Inici>>Documents>>La Constitució espanyola: les raons del no (I)
La Constitució espanyola: les raons del no (I)
Josep Anton Sànchez Carreté/ Humbert Roma
[Reproduïm gairebé sencer el llibre que Edicions La Magrana va editar el 1978 per fornir d'arguments als i les qui s'oposaven al projecte de Constitució que havia aprovat el Congrés espanyol. Tot i que tota la seva argumentació no s'inscrivia plenament dins l'estratègia independentista, que en aquells moments s'estava elaborant, creiem que gran part d'aquests arguments haurien de ser coneguts per qualsevol independentista que vulgui explicar amb coneixement de causa la seva oposició a la Constitució espanyola.]
2. El text aprovat al Congrés espanyol
2.1 Monarquia, exèrcit i Estat
2.2 Drets i llibertats fonamentals
3. Conclusions: el no per l'alliberament de classe i nacional
4. Annex I: Les competències segons l'Estatut de Núria de 1931
5. Annex II: Les competències segons la proposta del Congrés de Cultura Catalana
L'aprovació d'una nova Constitució en un Estat capitalista és un element clau de la culminació d’un canvi en les formes de dominació de classe, produït per la impossibilitat, per part de la classe dominant, de mantenir el poder amb les velles formes. La Constitució és la llei que fonamenta les altres lleis, que es desenvolupa en normatives complementàries, el conjunt de les quals delimita jurídicament la vida política de l’Estat.
En el cas de l’Estat espanyol, la Constitució serà l’expressió jurídica d'aquest nou model d'Estat capitalista, del qual la burgesia ha necessitat dotar-se perquè el franquisme ja no li servia per a mantenir amb garanties la seva dominació.
Un text constitucional, per tant, no és bàsicament ni decisivament el resultat de l’equilibri de les forces parlamentàries, sinó que és fonamentalment el resultat d'un nou equilibri de forces entre les classes dominants i les classes dominades i entre les nacions de l’Estat, com a resultat d'una confrontació d’interessos oposats.
El text constitucional respon a les necessitats d'organització de l’aparell de l’Estat que té la classe dominant per fer front a la profunda crisi no solament econòmica sinó global de la societat capitalista i a l’augment previsible de la lluita de masses anticapitalista. En aquest període històric de crisi del model de desenvolupament capitalista, és també l’expressió jurídica de les necessitats d'acumulació del capital.
L'objectiu de la classe dominant en aquesta confrontació és limitar al màxim les llibertats de les classes dominades, deixar el més ampli "marge a l’arbitrarietat del poder, i posar els més grans obstacles a possibles mesures de transformació econòmica i social. És a dir, reforçar i consolidar el seu Estat. Cedint solament allò que és imprescindible, per tal de mantenir el poder.
Per a les classes dominades, en canvi, es tracta de garantir les llibertats fonamentals, posar els màxims límits a l’arbitrarietat del poder i limitar al màxim els possibles obstacles jurídics que podrien impedir en un moment polític favorable l’adopció de mesures de la formació econòmica i social. En definitiva, debilitar al màxim l’Estat burgès.
Una Constitució pot ser fruit o no d'un pacte polític entre els representants de la classe dominant i les oprimides, però sempre serà una Constitució de classe, perquè en això, com en tot el que fa referència a la vida política, no hi ha neutralitat possible. El que caracteritza la Constitució que se'ns presenta a aprovació no és tant que sigui pactada o no, sinó que ha estat la classe dominant la que ha dirigit i controlat aquest procés de canvi, i ha imposat per tant les condicions fonamentals d'aquest pacte, davant la renúncia per part de l’esquerra a defensar i mantenir una posició de classe en el curs d'aquest procés.
A la vegada, la Constitució acompleix una funció ideològica. Mitjançant els principis jurídics constitucionals formals de la sobirania popular i de la igualtat de tots davant la llei, en un Estat capitalista, la burgesia dominant pretén presentar aquest Estat com a universal, com un Estat de tots. Així, eleva l’Estat a la categoria del que anomena «Estat social i democràtic de dret», i qualifica la seva funció repressiva, com a «garantia de l’ordre constitucional».
El caràcter de classe de l’Estat, en aquestes condicions, es fa menys evident no tan sols per la complexa articulació de la societat en institucions i poders diversos, sinó fonamentalment per la integració de les organitzacions de la classe obrera i altres classes oprimides (partits, sindicats...) en l’aparell de l’Estat. La societat capitalista avançada permet presentar la realitat social com a «interès comú», del qual participen i el qual estan obligats a defensar tots els sectors socials tant burgesos com populars. Aquest suposat «interès comú» és el que a nivell constitucional es concreta en el principi de la, «sobirania popular», i a nivell d'eslògan polític en el que s'anomena «defensa de la democràcia».
La universalitat de l’Estat burgès, però, és una universalitat merament formal no solament perquè deixa intacta una realitat social opressora que buida de contingut el mateix principi de la sobirania popular, sinó perquè aquest mateix Estat és la principal garantia de pervivència d'aquesta realitat social opressora. En la pràctica real s'estableix una profunda contradicció entre aquest principi constitucional de la plena sobirania popular i el principi de garantia de la propietat capitalista, fonament de la dominació burgesa.
En aquestes condicions, la Constitució -convertida en la «Constitució de tots», «ni capitalista ni socialista, sinó neutral»- esdevé un instrument molt eficaç a nivell ideològic per a organitzar el consens de les classes oprimides entorn a la defensa de l’Estat burgès i les anomenades, «institucions democràtiques».
El projecte de Constitució aprovat pel Congrés de Diputats de l’Estat espanyol és presentat ara, pels partits participants del pacte constitucional, precisament com una «Constitució de tots». Alvàrez Miranda, president del Congrés i membre d'UCD, va dir en el discurs de cloenda dels debats constitucionals: «Es una Constitución de todos. Ninguna ideología se ha impuesto a las demás.» I afegí: «Nadie podrá levantarse ilícitamente contra una Constitución que defiende los derechos humanos, entrega la soberanía al pueblo, respeta y acoge a las minorías y asegura las reglas de convivencia de la comunidad dentro del marco del mutuo respeto. Igualmente nadie podrá afirmar que el Estado utilice la violencia como medio de defensa de intereses que no son de todos. El Estado tendrá como misión velar por que se respete esta Constitución, precisamente porque, respetarla es asegurar la convivencia.» [1]
Per tant, segons Álvarez Miranda, representant del partit del govern, un partit que representa directament els interessos de la burgesia i el gran capital, la Constitució recull i defensa els interessos de totes les classes socials, tant els de la dominant com els de les oprimides. En conseqüència, qui atempti contra aquesta Constitució no ho fa contra el poder de la classe burgesa dominant sinó contra tota la societat i, per tant, la violència de l’Estat es legitima en base a la defensa d'uns interessos que són «de tots».
Aquesta mateixa anàlisi, plenament coherent en boca d'un representant de la burgesia, pot sorprendre quan és feta per representants de partits d'esquerra, que es caracteritzen com a partits de classe, que es reclamen del marxisme i el socialisme. Les paraules, però, de dirigents del PCE-PSUC i del PSC-PSOE en parlar d'aquesta Constitució no són tan allunyades de les formulades pels homes d'UCD. Santiago Carrillo; secretari general del PCE, configura, per exemple, l’Estat que sorgeix d'aquesta Constitució no com un Estat de classe sinó com «un Estado en el que todos los españoles, en el que todos los pueblos de España, puedan vivir hermanados y en paz» [2] I Felipe González, secretari general del PSOE, expressà «ese deseo apasionado y sincero de que nuestro pueblo apoye y defienda este texto constitucional, que no es el nuestro indudablemente, como no es el de ningún partido, pero es lo bastante propio para la ideología de los socialistas, para que lo defendamos con entusiasmo, para que reclamemos de todos los ciudadanos que lo defiendan con ardor». [3]
Deixant, doncs, ben clars quins són els fonaments i quin és l’objectiu d'una Constitució en, un Estat capitalista, cal afegir també que això no vol dir que, des d'un punt de vista de classe i nacional, ens sigui indiferent el resultat de la batalla constitucional. Ben al contrari. Encara que es tracti de l’estructuració de l’Estat capitalista, als treballadors i al poble de les nacions que hi són integrades no els és indiferent com es configurà aquest Estat. És necessari el debat sobre els aspectes fonamentals de la crítica marxista de l’Estat burgès -que hem recollit en els paràgrafs anteriors i que no poden ser deixats de banda a l’hora d'una anàlisi de classe i nacional del procés constitucional-, però de cap manera no es pot menysprear l’anàlisi de la problemàtica constitucional concreta. Perquè, encara que una Constitució no vagi més enllà dels límits de l’economia capitalista, pot deixar un marge més o menys ample per a l’organització i l’exercici dels drets dels treballadors i les nacions, pot obstaculitzar decididament o facilitar la possibilitat d'avançar en la via cap al socialisme i l’alliberament nacional. I això no ens és indiferent.
No ens és indiferent, en conseqüència, el reconeixement i la garantia de les llibertats fonamentals, la forma d'organització de l’Esta, el reconeixement del seu caràcter plurinacional i del dret a l’autodeterminació l’autogovern de les nacions, la possibilitat d'avançar transformacions econòmiques i socials en la perspectiva del socialisme, etc. Fins i tot a l’esquerra li interessa la màxima claredat en els mecanismes constitucionals.
En definitiva, també en la configuració d'una constitució capitalista, és decisiu com aborden la classe treballadora i les classes oprimides la batalla constitucional. L'actitud de les seves organitzacions i els seus representants polítics al llarg d'aquesta batalla és transcendental perquè la conseqüència sigui un text constitucional favorable als seus interessos o una Constitució restrictiva i limitativa dels drets democràtics i nacionals.
1.1 Política de classe o política de consens
La crisi del règim franquista va ser fruit fonamentalment de la lluita del moviment obrer i popular, i de la lluita de les nacions oprimides per l’Estat espanyol, en ascens. Els efectes de la greu crisi econòmica van ser també un altre factor decisiu en el desenvolupament de la crisi d'aquell model polític de dominació.
Des de la mort del dictador Franco, però, un fantasma ha recorregut els diversos indrets de l’Estat: el fantasma de la desestabilització. La idea propugnada de la possibilitat de reinstauració d'un nou règim totalitari ha estat omnipresent en la lluita política i social. El fantasma de la desestabilització, hàbilment utilitzat per l’oligarquia i argüit tant des del govern com des de l’esquerra reformista, ha portat a l’acceptació per part d'aquesta última de l’anomenada política de consens i ha suposat una continuada forma de xantatge al poble treballador. L'esquerra reformista ha abandonat pràcticament -en aquest període inestable de transició- la política de masses, i ha renunciat a dur a terme una política autònoma de classe malgrat la seva majoritària influència entre treballadors. El procés de canvi polític, era conseqüència, ha estat i continua essent dirigit per l’oligarquia, que ha mantingut intacte en tot moment no tan sols el seu poder social sinó també el seu poder polític, el seu Estat. Els ajuntaments, l’Administració de l’Estat, l’aparell repressiu i l’empresa pública, continuen pràcticament a les mateixes mans que sota el franquisme, romanen intactes.
Mentre l’esquerra reformista s'ha lliurat amb entusiasme a la política de consens, abandonant els plantejaments de trencament democràtic i acceptant la via de la reforma pactada, que va deixar intactes els principals aparells d'Estat del franquisme, la dreta encapçalada per UCD ha esmerçat els seus esforços en construir un nou model polític d'Estat, cedint únicament allò que li era imprescindible per tal de continuar mantenint el poder. El franquisme continuà impregnant tot aquest període. Els resultats de les eleccions del 15 de juny de 1977, malgrat els seus importants condicionaments antidemocràtics, en donar una àmplia majoria a les forces d'esquerra, sobretot a les zones amb més consciència de classe i nacional, posaren de manifest la profunda voluntat de canvi, polític i social existent entre els treballadors i els sectors populars: Aquesta voluntat de canvi es posà també en evidència a les importants manifestacions de masses que es produïren després de les eleccions, especialment a Catalunya en ocasió de la Diada Nacional de l’Onze de Setembre de 1977.
Tots aquests aspectes, que demostren la profunda voluntat democràtica, progressista i nacional dels treballadors -malgrat els quaranta anys de confusió creada per la dictadura franquista, permetien abordar amb decisió, amb esperit d'ofensiva, la important batalla política de la Constitució: fonamentant-la en una política de masses, en el protagonisme popular que havia estat el factor fonamental de la crisi del franquisme, en la unitat de les forces d'esquerra, en la consolidació orgànica de la unitat sindical; en la defensa decidida del dret a la l'autodeterminació de les nacions; és a dir, en una política ofensiva que escometés la batalla constitucional des d'una perspectiva de classe i nacional.
Després de les eleccions generals del 15 de juny, però, l'activitat política va continuar essent portada a terme al marge dels treballadors i fins i tot del mateix parlament; aquesta marginació s'accentuà fins a esdevenir una pràctica política habitual. L'elaboració i l'aprovació dels Pactes de la Moncloa -decisius en aquest procés de marginació i desarmament ideològic de la classe treballadora- fou el primer fruit important del que es qualificà com a «política de consens».
Quant a la Constitució, aquest procés s'ha caracteritzat pel silenci mantingut per la ponència que preparà l'avantprojecte sobre el seu treball, fins que es va produir una filtració. El debat públic en el Congrés de Diputats -tant en la Comissió com en el Ple- ha estat pràcticament inexistent, traslladant-se l'autèntic debat i la negociació del text a reunions secretes entre les forces majoritàries de dreta i esquerra, al marge del Parlament. El text constitucional que ara hom pretén plantejar globalment a l'aprovació del poble ha estat elaborat mitjançant aquesta política de consens i és el resultat d'un pacte entre la dreta i l'esquerra.
L'esquerra reformista -l'única majoritàriament present al Parlament espanyol- ha participat del consens constitucional amb una especial voluntat de compromís amb UCD, que ha esdevingut l'eix de la seva activitat política en aquest procés constituent. Aquesta actitud ha estat justificada per aquests partits d'esquerra en la suposada necessitat d'afrontar l'alternativa de consolidar la democràcia o bé retornar a l'autoritarisme de l'època franquista.
Quines han estat, però, les conseqüències d'aquesta política? La política de consens ha representat per a l'esquerra la renúncia a plantejar el procés constitucional com una batalla política de classe; la renúncia a la mobilització de masses en defensa d'uns objectius constitucionals propis; la renúncia al debat públic, fins i tot en l'interior dels mateixos partits d'esquerra que s’anomenen partits de masses. En canvi, s’ha realitzat i es continua realitzant una intensa propaganda entre els treballadors sobre el suposat «interès comú» entre la classe obrera i l'oligarquia, entre dreta i esquerra, entorn al que es qualifica com a «defensa i consolidació de la democràcia». L'objectiu d'aquesta campanya de propaganda -i no de debat- no és cap més altre sinó crear falses il·lusions entre els treballadors assegurant-los que unes fórmules constitucionals i jurídiques, per elles mateixes, asseguren la liquidació del franquisme i l'establiment definitiu d'un règim democràtic.
De la seva banda, mentrestant, la burgesia representada per UCD i AP -i a Catalunya també per CDC- ha utilitzat tots els seus recursos per tal d'assegurar les màximes garanties per als seus interessos de classe en el text constitucional, introduint-hi fins i tot aspectes insòlits en una Constitució capitalista com és la definició del sistema econòmic (economia de mercat) o la garantia del dret al lock out patronal. La burgesia, al llarg d'aquest procés no ha renunciat a una política ofensiva, que li garantís de mantenir la seva iniciativa: mobilitzacions i concentracions massives de la patronal, mobilitzacions en favor de l'ensenyament privat, intervenció de la jerarquia catòlica en el procés constitucional, etc. Fins i tot en els moments decisius d'aquest procés -com en la polèmica amb el Partit Nacionalista Basc sobre el restabliment dels drets forals a Euzkadi- ha estat present l'amenaça d'allò que s'anomena «poders fàctics».
En conseqüència, en el curs del procés constituent la correlació de forces s'ha decantat cada vegada més cap a la dreta. La política de consens assumida per l'esquerra reformista ha significat la pràctica inexistència d'uns plantejaments de classe i nacionals en el debat del Congrés de Diputats, amb l'excepció del diputat d'Euzkadiko Ezkerra, Francisco Letamendia (i des d'un punt de vista no revolucionari, les posicions democràtiques radicals i nacionalistes conseqüents del diputat d'ERC Heribert Barrera).
Això ha creat un buit, una sensació de desencant, confusió i inseguretat, que ha fet que molts sectors socials que varen votar als partits d'esquerra se sentin avui sense representació política autèntica. «No és el meu enemic qui mereix el càstig més gran -comentava fa ara més d'un segle, en una ocasió similar, Ferdinand Lassalle-, sinó qui, anomenant-se el meu representant i tenint com a missió defensar els meus drets, els ven i els traeix.» [4] Aquesta situació de desorientació política i d'indiferència creixent que s'evidencia actualment no porta sinó a un enfortiment encara més gran de la dreta. Així, una batalla tan transcendental com aquesta, que hagués hagut de suposar un pas endavant important per a les forces de l'esquerra, esdevé en realitat -com a fruit d'una política a la defensiva, fonamentada en el pacte i el compromís- un pas més en el seu afebliment i una victòria de la dreta que surt notablement afavorida d'aquest període de transitorietat.
L'elaboració del projecte de Constitució ha evidenciat, d'altra banda, el caràcter fictici i formalista del principi jurídic constitucional de la sobirania popular. La Constitució és en realitat fruit d'un pacte, mitjançant el govern Suárez, amb el poder preexistent, l'aparell burocràtico-militar de l'Estat capitalista espanyol, mantingut intacte en el procés de canvi polític. La intervenció implícita d'aquest poder ha estat evident, condicionant entre d'altres qüestions la permanència inqüestionable de la Monarquia instaurada pel general Franco com a forma de govern, i la unitat de la «nación española». (Tan decisiva és la presència d'aquest poder en aquest període de canvi polític que ni tan sols s'ha qüestionat que l'amnistia no hagi beneficiat amb plenitud aquells militars de la Unión Militar Democrática expulsats de l'exèrcit per les seves activitats democràtiques sota el franquisme i encara no readmesos. L'empresonament i la condemna d'Els Joglars, mantinguts durant tot el procés constituent, n'és una altra prova.)
Santiago Carrillo ho reconegué públicament en el seu discurs d'aprovació del projecte constitucional al Congrés de Diputats, quan va dir: «Hemos actuado con responsabilidad porque conocemos los factores en que nos movemos y porque fuera de aquí hay factores difíciles de controlar desde el parlamento.» [5]
¿On queda, doncs, el principi de la sobirania popular si els diputats, representants legals del poble, no han actuat amb plena llibertat? Santiago Carrillo reconeix -i fonamenta en això la seva acceptació d'un determinat text constitucional- que hi ha «factors» (en realitat, aparells d'Estat) difícils de controlar pel Parlament, que és teòricament l'òrgan representatiu i fonamental del poder polític en una democràcia representativa.
1.2 Sobirania nacional o reestructuració de l'estat centralista
En l'actual procés constituent de l'Estat espanyol, no ha existit una autèntica política de defensa de la nostra sobirania nacional per part dels partits parlamentaris catalans, amb excepció del diputat d'ERC Heribert Barrera. Ni els partits d'esquerra ni el partit burgès que es defineix com a nacionalista (CDC) han defensat amb claredat la sobirania nacional de Catalunya i els nostres drets nacionals.
Perquè el que s'anomena «problema nacionaI» no és un problema de reestructuració de l'Estat espanyol, com pretén dir Jordi Solé Tura (PCE-PSUC) quan manifesta: «No se trata de resolver únicamente el problema de las nacionalidades históricas sino de rehacer todo el sistema estatal sobre la base de la descentralización y el autogobierno.» [6] Sinó que es tracta d'un problema de reconeixement de la plena sobirania nacional, com defensà Heribert Barrera al Congrés: «Sobirania vol dir dret a l’autodeterminació.» [7]
Per això, respecte al fet nacional, hi ha una línia divisòria entre els qui defensen el concepte de sobirania com a dret a l'exercici de l’autodeterminació, és a dir, el dret de les nacions a la lliure separació i a la formació del propi Estat, el dret a decidir lliurement si romanen unides a altres nacions o no i la forma estatal que, en aquell cas, tindria la unió, i els qui es plantegen únicament la reestructuració de l'Estat centralista únic, en base a la descentralització i l'autonomia com a mitjà per a fer més eficaç l'Estat capitalista modern i pal·liar en qualsevol cas la resistència del poble de les diverses nacions de l'Estat en lluita perla seva sobirania. Aquesta segona posició, contrària explícitament o implícita al reconeixement del ple dret a la sobirania nacional, correspon a aquelles forces que, per una o altra raó, volen un Estat fort i eficaç i conceben la descentralització i l'autonomia com una forma precisament de reforçar i enfortir aquest Estat. Per això, s'oposen consegüentment a la constitucionalització del dret de les nacions de l'Estat a l'autodeterminació, perquè representa una amenaça per a la mateixa permanència de l'Estat.
Per a aquestes forces, el reconeixement de les autonomies a la Constitució no deixa d'ésser una forma de regionalització de l'Estat, una possibilitat de descentralització administrativa que faci més eficaç el propi Estat, buidant així de contingut la reivindicació de l'alliberament nacionaI. Per això, la inclusió del terme «nacionalitats» al projecte constitucional-incorporat en la política de consens, a canvi de l'explicita declaració de la «nació espanyola» com a «pàtria comuna i indivisible», on resideix la «sobirania nacional»- no és sinó una cortina de fum que permet amagar totes les concessions fetes a l'hora de la defensa dels drets nacionals. És significatiu com pel que fa al capítol de les autonomies, va ser impossible aconseguir dels partits parlamentaris catalans una actitud unitària ni que fos per a defensar les màximes competències per a les institucions autonòmiques i una política comuna al Congrés de Diputats. Cada partit va preferir fer la seva pròpia política, en defensa dels seus propis interessos per tal que res no el lligués si no eren els seus compromisos partidistes, tant amb altres partits estatals als quals estan estretament junyits com amb el partit del govern central. No hi va haver una política unitària catalana que al Congrés de Diputats mantingués, en el curs del debat constitucional, la trajectòria unitària de l'Assemblea de Catalunya i els seus principis.
En canvi, després, quan s'arribà al Senat -una vegada culminat el pacte sobre un text constitucional que retalla notablement el dret a l'autogovern i les competències dels organismes autonòmics, nega el dret a l'autodeterminació i consagra la «unitat de la nació espanyola» i l'Estat centralista- els partits parlamentaris majoritaris al Principat (PSOE-PSC, PSUC i CDC) han fet crides demagògiques a la unitat dels senadors de l’Entesa dels Catalans en la defensa del text pactat al Congrés. Fins arribar, en aquesta demagògica actitud, en demanar la unitat per a la defensa del que han pactat els altres, a excloure de l'Entesa els senadors Lluís Maria Xirinacs (independent) i Rossend Audet (ERC), que es proposaven la defensa decidida dels nostres drets nacionals.
En definitiva, la renúncia dels partits de l'esquerra reformista a la defensa decidida de la sobirania nacional en el curs del debat constituent no és sinó una altra prova de la seva renúncia a abordar aquesta batalla des duna actitud de classe. Perquè solament des d'una autèntica política de classe, des d'uns plantejaments estratègics de ruptura revolucionària amb l'Estat capitalista, que es proposin el seu afebliment i la seva destrucció, i no la seva consolidació i el seu reforçament com vol el reformisme, es pot abordar la lluita per l'alliberament nacional i portar-la fins a les darreres conseqüències. Perquè, de fet, l'origen de l'opressió nacional és el mateix que el de l'opressió de classe i és el mateix Estat opressor el que cal destruir per aconseguir l’alliberament de classe i nacional.
1.3 El procés constituent una batalla de classe
A l'Estat espanyol no s'ha produït una situació de ruptura revolucionària i és evident que la batalla constitucional es produeix entorn a una estructura d'Estat burgès. No es planteja si lluitem per una constitució socialista o capitalista en aquest moment històric concret, perquè això seria un plantejament no lligat a la realitat actual. Aconseguir una constitució socialista no és sinó una conseqüència d'un procés revolucionari previ, sense el qual aquella no és possible o esdevindria paper mullat.
És clar, doncs, que en aquestes condicions el dilema és un altre. El que avui sens planteja en aquesta batalla constitucional és si la burgesia i el seu Estat en sortiran debilitats o enfortits, o bé si en sortiran enfortides o debilitades la classe obrera i les classes dominades. Perquè no és el mateix per a la classe obrera lluitar pel socialisme sota un Estat burgès feble que sota un de fort.
L'objectiu d'una autèntica política de classe en el curs de la batalla constitucional ha d'ésser, doncs, plantejar-la de manera que l'Estat en surti més dèbil i inestable, a la vegada que el moviment polític de masses dels obrers i els sectors oprimits en surtin enfortits tant ideològicament com organitzativament, i havent-se dotat fins i tot en aquest procés d'altres formes de participació política a més de les tradicionals.
Per a portar a terme aquesta batalla en aquestes condicions, caldria que l'esquerra hagués concretat aquests objectius en un programa constitucional propi, que hauria d’haver inclòs, entre d'altres, aquests punts fonamentals:
-La defensa de la forma de govern republicana, perquè és la que dóna més garanties de control democràtic dels aparells de l'Estat.
-La configuració de les Forces Armades com un estament més de funcionaris de l'Estat, sotmès al Parlament i al control democràtic, amb el reconeixement de plenes llibertats polítiques i sindicals al seu si, acabant així amb el fictici apoliticisme i «neutralitat» dels seus membres, que solament fa que aïllar-los socialment i afavorir la seva supeditació a les concepcions ideològiques de les classes dominants.
-Establiment d'un règim parlamentari que no limiti el poder del Parlament en benefici del Govern. Un sistema representatiu estrictament proporcional, amb un Parlament ampli i un sistema electoral adequat que no privi sinó que afavoreixi la presència parlamentària dels partits de l'esquerra.
-Reconeixement de la realitat plurinacional de l'Estat espanyol, del dret de les nacions a l'autodeterminació, i d'àmplies competències d’autogovern a partir del principi del reconeixement de la sobirania nacional. Oficialitat de les llengües nacionals.
-Oposició a la inclusió en la Constitució de principis com el de l'economia de mercat, que són destinats a constitucionalitzar el sistema econòmic capitalista i a impedir les possibilitats de profundes transformacions per part de possibles governs d'esquerra.
-Reconeixement sense restriccions de les llibertats per als treballadors, especialment el dret de sindicació i vaga.
-Reconeixement efectiu dels drets de la dona i la joventut. Assegurant i defensant el programa feminista, i garantint l'accés de la dona i la joventut al treball i la vida política.
-Reconeixement d'altres formes polítiques de participació i d'organització a més a més de les tradicionals (govern, parlament, partits polítics, sindicats). Facilitant al màxim la participació directa dels treballadors i els ciutadans en general al debat i la presa de decisions polítiques.
-Reconeixement de formes d'intervenció i control dels treballadors en les empreses, tant privades com públiques. Desenvolupament i garanties eficaces dels drets socials col·lectius.
Per a la defensa eficaç d'aquests objectius calia, a més, per part de l'esquerra, acomplir un conjunt de condicions a l'hora d'abordar la batalla electoral. La primera i més important era un plantejament clar del que aquesta suposava. És a dir, deixar ben clar que per a la classe obrera aquesta és una batalla entorn a una constitució burgesa. Per tant, que no és possible de fer-se falses il·lusions: l'Estat pot sortir enfortit o debilitat -i el nostre objectiu és que surti debilitat-, però continua essent un Estat burgès. No és, en cap cas, un estat «neutral», ni és l'«Estat de tots». Continua essent, encara que sigui, debilitat, l'Estat de la burgesia, i per tant no és aquesta la batalla final per al seu enderrocament. Res del que s'aconsegueixi no quedarà garantit després d'aquesta batalla, perquè l'origen del poder de la burgesia no li ve donat pel que digui un text constitucional sinó pel lloc dominant que ocupa en les relacions de producció, en el conjunt de la realitat social.
Deixant ben clar això, l'esquerra hauria d'haver abordat aquesta batalla facilitant un ampli debat públic entre els treballadors i els sectors oprimits sobre els objectius a aconseguir, i endegant una àmplia mobilització de masses entorn a cadascun d'aquests objectius constitucionals.
L'esquerra reformista no solament no ha plantejat uns objectius propis des d'una posició de classe en la batalla constitucional, sinó que ha renunciat també tant al debat públic entorn a la Constitució com a la mobilització de les masses.
La batalla constitucional, a més, no té perquè concloure necessàriament amb un pacte si el text resultant no respon a les aspiracions i els interessos de la classe obrera i els sectors marginats. I en aquest cas, el vot negatiu és la forma més coherent i responsable de manifestar el desacord. Descartar el vot negatiu al conjunt del text constitucional pràcticament des de l'inici del procés constituent, per part de l'esquerra, no deixa de ser una arma més a les de mans de la burgesia a l'hora de tenir les mans lliures en el curs d'aquest procés.
D'altra banda, en el cas de no aconseguir l'esquerra els seus objectius constitucionals de forma substancial, la reforma de la Constitució ha de formar part de properes batalles polítiques, perquè la Constitució no és eterna ni sagrada, i té un caràcter contingent.
Per tant, el text constitucional que ara es presenta a referèndum no és quelcom que estigués predeterminat per una teòrica relació de forces inamovible i permanent durant tot el procés constitucional. Al contrari, el text definitiu és el resultat de tota una batalla política que es produeix en el procés de crisi i canvi del règim franquista a un altre model polític de dominació. Es tracta d'un procés dominat per la transitorietat i la inestabilitat, en el qual, encara que la seva direcció hagi estat en tot moment en mans de l'oligarquia, les forces d'esquerra no tenien perquè haver abandonat la batalla renunciant a plantejar-la des de les pròpies posicions de classe.
Per això, quan s'ha renunciat des d'un principi durant la batalla constitucional la defensa d'uns objectius, el debat públic i la mobilització de masses, argumentar ara com ho fa Solé Tura que aquesta «és la millor Constitució que es podia fer» [8] no és sinó una manipulació de l'opinió pública. Perquè davant del text del projecte de Constitució és més lògic preguntar-se, com fa Eduardo Alvarez Cruz: «...Si no se ha cedido demasiado, si no se ha transigido más de lo necesario y conveniente, si no va a proponerse al pueblo una Constitución que no responde a sus verdaderos deseos ni se ajusta a las exigencias de la hora presente.» [9]
1. 4 La consolidació de l'estat capitalista espanyol
La política de consens haurà servit, en definitiva, per a consolidar l'Estat capitalista espanyol, adaptant el nou model polític als interessos de la burgesia dominant. Com digué el president del govern d'UCD, Adolfo Suárez: «El Estado así es hoy mucho más fuerte que antes, y el Estado así seguirá siendo y se fortalecerá mucho más en el próximo devenir.» [10]
En línies generals, podem assenyalar els trets fonamentals recollits a la Constitució, pels quals l'Estat s'enforteix i es consolida, sense sobresalts, en el procés de canvi del període franquista a un nou model polític de dominació sota formes democràtiques:
1. La classe dominant, mitjançant la Constitució, organitza eficaçment l'Estat per a fer front a la crisi de la societat capitalista, garantint la seva pervivència.
Es consolida la Monarquia en el cim de l'Estat, inqüestionada i inqüestionable en el procés constitucional. És considerada un poder «no subjecte a responsabilitat», immune per tant a la lluita política i a la crisi, que facilita i garanteix la integració de les diferents fraccions de la classe dominant i l'aparell burocràtico-militar de l'Estat, que constitucionalitza el paper dominant de les Forces Armades al marge i per sobre de les Corts -representants teòriques de la sobirania popular- mitjançant l'atribució del Comandament Suprem de les Forces Armades al Rei sense subjectar-lo a un estricte control parlamentari.
Es tracta d'una Monarquia amb poder per a intervenir en la tasca política, per tal d'assegurar l'estabilitat del poder executiu al marge del Parlament; que té fins i tot el dret de proposar el candidat a la presidència del Govern i dissoldre el Congrés de Diputats si aquest no accepta cap de les seves propostes. És evident que no ens trobem pas davant d'una monarquia veritablement parlamentària.
S'atribueix a l'Exèrcit, mitjançant la Constitució, funcions decisives, i sense cap control democràtic, de garant suprem de l'ordre constitucional i la unitat de l'Estat. Amb la qual cosa pot decidir, per ell mateix, la constitucionalitat o no d'una determinada actuació política.
Es limita, a més, el poder de les Corts, fent impossible a la pràctica la destitució del govern, per les condicions que s'imposa a la moció de censura.
La teòrica sobirania popular queda així reduïda a una paròdia.
2. No es reconeix la realitat plurinacional de l'Estat espanyol i, per tant, es nega a les nacions el seu dret a l'autodeterminació. En contrapartida, es qualifica Espanya com a «nació única i indivisible», i es reestructura l'Estat en base a una descentralització administrativa, amb l'objectiu de buidar de contingut les reivindicacions nacionals i fer així més eficaç l'Estat per a complir amb les seves funcions. Com va dir el diputat de CDC, Roca Junyent: «Nosaltres perseguim una doble finalitat: màxima autonomia en un Estat fort i eficaç, perquè sense Estat fort i eficaç no hi ha possibilitat de consolidar la democràcia, i sense democràcia no hi ha autonomies.» [11]
La regionalització de l'Estat, establerta al Títol Vuitè, no és sinó un instrument per a fer més fort i eficaç l'Estat.
3. Assegura la constitucionalització de l'Economia capitalista, impossibilitant així que un possible govern d'esquerra porti a terme, sense contradir la Constitució, transformacions socials i econòmiques.
4. Es limiten els drets essencials dels treballadors, en concret el de sindicació i el de vaga. Es preveuen constitucionalment els estats d'excepció i setge -amb la supressió de drets fonamentals- sense cap mena de garanties. Es preveu a més una llei antiterrorista (acordada en la política de consens, en la línia aplicada darrerament per d'altres estats europeus, on lleis similars s'han convertit de fet sota el pretext de l'«antiterrorisme» en un instrument per a la consolidació i el reforçament de l'Estat capitalista en un moment de crisi profunda); la qual representa una real i molt greu amenaça per a les conquestes i les llibertats de la classe obrera i els sectors oprimits.
5. Limita al màxim les formes de democràcia directa, suprimint fins i tot el dret -previst en un primer avantprojecte- a convocar referèndum sobre projectes de llei que es reconeixia a un determinat nombre de ciutadans. No es reconeixen altres formes d'expressió de la voluntat política sinó són les manifestades mitjançant els partits polítics i els sindicats, que l'esquerra reformista està convertint en aparells subordinats del poder, limitant la lluita de masses als acords de la Moncloa o canalitzant-la a reforçar la confiança en el Parlament.
6. Es reforcen els aparells ideològics de dominació burgesa: família, escola, església catòlica, etc. i es perpetua la concepció masclista de la societat, negant fins i tot la incorporació de les mínimes reivindicacions del moviment feminista: avortament, planificació de la natalitat, ús lliure del propi cos i la pròpia sexualitat, divorci, coeducació, etc.
1.5 L'esquerra oblida les experiències?
L'esquerra reformista oblida amb molta freqüència les experiències viscudes en altres moments. Com foren les dels governs de concentració a Itàlia i França a la postguerra, on l'esquerra -també en un període de transició política- acceptà el paper de control de la classe obrera amb l'esperança de romandre al govern, i després -quan ja no fou necessària- va ser, defenestrada sense cap problema. En l'actual situació, després d'aquest període de desarmament ideològic i polític dels treballadors en funció d'una política de consens amb la dreta, cal preguntar-nos si no succeirà el mateix a l'Estat espanyol.
La política de consens té un preu. Aquest preu no és solament la sensació de desencantament i frustració d'una gran part dels treballadors i de molts militants d'esquerra, sinó sobretot aquest desarmament ideològic que produeix una propaganda destinada a crear il·lusions de falsa neutralitat de l'Estat burgès, que després de la Constitució desapareixeran els obstacles actuals, que és suficient l'aprovació d'unes normes jurídiques determinades a nivell constitucional per a enterrar definitivament el franquisme i instaurar un règim plenament democràtic on la classe treballadora vegi reconegudes per sempre més les seves llibertats.
En molts sectors es fa palesa una tendència greu al pessimisme polític, es reforça la creença que els partits d'esquerra no compleixen la seva missió ni són fidels al seu programa; creix la desconfiança vers el règim parlamentari i no precisament perquè els treballadors i els sectors oprimits hagin posat dempeus noves formes polítiques de democràcia directa i poder; la indiferència política guanya terreny entre uns ciutadans que participaren massivament a la jornada electoral del 15 de juny de 1977 i donaren el seu vot a l'esquerra. Mentrestant, la dreta creix, consolida les seves posicions, es fa més agressiva políticament, i prepara les properes jornades electorals de les quals té la major part dels elements a les seves mans. Jornades en les quals no és difícil pronosticar un important abstencionisme que solament pot afavorir la dreta.
Oblida també l'esquerra reformista altres experiències més properes històricament. Al Xile de la Unidad Popular, els partits amb més influència política en aquella coalició d'esquerres fonamentaven també la seva estratègia en la suposada neutralitat de les institucions de l'Estat i, sobretot, de l'Exèrcit. L'experiència xilena evidencià, una vegada més, la falsedat d'aquesta neutralitat i l'error que suposà el desarmament ideològic del poble i la crida a la seva passivitat en els moments de crisi política. Xile fou una nova demostració de la inviabilitat de consolidar un poder alternatiu, d'avançar amb eficàcia en el camí de la transició al socialisme i la independència efectiva respecte a l'imperialisme, sense que es produís un enfrontament directe amb aquells pretesos aparells «neutrals» de l'Estat.
L'esquerra reformista, en renunciar al protagonisme de la classe obrera i els sectors oprimits en la vida política (i aquesta renúncia és l'essència de la política de consens) prescindeix d'abordar el fet que als Estats capitalistes moderns la dominació burgesa no solament es fonamenta en uns aparells ideològics més refinats i poderosos sinó també en un potent aparell burocràtico-militar que no té res de «neutral» des d'una perspectiva de classe. L'esquerra reformista, mentre encobreix aquesta realitat amb l'eufemisme dels «poders fàctics», i la utilitza com a argument per a un fals «realisme» que crida a acontentar-se amb el que ens donen i no lluitar per més, encoratja els treballadors a confiar cegament en els mecanismes parlamentaris i en el poder del vot electoral, i utilitza -bé que cada vegada més ocasionalment- la mobilització de masses com a simple instrument de pressió i no com a mitjà d'autoorganització i d'intervenció conscient i directa dels treballadors i el poble en la vida política. En nom dels poders fàctics i del fantasma del retorn del franquisme es justifica ara la política de consens, que alguns volen i confien perpetuar fins i tot després del referèndum constitucional sense que resti massa clar quin benefici traurà d'aquesta política la classe treballadora, i es demana el vot afirmatiu per al text constitucional que ha sorgit d'aquesta política. Per arribar-hi ha calgut mantenir els treballadors allunyats de la vida política, confeccionar un text constitucional a la seva esquena i prescindir de la seva mobilització entorn a objectius polítics constitucionals al llarg d'aquest període. Ara, en canvi, es reclama el seu vot afirmatiu tot i mantenint el seu desarmament ideològic i remarcant, en conseqüència, el suposat caràcter «neutral» -i fins i tot «progressista»- d'aquesta Constitució.
Val la pena, doncs, analitzar-la amb més deteniment.
[1] La Vanguardia, 22-VII-1978
[3] Discurs posterior a l’aprovació de la Constitució en el Congrés. El Socialista, òrgan del PSOE, 30-VII-1978.
[4] Ferdinand Lasalle: ¿Qué es una Constitución?, escrit en 1863, segona edició castellana publicada en 1976 per Editorial Ariel.
[6] Jordi Solé Tura: La Constitución y la lucha por el socialismo. Article publicat a «La izquierda y la Constitución», Taula de Canvi, Barcelona 1978.
[8] Hoja del Lunes de Barcelona, 10-VII-1978.
[9] Eduardo Alvarez Cruz: La Constitución frustrada, Mundo Diario, 14-VII-1978.
[10] Discurs pronunciat pel president Suárez al Ple del Congrés, després de l’atemptat a dos militars a Madrid per part d’ETA(m), publicat a la La Vanguardia, 22-VII-1978.
[11] Intervenció del diputat
de CDC després del debat sobre competències dels territoris
autònoms en el qual es tractà de l'ordre públic,
El País, 17-VI-1978.
 |
torna a dalt |  |