Història de l'independentisme (1979-1994) [3]

David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler

 
5. Repressió política i extensió social
 
L'any 1985 es presentava amb bones perspectives per a l'independentisme. L'estiu del 84 s'havia fundat l'MDT, moviment que irrompia amb empenta al si de la societat catalana, i a partir de l'estiu de 1985 i esdevenia la casa comuna de l'independentisme combatiu, ja que aplegava aleshores un gran nombre de militants independentistes, i les organitzacions polítiques PSAN i IPC. Les actuacions de Terra Lliure que apareixia com a símbol de voluntat rupturista i de fermesa combativa en la defensa dels interessos del poble català, i la lluita de solidaritat contra la repressió impulsada pels CSPC, havien ajudat a desplegar el moviment polític de suport i havien preparat el terreny per a l'aparició de l'MDT.

Aquestes expectatives, però, també van ser copsades per l'Estat espanyol i tot just començar l'any, la repressió contra l'independentisme català s'intensificava qualitativament i quantitativament. A mitjan gener eren detinguts a Puigcerdà Jaume Fernàndez Calvet, Montserrat Tarragó i Carles Sastre, que aleshores eren refugiats a la Catalunya del Nord. Josep Lluís Rovira va ser detingut a Alcanar, Enric Pascual a Barcelona i Pere Bascompte, Teresa Aragonès i d'altres independentistes van ser detinguts a la Catalunya del Nord. A conseqüència d'aquesta mateixa operació Carles Benítez i Albert Ibàñez es van haver de refugiar. Era l'operació policial més forta contra Terra Lliure des del seu naixement, a causa de la significació dels militants detinguts. Tots van ser traslladats a Madrid a excepció d'Enric Pascual i Teresa Aragonès que va ser deixats en llibertat. Pere Bascompte –que es trobava aleshores refugiat a la Catalunya Nord– va ingressar a la presó de Tolosa-Llenguadoc.Tot i les mobilitzacions populars en contra de les detencions, els diaris van començar a difondre gairebé exclusivament els informes policials, deixant de banda les declaracions dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i de l'MDT. Així l'Avui titulava: "Terra Lliure pretenia segrestar un metge conegut i un gerent". I El País: "La policía afirma haber evitado, con las últimas detenciones, un endurecimiento en las actividades de Terra Lliure".

El fet que alguns dels detinguts també haguessin estat acusats, uns quants anys abans, de l'assassinat de l'industrial Bultó, també va ser aprofitat pels diaris per lligar-ho tot i embolicar l'operació. Aquests cinc independentistes molt coneguts per la seva trajectòria política van ser empresonats a l'espera de judici. Segons la premsa, la policia havia descobert amagatalls d'armes, refugis, magatzems i locals per a segrestats de l'organització armada, a part de nombrosa documentació, armes de tota mena, goma-2 i material logístic divers.

Tot i aquest important cop, l'independentisme —encapçalat per l'MDT i CSPC— i les organitzacions cíviques nacionalistes com la Crida a la Solidaritat i alguns ajuntaments, van organitzar importants mobilitzacions, sobretot a Barcelona i Alcanar. En aquest darrer municipi, l'Ajuntament es va manifestar unànimement, fins i tot amb el suport d'AP (Alianza Popular, partit espanyol de dreta precedent del PP) a favor de la llibertat de Josep Lluís Rovira. Alguns diaris parlaven de "brots de guerrilla urbana". I és que per primer cop, d'ençà la instauració la transició que havia donat pas el naixement de l'"estat de les autonomies", els joves independentistes incorporats de nou al moviment es mostraven mínimament organitzats al carrer quan hi havia mobilitzacions i enfrontaments amb les forces policials. Durant tot el 1985 es van fer un gran nombre d'actes i mobilitzacions contra la tortura, contra la Llei Antiterrorista, per l'Amnistia del 77 i contra les detencions. També es van fer campanyes de catalanització per part dels GDL i mobilitzacions contra els judicis als detinguts de gener. Però finalment, Jaume Fernàndez era condemnat a sis anys de presó per militància a Terra Lliure i Carles Sastre i Montserrat Tarragó estaven pendents de judici. Per contra, la denúncia al Tribunal d'Estrasburg per part de Barberà, Messeguer i Jabardo, argumentant que el seu judici no havia estat imparcial, va ser admesa a tràmit.Els cops rebuts feien créixer la capacitat organitzativa i infrastructural de l'MDT i els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.
D'altra banda, La Crida a la Solidaritat es consolidava com a moviment unitari no parlamentari amb gran capacitat d'agitació i mobilització de militants i simpatitzants en accions concretes a favor de la llengua catalana. En aquest context, el 27 d'agost de 1985, un individu pertanyent al grup armat d'extrema dreta Milícia Catalana, va presentar-se al local nacional de la Crida a Barcelona disfressat amb una carota de carnaval i va amenaçar amb una pistola els quatre "cridaires" presents, va fer-los pujar al terrat amb l'objectiu de posar una bomba al local. L'explosió va deixar molt malmesa la seu de la Crida, però no va causar cap víctima. (1)

La Crida entrava així en una situació més crítica ja que d'una banda aquest increment de la repressió afegia dificultats a l'enquadrament militant i, d'altra banda, els seus plantejaments moderats l'allunyaven de l'independentisme organitzat (2).

Aquell any també va ser l'any de la fundació d'un nou partit d'esquerres, l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra (ENE), com a resultat de l'escissió de Nacionalistes d'Esquerra (NE), que també donaria lloc al MEN. Militants com Jordi Carbonell, Joan Armet, Josep Huguet i Magda Oranich, entre d'altres, van entrar a l'Entesa provinents d'NE. Aquesta organització tot i el seu caràcter nacional, com tots els partits amb aspiracions parlamentàries d'aleshores, rebutjava de ser considerat independentista. La paraula independència encara feia aixecar pors, tant en la societat com en el món polític català; fins i tot, tal com hem apuntat a la nota anterior, la Crida a la Solidaritat no gosava fer servir aquest terme, i en les seves mobilitzacions utilitzava exclusivament la paraula autodeterminació. Però el nou moviment independentista anava desvetllant un interès creixent entre el cercles d'opinió pròxims a l'àmbit parlamentari. Aquest és el cas del Club Arnau de Vilanova, que el 25 de març de 1985 havia organitzat una taula rodona sobre "L'opció independentista", en què es va llegir un manifest signat pel Col·lectiu de Presoners de Terra Lliure de Yeserias i Carabanchel. En el text es podia llegir: "(...) l'experiència històrica demostra que cap poble no ha conquerit mai la llibertat sense recórrer a la utilització de la força, que el poder anomena terrorisme i nosaltres lluita armada. No és el resultat de la determinació d'un grup d'il·luminats més o menys nombrós, sinó l'expressió pràctica de la voluntat d'un poble de no deixar-se exterminar. En un procés d'aquestes característiques, la repressió, amb les seves conseqüències de morts, presons, exilis, tortures, terrorisme d'Estat, en definitiva, si bé pot generar desmoralització en aquells sectors del poble menys conscienciats, mostra la veritable cara de l'Estat i fa avançar la consciència política general".

El 16 de desembre de 1985, l'independentisme combatiu rebia una altra sacsejada: el militant de Terra Lliure Quim Sànchez queia mort en esclatar-li una bomba que manipulava. Amb ell ja eren tres els militants morts de l'organització armada, dos dels quals havien mort manipulant artefactes explosius. Arran d'aquesta darrera mort, l'independentista Jordi Cort va ser empresonat.

El més positiu d'aquest 1985, per a l'independentisme català, va ser que les detencions, les manifestacions, declaracions als diaris, titulars, mobilitzacions i, en resum, tota l'agitació social sorgida arran de la primera operació policial del gener, havia fet de caixa de ressonància de l'MDT i Terra Lliure. En aquestes circumstàncies, en alguns instituts, escoles i ambients juvenils i adolescents, expressions com "Visca Terra Lliure" van començar a fer-se comunes. L'organització armada començava a esdevenir una mena de mite per a alguns sectors juvenils del país.

A finals d'aquest any 1985 les manifestacions aplegaven més jovent que els anys anteriors i mantenien un caire reivindicatiu semblant al que s'havia assolit des del final de la dictadura. Era, en bona part, el resultat del desencís d'importants sectors socials, principalment de la joventut de les classes populars, que havien trobat un referent clar en el nou moviment que es distanciava clarament de les opcions polítiques de l'espanyolisme i l'autonomisme en el poder. L'Onze de Setembre en va ser un clar exemple: segons el diari El País: "Los 10.000 asistentes al mitin independentista del Fossar de les Moreres superan la concentración de años anteriores". Com a fets anecdòtics, la premsa barcelonina recollia que s'havien cremat set banderes espanyoles (una a Lleida i sis a Girona) i que hi havia hagut enfrontaments amb la policia i còctels molotov contra el Govern Civil de Barcelona. Al final, catorze detinguts. A banda de la manifestació de l'MDT, la Crida havia aplegat "10.000 persones, unes 40.000 segons els organitzadors" (3), en una manifestació encapçalada per Àngel Colom, líder de la Crida, Jon Idigoras, d'Herri Batasuna, Lluís Maria Xirinacs, ex-senador, i Miquel Sellarès, ex-director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat.

El 1986 seria un any en què el desencís autonòmic en l'àmbit parlamentari havia de contrastar amb l'extensió social de l'independentisme al carrer. Al gener esclatava un artefacte a la delegació d'Hisenda d'Arenys de Mar, al Jutjat de Blanes, a la delegació d'Hisenda de Mataró i a l'oficina de l'Inem de la plaça Lesseps de Barcelona. Terra Lliure remuntava els cops de l'operació policial del 85. Al febrer, però, la policia faria noves detencions, aquest cop al Baix Llobregat. Els detinguts eren els coneguts militants independentistes, Antoni Ribas de l'Hospitalet de Llobregat i Joan Mateu de Castellbisbal.

Aquell mateix mes de febrer la revista setmanal Presència publicava una entrevista de vuit pàgines a Terra Lliure sota el títol "Parla Terra Lliure". A l'entrevista —la primera que concedia l'organització armada a un mitjà de comunicació— el portaveu de TL es desmarcava de les versions policials que titllen TL d'organització terrorista i messiànica i mostra uns plantejaments d'una certa maduresa política: "Creiem que hem ajudat a crear una esperança, però no som els salvadors de la pàtria. Tenim una estratègia política que comparteixen el Moviment de Defensa de la Terra i els partits que li donen suport, PSAN i IPC. Però, en aquests moments, més que una presència armada cal una consolidació del moviment polític". "Nosaltres volem desmitificar totalment la lluita armada, només som una part de l'estratègia total, i els mites cauen", afirmava el portaveu de Terra Lliure.Durant tot aquest any 1986, l'MDT s'eixamplarà seguint la mateixa línia d'agitació, manifestacions contra els incendis forestals al Bages, Barcelona i Reus, manifestació contra el V Centenario, manifestació a València per la llengua catalana, concentració al Puig (País Valencià)... Les línies d'acció eren entenedores i fàcils d'assimilar per a amplis sectors descontents de la societat catalana.

Al Principat de Catalunya, la sensació generalitzada era de desencís. CiU anuncia una Operació Reformista per tal de convertir la coalició en una força amb possibilitats d'entrar al govern de Madrid: "Una altra forma de fer Espanya". La Generalitat fa una emissió de deute públic de 20.000 milions de pessetes per poder pagar mestres, metges... Reapareix el cas Banca Catalana que involucrava Jordi Pujol en una gestió irregular i il·legal de la banca. Una operació de descrèdit contra CiU. Es declaren inconstitucionals alguns articles de la Llei de Normalització Lingüística. Les televisions privades anuncien que no tindran en compte la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya. Calviño es nega a cedir la xarxa de TVE a TV3, desautoritzant una proposició no de llei del Parlament català...

La sensació de la societat civil no era la d'anar cap endavant autonòmicament, sinó més aviat el contrari. El pessimisme i la impotència planaven sobre l'opinió pública catalana. Dins aquest context, l'independentisme agafa embranzida al carrer. El 17 d'abril és jutjat de Girona, l'independentista Quim Tell, acusat d'haver pintat rètols del MOPU escrits només en espanyol. Al judici hi van assistir uns "330 independentistas que cantaron Els Segadors en la sala del Juzgado (...) y lanzaron posteriormente huevos y piedras contra las fuerzas de la Policía Nacional destacadas en la puerta de la Audiencia Provincial (4). L'endemà, 19 d'abril, El País publica una informació policial en què s'afirma que "se busca a un presunto miembro de Terra Lliure acusado de una explosión". L'acusat era Albert Estivill Pallejà, a qui, segons les informacions publicades al mateix diari, li havia esclatat un artefacte a casa seva, el dia 18. El mateix dia 19, la policia va detenir 17 membres de la Crida i 8 de l'MDT, "en varias acciones para catalanizar rótulos en castellano" (5). El mateix diari publicava fotografies d'enfrontaments entre membres de l'MDT i un taxista que els havia increpat mentre catalanitzaven els rètols. Dues fotografies i sis columnes parlaven dels fets. Però mentre l'article reflectia declaracions de la direcció general de Política Lingüística de la Generalitat, i també de les Juntas Españolas i de la secretaria de premsa de les Nuevas Generaciones de Alianza Popular, no recollia ni una sola declaració de l'MDT o de la Crida.

La diada de Sant Jordi també va ser molt concorreguda: la Crida va aplegar 500 denúncies referents a la discriminació del català i va repartir més de 1.000 cartes escrites per particulars sobre el mateix tema. 5.000 independentistes es van manifestar a la Rambla en la convocatòria de l'MDT. Un abril en què els diaris barcelonins van fer referències constants a l'independentisme dins el qual ja s'hi incloïa la Crida a la Solidaritat, identificada –d'ençà d'aquest mateix any 1986– amb aquest objectiu polític.

El 7 de setembre, la Crida va aplegar 5.000 persones a Montserrat, en solidaritat amb els afectats pels incendis forestals de l'estiu. El punt àlgid de l'any, però, seria la Diada Nacional: "Los independentistas protagonizaron la Diada en la calle" escriu El País(6). El mateix diari informava de l'assoliment de "30.000 personas en las manifestaciones radicales". "Los radicales, protagonistas de la Diada" s'afirmava en la portada d'El País del mateix dia. Al final, els enfrontaments amb la policia van acabar amb la detenció de 33 independentistes. Els diaris també es referien a la col·locació d'una pancarta de Terra Lliure al Fossar de les Moreres per part de dos encaputxats. El 1986 va ser l'any en què els independentistes van fer més accions d'agitació al carrer, en clara oposició al desencís generat al Parlament i les institucions autonòmiques.

També va ser un any d'avanços polítics amb l'adopció, tal com s'acaba de dir, per part de la Crida de les referències independentistes. La Crida continuava així el seu procés de radicalització i polítització que s'havia mostrat ja al llarg de 1985 en les seves mobilitzacions contra l'OTAN i la VI flota USA i contra el rei d'Espanya. Però malgrat aquests avanços en la concreció política, l'octubre d'aquest any el líder del moviment, Àngel Colom decideix deixar la militància, després d'un llarg debat intern que va acabar amb discrepàncies. Colom volia apropar la Crida a ERC per tal d'evitar que CiU capitalitzés les accions de la Crida. Però la direcció de la Crida no va estar-hi d'acord. Dos mesos més tard, Colom ingressa a ERC, juntament amb d'altres militants.

En aquestes circumstàncies es va començar a formar el nucli de la Convenció per la Independència Nacional, a partir d'un grup de contertulians no militants en cap partit però d'ideologia moderada i amb vocació independentista, però propera a l'autonomisme. La Convenció anà aplegant gent lligada a la Crida i a ERC i, en ser un nucli de reflexió, va patir discussions internes i divisions a l'hora de posicionar-se en contra de la lluita armada. Un dels ideòlegs més destacats en aquest posicionament, dins la Convenció, va ser Lluís Sala-Molins, catedràtic de Filosofia Política a la Sorbona.

Des de la intel·lectualitat més "orgànica" en relació amb el catalanisme governant, també es produeix una acceleració de l'interès pel debat entorn del fet nacional i així el 1987 s'inicien unes Jornades de Nacionalisme Català que han continuat en anys posteriors. Els resultats són escassos ja que tal com constata Xavier Ferré (7) "no ha contrarestat la cultura política estatal: el nacionalisme espanyol, el caràcter perifèric de la nostra economia, l'ambigüitat d'una política lingüística que no aconsegueix d'integrar les bosses d'immigració o bé la incidència constant d'una retòrica legitimadora de l'estatus polític actual....". Però a la nostra manera de veure, l'existència d'aquest nou pol de reflexió que representen aquestes Jornades, és un altre dels efectes produïts per l'efervescència generada per l'extensió social del sentiment independentista.

L'independentisme començava doncs a estendre la seva influència indirecta més enllà de les organitzacions que encapçalaven el moviment. Semblava que, malgrat el desencís polític generat envers el marc autonòmic, l'independentisme creixia i començava a penetrar en el teixit social. Aquesta consciència aniria creixent malgrat que el 1987 l'independentisme organitzat passarà per un moment de forta desestructuració.

L'hivern del 1981 havien tingut lloc al Principat i al País Valencià les primeres mobilitzacions contra la integració de l'Estat espanyol a l'OTAN, mobilitzacions que havien trobat la seva màxima expressió el mes de maig de 1984 amb la Cadena per la Pau a Barcelona, que havia reunit a més de cent mil persones.

En aquest moviment antiOTAN hi participaven molt activament ex-militants de partits, especialment del partit socialista i del partit comunista, que volien sortir del desengany polític creat pel nou tarannà del règim parlamentari recentment instaurat, i també partits de l'extrema esquerra d'àmbit estatal. Era igualment un punt de trobada dels militants del comunisme estatal que s'havien escindit a principis de la dècada dels vuitanta. Cal tenir en compte que tot i tractar-se d'un moviment força despolititzat i amb moltes contradiccions havia sabut vertebrar una força seriosa oposició pel fet d'haver aglutinat sectors molt diversos de les classes populars i un nombre important de col·lectius.

L'independentisme català va restar, en general, més aviat al marge de tot aquest ampli moviment als seus inicis. Solament, la Crida a la Solidaritat i alguns sectors de l'independentisme del moment van desplegar un gran esforç en aquesta lluita sectorial. Això va fer que el moviment d'alliberament nacional enquadrat al si de l'MDT elaborés a nivell oficial un discurs propi desconnectat de la realitat, tot dient que l'OTAN (i el referèndum que es proposava entorn del tema) era una qüestió espanyola. El fet és que es considerava que era quasi impossible d'incidir en aquella gran contestació popular, la primera d'ençà de la transició. Però no tot l'MDT combregava amb aquesta posició: els sectors organitzats a l'entorn d'IPC i que feia poc que s'havien integrat a l'MDT manifestaven que calia participar en les mobilitzacions tot denunciant alhora l'ocupació militar que patia la nació catalana per part de l'Estat espanyol. Per aquesta raó, la posició d'abstenció que va promoure l'MDT oficialment va ésser durament criticada per aquests militants que fins i tot van decidir promoure la posició del NO. Terra Lliure, la Crida a la Solidaritat i d'altres sectors sectors de l'independentisme també van criticar la posició abstencionista i la resta del moviment Anti-OTAN no la va entendre.

I com que s'havia demanat l'abstenció, després del referèndum l'MDT no va tenir aleshores autoritat per a poder interpretar el rebuig a l'OTAN al Principat (50,7% a favor del NO i 43,6% a favor del Sí) també com un rebuig contra l'ocupació militar espanyola. Tampoc no podia monopolitzar l'abstenció, un 37%, perquè tot i que havia estat elevada —no tant com s'esperava— AP havia propugnat també l’abstenció i CIU s'havia mantingut al marge donant llibertat de vot, una llibertat de vot que havia estat considerada una abstenció implícita com a forma de protesta contra la política autonòmica del govern socialista. D’altra banda, cal assenyalar que malgrat els resultats contraris que hem comentat per al Principat, en el conjunt de la nació catalana va guanyar el Sí a la integració a l'OTAN.El resultats del referèndum van capgirar la situació política, ja que el PSOE va capitalitzar l'èxit que havia obtingut a favor de la integració a nivell de tot l'Estat espanyol, convocant eleccions anticipades el 22 de juny de 1986.

Un element nou d'aquesta convocatòria electoral va ser l’anomenada operació reformista: Miquel Roca havia llançat des del Principat la idea de crear un Partit Reformista que havia d'actuar en l'àmbit de tot l'Estat i situar-se políticament entre el PSOE i AP. Amb aquesta iniciativa s'intentava donar més protagonisme a la coalició CiU dins de la política estatal i contribuir així a la reconstrucció d'un espai de centre a l'estat espanyol (8). L'operació va ser un fracàs estrepitós ja que no es va obtenir ni un sol diputat. No obstant això, al Principat, CiU va experimentar en aquesta nova consulta electoral una pujada en percentatge i en nombre de vots en relació amb les generals de 1982 (de 22,2% va passar a un 31,8%). L'estratègia Roca havia tocat sostre abans de desenvolupar-se. No obstant això, els resultats al Principat de la coalició deixaven el camí lliure a Jordi Pujol per promoure unes relacions directes amb la Corona. Per la seva banda, els socialistes havien baixat i ERC havia perdut l'escó que tenia anteriorment. L'embranzida independentista que es notava aleshores al carrer només havia tingut com a resultat un interès per la reflexió entre els sectors nacionalistes moderats crítics amb l'autonomisme que no havien vist amb bons ulls l’operació reformista. Són aquests sectors els que es comencen a organitzar en plataformes de debat que un any més tard es presentarien a la llum pública: ens referim a la "Convenció per la Independència" i al grup dinamitzador de les "Jornades sobre el Nacionalisme Català a la Fi del Segle XX".

Notes al Capítol 5

[1] Pàg.118 del llibre de Monné i Selga (1991)

[2] La Crida a la Solidaritat no es definia aleshores com a independentista. Aquesta definició es fa explícita a finals de 1986. vegeu Monné i Selga (1991) (p.117). Respecte a la confrontació de la Crida amb les organitzacions independentistes, els autors anteriors recorden (p.118) que la Crida era acusada de servir de "mur de contenció de l'independentisme".

[3] Diari El País (12-9-95)

[4] Diari El País (18-4-86)

[5] Diari El País (20-4-86)

[6] Diari El País (12-9-86)

[7] Revista El Temps (3-9-90)

[8] Idea aquesta que ha estat batejada per Carles Sastre amb el nom de Neoforalisme
 

torna a dalt

6. Crisi i persecució

L'any 1987 el podem considerar l'any clau pel que ha estat el desenvolupament de l'independentisme català fins als nostres dies. I és que en aquest any sorgeixen al si de l'MDT les diferencies entre dos corrents del moviment. Diferències de concepció política, organitzativa i ideològica que s'havien anat gestant al llarg de 1986 i que, entre altres coses, ja s'havien manifestat en moments com la vaga general del 20 de desembre de 1985 i el referèndum de l'OTAN del 12 de març de 1986, en què la direcció del moviment havia argumentat que eren mobilitzacions espanyoles.

Pel que fa al referèndum de l'OTAN, l'efecte d'aquest posicionament va ser l'allunyament d'un ampli moviment popular en el qual van participar també molts independentistes i, a més, que el protagonisme en el camp de l'independentisme en aquesta ocasió passés a mans d'organitzacions com la Crida a la Solidaritat que va dur, aquell any, una intensa campanya d'agitació antimilitarista i pacifista.

El trencament polític de l'MDT es va fer definitiu a finals de 1986 i principis de 1987. En aquest trencament hi van coincidir dos elements d'enfrontament. Uns de tipus personalista, on a causa de la manca de maduresa política van afluir diferències i posicionaments subjectius que s'arrossegaven de feia temps. Aquests tipus d'enfrontament són els que van omplir de visceralitat el debat i van provocar que el trencament no es pogués conduir de forma més o menys racional, de manera que predominessin les discussions polítiques. L’altre tipus de discrepàncies més de fons, les polítiques, no han estat, però, analitzades a causa del fet que, en aquells moments, la premsa es va dedicar a destacar només els aspectes més espectaculars de l'enfrontament, tot plantejant de forma absolutament distorsionada, uns suposats posicionaments entorn la lluita armada o destacant tan sols els enfrontaments directes.En aquells moments el que succeïa era que l'independentisme havia iniciat la seva expansió com a sentiment amplament estès, especialment entre el jovent. És el fenomen que s'ha vingut a denominar "independentisme sociològic". Aquest fenomen comportava un potencial polític que podia fer créixer l'MDT i el conjunt del moviment independentista en pocs anys. Però al mateix temps era un independentisme amb un escàs component ideològic, deslligat del que havia estat el moviment fins aquells moments i completament desorganitzat. Era un sentiment de rebuig, més que una idea definida, el qual s'havia estès a base de l'agitació, de l'extensió de la simbiologia, sobretot de l'estelada. Entre els joves era el que algú havia caricaturitzat com un "independentisme de xapeta".

Així, al llarg de 1986 es va anar gestant per part del grup que dominava l'MDT —fonamentalment articulat entorn del PSAN— la idea de crear a partir de l'MDT (o de convertir l'MDT) en un Front Patriòtic. Aquesta idea no era nova en el PSAN ja que des de principis dels anys 80 ja havia apuntat l'esquema clàssic de partit leninista i moviment patriòtic; però és en aquesta ocasió que es formula de manera més explícita i es plasma en la ponència que es presenta per discutir a la IIa Assemblea Nacional que s'havia de celebrar el novembre de 1986. La proposta era simple i es basava en l'intent de captar l'independentisme sociològic en base a primar els referents patriòtics. Així, l'MDT s'havia d'adreçar al conjunt de la població catalana, sense fraccionaments. La difuminació de les contradiccions socials al si de la nació i la seva estructuració en cercles concèntrics de consciència i de puresa nacional ja havia estat apuntat per Josep Guia en la seva obra: "És mollt senzill, digueu-li Catalunya" (1). Tal com es diu al darrer apartat de la ponència, hi ha alguns punts que són irrenunciables: la unitat nacional, la repressió, la negació del dret a la discrepància dins de l'organització —no desqualificació entre companys, es deia-, l'absència de crítiques a la resta d'organitzacions que es reclamessin de l'independentisme i la distinció entre autonomistes —als quals es podria criticar— i espanyolistes —als quals calia combatre-, de cara a captar les bases dels primers. Més com a reacció alternativa contra aquestes posicions que com un projecte polític ben explicitat es va anar gestant una ponència que s'oposava frontalment a aquesta política i que es va titular "Per una Política Independentista de Combat" i que va ser coneguda amb el nom de la sigla PIC. En l'elaboració d'aquesta ponència hi van participar diversos sectors, gent procedent d'IPC, presoners de Terra Lliure i grups de nombrosos barris de Barcelona i d'un nombre important de comarques amb orientacions ideològiques variables dins el que es podria qualificar de radicalisme d'esquerra. Aquests sectors agrupats al voltant de la PIC consideraven que l'independentisme no es podia limitar a una simple reivindicació la independència en abstracte; calia prefigurar un nou model de societat tot fent propostes que anessin adreçades al conjunt de les classes populars catalanes. Per això calia que l'MDT arrelés socialment, que enfortís l'organització i que es produís un procés de maduració política. El fet és que en la primera part de la IIa Assemblea Nacional, la ponència guanyadora va ser aquesta darrera. Però la impossibilitat de discutir les esmenes d'aquesta van fer que es convoqués una segona part de l'Assemblea.

Els dos sectors ja no tornarien a trobar-se en una mateixa reunió general. A la Coordinadora Nacional posterior, la direcció de l'MDT sota control del PSAN es va assegurar de forma totalment irregular —destituint els representants de Barcelona sense tenir poder per fer-ho— que la segona part es fes a València, on podien arrossegar més simpatitzants. Aquesta Coordinadora va ser impugnada per una bona part de la militància que va decidir aleshores fer la segona part de l'Assemblea a Barcelona. A partir d'aquí els fets es van desbordar i el subjectivisme, la viscelaritat i l'enfrontament, en alguns casos físic tal com es veurà, van ser la nota predominant de les relacions entre ambdós sectors. A això cal afegir, la incapacitat de la militància de l'organització per explicar el sentit de les diferències al conjunt de la gent que movia a l'entorn de l'MDT. Els simpatitzants, l'independentisme sociològic s'assabentaven dels fets més per la premsa que per la relació amb els i les militants més compromesos. Aquest fet va comportar l'allunyament de forma progressiva, primer, i de forma accelerada a partir de l'atemptat d'Hipercor i del desgraciat incident del Fossar de les Moreres de 1988, després, de bona part de la base social de l'independentisme.D'altra banda, la divisió de l'MDT va repercutir també al si de les organitzacions sectorials de l'independentisme combatiu. Així, les organitzacions com l'AEIU, els GDL, els CSPC i d'altres, van veure com les seves sigles es duplicaven de la nit al dia o com desapareixien en tant que referents unitaris.

Més tard, Terra Lliure tampoc no aconseguirà, al seu torn, d'evitar la divisió.

Un altre element de crisi per a l'independentisme català ha estat la forma en què s'ha establert la col·laboració amb el moviment d'alliberament nacional basc, per les repercussions que ha tingut en el moviment independentista català.

A ningú no escapa la importància del moviment de solidaritat i la influència que ha tingut per al moviment independentista català la lluita del poble basc. El naixement de l’independentisme català depèn de manera important de l'existència d'aquell altre moviment germà.També hem comentat, però, en un altre capítol (Capítol II) les crítiques fetes a la ingerència d'ETA al nostre país.

Malgrat això el moviment polític independentista va continuar sempre distingint entre la ingerència de les actuacions de l'organització armada basca al nostre país, que calia criticar i el moviment polític amb el qual calia mantenir unes estretes relacions de col·laboració i solidaritat.

És seguint aquestes consideracions que l'MDT (el sector agrupat sota les referències de la PIC) conjuntament amb d'altres forces polítiques, decideix de donar suport a Herri Batasuna en la campanya de les eleccions al Parlament Europeu. L'objectiu és realitzar una tasca d'agitació política i finalment aconseguir situar al Parlament Europeu una persona representativa dels interessos independentistes.

Com és sabut l'operació té èxit i HB treu un parlamentari i recull als Països catalans 53.000 vots. Però les accions d'ETA a Catalunya després de les eleccions europees, es reprenen altre cop amb la col·locació d'una bomba a Empetrol, a Tarragona, que posa en perill la població civil, la qual cosa genera un rebuig immediat. Comencen a aparèixer articles d'opinió —escrits per coneguts militants d'esquerres— als diaris criticant obertament ETA i penedint-se d'haver donat el seu vot europeu a Herri Batasuna. Aquest és el cas de l'article "El meu vot a Herri Batasuna", d'Humbert Roma (2).I al cap de pocs dies, la confusió seria total. El 19 de juny de 1987 ETA col·loca un artefacte als magatzems Hipercor de Barcelona. Resultat: quinze morts i trenta-cinc ferits, tots ells civils que anaven a comprar. Mares, joves, nens, pares de família, tots ells pertanyents als barris populars pròxims a l'avinguda Meridiana. Una errada política que tindria conseqüències greus. Les imatges dels ferits, el fum, el foc, els crits, el terror... deixen muda la població catalana. Jordi Pujol demana un rebuig radical a la violència. Els diaris esclaten en titulars: l'Avui obre la portada amb "Assassinat en massa" i dedica sis pàgines a l'atemptat. El País n'hi dedica cinc. Les televisions no parlen de res més. ERC afirma que amb aquests actes els catalans no poden votar més Herri Batasuna, sinó que hauran de votar partits nacionals. Dit i fet: Herri Batasuna, tal com s'havia de comprovar més endavant, haurà perdut d'un cop més de la meitat el suport electoral que tenia a Catalunya.

Editorials i articles d'opinió mostraven el seu rebuig total a ETA i, de retop, Herri Batasuna: "ETA contra todos: todos contra ETA" (3); "El error y el horror" (4); "ETA ens menysprea" (5); "Agressió contra solidaritat", "Feixistes" (6); "Condemna i perplexitat", "ETA, kampora!", "Una banda feixista", "ETA, m'has matat un amic" (7); "ETA: la injustificació d'un atemptat" (8).

El 22 de juny 750.000 persones, segons els diaris barcelonins, van sortir al carrer per manifestar-se contra la violència. Senyeres amb crespons negres i pancartes en contra d'ETA, contra Herri Batasuna i contra la violència van omplir els carrers dels barris populars del nord de Barcelona. Va ser un cop molt fort per a l'opinió pública catalana. L'atemptat va disparar la crispació i el rebuig per qualsevol tipus de violència; el discurs referent a la lluita armada va perdre els elements de justificació política que havia anat forjant Terra Lliure. Militants coneguts d'ERC com Josep Lluís Carod-Rovira aprofitaven l'ocasió per atacar globalment el moviment independentista basc: "cinquanta mil catalans han donat el seu vot perquè l'alternativa KAS arribés a Estrasburg. Enlloc més, doncs, fora del vostre país no teníeu, com aquí, tanta simpatia i complicitat. Però vosaltres heu respost a la nostra històrica i pacífica solidaritat amb la vostra agressió" (9).

Josep Maria Cervelló mateix, dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, va signar un article molt crític amb ETA i la seva política –publicat a l'Avui–, un article de rebuig radical a la intervenció a Catalunya de l'organització basca. I és que l'independentisme català en va sortir molt malparat. El mateix dia de l'atemptat, els CSPC havien convocat una manifestació a favor dels detinguts acusats de pertànyer a Terra Lliure. Una convocatòria molt publicitada i treballada per la importància que sempre ha tingut la solidaritat amb els presos catalans. La manifestació no es va poder ni començar. Els mateixos CSPC, aclaparats per les notícies de l'atemptat, es van veure forçats a desconvocar la manifestació.I els dies següents, qui gosava defensar la lluita armada a Catalunya Molt pocs i amb discursos molt matisats i primmirats. ETA havia atemptat, indirectament, contra l'independentisme català.

Gran part del referent polític que havia generat Terra Lliure s'havia esfondrat en un sol vespre. Ara, els joves simpatitzants, que s'havien acostat a l'independentisme combatiu en tant que moviment rupturista, es van veure empesos cap al discurs pacifista. Els partits polítics parlamentaris van ser contundents i clars, tots en un sol clam: rebuig total a la violència. Per la seva banda Terra Lliure es va desmarcar dels mètodes d'ETA amb un atemptat a l'Inem d'Igualada, pocs dies després. I en l'Alerta següent, l'organització catalana va criticar la intervenció d'ETA a Catalunya. Paral·lelament a aquests fets, Jaume Fernàndez, Carles Sastre i Montserrat Tarragó, des de l'Audiència Nacional a Madrid on estaven essent jutjats, critiquen també durament l'actuació d'ETA en territori català.

Però el 1987 encara donaria per més. La nit del deu a l'onze de setembre, Terra Lliure col·locava un artefacte als jutjats de les Borges Blanques. L'explosió va fer caure les parets laterals del local i van esfondrar l'habitació d'una àvia que vivia just al costat. Emília Aldomà, de 62 anys, va morir. Terra Lliure va emetre un comunicat disculpant-se per la mort "accidental" d'Emília Aldomà. Però les Borges Blanques va mostrar, durant la Diada, el rebuig cap a l'organització armada que es proposava dinamitzar el moviment independentista català. La ressonància social assolida el 1985 i el 1986 estava en clara davallada. Per primer cop en la seva història, Terra Lliure veia com alguns sectors del nacionalisme català s'enfrontaven obertament a la seva estratègia. La tragèdia d'Hipercor havia passat tan sols dos mesos abans i encara era present en la opinió pública. Si ja era difícil defensar l'estratègia de la lluita armada en un clima de rebuig tan crispat, aquesta dificultat esdevenia multiplicada quan Terra Lliure cometia l'errada de causar la mort d'una persona civil i aliena als seus objectius.

Vegem els diaris: "Clima d'emotivitat i consternació en els funerals a les Borges Blanques", al diari Avui el 12 de setembre de 1987. "Clam contra la violència per la primera víctima de Terra Lliure", al diari Avui, el 14 de setembre.

D'altra banda, la Diada en si també va tenir influències negatives per a la imatge de l'independentisme. El sector de l'MDT proper al PSAN i el sector proper a l'IPC van convocar els seus mítings a la mateixa hora i només a cent metres de distància l'un de l'altre, al Fossar de les Moreres. Els quatre mil assistents als dos actes van poder veure la trista guerra megafònica dels dos sectors. Tot i aquest clima, a la tarda les mobilitzacions van ser prou importants, i per aquest motiu hi va haver una forta repressió policial. Al final de la nit, la policia va detenir trenta-quatre persones, disset de les quals van passar als jutjats al cap de vint-i-quatre hores.

L'endemà els diaris barcelonins reflectien àmpliament la divisió dels independentistes, amb relats dels dos actes. També s'aprofitava per embrutar la imatge de l'independentisme lligant Terra Lliure i ETA, ni que fos indirectament. Per exemple, el titular d'El País, del dia 13 de setembre: "Terra Lliure es ahora el objectivo del equipo policial que desarticuló el 'comando Barcelona'" (d'ETA). El fet que Terra Lliure hagués provocat la primera mort civil en un atemptat, va fer que els diaris i la policia poguessin endurir més les seves declaracions.

Però mentre la imatge de l'independentisme combatiu era atacada, les altres formes de lluita política dins el nacionalisme rebien una ressonància inusitada. Així El País va dedicar gairebé una pàgina sencera a la guerra de banderes endegada per la Crida a la Solidaritat: dos dies abans de la Diada, dos independentistes militants de la Crida van escalar les parets laterals de l'Ajuntament de Barcelona, pel clavegueram, van arribar fins al terrat i van agafar la bandera espanyola (10). I això ho van fer el mateix dia que el ministre de l'Interior d'aleshores, Barrionuevo, visitava Jordi Pujol a la Generalitat, just davant de l'Ajuntament. Tot un cop d'efecte. Aquesta acció, malgrat ser de caire clarament independentista, va rebre tot el ressò dels diaris i televisions perquè era una acció no violenta i d'una organització (la Crida) que sempre havia rebutjat explícitament la violència.

L'atemptat d'Hipercor havia donat arguments i, sobretot, raó moral a tots els intel·lectuals i militants d'organitzacions d'esquerres no combatives que sempre havien dubtat de la lluita armada. La diferència entre el 1986 i el 1987 era que abans de l'atemptat d'Hipercor, els dubtosos i crítics de la lluita armada, no gosaven proclamar-ho, escriure-ho en els diaris o fer-ne discursos. Però a partir de l'atemptat d'Hipercor, aquesta recança va desaparèixer i ara tothom es veia legitimat per criticar obertament l'estratègia armada del sector més combatiu de l'independentisme català. I, per la seva banda, a l'MDT li costava molt desplegar la seva política en un clima que havia esdevingut socialment i políticament molt més hostil.

Aquesta situació acabarà, però, estenent-se al conjunt de l'independentisme actiu. Malgrat el tractament favorable que havia rebut la Crida fins a aquell moment, després del clar enfrontament d'aquesta organització a la monarquia espanyola el mes d'abril de 1988, passa també a ser objecte dels atacs de la premsa iniciats en una fosca operació d'intoxicació informativa.

El mes de maig de 1988, el diari El País, de la mà del seu periodista Albert Montagut, llançava a l'opinió pública unes informacions que pretenien desprestigiar alhora CiU i la Crida, mostrant la primera com a subvencionadora encoberta de la segona. Segons la Crida, se seguia així les directrius de la vella acusació socialista —nascuda en l'enfrontament entre la Crida i el PSC per la LOAPA —segons la qual la Crida era el braç armat de Convergència al carrer. L'editorial del Diari de Barcelona del 22 d'abril ja iniciava la campanya de desprestigi amb l'editorial "La Crida teledirigida". Durant tot el mes de maig, El País i el Diari de Barcelona van publicar, dia rera dia, articles que volien embrutar CiU i afeblir la Crida, pocs dies abans de les eleccions autonòmiques. Un cop acabades les eleccions, la Crida va presentar dues querelles contra El País, una per injúries i l'altra per calúmnies. A finals del 1990, el Tribunal Constitucional va fallar a favor de la Crida i va obligar El País a publicar la rèplica de la Crida, cosa que no va fer.

La Crida passava així a engruixir l'estol de grups independentistes perseguits per la intoxicació informativa cada dia més persistent.

I mentrestant la repressió policial continuava l'any 1988 amb detencions els mesos d'abril-maig i el mes de setembre en un intent d'acabar del tot amb l'independentisme combatiu. Ho exposem amb més detall al capítol següent.

Notes al Capítol 6

[1] Josep Guia acompanyava en aquest llibre publicat el 1985 la proposta de denominació de la nació de manera més simple i concisa amb el nom de Catalunya, d'anàlisis simplificadores de la dialèctica interna del fet nacional: hegemonia del Centre sobre la Perifèria, protagonisme polític dels independentistes amb el suport dels "catalans conscients", els quals al seu torn tenien la seva base social en la població catalanoparlant. L'esquema no partia de les contradiccions econòmiques i socials com a fonament de les mobilitzacions, ni situava l'articulació de la població immigrada dins el procés d'alliberament. Aquestes limitacions portaven a concepcions interclassistes tal com es va denunciar des de posicions crítiques.

[2] Diari Avui (19-6-87)

[3] Editorial d'El País (20-6-87)

[4] Editorial d'El País (23-6-87)

[5] Editorial de l'Avui (20-6-87)

[6] Articles d'opinió publicats a l'Avui (21-6-87)

[7] Articles d'opinió publicats a l'Avui (22-6-87)

[8] Article de Joseba Azkarraga, d'Eusko Alkartasuna, publicat a l'Avui (21-6-87)

[9] Fragment de l'article d'opinió signat per Josep-Lluís Carod-Rovira a l'Avui (21-6-87)

[10] Informació treta del diari El País (14-12-89)
 

torna a dalt

7. Intents de recuperació i divisió orgànica
 

El 1988 s'inicia amb una intensificació de les accions de Terra Lliure en un intent de desencadenar la coneguda espiral "acció-repressió-acció". Així, el 28 de març Terra Lliure fa esclatar un jeep de la Guàrdia Civil estacionat davant una caserna de l'Hospitalet, i una central de FECSA a la Zona Franca. Dues explosions sense víctimes. Tres dies després, el diari Avui parla d'un canvi d'estratègia de la l'organització armada: "Terra Lliure és a les portes d'una nova ofensiva armada". Es tracta d'una nova ofensiva que, segons el diari català, respondria a la celebració del Mil·lenari de la Independència i a la visita del rei Juan Carlos I a Catalunya el 22 d'abril. I, de fet, el 1988 serà un any institucionalment molt mogut. La celebració del Mil·lenari de Catalunya serà el trampolí per a moltes inauguracions, restauracions i ampliacions de monuments nacionals, símbols i festes tradicionals, com a mitjà de reforçament ideològic del catalanisme conservador. El Mil·lenari també serà, així, l'excusa per convidar el rei Juan Carlos I a Catalunya, invitació que no serà ben acollida per alguns sectors de l'opinió pública —especialment l'independentisme—, que mostren el seu rebuig a la visita del rei d'Espanya.

En aquest clima de celebració, però amb reticències socials per part dels sectors d'esquerres catalans, els atemptats s'intensifiquen: el 5 d'abril, Terra Lliure col·loca un artefacte a la seu de l'Inem situada a només 100 metres de la seu de la Jefatura Superior de la Policia Nacional, a Barcelona. El 13 d'abril, Terra Lliure comet quatre atemptats a Barcelona en una sola nit.

Aquesta ofensiva de seguida va ser bloquejada per les detencions policials: El 22 d'abril, la Guàrdia Civil deté a Sant Just Desvern, a Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira, de 24 i 23 anys respectivament. Se'ls acusa de formar part del Comando Manresa de Terra Lliure. La Guàrdia Civil localitza tres amagatalls secrets a Artés, Manresa i Rellinars. El 3 de maig, la Guàrdia Civil entra al campus de Bellaterra per detenir Carles Castellanos (professor de traducció de l'UAB). Se'ls aplica la Llei Antiterrorista i se'ls empresona en espera de judici. Hi ha denúncies de tortures, mobilitzacions i preses de posició públiques de persones i institucions.

El 3 de maig, com a resposta a les detencions, Terra Lliure col·loca una bomba-trampa a la sucursal del Banc Central a la carretera de Sants. "La bomba-trampa de Terra Lliure confirma l'opció terrorista", afirma l'Avui a la portada. L'atemptat causa setze ferits. "El grup armat sembla decidit a augmentar la llista de morts", afirma l'Avui en una altra pàgina, el mateix dia. Tot plegat fa que durant el 1988 la tensió de l'independentisme se centri en l'espectacular ofensiva armada de Terra Lliure. El 9 de maig, la revista El Temps ofereix una entrevista de quatre pàgines amb representants de Terra Lliure. En l'entrevista Terra Lliure afirma que "la militància de l'organització és totalment paral·lela i està en relació directa amb el nivell de consciència que en cada moment té el poble català". Seguint amb aquesta línia, s'afirma que "Des de l'existència de Terra Lliure hi ha hagut un creixement de l'independentisme, sobretot en els sectors més joves". Així es deixa entreveure que l'organització cada cop té més militància i que aquesta pertany als sectors més joves de la societat.

Però la repressió continua: dos dies abans de la Diada, la policia fa una nova operació policial contra Terra Lliure: Núria Cadenas, Jaume Palou, Jordi Petit i Guillem Godó són detinguts per la policia acusats d'intentar d'atemptar contra la residència d'oficials de l'exèrcit a Barcelona. Se'ls aplicarà la Llei Antiterrorista. Aquesta operació, tot i que pot semblar petita per afectar tan sols a quatre independentistes, va ser molt emblemàtica. Sobretot pel dia en què es va fer (9-9-88, dos dies abans de la Diada) i perquè els detinguts eren molt joves.

Malgrat la persecució informativa i la repressió que cau damunt el moviment independentista l'any 1988 veu encara un important impuls en les mobilitzacions de l'independentisme combatiu

El mes de gener l'MDT convoca a Girona una Marxa pel Català amb una gran participació popular i pels vols del 23 d'abril es porta a terme una dura campanya contra la presència del rei d'Espanya a Barcelona i Girona amb una forta repressió policial.

El primer de maig es convoca una manifestació a Tarragona contra el Mercat Comú europeu, es dóna suport a manifestacions de caire ecologista arreu del país i sobretot es manté una gran tensió antirepressiva, per mitjà de la qual s'aconsegueix fer efectiu el trasllat dels presos independentistes en territori català el mes d'abril de 1988 i fer conèixer àmpliament les detencions més recents. És aquest any que gràcies a l'esforç realitzat per la tasca antirepressiva es fan conèixer els noms de Carles Castellanos i Núria Cadenas per part d'amplis sectors de l'opinió pública.

I també a finals d'any (el 14 de desembre) l'independentisme participa activament a la vaga general obrera.

Però durant la Diada de l'any 1988, el centre d'atenció de la premsa deixarien de ser les mobilitzacions, les accions de Terra Lliure o els presos independentistes. Aquell dia, no només es va palesar la forta divisió de l’independentisme combatiu sinó que hi va haver enfrontaments violents. Portada d'El País: "Los independentistas se enfrentan entre sí durante la Diada". El Fossar va ser l'escenari de la violència entre independentistes, en disputa per ocupar l'espai emblemàtic del moviment. Les dues branques de l'antic MDT s'acusaven mútuament d'haver provocat les baralles. La policia no va intervenir per res. Només al vespre, quan els manifestants van enfrontar-se amb la policia, aquesta va detenir vint-i-sis joves. Esquerra Republicana i la Crida a la Solidaritat van mostrar el seu desacord amb l'enfrontament violent entre militants de l'antic MDT, tot insistint en el rebuig a la violència com a forma de lluita política. "La divisió de l'MDT acaba a l'hospital" titulava gràficament l'Avui.

Tot i l'esforç desplegat al llarg d'aquest any 1988 l'organització armada no va saber estar a l'alçada de les circumstàncies, en el sentit que no va poder evitar l'escissió de l'MDT. Terra Lliure va reconèixer que en el conflicte que havia dividit l'MDT hi havia un rerefons polític, però considerava que el debat s'havia polaritzat a l'entorn dels personalismes i s'havien generat posicions viscerals al si del moviment, motiu pel qual, la discussió política va restar al marge,

Terra Lliure va prendre un posicionament de neutralitat, tot i els problemes que va tenir amb els dos sectors de l'MDT i especialment amb els presoners de l'Organització que havien donat suport a la PIC. No obstant això, aquellas neutralitat no podia allargar-se, ja que Terra Lliure havia perdut credibilitat al si de l'independentisme. I és que tots dos sectors feien servir l'Organització per legitimar-se i mantenir així la seva influència. La fracció pròxima al PSAN, concretament, va preparar l'Onze de setembre de 1988 sota l’eslògan "CATALUNYA, TERRA LLIURE". Aquesta situació va obligar Terra Lliure a fer una clarificació interna per poder recuperar la credibilitat perduda. Així, cap al juliol de 1988 es van iniciar les discussions de la III Assemblea, i tot i que d'entrada els seus militants van acceptar les resolucions i els dos sectors van expressar que aquestes representen un pas qualitatiu molt important, el gener de 1989 es va produir l'escissió de Terra Lliure.

L'escisió de l'MDT, la polarització del debat independentista en termes de "lluita armada sí/lluita armada no" i el posicionament dels sectors crítics amb l'autonomisme a favor de la independència, a causa de l'embranzida independentista, havien provocat una certa desorientació al si de l'ampli moviment d'alliberament nacional.

I com que aquesta situació no era la més idònia per afrontar els esdeveniments que l'estat espanyol s'havia fixat al 1992, Terra Lliure entra en un període de reflexió que va culmina en la seva III Assemblea, celebrada al juliol de 1988.

En els textos aprovats a l'Assemblea, l'organització armada es fa una autocrítica de la seva actuació i assegura que procurarà seleccionar més els seus objectius perquè les accions no necessitessin cap mena d'explicació. Remarca també el paper de l'organització armada en el procés de d'alliberament nacional, "...l'Organització Armada es concep com a part important d'un desplegament més ampli, i per tant l'actuació està supeditada als plantejaments generals (això no s'ha d'entendre com a supeditació mecànica ni orgànica), i al nivell de maduresa del moviment polític. La concepció és estratègico-política i no simplement tàctica. S'estableix una mena d'economia entre l'Organització Armada i el moviment polític que li dona suport (el poble del qual aquest moviment és l'expressió). Una bona comprensió d'aquesta interacció és la que farà que l'esforç i el sacrifici siguin proporcionals a allò que es vol assolir i a allò que s'hi arrisca, que s'ajustin les accions tàctiques a les necessitats, als moments i als ritmes; i que es pugui garantir la continuïtat, no tan sols en base a les mesures de seguretat, sinó també en base a la capacitat de regeneració". (1)

D'altra banda, Terra Lliure manifesta que la divisió de l'MDT ha estat generada per la manca de maduresa política i aquest fet l'ha d'assumir en diferent grau tota la militància i totes les organitzacions independentistes. I conscient de les mancances del moviment i de la situació internacional poc favorable a la lluita d'alliberament nacional, l'Organització Armada proposa endegar una estratègia de resistència que tingués com a objectiu acumular forces per poder entrar en una concepció de guerra de posicions, "entenent com a tal no les posicions geogràfiques, sinó el rearmament polític (ideològic i organitzatiu) de cada cop més sectors populars, rearmament que passa per una conscienciació de les identitats, i una definició cada cop més precisa de les parts, en funció dels interessos que es defensin" (2). Quan aquestes posicions s'hagin consolidat, serà quan l'estratègia de resistència, segon Terra Lliure, prendrà un caire més ofensiu, "no tan sols per l'enfrontament directe, sinó també per la possibilitat de poder muntar unes estructures socials i polítiques radicalment diferents a les del sistema, tant pel que fa als continguts com a les formes (3).

I és que per l'Organització Armada, els aspectes ideològics i culturals, són la clau de volta de cara a assolir una socialització pròpia i qüestionar el que s'imposa. Per aquestes raons defensa l'elaboració d'un discurs propi, capaç d'analitzar críticament el context i assentar les bases per a l'acció.

Per a elaborar aquesta estratègia de resistència Terra Lliure compta amb totes les organitzacions de l'independentisme combatiu amb l'objectiu de fer possible una veritable organització de masses d'unitat popular.

Tot i que aquestes valoracions i propostes de l'Organització Armada van ser ben acollides pels diferents sectors de l'independentisme combatiu, les diferències que hi havia es van accentuar encara més, ja que el sector proper al PSAN va generar una divisió al si de Terra Lliure pel fet que els plantejaments de la III Assemblea s'enfrontaven a la concepció del Front Patriòtic i a la concepció militarista d'exaltació de la funció de l'estratègia armada que tenia el PSAN mostrada en diferents expressions com les ritualitzacions entorn de l'anomenat soldat català

Així, els escindits van celebrar la IV Assemblea de l'Organització Armada el gener de 1989. Una de les propostes que es van aprovar, va ser que l'independentisme s'havia de presentar a les eleccions europees que tindrien lloc a principis de l'estiu, en solitari, sota el nom de Catalunya Lliure; i que aquesta nova Organització havia d'ésser el Front Patriòtic, ja que havien de confluir al seu si tots els sectors socials que reivindicaven la independència de la nació catalana.

Si per una banda, Terra Lliure havia fet una seriosa reflexió sobre el passat el present i el futur de l'independentisme combatiu, per una altra el resultat no havia fet més que reflectir la manca de maduresa política pel fet d'haver-se generat aquesta divisió al si de l'Organització Armada. A la seva III Assemblea Terra Lliure ja havia manifestat que la multiplicitat d'organitzacions armades seria un error estratègic greu, tant com també ho podria ser la desvinculació del moviment polític, en el sentit que el plantejament havia de ser global. I afegia: "la resta fóra un pur aventurisme" (4).

Notes al Capítol 7

[1] "Una estratègia de resistència per endegar el procés d'alliberament nacional". Documents de la IIIa. Assemblea de Terra Lliure

[2] Idem

[3] Idem

[4] Idem