El tema de la droga guanya dia a dia terreny dins la problemàtica del poble treballador català. La progressió de la drogaaddicció dins els sectors populars ha crescut exponencialment en els darrers anys. I per altra banda, els mitjans de comunicació social s'esforcen a fer-nos creure que l’Estat, de forma directa o a través de les mal anomenades autonomies, lluita incansablement per a deslliurar-nos d'aquest flagell. La veritat, però, és ben diferent. Darrera les més importants xarxes de distribució de droga dura hi ha el propi aparell repressiu de l'Estat, interessat, per una banda, en corrompre el potencial revolucionari que constitueix el jovent, especialment a les nacions ocupades com Euskadi i els Països Catalans, i per altra banda, en afavorir l’existència d'un estat permanent d'inseguretat que justifiqui als ulls de la població el constant increment de les mesures repressives. Així hem assistit a la instauració dels controls d'identitat sistemàtics enmig de les ciutats i a l'augment de la presència de la Guàrdia Civil a les zones rurals, mentre els centres oficiosos de distribució d’heroïna (bars, pubs, etc.) prossegueixen la seva tasca de destrucció social amb la benedicció de la seva clientela habitual de policies i d'altres membres de les forces d'ocupació.

Mentrestant, les forces autonomistes i benpensants utilitzen en relació amb aquest afer el mateix criteri que amb tots els altres; és a dir, ignorar deliberadament les arrels del problema, que no poden ni volen atacar, doncs serveix els seus interessos, i ja que la repressió és patrimoni de l'Estat, ells es dediquen a apedaçar una mica per aquí, una mica per allà. En aquest sentit apareixen les campanyes de «conscienciació», en les quals la drogaaddicció apareix no com un problema social, sinó com una manca d'esportivitat, o quelcom que «no mola»; una frivolitat que esfereeix. Així mateix, els intents d'eixamplar els serveis existents de desintoxicació es troben en la mateixa línia d'ignorar les arrels de la qüestió, i tot plegat apareix en un context de campanya electoral per la Generalitat al Principat, en què tothom es vol presentar com el principal enemic d'aquest «vici irreductible».

Terra Lliure no es presenta a cap elecció, i en aquest sentit no té cap necessitat de fer demagògies tronades. Però creiem que estem assistint a un aspecte important del genocidi nacional del poble català. És per això que, des d'aquí, fem una crida al poble treballador català a denunciar tots els casos coneguts de centres o persones distribuïdors de droga dura, i també des d'aquí ens comprometem a actuar, des d'ara i a mesura de les nostres possibilitats, igualment contra aquests centres i persones.

Oficina política de Terra Lliure

Annex E: Allò que hi ha darrere: La lluita contra l'ocupació

A l'editorial del n. 3 de la vostra revista hi ha unes valoracions referents a Terra Lliure i a la lluita armada que, a més de superficials, les consideren insultants contra aquelles opcions que consideren que l’alliberament del nostre país no s'aconseguirà mai per mitjans estrictament parlamentaris.

Les raons de l'elecció d'un tipus de lluita o d'un altre no deriven de cap mena de lectura ni de cap mena de mimetisme envers altres experiències, sinó simplement de l'anàlisi de la situació i de la consideració de quins són els elements que necessitem com a catalans per a alliberar-nos del poder capitalista espanyol.

Una anàlisi superficial, en la qual sembla que estigui l'editorial de la vostra revista, tendeix a plantejar les possibilitats de l’alliberament del nostre país des d'un punt de vista idealista, és a dir, considerant només les estretes i limitades possibilitats que ofereixen els marcs legals en cada moment concret. Per part nostra, i per part de tot l’ampli corrent que coneixem com a independentista, els marcs legals actuals no permetran mai sortir de la situació en què ens trobem.

Només cal que analitzem opressions i lluites concretes: l'atur, la reconversió industrial, la destrucció ecològica, el retrocés de la llengua, etc. Cap de les lluites reivindicatives menades en el sentit de la lluita contra les diferents formes d'opressió no té sortida dins el marc legal actual. Per exemple: ¿per quin mecanisme polític parlamentari es pot impedir l'instal·lació d'una central nuclear? ¿Per quin mecanisme simplement parlamentari es pot impedir la manipulació lerrouxista de la població immigrada contra la recuperació lingüística? ¿Per quin mecanisme parlamentari es pot aturar el tràfic de drogues que destrueix la joventut? ¿Per quin mecanisme parlamentari es pot foragitar unes forces d'ocupació que defensen el sistema capitalista espanyol i els interessos de les seves burocràcies?

No som nosaltres, no és el poble treballador català el qui manté el poder per la força de les armes. Si, a part de presumir d'espavilats i de «llegits» féssiu un petit esforç d'anàlisi, arribaríeu fàcilment a la conclusió que el problema del nostre país, el problema de les classes populars catalanes no és un problema de govern (que hi hagi un tipus de govern o un altre) sinó de l'estructura de l'estat, de totes unes forces d'ocupació, no sols militars sinó també administratives, educatives, econòmiques, estructures que independentment del tipus de govern de cada moment mantenen les formes fonamentals de dominació.

Senyors de El Temps, no abuseu de la vostra facilitat per a expressar les vostres idees que tampoc no us pagaran ni un duro perquè defenseu ( encara que sigui indirectament) la legitimitat de l'ocupació espanyola. Sigueu més valents i també més intel·ligents.

Llegiu llibres però no feu només això de llegir llibres. També és interessant fer, de tant en tant, un esforç per raonar.

Ja ho sabeu, doncs, ¿què hi ha darrera de Terra Lliure? Doncs, això... una voluntat decidida de lluitar contra l'ocupació espanyola de la nostra terra, un esperit analític realista i una voluntat de no prescindir de cap dels mitjans de lluita que poden fer avançar l'alliberament del nostre país.

Oficina política de TERRA LLIURE

Annex F: La mort d'un company

La matinada del 20 de juliol de 1984 queia mortalment ferit per una explosió el nostre company, en Josep Antoni Villaescusa i Martín. La causa, un error humà provocà un fals contacte en el mecanisme elèctric de rellotgeria que havia d'activar l'explosió de l'enginy destinat a les oficines de l'INEM d'Alzira. A conseqüència d'això, en Josep Antoni quedà greument mutilat i rn0ria a les 4 de la tarda a l'hospital de València. Posteriorment, la policia espanyola s'ha lliurat a una desenfrenada cacera de possibles contactes i militants de TL, que l'ha portada, un cop més, a fer el ridícul i a veure's obligada a deixar en llibertat els detinguts, per manca d'acusacions mínimament sòlides. Els detinguts, entre els quals es trobava la vídua d'en Josep Antoni, Antònia Flores, han hagut de suportar, en alguns casos, les traves de l'aparell judicial a la seva posada en llibertat, com és el cas d'en Jordi Solé i de Caterina Castillo, membres dels Grups de Defensa de la Llengua i del Moviment de Defensa de la Terra, respectivament, que s'han vist en presó sense que existís cap acusació en contra.

Davant d'unes circumstàncies com les esmentades, és interessant analitzar la reacció dels diferents col·lectius polítics de l'independentisme. Per una banda, alguns d'ells engegaven ràpidament una campanya de solidaritat amb els detinguts i de reivindicació de la figura del nostre company com a patriota català mort en combat, i això deixant de banda diferències tàctiques que en els darrers temps s'havien posat de manifest en el procés de construcció de l’MDT, la qual cosa no podem deixar de valorar com a positiva. Per altra banda, i afortunadament, en absoluta minoria, tenim la quinta columna de l’independentisme que ha fet mans i mànigues per tal denigrar la imatge del nostre company i de la seva organització, presentant la seva mort com inútil i Terra Lliure com a cada cop més allunyada dels interessos populars. Senyors quintacolumnistes: l'esperança de tot un poble en el seu alliberament nacional i de classe, és quelcom que no té preu, però té un cost, i durant anys i segles, aquest cost ha estat de moltes vides de patriotes i de molts sofriments, i cap patriota creu que la seva mort esdevindrà inútil si manté l'esperança i si algun dia aquesta esperança pot esdevenir realitat. I aquesta és la responsabilitat dels que quedem en peu: continuar i incrementar la lluita fins aconseguir els nostres objectius finals. Així ho creia en Josep Antoni, ell que havia estat un dels impulsors de la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat, que va ésser un primer assaig del que després es pretenia que fos l’MDT, va deixar la militància política oberta per la militància política armada al si de l'organització militar Terra Lliure, portant la seva entrega fins al final. Davant d'això, els pseudointel·lectuals escalfa-cadires de la quinta columna que heu optat pel camí fàcil de criticar la feina feta en comptes de fer feina, faríeu bé de respectar els morts i d'investigar, en consciència qui és que s'aparta dels interessos populars. Amb tot, recordeu que el poble no oblida i que amb el temps, passarà la factura a qui la tingui que pagar.

Som conscients de les nostres febleses organitzatives i d'implantació, que tant sols són un reflex d'una situació similar del conjunt del moviment independentista, i si bé acceptem tota mena de crítiques, no cal confondre això amb les actituds derrotistes i el sabotatge constant de tota iniciativa que no estigui « beneïda» per determinats caps pensants.

A tots aquests que us heu mobilitzat durant aquestes jornades us hem de demanar que la unitat en l’acció de què us heu dotat no sigui circumstancial, sinó que esdevingui un constant d'actuació dels vostres respectius col·lectius, i que, com a més immediat objectiu, us plantegeu una convocatòria al Fossar conjunta d'homenatge a tots els patriotes caiguts dins la mateixa esperança i en especial al darrer d'ells: en Josep Antoni Villaescusa i Martín.

torna a dalt

Annex G: Olimpíades 1992, resistir o morir

Per existir políticament cal pensar i actuar políticament, això és, de manera global, col·lectiva i organitzada, i no és tant un problema de voluntat com de condicions socials, d'estructura, relacions... I si no volem quedar reclosos irremeiablement en la marginació, i per aquí a la criminalització, no ens podem permetre el luxe de perdre el temps.

En els Països Catalans, tot el procés de disgregació social, conseqüència fonamental del desenvolupament del capitalisme, basat en l'isolament, la individualització, la dispersió de la vida ( dormir en un indret, treballar en un altre..., sovint molt distants) porta a la destrucció de les estructures socials populars, i consegüentment a l'adhesió irracional al voltant d'imatges força gràcies a l'ús massiu dels mitjans de comunicació de direcció única. El procés d'ara ja està molt avançat i rebrà una gran empenta, amb tot el projecte de remodelació geopolítica, que de fet ja ha començat, i que tindrà un dels punts culminants en la probable celebració de les Olimpíades a Barcelona (0 potser serà impropi aquest terme i haurem d'usar el de Barcelunya, Catalona o «estrella del Sud» com diu Maragall, Pasqual).

De fet, el projecte ja ve de lluny, és la continuació del Pla Porcioles, aquell que fou un gran alcalde, com recordà el «nostre president» en una recepció a l'hotel Princesa Sofia de Barcelona (embolica que fa fort!). Per a qui tingui la memòria curta recordarem que Banca Catalana era un dels accionistes de TABASA -l'empresa que en teoria havia de fer els túnels de Collserola junt amb el Banc Industrial de Catalunya i el grup Rockefeller, entre d'altres. Tot plegat fou un escàndol i molts milions a l'esquerra, però ja se sap, el franquisme sobretot era això.

Del que es tractava, era d'acomodar l'espai a les exigències i situacions originades per l’expansió dels 60. El 1969 es crea la societat Promociones Pirenaicas, que sol·licita la concessió del túnel del Cadí. El 1968, s'adjudica la construcció dels túnels del Tibidabo, i... Però tot el procés ve dificultat per una sèrie d'elements com són: una creixent mobilització popular; possibilitats d'inestabilitat política lligades a la fi del franquisme; el no haver trobat una nova manera de fer, i moure's encara massa amb la mentalitat de sobreexplotació salvatge (i els salvatges ja ens perdonareu) dels anys 50, començaments del 60; la manca d'un plantejament estratègic seriós (per excés d'incògnites); la imminència de la crisi; problemes de finançament...

Ara la situació és diferent, no tan sols el projecte els és necessari, sinó també possible, la crisi està estabilitzada i saben a què atenir-se. Tot el procés la reestructuració econòmica està bastant definit. Hi ha estabilitat política i un cert equilibri demogràfic. S'ha reforçat el bloc històric dominant -de tots els qui van oposar-se al Pla Porcioles, quants en són ara portaestandards?-. Els processos d'integració a la CEE i a l'OTAN exigeixen plantejaments estratègics clars. I per acabar, les Olimpíades ajudaran al finançament del projecte.

A grans trets, la idea és aprofundir una situació que de fet ja existeix: una Gran Barcelona, amb zones centrals de serveis comercials i administratius, residències «alt estànding» (perquè és el terme que hi escau), reindustrialització del sòl (Zona Franca) i suburbialització de la perifèria del terme municipal i de tota l'àrea metropolitana.

La resta del Principat confirma l’estructura radial amb vies ràpides de transport per carretera, fomentant el vehicle privat, pensat tot plegat com un espai de serveis per Barcelona, turisme de luxe (i de l’altre), parcs, zones subministradores d'energia (nuclear), abocadors d'escombraries, ciutats dormitoris, presons, amb l’estagnació d'altra mena d'activitats.

Concretem:

És fàcil, quan es tenen mitjans, daurar la píndola (en part és allò de les idees-força) i fer creure que el túnel generarà indústria al Berguedà, i altra cosa positiva que hoquei sobre gel a la Cerdanya.

Anem per parts:

La situació, doncs, serà d'un procés comparable en magnitud, rapidesa i profunditat al dels anys 60, pel que fa als canvis desestructurants i aculturals. El ric serà més ric, i el pobre més pobre, totes les obres olímpiques no són ni seran més que un decorat («edificis pantalla» com el velòdrom) per evitar als ulls «massa sensibles» la visió de més de mig milió d'aturats al Principat, xifra que inclou més del 30 % de la població activa del Baix Llobregat, el 75 % dels quals no rep ajudes econòmiques i el 50 % no rep cap mena de prestació sanitària; les condicions de vida de Santa Coloma de Gramenet, Sant Ildefons, Ciutat Badia, i es pot continuar la llista; la situació en què es troba l'ensenyament, etc.

Barcelona i tot el Principat va prenent la forma de macrociutat, només coherent amb un plantejament geoestratègic, sobretot a nivell de conca mediterrània, relacionat amb l'expansió de la CEE i l'OTAN. Allò de «l’estrella del Sud» es despulla de tot caire poètic. En definitiva, només hi ha dos grans polítiques possibles: la del poble pel poble, i la que va contra el poble. I la tria ja està feta.

Annex H: Arran de les darreres detencions

Amb una desenfrenada actuació de la policia espanyola en col·laboració amb la policia francesa foren detinguts, el 19 de gener a Puigcerdà (Cerdanya), els companys Montserrat Tarragó, Jaume Fernàndez i Carles Sastre. Més tard, al barri de Gràcia (Barcelonès), Enric Pasqual i Josep Lluís Rovira, a Alcanar (Montsià); a tots se'ls va aplicar la Llei Antiterrorista.

Després de deu dies d'incomunicació, maltractaments i tortures (les quals han estat denunciades públicament) és posat en llibertat sense cap càrrec Enric Pasqual; restant a la presó de Carabanchel (Madrid) Carles Sastre, Jaume Fernàndez i Josep Lluís Rovira (aquest darrer va sortir en llibertat el 14 de febrer) i a la presó de Yeserías (Madrid) Montserrat Tarragó. Mentrestant a Catalunya-Nord eren detinguts vuit independentistes, entre els quals Pere Bascompte, que actualment es troba empresonat a Tolosa de Llenguadoc.

Valoració d’aquests fets

La primera valoració que s'ha de fer dels esdeveniments d'aquests dies és la mobilització popular. Hi ha hagut un moviment de solidaritat arreu del nostre país, des de Perpinyà al País Valencià, amb manifestacions importants a Reus i Perpinyà, i sobretot a Alcanar i Barcelona.

La manifestació de Barcelona ha demostrar una important capacitat de convocatòria dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). Els diferents actes i mobilitzacions d'Alcanar han demostrat les possibilitats de resposta popular quan aquesta afecta un lluitador ben conegut i arrelat a les reivindicacions i interessos populars. Només aquest arrelament podia permetre forçar fins i tot les autoritats locals a pronunciar-se de manera tan clara contra la Llei Antiterrorista.

Per sobre de tot, però, cal destacar d'aquestes mobilitzacions la solidaritat activa que ha representat envers els detinguts; i no només des d'un punt de vista humanitari, perquè des d'un primer moment havia quedat clara la pertinença d'una part substancial dels de. tinguts a la nostra organització.

Des d'aquest punt de vista considerem que s'ha donat un pas molt important endavant.

Per això, la nostra organització agraeix totes les mostres de solidaritat que s'han expressat, per molt diversos mitjans, des del primer moment, i d'una manera molt especial l'activitat de solidaritat política realitzada pels CSPC, i l'esforç militant que les organitzacions independentistes han portat a terme entorn de l’organització antirepressiva de solidaritat de l'independentisme.

I des del punt de vista del poder opressor, cal destacar principalment l’estreta col·laboració que ha existit entre la policia espanyola i la francesa. L'actuació de la policia francesa representa l’entrada al nostre país d'una pràctica que ja comptava amb precedents a Euskadi, i denuncia d'una manera ben clara el caràcter opressor de l'Estat francès.

En aquest sentit, és un moment crucial, perquè els poders espanyol i francès s'esforçaran per impedir el creixement del moviment popular i l'enfortiment del moviment independentista.

D'altra banda, estem entrant en una fase repressiva en què l'espai d'actuació s'està estenent a nivell no sols dels nostres Estats enemics, sinó també a nivell europeu. El bressol del capitalisme que són els Estats europeus es prepara per tota una acció combinada que els permeti resistir les lluites que saben que esclataran a causa de les condicions generades per la crisi i pel caràcter militarista i agressiu que prenen les societats europees dia a dia.

També cal remarcar la manipulació de la informació, que ha tingut un paper molt important sempre (almenys als grans mitjans de difusió), el paper del poder que ha volgut presentar el moment actual com la liquidació de tot el moviment independentista i desinformant en allò que feia referència als maltractaments dels detinguts, al contingut i importància de les mobilitzacions...

Finalment, hi ha hagut intents de manipulació que han portat a alguns que havien aprovat la llei antiterrorista, a intentar distanciar-se de la repressió en busca d'uns possibles vots, tot mostrant un rebuig formal i cínic a les tortures.

Davant d'això, el moviment independentista haurà de saber adaptar-se a aquestes formes més descarades i generalitzades de repressió.

Les mobilitzacions contra la Llei Antiterrorista (la Llei que fou ideada per a torturar ) pensem que és la manera més eficaç per a tallar tots els intents de manipulació que des del poder sucursalista autonòmic s'han intentat.

En aquest terreny, el moviment independentista haurà d'aprendre a treballar amb tenacitat, constància i de manera progressivament organitzada.

En el marc polític i repressiu que ens planteja la situació actual, l'independentisme s'haurà d'enfortir orgànicament i també a nivell ideològic en les diverses lluites; plantejant solucions en els diferents àmbits de la vida social.

Penseu que la situació actual és d'una gran importància, ja que s'estan desvetllant ressorts de mobilitzacions contra l'opressió i contra l'Estat en noves capes populars.
Els mesos vinents han de permetre avançar en les mobilitzacions contra la Llei Antiterrorista, en defensa de la llengua, contra el projecte de la Barcelona Olímpica...

I cal que l'independentisme esdevingui la punta de llança del moviment popular.

Per tant, la tasca de les organitzacions independentistes demana un augment important de la reflexió política i una capacitat d'anàlisi social que li permeti d'agrupar esforços, alhora que superi limitacions i aïllaments puristes i sectaris.

En aquest camí, la repressió dels estats espanyol i francès no aturarà la nostra lluita i sabrem respondre als intents d'agressió contra el Poble Treballador Català i de destrucció de la nostra terra.

Endavant en la lluita!

torna a dalt

Annex: Notícies de la presó a tot el poble català

El col·lectiu de presoners de l'organització militar independentista «Terra Lliure», de Yeserías i Carabanchel, volen fer públic el següent:

-Valorem positivament l’esforç i la combativitat demostrats per tots aquells que s'han llançat al carrer en solidaritat amb la nostra lluita, que no és sinó una part de la lluita global que el poble treballador català mena per la reunificació, la independència i el socialisme als Països Catalans.

-Denunciem la intoxicació informativa orquestrada per les forces d'ocupació espanyoles, valent-se del suposat bon tracte que ens han dispensat durant els deu dies de segrestament que hem patit. Durant els tres primers dies, els maltractaments físics de tota mena han estat sistemàtics i les pressions psicològiques i el xantatge amb amenaça de represàlies sobre els familiars més íntims s'han prolongat durant els deu dies, estenent-se les amenaces al cas que desmentíssim les nostres confessions davant el jutge.

-Denunciem la Llei Antiterrorista, i els qui l’han fet possible, que permet segrestaments de deu dies com els esmentats en la més absoluta impunitat, i que vulnera de manera flagrant la mateixa Constitució que aquesta partida de mercenaris diuen defensar. No n'hi ha prou de demanar responsabilitats a membres individuals de les forces d'ocupació si no qüestionem globalment la seva presència il·legítima a la nostra nació. QUE SE'N VAGIN!

-Cridem els sectors més conscients del poble treballador català, i sobretot al jovent, a organitzar-se i a lluitar, per tal de resistir a totes les agressions i vexacions contínues que com a treballadors i com a catalans estem patint, només un combat decidit i generós (sobretot en pors, presó i vides) ens pot donar dret a un demà que sigui el nostre. Ningú no ens garanteix la victòria final, però el que sí que és cert és que les actituds de covardia porten inexorablement a la desaparició pura i simple com a poble.

-Analitzem el moment polític com a transcendental, ja que assistim a un creixement important de la base social de l'independentisme, i cal que això es correspongui amb un enfortiment de les organitzacions del moviment independentista. Cal, doncs, que cadascú ocupi el seu lloc al si de les esmentades organitzacions i aporti el seu esforç a la necessària clarificació política i reforçament ideològic.

Martí Marcó, Fèlix Goñi, Toni Villaescusa,
LA LLUITA CONTINUA...

Col·lectiu de Presoners de TERRA LLIURE, de Yeserías i Carabanchel. Febrer, 1985

Annex J: Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Jornades de debat (25 i 26 de febrer)

Europa i els refugiats o exiliats

La primera qüestió que cal deixar aclarida, en començar a tractar aquest tema, és el que entenem nosaltres per refugiat i per exiliat. Si hem de fer cas del diccionari, que per això és, veurem que exiliat és aquell qui, de grat o per força, se'n va de la seva pàtria, mentre que el mot refugiat no hi apareix, i en canvi diu que refugi és abric, aixopluc, recer contra les inclemències del temps o altres definicions. És per això que nosaltres, militants de Terra Lliure que hem aconseguit escapar de la repressió de l’Estat espanyol, no ens considerem de cap manera exiliats, sinó en tot cas refugiats, pel fet que la major part del temps el passem en zones dels Països Catalans que s'escapen del control directe de l'Estat espanyol. Naturalment, la nostra voluntat de restar a la nostra pàtria ha estat i serà cada cop més obstaculitzada pels esforços combinats dels Estats espanyol i francès per allunyar-nos de la nostra terra, i, en definitiva, disminuir el grau d'incidència que puguem tenir en la lluita per la Reunificació, la Independència i el Socialisme als Països Catalans.

Cal entendre, doncs, que tota exposició que puguem fer ha d'ésser necessàriament parcial, des de la nostra perspectiva concreta de militants en actiu de Terra Lliure, i no contempla el cas dels no-militants refugiats a les mateixes zones, ni d'aquells qui, militants o no, viuen un autèntic exili a centenars o milers de quilòmetres del país, ja sigui forçats per mesures administratives de l'Estat francès, ja sigui per imperatius de subsistència econòmica.

Entrant, doncs, en matèria, comencem per analitzar el procés que porta a un militant revolucionari a esdevenir refugiat. Normalment es considera que el refugiat és aquell qui ha tingut més sort que els seus companys d'escamot que han estat detinguts i empresonats. Això és veritat en principi, però si a continuació els militants fugits no es lliuren a la policia, no és tant per la por a l'estada a comissaria i a les fortes condemnes que poden patir després, sinó també per una voluntat de continuïtat en la lluita i pel refús a lliurar a l'enemic informació, armes i bagatges. És evident que el fet d'optar pel refugi a perpetuïtat va lligat a l'existència d'un projecte polític, en el nostre cas la consecució que el nostre cas és l'organització militar Terra Lliure. Sense això, qualsevol opció de refugi esdevé una càrrega massa pesada, i en aquest cas el refugiat es veu abocat a la integració total al seu nou lloc de residència 0, com ja hem vist amb els militants d'organitzacions en descomposició com ETAp-m, a ésser fàcil presa de maniobres reformistes com la dels penedits, amb la desmoralització que això pot portar pel moviment.

Si entrem a analitzar quina és la vida del militant refugiat, veurem que no és el paradís terrenal que intenta fer creure la propaganda reformista, ni tampoc el calvari que des d'altres sectors s'ha volgut a vegades fer creure. Hi ha dos aspectes diferents, el material i el moral, dels quals el primordial és aquest segon, i que va directament lligat al projecte polític i organitzatiu del qual hem parlat i a les seves expectatives d'èxit. Quant a l'aspecte material, hi ha una sèrie de problemes que es poden desglossar de la manera següent:

-Papers. Descartada a partir del 31 de desembre de 1981 la possibilitat de legalitzar-se a l'Estat francès com a treballador immigrat, i això serà així fins que l'Estat espanyol entri a formar part del Mercat Comú, resten com a possibilitats la demanda de refugi polític i altres formes de residència legal temporal. No considerem gaire interessant, en línies generals, la demanda de refugi polític perquè significa la inclusió automàtica en els fitxers antiterroristes del secretari d'Estat per la Seguretat, Mr. Franchesci, i perquè fins ara, als refugiats considerats espanyols no se'ls arriba a donar gairebé mai els papers definitius de refugiat, i se'ls fa passar amb resguards provisionals de demanda d'asil que cal anar a renovar per períodes que oscil·len entre els 15 dies i els 3 mesos. Resulta evident que aquest és un mecanisme de control important, i per tant només s'utilitza aquesta via si la situació personal així ho requereix. Naturalment, i a més de les possibilitats assenyalades, n'hi ha una altra, i és no demanar papers de cap mena. Aquesta és la possibilitat més dura, ja que significa, per exemple, renunciar a tot tipus d'ajuda social de les que l'Estat francès té previstes per a francesos i residents legals. Per altra banda, tota legalització que no sigui la del treballador immigrat o la del refugi polític implica no tenir dret a la Seguretat Social, i això vol dir pagar metges i medicaments, i fer els possibles per no tenir un accident i ésser ingressat a l'hospital.

-Feines. Sense Carta de Treball no es pot tenir feina legal. I no es pot tenir Carta de Treball sense papers de treballador immigrat o de refugiat. A part d'això, no hi ha feina estable ni tan sols per als qui són nascuts a la zona, de manera que tampoc no es perd gran cosa. L'únic treball assequible és el treball al camp quan la temporada ho permet, cobrant el salari mínim (unes 450 ptes./hora), i evidentment sense estar assegurat. Si s'aconsegueix treballar tot el mes, és més que suficient per viure dignament. Al marge d'això, hi ha les feines organitzatives que prenen bona part del temps, i que molts cops impedeixen de treballar més regularment.

Naturalment, el panorama material que acabem de descriure pot semblar molt dur per algunes persones, mentre que per altres pot semblar una situació molt més acceptable, pel fet que hi ha molta gent que sense estar refugiats enlloc s'ho passen igual o pitjor, i tenen tota la raó. Evidentment, no són els problemes materials els que ens preocupen, sinó els resultats i la continuïtat de la nostra lluita, i és en aquest sentit que, al marge de la solidaritat afectiva i material que rebem dels amics i familiars, no necessàriament compromesos en la nostra lluita, esperem dels companys del moviment independentista una solidaritat sobretot de tipus polític, i que ens mantinguin informats de l'avenç del moviment i de la problemàtica de cada moment.

En aquest sentit, considerem important que hagueu demanat la nostra aportació, que com ja hem aclarit és parcial, a les jornades de debat de CSPC, i esperem que això suposi un primer pas en la intensificació de relacions entre dos aspectes importants d'una mateixa lluita, com són la tasca político-antirepressiva i les tasques militars. Per això, la nostra Organització us farà arribar una sèrie de demandes concretes, així com d'aclariments sobre confusions que sabem que s'han produït i que no ajuden a avançar. Per la resta, saludem la celebració d'aquestes jornades, per les quals compteu amb la nostra adhesió.

Salutacions independentistes i revolucionàries.

Col·lectiu de refugiats de Terra Lliure

Annex L: Comunicat de Socors Català

La conferència d'organitzacions independentistes formada per: GENI, CCI, ECT (Nova Falç), EN, GSI, MUM, PSAN, PSAN-P i SC, com a membres de ple dret, i per FNC, CCC, CIS, JERC, FAC, EC (ortodox), ElNA, COL, ERC (històrica), JSAN, JRC, PFEC (Països Catalans), com a observadors, va discutir i aprovar per majoria el següent comunicat:

El Ministre de l'Interior del Govern espanyol, Rodolfo Martín Villa, ha manifestat la seva voluntat de recórrer contra les excarceracions dels patriotes catalans Àlvar Valls, Carles Sastre, Josep Lluís Pérez i Montserrat Tarragó, detinguts l’1 de juliol passat i als quals els aparells jurídico-policials espanyols pretenien involucrar en la mort de l'industrial J. M. Bultó Marquès.

Dites declaracions, en boca d'un càrrec ministerial, signifiquen una greu amenaça a tots els catalans que estem lluitant pel nostre alliberament i, dintre d'aquests, especialment, els que ho fan amb les armes a la mà: fa molts anys que el nostre poble està en mobilització permanent per tal d'aconseguir l'amnistia de tots els lluitadors empresonats; a rel de les últimes amnisties de la Monarquia, però, diferents grups amb pes a la vida política catalana s'han automarginat d'aquesta mobilització.

Davant d'això, nosaltres, organitzacions polítiques i partits de l'esquerra independentista, manifestem la nostra voluntat irreductible de continuar lluitant fins al final en el combat per l’ amnistia total, ja que encara queden lluitadors catalans empresonats -recordem l'Emili Simó del FAC- i, el que és fonamental, subsisteixen les mateixes lleis franquistes que els han dut a les presons i subsisteixen els mateixos cossos repressius i d'ocupació que s'han encarregat d'executar-les.

Qualsevol absència en aquesta lluita és una porta oberta a la marxa enrera, als nous empresonaments, a les amnisties revocades que pretén el Govern de l'Estat espanyol.

Exigim, doncs, les responsabilitats de les seves declaracions a Rodolfo Martín Villa, així com la seva immediata destitució del Ministeri de l'Interior i de tots els altres càrrecs que ocupa en l'aparell de l'Estat. Manifestem, a l'ensems, el nostre rebuig total envers aquest Govern antidemocràtic i envers tots aquells que, d'una forma o altra, el recolzin.

Exigim, igualment, que tots aquells que es reclamin en algun sentit de la recuperació de la personalitat del nostre poble, partits polítics, centrals sindicals, parlamentaris, professionals, etc., així com de la Generalitat provisional, que se sumin a la nostra denúncia o es manifestin, en els termes que creguin adients, contra les mesures antidemocràtiques del Govern Suárez.

13 de novembre del 1977

El comunicat va ésser signat per les següents organitzacions:

CCC ( Col·lectiu Comunista Català).
CSI (Col·lectiu pel Socialisme i la Independència). COLL (Col·lectius d'Obrers en Lluita).
CCI (Comunistes Catalans Independents).
ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors (nova falç).
FAC (Front d'Alliberament Català).
JSAN (Joventuts Socialistes d'Alliberament Nacional dels Països Catalans).
JRC (Joventuts Revolucionàries Catalanes).
MRC (Moviment Revolucionari de Catalunya).
PFEC (Partit Federalista Europeu de Catalunya-Països Catalans) (Confederació del Principat).
PSAN-P Partit Socialista d'Alliberament Nacional Provisional dels Països Catalans.
SC Socors Català.