3.1 La superestructura del “socialisme estatal“ (com se l’anomenava a la RDA), no preveu eleccions periòdiques generals, ni tampoc, en general, plebiscits o referèndums, siguin aquests revocatoris o informatius. D'aquesta manera, la classe política es priva de la més important font d'informació directa sobre les actituds del poble, comparable al que és un cens en estadística.

3.2 Queden les enquestes d'opinió. Gairebé tots els governs del món realitzen constantment mostres representatives sobre una sèrie de paràmetres, per prendre-li “el pols al poble”. Metodològicament ben fetes, aquestes enquestes proporcionen resultats d'alta fiabilitat, sempre que comptin amb la col·laboració i confiança de la població.

I aquesta és precisament la condició que està en dubte en els sistemes del socialisme realment existent. Atès que el control de l'Estat és pràcticament absolut, l'enquesta és vista com una activitat de l'Estat i per a l'Estat, encara que sigui realitzada, per exemple, per una universitat. Aquesta situació posa en dubte la variable clau de la confiança: l'anonimat. Encara que se li asseguri a l'enquestat l'anonimat, dubtarà si l'Estat no té algun mecanisme per identificar-lo. I si la unitat de mostreig són les llars -pràcticament l'única manera de garantir la representativitat estadística nacional- no hi ha cap possibilitat de garantir l'anonimat. En aquesta situació, les persones tendeixen a respondre d’acord amb la versió oficial de les coses, perquè és el discurs que les protegeix. Per aquest motiu, les enquestes realitzades per l'Estat socialista o el Partit sobre temes sensibles, obtenen resultats que són poc fiables per redreçar el procés.

3.3 La mateixa problemàtica presenten els informes dels organismes d'intel·ligència. Recordo les meves converses amb el primer secretari de la RDA a Mèxic en la fase de la caiguda del sistema a Polònia, quan li vaig expressar que la RDA caminava cap al mateixa fi. Entre els arguments que va adduir per demostrar-me el contrari figurava que els informes dels serveis de seguretat de l'Estat mostraven clarament que la majoria de la població estava amb el govern socialista. N’hi va haver prou amb l'oferta del govern de la RFA, de convertir la major part dels estalvis dels ciutadans de la RDA a una taxa de conversió un a un, perquè canviessin d'opinió.

3.4 El paràmetre d'organització de la ciutadania en el Partit únic de l'Estat ha de ser vist també cum grano salis, amb un gra de sal. En l'any del col·lapse del socialisme a la RDA, el partit únic (SED) comptava encara amb 1.7 milions de membres, és a dir, el 10 per cent sobre una població total de 17 milions de ciutadans. 600 mil ja havien abandonat el partit en els anys anteriors, la qual cosa reflectia la crisi estructural que s'estava gestant a l'interior del totpoderós òrgan de poder, sense que aquest trobés la capacitat de renovació que hauria pogut aturar la tendència erosiva.

Després de l'annexió de la RDA a l'Alemanya capitalista, el partit-hereu de la SED, el PDS, no va tenir més de 100 mil membres. És a dir, el 95 per cent dels “socialistes” del partit únic de l'Estat proletari i camperol van deixar de ser socialistes actius en el partit respectiu després del col·lapse. És evident que la majoria d'aquests “socialistes” havien estat membres del Partit únic socialista per raons pragmàtiques, no per convicció política socialista. Atès que la mateixa experiència es va repetir en tots els partits socialistes respectius, la inferència és clara: la gran majoria dels membres d'aquests partits no són revolucionaris, sinó ciutadans que accepten les regles del poder de l’status quo i que, en col·lapsar el règim, s'adapten al nou règim burgès.

3.5 Com vam explicar anteriorment, els sensors de la pressió social que constitueixen els fòrums públics de debat, com ara el parlament, l'internet i els mitjans de comunicació, estan absents en la superestructura socialista històrica. I la mateixa afirmació és vàlida per al món obrer, la “temperatura “social” del qual s'expressa a través de vagues i aturs. En el socialisme històric els sindicats són “corretges de transmissió” (Lenin) de la voluntat del Partit-Estat, és a dir, aparells de l'Estat i no expressions de la lluita i de l’estat d’ànim de la classe obrera. Les vagues i els aturs, que són la manifestació espontània i orgànica de la classe treballadora, són pràcticament prohibides en aquestes relacions de producció i, en conseqüència, els diagnòstics de l'Estat sobre la situació i la satisfacció de la força de treball han de basar-se inevitablement en fonts secundàries d'informació, que són molt menys fiables que les primàries.

3.6 Aquest problema es repeteix amb el detector que constitueixen les manifestacions pacífiques i/o violentes. La forma orgànica amb què la població civil expressa la seva crítica o el malestar -una vegada esgotades les institucions- són les manifestacions. La superestructura socialista no permet aquest tipus de manifestacions des del ciutadà, la qual cosa el priva novament d'una font d'informació important.

3.7 Des de punt de vista de la cibernètica cognitiva-informàtica, l'Estat socialista actua, en resum, com un ésser humà, els sistemes de percepció òptica, sonora, tèrmica, cinètica, gravitacional, de tacte, etc. del qual han estat mutilats o estan atrofiats, operant a mínima escala de la seva capacitat potencial. No cal ser científic per saber que les possibilitats de supervivència d’aquest sistema no són gaire elevades.

1. Aquest dèficit sistèmic ha estat compensat parcialment, i emfatitzo parcialment, per la gran capacitat estratègica, tàctica i dialèctica de Fidel.

2. Durant la major part del procés Cuba va tenir la protecció militar i un extraordinari suport econòmic de la Unió Soviètica. Una anàlisi comparativa demostraria, sens dubte, que aquest suport econòmic va ser molt superior, en termes relatius, al que la URSS va concedir al seu aliat europeu més important, la República Democràtica Alemanya (RDA).

3. Durant la perllongada fase heroica de la Revolució, l'aclaparadora majoria de la població estava plenament identificada amb el procés. Pel canvi generacional, la caiguda de la URSS, la revolució científico-tecnològica i el procés d'acumulació intensiva resultant i de globalització, així com pels efectes alentidors de l'agressió imperialista sobre el desenvolupament econòmic i polític endogen de Cuba, aquesta identificació està avui dia molt més diferenciada que en la fase heroica.