La Guerra Civil a França

Karl Marx

Segona comunicació del Consell general sobre la guerra franco-alemanya

Als membres de l'Associació a Europa i als Estats Units

Dèiem en la nostra primera comunicació del 23 de juliol:

Així, primer i tot que les operacions de guerra comencessin efectivament, tractàvem la quimera bonapartista com a cosa del passat.

Si no ens enganyàvem pel que feia a la vitalitat del Segon Imperi, tampoc no anàvem errats de témer que la guerra alemanya pogués perdre «el seu caràcter estrictament defensiu i degenerar en una guerra contra el poble francès». La guerra de defensa s'ha acabat de fet amb la rendició de Lluís Bonaparte, la capitulació de Sedan i la proclamació de la república a París. Molt abans d'aquests esdeveniments, però, en el moment mateix que la podridura profunda dels exèrcits imperials fou evident, la camarilla militar prussiana havia optat per la conquesta. És veritat que encontraven un mal obstacle al mig del camí: «les proclamacions mateixes del rei Guillem al comencament de la guerra». En el seu discurs del tron a la Dieta d'Alemanya del Nord, havia declarat solemnement que feia la guerra a l'emperador dels francesos i no pas al poble francès. L'11 d'agost, havia llançat un manifest a la nació francesa, en el qual deia:

No content d'afirmar el «caràcter purament defensiu» de la guerra tot declarant que ell només assumia el comandament dels exèrcits alemanys «per rebutjar l'agressió», afegia que tan solament «els esdeveniments militars» l'havien menat a franquejar les fronteres de França. Certament, una guerra defensiva pot no excloure operacions ofensives dictades pels «esdeveniments militars».

D'aquesta manera, aquest rei piadosíssim s'havia compromès davant França i el món a una guerra estrictament defensiva. Com deslligar-se d'aquest compromís solemne? Els titellaires ho havien de mostrar cedint a contracor a la injunció imperiosa de la nació alemanya. I a l'acte donaren la consigna a la burgesia liberal d'Alemanya, amb els seus professors, capitalistes, consellers municipals, i gent de ploma. Aquesta burgesia que, en les seves lluites per la llibertat cívica, havia donat, del 1846 al 1870, un espectacle mai no vist d'irresolució, d'incapacitat i de covardia, es va sentir, no cal dir-ho, pregonament encantada de fer l'entrada a l'escena europea sota l'aspecte del lleó rugent del patriotisme alemany. Va afectar un aspecte exterior d'independència cívica i fingí d'imposar al Govern prussià... quina cosa?, els plans secrets d'aquest Govern mateix. Confessà públicament l'error en què era caiguda de professar una fe perseverant i quasi religiosa en la infal·libilitat de Lluís Bonaparte, tot reclamant amb escarafalls el desmembrament de la República francesa. Escoltem una mica les al·legacions d'aquests patriotes intrèpids!

No gosen pas pretendre que el poble d'Alsàcia-Lorena es fon per llançar-se als braços d'Alemanya; ben al contrari. Per a castigar-la del seu patriotisme francès, Estrasburg, que és dominada per una ciutadella independent de la ciutat, va ser bombardejada sis dies d'una manera absolutament gratuïta i bàrbara, amb obusos «alemanys», que la incendiaren, i que mataren un gran nombre dels habitants indefensos! I tanmateix, un dia hi hagué que la terra d'aquestes províncies havia estat part de l'antic Imperi alemany. És per mor d'això, sembla, que la terra i els éssers humans que hi havien crescut han d'ésser confiscats com a propietat alemanya imprescriptible. Si un dia el mapa d'Europa ha d'ésser modificat en virtut del dret històric, cal no oblidar, sobretot, que l’Elector de Brandeburg, per les seves possessions prussianes, era un temps vassall de la República polonesa.

Els patriotes, més astuts, reclamen tot i així l'Alsàcia i la Lorena de llengua alemanya com a «garantia material» contra una agressió francesa. Com que aquest argument menyspreable ha desorientat molta gent d'esperit feble, tenim obligació d'aturar-nos-hi més llargament.

No hi ha dubte que la configuració general d’Alsàcia, comparada amb la de l'altra vorera del Rin, i la presència d'una gran plaça forta com Estrasburg, a mitjan camí, aproximadament, entre Basilea i Germersheim, afavoreixen molt una invasió francesa de l'Alemanya del Sud, mentre que oposen dificultats particulars a una invasió de França provinent de l’Alemanya del Sud. No hi ha gens de dubte, a més a més, que annexió d'Alsàcia i de la Lorena de llengua alemanya donaria a l'Alemanya del Sud una frontera molt més forta, tant més que aleshores Alemanya posseiria la carena dels Vosgs en tota la llargada, i també les fortaleses que en protegeixen els colls septentrionals. Si Metz era annexat alhora, França es trobaria privada momentàniament de les seves dues bases d'operacions contra Alemanya, però això no li impediria pas de construir-ne de noves a Nancy o a Verdun. Mentre Alemanya posseeixi Coblença, Magúncia, Germersheim, Rastatt i Ulm, totes bases d'operacions contra França, i plenament utilitzades en aquesta guerra, amb quina aparença d'honestedat pot refusar als francesos Estrasburg i Metz, les dues úniques fortaleses d'alguna importància que els francesos tenen en aquesta banda?

A més a més, Estrasburg només amenaça l’Alemanya del Sud tant com aquesta és una potència separada de l'Alemanya del Nord. Del 1792 al 1795, l'Alemanya del Sud no fou mai atacada per aquest costat, perquè tenia Prússia com a companya en la guerra contra la Revolució Francesa; però tan aviat com Prússia hagué conclòs una pau separada el 1795, i va abandonar el Sud a ell mateix, les invasions del sud d'Alemanya, amb Estrasburg com a base, començaren i continuaren fins el 1809. De fet, una Alemanya «unida» sempre pot contrarestar el poder agressiu d'Estrasburg i de qualsevol exèrcit francès a Alsàcia, concentrant totes les seves tropes, com ha estat el cas en la guerra actual, entre Sarrelouis i Landau, i avançant o acceptant la batalla a la línia Magúncia-Metz. Mentre el gros de les tropes alemanyes hi estigui apostat, qualsevol exèrcit francès que avancés d'Estrasburg cap a l'Alemanya del Sud seria pres per darrera i veuria amenaçades les seves comunicacions. Si la campanya actual ha provat res és, comptat i debatut, fins a quin punt és fàcil d'atacar França des d’Alemanya.

Però, honestament, ¿no és pas una absurditat i un anacronisme de voler fer de consideracions militars el principi segons el qual cal fixar les fronteres de les nacions? Si aquesta regla havia de prevaler, Àustria encara ara tindria dret a Venècia i a la línia del Mincio, i França a la línia del Rin per a protegir París, que certament és més exposat a un atac del nord-est, que no Berlín a un atac del sud-oest. Si les fronteres han d'ésser fixades seguint els interessos militars, les reivindicacions territorials no tindran fi, perquè tota línia militar és necessàriament defectuosa, i pot ésser millorada annexant una mica més de territori; a més, a més, aquesta línia no pot mai ésser fixada d'una manera definitiva, perquè sempre és imposada al vençut pel vencedor, i en conseqüència porta ja en si el germen de noves guerres.

Tal és la lliçó de tota la història. I tal és el cas de les nacions com el dels individus. Per llevar-los les possibilitats d'atac, cal prendre'ls tots els mitjans de defensa. No basta agafar-los pel coll, cal també donar-los mort. Si mai un vencedor prengué «garanties materials» per trencar les forces d'una nació, aquest va ser Napoleó I amb el tractat de Tilsitt, [1] i amb la manera com va executar aquest tractat contra Prússia i la resta d'Alemanya. Tot amb tot, alguns anys més tard, la seva potència gegantina es trencà com un jonc podrit davant el poble alemany. Què són les «garanties materials» que Prússia, en els seus somnis més forassenyats, podria o gosaria imposar a França comparades amb les «garanties materials» que Napoleó I li havia arrabassat a ella? El resultat no en seria menys desastrós, aquesta vegada. La història mesurarà les seves sancions, no pas per quantitats de quilòmetres quadrats arrencats a França, sinó per la grandària del crim que, dins la segona meitat del segle XIX, gosa fer reviure «la política de conquesta»!

Però, diuen els portantveus del patriotisme teutó, cal no confondre alemanys i francesos. El que nosaltres volem no és pas la glòria, sinó la seguretat. Els alemanys són un poble essencialment pacífic. Sota llur sàvia tutela, la conquesta mateixa es transforma, de causa d'una guerra futura, en penyora de pau perpètua. Naturalment, no foren pas els alemanys els qui envaïren França el 1792, amb el propòsit sublim d'abatre la baioneta de la Revolució del segle XVIII. ¿No ha estat pas Alemanya, que s'ha sollat les mans tenint subjugada Itàlia, oprimint Hongria, desmembrant Polònia? El seu sistema militar actual, que divideix tota la població mascle vàlida en dues parts -l'una que forma un exèrcit permanent en servei, i l'altra que forma un exèrcit permanent en llicència-, totes dues obligades igualment a una obediència passiva a uns caps de dret diví, un sistema militar tal és, naturalment, «una garantia material» per a mantenir la pau i, de més a més, l'objectiu darrer de la civilització! A Alemanya, com pertot arreu, els llagoters dels poderosos del dia emmetzinen l'esperit popular amb l'encens de lloances mentideres.

Indignats com pretenen estar a la vista de les fortaleses franceses de Metz i d'Estrasburg, aquests patriotes alemanys no veuen gens de mal en el vast sistema de fortificacions moscovites a Varsòvia, Modlin i Ivangorod. Alhora que s'estremeixen davant les horrors de la invasió imperial, tanquen els ulls a la infàmia de la tutela tsarista.

Així com, l'any 1865, Lluís Bonaparte i Bismarck havien bescanviat promeses, així el 1870 Gortxakov i Bismarck també en bescanviaren. [2] Així com Lluís Bonaparte es vantava que la guerra del 1866, a causa de l'esgotament recíproc d’Àustria i de Prússia, faria d'ell l'àrbitre suprem d'Alemanya, així també Alexandre es vantava que la guerra del 1870, a causa de l'esgotament recíproc d'Alemanya i de França, faria d'ell l'àrbitre suprem de l'Oest europeu. Així com el Segon Imperi tenia la Confederació de l’Alemanya del Nord per incompatible amb la seva existència, així també la Rússia autocràtica es deu considerar en perill a causa d'un imperi alemany sota direcció prussiana. Tal és la llei del vell sistema polític. A l'interior del seu domini, el guany de l'un és la pèrdua de l'altre. La influència preponderant del tsar sobre Europa és arrelada en la seva autoritat tradicional sobre Alemanya. Quan a Rússia mateix hi ha forces socials volcàniques que amenacen de fer trontollar les bases més pregones de l'autocràcia, ¿podria el tsar suportar una pèrdua tal de prestigi a l'estranger? Ara ja els diaris moscovites reprenen el llenguatge dels diaris bonapartistes després de la guerra del 1866. [3] Els patriotes teutons, ¿creuen realment que pau i llibertat seran garantides a Alemanya llançant França als braços de Rússia? Si la sort de les armes, l'arrogància de l'èxit i les intrigues dinàstiques condueixen Alemanya a emparar-se per la força d'una porció de territori francès, llavors només li romandran dos partits possibles. O bé li caldrà, a tot risc, esdevenir l'instrument «directe» de l'expansió russa, o bé, després d'un curt repàs, s'haurà de tornar a preparar per a una altra guerra «defensiva», no pas una d'aquestes guerres «localitzades» d'invenció recent, sinó una «guerra de races», una guerra contra les races llatines i eslaves coalitzades.

La classe obrera alemanya ha prestat resoludament el suport a la guerra, que no podia impedir, com a guerra per la independència alemanya i per l'alliberament d'Alemanya i Europa del malson apressiu del Segon Imperi. Els obrers alemanys units als treballadors rurals, deixant darrere ells les famílies mig mortes de fam, han fornit els nervis i els músculs d'exèrcits heroics. Delmats per les batalles a defora, altra vegada seran delmats a casa per la misèria. Ara ells, a llur torn, s'avancen i reclamen «garanties»: garantia que llurs immensos sacrificis no seran debades, garantia que han conquerit la llibertat, garantia que la victòria sobre els exèrcits bonapartistes no serà, com el 1815, convertida en desfeta del poble alemany; i, com a primera garantia, reclamen «una pau honorable per a França», i el «reconeixement de la República francesa».

El Comitè central del Partit socialdemòcrata alemany va llançar, el dia 5 de setembre, un manifest [4] insistint enèrgicament sobre aquestes garanties:

Dissortadament, no podem fer comptes de llur èxit immediat. Si, en plena pau, els obrers francesos no han pogut aturar l'agressor, els obrers alemanys, ¿tenen més probabilitats d'aturar el vencedor al mig de l'esclafit de les armes? El manifest dels obrers alemanys demana que Lluís Bonaparte sigui lliurat com a criminal de dret comú a la República francesa. Llurs governants, al contrari, ja fan mans i mànigues per reinstal·lar-lo a les Tulleries com a l'home més adient per a arruïnar França. D'una manera o altra, la història mostrarà com la classe obrera alemanya no és pas feta d'una matèria tan mal·leable com la burgesia alemanya. La classe obrera alemanya complirà el seu deure.

Com ella, nosaltres saludem l'adveniment de la república a França; tot i així, sentim unes aprehensions, que, ho esperem, resultaran mancades de fonament. Aquesta república no ha pas enderrocat el tron, ans simplement n'ha pres el lloc vacant. Ha estat proclamada no pas com a conquesta social, sinó com a mesura de defensa nacional. És en mans d'un govern provisional compost en part d'orleanistes notoris, en part de republicans burgesos, damunt algun dels quals la Insurrecció del juny de 1848 va deixar l'estigma indeleble. La divisió del treball entre els membres d'aquest govern no presagia res de bo. Els orleanistes s'han apoderat de les posicions fortes: de l'exèrcit i de la policia, mentre que als republicans declarats han tocat els ministeris en què hom parla. Alguns de llurs primers actes mostren prou clarament que de l’Imperi no solament n'han heretat les ruïnes, ans també la por de la classe obrera. Si, en nom de la república, ara hom promet, amb paraules excessives, coses impossibles, ¿no és, per ventura, perquè hom acabi per reclamar un govern «possible»? Als ulls de certs burgesos, que n'han assumit el càrrec, la república, ¿no els hauria pas de servir, per ventura, com a transició a una restauració orleanista?

La classe obrera francesa, doncs, es troba posada en unes circumstàncies extremament difícils. Tota temptativa d'enderrocar el nou govern, quan l'enemic gairebé és a les portes de París, seria una follia desesperada. [5] Els obrers francesos han de complir llur deure de ciutadans; alhora, però, cal que no es deixin emportar pels «records» nacionals del 1792, [6] com els pagesos francesos s'han deixat entabanar pels «records» nacionals del primer Imperi. [7] No han pas de recomençar el passat: han d'edificar l'esdevenidor. Que, calmament i resoludament, aprofitin la llibertat republicana per a procedir metòdicament a llur pròpia organització de classe. Això els dotarà d'una vigor nova, de forces hercúlies per a la regeneració de França i per a la nostra tasca comuna, l'emancipació del treball. De llur energia i prudència depèn la sort de la república.

Els obrers anglesos ja han pres mesures per a vèncer, per mitjà d'una pressió saludable provinent de l'exterior, la repugnància de llur Govern a reconèixer la República francesa. [8] Les actuals ganes de guanyar temps del Govern britànic probablement apunten a rescabalar-se de la guerra del 1792 contra els jacobins [9] i la seva pressa indecent d'aleshores a sancionar «el cop d'Estat». Els obrers anglesos reclamen també de llur Govern que s'oposi amb tot el seu poder al desmembrament de França, que una part de la premsa anglesa és prou imprudent com per a reclamar a crits. És la mateixa premsa que, durant vint anys, ha portat fins als núvols Lluís Bonaparte com a providència d'Europa i ha encoratjat frenèticament la revolta dels negrers americans. [10] Ara com llavors, aquesta premsa treballa pel negrer.

Que les seccions de l'Associació Internacional dels Treballadors a tots els països cridin la classe obrera a l'acció. Si els obrers obliden llur deure, si romanen passius, la terrible guerra actual no serà sinó l'anunciadora de conflictes internacionals encara més terribles i, dins cada país, conduirà a noves desfetes dels obrers batuts pels senyors del sabre, de la terra i del capital.

Visca la República!

Londres, 9 de setembre de 1870

[1] En virtut del tractat de Tilsitt (1807), França va obligar Prússia a reduir el seu exèrcit, a pagar una contribució de cent milions de thalers i a cedir territoris a l'oest i a l'est.

[2] El 1865, Lluís Bonaparte va prometre a Bismarck la neutralitat de França en cas de guerra austro-prussiana. El 1870, el ministre dels Afers estrangers rus, Gortxakov, prometé la neutralitat de Rússia en la guerra franco-alemanya.

[3] La premsa russa retreia al Govern de Rússia la seva posició amical envers Prússia.

[4] Un dels orígens d'aquest manifest està en la lletra instrucció de Marx al Comitè del Partit socialdemòcrata alemany (publicada dins els Arxius de Marx i Engels, vol. I).

[5] En el seu prefaci a la traducció russa de les Lletres a Kugelmann, de Marx, Lenin escrivia tocant a això: «Pel setembre del 1870, sis mesos abans de la Comuna, Marx havia advertit els obrers francesos: la insurrecció serà una follia, va declarar en la famosa Comunicació de la Internacional. Va denunciar "d'antuvi'' les il·lusions nacionalistes sobre la possibilitat d'un moviment amb l'esperit del 1792...

Lenin escriu igualment:

[6] Marx fa al·lusió al gran pes dins la nació que prengueren les masses a França, l'any 1792, quan lluitaven contra l’ofensiva dels exèrcits contrarevolucionaris. Marx alerta contra la transposició mecànica del mot d'ordre «la pàtria en perill» dins el marc de la guerra francoprussiana. «Batre's contra els prussians en profit de la burgesia seria una follia.'' (Engels.)

[7] Llavors de les eleccions a la presidència (10 de desembre de 1848), Lluís Bonaparte va utilitzar els sentiments reaccionaris dels camperols francesos; els pagesos li donaren llurs vots en memòria de Napoleó Bonaparte, amb el nom del qual unien, per inadvertència, les conquestes de la gran Revolució francesa.

[8] Marx fa al·lusió a la gran campanya empresa a Anglaterra, per iniciativa seva i del Consell general de la Internacional, a favor de la República francesa.

[9] La guerra contra la gran Revolució francesa que feia la coalició dels Estats (Àustria, Prússia, Rússia, Holanda, etc.) i a la qual, pel febrer del 1793, es va afegir Anglaterra.

[10] Durant la guerra civil a Amèrica (I861-1865), entre el Nord industrial i els plantadors esclavistes del Sud, la premsa burgesa anglesa es va decantar pel Sud, és a dir, pel règim esclavista. Això venia del fet que la burgesia anglesa veia en la indústria del Nord un competidor que creixia, mentre que el Sud fornia el cotó al mercat anglès.