SUMARI

• Proposta per a l'anàlisi dels sistemes econòmics
• Una llei contra l'independentisme
• El volcà palestí

-No defineix què és un partit polític, concepte que sembla previ a qualsevol regulació sobre aquestes associacions.
-La llei es centra i té com a objecte principal la declaració d'il·legalitat de determinats partits. Així, el més important del capítol segon (De la organización, funcionamiento y actividades de los partidos) són els supòsits d'il·legalitat, és a dir, no es tracta de regular el funcionament normal sinó la "patologia".
-Per contra, un aspecte essencial per al funcionament dels partits com és el seu finançament es despatxa en tres línies i es remet a la vigent i inútil Ley Orgánica 3/1987. És evident que regular aquesta problemàtica no és urgent perquè els partits del sistema tenen assegurat el finançament per les vies il·legals conegudes per tothom.
-D'altra banda, per defensar la LOPP s'ha argumentat sovint que es tracta d'una llei que també serviria per il·legalitzar els partits que promouen el racisme o la discriminació sexual, però, en canvi, a l'apartat 3 de l'article 9 no s'esmenta cap conducta concreta racista o sexista que pugui sevir per iniciar el procés d'il·legalització d'un partit.

Unes esmenes que no esmenen (gairebé) res

-L'article 5, que tracta sobre la inscripció registral, dóna al Ministerio del Interior espanyol la facultat de decidir en primera instància la legalitat d'un partit, una atribució que no li correspon, ja que l'autoritat registral només té la funció de vetllar pels aspectes formals de la inscripció. A més, la remissió del Ministerio al Fiscal de la sol·licitud d'il·legalitat comportarà la suspensió del termini (20 dies) en què l'Estat està obligat a inscriure un partit, cosa que implica que sense cap resolució judicial motivada (com determina l'article 22.4 Constitució espanyola) s'impedeix l'exercici d'un dret.
-L'apartat 1 de l'article 9 estableix l'obligatorietat que tenen els partits polítics de respectar els "valors constitucionals", una formulació que crea inseguretat jurídica, ja que pot ser interpretat com una obligació d'adhesió a l'ideari constitucional, que en gran part és inassumible per a un independentista.
-El conjunt de conductes tipificades a l'apartat 3 de l'article 9, que són les que en darrer terme seran adduïdes per il·legalitzar un partit, constitueixen un conjunt força heterogeni i poc definit. Es caracteritzen per la manca de proporcionalitat, ja que es situen al mateix nivell conductes que no ho són, i per la indefinició o ambigüitat en la seva formulació, fet que pot donar lloc a un ample marge d'interpretació. Per exemple, el "apoyo político [...] tácito al terrorismo", és a dir, un suport inferit o suposat, és una causa d'il·legalització. Respecte a aquest article, les paraules de Alfonso López Tena, vocal del CGPJ, no són molt aclaridores:

"Sin perjuicio de un análisis más preciso y detallado de todos los supuestos descritos en el artículo 8 del Anteproyecto, los ejemplos que acabamos de citar ponen de relieve la existencia de aspectos que pueden ser problemáticos desde el punto de vista de constitucionalidad en una triple dimensión: la excesiva amplitud de los motivos de ilegalización; la consideración igual al efecto de ilegalización de supuestos no asimilables en gravedad, en perjuicio del principio de proporcionalidad; y la definición a menudo ambigua y poco precisa de los supuestos, en perjuicio del principio de legalidad y seguridad jurídica."

-Mereix un comentari específic el setè supòsit d'aquest mateix apartat ("Apoyar desde las instituciones en las que segobierna, con medidas adminstrativas, ecónomicas o de cualquier otro orden, a las entidades mencionads en el párrafo anterior"), que pretén fer recaure en els partits les responsabilitats derivades dels actes dels càrrecs electes. Aquest subapartat vulnera l'autogovern dels Ajuntaments i la doctrina del mateix Tribunal Constitucional espanyol que especifica que "una vez elegidos, los representantes no lo son de quienes les votaron, sino de todo el cuerpo electoral y titulares, por tanto, de una función pública a lo que no pueden poner término decisiones de entidades que no son órganos del Estado".
-Cal remarcar també que alguns apartats o subapartats d'aquest article 9 estan notablement influïts per la "doctrina" que el jutge Garzón ha anat establint a les interlocutòries posteriors a les seves ràtzies contra l'esquerra abertzale, les quals, com és conegut, han estat revocades o criticades per altres instàncies jurídiques. En són exemples l'apartat 2c ("Complementar y apoyar políticament..." ) i el 3f de l'article 9.

El primer semestre d'aquest any ha vist com s'agreujava el conflicte israeliano-palestí i com aquesta problemàtica es convertia una altra vegada en primera notícia dels mèdia. En una espiral que sembla inacabable, a la violència ininterrompuda l'Estat israelià els palestins hi responen amb una violència de resistència [1].

L'esclat de violència d'aquests darrers mesos és, sens dubte, conseqüència directa del fracàs a la pràctica dels Acords d'Oslo com a via per aconseguir una pau justa. Tot i això, convé no oblidar, perquè molt sovint es fa, les raons estructurals d'un conflicte que fonamentalment neix el 1947 [2], no pas fa milers d'anys com afirmen alguns prosionistes, i de resultes del qual els palestins van ser desposseïts del 78% del seu territori i centenars de milers en van ser expulsats. La tragèdia palestina es va consumar del tot amb l'ocupació de Gaza i Cisjordània el 1967. Sense tenir en compte aquesta violència estructural i continuada de l'Estat d'Israel contra el poble palestí, és impossible entendre els sentiments d'humiliació i alhora de resistència de la població palestina, els quals també expliquen què passa actualment.

Acords d'Oslo: pau per territoris?

Els Acords d'Oslo van ser presentats pels seus avaladors israelians sota el lema "pau per territoris" i, de bon començament, van dividir els palestins en dues posicions: una de majoritària, que els va acceptar, i una de minoritària, que els va rebutjar. Per als primers, amb Iàsser Arafat i Al-Fatah al capdavant, es tractava d'un petit pas que, tot i les concessions inicials, permetria més endavant la proclamació d'un Estat palestí viable; en canvi, els qui els rebutjaven (els islamistes, el FPAP, una part de la direcció palestina de l'interior i intel·lectuals com Edward Said) hi veien la renúncia a reivindicacions fonamentals dels moviment d'alliberament nacional palestí (sobirania, refugiats, autodeterminació, desmantellament dels assentaments, etc.) i la continuació de l'ocupació sota una nova forma administrativa.

Tot i aquestes divergències inicials, després de la cimera de Camp David (juliol de 2000) totes dues posicions van arribar a la mateixa conclusió [3]: la via Oslo havia fracassat. Si més no, això és el que reconeixia indirectament un equip d'experts que havien assessorat la delegació oficial palestina a la cimera i que el juliol de 2001 van organitzar una sèrie d'actes públics dirigits a l'opinió pública israeliana, on exposaven en 11 punts les raons del rebuig de l'OAP a la proposta de Barak [4].

Els Acords d'Oslo no es poden entendre sense dos esdeveniments contradictoris: la Intifada i la Guerra del Golf i els seus efectes immediats. La Intifada, que va ser essencialment un aixecament de la societat civil dels Territoris Ocupats que es va mobilitzar durant cinc anys tot i la repressió israeliana, va visibilitzar arreu del món la violència de l'ocupació israeliana i va acabar amb el somni sionista d'una solució militar per al "problema palestí".

Un dels efectes de la Guerra del Golf va ser la consolidació de l'hegemonia nord-americana, tant a nivell regional com mundial. De seguida, Bush pare es van afanyar a proclamar la instauració d'un Nou Ordre Mundial, que no deixava de ser una construcció ideològica autojustificativa d'aquesta hegemonia. La Intifada, però, qüestionava dia rere dia els postulats d'aquest Nou Ordre Mundial. Calia, doncs, buscar una solució diplomàtica al conflicte israeliano-palestí, tant per garantir l'estabilitat a la zona com per complir els compromisos contrets amb els països àrabs que havien col·laborat en l'agressió contra Irak. Ara bé, aquesta solució s'havia d'adequar als interessos geoestratègics dels Estats Units, la qual cosa implicava que, en darrer terme, els nord-americans tindrien sempre en compte les necessitats i els interessos d'Israel, que durant la Guerra Freda havia estat, juntament amb Turquia, el seu principal aliat al Pròxim Orient.

D'altra banda, un cop acabada la guerra, el suport d'Arafat a Saddam Hussein va provocar que l'OAP es trobés en una de les situacions més crítiques de la seva història. Abandonada per un nombre significatiu de països àrabs i amb nombrosos problemes financers a causa de la retirada de les donacions d'alguns d'aquests països, Arafat va optar per una negociació a la baixa, que com a mínim legitimava l'OAP com a representant del poble palestí i a ell mateix com el seu líder indiscutible. En resum, els acords d'Oslo van ser també el resultat d'una determinada correlació de forces, en general bastant desfavorable als interessos del poble palestí.

Set anys després de l'inici del suposat "procés de pau", el desencís de gran part de la població palestina era més que notori, ja que durant aquests anys havia pogut constatar com:

-La sobirania dels territoris ocupats continuava a les mans d'Israel, tal com ho demostraven quotidianament els controls i tancaments que duia a terme l'exèrcit israelià.
-Havien augmentat espectacularment el nombre de colons i assentaments, entre els quals resultaven especialment punyents els que envoltaven el nucli urbà de Jerusalem oriental i el separaven de la resta Cisjordània.
-Es mantenia la incomunicació entre la Franja Occidental i Gaza i, en tot cas, el poc moviment que hi havia entre les dues zones estava controlat i supervisat per Israel, la qual cosa contravenia el punt de la Declaració de Principis d'Oslo en què s'estipulava que "les dues parts consideren Cisjordània i Gaza com una unitat territorial única, la integritat de la qual serà preservada durant el període interí".
-Havia augmentat el nombre de vies de circumval·lació que connectaven els assentaments amb Israel i que, per contra, junt amb les zones de seguretat, fragmentaven el territori palestí, que consistia en un conjunt d'enclavaments discontinus.
-La població no havia experimentat cap millora en la seva vida quotidiana a causa de la dependència de l'economia palestina respecte de la israeliana, que els acords d'Oslo no només no van alterar, sinó que van consolidar.
-Israel endarreria contínuament la implementació dels acords.
-L'actuació de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) es caracteritzava per la corrupció, el clientelisme i la manca de mecanismes de control democràtics.

Les "concessions" de Barak

Enmig d'aquest desencís, es va celebrar entre l'11 i el 15 de juliol de 2000 la cimera de Camp David, que havia de servir per arribar a un acord definitiu. La cimera va fracassar i determinada opinió publicada, que es basava en els punts de vista de la diplomàcia israeliana i nord-americana, va atribuir-ho a la intransigència de la delegació palestina, que no hauria estat a l'alçada de les "concessions" de Barak.

El problema, però, era que aquestes suposades concessions estaven molt per sota del que exigien les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat de l'ONU, punt de partida dels palestins. A més, resultava esbiaixat parlar, com feien i fan la majoria de mitjans de comunicació, de "concessions" israelianes quan en definitiva l'únic que estaria fent aquest Estat era retornar el que havia arrabassat il·legalment el 1967 i complir les resolucions de l'ONU. En tot cas, eren els palestins els qui feien concessions, ja que només reivindicaven la sobirania sobre el 22% del territori de la Palestina històrica.

D'altra banda, tot i que s'ha afirmat que Barak estava disposat a cedir el 90 o 95 per cent de la Franja Occidental, caldria rebaixar aquesta xifra com a mínim al 80%. Tanmateix, com explicaven gràficament els experts palestins a què al·ludíem abans, no es tracta d'un problema de percentatges sinó de viabilitat de la independència, ja que en una presó els presos poden controlar el 95% de l'espai, però els carcellers en tenen prou amb el 5% restant per mantenir-los tancats.

Més concretament, si s'analitzava detalladament la proposta israeliana, es podia observar que:

-Dividia el territori palestí en quatre cantons independents (Gaza, Franja Occidental del Nord, Franja Occidental del Centre i Franja Occidental del Sud) envoltats per territori de sobirania israeliana, cosa que permetria a aquest Estat controlar el moviment de persones i béns [5]. En resum, ens trobaríem davant d'un Estat palestí sense sobirania real.
-Impedia el control dels palestins sobre les seves fronteres, l'espai aeri i els recursos hídrics, una aspecte fonamental a la zona.
-Israel s'annexava unilateralment un 9% del territori palestí (incloent-hi el Gran Jerusalem) a canvi d'un 1% de l'israelià, d'inferior qualitat.
-Significava legalitzar els assentaments. La proposta de Barak, doncs, revelava i confirmava el caràcter estratègic dels assentaments per a l'Estat israelià, ja que la seva expansió condicionava notablement el futur Estat palestí.
-Els palestins es veien obligats a reconèixer l'annexió il·legal de la pràctica totalitat de Jerusalem oriental. A tot estirar, Palestina només mantindria la soberania sobre alguns barris aïllats de la ciutat, que estarien envoltats de colònies jueves i aïllats de la resta del territori palestí. A més, com ja s'ha dit, l'annexió incloïa el que s'ha anomenat el Gran Jerusalem, el territori del qual s'acosta pel sud a Hebron i pel nord-est, a Jericó.
-No abordava seriosament el problema dels refugiats palestins (uns 4.000.000 de persones)

A canvi d'aquestes "concessions", Israel exigia a la delegació palestina que donés per acabat el conflicte. Tot i que sembla el mateix Clinton no s'ho esperava, des d'un punt vista palestí no quedava altra opció que rebutjar aquesta proposta, que feia inviable un Estat palestí. Els qui havien defensat la via Oslo per a l'assoliment d'un Estat palestí havien argumentat sempre que s'havia cedit al començament del procés per no cedir en el moment que es discutís l'estatut definitiu que preveia la Declaració de Principis.

Un futur incert

Poc després de Camp David, va començar el que s'ha anomenat la segona Intifada. Més enllà de l'espurna concreta que va originar aquest segon aixecament, és a dir, la passejada provocadora del terrorista Sharon el 28 de setembre per l'Esplanada de les Mesquites de Jerusalem, cal veure en aquesta segona Intifada l'acta de defunció dels Acords d'Oslo. Per la seva banda, la tornada del Likud al govern israelià i, per tant, de les opcions sionistes més intransigents certificava també aquesta defunció.

Aquest segon aixecament, però, té unes característiques ben diferents del primer. No es basa tant en l'organització de la societat civil i la mobilització de masses, sinó que a mesura que han anat passant els mesos han adquirit més importància les accions armades, selectives o indiscriminades, executades per les diferents organitzacions palestines, des d'Al-Fatah, passant pel FPAP, fins als islamistes com Hamàs o la Jihad.

En aquest context, el futur és incert. El govern del Likud pot sentir-se en algun moment temptat d'acabar amb Arafat (una possibilitat que apareix en alguns plans secrets israelians) amb la intenció de desproveir el poble palestí d'una figura, que tot i la seva actuació força discutible al front de l'ANP, és reconeguda per una part important de la població com al seu líder indiscutible. S'intentaria d'aquesta manera escapçar la resistència palestina, amb la intenció que la manca d'un lideratge reconegut i les divisions internes obliguin, si més no, una part dels palestins a negociar a la baixa. Tot i així, aquesta possibilitat podria esdevenir un boomerang per als israelians perquè també podria acabar reforçant a mitjà termini els islamistes. De moment, sembla que Sharon pensa més en una eliminació política d'Arafat més que no pas física, però no se n'acaba de sortir.

Per la banda palestina, es fa difícil de preveure cap a on pot conduir la pressió armada i si donarà els resultats que es pretenen o es convertirà en un entrebanc, especialment els atacs a la població civil israeliana, que busquen socialitzar el dolor perquè sigui la mateixa societat civil qui obligui els dirigents polítics a abandonar definitivament els Territoris Ocupats.

Cal no oblidar també que Arafat està sent pressionat constantment pels Estats Units perquè controli i/o reprimeixi els sectors que duen a terme aquestes accions, que, segons Israel, responen a un estratègia deliberada de l'ANP. Ara bé, si bé és cert que Arafat ha fet crides en determinats moments a continuar la Intifada, rebaixant-ne, però, el nivell de violència, no està gens clar que la pugui modular al seu gust. Pot aconseguir aturar més o menys fàcilment les accions armades dels grups vinculats a Al-Fatah, però és indubtable que els islamistes no s'aturaran, sobretot després de les brutals agressions israelianes d'enguany.

En el terreny diplomàtic, una experiència com la de Camp David està condemnada al fracàs, ja que l'administració nord-americana difícilment pot ser percebuda pels palestins com un agent "neutral" quan pel mig hi ha Israel. Només una cimera amb diverses intermediacions, com ara la de la UE, que tinguin la voluntat política de pressionar la diplomàcia israeliana podria portar algun avenç en les negociacions. Tanmateix, tenint en compte la manca d'iniciativa de la UE en política exterior, no cal esperar gaires avenços per aquesta via.

Passi el que passi en els propers mesos, qualsevol acord de pau just haurà de partir de les resolucions 242 i 338 de l'ONU i haurà d'implicar:

-El reconeixement per part d'Israel dels danys causats al poble palestí.
-La creació d'un Estat palestí viable que comprengui la totalitat de Gaza i Cisjordània i la capital del qual sigui Jerusalem oriental.
-El desmantellament dels assentaments jueus als Territoris Ocupats.
-El retorn dels refugiats que ho desitgin.

[1] El fet que la majoria de mèdia occidentals anomenin terrorisme aquesta violència palestina causada per l'ocupació israeliana no deixa de ser una mostra més d'ideologia, que difícilment serveix per conèixer i descriure la realitat. Resulta força sospitós que només siguin qualificades d'aquesta manera les accions violentes palestines, ja sigui contra la població civil com contra membres de l'exèrcit o colons armats. Si l'atac a la població civil és qualificat de crim de guerra quan la duu a terme un exèrcit d'un Estat (com va passar recentment a Jenín), també ho hauria de ser quan l'executa una organització armada resistent a l'ocupació. Aquesta reflexió no implica evidentment estar d'acord amb els atacs a la població civil, tot i que en el cas de les accions palestines cal buscar-ne la causa en l'estat de desesperació a què els ha abocat la brutal violència israeliana.

[2] El 29 de novembre d'aquest any una resolució de l'ONU dividia Palestina en un Estat jueu (54% del territori) i un d'àrab (46%), amb la qual cosa els jueus, que representaven el 31% de la població i tenien en aquell moment el 7% del territori, n'obtenien més la meitat. Sovint s'oblida que aquesta resolució fou possible perquè el procés de descolonització tot just havia començat i, per tant, una gran part dels països de l'anomenat Tercer Món encara no eren independents. A més, aquesta decisió pretenia rescabalar els jueus pel genocidi que havien patit durant la Segona Guerra Mundial a expenses d'un poble que no n'havia estat la causa. Així doncs, no cal estranyar-se que els àrabs es neguessin acceptar-la. En acabar la guerra israliano-àrab que va provocar la proclamació de l'Estat d'Israel (14-5-1948), aquest Estat controlava el 78 % de la Palestina històrica. D'altra banda, Israel va aprofitar la guerra per buidar aquest territori d'àrabs, en un procés complex que ara rebria el nom de neteja ètnica.

[3] Evidentment, tots dos grups no atribuïen aquest fracàs a les mateixes causes: per als avaladors d'Oslo es devia al fet que els diferents governs israelians n'havien traït els principis, mentre que els qui s'hi havien oposat d'entrada hi veien la conseqüència lògica d'uns acords que no satisfeien les aspiracions d'alliberament nacional dels palestins i que, a l'hora de ser implementats, depenien de la "bona voluntat" de l'Estat d'Israel..

[4] Concretament, en el punt setè s'afirmava: "Palestinians entered the peace process on the understanding that (1) it would deliver concrete improvements to their lives during the interim period, (2) that the interim period would be relatively short in duration - i.e., five years, and (3) that a permanent agreement would implement United Nations [Security Council] Resolutions 242 and 338. But the peace process delivered none of these things. Instead, Palestinians suffered more burdensome restrictions on their movement and a serious decline in their economic situation. Israeli colonies expanded at an unprecedented pace and the West Bank and Gaza Strip became more fragmented with the construction of settler "by-pass" roads and the proliferation of Israeli military checkpoints. Deadlines were repeatedly missed in the implementation of agreements. In sum, Palestinians simply did not experience any "progress" in terms of their daily lives." ("What went wrong at Camp David -the official PLO version", article publicat al diari israelià Ha'aretz)

[5] Aquesta és una de les característiques que ha portat molts analistes a assimilar la proposta d'Estat palestí dels laboristes als "estats" bantustans ideats per la minoria blanca a Sud-Àfrica durant l'època de l'apartheid.