El 25 de juliol de 1980, una nova organització política independentista, de caràcter militar, fa la seva aparició en l'escena política catalana. El seu nom, Terra Lliure, no donava gaires indicis sobre la seva orientació política concreta, de manera que en un principi va ser qualificada per alguns mitjans d'informació d'organització ecologista. Posteriorment, la seva pràctica armada anirà fent conèixer aquesta orientació, reforçada per l'aparició al Nou Camp del Barcelona el 24 de juny de 1981, de la «Crida» de Terra Lliure, i la publicació, el gener de 1984, de la seva Declaració de Principis. I, en canvi, Terra Lliure s'estava gestant des de molt temps enrera, i havia patit ja dues baixes entre els seus militants.

La meva intenció, en elaborar aquest text, no és ni de bon tros escriure la història de Terra Lliure. Això no és possible, ja que aquesta organització continua lluitant dia a dia per assolir els seus objectius, malgrat les declaracions en sentit contrari dels responsables policials, i molts fets nous vénen a afegir-se als que es descriuen en el text. Encara no fa un mes,* tot el moviment independentista català ha acollit amb dolor la mort en acció de Quim Sànchez, militant de Terra Lliure. Crec que aquest és un exemple punyent de la continuïtat en una lluita que els nostres opressors voldrien acabada.

Un problema se'm va plantejar, a l'hora d'elaborar aquest treball, i és el problema de l'equilibri. Difícil equilibri que cal mantenir, entre la necessitat evident de sortir al pas de totes les tergiversacions i manipulacions informatives, amb l'aportació d'una visió real i desmitificada del que és i el que pretén una organització militar, concretament Terra Lliure i, per una altra banda, l'exigència, també evident, de silenci respecte a determinades accions i situacions que les forces d'ocupació desconeixen encara avui. No pretenc haver reeixit completament en el manteniment d'aquest equilibri; en tot cas, he fet el possible per arribar-hi. Vull aclarir que tot el que apareix en el relat és perfectament conegut de la policia espanyola, motiu pel qual he cregut que em podia permetre d'exposar-ho. Així i tot, pel que fa a les identitats de les persones que intervenen en determinades accions, de les quals es fa un relat detallat, es mantenen en secret i convenientment maquillades, excepte en els casos en què les persones encausades ja hagin estat jutjades pel fet, i no en puguin témer cap altra repercussió.

Crec que és important el treball de desmitificació, ja que la propaganda oficial, i a voltes altres sectors amb una aparent bona fe, tendeixen a perfilar la imatge del militant d'una organització armada com d'una persona diferent de la resta dels seus compatriotes, en uns casos atribuint-li uns certs instints assassins o destructius i, per part dels observadors suposadament benèvols, caracteritzant-lo com una mena de superhome, en la línia dels mites filofeixistes amb què ens bombardeja la cinematografia de producció capitalista, a l'estil de Rambo. Aquesta imatge és encara més nefasta que els intents descarats de desprestigi llançats des de les estructures del mateix poder.

La realitat és que el militant d'una organització armada revolucionària, i de Terra Lliure en particular, acostuma a ser una persona profundament inserida en la realitat del poble en el que li ha tocat de viure, i al qual un procés de maduració política el porta a oferir el seu esforç, la seva llibertat, i si cal la seva vida, en defensa d'aquest poble, i contra l'ocupació militar i l'opressió social. El tret fonamental d'un militant armat no és, com ens volen fer creure, la seva habilitat a confeccionar i utilitzar ginys explosius, ni la seva punteria. Aquests coneixements formen part de la seva preparació al si de l'organització, per tal d'assolir els seus objectius polítics, però sempre situarà la seva actuació en funció d'aquests. :És la seva formació i maduresa política ço que farà que prengui totes les mesures pertinents perquè, com a resultat de les seves accions, no hi hagi mai víctimes innocents, fins posarà si cal en perill la pròpia integritat. També la mateixa formació permetrà fer una avaluació correcta de les repercussions de cada acció, ja que una acció mal plantejada pot significar un retrocés important en la credibilitat de l'organització armada i de l'independentisme en general. I, finalment, és també la maduresa política el que permet afrontar els interrogatoris policials, on una combinació perfectament orquestrada de pressions físiques i psicològiques tendeix sempre a fer dubtar de les pròpies conviccions polítiques. Resistir aquestes pressions significa reduir al mínim l'abast de la repressió policial, i, ho repeteixo, aquest, com molts altres temes, és funció directa de la preparació política. Al costat de tot això, els aspectes materials tenen la seva importància, però relegada a un segon lloc.

Fruit de tot això, és el paper indubtable que pren Terra Lliure com a motor de l'independentisme en general, car resta palès que en cap moment no pretén substituir altres formes d'organització popular, de les quals, en tot cas, és tan sols el complement indispensable. La lluita per la independència, la reunificació i el socialisme als Països Catalans** requereix també l'existència d'un moviment de masses ampli, d'unes organitzacions nacional-populars d'abast sectorial, i d'uns partits polítics independentistes que aportin les seves peculiars visions a l'elaboració de l'estratègia i a l'aplicació de les tàctiques escaients en cada moment. Aquest panorama, que es podia considerar un somni l'any 1979, a causa de la tradicional divisió i fraccionament existents al si del nacionalisme català, esdevé avui en dia una realitat cada cop més afermada, i això en bona part es deu a l'aparició d'una petita organització armada, que amb escassíssims mitjans humans i materials fa témer a tota la classe política estatalista que els Països Catalans esdevinguin un nou Euzkadi, amb una població quatre cops més gran, un territori molt més important, i una importància econòmica i estratègicomilitar molt més rellevant.

Gener de 1986

* En el moment d'escriure aquesta «Introducció». (N. de l'e.)

**Naturalment l'autor, en usar el terme -ja una mica en desús- de Països Catalans, es refereix a Catalunya. (N. de l'e.)

 

torna a dalt

1. Antecedents històrics

La dominació, l'opressió, el servatge, són pràctiques tan velles com la mateixa existència de l'home. I tan vella com aquestes pràctiques és la lluita per la llibertat, contra l'explotació de l'home per l'home i l'opressió d'uns pobles per uns altres.

Els catalans, malgrat el que han intentat fer-nos creure, no ens hem quedat enrera en aquesta lluita; al contrari, ens hem distingit sempre pel nostre amor a la terra i a la llibertat.

La nostra història com a poble és la història d'una aferrissada lluita contra les agressions exteriors. El nostre naixement com a nació té lloc en escapar dels poders franc i islàmic alhora. I ens afermem defensant la nostra terra pam a pam de les ambicions imperialistes dels poders francès i espanyol.

A poc a poc se'ns ha anat anorreant tot el patrimoni, constituït per la nostra independència i la nostra terra, però sempre hi ha hagut catalans disposats a donar-ho tot per reconquerir el terreny perdut. La llista de morts per la llibertat del nostre país és interminable, i continua en els nostres dies.

Els nobles en un temps, els primers burgesos en un altre, i l'actual burgesia catalana, s'ha servit del poble treballador per tal d'aconseguir imposar els seus interessos mesquins, i quan s'han vist acorralats, no han dubtat a vendre'ns a l'enemic. Les experiències han estat contínues i repetides. Només cal recordar episodis històrics com les guerres Remences o les guerres de Germanies en una primera etapa, i el comportament de la Lliga Regionalista, ja al nostre segle, per comprovar aquesta evidència. Aquests comportaments han anat conformant en la consciència del poble treballador català una profunda desconfiança i un fort recel envers els moviments nacionalistes conduïts per la burgesia.

El moviment revolucionari del primer terç del segle XX, fins a la darrera guerra civil, ha estat marcat per l'hegemonia gairebé absoluta de l'anarcosindicalisme, amb la presència dels primers grups marxistes, que donarien origen al BOC, i posteriorment al POUM, per un cantó, i l'altre corrent sotmès al dictat de l'estalinisme, que donaria origen al PSUC. Els moviments separatistes eren minoritaris i dispersos, però protagonitzaren, malgrat tot, accions destacades, com el Complot de Garraf o els fets de Prats de Molló.

El 18 de juliol de 1936 es produeix l'aixecament feixista, i als Països Catalans és el poble treballador de les principals ciutats qui combat els insurrectes i sufoca la rebel·lió. Després ve la guerra, amb una participació important de voluntaris catalans, i finalment la derrota. En aquest moment, diversos grups de caire nacionalista s'uneixen per constituir el Front Nacional de Catalunya (FNC).

Aquesta organització, que es constitueix com a front armat per esdevenir més tard partit polític, és el tronc comú d'on arrenca la pràctica totalitat de l'independentisme català contemporani.

No s'ha escrit tot el que caldria sobre la història del FNC, en part per raons de clandestinitat, en part per amagar els draps bruts d'aquells qui s'han passat a l'enemic amb armes i bagatges, i que tenen molt per callar. S'estableix, així, un silenci que impedeix extreure'n experiències positives a base d'aprendre dels errors comesos. Amb tot, aquells que van inspirar la constitució del FNC, han jugat un paper important en l'aparició i el desenvolupament dels nous moviments armats, Època als anys 70 i Terra Lliure als anys 80. Exemples d'aquesta tradició són Jaume Martínez i Vendrell, actualment a l'exili, i d'altres als quals serà la Història, en majúscula, qui els retrà l'homenatge que es mereixen; ara per ara, el silenci és el millor homenatge.

El maig de 1968, com a conseqüència dels fets de París, un sotrac recorre tots els grups d'esquerra d'Europa occidental. Als Països Catalans, es produeixen escissions importants al PSUC, d'on sortirà tot seguit el grup Unitat, i d'aquí la Organización Comunista de España-Bandera Roja, i el Partido Comunista de España (internacional).

Aquesta crisi arriba també al nacionalisme, i es produeix l'escissió dels sectors més joves del FNC, que constitueixen el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Aquesta escissió, provocada en teoria per discrepàncies ideològiques de fons, es va produir sobretot per la impossibilitat en què es trobaven aquests sectors joves d'influir en la dinàmica del partit, els càrrecs directius del qual eren pràcticament vitalicis, i no es va saber trobar altra sortida que la creació del nou partit.

Vist amb perspectiva, no sembla, però, que aquest trencament tingués un fonament prou sòlid. En primer lloc, perquè els joves que a partir d'aquell moment van integrar la militància del FNC van tenir molta més capacitat de maniobra al si del partit, fet que demostra que els problemes d'organització potser es podien haver resolt sense arribar a l'escissió. En segon lloc, perquè l'escissió no va resoldre les divergències ideològiques, que el PSAN va arrossegar invariablement, i amb prou feines va començar a desempallegar-se'n l'abril de 1974, en què un segona escissió donava lloc al naixement del PSAN-Provisional. És molt important entendre això per comprendre perquè deu anys més tard, militants procedents de totes aquestes branques de l'independentisme, joves i no tan joves, van començar a lluitar i continuen lluitant en la construcció de l'organització Terra Lliure.

 

Cap a l'any 1970, i coincidint amb la celebració del Consell de guerra de Burgos contra 16 militants bascos d'ETA, que mobilitzà àmplies capes populars arreu de l'Estat, apareix una organització anomenada FAC (Front d'Alliberament de Catalunya). Formada fonamentalment per joves procedents de les Joventuts Obreres d'Estat Català (JOEC), amb uns principis genèrics d'independentisme i socialisme, està supeditada en els seus inicis al Consell Nacional Català, encara que més endavant escapa d'aquesta tutela i pren altres continguts ideològics. La seva primera actuació pública es produeix el 15 d'octubre de 1970, a les oficines de Radio Nacional de España (RNE) al Passeig de Gràcia. En l'espai de prop de dos anys porta a terme unes 80 accions, bàsicament voladures, i els seus objectius principals són les casernes de la guàrdia civil, els monuments feixistes, alguns diaris (La Vanguardia), edificis públics (Magistratura del Treball, Palau de Justícia), repetidors de TVE, oficines d'Hisenda (en una d'aquestes va resultar mort un guàrdia civil que passava casualment pel davant).

També actuava en funció d'estímuls concrets, com en el cas d'accions de solidaritat internacionalista amb els revolucionaris turcs, en contra dels interessos anglesos i turcs, respectivament. Igualment es movia contra les empreses de transports, amb motiu de les puges de preus, o en ocasió de diades especials, com quan un «Día de la Victoria» es va dinamitar l'encreuament ferroviari de la plaça de les Glòries, amb la consegüent paralització de trens durant tot el dia.

L'any 1972 té lloc la primera caiguda important, quan són detinguts Carles Garcia i Solé i Ramon Llorca i López, i la major part dels militants fugen a l'exili. L'estiu de 1973 es produeix la incorporació al FAC d'un altre grup anomenat Izquierda Revolucionaria (IR), amb militants bàsicament a l'àrea de Terrassa-Sabadell, i també s'hi incorporen militants provinents de grups d'orientació trotskista del cinturó industrial barceloní.

A partir d'aquí, s'efectua una assemblea en què el FAC resultant de les noves incorporacions es defineix marxista-leninista. Durant aquesta mateixa època es produeixen contactes esporàdics amb el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i l'Organització de Lluita Armada (Olla), organitzacions de tendència anarquista, i s'estableix col·laboració puntual per qüestions concretes. D'altra banda, les relacions amb el FNC i el PSAN eren pràcticament inexistents.

L'any 1974 es produeix una altra caiguda important de militants de Santa Coloma de Gramenet, entre ells Pere Móra León, i l'octubre de 1975 hi ha una altra caiguda de prop de 20 militants, la major part dels quals de l'àrea de Terrassa-Sabadell, i alguns altres de Barcelona. El desembre del mateix any són detinguts prop de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), per la gendarmeria francesa, Josep Digon i Balaguer i Cèsar Algora, que anaven cap a l'interior per intentar reorganitzar el FAC. Pràcticament, aquí s'acaba la història del FAC, encara que posteriorment s'hagi utilitzat algun cop aquest nom, però sense tenir-hi res a veure. Una característica important és que mai no van aconseguir cap publicitat entorn de les seves accions, que eren sistemàticament amagades per la censura franquista per impedir qualsevol mena de suport popular. En una ocasió van volar íntegrament un repetidor de transmissions de la guàrdia civil, a Montjuïc, i l'explosió es va sentir per tot Barcelona. La nota dels diaris parlava solament de l'actuació «de unos gamberros que habían puesto unos petardos para hacer ruido», i res més.

Com a possibles motius perquè l'experiència del FAC no arribés a consolidar-se cal apuntar el fet, ja assenyalat, de la manca de difusió de les seves accions, arran de la censura franquista. Potser tampoc no hi van posar prou interès a aconseguir més difusió, i això per un altre dels possibles motius: la manca de formació política dels militants i la inexistència de quadres formats. Cal tenir en compte que la majoria tenien entre 16 i 17 anys en començar a actuar. D'altra banda, la manca d'una infrastructura política de suport els va fer encara més febles enfront de la repressió i els va impedir d'organitzar una mínima xarxa de captació per conducte polític. D'aquesta manera, la captació es realitzava entre els cercles de relacions personals, i l'heterogeneïtat política resultant es fa evident si s'observen els viratges ideològics que van tenir lloc en pocs anys.

L'experiència de l'Olla és encara més lamentable. Formada en part per militants sorgits del PSAN, i amb el beneplàcit de Joan Armet, van constituir un petit nucli prou ben organitzat i dotat a nivell material; però aleshores es van trobar amb la incapacitat política del PSAN per donar suport a nivell polític a una actuació armada, i el nucli inicial va passar ràpidament a l'òrbita de l'anarquisme, on es trobaven quan dues caigudes successives els van desarticular totalment.

L'Olla no va arribar mai a reivindicar cap acció, el nom els el va posar la policia en redactar la nota policial que va donar compte de les primeres detencions.

L'any 1975, el PSAN-P, nascut un any abans, i partidari decidit de la lluita armada, signa un acord polític i de col·laboració amb ETA-pm i amb la Union do Pobo Galego (UPG), per ajudar-se en l'avanç del moviment revolucionari d'alliberament de llurs nacions respectives. Aquests acords transcendirien el paper escrit i durant la primavera i l'estiu de 1975, molts militants bascos, que fugien de l'Estat d'excepció d'Euzkadi cap a l'Estat francès, van trobar refugi i ajut a Catalunya per passar la muga [1]. El mateix podem dir dels escamots il·legals que van tomar a l'interior amb l'objectiu de portar a terme accions per salvar la vida dels militants bascos Garmendia i Otaegui, condemnats a mort en Consell de guerra. La major part dels integrants d'aquests escamots són detinguts: a les Tres Torres de Barcelona, cau mort en enfrontament l'Andoni Kampillo Alkorta, i és greument ferit Francisco Javier Ruiz de Apodaca; al barri de Sant Andreu són detinguts, després d'un tiroteig impressionant, els components d'un altre escamot. Dos mesos abans, havien caigut, a Barcelona, José Ignacio Pérez Beotegui «Wilson» i Juan Paredes Manoa «Txiqui». Aquest darrer va ser jutjat en Consell de guerra sumaríssim i condemnat a la pena de mort. El van afusellar el matí del 27 de setembre de 1975, el mateix dia que ho van ser Otaegui -Garmendia va ser indultat- i tres militants del FRAP. Amb la caiguda dels «poli-milis» [2] a Barcelona, va caure també bona part de la seva infrastructura, relacionada amb el PSAN-P i amb altres independentistes catalans, raó per la qual molts d'aquests van haver de refugiar-se a l'altre costat de l'Albera, seguint una tradició que continua encara avui.

El 20 de novembre de 1975 moria al llit el general Franco i començava, d'aquesta manera, la fase més important de tota l’operació de renovació del règim franquista per adaptar-lo a les noves exigències del capitalisme espanyol i internacional. Aquesta operació ja s'havia començat després de la mort, el desembre de 1973, de l'almirall Carrero Blanco, a mans d'ETA. La maniobra «aperturista» conduïda pel nou president del govern, havia fracassat estrepitosament, sobretot arran de l'execució del militant anarquista català Salvador Puig i Antich, el 2 de març de 1974, i més clarament després dels cinc afusellaments del 27 de setembre de 1975. L’aïllament polític a nivell estatal i internacional del règim assolia nivells fins aleshores desconeguts, i en aquest context la mort de Franco donava entrada a noves maniobres liberalitzadores. De moment, es concedeixen alguns indults, que permeten el retorn d'uns quants refugiats i exiliats, i la sortida de les presons de la gent amb acusacions més lleus. Els primers indults importants, però, no arriben fins que, poc temps abans de les eleccions del 15 de juny de 1977, el president Suárez es veu obligat a fer sortir de les presons els presos bascos, forçat per unes mobilitzacions per l'Amnistia al País Basc que produeixen algunes morts entre el poble. Els presos més incòmodes per al govern són deportats, és a dir, enviats a un país allunyat. Tot i així, els deu bascos deportats apareixeran pocs dies abans de les eleccions al frontó d'Anoeta, en un acte públic. L'operació retorn havia estat organitzada per ETA-m. Mentrestant, els presos catalans, mancats del mateix nivell de mobilització popular que els bascos, i de la pressió d'organitzacions armades, surten amb comptagotes de la presó.

El mes de maig de 1977 es produeix a Barcelona la mort de l'industrial José M. Bultó Marquès. Un escamot li col·loca un artefacte explosiu al pit i li exigeix el lliurament de 500 milions de pessetes en un termini de 20 dies, a canvi de facilitar-li la «combinació» per desactivar-lo. L'artefacte s'havia preparat per explotar al cap de 20 dies, o en cas d'intentar treure-se'l. Pel que sembla, això és el que va succeir. Cap organització no va reivindicar el fet.

A primers de juliol del mateix any, la policia deté a Barcelona Àlvar Valls i Oliva, Montserrat Tarragó i Domènech, Carles Sastre i Benlliure i Josep Lluís Pérez i Pérez. Se'ls acusa de formar part de l'escamot autor de l'acció Bultó. Malgrat que la seva detenció queda estancada i no es produeixen caigudes en sèrie, es comença a parlar de l'existència d'una organització militar, desconeguda fins aleshores, i a la qual de moment no s'atribueix cap nom.

Mentrestant, el PSAN-P s'havia anat adaptant a la nova situació política creada a partir del 20-N. Malgrat que no existia cap mena de legalització del partit, la situació de tolerància permetia, de fet, un joc polític obert. Van sortint els militants que hi ha a les presons i van retornant els refugiats. Noves generacions que no havien conegut la clandestinitat s'incorporen a l'activitat política, i resta cada vegada més palès que el tipus d'organització político-militar, que durant l'any 1975 i part de 1976 havia temptat els «provis», [3] esdevé inviable. Contribuïa a aquesta creença el fet que ETA-pm es trobés en procés de desdoblament, ja que una part dels seus militants abandonava l'organització per constituir un partit, EIA, i quedar ETA-pm com a organització armada. En aquest context, la notícia de l'existència d'una organització militar catalana amb un cert rodatge feia pensar que una part del camí s'havia recorregut.

Des del mes de juliol de 1977, en què són detinguts Àlvar Valls, Montserrat Tarragó, Carles Sastre i Josep Lluís Pérez, es produeix una important mobilització de signe creixent. En un principi només són pintades, cartells i pancartes. Una nova organització antirepressiva fa la seva aparició: Socors Català, que no es pot confondre amb un muntatge del mateix nom que apareix i desapareix episòdicament a Perpinyà, coincidint amb les onades repressives, però que mai no ha tingut continuïtat. Socors Català, al Principat, és constituït fonamentalment per lluitadors independentistes partidaris de l'existència d'una organització militar a Catalunya, i que exerceixen una solidaritat política amb els represaliats. Socors Català serà l'eix vertebrador de tota la campanya de mobilitzacions per aconseguir la llibertat dels detinguts de l'anomenat cas Bultó.

Aquests inicien, a finals d'agost, una vaga de fam per reclamar la seva llibertat, i l'Onze de setembre de 1977, al matí, els 30.000 concentrats prop del Fossar de les Moreres coregen, per primera vegada, una consigna que s'anirà fent habitual amb el temps: «Llibertat Patriotes Catalans». A la tarda, en una manifestació monstre d'un milió i mig de persones, la presència de la gran pancarta de Socors Català i les de les organitzacions independentistes es fa notar.

Durant la primera meitat del mes d'octubre es realitza una campanya de sensibilització per pobles i barris en petició d'Amnistia, que culmina en un acte central el 15 d'octubre, al passeig de l'Exposició de Montjuïc, a Barcelona, amb l'assistència de milers de persones. Pocs dies més tard s'aplica l'Amnistia als patriotes empresonats i aquests surten de la presó. Però el ministre de l'Interior, Rodolfo Martín Villa, recorre contra la decisió dels tribunals, i els quatre independentistes es veuen obligats a passar a la clandestinitat per evitar la detenció.

A primers de novembre de 1977, animats per l'èxit de l'Onze de setembre, i en plena eufòria, se celebra a Barcelona la Primera -i darrera- Conferència d'Organitzacions d'Esquerra Independentista. [4] En aquest acte es van aprovar un conjunt de ponències de pur tràmit, sobre política municipal, sindical, electoral, etc. Però Socors Català va proposar l'aprovació d'un document de solidaritat amb els patriotes obligats a passar a la clandestinitat pel recurs de Martín Villa. S'hi demanava la dimissió d'aquest, i s'expressava la voluntat de donar suport a tots aquells que lluitaven per la independència amb les armes a la mà. Aquests darrers mots van ferir la sensibilitat de molts dels assistents i es va iniciar una discussió maratònica que no va conduir a cap acord, i sí a la conclusió que la majoria dels grups anomenats independentistes eren contraris a la utilització de la lluita armada per aconseguir els seus objectius. Això es va reflectir a l'hora de signar el document. [5]

Pel gener de 1978 es produeix una acció de les mateixes característiques que la de Bultó en la persona de l'ex-batlle de Barcelona a l'època franquista, Joaquín Viola Sauret. Sembla ser que la seva dona, Montserrat Tarragona Corbella, va intentar arrencar-li l'artefacte, moment en què es produí l'explosió i la mort del matrimoni. La policia, a manca de res més bo per dir, va assegurar que es tractava de les mateixes persones que havien acusat d'haver intervingut en l'altra acció i que havien desaparegut a primers de novembre de 1977.

 

L’any 1978 va centrar l'activitat política, a nivell de l'Estat, entorn de l'elaboració, per part de les Corts constituents, de la nova Constitució espanyola. A nivell del Principat de Catalunya, es constituïa la Generalitat provisional, amb el retorn del fantasmagòric president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas. L'operació de retorn de Tarradellas havia estat propiciada pel president del govern, Adolfo Suárez, a la vista de l'avanç de la mobilització per l'Estatut d'Autonomia, expressada l'Onze de setembre de 1977 per la manifestació del milió i mig de catalans. L'organitzador de l'operació va ser l'antic franquista Carles Sentís, i Josep Tarradellas va tomar a Barcelona amb l'avió privat de l'empresari Luis Olarra.

Les aspiracions més elementals del poble català eren escamotejades sistemàticament dins la gran estafa de la transició. La ruptura democràtica, que gran part dels partits catalans, fins i tot els independentistes, havien reivindicat com a objectiu immediat a la mort del dictador, es veia cada cop més inviable l’Assemblea de Catalunya, màxima expressió d'aquesta reivindicació, era liquidada sense haver assolit els seus objectius. Els partits reformistes havien venut la seva capacitat de mobilització popular a canvi d'uns quants miserables escons. L’estratègia del «Pacte per la llibertat» ens havia portat a tots a un atzucac. Calia començar a definir una nova estratègia, no reformista, que s'enfrontés de manera eficaç als plans de l'Estat i la burgesia en el poder.

El primer pas en aquesta estratègia és la conscienciació i mobilització contra la imposició del nou marc jurídic de l'Estat. Amb aquesta finalitat el PSAN-Provisional, entre d'altres, impulsa la creació del Comitè Català contra la Constitució espanyola, que va ser el primer pas cap a l'articulació de l'independentisme revolucionari als Països Catalans. El Comitè va realitzar una intensa activitat d'agitació i actes públics per tot el Principat, i va assolir-hi un cert grau d'audiència. Paral·lelament, va servir per formar els primers quadres polítics de l'independentisme, adaptats a les noves condicions polítiques i a l'enfrontament, cada cop més evident, amb els reformistes.

El segon pas era la creació d'una organització militar capaç de dinamitzar la lluita, d'obrir nous fronts d'acció i consolidar els existents, d'aguditzar les contradiccions del poder i dels reformistes, combatre les agressions continuades contra el poble treballador català.

Època prosseguia en el seu silenci després de l'acció Viola. No semblava interessada a assumir aquest paper, si més no, de moment. Per això, militants independentistes procedents de diferents organitzacions polítiques i independents van posar fil a l'agulla cap a la tardor de l'any 1978. Naixia una nova organització.

torna a dalt

2. Els inicis

Matí del 26 de gener de 1979. Es compleixen 40 anys de l'entrada de les tropes feixistes de Franco a Barcelona. Ningú no hagués pogut pensar que aquest matí ennuvolat del mes de gener tindria, a partir de primera hora, un altre motiu de trist record per als catalans.

En Ramon, en Bécquer i l'Anarco circulen pels carrers de Barcelona en un quatre llaunes llogat pel Ramon, poca estona abans, a l'aeroport del Prat. És ell mateix qui condueix. Al seu costat, l’Anarco i, al seient del darrera, en Bécquer, el més jove de tots. Cadascun disposa d’una pistola Firebird, de 9 mm Parabellum, amb dos carregadors. Tot és a punt per a l'acció. L'objectiu, l'assalt d'un transport de fons de Banca Catalana, prop de Piera. La nit abans han «aixecat» [6] un cotxe, fent el pont del contacte elèctric, i l'han deixat aparcat a la cantonada dels carrers del Bruc i de la Diputació. Aquest cotxe, el faran servir per dur a terme l'acció i la primera part de la retirada, després el deixaran abandonat i faran la segona part amb el quatre llaunes llogat.

En arribar al xamfrà on hi ha el cotxe, un imprevist els fa passar de llarg. Davant del cotxe en qüestió, i tapant tota possible sortida, hi ha un Land-Rover dels «grisos» [7] estacionat en doble filera, i un caporal fa la guàrdia, amb la «regadora» [8] a l'esquena. Què haurà succeït? Potser han localitzat el cotxe robat? Els estan esperant? O només es tracta de vigilància de rutina? En el dubte, fan la volta a l'illa de cases i tomen a passar pel davant. El jeep continua en el mateix lloc. Tornen a passar de llarg.

En aquell xamfrà, hi resideix un advocat que va tenir un paper decisiu en la inculpació de Txiqui en el Consell de guerra que li va costar la vida. Ha estat amenaçat de mort diverses vegades, de forma anònima o en nom d'ETA. Precisament per això, ha demanat protecció policial, i des d'aleshores una dotació de la policia armada vigila el seu domicili els matins, a l'hora que en surt per anar a treballar. Això no ho sap cap dels integrants de l'escamot.

Passen un tercer cop per davant dels grisos. El caporal ja s'hi ha fixat abans. Pot ser que només estiguin buscant aparcament, però el mateix motiu pel qual fa guàrdia a la cantonada li provoca el recel. Serà millor que faci una comprovació d'identitat, per veure si són bascos. Els fa un gest perquè s'aturin. El cotxe redueix la velocitat, i s'apropa al caporal, però algú cridà: «Tira, tira!», i en Ramon accelera i surt rabent carrer del Bruc avall. El caporal munta la regadora i engega una ràfega de trets contra el cotxe, que es fa escàpol.

L'interior del quatre llaunes és l'infern. Algunes bales reboten per dins del vehicle i produeixen contusions als ocupants dels seients del davant. Al seient del darrera, en Bécquer està ajagut amb el cap amarat de sang. El cotxe enfila cap a Gràcia. En Ramon i l’Anarco veuen que el seu company no té salvació. Ja ha perdut gran part de la massa encefàlica i respira amb dificultat. En un carrer estret de Gràcia, aturen el cotxe al mig del pas, recullen les armes i se'n van deixant les portes obertes de bat a bat.

Quan arriben a una distància prudencial, telefonen a la policia municipal i l'avisen perquè vagi a recollir el ferit. La precaució és suplementària, car estan segurs que més d'un automobilista col·lapsat per l'embús ja ho haurà fet. Ells han fet tot el que han pogut, però la ràbia i la impotència els dominen.

La notícia va saltar a les primeres planes dels diaris. Un jove militant de les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya havia estat metrallat en un control policial de Barcelona. El cotxe en què viatjava es va saltar el control, sense obeir les ordres d'aturar-se que li feien els policies de vigilància a la cruïlla dels carrers del Bruc i de la Diputació, un dels quals va disparar una ràfega de metralleta. Es va trobar el cotxe en el barri de Gràcia, amb el xicot greument ferit.

Tres dies més tard moria a l’Hospital Clínic, sense haver recuperat el coneixement en cap moment. Van començar a circular els rumors més diversos. Un d'aquests rumors, parlava de la possibilitat que hagués estat segrestat per un grup d'extrema dreta, que el transportava quan va trobar el control. Un altre apuntava la possibilitat que es tractés del ressorgiment del FAC, però els antics membres d'aquesta organització que havien tornat de l'exili o sortit de la presó, van desmentir-ho.

La policia sabia perfectament de què es tractava, però va preferir callar. S'havien trobat amb un mort als dits, i un sol indici, però molt evident. El cotxe llogat els va portar a identificar-ne el conductor, Joaquim Pelegrí i Pinyes, del qual aviat van saber que militava o havia militat al PSAN-P. Aquest desapareix de casa seva i, de moment, no se'n sap res més. La policia ensuma l'aparició d'un nou grup armat, i comencen a vigilar les persones que consideren més perilloses de tot el ventall de l'independentisme.

Mentrestant, l'enterrament de Martí Marcó, amb el taüt cobert per la senyera estelada, es va convertir en un enfrontament entre els militants d'ERC que no volien cap mena de manifestació pública, i els sectors independentistes, que pressentien l'aparició d'una nova dinàmica capaç de canviar les expectatives polítiques i volien retre homenatge al primer caigut en acció. En l'endemig, els companys d'en Martí serraven les dents i ploraven. Calia continuar.

 

Els dies 2 i 3 de març de 1979 se celebra, a Sant Miquel de Cuixà (Conflent, Catalunya del Nord), la Festa de la Unió, cloenda del procés iniciat gairebé un any abans, d'unificació del PSAN-P i de l'OSAN, organització nord-catalana provinent d'una escissió de l'Esquerra Catalana dels Treballadors. El fruit d'aquesta unió és IPC (Independentistes dels Països Catalans), amb la pretensió de ser un partit independentista amb implantació al nord i al sud de l'Albera. [9] A la festa, hi assisteixen unes 250 persones, i també una important delegació del grup segon de la Brigada Regional de Información de la policia de Barcelona, d'incògnit. Fotografien tot el «personal», sospitós per definició de tendències «terroristes». Aquestes fotografies hem tingut el car «privilegi» de veure-les tots els qui hem passat per les mans -i els peus- dels «nois» de la Brigada. Les consideren un petit tresor.

Tot i que es tracta d'un cap de setmana, la resta de la Brigada tampoc no descansa. El dissabte dia 21 a Sant Just Desvern, l'alcalde, Antoni Malaret, juntament amb la seva dona, el seu amic Jaume Martínez i Vendrell, la dona d'aquest, Àngels, i Gertrudis Galí, es disposen a pujar al cotxe del primer per anar a passar el dia i visitar els monestirs de Poblet i Santes Creus. De sobte, es troben voltats per policies de paisà, pistola en mà, i són detinguts.

A Barcelona, al pis de Lluís Montserrat i Sangrà, hi són detinguts ell mateix, la seva promesa Concepció Vall i Plà, una germana d'aquesta i el seu company. Al barri de Sant Andreu, detenen Teresa Sol i Joan Mateu.

L'endemà, la policia posa en llibertat la major part dels agafats, i queden detinguts i sotmesos a la Llei Antiterrorista Jaume Martínez, Lluís Montserrat, Teresa Sol i Joan Mateu. Se'ls acusa de formar part de l'organització responsable de les accions Bultó i Viola, a la qualla policia denomina Època. Aquest nom, si bé era un dels que s'havien pensat per l'organització, no ho era oficialment, però de llavors quedarà com a definitiu.

Després de deu dies de tracte brutal a les dependències de la Via Laietana, els detinguts ingressen a la presó. La nota policial assegura que Jaume Martínez, veterà lluitador del Front dels anys 40, era l’inspirador d'Època, que formava part de la seva direcció, i que aportava els seus coneixements i experiència militars a l'organització. Poc temps després dels fets Bultó i Viola, havia deixat els seus negocis en mans de familiars i se n'havia anat a viure a Andorra. Allà, la policia espanyola l’havia localitzat més endavant i l'havia vigilat sistemàticament, ultra fotografiar totes les persones que el visitaven.

En ocasió d'un viatge a Barcelona, en Jaume es va trencar el fèmur, i va haver d'anar enguixat una bona temporada. Quan ja s'havia restablert, i estava a punt de tornar a Andorra, es va produir la detenció. Precisament, la policia creia que pujaven al cotxe per viatjar cap en aquest Estat.

A Lluís Montserrat se l'acusa de formar part d'un escamot de protecció en l'acció Bultó, i com a responsable de tasques d'informació en l'acció Viola. Ha estat brutalment apallissat i ha acabat signant una declaració que l'inculpa. Teresa Sol i Joan Mateu tenen acusacions més lleus, i al cap de pocs mesos se'ls posa en llibertat, mentre que les acusacions són arxivades.

Arran d'aquestes detencions es produeix un fet cabdal en el posterior desenvolupament de l'independentisme al nostre país. Els familiars, amics i companys de treball dels detinguts, s'organitzen en comitès de suport que es coordinen entre sí, i així neixen els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.

A poc a poc, van apareixent comitès de solidaritat en indrets sense cap connexió amb els detinguts, actuació que obeeix a un fenomen de solidaritat política que va mostrant la identificació d'un sector del poble català amb la línia política independentista i amb el paper de la lluita armada al seu si. També és important d'assenyalar un canvi gradual en el tipus de defensa que es feia dels detingut, passat dels plantejaments inicials, políticament endarrerits, en què tot es basava en la suposada innocència dels detinguts, fins al plantejament més correcte, en què no es reivindicava la innocència, sinó les raons polítiques de la seva lluita.

Així, els CSPC s'aniran configurant com la primera organització unitària i d'àmplia base de l’independentisme, i per aquest motiu serà la que marcarà progressivament, a partir d'aquest any 1979, les concentracions independentistes al Fossar de les Moreres en commemoració de les diades de l’Onze de setembre, en el seu contingut polític.

De resultes de la caiguda d'Època, va ser detingut a París, per la policia francesa, Manuel Viusà i Camps, conegut nacionalista català, que també havia militat al FNC dels anys 40, i havia participat activament en el «reseau» [10] Albi Maurice de la Resistència francesa a l’0cupació nazi. La policia espanyola l’acusava d'haver gestionat la compra de 25 pistoles Walther, model PP, calibre 7165 mm, a la fàbrica Walther a Ulm (Alemanya).

La detenció es va produir en virtut d’una petició d'extradició, i a primers de maig tenia lloc a París la vista pública per concedir-la o bé refusar-la. Els CSPC van organitzar quatre autocars per assistir-hi, i així dues-centes persones van iniciar el viatge cap a París per manifestar el seu rebuig a la col·laboració repressiva franco-espanyola. Al pas fronterer de la Jonquera-el Pertús se'ls va impedir de continuar el viatge, i en acte de protesta per la mesura arbitrària empresa per les autoritats franceses, els expedicionaris frustrats van ocupar les instal·lacions policials i duaneres de l’autopista durant tota la tarda, la nit i el matí de l’endemà. A la tarda del dia 9 van tornar cap a Barcelona. En totes aquelles hores, els militants d'IPC de la Catalunya del Nord es van fer càrrec de portar menjar i tot el que calgués per als 200 manifestants.

La detenció de Manel Viusà es basava fonamentalment en el testimoni d'un súbdit suís, anomenat Spoerri, fill de mare catalana, que havia estat detingut per la policia espanyola a la Costa Brava i traslladat a Barcelona. Allà havia estat torturat brutalment, fins el punt que el Consolat suís va protestar-ne oficialment. Entre altres coses, li van trencar un timpà i, finalment, li van fer signar una declaració en la qual reconeixia haver subministrat armes al FAC, molt temps abans. També afirmava haver acompanyat Manel Viusà a Ulm i haver-l’hi introduït, a fi que pogués adquirir les 25 pistoles Walther, així com conèixer una tercera persona, de qui sabia només el nom de Martínez, relacionada amb tot l'afer. La policia associà immediatament aquesta persona amb Jaume Martínez i Vendrell, del qual ja sospitava pels seus antecedents com a militant del FNC, i en aquest moment el van començar a vigilar a Andorra.

El procés d'extradició de Manuel Viusà va ser històric. La documentació presentada pels espanyols incloïa, a part del testimoni arrencat sota tortura de Spoerri, i invalidat judicialment per aquest motiu, el text íntegre de la Constitució espanyola. Amb això es pretenia demostrar el grau de «democràcia» assolit per l’Estat espanyol, i justificar l’extradició del demandat. Per culpa d'això es va endarrerir la vista quinze dies, fins que un traductor jurat no va traduir la dita Constitució.

Com que els arguments espanyols eren tan insostenibles, el mateix fiscal, encarregat d'ofici de formular l’acusació, va sortir en defensa d'en Viusà, i n'enaltí el valor patriòtic i els mèrits contrets a la Resistència francesa. Evidentment, els antics resistents s'havien mobilitzat pel seu cantó per impedir que la demanda d'extradició es fes efectiva. Finalment, el jutge va posar en llibertat Viusà després de denegar-ne l'extradició.

Els companys de Martí Marcó no s'havien quedat de braços plegats. Passat un període de reflexió i d'una certa desmoralització després de la mort del seu company, tornen a la càrrega i actuen. El govern francès, si bé havia hagut de cedir en el cas de Viusà, no semblava voler fer igual amb els refugiats bascos i emprenia mesures administratives i contemplava la possibilitat de concedir l'extradició d'alguns d'ells.

La matinada del 26 de maig de 1979, un escamot de quatre membres col·loca un artefacte explosiu, amb dos quilos de goma-2 i mecanisme de rellotgeria, a les oficines de l'empresa Renault a la Travessera de Gràcia, cantonada amb el carrer Regàs. Un cop col·locat l'artefacte, se situen a cobert a les cantonades properes i esperen. Inútilment. Passat un marge de temps prudencial, retiren l'artefacte, el desactiven, i se l'emporten. Fetes les oportunes comprovacions, s'adonen que estan vius per miracle. La connexió elèctrica és incorrecta, i si en connectar el detonador no havia explotat tot, era perquè les piles estaven curt-circuitades feia estona i s'havien descarregat. Descobert l'error, acorden repetir l’intent al cap d'una setmana, la matinada del 2 de juny.

La data fixada es troben tots els components de l’escamot, i amb el cotxe d'en Bruc van a cercar l'explosiu a un dipòsit de la muntanya. Una estona més tard n'amaguen dos quilos prop de l’hipermercat Carrefour, a la carretera del Prat. Si les coses van bé a la Renault, repetiran l'operació al Carrefour, també de capital francès. Després, amb el cotxe van cap a la Renault i aparquen al carrer Regàs.

Mentre dos components de l'escamot es col·loquen a les cantonades de la Travessera amb Balmes i amb Gal·la Placídia, respectivament, en Bruc i en Ramon, dins del cotxe, fan les darreres comprovacions del circuit elèctric i connecten el detonador i la càrrega: dos quilos de goma-2.

Són més de les dues de la matinada. Surten del cotxe. En Bruc camina davant, amb l'artefacte ja connectat, un error que pagarà molt car. Tres metres darrera seu camina en Ramon, que el cobreix. Tots dos porten pistoles Firebird a la cintura.

De sobte, per la cantonada del carrer Regàs apareix un vianant. En Bruc, en un moviment nerviós, intenta amagar l’artefacte dintre de la bossa d'esports que porta a la mà. Amb aquest tràfec, es produeix un fals contacte en el mecanisme de rellotgeria, i se sent una explosió fortíssima.

A terra queden els dos cossos. El d'en Bruc, destrossat, té la pistola incrustada a l'estómac. És mort. En Ramon pateix profundes cremades al coll, la panxa i les cames, a més de nombroses incrustacions de metralla per tot el cos. Ha perdut dos dits d'una mà.

Els companys s'acosten. Griselda Pineda i Just, de 17 anys, companya de Fèlix Goñi i Roura «Bruc», està horroritzada i és incapaç de reaccionar. L'altre company, mancat de sang freda, s'emporta la Griselda a casa dels seus pares i allà la deixa. Pel camí avisa uns municipals que hi ha hagut una explosió i hi ha ferits. No recullen les armes ni el cotxe d'en Fèlix, on hi havia munició i diners, a part que servirà per identificar ràpidament el mort i començar les detencions.

A les tres de la matinada, en un pis de la Sagrera, el timbre sona amb insistència. La parella que hi viu surt a obrir. Des de la planta baixa, algú a qui no coneixen els crida: «Sóc company de Martí Marcó. Tot ha anat malament. Estan ferits», i se'n va. A Josep Figuerola i Montserrat Ginesta se'ls glaça la sang. Un d'ells es queda amb l'infant que tenen, i l'altre va a avisar Josep de Calassanç Serra i Puig, més conegut per «Cala», que temps enrera els havia demanat d'acollir a casa seva Joaquim Pelegrí i Pinyes «Ramon». Ara ja saben que aquest no tornarà.

Cala toma d'un sopar a les quatre de la matinada i es troba a Josep Figuerola, que l’espera per donar-li la notícia. Poc després se sap que hi ha un mort i un ferit, però es desconeix qui pot ser cadascú. Es perden unes hores precioses sense reaccionar, i a les vuit del matí, la policia va a detenir la Griselda a casa dels seus pares i se l’emporten, encara mig adormida per l'efecte dels sedants que havia pres a la matinada.

Per la seva part, l'altre component de l’escamot, Frederic Bentanax i Chalaux, membre de l’executiva del SOC (Solidaritat d'Obrers de Catalunya), se'n va a passar el cap de setmana amb la família fora de Barcelona. Uns dies més tard, toma a casa seva a cercar els bitllets d'avió per poder assistir a una reunió internacional de sindicats a Ginebra, a la qual ha de participar formant part de la delegació del SOC. És detingut per la policia. Vint-i-quatre hores més tard són detinguts Josep Figuerola i Montserrat Ginestà, i posteriorment la policia escorcolla la casa d'en Cala i la seva dona, però arriben tard: poques hores després de la mort d'en Fèlix, aquests han aixecat el vol.

La nota policial, que apareix uns dies més tard, aprofita el fet que les accions programades anaven adreçades a interessos francesos, en solidaritat amb els refugiats bascos, per qualificar els detinguts d'«etarras catalanes». La nota explica que els detinguts, juntament amb els ja morts Martí Marcó i Fèlix Goñi, constituïen el «brazo armado del IPC», del qual en Cala seria l’enllaç. L'IPC desmenteix rotundament aquesta afirmació, i els seus dirigents més significatius convoquen una roda de premsa als seus locals. És la prova de foc, però l'interès de la policia per detenir-los és molt més a llarg termini, com restarà palès més endavant.

De tota manera, i malgrat les afirmacions falses que pugui contenir la nota en allò que té d'interès a reprimir un sector determinat de l'independentisme, aquesta, juntament amb altres fonts, ens serveix per reconstruir la història d'aquesta primera fase de l’existència de Terra Lliure.

Els components del primer escamot havien anat convergint entorn d'en Cala. Aquest els posà en relació entre ells, i van començar a fer projectes. Poc temps després, es va plantejar la primera acció, de recuperació econòmica. Es tractava d'expropiar la recaptació de l'empresa on treballava en Fèlix, Cosméticas del Llobregat, SA, acció que semblava fàcil de realitzar, ja que només hi havia una persona a càrrec de la caixa, desarmada, i segons la informació, prou pacífica.

L'acció es va desenvolupar sense problemes. Tres membres de l'escamot, amb la cara coberta i amb ganivets, atès que no hi havia altres armes, es van introduir a les oficines de l’empresa, van amenaçar l’empleat, el van lligar i emmordassar, i van buidar el contingut de la caixa, unes 500.000 ptes. A la sortida, el conductor va anar el primer cap al cotxe, i el va posar en marxa. Els altres van sortir després, i un d'ells, en un moment de nerviosisme, en trobar que la porta del seu costat no s'obria va acabar entrant per la finestreta.

Malgrat això, aquesta primera acció va servir per unir l'escamot i donar-li moral. El pas següent va ser el viatge a un indret d'Euzkadi del Nord per rebre formació teòrica sobre qüestions armades per part d'ETA-m; El curset, prou complet, va durar un parell de dies, al final dels quals tornaren cap aquí amb un cert bagatge teòric i quelcom de més concret: 2 subfusells Sten, 5 pistoles Firebird, 5 kg de goma-2, cordó detonant i metxa lenta.

Amb armament complet, un nivell de formació suficient, i una bona disposició per actuar, l’escamot es preparava per realitzar les primeres accions. Malauradament, ja en coneixem els resultats. Calia rellançar l'organització pràcticament des de zero, amb una diferència important. Ara l’independentisme tenia la certesa que alguna cosa es preparava, i va aparèixer gent amb ganes de participar-hi. La llavor començava a germinar.