La Guerra Civil a França

Karl Marx

Primera comunicació del Consell general sobre la guerra franco-alemanya

Als membres de l'Associació a Europa i als Estats Units

Dins la comunicació inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors, pel novembre de 1864, dèiem: «Si l'emancipació de les classes treballadores requereix llur unió i llur concurs fraternals, com podran elles acomplir mai aquesta gran missió mentre una política estrangera que persegueix fins criminals dreci, els uns contra els altres, els prejudicis nacionals i dilapidi en guerres de pirateria la sang i el bé del Poble?» Definíem la política estrangera a la qual feia costat la Internacional en aquests termes: «Les simples lleis de la moral i de la justícia que haurien de governar les relacions entre individus han d'imposar-se com a lleis supremes en el comerç de les nacions.»

Res no té d'estrany el fet que Lluís Bonaparte, que va usurpar el seu poder explotant la lluita de classes a França i que l'ha perpetuat per mitjà de guerres periòdiques a l'exterior, hagi tractat des del començament la Internacional com un enemic perillós. La vetlla del plebiscit [1] va ordenar un raid contra els membres dels Comitès administratius de l’Associació Internacional dels Treballadors arreu de França: [2] a París, Lió, Rouen, Marsella, Brest, etc., sota el pretext que la Internacional era una societat secreta còmplice d'un complot d'assassinat contra ell, pretext la completa absurditat del qual aviat fou desvelada pels seus propis jutges. Quin era el crim real de les seccions franceses de la Internacional? Havien dit públicament i en veu ben alta al poble francès que votar pel plebiscit era votar pel despotisme a l'interior i la guerra a l'exterior. Fou efectivament obra d'elles si a totes les grans ciutats, a tots els centres industrials de França, la classe obrera es va alçar com un sol home per rebutjar el plebiscit. Dissortadament, la feixuga ignorància de les regions rurals féu decantar la banca. Les borses, els gabinets, les classes dominants i la premsa d'Europa celebraren el plebiscit com una victòria insigne de l'emperador francès damunt la classe obrera francesa; de fet, fou el senyal de l'assassinat, no pas d'un individu, sinó de nacions senceres.

El complot guerrer del juliol de 1870 [3] no és sinó una edició corregida del cop d'Estat del desembre de 1851. A primera vista, la cosa va semblar tan absurda que França no la volia prendre realment com a cosa seriosa. Es pensava més aviat que el diputat que denunciava els propòsits ministerials sobre la guerra formava part d'una simple maniobra d'especulació de borsa. Quan a la fi, el dia 15 de juliol, la guerra fou anunciada oficialment al Cos legislatiu, tota l'oposició es refusà a votar els crèdits provisionals; Thiers i tot la qualificà de «detestable»; tots els diaris independents de París la condemnaren i, cosa curiosa, la premsa de les províncies es va afegir a ells quasi unànimement.

Tot i així, els membres parisencs de la Internacional havien tornat a la feina. Dins «Le Réveil» del 12 de juliol, publicaren llur manifest «als obrers de totes les nacions», del qual traiem els passatges següents:

«Una altra vegada -deien-, sota pretext d'equilibri europeu i d'honor nacional, la pau del món és amenaçada per les ambicions polítiques. Treballadors de França, d'Alemanya i d'Espanya, unim les nostres veus en un mateix crit de reprovació!... La guerra per una qüestió de preponderància o de dinastia, als ulls dels treballadors, només pot ésser una follia criminal. Com a resposta a les proclamacions bel·licoses dels qui s'eximeixen de l'impost de la sang i troben en les dissorts públiques una font de noves especulacions, nosaltres protestem, nosaltres que tenim necessitat de pau, de feina i de llibertat!... Germans d'Alemanya!, les nostres divisions no tindrien altre resultat que un triomf complet del despotisme a les dues bandes del Rin... Obrers de tots els països!, qualsevol cosa que, ara com ara, succeeixi amb els nostres esforços comuns, nosaltres, membres de l'Associació Internacional dels Treballadors, que no coneixem fronteres, us adrecem, com a penyora d'una solidaritat indissoluble, els vots i el salut dels obrers de França!»

Aquest manifest de la nostra secció de París fou seguit de nombroses declaracions franceses anàlogues, de les quals ací solament podem citar la declaració de Neuilly-sur-Seine publicada dins «La Marseillaise» del 22 de juliol:

«La guerra és justa? La guerra és nacional? No! És purament dinàstica. En nom de la humanitat, de la democràcia i dels vertaders interessos de França, ens adherim completament i enèrgicament a la protesta de la Internacional contra la guerra!» [4]

Aquestes protestes expressaven els vertaders sentiments dels obrers francesos, com ben aviat ho palesa un incident característic. Quan la «Banda del 10 de Desembre», organitzada primitivament sota la presidència de Lluís Bonaparte, fou deixada a lloure, disfressada amb «bruses», pels carrers de París perquè hi fes l'espectacle de les contorsions de la febre guerrera, els vertaders obrers dels ravals respongueren amb manifestacions a favor de la pau tan aclaparadores que Piétri, el prefecte de policia, trobà convenient de posar terme immediatament a tota aquella política de carrer, tot argüint que el fidel poble de París ja havia exterioritzat a bastament el seu patriotisme tant de temps retingut i el seu entusiasme exuberant per la guerra.

Qualsevol que sigui el descabdellament de la guerra de Lluís Bonaparte contra Prússia, el toc d'agonia del Segon Imperi ha sonat a París. L’Imperi s'acabarà, com va començar, amb una paròdia. No oblidem pas, però, que són els governs i les classes dominants d'Europa que han permès a Lluís Bonaparte de representar durant divuit anys la farsa feroç de l’«Imperi restaurat».

Pel costat alemany, la guerra és una guerra de defensa. Però, qui ha posat Alemanya en la necessitat de defensar-se? Qui ha permès a Lluís Bonaparte de fer-li la guerra? «Prússia!» És Bismarck que ha conspirat amb Lluís Bonaparte mateix, per tal d'esclafar l'oposició popular a l'interior i annexar Alemanya a la dinastia dels Hohenzollern. Si la batalla de Sadowa [5] hagués estat perduda en lloc de guanyada, els batallons francesos haurien inundat Alemanya com a aliats de Prússia. Després de la seva victòria, ¿és que Prússia va pensar, ni per un instant, a oposar una Alemanya lliure a una França subjugada? Ben al contrari. Conservant curosament totes les belleses natives del seu propi sistema, hi va afegir d'escreix tots els trucs del Segon Imperi, el seu despotisme efectiu i el seu democratisme de cartó, les seves enganyifes polítiques i els seus tripijocs financers, la seva fraseologia pomposa i les seves vils jugades patoteres. El règim bonapartista, que fins llavors només havia florit en una banda del Rin, tenia ara la rèplica a l'altra. D'un tal estat de coses què en podia resultar sinó la «guerra»?

Si la classe obrera alemanya permet que la guerra actual perdi el seu caràcter estrictament defensiu i degeneri en una guerra contra el poble francès, victòria o desfeta, tot serà un desastre. Totes les misèries que han caigut damunt Alemanya, després de les guerres dites d'alliberament, renaixeran amb intensitat nova.

Tot amb tot, els principis de la Internacional estan massa amplament estesos i massa fermament arrelats dins la classe obrera alemanya com perquè hàgim de témer un desenllaç tan trist. Les veus dels obrers francesos han trobat eco a Alemanya. Un míting obrer de massa, tingut a Brunswick el 16 de juliol, ha expressat el seu acord total amb el manifest de París, ha rebutjat tota idea d'antagonisme nacional contra França, i ha votat unes resolucions que acaben amb aquestes paraules:

«Nosaltres som enemics de totes les guerres però, per damunt de tot, de les guerres dinàstiques. [6] Amb pena i dolor profundes ens veiem forçats a sofrir una guerra defensiva com un mal inevitable, però alhora cridem tota la massa obrera alemanya a actuar per tal de fer impossible el retorn d'aquesta immensa dissort social, tot reivindicant per als pobles mateixos el poder de decidir la pau o la guerra, i fent-los així senyors dels propis destins.»

A Chemnitz, un míting de delegats que representava cinquanta mil obrers saxons ha adoptat per unanimitat la resolució següent:

«En nom de la democràcia alemanya, i especialment dels obrers del Partit socialdemòcrata, declarem que la guerra actual és exclusivament dinàstica... Ens sentim feliços de prendre la mà fraternal que els obrers de França ens estenen. Amatents al mot d'ordre de l’Associació Internacional dels Treballadors: "Proletaris de tots els països, uniu-vos!, no oblidarem mai que els obrers de ''tots'' els països són els nostres ''amics'', i els dèspotes de ''tots'' els països, els nostres "enemics''!»

La secció berlinesa de la Internacional també ha respost al manifest de París:

«Ens afegim solemnement a la vostra protesta... Solemnement, prometem que ni el so de la trompeta ni el rugit del canó, ni la victòria ni la desfeta, no ens decantaran de la feina comuna per la unió dels obrers de tots els països.»

Desitgem que sigui així!

Al fons d'aquesta guerra suïcida, la figura sinistra de Rússia està a l'aguait. És un signe de mal averany que el senyal de la guerra actual hagi estat donat al moment precís en què el Govern rus ha enllestit les seves vies fèrries estratègiques i concentra ja les seves tropes en direcció del Prut. Quines que siguin les simpaties a què els alemanys puguin aspirar amb raó en una guerra de defensa contra l'agressió bonapartista, les perdrien a l'acte si permetien que el Govern alemany recorregués als cosacs o n'acceptés l'ajuda. Que es recordin com, després de la seva guerra d'independència contra Napoleó I, Alemanya romangué durant desenes d'anys prosternada als peus del tsar.[7]

La classe obrera anglesa estén una mà fraternal als treballadors de França i d'Alemanya. Se sent convençuda que, qualsevol tombant que prengui la guerra horrible que s'anuncia, l'aliança dels obrers de tots els països acabarà per matar la guerra. Mentre que la França i l'Alemanya oficials es precipiten dins una lluita fratricida, els obrers de França i d'Alemanya bescanvien missatges de pau i d'amistat. Aquest fet únic, sense parió dins la història del passat, obre el camí a un esdevenidor més lluminós, i prova que, al cap oposat de la vella societat, amb les seves misèries econòmiques i el seu deliri polític, està naixent una nova societat, la regla internacional de la qual serà la «Pau», perquè a cada nació regnarà el mateix principi: el «treball»! El peoner d'aquesta nova societat és l'Associació Internacional dels Treballadors.

Londres, 23 de juliol de 1870

[1] El plebiscit fou decidit per Napoleó III amb vista a consolidar l'Imperi i comprometre l'agitació republicana en el país. El 8 de maig de 1870, el poble fou invitat a donar el seu parer sobre certes reformes liberals del Govern i les innovacions que aquest aportava a la Constitució. Hi va haver 7.358.786 vots per a la nova Constitució i, per consegüent, per a l'Imperi, 1.571.939 vots contra, i 1.894.681 abstencions.

[2] Al·lusió al tercer procés contra la Internacional, sota Napoleó III, 22 de juny - 8 de juliol de 1870.

[3] El dia 19 de juliol de 1870 va esclatar la guerra entre la França bonapartista i l'Alemanya dels Junkers.

[4] Per la part d’Alemanya, la guerra era una guerra defensiva, per tal com era dirigida contra França que volia el desmembrament d'Alemanya i s'oposava a la unitat alemanya (la unitat nacional era la qüestió essencial de la revolució burgesa a Alemanya). Caracteritzant així la guerra per la part d’Alemanya, Marx i Engels exigien alhora del Partit obrer alemany: a) que establís una distinció severa entre els interessos nacionals alemanys i els interessos dinàstics prussians; b) que s'oposés a tota annexió d’Alsàcia i Lorena; c) que exigís la pau tan aviat com a Paris un govern republicà, no chauvin, hagués accedit al poder; d) que posés constantment en relleu la unitat dels obrers alemanys i francesos, que no aprovaven la guerra i que no combatien els uns contra els altres.

[5] La batalla de Sadowa (Bohèmia), el 4 de juliol de 1866, tingué un paper decisiu dins la guerra austro-prussiana. Després de la victòria de Prússia sobre Àustria, aquesta fou exclosa de la Confederació germànica. Es va dur a terme una gran part del pla bismarckià d'unificació d'Alemanya i fou fundada la Confederació de l'Alemanya del Nord.

[6] Per la part de França, la guerra era dinàstica. Mitjançant guerres exteriors, Lluís Bonaparte intentava apuntalar l'edifici de l'Imperi bonapartista i esclafar el moviment revolucionari.

[7] Alemanya va fer la guerra contra Napoleó I en aliança amb Rússia. Per la Santa Aliança, formada després de les victòries sobre Napoleó (1814-1815), Rússia va adquirir una influència considerable en matèria de política internacional, assumint el paper de «gendarme d'Europa». Prússia, per la seva banda, es trobà fent el paper, segons l'expressió de Marx, de «cinquena roda de la carrossa dels Estats europeus».