Ponencia

Prefaci de Friedrich Engels

He estat invitat d'improvís a fer una nova edició de la Comunicació del Consell General de la Internacional sobre La Guerra Civil a França i a afegir-hi una introducció. Per tant, ací només puc esmentar breument els punts més essencials.

Precedint aquest estudi més considerable, he col·locat les dues Comunicacions més curtes del Consell general sobre la guerra franco-alemanya. Primer, perquè en La Guerra Civil es fa referència a la segona, la qual tampoc no és enterament intel·ligible sense la primera. Després, perquè aquestes Comunicacions, totes dues redactades per Marx, són, tant com La Guerra Civil, exemples eminents del do meravellós que l'autor demostrà per primera vegada a El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte, i que li permet de copsar clarament el caràcter, l'abast i les conseqüències necessàries dels grans esdeveniments històrics, en el moment mateix en què aquests esdeveniments es produeixen encara davant els nostres ulls o tot just s'acaben de descabdellar. I, en fi, perquè a Alemanya encara ara patim algunes conseqüències predites per Marx, d'aquests esdeveniments.

¿No hem pas vist com es realitzava la predicció de la primera Comunicació: si la guerra defensiva d'Alemanya contra Lluís Bonaparte degenera en guerra de conquesta contra el poble francès, totes les misèries que s'han abatut damunt Alemanya després de les guerres dites d'alliberament renaixeran amb una intensitat nova? [1] ¿No hem pas tingut encara vint anys més de dominació bismarckiana i, per reemplaçar les persecucions contra els demagogs, [2] la llei d'excepció i la caça dels socialistes, amb la mateixa arbitrarietat policial, literalment amb la mateixa manera monstruosa d'interpretar la llei?

¿I no s'ha pas realitzat punt per punt la predicció segons la qual l’annexió d'Alsàcia-Lorena «llançaria França als braços de Rússia» [3] i que després d'aquesta annexió Alemanya o bé esdevindria el criat servil de Rússia, o bé, després d'un breu termini, es veuria obligada a armar-se per a una nova guerra i, si hem de ser francs, «per a una guerra racial contra les races llatines i eslaves, coalitzades»? Annexió de les províncies franceses, ¿no ha pas empès França cap als braços de Rússia? ¿No és veritat que, durant vint anys, Bismarck ha intrigat per obtenir els favors del tsar, ajupint-se a uns serveis encara més vils que aquells que la petita Prússia, abans d'ésser «la primera potència d'Europa», solia dipositar als peus de la Santa Rússia? ¿I no veiem cada dia, suspesa damunt els nostres caps, talment l'espasa de Damocles, l'amenaça d'una guerra que, el dia que comenci, convertirà en fum tots els tractats d'aliança dels prínceps? D'una guerra de la qual només hi ha de segur la incertesa absoluta del seu desenllaç, d'una guerra racial que lliurarà tot Europa als estralls de quinze a vint milions d'homes armats; i que, si encara no s'ha desencadenat, és únicament perquè el més fort dels grans Estats militars tremola de por davant la imprevisibilitat total del resultat final.

És més que més necessari de tornar a posar a l'abast dels obrers alemanys aquestes proves brillants i mig oblidades de la clarividència de la política obrera internacional del 1870.

Allò que és veritat de les dues altres Comunicacions, ho és també de la Comunicació sobre La Guerra Civil a França. El 28 de maig, els darrers combatents de la Comuna sucumbien davant la superioritat de l’enemic als rosts de Belleville, i dos dies després, el 30, Marx ja llegia davant el Consell general aquell treball en què la significació històrica de la Comuna de París és marcada amb alguns pocs trets vigorosos, però tan penetrants, i sobretot tan vertaders, que debades en cercaríem l'equivalent dins el conjunt de l'abundant literatura escrita sobre aquest tema.

El desenvolupament econòmic i polític de França des del 1789 ha fet que, de cinquanta anys ençà, no hagi pogut esclatar a París cap revolució sense revestir un caràcter proletari, de manera que, després de la victòria, el proletariat, que l'havia pagada amb la pròpia sang, entrava en escena amb les seves reivindicacions pròpies. Aquestes reivindicacions eren més o menys nebuloses, confuses i tot, segons el grau de maduresa assolit pels obrers parisencs, però, en definitiva, totes apuntaven a la supressió de l'antagonisme de classes entre capitalistes i obrers. La cosa, com s'havia de fer, la veritat és que ningú no ho sabia.

Per ella mateixa, però, per molt indeterminada que encara fos en la seva forma, la reivindicació contenia un perill per a l'ordre social establert; els obrers, que la presentaven, encara estaven armats; per als burgesos que eren al poder, el desarmament dels obrers era doncs el primer deure. Així, després de cada revolució, adquirida al preu de la sang dels obrers, esclata una nova lluita, que acaba amb la seva desfeta. Això s'esdevingué per primera vegada l'any 1848. Els burgesos liberals de l'oposició parlamentària feren banquets en els quals reclamaven la realització de la reforma electoral, que havia d'assegurar la dominació de llur partit. De cada vegada més constrets, en llur lluita contra el govern, a apel·lar al poble, es veieren obligats a cedir el pas de mica en mica als estrats radicals i republicans de la burgesia i de la petita burgesia. Darrera seu, però, hi havia els obrers revolucionaris, i aquests, des del 1830, havien adquirit molta més independència política que no els burgesos i fins i tot que els republicans no en tenien idea. Quan esclatà la crisi entre el govern i l'oposició, els obrers emprengueren el combat de carrers. Lluís-Felip va desaparèixer, i amb ell la reforma electoral; en lloc seu es dreçà la república, la república «social», com els mateixos obrers victoriosos la qualificaren. Què calia entendre per república social, ningú no ho sabia ben bé, ni tan sols els obrers. Ara, però, tenien armes i eren una força dins l'Estat. Per tant, tan aviat com els burgesos republicans que eren al poder sentiren que tornaven a trepitjar terra ferma, llur primer objectiu fou de desarmar els obrers. Vet ací com anà la cosa: violant deliberadament la paraula donada, menyspreant obertament els proletaris, intentant de bandejar els aturats en una província llunyana, els precipitaren a la Insurrecció de juny de 1848. I com que hom havia tingut bona cura de reunir forces suficients, els obrers, després d'una lluita heroica de cinc dies, foren esclafats. Llavors es féu un carnatge entre els presoners indefensos com no se n'era vist cap des dels dies de les guerres civils que prepararen la caiguda de la República romana. Per primera vegada, la burgesia demostrava fins a quin punt de crueltat folla pot arribar tan aviat com el proletariat gosa afrontar-la, com a classe diferent, que té els interessos i reivindicacions propis. I, tanmateix, el 1848 només fou un joc d'infant si ho comparem amb la fúria de la burgesia del 1871.

El càstig no es va fer pas esperar. Si el proletariat encara no podia governar França, la burgesia ja no podia. Vull dir, almenys, en aquella època en què encara era majoritàriament de tendència monarquista i s'escindia en tres partits dinàstics [4] i en un quart de republicà. Aquestes querelles interiors varen permetre a l'aventurer Lluís Bonaparte d'emparar-se de tots els posts claus -exèrcit, policia, aparell administratiu- i de fer saltar, el dia 2 de desembre de 1851, la darrera fortalesa de la burgesia, l'Assemblea nacional. Va començar el Segon Imperi, i amb ell l'explotació de França per una banda de filibusters de la política i de la finança: al mateix temps, però, la indústria prengué també una volada tal que el sistema mesquí i timorat de Lluís-Felip, amb la seva dominació exclusiva de solament una petita part de la gran burgesia, mai no la hi hauria poguda donar. Lluís Bonaparte va llevar als capitalistes llur poder polític, sota el pretext de protegir-los, a ells, els burgesos, contra els obrers, i de protegir alhora els obrers contra ells; per contra, però, la seva dominació va afavorir l'especulació i l'activitat industrial; en una paraula, l'enfortiment i l'enriquiment de tota la burgesia fins a un punt insospitat. Tanmateix, es desenvoluparen també fins a un grau encara molt més elevat la corrupció i el robatori a l'engròs, floriren al voltant de la cort imperial i es reservaren percentatges copiosos d'aquest enriquiment.

El Segon Imperi, però, era el recurs al xovinisme francès, era la reivindicació de les fronteres del primer Imperi, perdudes el 1814, o si més no de les de la primera República. Un imperi francès dins les fronteres de l'antiga monarquia, fins i tot dins els límits encara més retallats del 1815, a la llarga era una cosa forassenyada. D'aquí la necessitat de guerres periòdiques i d'extensions territorials. Però no hi havia cap conquesta que fascinés la imaginació dels xovinistes francesos tant com la de la vora esquerra alemanya del Rin. Un tros de terra arran del Rin els atreia més que no deu en els Alps o a qualsevol altra part. Una vegada que el Segon Imperi hagué esdevingut un fet, la reivindicació de la vora esquerra del Rin, en bloc o per trossos, no era sinó qüestió de temps. I el moment arribà amb la guerra austro-prussiana del 1866; «frustrat en les seves intencions per Bismarck i per la seva pròpia política de tergiversacions de les «compensacions territorials» que esperava, Bonaparte no tingué un altre recurs sinó la guerra, que esclatà el 1870 i el va esfondrar a Sedan i, després, a Wilhelmshoehe. La conseqüència necessària en fou la revolució parisenca del 4 de setembre de 1870. L'Imperi es va ensulsiar com un castell de cartes i una altra vegada fou proclamada la república. Però l'enemic era a les portes: els exèrcits imperials estaven o encerclats sense recurs a Metz, o presoners a Alemanya. En aquest punt, el poble permeté que els diputats parisencs de l'antic Cos legislatiu es constituïssin en «Govern de la Defensa Nacional». Ho permeté tant més de grat que aleshores, per tal d'assegurar la defensa, tots els parisencs en condicions de portar armes havien entrat a la Guàrdia Nacional i s'havien armat, de manera que ara els obrers en constituïen la gran majoria. Però no va estar gaire que no esclatés l'oposició entre el govern compost quasi únicament de burgesos i el proletariat armat. El 31 d'octubre, alguns batallons d'obrers assaltaren la Casa de la Vila i feren presoners una part dels membres del Govern; la traïció, un perjuri vertader per part del Govern, i la intervenció d'alguns batallons de petits burgesos, els tornaren la llibertat i, per no desencadenar la guerra civil dins una ciutat assetjada per un exèrcit estranger, hom va deixar en funcions el mateix Govern.

A la fi, el 28 de gener de 1871, París afamegat capitulava. Amb unes honors, però, inconegudes fins llavors dins la història de la guerra. Els forts varen ésser abandonats, les armes de la línia i de la guàrdia hàbil lliurades, llurs soldats considerats com a presoners de guerra. La Guàrdia Nacional, però, va conservar les armes i els canons, i només es reté en condicions d'armistici amb els vencedors. I aquests ni tan solament no gosaren fer una entrada triomfal a París. Només es varen arriscar a ocupar una petita part de la ciutat, i encara una part plena de parcs públics, i això només per alguns dies! Durant aquest temps, aquells vencedors que durant cent trenta-un dies havien assetjat París, foren assetjats pels obrers parisencs alçats en armes, que vigilaven zelosament perquè cap «prussià» no sortís dels estrets límits del tros abandonat a l'invasor. Tan gran era el respecte que els obrers parisencs inspiraven a l'exèrcit davant el qual totes les tropes de l'Imperi havien retut les armes; i els Junkers prussians, que havien anat a assadollar llur venjança al fogar de la revolució, s'hagueren d'aturar amb deferència davant aquella mateixa revolució armada i presentar-li les armes!

Durant la guerra, els obrers parisencs s'havien limitat a exigir la continuació enèrgica de la lluita. Però ara, que després de la capitulació de París s'havia de fer la pau, Thiers, nou cap del Govern, havia d'adonar-se'n per força: la dominació de les classes posseïdores -grans terratinents i capitalistes- seria amenaçada constantment mentre els obrers parisencs estiguessin en armes. El seu primer gest fou de provar de desarmar-los. El 18 de març va enviar tropes de línia amb ordre de robar l'artilleria pertanyent a la Guàrdia Nacional, fabricada durant el setge de París mitjançant una subscripció pública. La temptativa fracassà; París es va alçar com un sol home per defensar-se, i la guerra entre París i el Govern francès amb seu a Versalles fou declarada; el 26 de març, la Comuna era elegida; el 28 va ser proclamada; el Comitè central de la Guàrdia Nacional que, fins llavors, havia exercit el poder, el remeté a les mans de la Comuna, després d'haver abolit per decret l'escandalosa «policia dels costums» de París. El dia 30, la Comuna va suprimir el reclutament i l'exèrcit permanent i proclamà la Guàrdia Nacional, que havia d'ésser integrada per tots els ciutadans vàlids, com a única força armada; remeté fins a l'abril tots els lloguers d'octubre de 1870, portant compte per al venciment a venir dels terminis ja pagats, i suspengué qualsevol venda d'objectes empenyorats en el mont de pietat municipal. El mateix dia, els estrangers elegits a la Comuna foren confirmats en llurs funcions, car «la bandera de la Comuna és la bandera de la República universal». El primer d'abril es decidí que el salari més elevat d'un empleat de la Comuna, i, doncs, també dels seus membres, no podia ésser superior a sis mil francs. L'endemà foren decretades la separació de l'Església i de l’Estat i la supressió del pressupost dels cultes, així com la transformació de tots els béns eclesiàstics en propietat nacional; en conseqüència, el 8 d'abril, fou ordenat de bandejar de les escoles tots els símbols, imatges, pregàries, dogmes religiosos, és a dir «tot allò que depèn de la consciència individual de cadascú», ordre que fou executada a poc a poc. El 5, davant les execucions de combatents de la Comuna presoners, a què procedien cada dia les tropes de Versalles, fou promulgat un decret que preveia l'arrest d'ostatges, però mai no fou executat. El 6, el 137è batalló de la Guàrdia Nacional va anar a cercar la guillotina i la cremà públicament, enmig de la joia popular. El 12, la Comuna decidí de prendre la columna Vendòme, símbol del xovinisme i de l'excitació dels pobles a la discòrdia, que Napoleó havia fet fondre, després de la guerra de 1809, amb els canons presos a l'enemic. Això es féu el dia 16 de maig. El 16 d'abril, la Comuna ordenà que es fes una llista dels obradors tancats pels fabricants i l'elaboració de plans per a donar la gestió d'aquestes empreses als obrers que hi treballaven fins llavors i que havien d'ésser reunits en associacions cooperatives, així com per a organitzar aquestes associacions en «una sola» gran federació. El vint, va abolir la feina nocturna dels forners, així com les oficines de col·locació, monopolitzades d'ençà del Segon Imperi per individus triats per la policia i explotadors d'obrers de primer ordre; aquestes oficines foren afectades a les mairies dels vint districtes de París. El 30 d'abril, va ordenar la supressió dels monts de pietat, perquè constituïen una explotació privada dels obrers i estaven en contradicció amb el seu dret a llurs instruments de treball i al crèdit. El 5 de maig, decidí de fer arrasar la capella expiatòria edificada com a reparació de l'execució de Lluís XVI.

Així, a partir del 18 de març, aparegué, d'una manera molt neta i clara, el caràcter de classe del moviment parisenc que fins aleshores la lluita contra la invasió estrangera havia relegat a un segon terme. Els seients de la Comuna eren ocupats gairebé exclusivament per obrers o per representants reconeguts dels obrers; les seves decisions tenien igualment un caràcter netament proletari. O bé decretava reformes, que la burgesia republicana havia negligit per pura covardia, però que per a la lliure acció de la classe obrera eren una base indispensable, com era el principi que, «davant l'Estat», la religió no és sinó un afer privat; o bé promulgava decisions preses directament en interès de la classe obrera i que, d’altra banda, produïen clivelles profundes dins el vell ordre social.

Tot això, però, en una ciutat assetjada, només podia assolir, pel cap més alt, un començament de realització. I, a partir de les primeries del maig, la lluita contra les tropes cada vegada més nombroses del Govern de Versalles va absorbir totes les energies.

El dia 7 d'abril, els versallesos s'havien emparat del pas del Sena, a Neuilly, al front oest de París; per contra, el dia 11, al front sud, foren rebutjats amb pèrdues sagnants per un atac del general Eudes. París era bombardejat contínuament per les mateixes persones que havien estigmatitzat com a sacríleg el bombardeig d'aquesta ciutat pels prussians. Ara aquestes mateixes persones pidolaven, prop del Govern prussià, el repatriament accelerat dels soldats francesos presoners de Sedan i de Metz, per fer-los reconquerir París. A partir del començament de maig, l'arribada gradual d'aquestes tropes donà una superioritat decisiva als versallesos. Això fou palès el dia 23 d'abril, quan Thiers va rompre les negociacions encetades a proposta de la Comuna i encaminades a bescanviar l'arquebisbe de París i tota una sèrie d'altres capellans retinguts com a ostatges, per Blanqui únicament, dues vegades elegit a la Comuna, però presoner a Clairvaux. I encara més palès esdevingué en el canvi de to del llenguatge de Thiers; Thiers, que fins aleshores havia cercat la manera de guanyar temps i s'havia mostrat equívoc, de cop i volta esdevingué insolent, amenaçant, brutal. En el front sud, els versallesos varen prendre, el 3 de maig, el baluard del Moulin-Saquet, el dia 9, el fort d'Issy, totalment demolit a canonades, el dia 14, el fort de Vanves. Al front oest, avançaren a poc a poc fins a la murada mateix, emparant-se de nombroses viletes i edificis contigus a les fortificacions. El dia 21 reeixiren a penetrar dins la ciutat a traïció i a causa de la negligència del post de la Guàrdia Nacional. Els prussians que ocupaven els forts del Nord i de l'Est deixaren que els versallesos avancessin pel sector del nord de la ciutat, que els estava prohibit per l'armistici, cosa que els permeté d'atacar en un front molt ample que els parisencs devien creure protegit per la convenció i que, per això mateix, havien guarnit molt feblement de tropes. També hi hagué poca resistència a la meitat oest de París, a la ciutat de luxe pròpiament dita. A mesura, però, que les tropes d'invasió s'atansaven a la meitat est, als barris pròpiament obrers, la resistència es féu més violenta i tenaç. Solament després d'una lluita de vuit dies els darrers defensors de la Comuna sucumbiren a les altures de Belleville i de Ménilmontant, i va ser llavors que el carnatge d'homes, dones i infants indefensos, que havia fet estralls tota la setmana, va atènyer el punt culminant. El fusell ja no matava prou de pressa i els vençuts, per centenars, foren executats a la metralladora. El Mur dels federats, al cementiri del Père-Lachaise, on s'acomplí el darrer carnatge en massa, encara està dret ara, testimoni alhora mut i eloqüent de la fúria de què la classe dirigent és capaç tan aviat com el proletariat gosa alçar-se pel seu dret. Després, quan la impossibilitat de matar tots els Communards esdevingué evident, vingueren els arrests en massa, l'execució de víctimes triades arbitràriament entre els presoners, la relegació dels altres a grans camps mentre esperaven que els toqués l'hora de comparèixer davant els consells de guerra. Les tropes prussianes, acampades al voltant de la meitat nord de París, tenien ordre de no deixar passar cap fugitiu, però sovint els oficials feren els ulls grossos quan els soldats escoltaven la veu de la humanitat més que no la de llur consigna; i, en particular, cal retre aquest homenatge al cos d'exèrcit saxó, que es comportà d'una manera tan humana i deixà passar moltes persones, la qualitat de combatent de la Comuna de les quals era evident.

Si, avui, vint anys després, donem una ullada enrera a l'activitat i la significació històrica de la Comuna de París del 1871, veiem que hi ha algunes addicions a fer a la pintura que La Guerra civil a França en va donar.

Els membres de la Comuna es repartien en una majoria de blanquistes, que ja havia dominat en el Comitè central de la Guàrdia Nacional, i una minoria: els membres de l'Associació Internacional dels Treballadors, composta en la major part de socialistes proudhonians. En conjunt, els blanquistes no eren, aleshores, socialistes sinó per instint revolucionari, proletari; només un curt nombre d'ells havia pervingut, gràcies a Vaillant, que coneixia el socialisme científic alemany, a una major claredat de principis. Així s'explica que, en el camp econòmic, fossin negligides moltes coses que, segons la nostra concepció d'avui dia, la Comuna havia d'haver fet. La cosa més difícil de comprendre és vertaderament el sant respecte amb què s'aturaren davant les portes de la Banca de França. La qual cosa, a més a més, va ser una falta política molt greu. La Banca en mans de la Comuna valia més que deu mil ostatges. Significava tota la burgesia francesa fent pressió sobre el Govern de Versalles per concloure la pau amb la Comuna. El més meravellós encara, però, és la quantitat de coses justes que, tot amb tot, foren fetes per aquella Comuna composta de blanquistes i de proudhonians. No cal dir que la responsabilitat dels decrets econòmics de la Comuna, pels costats gloriosos o poc gloriosos, pertany primer de res als proudhonians, com pertany als blanquistes la dels seus actes i de les seves carències polítiques. I en ambdós casos la ironia de la història ha volgut -com sempre s'esdevé quan uns doctrinaris arriben al poder- que tant els uns com els altres fessin el contrari d'allò que llur doctrina d'escola els prescrivia.

Proudhon, el socialista de la petita pagesia i de l'artesanat, avorria positivament l'associació. Deia d'ella que comportava més inconvenients que no avantatges, que era estèril per natura, nociva i tot, perquè posava traves a la llibertat del treballador; dogma pur i simple, improductiu i enfarfegós, que contradeia la llibertat del treballador tant com l'economia del treball, els seus desavantatges creixien més de pressa que els avantatges; enfront d'ella, la competència, la divisió del treball, la propietat privada continuaven essent, segons ell, forces econòmiques. Només en els casos d'excepció -com Proudhon els anomena- de la gran indústria i de les grans empreses, per exemple els ferrocarrils, l'associació dels treballadors no seria desplaçada (vegeu Idea general de la revolució, 3r. estudi).

L’any 1871, fins i tot a París, aquest centre de l'artesanat d'art, la gran indústria havia de tal manera cessat d'ésser una excepció que el decret de bon tros més important de la Comuna creava una organització de la gran indústria i fins de la manufactura, que no solament havia de reposar sobre l'associació dels treballadors a cada fàbrica, ans també reunir totes aquestes federacions en una gran associació; en resum, una organització que, com Marx diu molt justament en La Guerra civil, havia de desembocar finalment en el comunisme, és a dir, exactament l'oposat de la doctrina de Proudhon. És també per mor d'això que la Comuna va ser la tomba de l'escola proudhoniana del socialisme. Avui dia, aquesta escola ha desaparegut dels medis obrers francesos; ara és la teoria de Marx que hi regna sense contrast, tant entre els possibilistes com entre els «marxistes». Només dins la burgesia «radical» es troben encara proudhonians.

Les coses no anaren pas millor per als blanquistes. Criats a l'escola de la conspiració, lligats per l'estricta disciplina que li és pròpia, partien de la idea que un nombre relativament petit d'homes resoluts i ben organitzats era capaç, vingut el moment, no solament d'emparar-se del poder, ans també, desplegant una gran energia i audàcia, de mantenir-s'hi prou temps com per a emportar la massa del poble a la revolució i aplegar-la entorn de la petita tropa directora. Per a això calia, primer que res, la més estricta centralització dictatorial de tot el poder en les mans del nou govern revolucionari. I què va fer la Comuna que, en majoria, es componia precisament de blanquistes? En totes les seves proclamacions als francesos de les províncies, els invitava a una federació lliure de totes les comunes franceses amb París, a una organització nacional que, per primera vegada, havia d'ésser efectivament creada per la nació mateixa. Pel que fa a la força repressiva del govern novellament centralitzat: l'exèrcit, la policia política, la burocràcia, creada per Napoleó el 1798, represa des de llavors amb reconeixença per cada govern i utilitzada per ell contra els seus adversaris, aquesta era justament la força que, segons els blanquistes, havia d'ésser enderrocada, com ja ho havia estat a París.

La Comuna hagué de reconèixer de bon començament que la força obrera, una vegada en el poder, no podia pas continuar servint-se de l'antic aparell d'Estat; per tal de no tornar a perdre la dominació tot just conquerida, calia que aquesta classe obrera, per una part, eliminés el vell aparell d'opressió emprat fins aleshores contra ella mateixa, però, per un altre costat, era necessari que prengués assegurances contra els propis mandataris i funcionaris proclamant-los, en tot temps i sense excepció, revocables. En què consistia, fins aquí, el caràcter essencial de l’Estat? La societat havia creat, per simple divisió del treball a l'origen, els propis òrgans per a vetllar pels seus interessos comuns. Amb el temps, però, aquests organismes, el cim dels quals era el poder de l'Estat, s'eren transformats, tot servint llurs propis interessos particulars, de servidors de la societat, en els seus senyors. En podem veure exemples, no solament en la monarquia hereditària, ans igualment en la república democràtica. Enlloc del món els «polítics» no formen dins la nació un clan més aïllat i poderós que a Amèrica del Nord, precisament. Allà, cadascun dels dos grans partits [6] que es relleven en el poder és dirigit per persones que fan de la política un negoci, especulen sobre els llocs a les assemblees legislatives tant de la Unió com a les dels Estats, o que viuen de l'agitació per a llur partit i, en cas de victòria seva, són recompensades amb llocs. És cosa sabuda com fa trenta anys que els americans malden per esbatre aquest jou esdevingut insuportable i com, malgrat tot, com més va més profundament s'enfanguen en aquest aiguamoll de la corrupció. És precisament a Amèrica on podem veure més clarament com el poder d'Estat esdevé independent respecte a la societat de la qual, originalment, només havia d'ésser el simple instrument. Allà no hi ha ni dinastia, ni noblesa, ni exèrcit permanent (a part la grapada de soldats encarregats de la vigilància dels indis), ni burocràcia amb posts fixos i dret al retir. Malgrat tot, hi ha dues grans bandes de polítics especuladors, que es relleven per prendre possessió del poder de l'Estat i l'exploten amb els mitjans més corromputs i per als fins més desvergonyits; i la nació és impotent enfront d'aquests dos grans cartels de polítics que, segons ells diuen, estan al seu servei, però que, de fet, la dominen i la barregen.

Per evitar aquesta transformació, inevitable en tots els règims anteriors, de l'Estat i dels òrgans de l’Estat, en un principi servidors de la societat, en els seus procuradors la Comuna va usar dos mitjans infal·libles. Primerament, va sotmetre tots els llocs de l'administració, de la justícia i de l'ensenyament a la tria dels interessats per elecció en sufragi universal i, ben entès, a la revocació en tot moment per aquests mateixos interessats. I, segonament, va retribuir tots els serveis, dels més baixos fins als més elevats, amb el mateix salari que rebien els altres obrers. El sou més alt que la Comuna pagà era de sis mil francs. D'aquesta manera hom posava fre a la caça dels llocs i a l'arribisme, sense parlar de la decisió suplementària d'imposar mandats imperatius als delegats en els cossos representatius.

Aquesta destrucció de la potència de l’Estat tal com era fins aquí i el seu reemplaçament per un poder nou, vertaderament democràtic, són descrits detalladament dins la tercera part de La Guerra Civil. Ací, però, era necessari tornar a parlar d'alguns dels seus trets, perquè, a Alemanya precisament, la superstició de l'Estat ha passat de la filosofia a la consciència comuna de la burgesia i fins i tot a la de molts d'obrers. En la concepció dels filòsofs, l'Estat és «la realització de la Idea» o el regnat de Déu sobre la terra traduït en llenguatge filosòfic, el terreny en què la veritat i la justícia eternes es realitzen o cal que es realitzin. D'aquí la veneració supersticiosa de l'Estat i de tot allò que s'hi relaciona, veneració que s'instal·la tant més fàcilment com, des del bressol, hom és habituat a imaginar-se que tots els afers i tots els interessos comuns de tota la societat només poden ésser regulats tal i com han estat regulats fins aquí, és a dir per l'Estat i les seves autoritats degudament establertes. I hom es pensa haver fet un pas d'una ardidesa prodigiosa quan hom s'ha alliberat de la fe en la monarquia hereditària i hom jura per la república democràtica. En realitat, però, l'Estat no és res més que un aparell per a oprimir una classe per una altra, i això tant en la república democràtica com en la monarquia; la més petita cosa que se'n pot dir és que és un mal que hereta el proletariat vencedor en la lluita per la dominació de classe i del qual, igual com en el cas de la Comuna, el proletariat haurà de fer via a llimar els caires més noibles, fins i tant que una generació crescuda en unes condicions socials noves i lliures estigui en condicions de desempallegar-se de totes les andròmines de l’Estat.

El filisteu socialdemòcrata s'ha omplert recentment d'una terror saludable sentint pronunciar les paraules dictadura del proletariat. I bé, senyors, voleu saber quina cara fa, aquesta dictadura? Mireu la Comuna de París. Era la dictadura del proletariat.

Friedrich ENGELS Londres, pel XX aniversari de la Comuna de París.

18 de març de 1891

[1] Guerres dels Estats alemanys, amb Prússia al capdavant, contra Napoleó I, el qual havia annexat a França certes parts d'Alemanya i havia posat la resta sota dependència seva (1813-1814).

[2] Amb aquest nom les autoritats governamentals designaven els representants de les idees liberals i democràtiques, aproximadament del 1820 al 1840. L'any 1819 fou creada una comissió especial perquè investigués sobre els «tripijocs dels demagogs» a tots els Estats alemanys.

[3] Citació treta de la segona Comunicació del Consell general sobre la guerra franco-prussiana. Marx havia previst que, després de annexió d'Alsàcia i Lorena, França, assedegada de revenja, cercaria aliats, en primer lloc prop de Rússia. L'1 de setembre del 1870, Marx escrivia a Sorge: