Capitalisme, imperialisme, mundialització

(Aquest article presenta una síntesi articulada d'una sèrie de temes abordats amb més detall per Samir Amin en els quatre llibres següents: Itinéraire intellectuel. Regards sud le demi-siècle, 1945-1990. París, L'Harmattan, 1993; La gestion capitaliste de la crise. París, L'Harmattan, 1995; L'ethnie à l'assaut des nations. París, L'Harmattan, 1994; Les défis de la mondialisation. París, L'Harmattan, 1996)

 

Samir Amin

Des de fa vint anys, el discurs dominant ha imposat l'ús del terme mundialització (de vegades escrit en "franglès", "globalisation") per a designar, de manera general, els fenòmens d’interdependència a escala mundial de les societats contemporànies. El terme mai és relacionat amb les lògiques d'expansió del capitalisme, i menys encara amb les dimensions imperialistes del seu desplegament. Aquesta falta de precisió deixa entendre que es tracta d'una fatalitat, que és independent de la naturalesa dels sistemes socials -la mundialització s'imposaria a tots els països de la mateixa forma, sigui quina sigui la seva opció de principi, capitalista o socialista-, i que actua aleshores com una llei de la naturalesa produïda per la reducció de l'espai
planetari.

Em proposo demostrar que aquest tipus de discurs és un discurs ideològic destinat a legitimar les estratègies del capital imperialista dominant en la fase actual. Per tant, els límits objectius de la mundialització poden ser reconsiderats a la llum de polítiques diferents a les que avui són presentades com a les úniques possibles, els continguts i efectes socials de les quals també serien diferents. La forma de la mundialització depèn, en definitiva, de la lluita de classes.

1. La mundialització no és un fenomen nou, i la interacció de les societats és, sens dubte, tan antiga com la història de la humanitat (Arrighi, 1994; Bairoch, 1994; Braudel, 1979; Gunder Frank, 1978; Szentes, 1985; Wallerstein, 1989). Des de fa almenys dos mil·lennis les "rutes de la seda" van vehicular no solament les mercaderies, sinó que també van permetre les transferències de coneixements científics i tècnics, i de les creences religioses que van marcar -si més no en part- l'evolució de totes les regions del món antic, asiàtic, africà i europeu.

Tanmateix, les formes d'aquestes interaccions i els seus impactes eren diferents a les dels temps moderns -els del capitalisme. La mundialització no és separable de la lògica dels sistemes que vehiculitzen el seu desplegament. Els sistemes socials anteriors al capitalisme, que vaig qualificar en el seu moment de tributaris, estaven fundats en lògiques de submissió de la vida econòmica als imperatius de la reproducció de
l'ordre polític-ideològic, en oposició a la lògica del capitalisme, que va invertir els termes (en els sistemes antics el poder és la font de riquesa, mentre que en el capitalisme la riquesa funda el poder, vaig escriure amb relació a aquest tema). Aquest contrast entre els sistemes socials antics i moderns estableix una diferència major entre els mecanismes i els efectes de la mundialització en l'antiguitat i els característics del capitalisme.

La mundialització dels temps antics oferia "oportunitats" a les regions més endarrerides perquè aquestes poguessin apropar-se als nivells de desenvolupament de les més avançades (Amin, 1996). Segons cada cas. aquestes possibilitats van ser aprofitades o no. Però això depenia exclusivament de determinacions internes pròpies de les societats en qüestió, sobretot pel que fa a les reaccions dels seus sistemes polítics, ideològics i culturals als desafiaments que representaven les regions més avançades. La història europea, regió perifèrica i endarrerida fins ben entrada l'Edat Mitjana en comparació dels centres del sistema tributari (Xina, Índia i el món islàmic) proporciona l'exemple més il·lustratiu del notable èxit d'aquest ordre.

Europa va recuperar el seu endarreriment en un període breu -entre 1200 i 1500- i, a partir del Renaixement, va esdevenir un centre de nou tipus, potencialment més poderós i portador de noves i decisives evolucions respecte a tots els seus predecessors. Vaig atribuir aquest avantatge a la major flexibilitat del sistema feudal europeu, precisament perquè era una forma perifèrica del món tributari.

2. Per contra, la mundialització dels temps moderns associada al capitalisme és per naturalesa polaritzant (Amin, 1997). Amb això vull dir que la pròpia lògica de l'expansió mundial del capitalisme produeix una desigualtat creixent entre els qui participen del sistema. És a dir, aquesta forma de mundialització no ofereix una possibilitat de rattrapage [1] que serà aprofitada o no segons les condicions internes pròpies dels països en qüestió. El rattrapage dels endarreriments requereix sempre la implementació de polítiques voluntaristes que entren en conflicte amb les lògiques unilaterals de l'expansió capitalista; polítiques que, d'acord amb això, han de ser qualificades de "polítiques antisistèmiques de desconnexió".

Aquest últim terme que he proposat no és sinònim d'autarquia o un absurd intent de "sortir de la història". Desconnectar significa sotmetre els vincles amb l'exterior a les prioritats del desenvolupament intern. Per tant, aquest concepte és antagònic al que es preconitza, que crida a "ajustar-se" a les tendències mundialment dominants, ja que aquest ajustament unilateral es tradueix per als més febles en una accentuació de la seva periferització. Desconnectar significa transformar-se en un agent actiu que contribueix a modelar la mundialització, la qual cosa l’obliga ajustar-se a les exigències del seu desenvolupament.

La demostració d'aquesta tesi es basa en la distinció que proposo realitzar entre el mecanisme general a través de com s'expressa la dominació de la llei del valor, pròpia del capitalisme, i la forma mundialitzada d'aquesta llei. En el capitalisme l'econòmic s'emancipa de la submissió al polític i es transforma en la instància directament dominant que regeix la reproducció i l'evolució de la societat. D'aquesta forma, la lògica de la mundialització capitalista és, abans de res, la del desplegament d'aquesta dimensió econòmica a escala mundial i la submissió de les instàncies polítiques i ideològiques a les seves exigències. Per tant, la llei del valor mundialitzada que regeix aquest procés no pot ser reduïda a la llei del valor que opera a nivell mundial, tal com aquesta opera en el nivell abstracte del concepte de mode de producció capitalista. Analitzada a aquest nivell, la llei del valor implica la integració dels mercats a escala mundial solament en les dues primeres de les seves dimensions: els mercats de productes i de capital tendeixen a ser mundialitzats, mentre que els mercats de treball romanen segmentats.

En aquest contrast s'expressa l'articulació, característica del món modern, entre una economia cada vegada més mundialitzada i la permanència de les societats polítiques (estats independents o no) diferenciades. Aquest contrast per si mateix genera la polarització mundial: la segmentació dels mercats de treball produeix necessàriament l’agreujament de les desigualtats en l'economia mundial. La mundialització capitalista és polaritzant per naturalesa.

3. La polarització que caracteritza la mundialització capitalista va revestir formes associades a les característiques principals de les fases de l'expansió capitalista, que s'expressen en formes apropiades de la llei del valor mundialitzada. Aquestes formes són produïdes, d'una banda, per l'articulació de les lleis del mercat truncat (com a conseqüència de la segmentació del mercat de treball) i, per l'altra, per les polítiques d'Estat dominants, que s'assignen l'objectiu d'organitzar aquest mercat truncat en les seves formes apropiades. Separar el polític de l'econòmic no té aquí cap sentit; no hi ha capitalisme sense estats capitalistes, excepte en la imaginació dels ideòlegs de l'economia burgesa. Aquestes formes polítiques apropiades articulen els modes de dominació social interns pròpies a les societats del sistema i les seves maneres d'inserció en el sistema mundial, ja sigui com a formacions dominants (centrals) o dominades (perifèriques).

En la fase mercantilista (1500-1800) que precedeix a la revolució industrial -i que per aquesta raó podem considerar com una transició del feudalisme al capitalisme acabat- trobem la conjunció entre formes polítiques apropiades -la monarquia absolutista de l'Antic Règim, fundada sobre el compromís social feudalitat/burgesia mercantil- i les polítiques d'implementació de les primeres formes de polarització: la protecció militar i naval dels monopolis del gran comerç, la conquesta de les Amèriques i el seu modelatge com a perifèries del sistema de l'època (que “s’especialitza" en produccions particulars útils a l'acumulació del capital mercantil), i el tràfic de negres que s’hi associa (Braudel, 1979; Gunder Frank, 1978; Wallerstein, 1989).

De la Revolució Industrial als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial (1800-1950), s'estén una segona fase de la mundialització capitalista basada en el contrast entre centres industrialitzats i perifèries a les quals es nega la possibilitat de la industrialització (Arrighi, 1994; Bairoch, 1994). Aquest contrast, que defineix una nova forma de la llei del valor mundialitzada, no és un producte natural dels "avantatges comparatius" invocats per l'economia burgesa. Aquest contrast pren forma a través de la implementació de mitjans que revesteixen tant dimensions econòmiques (el "lliure canvi" imposat als partenaires de la nova perifèria en formació) com polítiques (les aliances amb les classes dominants tradicionals de la nova perifèria, la seva inserció en el sistema mundial, la intervenció de les canoneres i, finalment, la conquesta colonial). Aquestes formes de la mundialització s'articulen sobre la base de sistemes polítics propis dels centres industrials, nascuts ja sigui de les revolucions burgeses (Anglaterra, França, Estats Units), o d'unificacions nacionals que substitueixen aquelles en la constitució dels mercats nacionals (Alemanya, Itàlia), o, finalment, de modernitzacions "despòtiques il·luminades" (Rússia, Àustria-Hongria, Japó). La varietat de les aliances socials hegemòniques pròpies d'aquestes formes no ha de fer-nos oblidar el seu denominador comú: totes aquestes formes tenen com a objectiu aïllar la classe obrera. Determinen igualment les formes i els límits de la democràcia burgesa de l'època.

Aquest complex sistema coneix una marcada evolució, entre altres coses, pel pas a la dominació dels monopolis en l'economia industrial i financera dels centres -a partir de finals del segle XIX- i, des de 1917, per la desconnexió de la URSS. La mundialització es caracteritza aleshores per l'accentuació dels conflictes inter-centres (inter-imperialistes) i per l'acceleració de la colonització de les perifèries, una de les qüestions més importants d'aquesta competència agreujada (Amin, 1993; Bellamy Foster, 1986). Juntament amb aquesta evolució es dibuixen noves formes polítiques que associen el sistema -almenys parcialment- als representants polítics de la classe obrera dels centres, encara que aquests sistemes de "socialimperialisme" només són embrionaris en aquella època. Fins al New Deal Nord-americà i el Front Popular francès -a la fi dels anys 1930-, els blocs hegemònics sempre havien estat antiobrers.

La Segona Guerra Mundial va modificar les condicions que guiaven l'expansió capitalista polaritzant d'aquest segle i mig d'història moderna. La derrota del feixisme modificava profundament les relacions socials de força a favor de les classes obreres, que van adquirir en els centres posicions que mai no havien conegut abans en el capitalisme; a favor dels pobles de les perifèries, els moviments d'alliberament de les quals van reconquerir la independència política de les seves nacions; a favor del model soviètic del socialisme realment existent, que apareixia com la forma més eficaç del projecte de desconnexió i de rattrapage. Al mateix temps, la consolidació de l’hegemonia nord-americana sobre tots els altres centres capitalistes modificava les condicions de la competència interimperialista.

En altres llocs he proposat una lectura del mig segle de postguerra (1945- 1990) basada en l'articulació entre els sistemes político-socials dels tres conjunts que constitueixen el món d'una banda, i de les formes de la mundialització que l'acompanyen per l'altra (Amin, 1993). A nivell de l'organització interna de les societats en qüestió, trobem doncs: (i) el gran compromís social capital-treball que caracteritza els antics centres (l'Estat de Benestar, les polítiques keynesianes, etc.); (ii) els models nacionalistes populistes modernizadors del Tercer Món; (iii) el model soviètic de socialisme (prefereixo parlar de "capitalisme sense
capitalistes"). La mundialització d'aquesta tercera gran fase de la història moderna és negociada (pels Estats), enquadrada i controlada pels compromisos que aquestes negociacions garanteixen. Les seves condicions no són dictades unilateralment pel capital dels centres dominants, com passava en les fases precedents. Aquesta és la raó per la qual aquesta fase està dominada pel discurs del "desenvolupament" (és a dir, el del rattrapage) i per pràctiques de desconnexió antisistèmiques que estan en conflicte amb les lògiques unilaterals de desplegament del capitalisme.

Aquesta fase ha arribat a la seva fi amb l'erosió i el posterior enfonsament dels tres models societaris que la fundaven (l’afebliment de l'Estat de Benestar a Occident, la desaparició dels sistemes soviètics, la recompradorisation [2] de les perifèries del Sud) i la recomposició de relacions de força favorables al capital dominant. Més endavant tornaré a la qüestió de les alternatives a la mundialització i també als conflictes que en resulten

En aquesta anàlisi, l'èmfasi posat en la polarització immanent a l'expansió mundial del capitalisme és essencial. Aquest caràcter permanent de la mundialització capitalista és simplement negat per la ideologia burgesa dominant, que continua insistint que la mundialització ofereix una "oportunitat" que les societats poden aprofitar o no, segons raons que els són pròpies. Ara bé, segons el meu parer, el més greu és que el pensament socialista (incloent-hi el del marxisme històric) va compartir, si més no en part, la il·lusió que era possible el rattrapage dins el marc del capitalisme.

La teoria de la mundialització capitalista que proposo, i de la qual ja vaig esbossar les grans línies, fa d'aquest concepte un sinònim d'imperialisme. L'imperialisme no és, doncs, un estadi - l'estadi suprem- del capitalisme, sinó que constitueix el seu caràcter permanent.

4. El discurs de la ideologia dominant de les fases recents del capitalisme, sotmès a les exigències de les relacions de força característiques d’aquestes fases successives, formula un concepte de la mundialització que li és propi. El terme "mundialització" hi substitueix el concepte "imperialisme", prohibit en aquests discursos. De 1880 a 1945 aquest discurs és liberal, nacional i imperialista (en el sentit leninista del terme). Liberal en la mesura que es basa en el principi de l'autoregulació dels mercats encara que, de fet, les polítiques d'Estat n’enquadren el funcionament per posar-los al servei de la reproducció de les aliances socials dominants (protegint l'agricultura dels petits camperols per assegurar-se el seu suport electoral contra la classe obrera, per exemple). Nacional en la mesura que la reproducció del mercat nacional autocentrat constitueix l'eix de les polítiques de l'Estat, en les seves dimensions interna i externa. Imperialista en la mesura que, en l'època dels monopolis dominants, aquestes polítiques palesen la competició internacional, que les transforma en conflictes violents entre els estats.

Sovint, el discurs dominant admet les dues primeres característiques, que legitima associant-les a l'exercici de la democràcia parlamentària. Però no ocorre el mateix amb el caràcter imperialista, del qual mai es parla. D'altra banda, el mateix terme de "mundialització" és desconegut, o bé confós de forma oprobiosa amb el de "cosmopolitisme antipatriòtic". Per contra, el que aquest discurs vehicula és un nacionalisme xovinista que té com a objectiu aconseguir l'adhesió de la majoria, si no de la totalitat dels ciutadans, a l'Estat dels monopolis. La mundialització que aleshores domina de fet l'escena és la definida per la colonització i el menyspreu dels pobles no europeus. Però d'això no se’n parla, o s'esmenta molt poc; es dóna per "sobreentès". El trencament que s'inaugura el 1917 mitjançant la proclamació d'un objectiu societari socialista no és acceptat: només es tracta d'una aberració irracional i salvatge...

En el període de la postguerra el discurs dominant és un altre; el qualifico com un discurs social i nacional que opera en el context d'una mundialització controlada (Amin, 1993). Per social entenc el fet que es basa precisament en compromisos socials històrics que "integren" (o que es proposen integrar -i ho aconsegueixen en gran mesura) les classes obreres al centre, les classes populars a l'Est i al Sud. Social no és sinònim de socialista, per més que aquest qualificatiu hagi estat emprat a tort i a dret al servei dels projectes societaris de què parlem. Nacional en el sentit que els compromisos són definits en el marc dels estats polítics construïts per polítiques sistemàtiques dels poders públics nacionals. El terme de "mundialització" forma part d'aquest discurs, tot i que està reservat exclusivament al "món lliure" (se n’exclou els països comunistes proclamats "totalitaris").

Aquesta mundialització és legitimada per consideracions gairebé naturals pròximes a les que apareixen en el discurs contemporani: l’"empetitiment" del planeta. Tanmateix, la seva dimensió imperialista és curosament desvinculada de la forma colonial anterior, que va ser vençuda pels moviments d'alliberament dels pobles de la perifèria. El conflicte entre els diferents imperialismes és també silenciat; l’alineament amb els Estats Units -que es va transformar en una mena de superimperialisme- és acceptat i fins i tot publicitat en nom de la defensa comuna contra el comunisme. Fins i tot la mateixa construcció europea no qüestiona aquesta jerarquia mundial i accepta articular-se entorn de l'OTAN.

El capitalisme mundialitzat de la postguerra és particular per dues raons. En primer lloc, perquè funciona sobre la base de relacions socials que atorguen al treball un lloc que no respon a la lògica característica del capitalisme, sinó que expressa un compromís entre aquesta lògica i lògiques populars i nacionals antisistèmiques. El creixement dels salaris que acompanya el de la productivitat, la plena ocupació, la seguretat social, el rol preponderant de l'Estat en el procés d'industrialització, la redistribució de l'ingrés a través dels impostos, sense comptar les grans reformes agràries o les col·lectivitzacions, no responen a la lògica del màxim benefici, que és la que regeix el mode de producció capitalista. Aquests fenòmens, per contra, expressen les ambicions de projectes societaris populars i nacionals.

Aquest compromís entre lògiques societàries conflictives obliga el capital a ajustar-se a les reivindicacions dels treballadors i dels pobles. És aquest límit el que va permetre, paradoxalment, que aquest període històric es caracteritzés per un fort creixement a escala mundial, que no ha estat igualat. El model se situa, doncs, a les antípodes del proposat i imposat avui, que es basa en la lògica exclusiva del capital i en la pretensió que correspon als treballadors i als pobles realitzar l'esforç per "ajustar-s’hi", la qual cosa confina al seu torn l'economia a l'estancament. Com a complement d'aquests compromisos socials, la mundialització que els acompanya és controlada pels estats, que en són els garants. Per tant, el període és un període de reducció dels efectes polaritzadors de la lògica unilateral de l'expansió del capitalisme, reducció que es plasma en els forts ritmes d'industrialització dels països de l'Est i del Sud.

Els models societaris que havien aconseguit imposar els compromisos evocats més amunt van arribar als seus límits històrics com a resultat del seu mateix èxit. Havent-se esgotat sense haver creat les condicions que permetessin les forces populars i democràtiques avançar encara més, els conceptes en què es basava la seva legitimitat (l'Estat de Benestar i el progrés material continu, la construcció del socialisme, l'afirmació de les nacions modernitzades del Tercer Món) van aparèixer com a il·lusions. En aquell moment existien les condicions per permetre una ofensiva massiva del capital, que estava decidit a imposar la seva lògica unilateral. Després del rebuig per part de l'OCDE del projecte de "Nou Ordre Econòmic Internacional", proposat pels països del Tercer Món el 1975 (un projecte de rejoveniment de la mundialització controlada que hauria permès la continuació del creixement general), la recompradorisation del Tercer Món recobra actualitat (Amin, 1989). Aquesta es manifesta en els anomenats programes d’"ajustament estructural", els quals tendeixen al desmantellament de les conquestes del nacionalisme populista de les dècades anteriors. Després que Thatcher i Reagan, als quals s’afegiran de seguida els països de l'OCDE, haguessin proclamat la seva voluntat de desmantellar l'Estat de Benestar a partir de 1980, el neoliberalisme es transformarà en la ideologia dominant. Finalment, l'esfondrament dels sistemes soviètics d'Europa i de la URSS a la fi de la dècada de 1980 va permetre la "reconquesta" d'aquestes societats per part d'un capitalisme salvatge que navega amb el "vent en popa".

5. Restablerta la lògica unilateral del capital, aquesta s'expressa a través de l’aplicació de polítiques que presenten les mateixes característiques a tot arreu: taxes d'interès elevades, reducció de la despesa pública social, desmantellament de les polítiques de plena ocupació i prossecució sistemàtica del restabliment de la desocupació, desgravació fiscal en benefici dels rics, desregularitzacions, privatitzacions, etc. El conjunt d'aquestes mesures significa la tornada dels blocs hegemònics antiobrers, antipopulars. Aquesta lògica funciona en benefici exclusiu del capital dominant i, singularment, dels seus segments més poderosos -que són també els més mundialitzats-, el capital financer. D'aquesta manera, la “financiarització" constitueix una de les principals característiques de l'actual sistema, tant en les seves dimensions nacionals com en la seva dimensió mundial. Aquesta lògica exclusiva del capital es caracteritza per la supressió dels controls de les transferències de capitals de tota mena (els destinats a la inversió o a l'especulació) i per l'adopció del principi de canvis lliures i fluctuants (Amin, 1995; Amin et al, 1993; Braudel, 1979; Chesnais, 1994; Kreye, Frobel i Heinrichs, 1980; Pastré, 1992).

El restabliment de la llei unilateral del capital no inaugura una nova fase d'expansió. Per contra, produeix una espiral d'estancament, en la mesura que la recerca de la màxima rendibilitat provoca, si no troba obstacles socials importants, l'aprofundiment de la desigualtat en la distribució de les riqueses (llei de pauperització de Marx). Aquesta situació es verifica en tots els partenaires de l'actual sistema: tant a l'Oest com a l'Est i al Sud, i igualment en el pla internacional. Aquesta desigualtat produeix al seu torn la crisi, és a dir, un plus creixent de capitals que no troben sortida en l'expansió del sistema productiu.

Els poders de torn estan preocupats exclusivament per la gestió d'aquesta crisi i són incapaços de trobar-hi una solució. Darrere del discurs neoliberal mundialitzat s'amaguen, doncs, polítiques de gestió de la crisi perfectament coherents, l'únic objectiu de la qual és crear sortides financeres al plus de capitals, per tal d'evitar el que més tem el capital: la desvalorització massiva. La "financiarització" és l'expressió d'aquesta gestió, tant a nivell nacional com a escala mundial. Les elevades taxes d'interès, els canvis fluctuants i la llibertat per realitzar transferències especulatives, les privatitzacions, així com el dèficit de la balança de pagaments dels Estats Units i el deute extern dels països del Sud i de l'Est, compleixen aquestes funcions.

El discurs sobre la mundialització ha de ser resituat en el marc de la gestió de la crisi. A les seves dimensions econòmiques s’hi sumen les estratègies polítiques complementàries, que qualificaria també de mitjans de gestió de la crisi. L'objectiu central d'aquestes polítiques és desmantellar les capacitats de resistència que podrien representar els estats, per tal d’impossibilitar la constitució de forces socials populars eficaces. L’etnicisme hi és invocat per legitimar “l’explosió" dels estats: darrere de consignes com "totes les Eslovènies o Txetxènies possibles", objectiu que es persegueix amb gran cinisme, s'amaga un pretès discurs democràtic de reconeixement dels "drets dels pobles".

Per aconseguir aquest objectiu també es recorre a altres mitjans, que van des del suport als fonamentalismes religiosos fins a les manipulacions de l'opinió. Constatem que les intervencions en favor de la "democràcia" i dels drets humans estan sotmeses estrictament als objectius estratègics dels poders imperialistes. La regla és "dos pesos, dues mesures". De manera general, aquestes polítiques buiden de qualsevol mena de contingut les aspiracions democràtiques dels pobles i preparen la gestió del caos mitjançant el que anomeno una "democràcia de baixa intensitat", en paral·lel a les intervencions -fins i tot les intervencions militars de "baixa intensitat"- que promouen les guerres civils.

6. Ni la utopia reaccionària de la mundialització desenfrenada i del neoliberalisme generalitzat, ni les pràctiques de la gestió política del caos (i no pas de qualsevol nou ordre mundial) que aquesta utopia suposa, són sostenibles. Per atenuar-ne els efectes destructors i limitar el perill de violentes explosions, els sistemes de poder intenten posar un mínim d'ordre enmig del caos. Les regionalitzacions concebudes en aquest marc persegueixen aquesta finalitat lligant les diferents regions de la perifèria a cadascun dels centres dominants: l’ALENA (NAFTA, en anglès) sotmet Mèxic (i, en perspectiva, tota Amèrica Llatina) al carro nord-americà; l'associació ACP-CEE, els països de l’Àfrica al de l'Europa Comunitària; el nou ENDRECEN podria facilitar la “implementació” d'una zona de dominació japonesa en el sud-est Asiàtic (Amin, en premsa; Yachin i Amin, 1988). La mateixa construcció europea és arrossegada pel remolí d'aquesta reorganització neoimperialista associada al desplegament de la utopia neoliberal. La submissió del projecte europeu als imperatius neoliberals, expressada en el Tractat de Maastricht en la prioritat assignada a la creació d'una moneda comuna (l'euro) la gestió de la qual precisament es basa en principis neoliberals, en detriment de la consolidació d'un projecte polític i social comú progressista, fragilitza el mateix projecte europeu, i el fragilitzarà encara més a mesura que els moviments socials de protesta i de rebuig a les polítiques neoliberals actuals s'amplifiquin.

Les contradiccions de la mundialització actual són gegantesques i tot indica que aquestes s'agreujaran, tant per la resistència dels pobles -en els centres i en les perifèries- com per l'accentuació de les divergències al si del bloc imperialista dominant, que l'augment de les resistències no farà més que aprofundir. La més important d'aquestes contradiccions rau en el vistós contrast que oposen les dues noves meitats del sistema mundial. En efecte, es pot constatar que tot el continent americà, Europa Occidental i el seu annex africà, els països d'Europa Oriental i de l’ex-URSS, Orient Mitjà i el Japó estan afectats per la crisi associada a l’aplicació del projecte neoliberal mundialitzat. Per contra, l'Est asiàtic -la Xina, Corea, Taiwan, el sud-est asiàtic- escapa a aquesta situació, precisament perquè els poders que hi governen rebutgen la submissió als imperatius de la mundialització desenfrenada que s’ha imposat a la resta del món. L’Índia es troba a mig camí entre aquest Oest i aquest Est nous. Aquesta opció asiàtica -sobre les arrels històriques de la qual no podem ara discutir perquè ens allunyaria del nostre tema d'anàlisi- està lligada a l'èxit de la regió, el creixement econòmic de la qual s'accelera al mateix temps que aquest es frena a la resta del món. L'estratègia dels Estats Units està guiada per la voluntat de trencar aquesta autonomia que l’Àsia de l'Est va conquerir en les seves relacions amb el sistema mundial. Aquesta estratègia s'entesta a desmantellar la Xina, entorn de la qual podria cristal·litzar progressivament el conjunt de la regió de l'Est asiàtic. Aposta per la independència del Japó, que necessita del suport de Washington per enfrontar no solament la Xina, sinó també Corea i fins i
tot al sud-est asiàtic, per a la qual cosa proposa de substituir la regionalització asiàtica informal actual per una regió Àsia- Pacífic (APEC).

Europa constitueix la segona regió que està cridada a patir les previsibles turbulències. El futur del projecte de la Unió Europea està efectivament amenaçat per l’obstinació neoliberal de les seves classes dirigents i per les previsibles i creixents protestes de les seves classes populars (Toulemon, 1994). Però aquest projecte també es troba amenaçat pel caos a l'Est, ja que a curt termini la lògica del neoliberalisme condueix a l'opció de la “llatinoamericanització" d'Europa de l'Est i dels països de l’ex-URSS. Aquesta periferització, que funcionarà potser principalment en benefici d'Alemanya, contribueix a una evolució global cap a una "Europa alemanya". A mitjà termini aquesta opció afavoreix el manteniment de l'hegemonia nord-americana a escala mundial, mentre que Alemanya opta, igual que el Japó, per romandre sota la influència de Washington. Però a més llarg termini aquesta opció té el risc de despertar les rivalitats intraeuropees que avui estan latents.

En altres regions del món les coses tampoc estan resoltes per endavant. A l’Amèrica Llatina, l’ALENA va coincidir, no pas causalment, amb la revolta de Chiapas a Mèxic. I el projecte d'extensió del model proposat per l’ALENA al conjunt del continent s'enfronta ja a les capitals del sud al qüestionament de la mundialització desenfrenada. Encara que el projecte del Mercosur (Brasil, Argentina, Uruguai, Paraguai i obert a Xile i Bolívia) hagi estat concebut en els seus inicis dins els marcs de l'òptica neoliberal, no és segur que no pugui
evolucionar cap a una autonomització -encara relativa- de la regió.

Fins ara, la gestió de les contradiccions de la mundialització ha donat una nova oportunitat al manteniment de l'hegemonia nord-americana. "Menys Estat" significa menys Estat a tot arreu, excepte als Estats Units, que, pel doble monopoli del dòlar i de la potència d'intervenció militar, i sostingut per Alemanya i el Japó (que ocupen brillantment el seu rol secundari), manté la seva posició hegemònica a escala global davant de l'Àsia
de l'Est, a qui Washington intenta privar d'aliances possibles amb Europa i amb Rússia.

7. El futur del sistema mundial continua sent una incògnita, igual que les formes de la mundialització a través de les quals s'expressaran les relacions de força i les lògiques que guiaran la seva eventual estabilitat. Aquesta incertesa permet -a qui ho desitgi- lliurar-se al gratuït joc dels "escenaris", ja que tot pot ser imaginat. Per contra, proposo concloure l'anàlisi de la mundialització presentat aquí examinant d'una banda les tendències de l'evolució coherents amb la lògica interna pròpia del capitalisme, i per l'altra els objectius
estratègics antisistèmics que les lluites populars podrien fixar-se en les condicions actuals. Ja he suggerit que les tendències de l'evolució del capitalisme contemporani s'articulen entorn del reforçament del que he anomenat els "cinc monopolis" que caracteritzen la mundialització polaritzant de l'imperialisme contemporani: (i) el monopoli de les noves tecnologies; (ii) el del control dels fluxos financers a escala mundial; (iii) el control de l'accés als recursos naturals del planeta; (iv) el control dels mitjans de comunicació; (v) el monopoli de les armes de destrucció massiva (Amin, 1996; Amin, 1997; Amin et al, 1993; González Casanova et al, 1994). La implementació d'aquests monopolis es duu a terme per l'acció conjunta, complementària però també de vegades conflictiva, del gran capital de les multinacionals industrials i financeres i dels Estats que es troben al seu servei (d'aquí la importància dels monopolis de naturalesa no econòmica esmentats aquí). Presos en conjunt, aquests monopolis defineixen noves formes de la llei del valor mundialitzada i permeten la centralització en benefici d'aquest gran capital dels guanys i sobreguanys provinents de l'explotació dels treballadors; una explotació diferenciada basada en la segmentació del mercat de treball. Aquesta nova etapa del desenvolupament de la llei del valor mundialitzada no permet, doncs, el rattrapage a través de la industrialització de les perifèries dinàmiques, sinó que és la base d’una nova divisió internacional desigual del treball, en la qual les activitats de producció localitzades a les perifèries, subalternitzades, funcionen com a subcontractistes del capital dominant (un sistema que recorda el "putting out" del capitalisme primitiu).

No és difícil, doncs, imaginar el tauler d'una mundialització futura en sintonia amb la dominació d'aquesta forma de la llei del valor. Els centres dominants tradicionals conservarien el seu avantatge i reproduirien les jerarquies ja visibles: els Estats Units conservarien la seva hegemonia mundial (per les seves posicions dominants en l'àmbit de la investigació- desenvolupament, el monopoli del dòlar i la gestió militar del sistema), flanquejats en segon terme pel Japó (per la seva contribució a la investigació-desenvolupament), per la Gran Bretanya com a soci financer, i per Alemanya pel seu control d'Europa. Les perifèries actives d'Àsia de l'Est, d'Europa Oriental i de Rússia, l’Índia i Amèrica Llatina constituirien les principals zones perifèriques del sistema, mentre que Àfrica i els mons àrab i islàmic, marginats, quedarien abandonats a conflictes i convulsions que només els amenaçarien a ells mateixos. En els centres del sistema, l'èmfasi posada en les activitats lligades als cinc monopolis esmentats implicaria la gestió d'una societat "a dues velocitats", és a dir, una marginalització a través de la pobresa de les ocupacions precàries i de la desocupació d'importants sectors de la població.

Aquesta mundialització -que és aquella que es perfila darrere de les opcions actuals que el neoliberalisme intenta legitimar presentant-la com "una transició cap a la felicitat universal"- no és, per cert, fatal. Per contra, la fragilitat del model és evident. La seva estabilitat suposa que els pobles acceptin indefinidament les condicions inhumanes que els són reservades, o que les seves protestes siguin esporàdiques, aïllades entre elles, s'alimentin d'il·lusions (ètniques, religioses, etc.) i que no aconsegueixin sortir d'aquests carrerons sense sortida. És obvi que la gestió política del sistema per mitjà de la conjunció de la mobilització dels mitjans de comunicació i els mitjans militars intentarà perpetuar aquesta situació que
encara avui és dominant.

En contraposició amb això, les estratègies d'una resposta eficaç al desafiament d'aquesta mundialització imperialista haurien de tenir per objectiu la reducció del poder dels cinc monopolis en qüestió, i les opcions de desconnexió haurien de ser renovades i definides en aquesta perspectiva. Sense entrar en una detallada discussió d'aquestes estratègies, que només pot ser concreta i estar basada en la mobilització efectiva de les
forces polítiques i socials populars i democràtiques que operen a cada país amb unes determinades condicions, podem enumerar els grans principis entorn dels quals podria organitzar-se el front de lluites populars antisistèmiques.

La primera exigència és la de la constitució de fronts populars democràtics antimonopolis/antiimperialistes/anticompradors, sense els quals cap canvi és possible. Revertir la relació de
forces a favor de les classes treballadores i populars constitueix la primera condició de la derrota de les estratègies del capital dominant. Aquests fronts no només han de definir objectius econòmics i socials realistes que estiguin d’acord amb l'etapa juntament amb els mitjans per arribar-los a assolir, sinó que també han de tenir en compte les exigències d'un qüestionament de les jerarquies del sistema mundial. És a dir, la importància de les seves dimensions nacionals no ha de ser subestimada. Es tracta d'un concepte progressista de la nació i del nacionalisme, lluny de totes les nocions obscurantistes, etnicistes, religioso-fonamentalistes i xovinistes avui prevalents i que són promogudes per l'estratègia del capital. Aquest nacionalisme progressista no exclou la cooperació regional; per contra, hauria d’incitar a la constitució de grans regions que són la condició per una lluita eficaç contra els cinc monopolis esmentats. Però es tracta de
models de regionalització molt diferents d'aquells preconitzats pels poders dominants i que són concebuts com a corretges de transmissió de la mundialització imperialista. La integració a Escala d'Amèrica Llatina, d’Àfrica, del món àrab, del sud-est asiàtic, juntament amb els països-continents (la Xina, l’Índia), però també la d'Europa (de l'Atlàntic a Vladivostok), basada en aliances populars i democràtiques que obliguin el capital a ajustar-se a les seves exigències, constitueixen el que anomeno el projecte d'un món policèntric autèntic, una altra modalitat de mundialització. En aquest marc, podríem imaginar modalitats "tècniques" de l'organització de les interdependències intra i interregionals, tant pel que fa als "mercats" de capitals (l’objectiu de les quals seria incitar-los a invertir en l'expansió dels sistemes productius) com pel que fa als sistemes monetaris o els acords comercials. El conjunt d'aquests programes enfortiria les ambicions de democratització tant a nivell de les societats nacionals com a nivell de l'organització mundial. Per aquesta raó els situo en la perspectiva de la llarga transició del capitalisme mundial al socialisme mundial, com una etapa d'aquesta transició.

[1] El terme rattrapage en francès fa referència a la possibilitat de recuperar, de "reatrapar", l'endarreriment respecte a cert fenomen o procés en curs. En aquest cas, el terme fa referència a la impossibilitat dels països perifèrics d'arribar a nivells de desenvolupament similars als dels països centrals. Això es deu al fet que, segons explica l'autor, a diferència del que succeïa en l'antiguitat, la lògica actual de la mundialització no atorga aquestes oportunitats als països perifèrics.

[2] El terme recompradorisation remet al complex procés d'inserció subordinada que la nova fase del capitalisme va suposar per als països perifèrics i es refereix tant al desmantellament de les estructures i conquestes característiques de les experiències del "nacionalisme populista" anteriors com a les polítiques i processos que esdevenen de la constitució del que l'autor anomena els "cinc monopolis".

 

Bibliografia

Amin, Samir (en premsa) "Regionalization in the Third World, in response to the polarization in the Global System", en Hettne, Bjorn (editor) The New Regionalism (Mac Millan).

Amin, Samir (1989): La faillite du developpement en Afrique et dans le Tiers Monde (París: L'Harmattan). N’existeix una versió en anglès: Amin, Samir (1990). Maldevelopment: anatomy of a global failure (Londres: Atlantic Highlands).

Amin, Samir (1993): Itinéraire intellectuel, regards sud li demi-siècle 1945-1990 (París: L'Harmattan). N’existeix una versió en anglès: Amin, Samir (1994): Re-reading the Post War Period. An Intellectual Itinerary (Nova York: MR Press).

Amin, Samir et al (editor) (1993): Mondialisation et accumulation (París: L'Harmattan).

Amin, Samir (1995): La gestion capitaliste de la crise (París: L'Harmattan).

Amin, Samir (1996): Les défis de la mondialisation (París: L'Harmattan).

Amin, Samir (1997): Capitalism in the Age of Globalization: The Management of Contemporary Society (Londres: Atlantic Highlands).

Arrighi, Giovanni (1994): The Long XXth Century (Londres: Verso).

Bairoch, Paul (1994): Mythes et paradoxes de l'histoire économique (París: La Découverte).

Beaud, Paul (1989): L'économie monde dans les années 80 (París: La Découverte).

Bellamy Foster, John (1986): "The Theory of Monopoly Capitalism", a Monthly Review (Nova York).

Braudel, Fernand (1979): Civilisation matérielle, économie et capitalisme (París: Armand Collin) 3 volums.

Chesnais, François (1994) La mondialisation du capital (París: Syros).

González Casanova, Pablo et al. (editor) (1994): Etat et politique dans le Tiers Monde (París: L'Harmattan).

Gunder Frank, André (1978): World Accumulation 1492-1789 (Nova York: Monthly Review Press).

Kreye, Otto; Folker Frobel i Jürgen Heinrichs (1980): The New International Division of Labour (Cambridge: Cambridge University Press).

Pastré, Olivier (1992): Les nouveaux piliers de la finance (París: La Découverte).

Szentes, Tamás (1985): Theories of world capitalist economy: a critical survey of conventional, reformist and radical views (Budapest: Akadémiai Kiadó).

Toulemon, Robert (1994): La construction européenne (París: Livre de Poche-Références).

Wallerstein, Immanuel (1974, 1981, 1989): The Modern World System (Nova York: Academic Press) 3 volums.

Yachir, Fayçal i Amin, S. (1988): La Méditerranée dans le système mondial (París: La Découverte).