, el professor Huxley, és el mínim requerit per un secretari del consell d'instrucció pública de Londres), el vell món es va revinclar en convulsions de ràbia a la vista de la bandera vermella, símbol de la República del treball, voleiant sobre la Casa de la Vila.

I, tanmateix, era la primera revolució en què la classe obrera era obertament reconeguda com a l’única capaç d'iniciativa social, àdhuc per a la gran massa de la classe mitjana de París -botiguers, comerciants, negociants-, amb la sola excepció dels rics capitalistes. La Comuna l'havia salvada, tot regulant sàviament la causa perpètua de tensions dins de la classe mitjana mateixa: la qüestió dels creditors i dels deutors. [18] Aquesta mateixa part de la classe mitjana havia participat a l’esclafament de la insurrecció obrera pel juny de 1848; i l'Assemblea constituent a l’instant l'havia sacrificada sense cerimònia als seus creditors. Però no era aquest el seu únic motiu per a situar-se avui al costat de la classe obrera. Aquesta fracció de la classe mitjana sentia que no hi havia més que una alternativa, la Comuna o l’imperi, sota qualsevol nom que aquest pogués reaparèixer. L'Imperi l’havia arruïnada econòmicament, amb el seu malbaratament de la riquesa pública, per l’estafa financera a l’engròs, que havia encoratjat amb l’ajut que havia prestat a la centralització artificialment accelerada del capital, i a l'expropiació correlativa d'una gran part d'aquesta classe. L'havia suprimida políticament, l'havia escandalitzada moralment amb les seves orgies, havia insultat el seu voltairianisme tot atribuint l’educació dels seus fills als germans «ignorantins», havia revoltat el seu sentiment nacional de francès tot precipitant-la de cap en una guerra que només deixava una sola compensació per a les ruïnes que havia fet: la desaparició de l'Imperi. De fet, després de l'èxode fora de París de tota l'alta bohèmia bonapartista i capitalista, el vertader partit de l'ordre de la classe mitjana es mostrà en forma de la «Unió republicana» que passà a formar sota els colors de la Comuna i la defensà contra les falsificacions premeditades de Thiers. La reconeixença d'aquesta gran massa de la classe mitjana, resistirà la severa prova actual? Només el temps ho dirà.

La Comuna tenia perfectament raó quan deia als pagesos: «La nostra victòria és la vostra única esperança.» De totes les mentides infantades a Versalles i represes per l’eco dels gloriosos periodistes d'Europa a tant la ratlla, una de les més monstruoses fou que els rurals de l'Assemblea Nacional representaven la pagesia francesa. Imagineu una mica l’amor del pagès francès pels homes als quals després del 1815 havia hagut de pagar la indemnització de mil milions. [19] Per a ell, l’existència mateixa d'un gran terratinent és ja en si una usurpació sobre les seves conquestes del 1789. El 1848, la burgesia havia gravat el seu tros de terra amb la taxa addicional de 45 cèntims per franc; [20] però ho havia fet en nom de la revolució; mentre que ara havia fomentat una guerra civil contra la revolució per fer caure damunt les espatlles del pagès la part més feixuga dels cinc mil milions d'indemnització a pagar als prussians. La Comuna, per contra, en una de les primeres proclamacions, declarava que els vertaders autors de la guerra també n'haurien de pagar les despeses. La Comuna hauria alliberat el pagès de l’impost de sang, li hauria donat un govern a baix preu, hauria transformat les seves sangoneres actuals, el notari, l'advocat, l’algutzir, i altres vampirs judicials, en agents comunals assalariats, elegits per ell i responsables davant ell. L'hauria afranquit de la tirania del guàrdia rural, del gendarme i del prefecte; hauria posat la instrucció pel mestre d'escola al lloc de la idiotització del capellà. I el pagès francès és, per damunt de tot, un home que sap comptar. Hauria trobat extremament raonable que el sou del capellà, en lloc d'ésser arrabassat pel recaptador, depengués només de la manifestació dels instints religiosos dels feligresos. Aquests eren els gran beneficis immediats que el Govern de la Comuna -i només aquest- oferia a la pagesia francesa. Per tant, és completament superflu d'estendre's ací sobre els problemes concrets més complicats, però vitals, que solament la Comuna era capaç i al mateix temps tenia l'obligació de resoldre a favor del pagès: el deute hipotecari, que pesava com un malson damunt el seu trosset, el proletariat rural que creixia cada jorn i la seva expropiació d'aquesta parcel·la que s'operava a un ritme més i més ràpid a causa del fet del desenvolupament mateix de l’agricultura moderna i de la competència del mode de conreu capitalista.

El pagès francès havia elegit Lluís Bonaparte president de la República, però el partit de l’ordre va crear el Segon Imperi. Allò que de fet el pagès francès ha de menester, ho va començar a mostrar el 1849 i el 1850, tot oposant el seu batlle al prefecte del Govern, el seu mestre d'escola al capellà del Govern i la seva pròpia persona al gendarme del Govern. Totes les lleis fetes pel partit de l'ordre pel gener i el febrer del 1850 foren mesures reconegudes de repressió contra els pagesos. El pagès era bonapartista perquè la gran Revolució, amb tots els beneficis que ell n'havia tret, es personificava als seus ulls en la persona de Napoleó. Aquesta il·lusió, que es va dissipar ràpidament sota el Segon Imperi (la qual il·lusió, per la seva natura mateixa, era hostil als «rurals»), aquest prejudici del passat, com haurien pogut resistir a la Comuna tot apel·lant als interessos vius i a les necessitats urgents de la pagesia?

Els rurals (i això era, de fet, llur aprehensió major) sabien que tres mesos de lliure comunicació entre el París de la Comuna i les províncies portarien un alçament general dels pagesos: d'aquí llur frisança a establir un cordó de policia al voltant de París talment com per aturar la propagació de la pesta bovina.

Si la Comuna era doncs la representació vertadera de tots els elements sans de la societat francesa, i en conseqüència el vertader govern nacional, era al mateix temps un govern obrer i, amb aquest títol, en la seva qualitat de campió audaç de l'emancipació del treball, internacional en tot el sentit del terme. Als ulls de l’exèrcit prussià que havia annexat a A1emanya dues províncies franceses, la Comuna annexava a França els treballadors de tot el món.

El Segon Imperi havia estat la gran fira de la lladregada cosmopolita, els estafadors de tots els països havien acudit corrents a la seva crida per participar a les seves orgies i al pillatge del poble francès. En aquell moment el braç dret de Thiers és Ganesco, cràpula valac, i el seu braç esquerre, Markovski, espia rus. La Comuna va admetre tots els estrangers a l'honor de morir per una causa immortal. Entre la guerra estrangera perduda per la seva traïció, i la guerra civil fomentada pel seu complot amb l'invasor estranger, la burgesia havia trobat temps per a esbombar el seu patriotisme tot organitzant la caça policial contra els alemanys que habitaven a França. La Comuna va fer d'un obrer alemany el seu ministre del Treball. Thiers, la burgesia, el Segon Imperi, havien enganyat contínuament Polònia amb renoueres manifestacions de simpatia, mentre que en realitat la lliuraven a Rússia, a la qual feien la feina bruta. La Comuna va fer als fills heroics de Polònia l’honor de situar-los al capdavant dels defensors de París. I per marcar gloriosament la nova era de la història que tenia consciència d'inaugurar, davant dels prussians vencedors, i de l’exèrcit de Bonaparte, conduït per generals bonapartistes, la Comuna va tirar a terra aquell símbol colossal de la glòria guerrera, la columna Vendôme.

La gran mesura social de la Comuna va ser la pròpia existència i la seva acció. Les seves mesures particulars no podien sinó indicar la tendència d'un govern del poble pel poble. Tals foren l’abolició del treball de nit per als companys forners; la prohibició, sota pena de multa, de la pràctica corrent entre els patrons, que consistia a reduir els salaris deduint-ne multes sobre els obrers amb pretextos diversos, procediment pel qual el patró combina en la seva pròpia persona els papers del legislador, del jutge i del botxí, i a més a més s'embutxaca diners. Una altra mesura d'aquest ordre va ser la restitució a les associacions d'obrers, sota reserva del pagament d'una indemnitat, de tots els obradors i les fàbriques que havien tancat, tant si els capitalistes interessats havien desaparegut com si havien preferit suspendre la feina.

Les mesures financeres de la Comuna, remarcables per llur sagacitat i moderació, no podien ésser sinó aquelles que són compatibles amb la situació d'una ciutat assetjada. Atesos els robatoris prodigiosos comesos a les despeses de la ciutat de París per les grans companyies financeres i els empresaris de treballs públics sota el règim de Haussmann, la Comuna hauria tingut molt més dret de confiscar llurs propietats que Lluís Napoleó no en tenia de confiscar les de la família d'Orléans. Els Hohenzollern i els oligarques anglesos, que, tant els uns com els altres, havien tret una bona part de llurs béns del pillatge de l'Església, foren escandalitzats, no cal dir-ho, per la Comuna, la qual, però, només tragué vuit mil francs de la secularització.

Atès que el Govern de Versalles, tan aviat com hagué cobrat un poc de coratge i de força, emprava els mitjans més violents contra la Comuna; atès que suprimia la llibertat d'opinió arreu de França, arribant fins a prohibir les reunions dels delegats de les grans ciutats; atès que sotmetia Versalles, i tota la resta de França, a un espionatge que sobrepujava de molt el del Segon Imperi; atès que feia que gendarmes transformats en inquisidors cremessin tots els diaris impresos a París i que obria totes les lletres provinents de París o destinades a París; atès que a l'Assemblea Nacional els intents més tímids de dir un mot a favor de París eren ofegats sota els brams, d'una manera inoïda fins i tot a la Cambra introbable del 1816; atesa la conducta sanguinària de la guerra pels versallesos fora de París i llurs temptatives de complot i corrupció dins París, la Comuna, ¿no hauria pas traït d'una manera vergonyosa la seva posició si s'hagués aplicat a observar totes les conveniències i les aparences del liberalisme, com en plena pau? Encara posat que el Govern de la Comuna hagués estat de la mateixa mena que el de Thiers, no hi hauria pas hagut més motiu de suprimir diaris del partit de l'ordre a París, que de suprimir diaris de la Comuna a Versalles.

És veritat que, per als rurals, era irritant de veure com, just quan ells proclamaven la tornada a l'Església com a únic mitjà de salvar França, la Comuna descreient desenterrés els misteris força especials del convent de Picpus i de l’església de Saint-Laurent. [21] I quina sàtira contra Thiers: mentre que ell feia ploure grans creus damunt els generals bonapartistes, en testimoniatge de llur mestria a perdre batalles, a signar les capitulacions i a fer les cigarretes a Wilhelmshöhe, la Comuna degradava i arrestava els seus generals tan aviat com eren suspectes de negligir llurs deures. L’expulsió fora de la Comuna i l’arrest per ordre seva d'un dels seus membres que s'hi havia insinuat sota un nom fals i que, a Lió, havia incorregut en una pena de sis dies d'empresonament per bancarrota simple, ¿no era pas un insult deliberat llançat a la cara del falsari Jules Favre, aleshores encara ministre dels Afers estrangers de França, i que encara venia França a Bismarck i dictava les seves ordres a Bèlgica, aquell model de govern? És ver, però, que la Comuna no pretenia ésser infal·lible, cosa que fan sense excepció tots els governs del tipus antic. La Comuna publicava tots els seus actes i les seves paraules, posava el públic al corrent de les seves imperfeccions.

Dins tota revolució, al costat dels seus representants vertaders, s'esmunyen homes amb un tremp ben diferent; alguns són supervivents de les revolucions passades a les quals continuen retent culte; tot i no comprendre el moviment present, posseeixen encara una gran influència sobre el públic per llur honestedat i coratge reconeguts, o per la simple força de la tradició; n'hi ha d'altres que són simples cridaires que, a força de repetir anys i anys la mateixa lletania de declamacions estereotipades contra el govern del dia, passen per revolucionaris de la mena més pura. Fins i tot després del 18 de març, veiérem sorgir alguns homes d'aquests, i, en alguns casos, pervingueren a exercir papers de primera línia. En la mesura de llur poder, varen destorbar l’acció real de la classe obrera, així com havien destorbat el ple descabdellament de tota revolució anterior. Són un mal inevitable; amb el temps hom se'n desempallega; fou el temps precisament, però, allò que la Comuna no va tenir.

Quin canvi prodigiós, en veritat, aquell que la Comuna operà a París! Ni la més petita traça del París depravat del Segon Imperi. París ja no era el lloc d'encontre dels terratinents britànics, dels irlandesos per procuració, [22] dels ex-negrers i del rastaquouères d'Amèrica, dels ex-propietaris de serfs russos i dels boiards valacs. Prou cadàvers al dipòsit, esperant d'ésser identificats, prou efraccions nocturnes, no més robatoris, per dir-ho així; de fet, per primera vegada des dels dies de febrer de 1848, els carrers de París eren segurs, i això sense cap mena de policia. «Ja no sentim parlar -deia un membre de la Comuna- d'assassinats, de robatoris, ni d'agressions; vertaderament n'hi hauria per a creure que la policia s'ha emportat amb ella a Versalles tota la seva clientela conservadora.» Les meuques fines havien seguit la pista de llurs protectors -els baraters guardians de la família, de la religió i, per damunt de tot, de la propietat. En el seu lloc, havien reaparegut les vertaderes dones de París, heroiques, nobles i abnegades, com les dones de l'antigor. Un París que treballava, que pensava, que combatia, que sagnava, gairebé oblidant, en la seva tasca d'infantar una societat nova, els caníbals que estaven a les seves portes -radiant en l’entusiasme de la seva iniciativa històrica!

Enfront d'aquest món nou a París, vegeu l'antic món a Versalles -aquesta assemblea dels vampirs de tots els règims difunts, legitimistes i orleanistes, àvids de sadollar-se del cadàver de la nació-, amb una cua de republicans d'abans del diluvi els quals, amb llur presència a l’Assemblea, sancionaven la rebel·lió dels negrers, recorrent, per mantenir llur república parlamentària, a la vanitat del vell xarlatà posat al capdavant del govern, i caricaturant el 1789 tot reunint-se, espectres del passat, en el Jeu de Paume. Aquesta assemblea era, doncs, la representant de totes les coses mortes a França. Només el suport dels sabres dels generals de Lluís Bonaparte li donava una certa aparença de vida! París tota veritat, Versalles tota mentida; una mentida exhalada per la boca de Thiers!

Thiers digué a una diputació dels batlles de Seine-et-Oise: «Podeu fer compte de la meva paraula, ''mai'' no hi he mancat.» Digué a l'Assemblea mateixa «que era la més lliurement elegida i la més liberal que França hagi tingut mai»; digué a la seva soldadesca bigarrada que era «l’admiració del món i l’exèrcit més bell que França hagi tingut mai»; digué a les províncies que ell no bombardejava París, que allò era un mite. «Si s'han fet algunes canonades, no ha estat pas l’exèrcit de Versalles que les ha fetes, han estat alguns insurrectes, per fer creure que lluiten essent que no gosen mostrar-se.» I digué encara a les províncies que l'«artilleria de Versalles no bombardejava París, que només la canonejava». Digué a l’arquebisbe de París que les preteses execucions i represàlies (!) atribuïdes a les tropes de Versalles només eren foteses. Digué a París que ell només desitjava «deslliurar-lo dels tirans horrorosos que l'oprimien», i que, de fet, «el París de la Comuna només era una grapada de malvats».

El París de Thiers no era pas el París real de la «vil multitud», sinó un París imaginari, el París dels francs-fileurs, el París dels boulevardiers i de les boulevardières; el París ric, capitalista, daurat, mandrós, que ara, amb els seus lacais, els seus estafadors, la seva bohèmia literària i les seves meuques omplia de gom a gom Versalles, Saint-Denis, Rueil i Saint-Germain; el París que considerava la guerra civil com un intermedi agradable, que guaitava la batalla en curs per les ulleres de llarga vista, que comptava les canonades i jurava per la pròpia honor i per la de les seves prostitutes que aquell espectacle estava molt més ben muntat que mai no ho havia estat a la Porte-Saint-Martin. Els homes que queien eren realment morts; els crits dels ferits eren crits de debò; i tot allò era tan intensament històric!

Això és el París de Thiers; tal i com l'emigració a Coblença era la França de Calonne.

IV

La primera temptativa del complot dels negrers per abatre París va ser de fer-lo ocupar pels prussians, la qual temptativa va fracassar davant el refús de Bismarck. La segona, la del 18 de març, havia desembocat en la derrota de l'exèrcit i la fugida a Versalles del Govern, el qual va obligar tota l'Administració a seguir-lo. Tot simulant negociacions amb París, Thiers guanyà llavors temps per a preparar la guerra contra ell. On trobar un exèrcit, però? Les restes dels regiments de línia eren febles en efectius i poc segures. Les seves crides apressants a les províncies, invitant-les a volar en socors de Versalles amb llurs guàrdies nacionals i llurs voluntaris, foren acollides amb un refús pur i simple. Només Bretanya va fornir una grapada de chouans que combatien sota una bandera blanca, cadascun dels quals duia al pit un cor de Jesús de drap blanc i el crit de guerra dels quals era «Visca el rei!» Thiers, doncs, es veié forçat a arreplegar a corre-cuita una colla bigarrada composta de mariners, soldats d'infanteria colonial, zuaus pontificals, gendarmes de Valentin, sergents de ciutat i acusetes de Piétri. Tot i així, aquest exèrcit hauria estat ridiculament impotent sense els repatriaments de presoners de guerra imperials que Bismarck amollava amb comptagotes, només els necessaris per a mantenir la guerra civil i servar el Govern de Versalles servilment subjecte a Prússia. Durant la guerra, fins i tot, la policia versallesa hagué de vigilar l’exèrcit de Versalles, mentre que els gendarmes l'havien de preparar, exposant-se ells als llocs més perillosos. Els forts que caigueren no foren pas presos, sinó comprats. L’heroisme dels federats va convèncer Thiers que la resistència de París no podia ésser trencada pel seu propi geni estratègic ni per les baionetes de què disposava.

Mentrestant, les relacions amb les províncies esdevenien més i més difícils. Cap missatge d'aprovació no arribava que pogués donar coratge a Thiers i els seus rurals. Ben al contrari... Diputacions i missatges plovien de pertot, demanant, en un to no pas gaire respectuós, la reconciliació amb París sobre la base d'una reconeixença sense equívoc de la república, la confirmació de les llibertats comunals i la dissolució de l’Assemblea Nacional, el mandat de la qual havia expirat. Arribaven en tal quantitat que Dufaure, ministre de la Justícia de Thiers, en la seva circular del 23 d'abril als procuradors, els ordenà que tractessin «el mot d'ordre de conciliació» com un crim! Tanmateix, començant a desesperar de l'èxit de la seva campanya, Thiers resolgué de mudar de tàctica; va ordenar, a tot el país, unes eleccions municipals per al 30 d'abril sobre la base de la nova llei municipal que ell mateix havia dictat a l'Assemblea Nacional. Tant per les intrigues dels seus prefectes com per la intimidació policial, Thiers esperava amb confiança que el veredicte de les províncies donés a l'Assemblea el poder moral que mai no havia tingut, i que li enviessin a la fi la força material que necessitava per a vèncer París.

La seva guerra de bandit contra París, que Thiers exaltava en els seus propis butlletins, i les temptatives dels seus ministres per establir arreu de França el regnat de la terror, eren acompanyades, i Thiers se'n preocupà de bon començament, d'una comèdia de la conciliació, que havia de servir més d'un propòsit. Havia d'entabanar les províncies, enllepolir els elements burgesos de París i, per damunt de tot, donar als republicans declarats de l'Assemblea Nacional l’ocasió d'amagar llur traïció envers París, darrere llur fe en Thiers. El qual, el dia 21 de març, quan encara no tenia exèrcit, havia declarat a l'Assemblea Nacional: «Les coses vagin com vagin, no enviaré cap exèrcit contra París.» El 27 de març tornava a pujar a la tribuna: «He trobat la República com a fet acomplert, i estic fermament resolt a mantenir-la.» En realitat, Thiers abatia la revolució a Lió i a Marsella [23] en nom de la República, mentre que els brams dels seus rurals ofegaven la simple menció d'aquest nom a Versalles. Després d'aquesta gesta, Thiers va atenuar el «fet acomplert», que ja no fou més que un «fet hipotètic». Els prínceps d'Orléans, que Thiers, per precaució, havia fet pirar de Bordeus, ara, en violació flagrant de la llei, intrigaven lliurement a Dreux. Les concessions ofertes per Thiers en les seves inacabables entrevistes amb els delegats de París i de les províncies, bé que constantment haguessin variat de to i de color, sempre desembocaven, fet i fet, en això: la seva venjança es limitaria probablement a la «colla de criminals implicats en l’assassinat de Lecomte i Clément Thomas», a condició, no cal dir-ho, que París i tot França reconeguessin sense reserves Thiers en persona com a la millor de les repúbliques; exactament com havia fet l'any 1830 amb Lluís-Felip. Ara, Thiers no es limitava pas a fer que els comentaris oficials dels seus ministres a l'Assemblea posessin en dubte aquestes concessions. Thiers tenia el seu Dufaure que actuava. Dufaure, el vell advocat orleanista, havia estat sempre el garde des sceaux de l'estat de setge, tant ara, el 1871, sota Thiers, com el 1839, sota Lluís-Felip, i el 1849, sota la presidència de Lluís Bonaparte. El temps que no exercia com a ministre, Dufaure havia arreplegat una fortuna tot pledejant pels capitalistes de París i s'havia fet un capital polític tot pledejant contra les lleis de què ell mateix era autor. Ara, però, no content de fer que l'Assemblea Nacional votés a corre-cuita un seguit de lleis repressives que, després de la caiguda de París, havien d'extirpar els vestigis darrers de llibertat republicana, deixava preveure la sort de París tot abreujant el procés, massa lent a parer seu, de les corts marcials, i decretant una nova llei draconiana de deportació. Abolint la pena de mort en matèria política, la Revolució del 1848, l'havia reemplaçada per la deportació. Lluís Bonaparte no havia gosat, almenys en teoria, restablir el règim de la guillotina. L’Assemblea dels rurals, que encara no tenia la gosadia ni tan sols d'insinuar que els parisencs no eren uns rebels, sinó uns assassins, hagué de limitar la seva venjança anticipada contra París a la llei de deportació de Dufaure. Amb totes aquestes circumstàncies, Thiers mateix no hauria pogut prosseguir la seva comèdia de conciliació, si aquesta, com era la intenció de Thiers, no hagués provocat els brams de ràbia dels rurals, els quals, amb llurs cervells de ruminants, no comprenien ni el seu joc, ni la necessitat de la hipocresia, de les tergiversacions i de guanyar temps.

En presència de les eleccions municipals imminents del 30 d'abril, el dia 27 Thiers va representar una de les seves grans escenes de conciliació. Al bell mig d'un diluvi de retòrica sentimental, va exclamar des de la tribuna de l'Assemblea:

I com que els rurals l'interrompien violentament:

Tot i així, França va fer el sord a aquests discursos que, a les orelles de Thiers, eren un cant de sirena parlamentari. Dels set-cents mil consellers municipals elegits per les trenta-cinc mil comunes que encara restaven a França, els legitimistes, orleanistes i bonapartistes plegats no arribaven als vuit mil. Les eleccions complementàries que seguiren van ésser encara més decididament hostils. D'aquesta manera, en comptes d'obtenir de les províncies la força material que tant havia de menester, l'Assemblea Nacional va perdre fins a la darrera pretensió a la força moral, la d'ésser l’expressió del sufragi universal del país. Per enllestir la seva derrota, els consells municipals novament elegits de totes les ciutats de França amenaçaren obertament l'Assemblea usurpadora de Versalles amb una contraassemblea de Bordeus.

El moment de l'acció decisiva tant de temps esperat per Bismarck era arribat a la fi. Va requerir Thiers d'enviar plenipotenciaris a Francfort per a la conclusió de la pau. Obeint humilment a la crida del seu senyor, Thiers féu via a despatxar el seu fidel Jules Favre, amb el suport de Pouyer-Quertier. Pouyer-Quertier, «eminent» filador ruanès, partidari fervent i àdhuc servil del Segon Imperi, no li havia trobat mai altre defecte més que el seu tractat de comerç amb Anglaterra, [24] perjudicial per als seus interessos de fabricant. Tot just instal·lat a Bordeus com a ministre de Finances de Thiers, Pouyer-Quertier denunciava aquell tractat «impiu», deixant entendre que pròximament seria abrogat, i fins tenia la imprudència d'intentar, val a dir que inútilment (no feia compte de Bismarck), que immediatament fossin tornades a posar en vigor les antigues tarifes protectores contra Alsàcia, car, deia, no hi havia cap tractat internacional anterior que s'hi oposés. Aquest home, que considerava la contrarevolució com un mitjà d'abaixar els salaris a Rouen, i la cessió de províncies franceses com un mitjà de fer pujar el preu de les seves mercaderies a França, ¿no era pas el més indicat per ser elegit per Thiers com a digne company de Jules Favre, en la seva darrera traïció, coronament de tota la seva carrera?

Quan aquesta parella perfecta de plenipotenciaris arribaren a Francfort, el brutal Bismarck els acollí a l’acte amb aquesta alternativa imperativa: «O la restauració de l'Imperi, o l'acceptació incondicional de les meves condicions de pau!» Aquestes condicions comportaven un escurçament dels terminis de pagament de la indemnització de guerra i l'ocupació contínua dels forts de París per les tropes prussianes fins i tant que Bismarck es tingués per satisfet de l'estat de coses a França. En canvi oferia d'alliberar, per a l'exterminació de París, l'exèrcit bonapartista presoner i d'assegurar-li l’assistència directa de les tropes de l'emperador Guillem. Donava garantia de la seva bona fe fent dependre de la «pacificació» de París el pagament del primer termini de la indemnització. No cal dir que Thiers i els seus plenipotenciaris mossegaren àvidament aquest esquer. Signaren el tractat de pau el 10 de maig i el feren ratificar per l'Assemblea de Versalles el 18.

Dins l'interval que separà la conclusió de la pau de l’arribada dels presoners bonapartistes, Thiers es va sentir tant més obligat a reprendre la seva comèdia de conciliació que els seus homes forts republicans tenien una necessitat dolorosa de trobar un pretext per a tancar els ulls davant els preparatius per al carnatge de París. El 8 de maig encara, Thiers responia a una diputació de conciliadors de la classe mitjana:

Alguns pocs dies després, essent violentament interpel·lat pels rurals tocant a aquestes promeses, va refusar d'entrar en explicacions; no ho féu, però, sense donar-los aquesta indicació significativa:

Tan aviat com Mac-Mahon estigué en condicions d'assegurar-li que, al cap de poc, podria entrar dins París, Thiers va declarar a l'Assemblea «que ell entraria dins París amb la «llei» a la mà, i exigint una expiació completa dels malvats que haguessin sacrificat la vida dels nostres soldats i destruït els nostres monuments públics».

Com que el moment de la decisió s'acostava, Thiers va dir a l'Assemblea «No tindré pietat», digué a París que estava condemnat, digué als seus bandits bonapartistes que tenien carta blanca per a prendre venjança de París tant com els vingués de gust. A la fi, quan la traïció hagué obert les portes de París al general Douay, el 21 de maig, Thiers, el 22, va revelar als rurals l'«objectiu» de la seva comèdia de conciliació, que aquests havien persistit tan obstinadament a no comprendre:

Era ben bé això. La civilització i la justícia de l'ordre burgès mostren llur pàl·lida faç cada vegada que els esclaus d'aquest ordre s'alcen contra llurs senyors. Aleshores, aquesta civilització i aquesta justícia es desemmascaren com la salvatgeria sense careta i la venjança sense llei. Cada nova crisi en la lluita de classe entre l’apropiador i el productor ho palesa amb més esclat. Fins i tot les atrocitats dels burgesos pel juny del 1848 desapareixen davant la infàmia indicible del 1871. L’heroic esperit de sacrifici amb què la població de París -homes, dones i infants- combaté durant vuit dies després de l'entrada dels versallesos, reflecteix tan bé la grandesa de llur causa com les fetes infernals de la soldadesca reflecteixen l'esperit innat d'aquella civilització de la qual són mercenaris i defensors. Gloriosa civilització, vertaderament, el gran problema de la qual és de saber com desempallegar-se dels munts de cadàvers que ha fet, una vegada passada la batalla.

Per a trobar un paral·lel a la conducta de Thiers i dels seus gossos, ens cal remuntar als temps de Sil·la i dels dos triumvirats de Roma. El mateix carnatge en massa, executat a sang freda, la mateixa indiferència en el carnatge, per l'edat i el sexe; el mateix sistema de torturar els presoners; les mateixes proscripcions, aquesta vegada però de tota una classe; la mateixa caça salvatge dels caps que s'amaguen, per por que no n'escapi ni un; les mateixes denúncies d'enemics polítics i privats; la mateixa indiferència envers el carnatge de persones totalment estranyes a la lluita. Només hi ha aquesta diferència: els romans encara no tenien metralladores per a liquidar en bloc els proscrits, i no tenien «la llei a la mà», ni, als llavis, el mot d'ordre de «civilització».

I, després d'aquestes horrors, mireu l'altra cara, encara més espaventable, d'aquesta civilització burgesa, tal i com ha estat descrita per la seva pròpia premsa!

Édouard Hervé escriu en «Le Journal de Paris», diari versallès suprimit per la Comuna:

Després cita el passatge de Tàcit:

Hervé oblida solament de dir que la «població de París» de què parla no és sinó la població del París de Thiers, els baraters que tornen en tropell de Versalles, Saint-Denis, Rueil i Saint-Germain, el París de la «decadència».

En tots els seus triomfs sagnants sobre els campions plens d'abnegació d'una societat nova i millor, aquesta civilització malvada, fonamentada damunt l'asserviment del treball, ofega els gemecs de les seves víctimes sota una tempesta de calúmnies, l’eco de les quals repercuteix per tot el món. El pur París obrer de la Comuna ha estat canviat de sobte per un pandemònium pels gossos de l'«ordre». I què prova aquesta metamorfosi a l'esperit burgès del país? Li prova que la Comuna ha conspirat contra la civilització! El poble de París es deixa matar en l’entusiasme per la Comuna. El nombre dels seus morts sobrepuja el de cap altra batalla coneguda en la història. Què prova, això? Prova que la Comuna no era pas el govern del poble, sinó el resultat de la usurpació d'una colla de criminals! Les dones de París donen la vida alegrement a les barricades i davant l'escamot d'execució. Això, què prova? Prova que el dimoni de la Comuna les havia canviades en Megeres [25] i en Hècates! [26] La moderació de la Comuna durant dos mesos d'una dominació incontrastada no té altre parió que l'heroisme de la seva defensa. Això, què prova? Prova que, durant mesos, la Comuna havia amagat curosament, sota una màscara de moderació i d'humanitat, la set de sang dels seus instints demoníacs, que només s'havien de desfermar a l’hora de la seva agonia!

El París obrer, tot acomplint el seu propi, el seu heroic holocaust, s'ha emportat a les flames immobles i monuments. Quan fan a trossos el cos viu del proletariat, els seus senyors ja no deuen comptar de tornar triomfalment en els murs intactes de llurs mansions. El Govern de Versalles crida: Incendiaris! i fa passar aquesta consigna a tots els seus agents, fins a la vileta més allunyada: perseguir arreu els seus enemics, sota la sospita d'ésser professionals de l'incendi. La burgesia de tot el món, que contempla complaguda el carnatge en massa «després» de la batalla, s'ha estremit d'horror davant la profanació del maó i del morter!

Quan els governs donen poder a llurs marins perquè «matin, ''cremin'' i destrueixin», ¿es tracta d'una autorització d'incendi? Quan les tropes britàniques, deliberadament, calaven foc al Capitoli de Washington i al Palau d'estiu de l'emperador de Xina, es tractava d'actes d'incendi? Quan els prussians, no pas per raons militars, sinó pel simple gust de la venjança, cremaven amb petroli ciutats com ara Chateaudun i viles innombrables, es tractava d'actes d'incendiaris? Quan Thiers, durant sis setmanes, bombardejava París sots pretext que volia calar foc només a les cases habitades, es tractava de l'acte d'un incendiari? En guerra, el foc és una arma tan legítima com qualsevol altra. Els edificis ocupats per l’enemic són bombardejats per ésser incendiats. Si llurs defensors s'han de batre en retirada, ells mateixos els calen foc per evitar que els assaltants se serveixin dels bastiments. Ésser incendiades ha estat sempre la sort inevitable de totes les construccions situades en el front de combat de tots els exèrcits regulars del món. En la guerra dels subjugats contra els opressors, però, l'única guerra justa de tota la història, això ja no és gens ni mica veritat!

La Comuna va emprar el foc estrictament com a mitjà de defensa. El va emprar per impedir que les tropes de Versalles fessin servir aquelles llargues avingudes ben dretes que Haussmann havia obert expressament per al foc de l'artilleria; el va emprar per cobrir la seva retirada de la manera mateixa com els versallesos, en llur avanç, empraven els obusos que destruïen, si més no, tants d'edificis com el foc de la Comuna. Quins edificis foren cremats per la defensa i quins per l'atac, és una cosa encara ara discutida. I la defensa solament va recórrer al foc quan les tropes versalleses hagueren començat la carnisseria en massa dels presoners. D'altra banda, feia temps que la Comuna havia notificat públicament que, si es veia acarada al darrer extrem, se sepultaria a ella mateixa sota la runa de París i faria de París un segon Moscou, tal i com el Govern de la Defensa Nacional havia promès de fer, però ell únicament per disfressar la pròpia traïció. A aquest efecte, Trochu havia fet portar el petroli necessari. La Comuna sabia que els seus adversaris no es curaven poc ni gens de la vida del poble de París, però que es preocupaven molt per llurs immobles. I Thiers, per la seva banda, havia fet saber que seria implacable en la seva venjança. Tot just tingué el seu exèrcit aparellat per un costat i els prussians que barraven les sortides per l’altre, va proclamar: «No tindré pietat! L'expiació serà completa i la justícia inflexible.» Si els actes dels obrers de París eren vandalisme, era el vandalisme de la defensa desesperada, no pas el vandalisme del triomf, com el que els cristians perpetraren en les obres mestres realment inestimables de l’antiguitat pagana; i fins aquest vandalisme i tot ha estat justificat per la història, com l'acompanyament inevitable i relativament insignificant del combat gegantí entre una nova societat que puja i una d'antiga que s'esfondra. El vandalisme de Haussmann, que arrasava el París històric per fer foc al París del turista, ho era molt menys encara.

Però l’execució per la Comuna dels seixanta-quatre ostatges, amb l’arquebisbe de París al capdavant! Pel juny del 1848, la burgesia i el seu exèrcit havien restablert un costum de temps desaparegut de la pràctica de la guerra, l’execució dels presoners desarmats. De llavors ençà aquest costum brutal ha estat més o menys seguit en la repressió de tots els alçaments populars a Europa i a les Índies, la qual cosa prova a bastament que és un vertader «progrés de la civilització». D'altra banda, els prussians, a França, havien restablert l’ús de prendre ostatges, gent innocent que havien de respondre amb el preu de llur vida dels actes dels altres. Quan Thiers, com hem vist, al començament mateix del conflicte, va establir la pràctica humana d'abatre els comunards presoners, la Comuna, per protegir llur vida, es veié en l’obligació de recórrer a la pràctica dels prussians de prendre ostatges. Els ostatges ja havien merescut la mort mil i una vegades per mor de les execucions contínues pel costat dels versallesos. Com llur vida podia haver estat estalviada més temps, després del carnatge amb què els pretorians de Mac-Mahon havien celebrat llur entrada a París? La darrera garantia contra la ferocitat sense escrúpols dels governs burgesos -la presa d'ostatges-, havia també d'ésser presa amb rialles? El vertader matador de l’arquebisbe Darboy és Thiers. La Comuna, diverses vegades, havia ofert de bescanviar l'arquebisbe i tot un munt de capellans a més a més, contra Blanqui sol, aleshores en mans de Thiers. Thiers va refusar obstinadament. Sabia que, amb Blanqui, donaria un cap a la Comuna; mentre que era en forma de cadàver com l’arquebisbe serviria millor als seus propòsits. Thiers seguia l’exemple de Cavaignac. Quins crits d'horror no feren, pel juny de 1848, Cavaignac i els seus homes d'ordre, per estigmatitzar els insurgents com a assassins de l’arquebisbe Affre! I això que ells sabien perfectament que l'arquebisbe havia estat abatut pels soldats de l’ordre. Jacquemet, vicari general de l'arquebisbe, present en els esdeveniments, els n'havia fornit el testimoniatge tot seguit.

Tot aquest cor de calúmnies, que el partit de l'ordre, en les seves orgies de sang, no deixa mai d'entonar contra les seves víctimes, prova solament que el burgès dels nostres dies es considera com el successor legítim del senyor d'altre temps, per al qual tota arma en la pròpia mà era justa contra el plebeu, mentre que en mans del plebeu l'arma més petita era un crim per ella mateixa.

La conspiració de la classe dominant per abatre la revolució amb una guerra civil feta sota el patronatge de l’invasor estranger, conspiració que hem seguit del 4 de setembre mateix fins a l'entrada dels pretorians de Mac-Mahon per la porta de Saint-Cloud, va atènyer el punt culminant amb el carnatge de París. Bismarck contempla amb satisfacció les ruïnes de París, en les quals potser veu l'acompte de la destrucció general de les grans ciutats que ell invocava quan encara era un simple rural a la Cambra introbable de la Prússia del 1849. Bismarck contempla amb satisfacció els cadàvers del proletariat de París. Per a ell no és solament l'exterminació de la revolució, sinó l'exterminació de França, ara escapçada, i per obra del govern mateix. Amb la manca de penetració pròpia de tots els homes d'Estat sortosos, no veu sinó la superfície d'aquest formidable esdeveniment històric. Perquè, quan ha estat, abans, que la història hagi mostrat l’espectacle d'un vencedor que corona la pròpia victòria fent-se no solament el gendarme, ans també fent de brètol a sou del govern vençut? No hi havia pas guerra entre Prússia i la Comuna de París. Al contrari, la Comuna havia acceptat els preliminars de pau, i Prússia havia proclamat la seva neutralitat. Prússia, doncs, no era bel·ligerant. Es va comportar com un brètol; com un brètol covard, perquè no va assumir cap risc; com un brètol a sou, puix que havia lligat d'antuvi el pagament del preu de la sang, els seus cinc-cents milions, a la caiguda de París. D'aquesta manera apareixia a la fi el caràcter vertader d'aquesta guerra, ordenada per la Providència contra la França atea i disbauxada, castigada pel braç de la piadosa i moral Alemanya! I aquesta violació mai no vista del dret dels pobles, fins i tot tal com l'entenien els legistes del món antic, en lloc d'empènyer els Governs «civilizats» d'Europa a condemnar el Govern prussià traïdor, simple instrument del gabinet de Sant Petersburg, els incita solament a demanar-se si les poques víctimes que escapen al doble cordó format al voltant de París no han d'ésser lliurades també al botxí de Versalles!

L’esdeveniment inoït que, després de la guerra més terrible dels temps moderns, el vençut i el vencedor fraternitzin per massacrar en comú el proletariat, prova, no pas com Bismarck es pensa, l'esclafament defínitiu d'una nova societat en puja, sinó la desagregació completa de la vella societat burgesa. El més alt esforç d'heroisme de què la vella societat sigui encara capaç és una guerra nacional; i ara és cosa provada que la guerra nacional és una mistificació dels governs, destinada a retardar la lluita de classes, i aquesta mistificació s'enfonsa tan aviat com la lluita de classes esclata en guerra civil. La dominació de classe ja no es pot amagar sota un uniforme nacional, els governs nacionals es fan tots «u» contra el proletariat!

Després de la Pentecosta del 1871 ja no hi pot haver ni pau, ni treva entre els obrers de França i els qui s'apropien el producte de llur treball. La mà de ferro d'una soldadesca mercenària podrà tenir un moment les dues classes sota una opressió comuna. Però la lluita reprendrà sempre seguit, amb una amplària sempre creixent, i no hi pot haver dubte quant al vencedor final -el petit nombre dels acaparadors o la immensa majoria treballadora. I la classe obrera francesa no és sinó l’avantguarda del proletariat modern.

Mentre que els Governs europeus fan així testimoniatge davant París del caràcter internacional de la dominació de classe, ahuquen l'Associació Internacional dels Treballadors -contraorganització internacional del treball oposada a la conspiració cosmopolita del capital-, segons ells origen cabdal de totes aquestes dissorts. Thiers la denunciava com el tirà del treball, fent veure que ell n'era l'alliberador. Picard donava ordre de tallar totes les comunicacions entre els internacionals francesos i els de l'estranger; el comte Jaubert, aqueixa mòmia vella, còmplice de Thiers ja el 1835, declara que el gran problema de tots els governs civilitzats és d'extirpar la Internacional. Els rurals de l'Assemblea Nacional rugeixen contra ella, i tota la premsa europea els fa cor. Un honorable escriptor francès, completament estrany a la nostra Associació, expressa la seva opinió en aquests termes:

L'enteniment burgès, tot impregnat d'esperit policial, s'afigura naturalment l’Associació Internacional dels Treballadors com una mena de conjuració secreta, l'autoritat central de la qual comanda, de tant en tant, explosions a diferents països. La nostra Associació, de fet, no és res més que el lligam internacional que uneix els obrers més avançats dels diversos països del món civilitzat. A qualsevol lloc, sota qualsevol forma, i en qualssevol condicions que la lluita de classe prengui consistència, és ben natural que els membres de la nostra Associació estiguin en primera fila. El terreny damunt el qual l'Associació brosta és la societat moderna mateixa. No en pot ésser extirpada, ni que sigui al preu de l'efusió de sang més enorme. Per a extirpar-la, els Governs haurien d'extirpar el despotisme del capital damunt el treball, condició de llur pròpia existència parasitària.

El París obrer, amb la seva Comuna, serà celebrat per sempre com el furrier d'una societat nova. El record dels seus màrtirs és conservat pietosament dins el gran cor de la classe obrera. Als seus exterminadors, la història els ha clavats en una picota eterna, i totes les pregàries de llurs capellans no els en podran pas alliberar.

Londres, 30 de maig de 1871

El Consell General: R. Applegarth, Ant. Arnaud, M. J. Boon, Fr. Bradnick, J. G. Buttery, F. Cournet, E. Delahaye, Eugène Dupont, W. Hales, Hurliman, Jules Johannard, Harriet Law, Fr. Lessner, Lochner, Charles Longuet, Marguerite, Constant Martin, Henry Mayo, George Milner, Charles Murray, Pfänder, J. Rodwanowski, John Rouch, Rühl, G. Ranvier, Vitale Regis, Sadler, Cowel Stepney, Alf. Taylor, W. Townshend, Éd. Vaillant, John Weston, F. J. Yarrow.

Secretaris-Correspondents: Karl Marx, Alemanya i Rússia; Leo Frankel, Àustria i Hongria; A. Hermann, Bèlgica; Th. Mottershead, Dinamarca; J. G. Eccarius, Estats Units; Le Moussu, seccions franceses dels Estats Units; Auguste Serraillier, França; Charles Rochat, Holanda; J. P. Mac Donnell, Irlanda; Friedrich Engels, Itàlia i Espanya; Walery Wroblewski, Polònia; Hermann Jung, Suïssa.

Hermann JUNG, president de sessió John HALES, secretari general

Londres, 30 de maig de 1871, Rathborne Place, 10

Nota a la primera edició francesa (Brussel·les, 1872). No ens cal dir que els membres i els funcionaris de la Comuna, els noms dels quals figuren davall el manifest i que avui són part del Consell general, no han conegut el text d'aquesta publicació fins que han arribat a Londres. Si avui hi posen llur signatura és perquè hom no pugui dubtar que en reivindiquen altament els principis

 

[1] Vet ací aquesta lletra, amb data del 12 de desembre de 1870:

«Estimat Suzanne,
»No he pas trobat, entre els joves auxiliars, el vostre protegit Hetzel, sinó tan solament un Hessel. És d'aquest que es tracta?
»Digueu-me francament el que desitgeu, que ho faré. El ficaré dins el meu estat major, on es morirà de fàstig, perquè no tindrà cap feina a fer, o bé l'enviaré al Mont Valérien, on correrà més poc perill que a París (això per son pare i sa mare) i on farà l'efecte que tira amb canó, perquè tirarà a l'aire, segons el mètode Noel.» Demaneu, que la vostra boca serà mesura.
»Vostre, GUIOD.»

[2] «Llur cèdula de llibertat condicional.,. El text anglès posa: tickets-of leave, expressió que designa una mena de permisos d'estada que els presoners lliberts abans terme reben a Anglaterra i que han de presentar periòdicament a la policia. En la versió francesa bitllets d'élargissement conditionnel. Més endavant, Marx reprèn aquesta expressió diverses vegades. A més a més, designa diverses vegades els ministres de Thiers amb la fórmula: tickets-of leave men, que traduïm en conseqüència per «alliberats condicionals, (en la versió francesa, élargis).

[3] Repressió ferotge de l'alçament dels republicans demòcrates l’any 1834, a París, seguida d'un carnatge de la població sense armes, incloent-hi dones i infants.

[4] Per l'abril de 1849 fou enviat un exèrcit francès perquè protegís el papa contra la Revolució italiana. El bombardeig de Roma va ser una violació escandalosa de la Constitució francesa, la qual estipulava que la República no empraria mai la força per a l'esclafament de la llibertat d'un poble, qualsevol que fos.

[5] Les principals obres històriques de Thiers són la Història de la Revolució francesa i la Història del Consolat i de l'Imperi.

[6] A França, el sistema proteccionista es caracteritzava per taxes elevades sobre les mercaderies (per exemple, la fosa anglesa era gravada amb una taxa del 70 p. 100, el ferro, del 105 p. 100 del seu preu). En resultava que un bon nombre de mercaderies que a França no sabien fabricar, havien desaparegut completament del mercat.

[7] L'Assemblea Nacional inaugurada a Bordeus el 13 de febrer es componia, en la major part, de monarquistes declarats (de 750 diputats, 450 monarquistes), representants dels grans terratinents i dels estrats reaccionaris de les ciutats i sobretot del camp. D'aquí l'apellació d'«Assemblea dels rurals».

[8] El 31 d'octubre del 1870 es féu una temptativa per enderrocar el Govern de la Defensa i emparar-se del poder. El moviment fou impulsat per les rumors d'armistici amb els prussians, de desfeta de la Guàrdia Nacional a Le Bourget (30 d'octubre) i de rendició a Metz. Guiats pels blanquistes, els guàrdies nacionals varen envair la Casa de la Vila, proclamaren la destitució de l'antic govern i la formació d'un de nou, que havia d'organitzar les eleccions a la Comuna. Però el nou govern, que no reposava sobre les masses, es va mostrar irresolut i vacil·lant.

Va encetar negociacions amb els membres arrestats del Govern de la Defensa Nacional i n'obtingué un acord verbal per a la fixació de les eleccions a la Comuna (de l'1 de novembre) i per a una amnistia general.

Mentrestant, arribaren batallons de guàrdies burgesos els quals, el matí del dia u de novembre, envaïren la Casa de la Vila i restabliren el poder del Govern de la Defensa Nacional.

[9] El 22 de gener es tornà a fer una temptativa per enderrocar el Govern de la Defensa Nacional. La causa immediata de l'alçament va ser la desfeta infligida a la Guàrdia Nacional a Buzenval (19 de gener de 1871). Després d'aquesta derrota corregueren rumors sobre l'armistici pròxim i el nomenament del general Vinoy com a governador militar de París. Igual com la insurrecció del 31 d'octubre, l'alçament del 22 de gener es distingí per la manca de resolució, de cohesió o d'unió orgànica amb les masses. Durant la repressió del moviment hi hagué trenta morts i ferits, entre els quals dones i infants.

[10] Ja en la seva carta a Kugelmann, del 12 d'abril de 1871, Marx parla d'aquestes errors fatals del Comitè central.

[11] Ací, Marx formula la lliçó principal i fonamental de la Comuna de París. En llur nota al prefaci del Manifest de¡ Partit comunista, amb data del 24 de juny de 1872, es veu la significació gegantina que Marx i Engels donaven a aquesta lliçó. S'hi diu que, avui, el Manifest del Partit comunista s'ha envellit en certs punts. La Comuna, principalment, ha demostrat que no basta que la classe obrera s'empari de l'aparell d'Estat per a fer-lo servir als seus propis fins. Tocant a això, Lenin escrivia:

[12] Guerres fetes per Anglaterra, Prússia, Àustria, Espanya i Rússia contra la França revolucionària i després contra Napoleó I.

[13] A propòsit d'aquesta característica de la Comuna, com a nou tipus d'Estat, Lenin escrivia:

[14] Tocant a aquesta característica del parlamentarisme. Lenin escrivia:

[15] Consells de parròquies.

[16] Periòdic satíric de Berlín.

[17] Analitzant aquesta lliçó d'un gran abast històric, que Marx va treure de l'experiència de la Comuna de París, Lenin escrivia:

[18] El 20 de març, el Comitè central de la Guàrdia Nacional havia ajornat el pagament de les lletres de canvi fins a l’1 d'octubre del 1871. El 18 d'abril, la Comuna publicava un decret sobre la cancel·lació del pagament dels venciments.

[19] Quan, després de l'enderrocament de Napoleó I, la dinastia dels Borbons es trobà de bell nou al poder, va resoldre d'indemnitzar la noblesa de França de les terres de què havia estat desposseïda durant la gran Revolució Francesa. La noblesa va rebre una indemnitat d'un miler de milions, el ''miler de milions dels emigrats».

[20] L'any 1848, el govern provisional burgès va establir una taxa de 45 cèntims per franc, per tal de sembrar la discòrdia entre el proletariat i la pagesia. El govern donava, com a motiu d'aquesta taxa, la necessitat de proveir a l'alimentació dels obrers. La taxa de 45 cèntims va alçar els pagesos contra la Revolució i la República.

[21] A l'església de Saint-Laurent hom va trobar ossaments de dones violades pels monjos i enterrades de viu en viu. Al convent de Picpus estaven detingudes, sota pretext de follia, dones destinades a la mateixa sort.

[22] Per «Irlandesos per procuració», entenem ací els grans propietaris de béns arrels que no estaven quasi mai a llurs dominis d'Irlanda i dilapidaven llurs «ingressos» fora del país.

[23] La revolució que proclamà la Comuna a Lió, el 22 de març, i el 23 de març a Marsella i a Saint-Étienne, fou ràpidament reprimida pel govern de Thiers. A més a més, la Comuna va ser proclamada a Tolosa del Llenguadoc, a Narbona i en algunes altres ciutats.

[24] En els termes del tractat de comerç conclòs l'any 1860, entre Napoleó III i Anglaterra, les taxes sobre les mercaderies angleses eren reduïdes.

[25] «Megera», una de les Fúries, deessa que vivia en el Tàrtar (infern dels antics), encarregada de castigar els crims dels homes.

[26] «Hècate», nom de la deessa Diana, quan estava en el Tàrtar.