SUMARI

• L'Assemblea Municipal de d'Esquerra Independentista aprova el seu programa marc'2003
• LOPP: l'independentisme en el punt de mira
• Reforma de l'atur: un pas enrere, dos enrere
  

El dissabte 15 de juny tingué lloc a Sabadell una conferència de l'Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista (AMEI), òrgan de coordinació del conjunt de Candidatures d'Unitat Popular (CUP) i, en general, de les persones i col·lectius de l'independentisme d'esquerres que treballen en l'àmbit municipal.

L'objectiu primordial d'aquesta conferència ha estat el debat, l'aprovació i la presentació del programa marc de l'esquerra independentista per a les eleccions municipals de l'any vinent, document que haurà de servir de base als diferents col·lectius locals per a l'elaboració dels respectius programes de govern.

L'elaboració d'aquest programa marc s'ha dut a terme a través de debats i trobades dels diferents nuclis al llarg del darrer curs polític. Així, Sant Pere de Ribes fou seu del debat en política cultural, Masquefa serví de marc per a parlar de Democràcia Participativa, a Sabadell es tractaren temes relacionats amb l'urbanisme i el territori, Arbúcies fou l'escenari del debat de política social i, finalment, a Salt es va debatre sobre el paper dels municipis en la construcció nacional.

L'assemblea del dia 15 ha suposat un avanç programàtic important, en la mesura que ha servit perquè l'esquerra independentista llenci propostes concretes per a la transformació de la nostra societat en la línia d'avançar en el camí de la justícia social, la defensa del territori, de la nostra llengua i identitat nacional, de l'aprofundiment democràtic i d'un canvi radical del marc político-administratiu.

La defensa de la ciutat compacta en un entorn preservat davant les ciutats difuses depredadores de territori, la defensa d'una mobilitat alternativa al vehicle privat i a les infrastructures de destrucció massiva, l'aposta per una política transversal de millora de la qualitat de vida, d'integració i de lluita contra l'exclusió social, el foment del teixit associatiu i dels agents culturals del nostre poble, la substitució de les forces d'ocupació per unes policies municipals desmilitaritzades i sotmeses al control democràtic de la població, la lluita contra la corrupció, l'amiguisme i l'opacitat de l'administració, la dissolució de les diputacions provincials i el foment de les mancomunitats de municipis i les comarques com a eines de coordinació i sobirania municipal... són elements clau de la proposta programàtica de l'AMEI per al 2003.

També és fonamental la defensa del paper polític dels ajuntaments i dels representants municipals, fugint de la idea de la simple administració (dels interessos del capital, cal dir-ho!), promovent instruments de coordinació entre municipis i treballant per fer de l'assemblea de regidores i regidors dels PaÏsos Catalans un òrgan de sobirania nacional i popular.

L'altre aspecte destacat d'aquesta assemblea ha estat la intervenció de totes les organitzacions nacionals de l'esquerra independentista (Maulets, Endavant, PSAN i MDT), que han expressat el seu suport i el seu compromís de treball en la lluita municipal com a una eina més en el camí de bastir un poder popular català.

Finalment, l'assemblea ha estat també un tret de sortida per a un any de feina dura, de feina que, més enllà dels resultats electorals, ha de permetre a l'independentisme català ser present amb veu pròpia i incidir en el debat polític i l'acció de govern dels nostres ajuntaments i comarques.

El passat 27 de juny el Parlament espanyol va entrar en vigor l'anomenada Ley Orgánica de Partidos Políticos (LOPP), la qual forma part de l'ofensiva que des de fa cinc anys ha llançat l'Estat contra el MANB, dins una estratègia que en busca la derrota definitiva. Aquesta ofensiva ha anat atacant una rere l'altra totes les estructures legals de l'independentisme basc i tindria el seu punt culminant amb la il·legalització de la seva expressió política legal, és a dir, Batasuna.

Ara bé, com ha passat amb totes les lleis repressives que des la mateixa Constitució ençà s'han anat aprovant, aquesta nova normativa s'enquistarà en el marc jurídic espanyol i serà aplicada a qualsevol organització política que pretengui superar-lo, independentment de les formes de lluita utilitzades. Per tant, tot i que l'objectiu essencial d'aquesta nova llei és l'independentisme basc, cal no deixar-se enlluernar per les proclames, perquè l'independentisme català està també en el punt de mira. El dirigent de PP, Fernández Díaz (membre d'un grup feixista quan estudiava Dret), ho van deixar ben clar el passat 4 de maig:

"En el marc de l'escola de primavera que van celebrar ahir les Noves Generacions del PP a Castelldefels, Fernández Díaz va insistir en l'acció dels grups radicals a Catalunya per demanar l'aplicació de mesures legals en contra seu i va esgrimir un acord del Parlament de Catalunya que obliga a actuar judicialment contra "aquells que fan de l'amenaça la seva eina política"." [1]

Fal·làcies que cal desfer

Al llarg del debat públic/publicat sobre la LOPP, s'ha pogut constatar que a Espanya l'argument principal, gairebé únic, dels seus defensors ha estat que la nova llei possibilitarà la il·legalització de Batasuna, cosa que demostra fins a quin punt l'homogeneïtat de l'opinió publicada d'aquell país i la seva subordinació a l'estratègia de l'Estat. En canvi, al nostre país, on l'opinió publicada és una mica més plural, els polítics i opinadors que han defensat la LOPP han recorregut a una argumentació més complexa, en la qual s'han fet servir arguments que convé rebatre perquè s'evidenciï i no eclipsi tant l'estratègia a què respon la nova norma com el seu caràcter antidemocràtic i lesiu per a les llibertats i drets civils.

En primer lloc, s'ha dit que calia urgentment una nova llei que regulés els partits perquè la que hi havia vigent fins ara tenia més de vint anys. Cal remarcar, però, que l'articulat de la LOPP no es concentra en el funcionament ordinari dels partits sinó en les causes i els procediments d'il·legalització d'una formació política, que ocupen gran part del text i demostren el tarannà repressiu amb què ha estat concebuda. Mes que no pas d'una Llei de partits, caldria parlar d'una Llei d'il·legalització de partits (en principi només d'un). D'altra banda, el text no aborda aspectes claus del funcionament dels partits com ara el finançament.

En segon lloc, s'ha "argumentat" que la llei també permetrà il·legalitzar les organitzacions racistes d'extrema dreta, argumentació que difícilment es pot sostenir si es llegeix atentament el text, ja que no s'hi tipifica cap conducta concreta que permetria la il·legalització d'una organització d'aquestes característiques. [2]

En tercer lloc, contràriament al que s'afirma constantment no és una llei garantista, [3] sinó una normativa que provoca inseguretat jurídica. Així, el conjunt de les nou conductes que poden provocar per "repetición y acumulación" la il·legalització d'un partit constitueixen un conjunt de preceptes altament ambigus, que deixen un ample marge d'interpretació. D'altra banda, aquestes conductes són considerades igual de greus pel que fa als seus efectes (il·legalització d'una formació política), assimilació que contravé el principi de proporcionalitat, una condició que ha de complir també una legislació garantista.

En quart lloc, s'ha insistit que la LOPP no va dirigida contra les organitzacions independentistes. Tanmateix, l'article 9.1 obliga totes les formacions polítiques a respectar "en sus actividades" "los valores constitucionales", quan és obvi que una part significativa d'aquests "valores" entra en contradicció amb els objectius de l'independentisme.

Els partits parlamentaris i la LOPP

Un cop el Consell de Ministres va aprovar l'Avantprojecte de llei (24-4-2002), el PSOE va escenificar durant uns dies un aparent desacord amb el PP. El PP havia redactat un avantprojecte tan inconstitucional que no costava gens de modificar-ne algun article a proposta del PSOE i poder presentar la llei com una mostra més del consens. Una tàctica, doncs, de manual. S'apuja el llistó al màxim possible per poder-lo rebaixar de tal manera que quedi on es principi es preveia.

Alguns "analistes" creuen que la posició del PSOE respecte de la LOPP és un efecte directe de l'anomenat Pacte Antiterrorista i de la seva supeditació total a l'estratègia del PP pel que fa al conflicte Estat espanyol-Euskal Herria. No negarem aquestes raons de caire conjuntural, però una perspectiva més ampla, que abasti tot el període que comença des l'anomenada transició espanyola, ens permetria adonar-nos que tant el PP com el PSOE han votat conjuntament totes les lleis repressives dirigides fonamentalment contra l'independentisme. A més, convé recordar que els "socialistes van aprovar una llei "antiterrorista" (Ley Orgánica 9/1984), que era tan lesiva per als drets i llibertats que fins i tot el Tribunal Constitucional presidit F. Tomàs y Valiente l'ha va haver de retallar. Per tant, més que no pas veure-hi en la posició del PSOE un efecte d'una conjuntura cal parar esment en la història dels darrers 22 anys, que deixa ben clar que el PSOE ha actuat constantment en contra dels drets i llibertats civils.

D'altra banda, una vegada més s'ha fet palès que el PSC és a efectes pràctics el PSOE pur i dur, amb una manca de discurs propi i una supeditació total als postulats de l'aparell central del PSOE. Els "capitans" van imposar de seguida la disciplina a personatges com Maragall i Nadal, que per enèsima vegada han hagut de rectificar (amb el silenci) les seves primeres declaracions lleument crítiques amb la llei.

Pel que fa a CiU, el seu vot favorable a la llei de la seva cúpula ha confirmat una vegada el seu caràcter d'enemic estratègic de l'independentisme. Preocupada exclusivament per la gestió de l'autonomia i pel càlcul electoral, l'actuació de la coalició ha estat patètica, amb un seguit de votacions contradictòries [4] que no han estat entès fins i tot les seves bases. El nivell de patetisme va arribar al seu punt màxim quan Xavier Trias, portaveu de CiU al Parlament espanyol, va declarar a Catalunya Ràdio: "No estem d'acord ni amb el moment, les formes i el contingut de la llei". I per aquesta mateixa raó va donar-hi el seu vot favorable.

Però deixant de banda els tripijocs de la coalició regionalista per mantenir-se al capdavant del govern regional, el més greu de tot ha estat que CiU ha ajudat a aprovar una llei que ha estat rebutjada pel Parlament basc. Per tant, en el context d'un debat polític que ha visualitzat clarament el conflicte entre la sobirania basca i la sobirania espanyola, els convergents s'han alineat amb la darrera.

Dins l'arc parlamentari, només l'esquerra nacional ha mantingut una posició coherent d'oposició frontal a la llei, la qual cosa revela una vegada més l'existència a nivell tàctic d'aquest espai polític, que la incapacitat i la feblesa de l'esquerra independentista i els interessos partidistes de curta volada d'organitzacions com ara ERC i IC han impedit que quallés com a espai d'oposició al PP.

Què cal fer?

Tenint en compte el que acabem de dir, la resposta a aquesta greu agressió a les llibertats i drets civils hauria de tenir com a objectiu de mobilitzar aquest espai polític i no només el de l'esquerra independentista. Cal reconèixer que no és gens fàcil, perquè organitzacions com ERC només s'implicaran del tot quan vegin que en poden treure un rendiment electoral i institucional, l'únic que sembla preocupar-los. La solució podria ser seria intentar crear una plataforma cívica, més que no pas una plataforma d'organitzacions i col·lectius, que té un sostre pel que fa a la seva capacitat de mobilització. Evidentment, una plataforma d'aquesta mena no està exempta de perills, ja que sens dubte implicaria una rebaixa dels continguts. Per tant, l'EI hauria d'analitzar profundament fins on s'està disposada a arribar a nivell discursiu per aconseguir una major incidència.

Un punt d'arrencada d'aquest nou plantejament podria ser iniciar una campanya de mocions com l'aprovada el dia 31 de maig a l'Ajuntament de Torà. Es tractaria que totes i tots els regidores/s de l'esquerra nacional presentessin mocions semblants als seus ajuntaments, les quals segurament aconseguirien el suport de representants que estan fora d'aquest espai polític. El fet de poder presentar que una quantitat significativa d'ajuntaments han aprovat mocions contra la llei d'il·legalització de partits podria esperonar la constitució de la plataforma cívica de què parlàvem abans.

Finalment, a més de la mobilització al carrer contra la llei caldria també crear a dintre de la Comissió de Defensa del Col·legi d'Advocats de Barcelona una subcomissió permanent que vigilés l'aplicació de la llei, tal com es va fer als anys 80 quan es va aprovar l'anomenada legislació "antiterrorista".

[1] Vegeu l'Avui del 5 de maig.

[2] Com ha passat amb altres legislacions, la LOPP està pensada només per reprimir les organitzacions que qüestionen el marc jurídico-polític espanyol. Algú recorda algun membre del GAL que hagi estat torturat?

[3] Per a una anàlisi més detallada del contingut de la llei podeu consultar el número 5 de l'Estelada Roja.

[4] CiU va donar el seu vot favorable a la llei, però alhora també va donar suport a l'esmena a la totalitat presentada pel PNB.

L'anomenat decret-llei de reforma de l'atur que ha provocat la vaga general del 20 de juny és la darrera baula d'una cadena de reformes que, sota l'ègida del neoliberalisme des de la crisi de mitjan dels setanta, han provocat la retallada continuada de les prestacions socials i la precarització de la força laboral.

Als Països Catalans, la retallada de les prestacions i la precarització han estat més intenses que en altres indrets d'Europa pel fet de trobar-se a la perifèria dels països capitalistes avançats i pel desenvolupament insuficient de l'Estat de Benestar, que mai no hi ha assolit el nivell de països com Alemanya o Dinamarca. Si no hagués estat per la institució familiar, que ha actuat com a amortidor, les taxes de pobresa i exclusió serien més elevades, com ho demostra el gran nombre de joves que viuen a la llar dels pares, un dels efectes més negatius de la precarització [1].

Una mirada retrospectiva permet de constatar que totes aquestes reformes han estat tallades pel mateix patró: davant la caiguda més o menys pronunciada de la taxa de benefici es proclama la necessitat de reformes del "mercat laboral", que es considera "rígid", alhora que es criminalitzen [2] les persones afectades per la retallada de les prestacions socials, tot atribuint, per exemple, la desocupació a un problema d'actituds personals. Tot seguit s'aproven una sèrie de mesures que modifiquen el marc de relacions laborals (allò que eufemísticament els neoliberals anomenen "flexibilització" o "reformes estructurals del mercat laboral") i es redueixen les prestacions, amb la intenció d'afeblir la posició de la classe treballadora davant la patronal.

Des de l'Estatut dels Treballadors (1984), que introduïa la contractació temporal, fins ara, les successives reformes laborals i de les prestacions han provocat:

• Un augment de la incertesa laboral a causa, en primer lloc, de l'existència d'una taxa de temporalitat alta, [3] que afecta especialment les i els joves i les dones. Ara bé, després de les mesures que han anat abaratint el cost de l'acomiadament, [4] es pot observar l'extensió d'aquesta incertesa sobre la continuïtat laboral al conjunt de la contractació indefinida (l'anomenada contractació indefinida inestable). Així, el 1997, gràcies a un pacte entre la patronal i CCOO i UGT es va crear el contracte indefinit per al foment de l'ocupació estable, que reduïa el cost de l'acomiadament (passava de 45 a 33 dies per any treballat). Quatre anys després, el març de 2001, un decret-llei va estendre aquest tipus contractació a una part important de la força laboral: els col·lectius de 16 a 30 anys i els majors de 45.
• El creixement dels salaris per sota de la productivitat i/o la inflació, és a dir, la disminució dels salaris reals.
• La disminució durant la dècada dels noranta de la participació dels salaris en la renda global del país.
• L'aparició d'un mercat de treball secundari que inclou feines mal remunerades, desprotegides, rutinàries i que requereixen un nivell de qualificació baix. Per tant, el mercat laboral únic i "estable" que havia caracteritzat el fordisme passa a la història.
• L'increment de les desigualtats socials, juntament amb la disminució de la protecció social. Paral·lelament, hi ha hagut un deteriorament dels serveis públics, especialment la sanitat i l'educació.

La reforma de l'atur impulsada enguany pel PP i la patronal arriba en un moment de desacceleració econòmica (lleu de moment), després d'un cicle de creixement durant segona meitat de la dècada dels noranta que s'havia basat principalment en la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris (anomenada eufemísticament "moderació salarial"). Aquest creixement no ha estat aprofitat per capgirar cap dels efectes negatius de què parlàvem més amunt ni per augmentar la despesa social. Segurament, el PP i la patronal s'han atrevit a fer aquest nou pas perquè fins ara han hagut de negociar amb unes centrals sindicals (CCOO i UGT) febles, que en el darrers sis anys han protagonitzat una sèrie de pactes lesius per a la classe treballadora, com ara la reforma de les pensions i l'Acuerdo Interconfederal para la Estabilidad en el Empleo (1997).

Si analitzem en concret la reforma de l'atur, és fàcil de veure com es continua pel mateix camí d'afavorir l'acumulació a costa de les i els treballadors. Així:

• Se suprimeixen els salaris de tramitació [5] en el casos d'acomiadament improcedent, la qual cosa suposa premiar els empresaris que actuen il·legalment, ja que aquests només estaran obligats a pagar-los si readmeten la persona acomiadada. D'aquesta manera, es fa una passa més cap a l'acomiadament lliure, donat que s'elimina la intervenció judicial i la conciliació.
• S'endureixen les condicions d'accés al subsidi donat que la indemnització per acomiadament i una renda fictícia sobre tot el patrimoni de la persona aturada, tret de la vivenda, computaran com a renda. Aquesta mesura afectarà les persones amb una vida laboral llarga (més grans de 52 anys) que hagin patit un procés de regulació de la feina.
• Es limita l'accés a les prestacions de les i els treballadors/es fixos/es discontinus/es, ja que aquests contractes passen a ser considerats de temps parcial.
• Es fomenten els contractes precaris, especialment en el cas de les persones més grans de 52 anys i dels qui es beneficien de la Renda Activa d'Inserció.
• Els emigrants retornats hauran de cotitzar més temps (12 mesos en lloc de sis) per tenir dret a les prestacions.
• Introdueix el concepte difús d'"oferta adequada d'ocupació", amb la intenció d'obligar la persona desocupada a acceptar la feina que els Servicios Públicos de Empleo (SPE) considerin escaient. Un dels objectius d'aquest canvi conceptual és introduir la mobilitat geogràfica, ja que s'estarà obligat a acceptar una "oferta adequada" que estigui a 30 km del domicili habitual i que no representi unes despeses de transports superiors al 20% [6] del sou.
• Es fixa com a requisit per sol·licitar feina i accedir a les prestacions que es signi "un compromís d'activitat", la qual cosa implica un altre canvi conceptual ja que les prestacions no s'entenen com un dret davant d'una determinada situació (l'atur), sinó com una ajuda administrativa que depèn precisament d'aquest compromís previ amb l'Administració i de les seves disponibilitats financeres.

Per tant, no hi havia dubte que sobraven motius per a la vaga general.

[1] Encara que només es limiti al Principat, sobre aquesta qüestió i d'altres és útil de consultar l'estudi Viure al dia. Condicions d'existència, comportaments i actituds dels joves catalans (Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya, 2001).

[2] La criminalització del sector afectat per una retallada de les prestacions socials precedeix sempre l'aprovació de la mesura. S'intenta, d'una banda, justificar-la davant la resta de la ciutadania i, d'altra, amagar-ne les causes reals. Així, en els darrers mesos s'ha parlat de frau en la prestació d'atur quan se sap que aquest és insignificant (cosa que no es pot dir de les infraccions relacionades amb la contractació temporal o el frau fiscal de les anomenades professions liberals). Així mateix, quan es va aprovar el medicamentada, els pensionistes van ser acusats injustificadament de l'augment de la despesa farmacèutica de la Seguretat Social. En canvi, l'oposició de la indústria farmacèutica a l'extensió dels genèrics, causa real de l'elevada despesa en medicaments, va desaparèixer pràcticament del debat. .

[3] Tot i que en els darrers anys ha baixat, a finals del 2001, la taxa de temporalitat del Principat, el País Valencià i les Illes era del 24,9, 38% i 27,3%, respectivament, mentre que a la zona euro era del 13,4%.

[4] Per aquesta raó no és estrany que actualment determinats organismes vinculats més o menys a la patronal critiquin els efectes negatius de l'alta taxa contractació temporal, que, cal no oblidar-ho, ells mateixos han fomentat. En el fons, la patronal estaria disposada a reduir la temporalitat si s'abaratís encara més l'acomiadament, és a dir, si la incertesa, una de les característiques inherents de la temporalitat, afectés tots els tipus de contractació i, per tant, el conjunt de la classe treballadora.

[5] Els salaris de tramitació són la indemnització que rep la persona acomiadada d'una manera improcedent i equivalen als salaris que hauria d'haver rebut si hagués continuat treballant. Si hi ha sentència o conciliació, els empresaris estan obligats a pagar-los.

[6] Resulta especialment indignant que s'obligui a algú a gastar fins al 20% del seu sou per anar a la feina, sobretot si es té en compte que la majoria de feines tramitades pels INEMs són de baixa qualificació i, per tant, de baixa remuneració.