8. Una Europa que es belluga. El nou espai polític independentista

La situació política als Països Catalans a partir sobretot de 1989 ve marcada d'una manera important per una nova conjuntura internacional i més concretament pels grans canvis que tenen lloc a Europa a partir d'aquesta data.

Les conseqüències d'aquests canvis poden ser examinades des d'una doble perspectiva:

Però tal com ens recorda d'altra banda, el mateix Haro Tecglen, a nivell europeu les conseqüències dels canvis recents tenen d'altres conseqüències directament polítiques: Les desestabilitzacions dels Estats socialistes de l'Est, començant pel macro-estat soviètic, han posat a la llum conflictes latents que s'havien mantingut ofegats anteriorment, i molt particularment les reivindicacions nacionals.

Les nacions anteriorment sotmeses reclamen els seus drets i diferents nacions avancen cap a la seva independència. Aquest és el cas de les nacions bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània, independents a partir de referèndums realitzats entre febrer i març de 1991), les del Caucas (com Geòrgia i Armènia, independents de facto a partir del rebuig al referèndum de la CEI del març del 91) i les dels Balcans (Eslovènia i Croàcia, els parlaments de les quals proclamen la independència el juny de 1991) com a àrees més destacades. Són aquests fets juntament amb el procés d'unificació alemanya els que han fet plantejar novament a Europa la vigència del Dret a l'Autodeterminació, dret que s'havia mantingut sense aplicació al continent després del Pacte de Ialta de 1945 que havia estabilitzat les fronteres al si del continent europeu.

La repercussió d'aquest canvi profund en la perspectiva de les lluites d'alliberament nacional a Europa, té conseqüències immediates importants en dos sentits contradictoris per al nostre cas:

En un sentit, ens trobem amb el fet que entre el poble català augmenta la sensibilitat nacional i molt concretament entorn del dret a l'Autodeterminació. Les enquestes —realitzades l'any 1988— situen, per exemple, en prop d'un 60% les persones favorables a la independència, dins el marc del Principat.

L'expressió més genuïna de l'avanç d'aquesta consciència en el camp de les mobilitzacions és, segurament, la manifestació popular per l'exercici del dret a l'autodeterminació que té lloc a Barcelona l'11 de febrer de 1990 que aplegà més de 10.000 persones. D'altres repercussions han tingut un reflex sobretot electoral i les analitzarem als capítols següents. Es tracta, en general, d'un avanç que és paral·lel al d'altres nacions de l'Estat espanyol, com ho és especialment a Euskadi, on es produeixen també en aquesta mateixa època manifestacions molt importants de centenars de milers de persones.

D'altres repercussions són de signe contrari i es manifesten en el fet que l'Estat espanyol davant l'onada de noves independències a l'Est d'Europa i la reivindicació creixent del dret a l'autodeterminació, es llança a una ofensiva repressiva encara més intensa contra l'independentisme català. L'any 1989 veu l'aplicació de nous mètodes de repressió, des de les pallisses d'agents sense uniformar infiltrats a l'interior de les manifestacions, fins a les bombes parapolicials als locals independentistes i la persecució de la militància independentista.

També hem comentat l'ofensiva de criminalització de l'independentisme i de persecució ideològica desplegades al nostre país a partir sobretot de l'atemptat d'Hipercor a Barcelona.

La repressió s'accentua, encara en els anys posteriors i de manera espectacular al llarg de 1992, amb una amplitud que fa pensar en una voluntat explícita d'acabar de soca-rel amb tot rastre d'independentisme en una conjuntura que és realment percebuda pel poder com a extremament perillosa. Els comentaris dels portaveus oficials deixen veure aquest nerviosime imperant en els cercles del poder.

Aquest augment general de la consciència d'una banda, i l'increment de la repressió per l'altra, han continuat però, més enllà de la data simbòlica del 1992 com ho proven les mobilitzacions independentistes al llarg de 1993 i 1994 (mobilitzacons antirepressives, antifeixistes, ecologistes, antimilitaristes, en defensa de la llengua, jornada de protesta del 23 d'abril de 1994...) i les ofensives repressives representades per un enduriment de l'aparell judicial (nova detenció de Núria Cadenas, nous rebrots del Cas Batista i Roca, objeccions a la Normalització Lingüística etc.).

La repressió ideològica contra l'independentisme pren també, a partir de 1992 una expressió específica de tergiversació i confusió aprofitant la guerra dels Balcans (amb l'agressió sèrbia) o al Caucas (entre àzeris i armenis) presentant qualsevol intent d'accés a la Independència com un procés altament conflictiu i associat a enfrontaments interètnics i a guerres (si no, ras i curt, a posicions racistes de "neteja ètnica").

L'avanç de l'independentisme polític se centrarà en bona part en el combat per a estendre la consciència independentista vencent totes aquestes pressions contràries. El discurs entorn de la solidaritat internacional i antiracista ocupa un lloc important en els projectes independentistes que es van gestant en aquesta època, mostrant el caràcter bàsicament solidari de l'independentisme català.

El nou espai polític independentista es va obrint camí de manera contradictòria però innegable, tal com s'ha posat de manifest a diferents nivells:

L'expressió més significativa des del punt de vista electoral d'aquest avanç de la sensibilitat independentista ha estat sens dubte l'experiència protagonitzada per ERC els darrers anys, a la qual dediquem un capítol específic més endavant. La presència electoral d'ERC declarada explícitament com a independentista a partir de 1991 és el reflex clar de l'existència d'un espai polític independentista, amb una certa penetració social i amb potencialitats de futur.

Una altra experiència electoral a tenir en compte en l'àmbit de l'independentisme, però d'abast local, és la de l'AMEI (Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista) que ha incidit, des de fa més anys, en un cert nombre d'Ajuntaments (amb les alcaldies d'Arbúcies i Sant Pere de Ribes) a partir sobretot de les eleccions municipals de 1986 i 1990. L'AMEI compta amb un arrelament important en política municipal i s'ha incorporat a partir de 1991 al procés de construcció de l'Assemblea d'Unitat Popular ("L'Assemblea").

En el terreny electoral, cal també assenyalar l'existència del BEI (Bloc d'Estudiants Independentistes) a les universitats del Principat, especialment a partir dels anys 1989 i 1990. En alguns campus, aquesta candidatura estudiantil ha arribat a ser majoritària.

En un context força diferent a causa de l'evolució específica de la consciència nacional que hi té lloc, també a la Catalunya Nord s'ha anat produint un cert avanç en la consciència nacional, encara que no formulada en termes independentistes. D'ençà de finals de la dècada dels seixanta, han tingut lloc diferents experiències com la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) i les mobilitzacions entorn de la commemoració del Tractat dels Pirineus –el 7 de novembre–, que han desenvolupat la sensibilitat nacional, fet que s'ha reflectit en l'àmbit electoral de manera sensible en algunes ocasions. Aquest és el cas de la candidatura d'estudiants a la Universitat de Perpinyà –Associació Catalana d'Estudiants (ACE)–, l'any 1987; i el de la candidatura municipal a l'Ajuntament de Perpinyà l'any 1993.Com a experiències més limitades dels darrers anys cal considerar també les de les candidatures d'HB als Països Catalans i la de Catalunya Lliure (3), que encara que hagin arribat tan sols a vorejar el límit dels 50.000 vots l'any 1987 han reflectit l'existència d'un vot militant i força polititzat.

Tot plegat mostra que l'espai electoral independentista, tot i que s'ha anat estenent, encara es troba a l'espera d'un possible eixamplament i d'una configuració definitiva.

L'existència d'un espai polític independentista s'ha mostrat també de manera massiva fora de l'àmbit electoral com en el cas de la manifestació ja esmentada per l'exercici del dret a l'autodeterminació convocada l' 11 de febrer de 1990 (convocada i amb una gran participació sense comptar amb el suport de les forces parlamentàries). Això vol dir que la sensibilització política independentista va molt més enllà de les organitzacions independentistes estrictes i també més enllà dels reflexos que se'n poguessin produir a nivell parlamentari i abasta tot un conjunt de forces socials que encara no compten amb una expressió política electoral consolidada.

Un altre fenomen a assenyalar com a propi d'aquesta època, i com a reflex d'aquest desplegament d'un espai polític independentista, és també l'adopció de les referències independentistes per part de sectors de l'esquerra militant. Diferents organitzacions i militants individuals que es mouen en l'àmbit del sindicalisme, l'ecologisme, l'antimilitarisme etc. s'acosten a les referències polítiques de l'independentisme combatiu. Un cas clar i significatiu a assenyalar en aquest sentit és el de la incorporació del PCV (Partit Comunista dels Valencians) a l'MDT el novembre de 1991, com a resultat d'una evolució política específica de l'esquerra d'orientació nacional, a les comarques del Sud.

És aquesta aparició d'un nou espai polític és el que ha forçat a una evolució les organitzacions independentistes preexistents i haurà de portar sens dubte a una important transformació el conjunt de l'independentisme.

Existeixen, però també reflexos indirectes d'aquest fet. Com a conseqüència de l'augment de la sensibilitat independentista o de l'extensió del que s'ha anomenat "independentisme sociològic", s'ha començat a produir també una certa radicalització nacional per part de diferents candidatures o formacions polítiques no independentistes, com CIU (amb la seva concreció de la reivindicació econòmica de l'IRPF en la conjuntura electoral del 1993, i amb les propostes més avançades de llei de normalització lingüística a finals de 1993, o amb el distanciament envers l'espanyolitat i la utilització de l'àmbit dels Països Catalans a les eleccions europees del juny de 1994 ) i també IC (amb la reivindicació de la catalanització de les TV privades etc.). Aquesta més gran inclinació a utilitzar eslògans o reivindicacions propis de l'independentisme s'ha reflectit, d'altra banda, d'una manera general, en unes actituds menys distanciades de l'independentisme polític, actituds que s'han fet paleses darrerament en situacions crítiques de repressió com les derivades de les detencions del juliol de 1992. Això no vol pas dir que hi hagi hagut un transvasament de plantejaments, sinó que l'opció política independentista, a causa de la seva força social més gran, tot i no estar plenament estructurada políticament, va prenent carta de naturalesa.

És a partir de tots aquests fenòmens complexos que considerem que podem parlar d'un procés actual de desplegament i de procés d'articulació política d'un espai polític independentista.

A part de les expressions socials i del reflex electoral i polític, directe i indirecte, que hem comentat més amunt hi ha encara d'altres fenòmens de fons que reflecteixen en d'altres nivells la penetració política de l'independentisme. L'independentisme s'estén al si de nous sectors polítics abans distanciats de les propostes independentistes. D'una banda s'estén entre diferents sectors del nacionalisme moderat. Aquest fenomen és recollit en bona part pel projecte independentista d'ERC a partir de 1989, però ha tingut d'altres manifestacions, com poden ser "La Convenció per la Independència", el moviment dels "10 anys de l'Estatut d'Autonomia" l'any 1991, i el "Centenari de Les Bases de Manresa" l'any 1992. La "Convenció per la Independència" ha estat l'experiència més duradora. Realitza la Primera Convenció sota el lema "Catalunya-Estat" el març de 1987, la Segona Convenció el novembre de 1988, la Tercera Convenció el febrer de 1992 i la Quarta Convenció el maig de 1994. Des d'un primer moment la Convenció se situa en unes posicions distanciades de l'independentisme polític existent, ja que rebutja l'enfrontament amb l'Estat (i concretament "proclama un NO a la lluita violenta") i postula una via estrictament electoral, tot centrant la reivindicació de la independència en la defensa interclassista d'un millorament econòmic global (4).

Independentment de l'encert més gran o més petit dels seus plantejaments tots aquests sectors reflecteixen una voluntat innegable d'incidir en el camp de la lluita independentista, la qual cosa és una altra prova de l'avanç d'aquest nou espai d'incidència política.

Per tal de donar-ne una breu descripció global podem dir que tots aquests fenòmens suprastructurals que hem descrit en les darreres ratlles precedents, s'han desenrotllat especialment a partir de 1988 i han ajudat a consolidar l'espai de l'independentisme sociològic tot reforçant-ne, en els casos doctrinalment més definits com el de "la Convenció", els sectors més moderats.

La presència de les accions d'ETA als Països Catalans (amb atemptats indiscriminats amb cotxes bomba d'ençà de 1987) ha estat un dels elements que ha permès un posicionament global contra la lluita armada i de retruc contra qualsevol orientació rupturista de l'independentisme.

Diversos textos recullen aquest enfrontament especialment entre 1987 i 1991 (5).

Resta encara comentar els reflexos més superestructurals d'aquest fenomen.

Als capítols precedents hem pogut observar com les institucions del règim parlamentari instaurades a l'Estat espanyol a finals dels anys 70 no havien estat gens sensibles a les propostes de l'independentisme. Però cap a la fi de la dècada dels 80, el Parlament autonòmic del Principat de Catalunya comença a reflectir algunes de les reivindicacions lligades al nou moviment. Així el 10 de desembre de 1991 el Parlament de Catalunya admet a tràmit una proposició no de llei a favor de la llibertat dels presos independentistes (encara que puntualitzant que ha de ser "dins les mesures previstes per la llei"). I ja el 12 de desembre de 1989 aquest mateix organisme autonòmic havia aprovat una resolució on es declara que el Parlament de Catalunya "no renuncia al dret a l'autodeterminació".

El 27 de novembre de 1991 el Parlament de Catalunya expressa la seva congratulació davant l'accés a la llibertat de noves nacions europees. I el 17 de novembre de 1992 el Parlament de Catalunya es pronuncia a favor de la llibertat dels presos independentistes: El Parlament de Catalunya "insta el govern de la Generalitat a plantejar davant el govern de l'Estat la conveniència que aquest promulgui mesures polítiques per als independentistes empresonats o bé a l'exili que en permtin l'alliberament, el retorn i la seva plena incorporació a la seva societat...".

Tot i el caràcter tímid i ambigu d'aquesta mena de preses de posició, totes reflecteixen d'alguna manera l'important ascens de la sensibilitat independentista al Principat de Catalunya que hem comentat al llarg del present apartat.
 
Notes al Capítol 8

[1] Vegeu, entre d'altres, les anàlisis més recents d'E. HARO TECGLEN a l'article "Les noves Fronteres del Món", Estrella Magazine, hivern 1993

[2] Vegeu AMIN, S. (1990) a la Bibliografia

[3] Catalunya Lliure va obtenir 19.586 vots a les eleccions europees del 15 de juny de 1989

[4] Per a una síntesi de les tres primeres Convencions llegiu DALMAU (1993)

[5] És especialment significatiu l'article aparegut a La Veu de la Terra num.8 del març de 1987 amb el títol de "Vols de voltors prop d'una Terra Lliure", on s'acusa aquestes posicions que comentem de voler "desarmar l'independentisme, en el sentit de fer-li perdre la seva capacitat d'enfrontament a l'Estat".
 
 
   
9. La incidència d'Esquerra Republicana de Catalunya

La incidència d'ERC en el camp de l'independentisme és un fenomen d'un abast considerable, sobretot a partir de 1991.

El procés de decantament de l'organització republicana cap a posicions independentistes comença el 1987 amb l'ingrés a ERC de militància procedent de la Crida a la Solidaritat (organització autodefinida com a independentista d'ençà de 1986) sota el lideratge d'Àngel Colom. A partir d'aquest fet s'inicia una pugna pel poder amb els altres sectors que coexisteixen aleshores al si d'ERC: un sector "liberal" encapçalat per Hortalà i un sector "social-demòcrata" encapçalat per Carod-Rovira. És en aquesta conjuntura que Àngel Colom intenta aleshores augmentar el seu prestigi i la seva influència al si de l'independentisme; i per tal d'aconseguir-ho considera necessari incidir en l'independentisme combatiu a través de gestions fetes prop dels presos independentistes entre el 1988 i 1989, gestions que comentem més endavant.

El novembre de 1989, aquest sector provinent de la Crida aconsegueix al Congrés de Lleida (16è Congrés), aliant-se amb el sector liderat per Carod-Rovira, el nomenament d'Àngel Colom com a Secretari General d'ERC.

A partir d'aquest moment el partit republicà accentua el seu missatge independentista, explicitat clarament a partir de 1991, però amb un contingut moderat (pròxim a les tesis que hem comentat al capítol anterior en exposar els plantejaments de la Convenció per la Independència) (1).

Els èxits principals d'aquesta nova organització autodefinida com a independentista han estat electorals, amb una punta a les eleccions autonòmiques del març de 1992. A partir de les eleccions municipals del 26 de maig de 1991 ERC experimenta un increment important de vots: en algunes àrees d'Osona i del Vallès Oriental ERC arriba a superar el 15 %, la qual cosa representa una incidència social considerable. A les eleccions autonòmiques del Principat del 15 de març de 1992, ERC se situa prop dels 200.000 vots i passa a ser la tercera força política al Principat. Després de 1992 (eleccions estatals del 6 de juny del 93 i europees del 12 de juny del 94) aquest partit es manté entre 140.000 i 180.000 en una forquilla que sembla que mostri una certa estabilització.

El fenomen polític de l'ERC independentista és doncs remarcable i reflecteix una important implantació electoral. Aquesta influència i el tractament favorable que rep per part dels mitjans d'informació en un primer moment (si més no, en comparació amb la forta pressió contrària envers els altres grups independentistes) fan que aquesta organització aparegui públicament com l'única referència coneguda de l'independentisme i creixi progressivament (2).

Per al seu creixement ERC comptava amb l'aurèola del seu passat de partit de masses i de govern al Principat, en el període republicà entre 1931 i 1939. La situació de feblesa i decadència del període de la postguerra i fins als anys 80, quedava superada per la injecció de sang jove i de noves expectatives que havia de representar el posicionament dins les referències generals de l'independentisme.

Es tracta però d'un creixement sobretot quantitatiu i a nivell de vots que dissortadament no va acompanyat d'una maduració política coherent amb les tesis de l'independentisme.

ERC és el resultat de recollir sota la seva àrea d'influència una gran part de l'independentisme sociològic que s'havia generat en la dècada dels 80 a partir de l'actuació dels CSPC, TL, IPC, PSAN i MDT en un primer moment, i de la Crida a la Solidaritat més tard, però portant cap a la integració institucional l'acció independentista. La via parlamentària i pacifista de l'ERC dels anys 90 apareix com a contraposada a l'estratègia independentista endegada a finals dels 70, una estratègia que havia obert una nova línia d'incidència i havia aconseguit estendre la consciència independentista al si de la societat catalana, però que no havia aconseguit de consolidar-se com a alternativa política de masses per la greu manca de maduresa política del nou moviment. Aquesta mancança és aprofitada per ERC entre 1988 i 1991 en uns moments de feblesa i desorientació de l'independentisme a causa de les divisions recents de l'MDT i TL.

Pel que fa a les referències ideològiques de l'independentisme d'ERC, podem dir que se situen prop de l'ideari del Front Patriòtic que hem comentat, és a dir, diluint i folkloritzant el missatge independentista. En l'aplicació d'ERC d'aquesta línia de Front Patriòtic es canalitzen les reivindicacions nacionals a través del parlamentarisme, tot menystenint les mobilitzacions populars. De resultes de la implantació d'aquesta nova via, l'independentisme que no la compartia quedava en una situació en què se'n facilitava la marginació i fins la criminalització.

Per tal d'abonar aquesta via que hem descrit, Àngel Colom va jugar un paper fonamental en la desactivació d'un sector de TL i ha portat finalment ERC cap a una orientació parlamentària adreçada preferentment a captar les bases de CIU.

En aquest sentit podem observar com a partir de les eleccions del març de 1992, centrades en eslògans genèrics independentistes, ERC ha anat definint la seva política en qüestions importants fora de les referències que correspondrien a una formació independentista.

L'ERC liderada per Àngel Colom s'ha definit, per exemple, de manera innegable com a favorable a l'Europa de Maastricht, plantejament que contradiu com és sabut l’eslògan propagandístic de l'Europa de les Nacions, exhibit a les eleccions europees de 1994.També s'ha manifestat en política internacional en posicions decantades exageradament a la dreta, com ho mostra les relacions mantingudes no sols als EUA sinó també amb partits de dreta a Itàlia, Croàcia, Lituània, etc.

D'altra banda, l'ERC liderada per Àngel Colom ha caigut també en l'equivocació d'actuar amb un cert sectarisme prepotent respecte a les altres forces independentistes o nacionalistes, o en relació a les diferents lluites del moviment d'alliberament nacional. Així, l'entestament a voler instal·lar ERC a les Illes i al País Valencià sense tenir en compte la realitat i les organitzacions preexistents ha tingut fins ara resultats prou negatius per al conjunt del moviment independentista. I també l'enfocament sectari de la lluita per la llengua ha portat l'ERC de Colom a posicions de no col·laboració amb organitzacions unitàries de lluita per la llengua.

Darrerament, al seu 19è Congrés, realitzat els dies 18 i 19 de desembre de 1993 (3), ERC ha fet un esforç seriós de formulació d'una línia independentista i d'esquerra, concretant les seves posicions en temes importants com "justícia social", "drets nacionals", "solidaritat internacional", etc. tot i que manté serioses llacunes en la definició de l'accés a la independència que continua limitant a un esctricte procés parlamentari. No sembla, però, que aquests avanços s'hagin traduït, posteriorment, en variacions sensibles en la línia d'acció.

Com a comentari general es pot observar, a hores d'ara, un cert esgotament del missatge patriòtic genèric inicial, ja que l'evolució darrera d'ERC mostra haver arribat a un sostre que difícilment podrà superar si no radicalitza les seves posicions.

De tota manera, la contradicció fonamental que ha patit l'ERC liderada per Àngel Colom en la seva incidència al si de l'independentisme ha estat en el camp antirepressiu, on ha intervingut repetidament al marge dels plantejaments i les organitzacions existents al si del moviment antirepressiu de l'independentisme, i també de manera contradictòria amb els posicionaments de la majoria dels presos i preses. Aquesta qüestió demana un tractament en detall i és per això que és objecte d'un capítol específic.

Aquestes consideracions crítiques esbossades breument referents a diferents aspectes de la línia política no haurien de fer oblidar que l'existència d'ERC com a organització independentista és un fenomen que ha tingut i tindrà repercussions importants per al futur del moviment en el seu conjunt. Entre els mèrits innegables que cal reconèixer a ERC, a l'hora de fer un balanç d'aquest procés d'incidència al si de l'independentisme, hi ha sens dubte el fet d'haver contribuït a estendre les referències i els objectius generals independentistes entre nous sectors de la població, a causa de la important implantació aconseguida.

Notes al Capítol 9

[1] Els Estatuts d'ERC, renovats al Congrés de Vic del 27-28 de juny del 92 estableixen que aquesta organització "és un partit polític ...que propugna la unitat territorial i la independència de la nació catalana mitjançant la construcció d'un Estat propi en el marc europeu". També es defineix com a "partit democràtic i d'esquerra no dogmàtica.....que fonamenta la seva ideologia i acció política en el progrés social i la solidaritat nacional del poble català ...".

[2] Els documents interns parlen d'un centenar de seccions locals organitzades a mitjan 1993 i recullen particularment un creixement espectacular de les JERC que hauria quadriplicat el nombre d'afiliats entre 1990 i 1994 ("Dades estadístiques", Secretaria d'Organització, març 1994).

[3] Declaració ideològica d'Esquerra Republicana de Catalunya (19è Congrés, Barcelona 18 i 19 de desembre de 1993).
 

torna a dalt

10. ERC i els presos independentistes

La posició d'ERC entorn del tema dels presos i preses independentistes i les propostes adreçades a la seva reinserció no pot ser tractat sense una visió de conjunt de les activitats d'Àngel Colom entre el 1988 i el 1992, i pot ser descrita globalment en forma d'una llarga operació que podem associar fonamentalment a tres noms: el d'Àngel Colom mateix i també als de Pere Bascompte i Jordi Vera:

Entre els mesos de juny i juliol de 1991 el dirigent independentista Pere Bascompte (1) protagonitza en col·laboració amb Àngel Colom tot un seguit de posicionaments polítics que aboquen a la dissolució d'un sector de Terra Lliure el qual passa a integrar-se a ERC. El fet que aquesta operació es faci pel camí de la reinserció exigida per l'Estat espanyol produeix una important divisió entre els presos independentistes i ha constituït una de les qüestions més discutides al si de l'independentisme almenys fins a la seva evolució darrera durant les detencions de finals del 1992 en què Jordi Vera culmina el procés.

Ens esforçarem, doncs, per exposar els debats que aquest fet ha desvetllat i també les diferents fases que ha travessat.

L'operació que es desenvolupa a mitjan 1991 té, d'una banda, uns precedents clars en les gestions i els posicionaments d'Àngel Colom entorn de Terra Lliure i els presos independentistes entre el 1988 i el 1989 (2). I té un epíleg en les reinsercions i delacions que es produeixen durant la tardor de 1992 associades fonamentalment a la figura de l'ex-militant de Catalunya Lliure, Jordi Vera.

Els fets es desenvolupen de la següent manera, a partir de primers de juny de 1991:

Aprofitant l'atemptat d'ETA contra una caserna de la Guardia Civil a Vic a primers de juny de 1991, Àngel Colom torna a intensificar els seus atacs contra l'independentisme català combatiu. I tot seguit comencen a aparèixer les notícies referents a contactes entre Terra Lliure i ERC. L'11 de juny el diari EL OBSERVADOR escriu en gran titular "Bascompte crida Terra Lliure a deixar les armes per donar suport a ERC". Aquesta notícia troba el rebuig dels partits independentistes i compta amb una bona acollida entre la classe política oficial. El Partido Popular per la ploma d'un dels seus diputats Jordi Fernàndez Díaz (destacat protagonista de la repressió contra l'independentisme quan era governador civil de Barcelona) expressa la seva satisfacció al Diari de Barcelona del 23 de juny.

De seguida Pere Bascompte tindria ocasió de començar a explicar amb més detall les seves posicions en una entrevista a El Temps: "Terra lliure hauria de deixar d'actuar" diu. Les raons del seu posicionament en aquells moments són: "La reivindicació de la independència és assumida sociològicament per una majoria de catalans i políticament cada vegada hi ha més partits que es defineixen independentistes. A nivell europeu, el fet que s'hagi ensorrat el bloc de l'est i hagin sorgit les reivindicacions nacionalistes, paral·lelament al procés d'unificació europea fa que l'independentisme canviï de connotació. Fins ara era trencament i trasbals per crear una realitat nova, i en canvi ara, per primera vegada l'independentisme es pot veure com un factor d'estabilització. Ja no és l'independentisme contra un poder. És l'independentisme dins d'Europa. Tot això fa que a Catalunya per primera vegada ens puguem plantejar assolir la independència per una via estrictament política, cal aprofitar-ho i tots els independentistes ens hi hem de dedicar."(3)

La canalització d'aquests plantejaments s'ha de fer de la següent manera segons Bascompte a la mateixa font: "hi ha una proposta de crear un front patriòtic defensat per Catalunya Lliure", "Jo defenso que cal acceptar el pluralisme independentista, entre els quals hi ha ERC", "El que ens ha d'unir a tots, per sobre de la ideologia de cadascú, és el fet d'assolir l'objectiu principal: la independència de la nostra pàtria".

No cal dir que aquestes posicions foren criticades des dels partits independentistes. L'MDT, en un comunicat fet públic el dia 9 de juny precisava. "La línia d'aquests sectors (sectors de Catalunya Lliure) coincident amb la d'ERC es basa en l'acceptació del marc jurídico-polític espanyol (Constitució monàrquica espanyola i Estatuts d'Autonomia) i l'acceptació del paper coercitiu de les forces d'ocupació a canvi d'un accés a unes poltrones polítiques". "La funció d'ERC ha quedat ben demostrada en les darreres eleccions municipals on ha realitzat una tasca sistemàtica d’hostilitat contra les candidatures independentistes existents utilitzant si calia candidatures fantasmes per tal de frenar els avanços de l'independentisme combatiu tot intentant-lo criminalitzar" (4).

El centre de les crítiques dels independentistes respecte a les anàlisis de Pere Bascompte i el seu sector i compartides per Àngel Colom eren les valoracions titllades d'ingènues i idealistes respecte als Estats europeus, uns Estats que eren concebuts com a no oposats a l'accés a la independència de Catalunya. Una síntesi d'aquestes crítiques és expressada públicament per Narcís Sellas en un article a El Punt (5).

El procés de dissolució s'accentua quan Colom i Bascompte passen de plantejar una treva a plantejar una liquidació.
Pere Bascompte planteja per al dia 7 de juliol de 1991 la realització per part del sector de Terra Lliure liderat per ell, d'una treva indefinida i la incorporació d'un sector pròxim a Catalunya Lliure a ERC. Però Àngel Colom no considera suficients aquestes propostes, de treva indefinida de part de Bascompte i del seu sector, (tot i que havia estat la posició mantinguda per Colom en anteriors contactes) i imposa la seva exigència de liquidació total: "Aquí no hi ha treves ni intermitències possibles; o desapareix (Terra Lliure), o s'acaba del tot, o no entren" i exigeix que "anunciïn públicament el seu desig de renunciar a les armes i la seva dissolució consegüent" (6).

Bascompte i el seu sector es pleguen a les exigències d'Àngel Colom i el dia 13 de juliol fan públic un document signat en nom de Terra Lliure en què anuncien la seva dissolució.

L'abast de l'operació és minimitzat per la premsa en el nombre, però el que és cert és que destacats dirigents de Catalunya Lliure s'hi veuen implicats com Josep Aixalà del Principat de Catalunya i Jordi Vera de Catalunya Nord.

Però Bascompte no es limita a accedir a la dissolució i el lliurament a ERC de part de la militància de Catalunya Lliure, sinó que afirma, a més, que aquesta dissolució ha estat feta "per absoluta unanimitat de la seva militància". Aquest punt és desmentit pels presos independentistes condemnats per pertànyer a Terra Lliure, els quals neguen en tot moment haver estat de cap manera consultats respecte a les decisions de Pere Bascompte.

Successives detencions, el 1991 i el 1992, mostraran de manera crua la profunda gravetat d'aquesta falsedat en l' afirmació d'una total unanimitat.

Apareixen, així unes primeres contradiccions i desacords amb aquestes decisions i les detencions que se'n deriven.
El fet és que, tal com passa sempre en situacions semblants, els posicionaments de Bascompte i els seus seguidors comporten automàticament l'increment de la repressió per als qui no s'han avingut a les seves propostes de liquidació.

Així, després d'una Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure realitzada el 7 de juliol en què es rebutja per àmplia majoria la integració de Catalunya Lliure a ERC, són detinguts sis militants d'aquesta organització acusats de pertànyer a Terra Lliure.

La notícia de la dissolució unilateral i les detencions posteriors arriba a les presons i ben aviat Pere Bascompte és criticat obertament pels presos que l'acusen de traïdor i de voler resoldre la seva situació personal. (7). I concretament d'haver cercat "una solució personal que pot fins i tot perjudicar alguns presos pendents de judici" i exigeixen "una solució global que inclogui tots els presos i un compromís de l'Estat que passi per l'Amnistia" (8). Els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans també fan arribar les seves crítiques. L'MDT desautoritza el 15 de juliol de 1991 el suposat comunicat de TL afegint que "Cap d'aquestes persones (Bascompte, Aixalà i Colom) no es pot atribuir la representativitat de Terra Lliure" i conclou: "Aquest fet s'emmarca com un episodi més dins la campanya d'ERC per intentar liquidar l'independentisme combatiu".

La limitació de l'abast d'aquesta operació al si de Terra Lliure és reconeguda per alguns analistes polítics. El PUNT, per exemple, en el seu article editorial del 17 de juliol assenyala "Si no coneixem qui forma i qui ha format Terra Lliure, com podem pensar que el comunicat té la representativitat que diu tenir Com podem creure que Terra Lliure es dissol de veritat sense haver sentit, per exemple, què en diuen els presos de l'organització "..."Ni l'MDT ni Catalunya Lliure, braços polítics de les dues faccions de Terra Lliure sorgides de l'escissió que va donar origen a aquestes dues formacions polítiques, no han avalat aquesta dissolució."

La Generalitat de Catalunya no desprofita, però, l'oportunitat per acabar de coaccionar els presos independentites i així el conseller Bassols es despenja amb unes declaracions en les quals manifesta que el desacord dels independentistes respecte a les operacions de Colom i Bascompte pot perjudicar les promeses del trasllat dels presos en territori català, reivindicació aquesta del trasllat que era un compromís d'aquest responsable de la Generalitat del Principat amb els familiars dels presos i que s'havia fet insistentment des de feia mesos(9)

Les diferents posicions preses per part del poder respecte a aquesta operació de liquidació acaben de situar clarament el veritable sentit polític del fet.

Els desacords envers l'operació Colom-Bascompte es manifesten uns dies més tard també i de manera oberta al Pi de les Tres Branques. Les raons de la tensió es veien encara agreujades pel fet que bona part dels assistents a aquesta concentració anual eren militants independentistes de les comarques pròximes i que havien portat a terme importants campanyes de solidaritat envers Pere Bascompte, i que molts d'ells eren, a més, companys d'independentistes que estaven en aquells moments empresonats i havien hagut de patir directament les conseqüències de les manipulacions dels darrers dies.

Les manifestacions de protesta dels uns van topar en aquest marc de tensió amb actituds crispades del servei d'ordre d'ERC, i va haver-hi moments d'enfrontaments directes.

La premsa va acusar l'MDT dels enfrontaments, malgrat els seus desmentiments explícits i la manca evident de responsables d'aquesta organització en els incidents. Tot plegat fou un altre episodi lamentable que es va voler carregar a l'única responsabilitat de l'independentisme combatiu.

L'únic aspecte positiu a ressaltar com a conseqüència dels fets del Pi de les Tres Branques del 91 fou l'evidència recollida per tota la premsa en el sentit que l'operació protagonitzada per Bascompte i encoratjada per Àngel Colom i la direcció d'ERC s'havia fet sense el consens que es deia posseir al si de l'independentisme.

Més endavant aquesta dissolució protagonitzada per Pere Bascompte trobarà encara un desmentiment més contundent amb el manifest de Terra Lliure fet públic al Fossar de les Moreres, l' 11 de setembre de 1991 i publicat parcialment a El Periódico del 12 de setembre, en el qual es diu que: "Terra Lliure no abaixarà el cap com d'altres ex-companys mentre hi continuïn havent presos, opressió i una Constitució que no és la nostra".

Però quan es fan més evidents les conseqüències i contradiccions d'aquesta operació que hem comentat és l'any 1992. L'operació iniciada per Àngel Colom ja el 1988 i diligentment secundada per Pere Bascompte el 1991, trobarà una conclusió escandalosa el desembre de 1992. Aprofitant l'ofensiva policial i judicial d'aquest 1992 (any que com sabem va estar marcat per les nombroses detencions i tortures els mesos de juny i juliol) l'Estat espanyol va intensificar la seva pressió en la via de la reinserció que s'havia obert pas gràcies a les col·laboracions esmentades.

Així, de resultes d'unes declaracions inculpatòries d'un reinsertat (Albert Sans), és detingut el 8 de desembre per la Guàrdia Civil, el militant d'ERC Jordi Vera. Aquesta detenció arrossega d'altres detencions i la implicació d'un nombre indeterminat de militants independentistes, ja que els detinguts es presten, majoritàriament i per consell explícit d'ERC, a la delació dels seus companys de militància. En aquest aspecte el jutge Bueren aplica el conegut apartat 57 bis b) del Codi Penal referent a la reinserció segons el qual s'exigeix a més de l'abandó voluntari de "les seves activitats delictives", "l'obtenció de proves decisives per a la identificació o captura d'altres responsables", és a dir, ras i curt, la delació. Jordi Vera, Gustau Navarro i Salvador Soutollo s'acullen a la reinserció i delaten antics companys integrats en aquells moments a ERC o a Catalunya Lliure.

Gustau Navarro denuncia tortures però Jordi Vera, a través del seu advocat Joan Ridao, militant d'ERC, fa saber que ha rebut un tractament "exquisit" per part de la Guàrdia Civil, tal com recull El Periódico del 13 de desembre de 1992.

Aquesta fi tan denigrant de la vasta operació sostinguda per Àngel Colom al llarg dels darrers quatre anys acaba, doncs, amb la col·laboració d'ERC i militants seus en la reinserció i la delació proposada per l'estat.

Al cap d'un cert temps (estiu de 1993) i veient les exigències inacceptables de l'operació d'Àngel Colom, Pere Bascompte se'n desmarcarà i no acceptarà de veure's barrejat en cap operació de reinserció ni delació i abandonarà ERC. Aquest fet de caire particular però de característiques simbòliques en la seva evolució dóna un imatge de l'abast i també de les limitacions del fenomen d'ERC dins el conjunt de l'independentisme.

Notes al Capítol 10

[1] Cal situar també d'una manera més precisa el paper de Pere Bascompte per tal d'entendre el seu posicionament al llarg de 1991 i la rectificació posterior.

Pere Bascompte que havia quedat en llibertat de resultes d'un error judicial s'havia refugiat a Catalunya Nord, d'ençà de 1984, i, havia estat objecte de pressions insistents per part del govern espanyol en el sentit d'obtenir-ne l'extradició per tal de fer-li complir la seva condemna. La seva situació s'agreuja encara a partir de 1985 quan com a conseqüència de les detencions d'altres refugiats, Bascompte és empresonat a Tolosa de Llenguadoc. Tot i així, manté els posicionaments independentistes i rupturistes i afirma, per exemple, en una entrevista a una revista manresana: "Per la via estrictament legal és impossible arribar a la independència".(Revista "El pou de la gallina", núm.7, Manresa, desembre de 1987).

A partir d'aquests plantejaments es produeix una evolució que pot semblar sorprenent cap a les posicions pròximes a les d'Àngel Colom, una evolució prou ràpida i que convindria sens dubte intentar d'explicar.

Un dels factors d'aquesta evolució cal situar-lo, amb tota seguretat, en la influència creixent que l'experiència d'ERC exerceix damunt un sector important de Catalunya Lliure. Ja hem exposat en anteriors capítols que Catalunya Lliure es crea sota els plantejaments de l'anomenat Front Patriòtic, que postulen la unitat de tots els independentistes en una sola organització al voltant dels objectius nacionals tot deixant de banda d'altres referències polítiques i continguts socials que poguessin dificultar la unitat entre els connacionals. No és estrany, doncs, que una pèrdua tan accentuada de referències polítiques sòlides portés un sector de Catalunya Lliure a un lliscament cap a posicions de tipus possibilista.

[2] Els precedents es remunten a finals de 1988. Segons les informacions més fiables, Àngel Colom, que necessitava reforçar la seva imatge dins el projecte d'ERC, emprèn pel seu compte uns contactes amb els presos els darrers mesos de l'any 1988. La seva proposta és l'oferiment de la sortida de la presó a canvi d'una treva unilateral de Terra Lliure. En un primer moment, la situació de divisió dels presos en diferents presons i l'ambigüitat de les primeres propostes de Colom fan que els tres independentistes tancats aleshores a Lleida acceptin de manera genèrica les seves gestions.
Poteriorment aquestes gestions es van aclarint; d'una banda, són valorades pel Ministeri de l'Interior espanyol com a "positives" (El Periódico, 6.07.89); i d'altra banda, es té coneixement igualment que s'havien fet en coordinació amb un home de l'àrea del PSOE, el senador Francesc Ferrer, que havia intentat repetidament fer entrar els presos independentistes en la via de la reinserció plantejada per l'Estat espanyol (La Vanguardia, 9.07.89)), una via política que comporta les figures del penediment i la col·laboració —delació— amb els estaments judicials de l'Estat.L'enfocament poc clar d'aquestes gestions d'Àngel Colom en relació amb la reinserció plantejada per l'Estat espanyol i rebutjada pels presos, i el fet que les gestions es facin al marge de les organitzacions independentistes i dels presos en el seu conjunt, fan que a la meitat del 1989, en un comunicat col·lectiu fet públic a la diada del Pi de les Tres Branques el mes de juliol, els presos independentistes desautoritzin aquestes actuacions. El text signat per Benítez, Cadenas, Canet, Cort, Datzira, Fernàndez, Godó, Nadal, Palou, Petit, Sastre i Tarragó, puntualitza: "L'objectiu del govern espanyol no és altre que el de preparar el terreny a la reinserció, provocant així la liquidació de la lluita armada als Països Catalans i de retruc diluir la resta del moviment polític independentista.". Més endavant afegeixen: "Ha de quedar clar que no es donen les condicions democràtiques per a dur a terme aquesta lluita (la lluita independentista) dins el marc constitucional i autonòmic vigent ja que l'autonomia és una pura descentralització que bloqueja qualsevol camí per assolir la nostra sobirania nacional". I conclouen: "Volem deixar ben clar que desautoritzem el diputat Àngel Colom a exercir cap mena de representativitat política en el nostre nom, ja que només cerca la seva promoció personal al si d'ERC i barrar el pas a qualsevol preu al procés rupturista d'alliberament nacional al si del nostre poble". Així acaba un primer intent d'Àngel Colom per portar els presos independentistes pel camí de la reinserció.

[3] Revista El Temps, 24.06.91

[4] Aquest paràgraf fa referència al sectarisme d'ERC en les eleccions municipals, que el portà a plantejar candidatures pròpies en municipis on no s'hi havia presentar anteriorment i on ja hi havia candidatures independentistes ben implantades. El cas més escandalós és el de Sant Pere de Ribes, on ERC contribuí a la substitució de l'alcalde independentista (la candidatura "La Nou" coordinada a l'AMEI) per un alcalde del PSOE.

[5] El Punt, 18.07.91

[6] El País, 7.07.91

[7] El Periódico, 12.07.91

[8] El País, 12.07.91

[9] El País, 11.07.91

torna a dalt

11. Repressió i expressions de la confluència política

L'operació de liquidació exposada al capítol precedent no es pot aïllar del context més immediat en què es produí. Una observació atenta ens portarà a descobrir que l'inici de la política de reinserció de Colom i ERC envers els presos iniciada el 1988 es produeix al mateix moment que l'independentisme combatiu es veu sotmès a un increment remarcable de la repressió per part de l'Estat espanyol (amb la col·laboració també de l'Estat francès).

Només una enumeració sumària ens recordarà que l'any 1988 hi havia hagut la detenció de Carles Castellanos (juntament amb Sebastià Datzira i Marcel·lí Canet) entre finals d'abril i primers de maig. Carles Castellanos es mantindrà empresonat sense proves fins al 26 de gener de 1989. El 9 de setembre del 1988 són Guillem Godó, Jaume Palou, Núria Cadenas i Jaume Petit els qui són detinguts i empresonats. Les condemnes damunt tots aquests independentistes seran més tard monstruoses, tan grans que seran objecte d'una campanya dels Comitès de Solidaritat en què es denunciaran els 400 anys de presó contra els independentistes que s'apleguen en les diferents peticions fiscals.

El mes de febrer de 1989 comencen les agressions als locals de l'MDT amb l'incendi de la seu d'aquesta organització a Palafrugell. El 23 d'abril a Barcelona s'inaugura una nova modalitat de repressió que consisteix en l'apallissament dels manifestants que han participat a la mobilització per part de policies de paisà infiltrats. Els dies i mesos següents nombrosos joves independentistes són sotmesos a pressions intenses per part de la policia i la Guardia Civil que els amenaça directament a ells i a les famílies.

I el dia 7 de maig del mateix any, i coincidint amb el dia que s'havia de reunir la Coordinadora Nacional, una bomba d'origen parapolicial destrueix totalment el local del carrer Fontanella de Barcelona de l'MDT. Ningú no reivindica aleshores l'acció però al sumari obert a l'organització feixista Milicia Catalana apareix aquesta acció com una de les perpretades per aquesta organització. Els responsables d'aquest atemptat i d'altres agressions a l'independentisme sortiren tots al carrer al cap d'un breu període de presó.

El mes de juny de 1989, encara tenen lloc més detencions, entre d'altres la de Carles Benítez (el dia 17 a Reus) i la de Benjamí Nadal (el dia 20 a Ulldecona). Amb prou feines un mes més tard són detinguts encara a l'Empordà Joan Sànchez, Jun Sànchez i Dolors Bolancé el 19 de juliol i Macià Manera a Mallorca el dia 21 del mateix mes. És en aquest context que apareix el primer manifest públic dels presos independentistes contra la reinserció la Diada del Pi de les Tres Branques d'aquell any 1989.

A la diada de l'11 de setembre tenen lloc nombroses detencions i per segona vegada es produeix l'episodi de les pallisses als manifestants per part de policies de paisà infiltrats a les manifestacions quan aquestes s'acabaven i quan podien enxampar algun manifestant aïllat en el moment de la dispersió.

El 12 d'octubre a la manifestació contra l'espanyolització continuen les agressions policials i parapolicials (és a dir, de la policia i de grups de feixistes que actuaren davant la impassibilitat de la policia) contra les manifestacions independentistes que havien convocat en senyal de protesta.

Entre el mes setembre i el mes d'octubre la maquinària judicial actua damunt Guillem Godó i Jordi Petit, i damunt Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira. Aquest darrer judici és acompanyat de fortes mobilitzacions a Manresa.

Pocs dies després esclata una bomba d'origen desconegut al local de Manresa de l'MDT. (Més tard se sabrà també que aquesta nova agressió havia estat obra del grup feixista parapolicial, Milicia Catalana). La mort d'un policia nacional el 6 de desembre de 1989 manejant pólvora a Sant Feliu de Llobregat, mai no explicada, apareix només com a notícia secundària en algun òrgan de premsa tot deixant en aquells moments un regueró de sospita que no ha estat esvaït encara.

L'any 1989 es clou amb nombroses retencions i seguiments de militants independentistes per part de la policia, fets que es prolonguen fins a finals de gener de 1990. Aquests seguiments s'intensifiquen sobretot al barri de Sants de Barcelona. Aquesta persecució individualitzada no s'acaba fins que es fa una intensa campanya de propaganda i solidaritat per tot el barri.

L'expectativa social creada al voltant del dret a l'autodeterminació davant l'ascens dels moviments d'alliberament nacional a Europa, atura momentàniament alguns dels aspectes de la repressió policial. La repressió esdevé més difusa damunt tota l'activitat independentista (retencions i identificacions constants), mentre es manté la pressió judicial i penitenciària damunt els empresonats (en combinació amb els intents de forçar-los a passar per la reinserció que hem comentat al capítol anterior).

Tot fa pensar que s'està covant una nova ofensiva repressiva, cosa que es posa en evidència al llarg de l'any 1992 tal com ho descriurem més endavant.

Tota aquesta pressió policial i ideològica combinada contra l'independentisme combatiu troba un suport importantíssim en la premsa oficial la qual a partir del creixement de l'independentisme català dels anys 1985 i 1986 actua de manera constant i unànime contra el nou moviment, arribant a uns extrems de deformació de la informació que observats amb una mica de perspectiva voregen el ridícul. Així és curiosa la reacció d'alguns diaris com l'Avui i La Vanguardia en el moment de l'atemptat amb bomba al local nacional de l'MDT del carrer Fontanella de Barcelona. La Vanguardia del 8 de maig de 1989 s'afanya a assenyalar que: "els veïns havien denunciat anteriorment a la policia el risc que comportava aquell pis, després que un diari hagués denunciat que guardava explosius de Terra Lliure". I l'Avui (9.05.89) tampoc no es queda curt i dóna encara més volada a les fantasies dels suposats veïns tot publicant un apartat específic: "Recel entre els veïns" i posant en veu d'uns testimonis anònims aquestes paraules: "algunes vegades arribaven ferits (al local) i deixaven un regueró de sang per tota l'escala". Aquest diari en català no s'està tampoc de precisar encara en boca dels veïns que s'esperaven que "algun dia passés això".

Vet aquí, doncs, com per obra i gràcia de la premsa, la víctima (l'MDT) apareixia com un veritable culpable.

Més intoxicadora encara era la informació del diari El País que reproduïa estrictament fonts policials i afirmava el 9 de maig de 1989 "La policia sospecha que un sector de Terra Lliure pudo atentar contra la sede de l’MDT"; i seguint també les mateixes fonts, publicava el 5 de novembre, una versió semblant segons la qual l'atribució de l'atemptat era imputable "a sectores enfrentados del independentismo catalán".Cal recordar que en aquesta campanya de la premsa hi juguen un paper actiu, al costat de les forces polítiques parlamentàries dominants els líders del nou independentisme autoanomenat "tranquil", relacionats amb ERC i amb la Convenció per la Independència.

Davant aquesta onada de repressió i de pressions ideològiques per tal d'intentar fer entrar l'independentisme en els canals de la domesticació, el moviment continua la seva activitat política i va desplegant els seus projectes basats en la unitat per la base.

En aquesta perspectiva cal assenyalar que la repressió ajuda a accelerar la unitat d'acció dels independentistes que comença a nivell antirepressiu.

Els resultats electorals que havia obtingut Catalunya Lliure a les eleccions europees del 15 de juny de 1989, fan que aquesta organització se senti forta per desplegar el projecte del Front Patriòtic; més encara si cosiderem que aquesta proposta de Catalunya Lliure havia rebut el suport explícit de la IV Assemblea de Terra Lliure. Aquesta fracció de l'organització es trobava aleshores en un intent de demostrar la seva capacitat operativa, amb la realització de nombroses accions, encara que poc importants qualitativament. Accions fetes amb l'objectiu d'aparèixer públicament com l'única organització armada legítima.

A Catalunya Lliure s'hi havia integrat el PSAN, un sector del Front Nacional de Catalunya i, sobretot, un nombre important de joves que s'organitzaren a l'entorn del col·lectiu Maulets. Amb aquest capital polític, Catalunya Lliure s'implanta en un nombre important de comarques de la nació catalana, tot desenvolupant sobretot tasques d'agitació.El seu discurs queda limitat als quatre punts del Front Patriòtic (1) i a l'exaltació desmesurada de l'organització armada, que arribava fins al punt de qüestionar la legitimitat independentista de qualsevol col·lectiu que no donés un suport explícit a Terra Lliure.

Per la seva banda, el sector que s'havia mantingut amb el nom d'MDT continua el seu esforç per definir el seu projecte propi, la Unitat Popular. L'estiu de 1988 a la XI Trobada Independentista realitzada a la comarca del Garraf es concreta aquest projecte que és definitivament elaborat i aprovat a la III Assemblea Nacional de l'MDT de desembre de 1988.

El projecte d'Unitat Popular, ja s'havia apuntat al llarg de 1987 i com a concreció de la ponència PIC (2) però no és a finals de 1988 que es formula de manera més concreta com a proposta de confluència de tipus tàctic adreçada al conjunt de les classes populars catalanes a partir d'unes referències independentistes i de lluita contra l'opressió i l'explotació social.

Els anys següents veuran la concreció pràctica d'aquesta proposta. Però paral·lelament l'esforç s'orientarà a reforçar les bases de la unitat antirepressiva com a fonament imprescindible de tot projecte unitari.

Per la seva banda, el sector de Terra Lliure que no havia participat a la IV Assemblea de l'organització, havia manifestat en el moment de la ruptura que el fet d'avalar la concepció del Front Patriòtic portaria a la folklorització i trivilització de la lluita independentista, ja que la reivindicació de la independència passaria a ser un objectiu abstracte de tipus mític i buidat de contingut polític. I el que era més greu, segons aquest sector, era que la línia del Front Patriòtic i d'exaltació desmesurada de l'organització armada portava a caure en el debat inútil sobre la validesa o no de la lluita armada, fals debat que organitzacions com ERC havien insistit a provocar. La qual cosa portava cap a una falsa polarització de la militància independentista. Tot i que aquest sector de Terra Lliure semblava que havia d'haver quedat molt reduït en nombre, fou el que va intentar dur a terme els acords de la III Assemblea de l'organització. Aquesta voluntat de continuïtat va fer que acabés rebent el suport dels militants empresonats al llarg de l'any 1989. En els seus intents de reestructuració, aquest sector rep una forta repressió que el portarà a la pràctica inactivitat a partir de 1992.

D'altra banda, el sector que es reconeixia com a IV Assemblea, és objecte de fortes i successives caigudes. És a partir d'aquesta situació i de les anàlisis de Pere Bascompte, que Terra Lliure IV Assemblea, planteja la seva autodissolució el 1991.

Els passos cap a la unitat antirepressiva han estat difícils i lents. La situació de persecució de l'independentisme combatiu i especialment de l'MDT, especialment després de les bombes als locals, dificulten la cohesió interna i escampen la confusió i la desmoralització. Tot plegat fa que en un primer moment no existeixi un terreny favorable cap a la unitat i que l'únic aspecte remarcable sigui la consigna llançada des de l'MDT de la defensa de tots els presos i preses sense excepció, és a dir independentment de la seva adscripció política, consigna que va penetrant lentament al si del moviment antirepressiu. Aquesta obertura de la solidaritat es va practicant malgrat que per part d'alguns sectors de l'independentisme es continuïn mantenint defenses sectàries envers només els propis presos i sovint només envers un de sol.

En el pla de les resolucions polítiques concretes cal recordar que l'MDT acorda a finals de 1989 impulsar l'anomenat Pacte Antirepressiu. En un document informatiu intern del 8 d'abril del 1990 es recorda que el 12 de desembre de 1989 l'MDT havia fet arribar al Front Nacional de Catalunya, a la Crida a la Solidaritat i al PSAN, una carta on es comunicava que la Coordinadora Nacional de l'MDT en sessió ordinària celebrada el passat 26 de novembre havia pres la resolució relativa a la "necesssitat d'articular en la present conjuntura i en la perspectiva del 92, un Acord Antirepressiu dins l’àmbit de l'independentisme d'esquerra".

Els punts mínims d'aquesta proposta d'acord eren:

L'acord, tot i que va ser plantejat degudament a les diferents organitzacions, no va ser fet efectiu immediatament, però les gestions fetes de manera constant per l'MDT en aquest sentit ajudaren a anar millorant la col·laboració en la lluita antirepressiva.

Les pressions per la reinserció adreçades als presos i preses independentistes l'estiu del 1991 afavoreixen de retruc la unitat antirepressiva i concretament l'aparició d'una consigna antirepressiva clara en aquest sentit, l'exigència de "llibertat sense condicions". Les mobilitzacions antirepressives, entre les quals cal destacar les marxes a les presons i les vagues de fam de Nadal convocades any rere any, a partir d'aquesta època aniran presidides per aquest plantejament unitari. Serà també aquest enfocament el que portarà més endavant a la creació de la Comissió de Portaveus dels presos, encausats i encausades independentistes, endegada per mandat exprés dels independentistes empresonats l'any 1992.

És, doncs, després de les detencions del 92 que el panorama de la lluita antirepressiva es va clarificant encara més. D'una banda, els nombrosos presos i encausats i encausades de resultes de les detencions de l'estiu de 1992 designen una Comisssió de Portaveus perquè emplaci el govern espanyol i el conjunt de la societat catalana a trobar un solució política al problema de l'existència dels presos independentistes que mantingui la seva dignitat humana i política. Els escàndols de les reinsercions i delacions dels militants d'ERC del mes de desembre de 1992 ajudaran encara a deixar ben diferenciada aquesta opció. El mes de gener 1993 es constitueix aquesta Comissió de Portaveus integrada per Jaume Soler i Lluís Maria Xirinacs i Carles Castellanos, com a representants públics; i també per J.M. Cervelló, Joan Guinovart, Toni Infante, Toni Lecha, Ermen Llobet, Teresa Mas, Ramon Moragues, Carles Riera, Robert Samó i Narcís Sellas; persones totes vinculades a la lluita antirepressiva i des del punt de vista polític, membres del nou projecte de l'Assemblea d'Unitat Popular o pròximes a les seves posicions.

Aquesta Comissió de Portaveus fa la seva aparició pública a finals d'abril de 1993, i entre el maig i el juny de 1993 —i després de diverses mobilitzacions—, aconsegueix el trasllat dels presos en territori català i la seva concentració en un sol centre, Can Brians. I a principis del 1994, les gestions de la Comissió de Portaveus continuen però sense resultats positius a causa de la rigidesa de les posicions oficials entestades a obligar els presos a passar per la reinserció i la delació que marca la llei espanyola. La constitució d'aquesta Comissió representativa haurà servit, però, per a aconseguir conquestes parcials i per reforçar la unitat dels presos en una moments de forta tensió política.Paral·lelament es produeix un acostament de posicions al si de l'independentisme combatiu en la lluita contra la reinserció i la delació, que ha desvetllat reaccions de part de tots els sectors de l'independentisme; així, a partir dels diferents contactes establerts en el desenvolupament de la lluita antirepressiva es realitza un acte contra la reinserció on participen militants de les diferents organitzacions de l'independentisme combatiu. En aquest acte realitzat el 12 de març de 1993 hi participen unes de dues-centes persones i s'hi llegeix un manifest conjunt (elaborat bàsicament pels Comitès de Solidaritat, l'MDT i Catalunya Lliure) en el qual s'introdueixen elements d'autocrítica envers l'afebliment de la solidaritat que s'ha produït en algun moment al si de l'independentisme i es rebutgen amb contundència les mesures de reinserció i la delació que comporten.

D'aquesta manera les posicions de l'independentisme combatiu en el camp antirepressiu encara que no hagin arribat a una total unitat orgànica, sí que hauran quedat finalment clarificades i afermades políticament per tal que en endavant fos possible una unitat en les línies d'acció. I hauran servit també per anar consolidant l'espai obert per l'independentisme rupturista.

El desplegament d'un espai rupturista ha estat un fenomen llarg i paral·lel als avatars de la unitat antirepressiva.
Recordem que el moviment independentista, després de la seva expansió social del 1985-87 es trobava dividit al voltant dels diferents projectes que es proposaven d'englobar l'anomenat "independentisme sociològic". És així com cal interpretar la proposta feta pel PSAN ja a partir de 1987 de creació d'un Front Patriòtic (3). I també s'explica, d'aquesta manera, políticament el fet que aquesta proposta fos rebutjada entre el 1987 i el 1988 per una majoria de la militància de l'MDT; i que per aquesta raó els partidaris de les propostes de Front Patriòtic creessin el 1988 una nova organització, Catalunya Lliure. Per la seva banda, les propostes de la militància de l'MDT es plasmaren en la seva Tercera Assemblea Nacional del desembre de 1988 en el projecte d'Unitat Popular que intentava d'aplegar en un projecte de masses les propostes de lluita nacional i social pròpies de l'independentisme (4).

Tot aquest procés de definició de projectes polítics de tipus tàctic fou costós i més encara a causa del fet que les organitzacions independentistes que havien crescut sobtadament a partir de 1984 amb una militància disposada a l'agitació i a la mobilització, no comptaven amb prou maduresa política per debatre amb objectivitat les propostes programàtiques i organitzatives de tipus tàctic.

Cal recordar també que d'altra banda, la Crida a la Solidaritat, que es veia necessitada d'una concreció política més gran, també va experimentar els seus debats interns que la portaren a la separació progressiva dels sectors més partidaris d'una politització, en diverses onades entre el 1987 i el 1989; i més tard, a la seva autodissolució el juny de 1993 (5).

L'adopció d'ERC de les referències genèriques de l'independentisme, venia també a crear un nou element d'incidència en aquest panorama, especialment si tenim en compte que en la seva formulació interna adopta en un primer moment els eslògans i les formes genèriques d'un Front Patriòtic. En un apartat anterior hem tractat de l'abast important del projecte d'ERC, especialment de la seva incidència electoral. Convé considerar també en el present apartat, la importància d'aquest projecte com a pol polític aglutinador. Els posicionaments progressius d'aquesta força política com a organització amb aspiracions vers una hegemonia absoluta en el camp de l'independentisme i amb uns importants condicionaments electoralistes, han fet que s'anés definint com a força contraposada a l'independentisme combatiu.

Podem dir, doncs, que en bona part ERC ha anat creixent en detriment de les organitzacions independentistes precedents, molt particularment de les que es movien dins la mateixa àrea ideològico-política de Front Patriòtic. ERC s'ha anat convertint, doncs, en l'expressió de l'independentisme més moderat (o independentisme "tranquil", segons les pròpies definicions). A cavall de l'onada ideològica internacional de moderació dels anys 90, ERC esbossa un projecte independentista fonamentat en els interessos econòmics globals i per tant en unes dosis importants de conciliació interclassista, constituint-se així, de facto, en una mena de Front Patriòtic, però englobat en una estructura de partit amb totes les rigideses i contradiccions que un plantejament d'aquest tipus comporta. Aquesta és, a grans trets, la solució que dóna ERC al debat entorn de l'organització apropiada de l'independentisme sociològic.

Passada aquesta fase de debats interns entre 1987 i 1991, podem dir que s'ha ha anat, clarificant, doncs, lentament el panorama, de tal manera que es pot dir que s'estan configurant elements d'un nou espai que correspon a aquell independentisme que, de manera conseqüent amb els seus objectius, es proposa com a eix de la seva estratègia política, la ruptura amb el marc jurídico-polític establert. Com a primera conseqüència remarcable d'una certa evolució, podem observar que les diferències entre els projectes sorgits dels grups independentistes preexistents, s'han anat difuminant ja que la pràctica política concreta ha obligat a prendre uns posicionaments polítics i socials cada dia més pròxims tenint en compte, sobretot, que l'espai definit com a Front Patriòtic era ara ocupat en bona part pels nous platejaments d'ERC. I, d'altra banda, la unitat en la lluita antirepressiva (contra una repressió que no s'ha aturat) ha ajudat a acostar les posicions i a crear una base solidària cada dia més sòlida.

Les possibilitats d'una concreció política tàctica a partir de la situació de base del moviment independentista, s'obren a partir del 1989, amb l'agitació política entorn del Dret a l'Autodeterminació que porta una primera possibilitat de convergència de forces polítiques en la convocatòria de manifestació del febrer de 1990 ja esmentada. A partir d'aquí comença un procés gradual d'agrupació per la base, iniciat amb un manifest que és una crida a la creació d'una Assemblea Unitària per l'Autodeterminació el 8 de maig de 1991 (6). Entre els primers signants d'aquesta crida hi havia des d'independentistes històrics com Eva Serra, Blanca Serra, Teresa Alabèrnia, Antoní Masseguer i Carles Benítez, fins a líders del moviment popular de la lluita antifranquista com Lluís Maria Xirinacs, i tot un conjunt de persones representatives de diferents moviments socials. Malgrat que la representació sempre ha estat en aquesta assemblea a títol individual, s'hi podien trobar líders del moviment municipalista com Jaume Soler i Xavier Garriga, alcaldes d'Arbúcies i de Sant Pere de Ribes, representants del moviment sindical, vinculats a l'USTEC, i al TUC, com Toni Infante, del moviment antimilitarista com Jordi Muñoz etc. El ventall polític recobria un ampli arc de posicions que es reclamaven de l'independentisme (situades entre la Crida a la Solidaritat i el Moviment de Defensa de la Terra, per donar unes referències genèriques).

El 7 de novembre de 1991 es realitza el primer acte polític d'aquesta confluència en la commemoració del XXè aniversari de l'Assemblea de Catalunya que compta amb una nodrida assistència de representants de totes les forces socials integrades en el projecte. Amb aquesta celebració, l'Assemblea Unitària per l'Autodeterminació en procés de constitució volia recollir els aspectes positius del projecte unitari contra el franquisme, tot insisitint en la necessitat de desenvolupar avui un procés d'abast general d'unitat per la conquesta de la Independència.

A partir d'aquest moment l'Assemblea Unitària per l'Autodeterminació ha seguit el seu procés de maduració, i després d'haver travessat el cop repressiu del 92 amb un esforç de presència política pública amb els actes de la Marxa per la Independència, planteja la seva constitució definitiva el mes de març de 1993, amb el nom d'Assemblea d'Unitat Popular (abreujadament "l'Assemblea").

L'onze de setembre d'aquest mateix any 1993 representa la presentació pública d'aquest procés unitari.

Notes al Capítol 11

[1] Els quatre punts del Front Patriòtic són els següents:

[2] Vegeu l'apartat "la divisió de l'MDT" al capítol VI.

[3] De fet es tracta d'una concepció ja antiga del PSAN tal com es desprèn de les posicions d'aquest partit en el moment de la constitució de l'MDT (v. capítol IV).

[4] Les resolucions de la Tercera Assemblea de l'MDT plantegen un programa de 6 punts on es resumeixen els drets individuals i col·lectius del poble català al voltant dels quals es proposa d'articular una alternativa política nacional i popular:

Aquestes propostes serien ampliades a la IV Assemblea (desembre 1990) i a la V Assemblea (gener-febrer 1993) tot definint un nou projecte unitari i ressituant la funció de l'MDT al seu si.

[5] A partir de 1989-1990 (XII Assemblea) la Crida a la Solidaritat planteja la creació d'una Plataforma política unitària "Plataforma Popular per l'Autodeterminació" sobre la base d'11 punts on s'hi recollien "el reconeixement i exercici del dret a l'autodeterminació", el reconeixement de diferents drets individuals i col·lectius, l'amnistia per als presos polítics i de consciència" i la defensa ecològica del territori i la desmilitarització. Aquesta proposta era concebuda de manera diferent segons les diverses posicions. Per a Jordi Sànchez calia mantenir-se com a moviment cívic i optar per un acostament a ERC condicionat pel debat dels 11 punts. Per a Carles Riera calia avançar cap a una organització política unitària una Assemblea Nacional Catalana capaç d'incidir en la conjuntura política de nou pacte d'Estat que hauria de sorgir de la crisi del model autonòmic.
La posició de Jordi Sànchez fou la que prevalgué internament en la darrera fase de la Crida però no prosperà com ho posà de manifest la manca d'un espai polític que li permetés de sorgir políticament. (vegeu Monné i Selga, 1991, pp. 160-163).

[6] El Manifest del 8 de maig Cap a una assemblea unitària per l'autodeterminació, conclou així: "En aquesta línia, convoquem totes aquelles persones compromeses en la recerca d'una societat participativa o de democràcia directa; que afavoreixi la plena igualtat social i econòmica; que satisfaci els drets i les reivindicacions de les classes populars; amb un desenvolupament autònom, solidari i ecològic; antimilitarista i no patriarcal; integradora de tota la nació catalana; no discriminatòria per raons d'origen o d'opció; i de cooperació plena en el marc d'unes noves relacions entre els pobles".

torna a dalt

12. La conjuntura del 92 i les repercussions posteriors

Entre finals de juny i els primers dies de juliol de 1992, quan faltaven pocs dies per a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona té lloc una important operació repressiva contra l'independentisme —l'operació de més abast fins avui, sense cap mena de dubte— que hauria de tenir conseqüències importants més enllà dels fets del 92.Aquesta onada repressiva d'abans dels Jocs va tenir encara una continuació després de l'estiu, i aquest any tan anomenat, es clourà en un ambient de repressió extrema.

L'any 1992 haurà estat, doncs, un any remarcable en més d'un sentit i no s'haurà allunyat massa de les expectatives que s'hi situaven des de les anàlisis independentistes.

Tal com havia advertit l'independentisme ja amb uns anys d'anticipació (el 1984, la revista "Alerta" de Terra Lliure en feia una anàlisi detallada i més tard (núm 117, juliol 1985) la revista "Lluita" també insistia en el tema) els projectes oficials vinculats al 92 es plantejaven com una ofensiva de l'Estat espanyol de cara a imposar els seus interessos, contraris als interessos de les classes populars catalanes (1).

Els Jocs Olímpics i la implantació de l'Acta Única Europea eren les dues coartades ideològiques principals. Per obra i gràcia de la mitificació de l'esport es farien empassar als catalans tot un conjunt d'iniciatives econòmiques que servirien per a rellançar l'economia i engruixir els beneficis dels sectors capitalistes. Amb el pretext de l'Acta Única Europea es podria també passar (com s'ha vist més tard amb el debat entorn del Tractat de Maastricht) a un sistema polític i econòmic en mans d'una minoria de buròcrates i de capitalistes que escaparien més fàcilment a les pressions populars defensores dels interessos socials de la població.

La importància de l'objectiu espanyolitzador de l'Estat espanyol en la conjuntura del 92 era evident i anava adreçat a reforçar les empremtes espanyolitzadores damunt la població de les nacions oprimides, en un moment en què la integració europea i el creixement de la reivindicació del dret a l'autodeterminació feia témer als sectors dominants de l'Estat un allunyament de les referències espanyoles.

És per això que l'Estat espanyol va reforçar el caràcter nacionalista espanyol dels esdeveniments del 92 amb l'abocament de grans quantitats de capital a un projecte com l'Expo de Sevilla, la capitalitat cultural europea de Madrid i la celebració de Vº Centenario de la invasió d'Amèrica.

La pressió policial i ideològica en aquesta conjuntura va ser enorme ja que la discrepància de qualsevol d'aquests projectes titllats de "faraònics" per l’oposició ha estat tractada per la premsa oficial com un veritable sacrilegi. Malgrat això, durant els anys i els mesos immediatament anteriors a l'estiu del 92 l'independentisme havia participat activament en mobilitzacions contra les celebracions de caire espanyolista. El punt més elevat de la tensió té lloc, però, l'any 1992 al voltant de la repressió esmentada.

El 29 de juny, quan faltava menys d'un mes per a la inauguració dels Jocs Olímpics, són detinguts, sota la direcció del jutge Garzón i del capitost de la Guardia Civil Roldán, una desena de militants independentistes de Barcelona, Vic i Manresa sota l'aplicació de la Legislació Antiterrorista i de la llei Corcuera aprovada recentment. De les diferents detencions realitzades, són finalment interrogats i traslladats a les dependències de la Guàrdia Civil de Madrid, Joan Rocamora, Josep Musté, Esteve Comellas, David Martínez i Jordi Bardina. La informació i solidaritat independentista funciona amb rapidesa com havia passat amb les diferents operacions repressives contra el moviment. Però, passats els primers dies de detenció, al llarg dels primers dies de juliol es desferma una veritable allau de noves detencions en cadena arreu del país: Girona, Sant Cugat, Barcelona, Tarragona, Benicarló, València, Alginet...

Una seixantena de persones són detingudes en un ampli ventall professional i polític: són metges, periodistes, gent de tota mena i pertanyents no sols als CSPC o a l'MDT sinó també a ERC, al PCC i a Alternativa Verda...(2). A pocs dies dels Jocs Olímpics s'estén la impressió generalitzada que es tracta d'una veritable ràtzia amb l'objectiu d'ofegar qualsevol intent d'oposició o de propaganda amb motiu dels Jocs.

A aquesta impressió generalitzada, s'hi afegeixen les denúncies de tortures declarades per les primeres persones deixades en llibertat i posades en evidència especialment per les greus lesions de Marcel Dalmau...

Els senyals de protesta es van estenent socialment molt més enllà de les organitzacions polítiques independentistes. Associacions ciutadanes, òrgans de premsa com el Punt Diari de Girona i el setmanari El Temps es fan ressò de les informacions i denuncien l'agressió de què han estat objecte en les persones de treballadors seus. El clima general és reflectit fins i tot per sectors dels partits parlamentaris com CIU que demanen que hi hagi un control més gran de les detencions "que no pugui semblar que hi ha una acció o una voluntat d'actuar de manera indiscriminada" (3). Només el PP, el PSOE i particularment, el diari El País ( "operación necesaria") (4) es manifesten favorables a la repressió. Però aquesta no és la posició més estesa. En algun lloc (com en el cas de Girona) s'arriba a un estat d'opinió tan oposat a aquesta escalada repressiva que les posicions que hi són favorables es posen en evidència.

Tot i la pressió de l'opinió ciutadana, el PSC-PSOE bloqueja el 14 de juliol que el Parlament de Catalunya es manifesti sobre les detencions d'independentistes.

Les reaccions i mobilitzacions es multipliquen: concentracions a Girona el dia 11 de juliol i a Banyoles i Barcelona el dia 12 de juliol, manifestació a València el 14 de juliol, acte unitari al palau de la Música de Barcelona el 15 de juliol, acte independentista de denúncia al Pi de les Tres Branques el 19 de juliol... Les mobilitzacions s'estenen fins més enllà de l'inici mateix dels Jocs Olímpics: el mateix dia 25 de juliol té lloc el Concert de Cloenda de la Marxa per la Independència a Ripollet, el 29 de juliol una manifestació a Girona i el Concert "Catalunya vol viure en llibertat" etc.

En el clima de nerviosisme de la situació tenen lloc també atacs parapolicials contra la casa de l'advocat dels detinguts de Banyoles Joan Geli, la sanció al programa de Catalunya Ràdio "l'Orquestra" (que ja no tornarà a aparèixer després de l'estiu pel fet d'haver informat de les detencions) etc.

De resultes d'aquestes detencions i de tota la pressió repressiva desplegada al voltant dels Jocs Olímpics, al llarg de tot l'ant 1992 s'haurà estès, doncs, més al si del poble català un sentiment vague però ampli de rebuig a la funció de l'aparell administratiu i repressiu de l'Estat espanyol envers el nostre país.

Les actuacions policials prèvies als Jocs i el fort control policial semblava que havien garantit de manera gairebé absoluta el que es va anomenar en aquells moments la "Pau Olímpica", és a dir, les condicions per a la realització dels Jocs Olímpics sense mobilitzacions i sense l'aparició de posicions polítiques discordants dels designis de l'Estat espanyol entorn del Jocs.

Però diferents circumstàncies van anar fent que la pacificació forçada s'anés traduint en un sentiment generalitzat de desafecció política. En primer lloc hi havia el clima general de repressió i d'ocupació policial. Les detencions prèvies havien alarmat la població i la vigilància policial es feia palesa a tot arreu fins al punt de provocar nombrosos conflictes amb la població civil. Cal remarcar especialment la repressió durant el recorregut de la flama olímpica (amb presència de tanquetes a Banyoles i enfrontaments a Vic), l'actuació policial el dia de la inauguració dels Jocs (destruint i confiscant senyeres als participants). En algunes poblacions com a Banyoles els enfrontaments entre la població i la Guardia Civil eren constants tal com ho recull El País del 27 de juliol.

La Campanya de la Crida i Òmnium Cultural entorn del lema "Freedom for Catalonia" aconseguí un ressò internacional després de l'acció propagandística a l'acte d' inauguració d'Empúries i la presència de banderes catalanes en tot el recorregut de la flama olímpica.

La Generalitat de Catalunya publicà en alguns òrgans de premsa internacionals una propaganda presentant la situació dins Catalunya de la, realització dels Jocs. Aquesta acció innocent i les diferents activitats fetes per donar a conèixer la realitat de Catalunya i la seva situació de submissió comptaren amb un suport clar de la majoria de la població catalana i provocaren reaccions aïrades i ridícules per part dels sectors espanyolistes. El diari EL PAÍS deia en un seu editorial del 9 de juliol qualifica la campanya de "Freedom for Catalonia" de "Campaña Paraolímpica" fent una bona exhibició de la seva ideologia subjacent.

Passats els Jocs Olímpics la repressió contra l'independentisme continua. Segons l'OBS del 29 de juliol, el representant del govern central espanyol a Catalunya, Martí i Jusmet, havia intercedit per evitar els escorcolls de les seus d'ERC i d'Òmnium Cultural.

Tal com hem assenyalat al capítol X, després de l'estiu hi ha una nova ofensiva repressiva lligada a operacions de reinserció i delació en cadena on s'hi troben compromesos alguns detinguts vinculats a ERC.

Una anàlisi global de la repressió durant el 1992 ens mostra, així, ben clarament que l'objectiu era aprofitar la conjuntura del 92 —justificadora de control repressiu— per donar un cop contra l'independentisme amb una doble finalitat: destruir les organitzacions més combatives i domesticar i atemorir la resta de l'independentisme i la població en general.De tota manera els resultats finals del 92 no es poden simplificar en aquesta fita repressiva del poder espanyol.

En resum podem dir que les diferents expectatives ideològiques i polítiques situades des del poder en aquesta data del 92 no arribaren a fer-se realitat per diferents raons. Tot seguit en fem un breu balanç.

Pel que fa als intents d'impulsar el projecte europeu capitalista, ja hem vist les crisis que ha sofert el projecte a Dinamarca i a França i l'evolució posterior que han estroncat la viabilitat de l'anomenada "Europa de les Multinacionals". Aquesta qüestió encara generarà més debat i confrontació entre les concepcions d'Europa pròpies de les classes populars i de les nacions; i les concepcions del capitalisme monopolista que no han volgut ni reconèixer el dret a l’autodeterminació com a criteri polític ja que han postulat repetidament la intangibilitat de les fronteres (malgrat que la realitat va desmentint contínuament aquestes pretensions d'una punta a l'altra d'Europa).D'altra banda, els intents d'espanyolització preparats amb tant d'interès i recursos, tampoc no han aconseguit plenament els seus objectius. Així si bé l'Estat ha aconseguit fer identificar en part el públic català amb els símbols de l'esport espanyol, l'eventualitat dels Jocs Olímpics ha estat aprofitada per fer conèixer la realitat de Catalunya i per refermar un poc més la consciència de la identitat nacional. Les reaccions aïrades dels polítics espanyols (i espanyolistes) davant les manifestacions de defensa de la identitat catalana han servit encara per definir vers una orientació independentista aquest impuls d'autoidentificació.

Un altre mite espanyol com el del Vº Centenario no ha sortit tampoc reforçat ja que al capdavall el que ha ressaltat més al voltant d'aquest intent de commemoració ha estat la situació d'opressió de la població indígena d'Amèrica.

L'ofensiva repressiva és la que ha tingut més repercussions negatives immediates i ha aconseguit alguns dels seus objectius en un doble sentit: d'una banda ha representat un cop molt fort a l'independentisme combatiu de tal manera que ha dificultat seriosament la seva actuació al llarg d'aquest any la qual cosa ha fet baixar molt sensiblement la veu de la dissidència política durant les celebracions del 92; i d'altra banda, ha aconseguit de doblegar en aquest camp antirepressiu els sectors més moderats de l'independentisme encapçalats per Àngel Colom i Jordi Vera tot fent-los entrar en les propostes de reinserció i delació fetes per l'Estat espanyol. Un sector de l'independentisme trencava així amb l'esperit solidari propi de tot moviment popular i entrava dins una lògica de reconeixement de la legitimitat de l'Estat. Ara bé, les conseqüències d'aquesta ofensiva repressiva de 1992 no s'acaben en els resultats més immediats ja que d'una banda, l'Estat es troba amb els escàndols lligats a unes detencions sentides com a injustificades judicialment per part de la majoria de la societat catalana i vistes, a més, amb horror pel fet que totes han anat acompanyades d'escandaloses tortures.

I d'altra banda l'erosió de la imatge dels sectors més moderats ha estat també tan exagerada en el camp antirepressiu que ha contribuït a clarificar les ambigüitats d'aquests sector i ha deixat així el camp molt més obert per a l'avanç i consolidació de les posicions de l'independentisme conseqüent.

Fent, doncs, un balanç general podem dir que l'independentisme ha capejat finalment aquest temporal esperat i si bé n'ha resultat afectat i el moviment popular ha perdut capacitat de reacció durant el 1992, els objectius de l'Estat cal considerar-los en bona part frustrats. Aquest fet és molt important perquè aquest any 1992 ha estat segurament una de les oportunitats més importants de l'Estat espanyol per vehicular amb més facilitat els seus projectes polítics i econòmics d'una manera global i amb una més forta coartada per a la seva actuació ideològica i repressiva.

La premsa mateixa mostrava diferents fenòmens derivats d'aquesta operació repressiva. El Punt del 14 de juliol publicava una opinió generalitzada segons la qual els fets havien contribuït de manera important a fer créixer el sentiment independentista al si del poble català. Des d'un altre punt de vista el diari El País del 9 de juliol reconeixia dolgut com s'havia estès la desconfiança envers l'Estat a Catalunya arran dels esdeveniments que comentem. I, altre cop El Punt, del 8 d'agost, publicava una opinió que expressava que "estem en un estat policíac".

Després de dos anys, la sensibilitat encara que ja una mica esmorteïda pel temps resta viva com ho demostren la receptivitat que tenen al si del món solidari les gestions adreçades a denunciar les tortures (campanya contra la tortura impulsada per diferents instàncies com l'ACAT —Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura—, Amnistia Internacional entre d'altres...), i la pressió popular per la llibertat dels independentistes encara empresonats després de dos anys, pressió que ha portat a la presentació (a partir del mes d'abril de 1994) d'un devessall de mocions municipals a favor de la seva llibertat i ha permès l'endegament d'una important campanya de solidaritat els passats mesos de maig i juny (5).

L'escàndol en què s'ha vist implicat en aquestes dates, Luís Roldán, director general de la Guàrdia Civil, coincidint amb els dos anys d'aquelles detencions (acompanyades d'uns abusos i tortures que aleshores aquest mateix personatge es va esforçar a encobrir) és una mostra evident de les febleses i contradiccions d'un sistema polític espanyol sorgit del franquisme sense ruptura; alhora que és també una confirmació de la justesa de les reivindicacions independentistes en el seu objectiu de bastir un poder emanat del poble i lliure dels ròssecs del passat d'un Estat que mostra un cop més el seu caràcter corrupte i repressiu.
 
Notes al Capítol 12

[1] Entre els dies 10 i 19 de maig de 1990, van tenir lloc unes Jornades contra les agressions del 92, de les quals se'n va publicar un dossier i es va editar una cinta de vídeo entorn del tema (vegeu Bibliografia).

[2] La llista completa dels detinguts en aquesta operació repressiva els podeu trobar a la llista general dels detinguts seleccionant els 35 que figuren entre les dates del 28 de juny al 14 de juliol de 1992 (excloent-ne els detinguts a Mataró el 9 de juliol). Més persones resultaren encausades i hagueren de declarar, entre d'altres Carles Benítez, Carles Castellanos, Carme Porta, Narcís Sellas i Alfred Ferrer. Finalment, han restat pendents de judici 25 persones, quatre de les quals encara restaven a la presó el mes de juliol de 1994: Josep Musté, Joan Rocamora, David Martínez i Esteve Comelles.
La resta, pendents també de judici, són: Marcel Dalmau, Ferran Ruiz, Jaume Oliveras, Jordi Bardina, Vicent Conca, Ramon Lopez, Josep Poveda, Ramon Piqué, Eduard López, Eduard Pomar, Artur Escútia, Xavier Ros, Xavier Puigdemont, Xavier Tolosana, Àngel Pitarch, Jeroni Salvador, Vicent Coll, Francesc Puy, Josep M. Granja, Miquel Casals i Antoni Capdevila.

[3] Regió 7, 10.07.92

[4] El País, 9.07.93

[5] Les activitats més recents han estat el Sopar-Acte polític del 20 de maig amb una gran assistència, els actes i les concentracions al llarg del mes de maig i juny que finalitzaren amb l'acte central del dia 16 de juny a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona i la Marxa a la Presó i la concentració a Manresa el dia 18 de juny. Els presos havien mantingut una vaga de fam des del dia 2 de juny que finalitzà el dia 18 després que els portaveus de la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya haguessin signat un document en favor de la llibertat dels presos amb motiu dels dos anys de presó sense judici.
  

Epíleg

Hem acabat la redacció dels capítols d'aquest llibre a principis de l'any 1994, sense haver tingut, per tant, l'oportunitat de fer una valoració dels fets principals esdevinguts al llarg d'aquest any, uns fets que presenten aspectes remarcables per al conjunt del país i per a l'independentisme i que ens obliguen a afegir, si més no, unes breus reflexions.

La nova conjuntura del 1994 en el marc de l'Estat espanyol s'ha anat articulant en la proximitat de les eleccions europees del 12 de juny i també com a conseqüència dels resultats, després de la consulta.

La proximitat de la contesa electoral ha revifat els atacs contra l'aliança PSOE-CIU, en el govern de l'Estat espanyol, atacs que s'han reduït ben aviat a simples agressions a Catalunya i a la catalanitat. I d'altra banda, la força política que es presentava com a independentista a Catalunya (ERC) s'ha quedat en aquestes eleccions sense representació a nivell europeu.

Aquests fets introdueixen canvis en la conjuntura política catalana i en les opcions de l'independentisme. La majoria d'anàlisis fetes al si del moviment no dubten a afirmar que la conjuntura avança cap a una polarització en què el poder espanyol pot passar a mans del PP o de qualsevol aliança contrària als drets nacionals de Catalunya, mentre que al nostre país no hi haurà cap força estructurada per a fer front a aquesta ofensiva.

El nostre llibre s'atura aquí, però, ja que no és la nostra funció de fer especulacions de futur.

Amb aquest llibre voldríem haver aconseguit, però —això sí—, aplegar prou elements d'informació perquè es pugui tenir una visió global del que ha estat el moviment independentista fins avui. En aquest sentit pensem que un balanç general fet amb prou perspectiva ens assenyala que l'independentisme ha passat una primera etapa que pot ser qualificada com de primera prova de foc: ha emprès un nombre important de mobilitzacions i ha realitzat una tasca considerable de conscienciació al si de la societat catalana i ho ha fet superant successives onades repressives. La seva incidència social s'ha reflectit en diferents opcions electorals d'abast municipal i d'abast general i ha aconseguit d'introduir al si del poble català una certa cultura d'autodefensa contra les agressions a la terra (a la identitat nacional, als recursos econòmics, a l'entorn ecològic...). Malgrat les limitacions i contradiccions encara existents al si del moviment —i que no hem volgut amagar en la nostra exposició—, tota la tasca realitzada al llarg de més de quinze anys de lluites i mobilitzacions, ha portat a una situació en què el poble català es troba actualment encarat a un horitzó polític en el qual la conquesta de la Independència apareix no sols com un objectiu factible, sinó també necessari per a la seva plenitud nacional, cultural, econòmica i social.

La nostra contribució a l'anàlisi d'uns fets passats voldríem, doncs, que fos entesa com una aportació més a aquesta necessària projecció de futur.