Globalització, drets socials i identitat nacional

Manuel Castells

[Transcripció de la intervenció de M. Castells dins el debat Una aportació sindical al projecte nacional de la Catalunya del segle XXI organitzat per CCOO (6-11-2001), la qual ens ha estat proporcionada per un militant d'aquest sindicat.

Aquest text de Manuel Castells aborda des d'una perspectiva socialdemòcrata algunes problemàtiques relacionades amb la globalització, els drets socials i la identitat nacional. Tot i que l'MDT no comparteix aquest punt de vista ni alguns plantejaments del text (per exemple, l'apartat sobre la identitat nacional és força discutible), hem cregut convenient de traduir-lo perquè exposa d'una manera molt entenedora alguns aspectes relacionats amb el que es coneix com a mundialització i, alhora, ajuda a reflexionar sobre alguns dels problemes que genera, especialment en relació amb els drets socials.

Com que el text és una transcripció d'una conferència, hi traspuen sovint algunes de les característiques dels discursos orals.]

• Globalització
• Globalització i drets socials
• Identitat nacional

El debat sobre l'antiglobalibalizació o la globalització que hi ha en aquests moments, suscitat en el darrer any i mig, em sembla un debat fonamentalment positiu, independentment del que es pugui pensar d'aquesta o aquella posició o d'aquest o aquell mètode de lluita o de protesta.

I em sembla un debat positiu perquè permet que la gent del món entri en un espai que semblava que havia escapat ja a la decisió de les persones, dels ciutadans: la idea, jo diria la il·lusió neoliberal, que hi havia un ordre natural econòmic i social de les coses, lligat a la globalització, lligat a la tecnologia que feia que fos només possible una societat, un tipus d'economia.

Una societat dominada per la lògica del mercat i en la qual el problema era (en les versions més humanes) com les societats i les persones s'anaven adaptant a aquesta lògica, però sense qüestionar-la i, sobretot, sense qüestionar les diferents maneres com aquest nou sistema tecnoeconòmic es podria relacionar amb les diferents societats, les diferents identitats, els diferents interessos socials.

És a dir, havia desaparegut la societat per deixar pas a l'economia; i no parlem de la política: la política tractava simplement d'adaptar la societat a l'economia.

Aquesta idea ha esclatat a miques. Tinc contactes amb les grans organitzacions internacionals, els fòrums mundials de discussió sobre aquests temes, i avui en dia, en aquests moments, si hi ha una cosa en què tothom està d'acord és que cal parlar, cal debatre.

És una vella lliçó de la història que tot sembla indiscutible fins que algú comença a cridar i aleshores es parla. Crec que en aquests moments aquest debat és un debat fonamental, però al mateix temps és un debat confús, com és normal; és un debat poc definit, en què ni tan sols se sap molt bé sobre quins termes es discuteix.

Per exemple, com s'ha vist aquests dies, tothom està mobilitzat per la defensa de l'anomenada taxa Tobin o impost Tobin; el moviment Attac, el famós moviment Attac de fet treu el seu nom de l'impost Tobin, i surt Tobin i diu: "Jo no hi tinc res a veure".

Perquè, efectivament, Tobin havia fet una proposta molt tècnica per a unes coses molt específiques i no pas per controlar la globalització.

Per això crec que el temps d'avui pot ser un temps útil si l'utilitzem per reflexionar junts i discutir els termes d'aquest debat, perquè l'important d'aquest debat que s'està plantejant és situar els conflictes, els projectes, les aspiracions de la gent en el món en què vivim.

És a dir, per parlar molt clar, aquí hi ha un perill que, restablint el debat sobre què és la globalització, hi hagi una certa reacció que digui: "Tot això és ideologia, tot això és el de sempre, és l'explotació de sempre, ja ho sabíem, tornem a les veritats eternes de l'esquerra", per parlar clar.

I això seria l'altre perill, el perill que una vegada s'ha demostrat que el mercat no ho soluciona tot, i que la tecnologia no arregla la vida de les persones si les persones no l'agafen, no l'admeten, la qüestió és que una vegada que això ja està plantejat així, en la pràctica, acceptant que no és un món sense control dels ciutadans, la qüestió és resituar els projectes de control social i polític, de canvi social en el món en què vivim avui, no pas resituar les veritats eternes de sempre fora de context.

No, jo diria que el que és etern és la defensa dels valors de les persones i dels drets dels treballadors, que mentre hi hagi qualsevol societat hi haurà opressió i explotació i que mentre hi hagi opressió i explotació hi haurà resistència a aquesta opressió i explotació i projectes alternatius. Si hi ha una llei en la història és aquesta. Ara bé, com es plantegen aquests projectes alternatius? Com, per exemple, utilitzar l'extraordinària revolució tecnològica a què assistim en benefici de les persones i la naturalesa? Com utilitzar aquesta revolució tecnològica de manera diferent? Aquest és el debat, però partint-ne, s'està en el nou sistema tecnicoeconòmic en què vivim i hi incidim. Per tant, en primer lloc tractaré breument d'intentar entendre i definir amb més precisió què és això de la "globalització", què és aquesta globalització, quin és el seu perfil.

En segon lloc, veure com en aquest context d'una nova economia i una nova tecnologia es plantegen els drets socials dels treballadors i de la gent, en general i, en tercer lloc, com intervé en aquest marc la qüestió de la identitat nacional i en quina mesura es relaciona identitat nacional amb els drets socials i amb la globalització.

[...]

Globalització

Simplement vull recordar que la globalització no és una ideologia, sinó que hi ha una utilització ideològica de la globalització. La globalització és un sistema tecnoeconòmic real, que és el capitalista: de fet, estem per primera vegada en la història en un planeta totalment capitalista. Però és un capitalisme nou, i els adjectius del capitalisme són tan importants com els substantius del capitalisme. Quin tipus de capitalisme, on i quan? Saber això és fonamental per saber com se situa un amb relació a aquest capitalisme.

Aquest capitalisme globalitzat es basa en la capacitat d'aquest sistema econòmic de funcionar en tot el planeta com si fos una unitat cada dia. Què vol dir això? Significa que en aquest moment no hi ha una política econòmica nacional o una empresa que pugui ser independent del que està passant en la resta del planeta, entre d'altres coses perquè la globalització comença per la globalització del capital, la globalització financera. Els seus diners, els meus diners estan en aquests moments globalitzats. Nosaltres els ingressem en un banc o una caixa de pensions, però ells no l'hi deixen, òbviament. Per tant, els diners de tothom està avui en dia globalitzat en mercats financers interdependents en tot el planeta que funcionen en fraccions de segons, canvien milers de milions de dòlars d'una moneda a una altra, d'un valor a un altre. Així, en la mesura que el capital està globalitzat, circula constantment, vull dir, per tant, que el que ocorre en cada empresa, en cada economia nacional i, en últim terme, en cada pressupost familiar, depèn d'una sèrie de relacions econòmiques a escala mundial.

Això és el primer, em sembla fonamental recordar-ho, encara que sigui elemental, simplement per a donar-vos una idea de la dimensió del procés. En aquests moments, en el mercat de divises es canvien cada dia dos bilions i mig de dòlars, bilions dels nostres, de 12 zeros. Dos bilions i mig de dòlars són més o menys com 3 vegades el producte brut de l'Estat espanyol cada dia o si volen, més que el producte brut de l'Estat francès. Davant d'això és molt poc el que, en el marc nacional, poden fer les polítiques nacionals, cosa que no vol dir que no s'hi pugui fer res (ara tractaré aquest tema). Ara bé, en primer lloc, la unitat de comptabilitat econòmica, la unitat dels processos és realment el mercat mundial.

El que ocorre amb el capital passa també amb el sistema productiu. La producció de béns i serveis en totes les societats està organitzada entorn d'un nucli d'empreses multinacionals i les seves xarxes d'empreses auxiliars que constitueixen el nucli de la producció mundial. Una xifra ràpida: aquestes empreses són una petita fracció de les empreses; de fet són més o menys 53.000 empreses multinacionals, no són 4, amb més o menys 420.000 empreses subsidiàries que hi estan lligades. Aquestes empreses ocupen directament uns 200-250 milions de treballadors. En el món la força de treball és de 3.000 milions, perquè cal comptar tots els qui treballen en el camp en els països subdesenvolupats.

Per tant, realment la força de treball directament globalitzada, la que treballa en multinacionals, aquells de vosaltres que treballeu en empreses multinacionals, representa un percentatge petit del total de la força de treball. Però aquest percentatge petit de la força de treball genera el 30 % del producte brut mundial i les 2/3 parts del comerç internacional. Si alguna cosa d'aquest nucli falla o creix, es transmet al conjunt de l'economia. Per tant, la força de treball no està globalitzada però el capital sí que ho està i el cor del sistema de producció està globalitzat, i és aquí on comencen els temes. És a dir, el que era el procés de decisió que sempre hi ha hagut en una relació internacional, econòmica -però que en aquest moment és la unitat real-, és el que fa que cada empresa depengui del que fan altres empreses en aquesta xarxa internacional.

Mentrestant, òbviament, la gent té el seu lloc de treball, normalment en el seu lloc de vida, que pot canviar un poc però no canvia completament. També és cada vegada més important la globalització comercial, és a dir, el comerç internacional de béns i serveis, però aquí vull recordar una cosa que s'omet moltes vegades en les discussions tècniques que apareixen i és que el comerç de béns i serveis està globalitzat perquè la producció està globalitzada i no pas a l'inrevés. Recordeu la dada: 2/3 parts del comerç internacional estan generades per les multinacionals i les seves empreses auxiliars i la meitat d'aquest comerç internacional generat per les multinacionals té lloc dins de les mateixes xarxes d'una mateixa empresa multinacional. És a dir, que el que estem comptant com a intercanvi de mercaderies de béns i serveis en realitat són transferències entre departaments de l'empresa i les seves xarxes, però com que passen d'un país a un altre compten com a comerç internacional.

Què significa això? Doncs que l'important, el més important per als països desenvolupats és la internacionalització de la producció i, per tant, la relació (com veurem) negociada, conflictiva, controlada, respecte al sistema econòmic passa per la negociació interna al sistema de producció molt més que pels acords de comerç internacional. Els acords de comerç internacional són decisius per als països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament com es diu eufemísticament. Són decisius perquè ells sí que exporten productes de què depenen per entrar en els mercats dels països rics, que són els que els poden fer viure. Per a ells sí que és important la negociació directament en termes de tractats comercials, mentre que per als països desenvolupats la internacionalització del comerç està feta per les xarxes productives entre empreses i entre les seves empreses auxiliars.

La ciència i la tecnologia, que són forces productives essencials en aquest sistema basat en la informació i el coneixement, també estan absolutament internacionalitzades. Avui en dia els centres d'investigació funcionen en forma de xarxes a tot el món, xarxes de grans universitats, de grans centres d'investigació amb lligam a centres d'investigació d'empresa.

No hi ha un sistema nacional de ciència i tecnologia (això és una plantejament que vaig defensar molt a l'Estat espanyol a mitjan els anys 80, perquè en aquell moment sí que era essencial crear una base important.). En aquest moment, el més important és tenir suficients centres d'investigació d'alt nivell per connectar-se a la xarxa mundial d'investigació i tecnologia, no per tenir una ciència i una tecnologia pròpies. La ciència i la tecnologia ja no són nacionals, són globals. El que ocorre és que si no tens cap fitxa amb què jugar en aquesta xarxa global, ni t'hi deixen entrar. Per tant, la qüestió no és que tot es faci al país sinó que hi hagi prou recursos per poder ser presents en aquesta xarxa de transmissió i desenvolupament de ciència i tecnologia.

La globalització de la força de treball és més complicada (no hi ha realment en termes generals globalització de força de treball, cosa que pot semblar sorprenent). N'hi ha a nivells molt alts de grans especialitzacions: analistes financers, tecnòlegs de punta, jugadors de futbol… Realment la força de treball de major qualificació sí que està globalitzada. Però la major part de força de treball no ho està (fins i tot ni la nacional), sinó que és local o regional. Això sembla sorprenent en un món en què es parla de migracions. Ara bé, calculem els migrants de tot el món, és a dir, aquelles persones que treballen fora del seu país d'origen. Són uns 200 milions, que semblen molts, però cal repartir-los per tot el món. Doncs bé, una tercera part d'aquests 200 milions són en una regió del món que us sorprendria: l'Àfrica i l'Orient Mitjà. Perquè la regla d'aquest planeta és que sempre hi ha algú més pobre que tu i, per tant, per a la gent que viu a Malí anar a treballar a Nigèria o a la Costa de Marfil és meravellós, així que es mouen cap allà.

D'altra banda, a la gent també l'expulsen les guerres, les fams, etc. Per tant, una gran part del moviment de migració és migració de subdesenvolupament a subdesenvolupament, no cap al desenvolupament, per la qual cosa cal veure les coses amb perspectiva. Hi ha un augment de l'emigració a Europa i a l'Estat espanyol però a nivells encara absolutament reduïts; no hi ha ni tan sols nivells com els dels EUA (en aquest aspecte). Per regla general, gran part de la força de treball europea, ara per ara encara està lligada, i ho estarà durant molt de temps, fonamentalment als mercats de treball locals i regionals.

El que ocorre és que a l'Estat francès, per exemple, anomenen immigrants gent que hi ha nascut, però això és un altre problema: "perquè el teu pare és algerià, ets immigrant encara que hagi nascut a París". Aquest és un problema de la incapacitat de les societats a resistir la multietnicitat i la multiculturalitat que és el present de moltes zones d'Europa i el futur absolutament cert del conjunt d'Europa, incloent-hi Barcelona, incloent-hi Catalunya, per descomptat.

La globalització també afecta altres dimensions que no són directament l'economia, però que són fonamentals: per exemple, la globalització de la comunicació. Els mitjans de comunicació estan globalitzats, però ho estan d'una forma molt especial. La gent pensa que la globalització és que tots veiem pel·lícules d'Hollywood… Sí i no; aquesta era l'antiga globalització. El que ocorre en aquests moments és que hi ha una concentració dels mitjans de comunicació a escala global (hi ha 7 grans grups que controlen l'essencial dels circuits de comunicació del món, però al mateix temps aquests grans grups de comunicació estan lligats a grups nacionals, locals i fan una adaptació dels productes de consum cultural o mediàtic a cada mercat).

És a dir, no tot allò que veiem és Hollywood. A vegades resulta que el mercat es fixa en el que funciona a l'Estat espanyol o a Rússia, que per cert són els culebrons mexicans i veneçolans, i aquest és el mercat que a través d'aquests circuits passa de produir-se globalment a Veneçuela o a Mèxic a consumir-se a Espanya o Rússia. És a dir, no es tracta simplement de la producció americana i el consum mundial. És una sèrie entrellaçada de grans grups de comunicació que responen ràpidament al mercat. A l'Estat espanyol, aquests grups de comunicació mediàtics multimèdia estan concentrats en 4 grups, i qui no hi entri no té capacitat ni prou dimensió econòmica per competir en el món dels mèdia: 7 grans grups a escala mundial i tot això es va concretant a cada país.

Per tant, és una globalització, però a partir de l'articulació de distints grups mediàtics en l'àmbit de cada país, no per a donar un producte únic sinó el producte que en cada mercat sembla més rendible en cada moment, que és una cosa distint.

El que sí que ocorre amb la globalització dels mitjans de comunicació és que si bé els productes canvien segons els països i segons les zones, els productes lligats a una identitat cultural nacional només són tractables en aquest sistema globalitzat de mitjans de comunicació quan i on siguin rendibles.

No n'hi ha prou que la identitat respongui a la història o a la cultura d'un país; si per als mitjans de comunicació en aquest país i en aquest moment això és rendible, aleshores hi ha una expressió identitària. Però si no, no. En aquest sentit, no és que desaparegui la identitat, sinó que es comercialitza la identitat, que és diferent.

I en fi, s'està produint des de fa 10 anys una globalització de les institucions polítiques (de la qual es parla menys) en el sentit següent: l'Estat no desapareix. Una de les fal·làcies neoliberals és la desaparició de l'Estat. L'Estat-nació no desapareix, però es transforma. S'ha transformat creixentment en organitzacions i associacions d'estats que es reuneixen entorn de projectes més o menys comuns per intentar negociar amb els fluxos de riquesa, poder i informació a escala mundial.

La Unió Europea n'és l'exemple més obvi. La Unió Europea es construeix per veure si tots els estats europeus junts poden més o menys tenir algun tipus de negociació i de pes en relació amb els fluxos financers globals, amb el mercat de la tecnologia, amb les multinacionals i, en menor mesura ja, en termes de geopolítica mundial amb altres blocs.

Dic en menor mesura perquè és prou divertit dir que la Unió Europea es construeix com a alternativa a la política exterior als EUA quan l'exèrcit de la UE és l'OTAN. Hi ha una integració d'alguns països en diferents circuits internacionals en la mesura que els estats no aconsegueixen per si mateixos, ni tan sols els EUA, controlar què està passant al món.

Ara bé, aquesta globalització d'estats crea el que en dic un "Estat xarxa". L'Estat xarxa és l'estat format per estats nacionals, institucions supranacionals com la UE, institucions internacionals com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial, agències de Nacions Unides, l'Organització Mundial del Comerç…, és a dir, hi ha una sèrie d'organismes per damunt dels estats en què participen aquests mateixos estats. Les decisions d'aquests organismes determinen en gran mesura les polítiques de cada Estat. D'aquí el tema del moviment antiglobalització, de la pèrdua de sobirania de l'espai polític nacional en què abans es produïen les decisions sobre l'economia, la societat, etc.

Ara bé, el fet que es plantegi aquesta "xarxa d'estats" en gran part podia ser amb un objectiu: "els estats junts responen al moviment antiglobalització i el controlen"; però no, el que ocorre és que, en realitat, en els últims 10 anys els estats han sigut els principals globalitzadors i això cal tenir-ho en compte. No és que hi hagi la globalització que fan les empreses i a la qual els estats es resisteixen i s'organitzen per resistir-la o controlar-la, no! Els estats, per una sèrie de raons (començant pels EUA, però després la UE i també els altres estats) han actuat en termes concrets per crear els mecanismes a través dels quals circula el capital, la tecnologia, s'obren els mercats, etc.

Hi ha hagut una opció política, que al meu entendre és irreversible, per construir un sistema tecnoeconòmic global amb la idea (per descomptat sobretot des dels EUA) que això era positiu, primer per al propi país i després per al món en general. Els estats europeus van entrar-hi més o menys, Japó depenia de les seves exportacions i a la resta del món se li ha anat oferint l'opció: "o entres en aquest club i aquí hi ha la prosperitat o et quedes fora i tu mateix". Amb la qual cosa, en onades successives tots els països s'han incorporant a aquest sistema global. En aquest moment és pràcticament impossible fer marxa enrere sense provocar una catàstrofe econòmicofinancera i, per tant, social.

Estic dient una cosa que no és el mateix que se sol dir en la major part de les anàlisis, que diuen que la globalització és una necessitat i cal adaptar-s'hi. Jo dic: No. Hi havia sistemes tecnoeconòmics que empenyien cap a la globalització però va haver-hi una decisió política dels estats (començant pels EUA però seguint per Europa) de jugar-hi i d'organitzar tots els sistemes d'acord amb aquesta opció. Una vegada que els estats l'han presa no poden tornar enrere i deixen de ser sobirans. Però això, insisteixo, és una opció política i no simplement una necessitat tecnicoeconòmica, la qual cosa ara ja s'ha convertit en un element dur, rígid, respecte del qual no es pot fer marxa enrere sense provocar una catàstrofe econòmica i social a què ningú s'arrisca a menys que la catàstrofe succeeixi per si mateixa, cosa que, en general, no sol ocórrer.

Globalització i drets socials

Com es relaciona tot això amb els drets socials? En principi, com que el capital és mòbil, el sistema de producció està internacionalitzat i el treball no ho està, els controls tradicionals que existien en termes de drets socials (en últim terme lligats a legislacions de base nacional) s'afebleixen; no diria pas que desapareixen però s'afebleixen extraordinàriament i la capacitat en una empresa concreta de mantenir una pressió sobre aquesta empresa pel que fa als drets socials, salaris, condicions laborals… també s'afebleix en la mesura que l'empresa pot diversificar-ne les inversions.

Això no és una regla absoluta perquè depèn del que fa una empresa en un lloc i un moment determinat però es pot dir que hi ha una pèrdua de la capacitat de control del sistema polític de drets socials i de relacions laborals construït en els darrers 100 anys.

D'acord amb aquesta perspectiva, s'ha plantejat (en molts debats es planteja) la possibilitat que d'una banda hi ha un increment de l'explotació per part de les multinacionals: "que si tu no vols, me'n vaig a la Xina i a la Xina són més barats"; i d'altra banda, la idea que l'Estat del Benestar està en crisi perquè no pot existir en un sistema globalitzat, i el fet que hi hagi costos alts, càrregues socials altes a Alemanya, a Escandinàvia o a l'Estat espanyol i, en canvi, te'n puguis anar al Marroc o anar a la Xina, on no tens càrregues socials i pots produir igual i exportar-ho en aquest sistema productiu.

D'acord amb aquesta perspectiva, a un nivell (jo diria primer nivell però també un nivell primari en termes d'anàlisi) globalització vol dir: fi dels drets socials, fi de l'Estat del Benestar, desprotecció dels treballadors. Les coses són molt més complicades; primer perquè hi ha resistència política i social, com ara el moviment antiglobalització; però hi ha la resistència secular dels moviments de treballadors, negociacions concretes en els diferents països… En darrer terme, les empreses són en un territori determinat i no és tan fàcil moure's contínuament d'un lloc a un altre. Per tant, en primer lloc, el fet que hi hagi globalització no elimina els ressorts de protesta i la reivindicació social i política.

Però és que, a més, en termes econòmics i tecnicoeconòmics també les coses són més complicades. No és només quant es pot extreure més d'un treballador. Hi ha una certa lògica en algunes empreses i algunes branques de desenvolupar la competitivitat sobre la base dels costos, sobre la base de baixar costos, que és el que en dic la competitivitat per baix, la via de sota de la competitivitat. Això vol dir: si produïm el mateix i jo li pago menys als meus treballadors i no els pago la seguretat social em surt més barat, guanyo més i sóc més competitiu que tu. En principi això sembla lògic, però l'altre fa el mateix, produeix més barat que tu i hi ha una espiral cap avall, a veure qui és més pobre. Algú ha de comprar i, per tant, el que a nivell de l'empresa sembla lògic a nivell de l'economia no és tan lògic.

Però n'hi ha més. Si les coses fossin tan simples, si tot depengués del poc que es pot pagar als treballadors i de com menys es poden assumir els costos socials, tota la inversió aniria a Àfrica i seria el principal lloc d'inversió en aquests moments (és cert que la Xina rep en aquests moments el 50% de la inversió mundial de fora dels EUA).

Però el que vull dir amb això és que a més dels costos hi ha altres coses. Per què no s'inverteix a l'Àfrica? Per què ningú inverteix a l'Àfrica? Perquè fa falta infrastructura, força de treball educada i productiva, institucions i estabilitat social, certa coherència en la societat, perquè no es pot produir al bell mig del bandidatge. El drama de l'Àfrica és que en un sistema globalitzat, encara que siguis el més barat del món, no tens cap capacitat productiva en aquest sistema d'economia d'informació. Tot això em porta a insistir en dues coses: que d'una banda, l'essencial no és tant la relació entre costos i beneficis sinó entre productivitat i beneficis; si els costos són més alts però la productivitat és molt més alta, aleshores pot haver-hi més beneficis per a l'empresa i millors salaris i condicions de vida per als treballadors.

Un exemple històric: fa 10 anys, el Govern de Singapur (que no em cau molt simpàtic però que realment és un dels exemples mundials de desenvolupament basat en multinacionals) va prendre una decisió per augmentar la competitivitat i la productivitat de l'economia de Singapur. Per llei va duplicar el salari mínim per a qualsevol empresa multinacional a Singapur, d'un dia per l'altre. A més, va establir una escala de salaris molt avançada i molt progressiva i com que el govern controla els sindicats, els sindicats la van traslladar a l'empresa.

Per què? Perquè d'acord amb això va obligar les empreses de Singapur a automatitzar les tasques poc qualificades i a augmentar la producció en la gamma alta de productes amb major valor afegit en l'economia internacional. O sigui, va obligar, incrementant els costos salarials, a anar per la via de dalt de la competitivitat sobre la base de la productivitat , la tecnologia i un alt valor afegit. Ho va fer d'una manera autoritària, com actua sempre el govern de Singapur, però la idea és el que em sembla interessant.

Jo diria més: l'Estat del Benestar és essencial per a la productivitat i l'estabilitat social, que són les dues condicions fonamentals d'una economia desenvolupada. Per què? Perquè què vol dir una economia informacional en què, com tots ens diuen, el coneixement sigui realment la base de la productivitat, etc.? Què vol dir? Que hi ha gent que té aquest coneixement, que sap processar informació i que l'aplica a majors garanties de productivitat; la qual cosa vol dir ments humanes i en general les ments humanes, excepte a Califòrnia, estan unides a cossos humans. Això vol dir que no pot haver-hi uns treballadors molt llestos i molt productius que no tinguin bones condicions de salut, de vivenda, de cultura, d'educació per als seus fills, educació per a ells mateixos quan són nens… És a dir, que hi ha una relació productiva directa entre desenvolupament d'un Estat del Benestar encaminat al benestar social i la creació d'una força de treball productiva i la productivitat en les empreses.

Exemple: acabo d'acabar (es publicarà d'aquí a 20 dies) un estudi, un llibre sobre el model finlandès de societat de la informació, que es presenta a Finlàndia ara. Què demostra? Finlàndia fa 25 anys era un país subdesenvolupat i l'any 1991 va patir una crisi econòmica quan es va desintegrar l'URRSS (que n'era el principal client) arran de la qual es va destruir l'economia finlandesa, que va arribar a tenir un 30% de desocupació. En aquests moments Finlàndia és, segons els rànquings, el primer país del món de la societat de la informació, una de les societats més riques del món, i ho han aconseguit en 20 anys de política general però en 10 anys de política en particular.

Què han fet? Moltes coses, però anem al que m'interessa aquí: han reforçat l'Estat del Benestar, han augmentat la inversió en educació, en salut, en formació dels treballadors. Han multiplicat les universitats per deu, han passat de dues universitats a 20, i han creat escoles d'enginyers a gran escala, etc. És a dir, han establert la relació sinèrgica positiva entre Estat del Benestar, inversió pública, però productivitat per a les empreses a partir d'aquesta mà d'obra i a partir d'una política industrial activa, que ha liberalitzat el sector productiu i financer però ha reforçat el caràcter públic del que és el sector de l'Estat del Benestar i el lligam entre treballadors, vida quotidiana i productivitat en l'empresa.

Això també es reflecteix en el segon tipus de tema que volia subratllar, que és la relació entre flexibilitat i productivitat. És un tema molt complicat però en una paraula: flexibilitat. En aquests moments, la flexibilitat en el treball sembla un element fonamental d'adaptació a la nova economia, un element fonamental per canviar ràpidament de tecnologia, de producte, de línia de producció, etc. En principi, la flexibilitat del treball és necessària per a la competitivitat. Però al mateix temps hi ha una contradicció, perquè la flexibilitat sense res més disminueix la productivitat.

Per què? Hi ha un important economista japonès, Nonaka, que ha demostrat el gran secret dels augments de productivitat en les empreses japoneses entre 1960-1990. El secret és el que anomena "coneixement" (hi ha dos tipus de coneixement en l'empresa): el coneixement explícit i el coneixement tàcit. El coneixement explícit és el que la gent sap, el que l'empresa li diu al treballador, el que el treballador fa amb l'empresa. En canvi, el coneixement tàcit és el que el treballador descobreix en el procés de producció i de gestió, el que descobreix a l'empresa. És l'experiència laboral; descobreix com aquest sistema tecnològic es pot adaptar millor des de la cadena de muntatge, o la gestió informàtica, o a la gestió financera, d'una altra manera.

Aquest coneixement tàcit és específic a cada empresa perquè depèn del sistema productiu de relacions socials i de relacions amb els clients que té aquesta empresa. Si el treballador té aquest coneixement tàcit és fonamental que el transmeti a l'empresa, que no se'l quedi, perquè si no l'hi transmet, aleshores l'empresa no s'enriqueix amb el procés d'aprenentatge per experiència, que tots els pedagogs demostren que és el procés fonamental d'aprenentatge.

Què ocorre aleshores? Per què el treballador li donarà aquest coneixement tàcit a l'empresa? En principi, els treballadors estan orgullosos de la seva feina, però si l'empresa l'acomiadarà l'endemà, o el mes següent o l'any següent, fan el que es fa en Silicon Valley, que és construir el que la gent anomena "carteres de coneixement individual". És a dir, jo em quedo tot el que sé per al moment en què hagi de negociar amb la pròxima empresa, d'ensenyar-ho a aquesta empresa, però no pas a la que està intentant treure'm d'aquí. I en qualsevol cas sempre em reservo un capital individual de coneixement.

Com que les empreses japoneses havien garantit ocupació per a tota la vida i el treballador es quedava en aquesta empresa, el coneixement tàcit hi revertia constantment en una espiral productiva. Llavors, la flexibilitat, que sí que és necessària per a la competitivitat, és contradictòria amb la productivitat. Què ocorre aleshores? Ocorre que en alguns llocs com Suècia, Holanda i en algunes empreses (alguns sectors d'Hewlett Packard als EUA, per exemple, no dic pas en tot Hewlett Packard) han desenvolupat el que és el model de protecció del treballador independentment de la flexibilitat de l'ocupació, és a dir, el treball és flexible però el treballador no.

És el model holandès, on als anys 90 es va flexibilitzar el mercat laboral totalment per sortir de la desocupació que tenien. Així, van passar d'una taxa de desocupació del 20% al 2%, pe sobre la base de flexibilitzar el treball enormement. A canvi d'això, però, el govern va garantir la cobertura total de drets socials, de salut, etc. i un generosa assegurança de desocupació en la transició entre els diferents llocs de treball i en la reubicació en altres llocs de l'empresa.

És a dir, aquí no estic donant solucions, estic plantejant problemes. És necessària la flexibilitat laboral però si va unida a la inseguretat del treballador no sols sofreixen els treballadors, sinó que sofreixen les empreses, sofreix la productivitat i, en darrer terme, sofreixen les economies. Per tant, les fórmules noves d'articulació entre flexibilitat laboral i seguretat del treballador són un dels temes fonamentals plantejats en l'economia mundial.

Si hi ha una globalització de l'econòmic però no del social, com s'aconsegueix articular globalment totes aquestes clàusules de productivitat, d'acompanyament de seguretat a la flexibilitat…? Com fer que els tractats comercials que duu a terme l'Organització Mundial del Comerç incloguin un tractat social de drets socials dels treballadors? Bé, en principi això existeix. Hi ha un pacte social, una mena de contracte social global (són coses en què treballem des de fa anys, en què els sindicats han sigut fonamentals) però això no s'aplica. Per què no s'aplica? Perquè el tema és que no es pot dir: el capital funciona igual a tot el món, però tots els treballadors del món tindran els mateixos drets, els mateixos salaris, la mateixa cobertura social? Per què no? Perquè a la Xina no funcionarà així, perquè a Brasil no funcionarà així, perquè a l'Índia no funcionarà tampoc així. La idea és, per tant, com es passa d'un contracte social global uniforme a fixar paràmetres i elements d'evolució?

Per exemple, quan es liberalitza el comerç amb la Xina, no es diu de sobte: "Demà ja no hi ha tarifes", no!. S'estableix una graduació de l'obertura comercial. Es pot, de forma prou tècnica, graduar l'increment percentual de salaris mínims, de drets socials, etc. al mateix temps que es produeix aquesta obertura i pot haver-hi una sèrie d'incentius tant dels governs com de l'opinió pública perquè aquesta articulació dels drets socials en els tractats comercials pugui fer-se. Es poden, per exemple, establir paràmetres d'evolució sobre la base de la productivitat i després es poden establir mínims.

Per exemple, una de les meves obsessions és per què no comencem realment per abolir el treball infantil? No el treball del nen que ajuda una mica a casa seva, sinó el treball dels nens a les pedreres, mines, fàbriques, etc. Pot semblar anecdòtic, però són 250 milions de nens, 250 milions de llocs de treball en aquests moments (quan parlo de nens, parlo de menors de 14 anys). Això és una mesura que s'ha firmat moltes vegades però no s'aplica i països com l'Índia segueixen dient que ells no.

L'aplicació d'aquestes mesures requereix formes d'ajuda concretes perquè puguin ser dutes a terme. Per exemple, al Brasil. Oi que ja no senten parlar tant dels nens del carrer? Hi ha nens del carrer al Brasil, però ja no n'hi ha masses. Per què? Perquè des de fa 4 anys hi ha un programa que s'està aplicant prou seriosament i que consisteix a pagar als pares (no pas als fills) un salari escolar per tenir els nens a l'escola i controlats: els pares reben més diners per aquest concepte del que els nens els poden portar del carrer. Aquest és un programa del govern brasiler però es poden imaginar programes d'aquest tipus, d'incentius i ajudes, que en comptes de donar diners en general als governs del Tercer Món, serveixin per escolaritzar els nens, la qual cosa és també inversió en el futur, la qual cosa implica també restablir els drets socials a escala mundial.

Ara bé, el problema és que molt sovint (he de dir-ho amb claredat) la solidaritat amb els treballadors del Tercer Món s'utilitza com a argument per al proteccionisme comercial i per al proteccionisme del lloc de treball al Primer Món. La gent parla molt de Seattle, però quin va ser el principal contingent de manifestants a Seattle? Van ser sindicalistes americans, i a més organitzats pels treballadors de Boeing. Aquest era, en termes quantitatius, el principal contingent de Seattle. Amb què? D'una banda amb la solidaritat amb els treballadors del món, però això volia dir concretament no als productes brasilers, xinesos, etc. a les nostres línies de producció!

Per tant, mentre hi hagi aquesta mena de ruptura entre els principis generals i els interessos corporatius, serà molt difícil articular una estratègia global veritable des del punt de vista del treball o dels drets socials. La qual cosa vol dir que, juntament amb l'afirmació de drets socials, caldria elaborar una estratègia de desmantellament real del proteccionisme de països europeus i nord-americans en línies de comerç internacional que són decisives per a la supervivència del Tercer Món.

Per exemple, els subsidis agrícoles europeus. Aquests són absolutament una vergonya a escala global, perquè estem subsidiant treball poc productiu, estem cremant estocs; a més, això fa que a l'Àfrica o Amèrica Llatina s'hi venguin productes agrícoles europeus i, en canvi, no es puguin importar a Europa productes d'Amèrica Llatina o de l'Àfrica. Ara bé, es tic d'acord que s'ha de respondre als drets dels agricultors. Però hi ha formes que poden ser molt més intel·ligents i dinàmiques que la de simplement subsidiar massivament perquè ho paguem els contribuents europeus i bloquejar les importacions del Tercer Món.

És un exemple, però la idea fonamental aquí és que no és creïble una intervenció sobre un contracte social global que no vagi acompanyada amb una obertura de mercats al Nord per a les exportacions del Sud, sense la qual mai podran desenvolupar-se. I tal com estem ara, el que fan les empreses multinacionals és recolzar-se en les reivindicacions dels països i governs del sud per bloquejar l'homogeneïtzació de condicions de vida i treball, relativa, entre el Nord i el Sud.

Identitat nacional

I el tercer terme de l'anàlisi, i amb això acabaré. Estem parlant de globalització, de controls socials i de noves estratègies sobre com aquesta globalització, que és irreversible avui per avui, però que pot ser una globalització positiva i productiva per a la gent i no pas l'actual globalització.

Aquestes polítiques respecte a la globalització, i de control de la globalització, estan ancorades en estratègies dels països, en estratègies nacionals en últim terme. Aquestes estratègies nacionals depenen i poden dependre de comunitats històricament constituïdes com és Catalunya. De comunitats que conviuen i volen seguir convivint i, d'acord amb aquest projecte comú, poden desenvolupar una estratègia comuna d'inserció en una globalització, beneficiosa per a aquesta comunitat, a través dels valors d'aquesta comunitat per a la resta del món. Això és un aspecte que vull ressaltar perquè avui en dia hi ha un discurs: "Com hi ha encara gent que es preocupa d'identitats nacionals quan el món està globalitzat? Tots hauríem de ser ciutadans del món".

Bé, no és cert. Només alguns financers internacionals són ciutadans del món i encara caldria veure-ho. La gent viu en les seves cultures, en les seves històries, en les seves localitats, en les seves identitats; és això el que dóna sentit a la gent. La gent no és simplement força de treball o capital, sinó que són gent que viu i es constitueixen històricament en formes de ser, en formes de relacionar-se, en tot el que fa la sal de la vida quotidiana. Per tant, la identitat no és una bandera, és l'experiència viscuda de cada dia a través de generacions. Aquesta és la identitat, i en realitat perquè la gent accepti sacrificis (que caldrà fer sempre en funció de projectes col·lectius i no pas individuals), perquè la gent vagi més enllà més enllà dels seus móns individuals i dels seus interessos a molt curt termini, corporatius, necessita una mica més.

Aquesta mica més no pot ser "la Humanitat" perquè és massa abstracte, encara que estigui en relació amb "Solidaritat amb la Humanitat". Passa per un nivell intermedi que és "la meva gent" i "a partir de la meva gent, la Humanitat". I aquest nivell intermedi és la identitat col·lectiva i aquesta identitat col·lectiva sol ser identitat nacional.

Abans els parlava de Finlàndia. Una de les coses que he trobat és que el govern finlandès és un dels pocs al món que gaudeix d'una gran legitimitat. En aquests moments, massivament, al món la gent pensa que els seus governants són incompetents, no democràtics i corruptes. Hi ha algunes excepcions, sobretot a Escandinàvia, i la més important és Finlàndia. En part és per una netedat democràtica, etc., però en part és perquè encarna una identitat nacional forta que es va gestar en tota la seva història en què va sobrevivint entre Rússia i Suècia. Des d'aquest punt de vista, és certa la idea que la identitat nacional és un element que permet la cohesió social per dur a terme una intervenció activa per tal de canviar els paràmetres de la globalització, no sols per al món sinó començant per un mateix.

Però, un individu o uns individus no poden fer això; cal un col·lectiu. Aquest col·lectiu és de treballadors? Sí, però no únicament. Perquè, si va més enllà de l'empresa, aquest col·lectiu de treballadors està força internacionalitzat avui en dia. La classe obrera, abans realment no, ara sí que és internacional com a força de treball internacionalitzada. Però com es connecta aquesta internacionalització d'interessos socials i econòmics amb el que a mi, com a persona, em proporciona sentit?

Això passa per valors identitaris. Per això, quan la gent (per exemple, a Madrid) diu: "Els nacionalismes estan passats de moda, són vuitcentistes". En realitat, els nacionalismes que no són fonamentalismes (tot fonamentalisme, sigui nacional, religiós, etc., és totalitari i, per tant, retrògrad), els nacionalismes com a tals són àncores d'identitat i aquestes àncores d'identitat són fonamentals perquè les societats i les gents es troben entre elles.

Aquesta identitat nacional, per exemple, Catalunya, no és una identitat basada en la llengua (i això realment ho diria igual si estigués parlant en català). Crec que la llengua és fonamental, (sobretot quan se surt de l'opressió i la repressió lingüística), que és un senyal d'identitat fonamental que s'ha de defensar, però jo diria que una identitat basada només en la història i en la llengua és una identitat defensiva. En el sentit següent: en el meu llibre sobre el poder de la identitat distingeixo tres tipus d'identitat:

1. La identitat de resistència, que és la que es construeix històricament contra l'opressió d'aquesta identitat.
2. La identitat de legitimació, que és la identitat construïda a partir d'un Estat, és a dir, "jo sóc l'Estat Francés, ja sé que tu no ets francès però ara sereu tots francesos i jo us dic com".
3. La identitat de projecte, que és la identitat que a partir d'una comunitat cultural històrica es construeix al voltant de valors comuns (que no vol dir que tothom s'estimi molt i es faci petons, no; hi ha classes, hi ha conflictes, hi ha oposicions, etc., però hi ha una base de comunitat, que em sembla que existeix a Catalunya en gran part, sigui quin sigui l'origen lingüístic de la gent). Que, sens dubte, hi ha països com Finlàndia o com Irlanda, és a dir, els països més identitaris, més nacionalistes que són els que han aconseguit major protecció social, alhora que un creixement econòmic i una inserció dinàmica més grans en la globalització. Avui, al planeta, tothom camina amb un Nokia a la mà perquè va haver-hi una reconversió total de Nokia, sobre la base que el govern finlandès va dir: "No, aquí ens ancorem, continuem perquè Finlàndia ha de ser Finlàndia".

Vull dir que el nacionalisme identitari pot ser retrògrad quan s'atrinxera en la resistència, però pot ser dinamitzador i agent de canvi quan es converteix en projecte, projecte col·lectiu que part de certs valors. Jo diria que en un món globalitzat tota la col·lectivitat, totes les persones han de saber navegar en les xarxes globals d'informació i riquesa. Però més que navegar, jo diria, "nedar guardant la roba"; aquest "guardar la roba" vol dir, en concret, el dret al treball i a la protecció social. Ara bé, per navegar sense perdre's cal saber el que s'és i és aquí on la identitat juga un paper importantíssim; i és aquí on una forta identitat nacional, com ara a Catalunya, és un suport i no pas un obstacle per intervenir en el global sense acceptar la tirania dels fluxos financers.

Ara bé, aquest projecte, que és un projecte de nació, no és un projecte abstracte. Ha de ser un projecte que surti de la pràctica social i sigui consensuat entre els diferents actors socials d'una comunitat nacional. Amb tota franquesa, no veig encara aquest projecte a Catalunya. Veig la identitat de resistència, que vol ser identitat projecte però no veig el projecte encara. I sense aquesta estratègia, la identitat nacional aleshores es converteix en trinxera de resistència, i en el fons en una espècie d'esquizofrènia.

Les empreses caminen en la globalització, la societat camina en la nostàlgia del passat. I entre les dues, els governs caminen en el que els diuen els sondejos d'opinió. Jo diria que entre globalitat i identitat, a Catalunya se situa un projecte nacional possible arrelat en la cohesió d'un pacte social pel progrés, la competitivitat, la productivitat i el benestar social, que són elements compatibles i sinèrgics i no pas contradictoris.

I tornant aquí, jo diria que la commemoració de la Diada proporciona un moment de reflexió per saber si a partir d'una arrel històrica es construeix un projecte col·lectiu, nacional i social al mateix temps o bé si ens quedem en les arrels. I recordin que les arrels són essencials, però un arbre que només té arrels no és un visió particularment interessant.