Ponencia

El futur del socialisme

(Comunicació presentada a les jornades "Les raons del socialisme" que es van celebrar a Barcelona els dies 5, 6, 7 d’octubre de 1990)

Samir Amin

1. Per fer aquesta anàlisi em sembla útil partir de la crítica de les tres bases fonamentals sobre les quals reposa la tesi liberal que avui esta en voga.

2. Els valors del socialisme troben el seu fonament científic (i no simplement moral) en el rebuig de les tres falsedats del pensament burgès analitzades més amunt.

3. La qüestió del futur del socialisme no es resumeix en els seus avanços o els seus retrocessos als països de l’Est.

4. Els contorns d'una possible nova mundialització capitalista continuen essent, doncs, del tot incerts.

Ha arribat el moment de tornar a plantejar la qüestió del futur del socialisme. Des dels inicis dels anys 80 l'ofensiva ideològica de la dreta ultraliberal s'ha imposat fins al punt que les forces socialdemòcrates predominants dins l'esquerra occidental han cregut necessari afegir-se plenament a les seves propostes. Al Tercer Món, els inicis cap a un desenvolupament relativament autònom han estat sistemàticament desmantellats en profit d'un retorn a la submissió completa a les exigències de l’expansió capitalista mundial. En definitiva, last but not least* l'enfonsament brutal dels règims de l’Europa oriental obre la via a una possible restauració del capitalisme per mitjà de la inserció de les societats i economies d'aquests països dins del mateix sistema capitalista mundial. La ideologia liberal triomfant proclama la fallida definitiva del socialisme.

Per aquells qui, com nosaltres, pensem que el socialisme constitueix un sistema de valors la realització dels quals no és mai "conclosa" i, per tant, no és un model que ja hauria estat "construït" en un o altre lloc, la qüestió és infinitament més complexa. D'entrada, jo diria que el risc real d'avui és que les il·lusions de les què els pobles de l'oest, l'est i el sud són víctimes, no condueixen enlloc més que a fer que la fallida inevitable del liberalisme triomfant es faci en condicions dramàtiques per a les classes populars, desarmades ideològicament i políticament.

Més que mai proclamaré que els termes de l’opció són "socialisme o barbàrie"

1. Per fer aquesta anàlisi em sembla útil partir de la crítica de les tres bases fonamentals sobre les quals reposa la tesi liberal que avui esta en voga.

Primer postulat liberal: el "mercat" segons aquestes tesis és l'expressió d'una racionalitat econòmica en si mateix, i que se situa per damunt de tot context social específic. Aquest postulat erroni no és res més que l'expressió de l'alienació econòmica que constitueix l'essencial del contingut de la legitimació ideològica del capitalisme. En efecte, el "mercat" no determina les condicions d'operació del mercat. En l'òptica economicista alienada, les lleis econòmiques són concebudes com a anàlogues a les lleis de la natura, i s'imposen com a forces externes a qualsevol intervenció humana, alhora que l'economia és el producte de comportaments socials determinats [1]. No hi ha racionalitat econòmica en si, sinó solament l'expressió de les exigències d'un sistema social en el pla de la gestió econòmica. Aquest sistema social no és racional, des d'un punt de vista humanista; no és satisfactori per als éssers humans que en són les víctimes : l’atur, la polarització en el desenvolupament mundial, la destrucció ecològica són les manifestacions de la irracionalitat d'aquest sistema, el capitalisme realment existent. I, aquests fenòmens negatius són justament produïts necessàriament pel "mercat": és a dir que la racionalitat del mercat reprodueix les irracionalitats del sistema social.

Segon postulat liberal: la identitat reversible del capitalisme-democràcia, democràcia-capitalisme. Això és una veritable enganyifa.

El corrent de pensament dominant a la nostra època, amplament marcat per l'evolucionisme i el pragmatisme anglosaxons, empobreix el debat en concebre la democràcia com un conjunt de drets i pràctiques precisos i limitats, independents de la perspectiva social desitjada. Aquesta democràcia realitza, aleshores, una funció estabilitzadora de la societat, deixant l’" evolució " a recer de " forces objectives ", encapçalades en darrer terme per la ciència i la tecnologia [2] que operen al marge de la voluntat dels éssers humans, reduint el rol i les funcions dels processos revolucionaris en la història.

El pensament socialista se situa a les antípodes d'aquests tipus de raonaments. L'anàlisi de l'alienació econòmica produïda per Marx, bàsica per a tota comprensió científica i realista del mecanisme de la reproducció capitalista, conduïa a rehabilitar la funció decisiva de les revolucions, moments de transformació qualitativa i de cristal·lització de potencialitats, impossibles de concebre sense elles. Dins de cada una de les revolucions del món modern (la francesa, la russa i la xinesa), en els moments de la seva radicalització, els moviments de les idees i de les forces socials han aconseguit projectar-se lluny, per davant de les exigències de transformació social "històricament i objectivament necessària". És així que la democràcia jacobina va superar les exigències de la simple instal·lació d'un "poder burgès ". Malgrat que funcionant en un marc definit per la propietat privada, la seva preocupació d'establir un poder que estigués realment al servei del "poble" va entrar en conflicte amb l’exigència burgesa pura i simple. En aquest estadi de desenvolupament de la societat, la burgesia no aspirava a gaire més que a una democràcia censitària com va ésser practicada durant el segle XIX. D'altra banda, la burgesia estava disposada al compromís amb la monarquia i l'aristocràcia. Les aspiracions del "poble" -és a dir, la multitud de pagesos i artesans- eren cada cop més lluny. Aquest poble no n'havia de fer res de la "llibertat de comerç i d'empresa". Fins al punt que, durant la Convenció, descobrirà aquell el mot d'ordre sorprenentment modern, "el liberalisme" (entès econòmicament) és l'enemic de la democràcia"! Aquesta projecció endavant anunciava, d'altra banda, una consciència socialista encara per néixer (el babouvisme** en seria testimoni). De la mateixa manera, l’URSS dels anys 20 i la Xina maoista es van projectar en una visió comunista més enllà de les exigències de la reforma "nacional popular" a l'ordre del dia. És cert que alguns d'aquests moments de radicalització són per aquesta raó fràgils ; i les conceptualitzacions més limitades, però en consonància amb les exigències "objectives", acaben per imposant-se. Però s'equivocaria qui subestimés la seva importància, pels indicis que donen entorn del sentit del moviment que necessari de futur.

La democràcia burgesa és el producte de la revolució que ha destronat la dominació de la "metafísica tributària" [3]. Establí per sobre d’aquesta base el "dret igual" i les llibertats personals, però no la igualtat (tret del dret). Bastant més tard, a la segona meitat del segle XIX, només el moviment obrer imposa la democràcia política no censitària i arrabassa els drets socials, però dins del marc d’ un compromís fonamentat en l'acceptació de la gestió capitalista de l'economia, compromís, aquest, esdevingut possible mercès a la polarització mundial en benefici dels centres industrials. D'aquesta manera, la democràcia occidental queda limitada al terreny de la política, mentre que la gestió econòmica queda fonamentada en els principis no democràtics de la propietat privada i de la competència. En altres termes, el mode de producció capitalista per ell mateix no exigeix la democràcia, fins i tot si l’opressió que el defineix esdevé insensible per l'alienació econòmica que impregna tota la societat. En contraposició, el projecte socialista de societat sense classes, alliberada de l’alienació econòmica, implica estructuralment la democràcia. Un cop trencat el ressort de la competència dels capitalistes, les relacions socials basades en la cooperació entre els treballadors, i no en la seva submissió, són impensables sense l'expressió acabada de la democràcia.

Si això que hom anomena els països del Tercer Món no ha conegut un funcionament democràtic de la seva vida política no és conseqüència de la seva "cultura tradicional" [4]. Això que jo anomeno el "capitalisme realment existent", és a dir, el capitalisme com a sistema mundial i no com a mode de producció, considerat en el grau més elevat d'abstracció, ha estat sempre fins als nostres dies generador d'una polarització a escala mundial (el contrast centres/perifèries). Aquesta dimensió sempre ha estat malauradament subestimada pel pensament socialista, en tots els seus corrents, inclòs el marxista.

Així doncs, la polarització internacional inherent a aquesta expansió comporta al seu torn una polaritazació social interna amb múltiples manifestacions: desigualtat creixent en el repartiment de la renda, atur massiu i marginalització, etc. Considerant el sistema mundial com la unitat dominant de l'analisi, hom copsa la veritable mesura d'aquest fet social la direcció del qual és decisiva per a la comprensió de la importància de les lluites; a saber, que l'essencial de l'exèrcit de reserva del capital es troba situat a les perifèries del sistema.

D'aquest manera la inestabilitat constitueix la regla en la vida política de les perifèries. Sobre un fons de dictadura violenta (militar o no, segons el cas), llargament sotmesa a les exigències de l'expansió mundial del capital, es dibuixen de tant en tant altres explosions que posen en qüestió aquestes dictadures. Nogensmenys, aquestes explosions rarament condueixen a una democràcia política, ni que sigui relativa. El model més corrent és, efectivament, el de la resposta "populista". S'entén per aquesta la dels règims que, almenys, s'enfronten realment a determinats aspectes del problema social i preconitzen una estratègia de desenvolupament susceptible d'atenuar les tràgiques conseqüències de la periferització.

Tot i així, hi ha situacions intermèdies entre les dictadures de dreta i/o els moments populars populistes en els quals s'esquitlla de vegades una "petita democràcia". Entenem com a tals els règims que reconeixen el principi de l'elecció, del multipartidisme i un cert grau de llibertat d'expressió, però que eviten d'afrontar els problemes socials fonamentals i/o de posar en qüestió les relacions de submissió i de dependència al sistema mundial. Aquestes "democràcies", només són, doncs, l'expressió de la crisi del sistema despòtic normal del capitalisme. L'Amèrica llatina, Corea, les Filipines forneixen exemples de les contradiccions no resoltes per aquests règims. Car els sistemes democràtics que són imposats en aquestes condicions s'han d'enfrontar a un dilema temible. O una cosa o l'altra. O bé el sistema polític democràtic accepta la submissió a les exigències del "reajustament" mundial. I aleshores no podrà emprendre cap reforma social importància i la democràcia no trigarà gaire a entrar en crisi (com succeeix ja en el cas d'Argentina). O bé, les forces populars, utilitzant els mitjans de la democràcia, imposaran aquestes reformes. El sistema entrarà, aleshores, en un conflicte amb el capitalisme mundial dominant i haurà de passar del projecte nacional burgès a un projecte nacional popular.

A les regions de la perifèria tractades més miserablement per l'expansió capitalista mundial la situació encara és més desesperant, ja que la història de l'expansió capitalista no és només la del "desenvolupament" que ha ocasionat, També és la de les destruccions salvatges sobre les quals s'ha construït. Dins del capitalisme hi ha un aspecte destructiu que esborra sovint la imatge favorable d'aquest sistema. Aquí el tipus de "poder" normal és el que representen els "Tonton Macoutes" a Haiti, Somoza a Nicaragua i un nombre impressionant de dictadures de la mateixa estofa a l’Africa contemporània.

Tercer postulat liberal: l'obertura total al sistema mundial constituiria una obligació "indefugible", la condició sine qua non de tot "desenvolupament". La hipòtesi subjacent és que el "desenvolupament" depèn, essencialment, de condicionaments interns propis a cada societat, i que la seva integració en l'economia mundial un factor de potenciació favorable (si se saben aprofitar les possibilitats que ofereix).

Aquesta tesi no és tan sols desmentida pels cinc segles d'expansió capitalista, que és d'una polarització sens fi reproduïda i aprofundida fins als nostres dies i pel que podem veure en un futur pròxim, sinó que aquesta tesi es troba mancada també de fonament científic. El "mercat mundial" en qüestió és un mercat truncat, limitat a les mercaderies i al capital, mentre que -a despit de les migracions internacionals- no hi ha hagut mai un "mercat mundial del treball" (i pel què es veu tampoc en un futur pròxim). La mateixa economia liberal demostra que la mobilitat d'un sol factor de producció (el capital), mentre que els altres dos (el treball i la natura) resten presoners de la geografia física i política, no permet homgeneïtzar els nivells de producció i les condicions socials.

La llei del valor mundial, que opera en aquestes condicions, no pot més que produir i reproduir la polarització (el contrast centres/perifèries). En aquest sentit el "factor extern" (la integració al sistema mundial) és per naturalesa desfavorable i, fins i tot, cada cop més desfavorable. He explicat aquesta tesi apel·lant a una evidència intuïtiva: Alemanya en va tenir prou amb uns decennis per "atrapar " Anglaterra; quant de temps li caldrà al Brasil per "atrapar" els Estats Units?

Sens dubte les formes i el contingut de la polarització han evolucionat amb el temps [5]. De la Revolució Industrial a la Segona Guerra Mundial aquest contrast s'ha basat en l’oposició països industrialitzats/països no industrialitzats. La industrialització accelerada en determinades regions del Tercer Món no posa en qüestió, al meu parer, la polarització, sinó solament les seves formes. Els mecanismes de la nova polarització estan basats en la dominació financera (en relació amb la nova revolució científica i tecnològica), cultural (per la intensificació de la puixança dels mass media), i militar. En aquesta perspectiva els "nous països industrialitzats" no constitueixen pas les "semiperifèries" en vies de cristal·lització en nous centres, sinó les veritables perifèries del demà.

Per contra, els països dits del "quart món" ja no constitueixen veritables perifèries, sinó que són de la naturalesa de les que regions que van ser destruïdes per l'expansió capitalista en les seves formes anteriors. Car l'estat lamentable del "quart món" no és el producte d'un refús d' inserir-se en la divisió internacional del treball i d'un "fracàs" d'una temptativa de desconnexió que s'hauria intentat. De fet, aquest "quart món" del qual es parla com d'una novetat és, en realitat, un producte permanent de l'expansió capitalista. Un perfecte i trist exemple d'aquest quart món antic és fornit per les regions de l’explotació esclavista de l’Amè ric a del període mercantilista: nord-est brasiler, Antilles (Haití, entre d'altres). Aquestes regions van ser considerades en aquell temps com a "pròsperes" i constituïen el cor de la perifèria corresponent al sistema de l'època. Després, les noves estructures del desenvolupament capitalista han marginalitzat la importància relativa d'aquestes regions, que es compten avui entre les més tràgicament miserables del Tercer Món. Avui, tant el sistema que ha confinat Àfrica en l'especialització agrominera per l'explotació extensiva dels seus sòls fins a l'esgotament, com la revolució tecnològica que economitza determinades matèries primeres, ja no estan poden excloure aquest continent de la divisió mundial del treball. Patint passivament una desconnexió que les rebutja, per definició les societats del quart món no poden trobar resposta als seus problemes per les soles virtuts de l'obertura. La recolonització suavitzada per la caritat, no té com a objectiu disfressar el fracàs segur de la solució neoliberal?

Des del punt de vista de l'interès dels diferents pobles del planeta, la unificació del sistema mundial sobre la base unilateral del mercat no és pas, doncs, una cosa desitjable. D'entrada no és la sortida més probable de les evolucions en curs, tant aguts són els conflictes que comportarà la submissió al criteri unilateral del "mercat" operant en un espai mundial "darwinià". El discurs ideològic d'Occident que ha fet aquesta opció estratègica té com a objectiu amagar l'agudesa d'aquests conflictes.

torna a dalt

2. Els valors del socialisme troben el seu fonament científic (i no simplement moral) en el rebuig de les tres falsedats del pensament burgès analitzades més amunt. Tots els corrents del pensament socialista s'han fixat l'objectiu de superar la filosofia de la ll·lustració que es proposava descobrir el mitja de posar al seu lloc una societat " racional " amb vocació d'eternitat. El socialisme parteix, doncs, de l’anàlisi dels límits històrics de la "racionalitat" en qüestió; de fet, del capitalisme. Fent aquesta anàlisi, el socialisme defineix un projecte de societat qualitativament més avançada, que va en el sentit d'una millora del domini dels éssers humans sobre el seu esdevenidor social. Altre cop aquí, doncs, la tesi marxista de l'alienació torna a ocupar el seu lloc central: el projecte de societat en qüestió implica l'alliberament de l'alienació econòmica pròpia de la ideologia burgesa. Aquest projecte no pot pas ésser definit, d'antuvi, d'una manera més precisa. Ja que si hom pot precisar allò que cal "abolir" (com la propietat privada dels mitjans de producció evidentment), hom no sabria dissenyar amb anterioritat -al marge de qualsevol praxi social- les línies mestres dels nous mètodes de gestió social. Intentar de fer-ho seria, d'altra banda, anar en sentit contrari del mètode mateix del projecte socialista d'alliberament que implica que la responsabilitat de la construcció del futur no pertany a ningú més que a les generacions successives que faran aquesta història.

D'altra banda és clar que ens trobem confrontats al fet que les societats dites socialistes dels països de l’Est han abolit la propietat privada i han instal·lat sistemes de gestió econòmica i política autoqualificades de socialistes. I, aquests sistemes són en camí de disgregació. S'ha de concloure, doncs, que el projecte socialista en si mateix és utòpic?

Si hom vol obrir un debat fecund sobre aquestes experiències, ens cal tornar a plantejar la qüestió de la naturalesa de les revolucions dites "socialistes" i de les percepcions dels límits històrics del capitalisme del qual procedeixen. I, aquí hi ha dues actituds possibles. O bé hom es concentra en allò que defineix el capitalisme al seu nivell d'abstracció més elevat -és a dir, la contradicció capital/treball- i es defineixen els límits històrics de la societat capitalista a partir dels que imposa l'economicisme que la caracteritza. Aquesta òptica inspira fatalment una percepció "etapista" de l'evolució necessària: les societats capitalistes retardades (perifèries) han d'"atrapar" el model avançat abans d'enfrontar-se als reptes d'una possible superació. O bé hom dóna mes importància en anàlisi a allò que ens hem proposat d'anomenar "el capitalisme realment existent", entenent com a tal un sistema que, en la seva expansió mundial real, ha generat una polarització centres/perifèries que no pot ésser superat en el marc estricte del capitalisme. El socialisme en tots els seus corrents ha subestimat aquesta dimensió del capitalisme, tal com ja ho he dit.

Ara bé, el qüestionament de l'ordre capitalista a partir de les revoltes de la seva perifèria obliga a repensar seriosament la qüestió de la "transició socialistã" en l’abolició de les classes. Malgrat els matisos que es puguin fer, la tradició marxista ha quedat marcada desfavorablement per la visió teòrica inicial lligada a unes revolucions obreres que obrien, sobre la base de les forces productives avançades, una transició relativament ràpida, caracteritzada per un poder democràtic de les masses populars que és, teòricament, més democràtic que el més democràtic dels estat burgesos. En contrapartida, cal assenyalar que el caràcter profundament desigual propi de l'expansió capitalista ha posat a l'ordre del dia de la història la revolució dels pobles de la perifèria. Aquesta revolució és anticapitalista en el sentit que es dirigeix contra el desenvolupament capitalista realment existent, que és insuportable per a aquests pobles. Dit d'una altra manera, les contradiccions més violentes que l'acumulació capitalista implica en el seu propi moviment real pesen a la perifèria mes que no pas als centres. Però aquesta revolució anti-capitalista no és simplement, com a resultat d'això, socialista. Té, per la força de les coses, una naturalesa complexa.

Les societats post-capitalistes s'han d'enfrontar a l'exigència d'un desenvolupament de les forces productives. En efecte, és il·lusori pensar a fonamentar un "altre desenvolupament" sobre la misèria, fins i tot si hom refusa els models de vida i de consum produïts pel capitalisme en els seus centres avançats i que hom en mesura el malbaratament real i la inhumanitat.

Reconèixer aquesta necessitat no és pas acceptar la tesi segons la qual el fet de passar per una fase prèvia d'acumulació capitalista seria inevitable, ja que la revolució burgesa no és en la seva natura profunda el producte d'un moviment de masses populars organitzades i dirigides per uns partits polítics obertament anticapitalistes en la seva ideologia i visió de futur. Acceptada per la burgesia local, l'expansió capitalista, que implica un desenvolupament obert al sistema mundial, és aquí posada en qüestió per les masses populars que ella oprimeix.

L'expressió d'aquesta contradicció, especifica i nova, que no havia estat imaginada en la perspectiva de la transició socialista tal com Marx l'havia concebuda, dóna als règims postcapitalistes la seva dimensió real, la d'una construcció nacional i popular en la qual es combinen de forma conflictiva les aspiracions i les experiències de naturalesa socialista i les aspiracions de naturalesa capitalista que demanen les exigències del desenvolupament de les forces productives en alguns dels seus aspectes.

Aquesta contradicció, inherent a la llarga transició imposada pel desenvolupament desigual del capitalisme, s'ha realitzat d'una determinada manera que hom pot definir, sens dubte, pels seus tres components fonamentals: la planificació burocràtica (que nega qualsevol paper al mercat), el monopoli polític antidemocràtic de la classe-partit-estat dirigent, una desconnexió total en relació al sistema mundial que arriba pràcticament fins a l'autarquia (al capdavall, aquesta, ha estat imposada pel bloqueig capitalista més que no pas volguda pels règims de l’Est). Que aquesta construcció dita socialista hagi operat a través d'un sistema polític no democràtic i per una planificació burocràtica, constitueix certament una realitat important, l'explicació complexa de la qual ha de prendre en consideració, a més de les determinacions històriques, socials i culturals, els efectes de la ideologia del moviment socialista que ha produït la intel·ligèntsia revolucionaria d'aquests països (el leninisme, el maoisme). Nogensmenys, no solament l'hegemonia nacional popular podria -segons la meva opinió- funcionar d'una altra manera, fent possible la democràcia política i els mecanismes del "mercat" (que només dins de les economies capitalistes existeix fora de la base social que en determina els límits), sinó que afirmo, encara, que la progressió d'aquesta hegemonia nacional popular exigeix que hom vagi en aquest sentit.

En aquestes condicions l'amplitud de la crisi de les societats de l’Est no ens ha sorprès gaire, al marge que ho hàgim estat, com tots, pel seu caràcter sobtat. Avui aquestes societats s'han d'enfrontar a una triple opció que resumeixo breument sota els tres títols dels capítols següents:

(I) Evolució en el sentit d'una democràcia burgesa o progrés més enllà d'aquesta, per l'afermament del poder dels treballadors en la gestió econòmica?

(II) Restabliment d'una "economia de mercat" pura i simple o progrés de fórmules eficaces que permetin de recórrer a un control mecanismes del mercat mitjançant una planificació democràtica?

(III) Obertura exterior total i incontrolada o bé control de les relacions amb el món capitalista envoltant, basat en una intensificació dels intercanvis?

La confusió, tant en el debat teòric com en els enfrontaments polítics que sacsegen els països de l’Est, prové, en part, del fet que la veritable naturalesa "nacional popular", de l'etapa històrica oberta per les revolucions que han inaugurat la història dels règims en qüestió, resta oculta per l'herència ideològica que les qualifica de "socialistes". Però prové sobretot del fet que les forces en conflicte del capitalisme i del socialisme s'enfronten aquí en la realitat de les lluites. Les forces que aspiren a "restablir el capitalisme" preconitzen així l'adopció unilateral del "mercat" (trampolí a partir del qual es restabliria la propietat privada) i de l'"obertura exterior", amb o sense democràcia (entesa, aleshores, en el sentit occidental del terme) segons les exigències tàctiques de la instauració d' aquest projecte. Si les forces socialistes titubegen en la seva resistència a aquest projecte, i si els és dificil d' articular un contra-projecte coherent (segons les línies dibuixades més amunt), és ben bé perquè l'absència de debat democràtic i la il·lusió ideològica assenyalada abans, constitueixen els handicaps més grans per la seva acció. S'hi afegeix el fet que l'ofensiva ideològica d'0ccident, orquestrada pels "mass media" puixants, esta completament al servei de les forces procapitalistes, per molt que puguin ser antidemocràtiques.

La resposta a les tres qüestions plantejades més amunt serà el resultat d'una intensa lluita de classes interna, que ja és en curs (fins i tot en una forma silenciosa). Ara existeix en els països de l’Est una minoria forta (un 20%?) que es podria beneficiar d'una restauració capitalista. Però aquesta només podrà accedir al nivell de vida occidental, que fonamenta les seves aspiracions, per mitja de l'opressió de les classes populars, a causa de la insuficiència dels nivells de desenvolupament i de competitivitat internacional assolits pels països socialistes.

En aquesta lluita, els pobles dels diferents països de l’Est parteixen armats de forma desigual. Intuïtivament hom pot copsar les raons per les quals els pobles que han fet una revolució nacional popular dita socialista (URSS, Xina, Iugoslàvia...) disposen d'un equipament ideològic que els permetrà, potser, imposar sortides progressistes a les seves lluites. Contràriament, aquells de l’Europa de l’Est que no tenen una experiència històrica comparable corren el risc de deixar-se embriagar per l'atracció de la seva annexió a l’Europa occidental.

En la crisi actual, tant les reivindicacions democràtiques, com aquelles que recorren al "mercat" i a l'obertura exterior, es mantenen ambigües ja que agrupen aquells qui volen usar-les com a base per anar més lluny, cap al capitalisme, i aquells qui aspiren a donar un contingut social progressista a la gestió política i econòmica de la seva societat, i realitzen d'aquesta manera un avanç socialista autèntic. És interessant remarcar en aquest sentit que les classes privilegiades opten més per la fórmula "democràtica pluralista (a l'occidental) i mercat obert cap a l’exterior ", mentre que les classes populars queden lligades defensen les conquestes del "socialisme" (el lloc de treball garantit, els serveis socials, la independència nacional i la propietat pública) i plantegen unes fórmules de "planificació", optant per la democratització del sistema polític. El poder de Gorbatxov juga, aparentment, amb aquests dos corrents contradictoris, que s'alien només enfront dels "conservadors" (que no haurien desitjat "cap canvi"). Hom pot remarcar divisions anàlogues a Iugoslàvia. A la Xina se sap com Deng Xiao Ping ha optat per una fórmula de doble obertura capitalista interior i exterior, sense democratització (el model a què condueix aquesta opció podria recordar els de Corea del Sud o de Taiwan!), una opció (cal recordar-ho) sostinguda amb entusiasme per Occident. El seu qüestionament per part del moviment democràtic és igualment ambigu pel fet que aquest moviment ha agrupat de manera confusa unes forces minoritàries, però ben representades en les classes benestants, que aspiren obertament a una restauració del capitalisme, i d'altres de majoritàries en l’opinió popular (de les quals, algunes es reclamen del maoisme) que s'alcen contra els resultats socials, inacceptables per elles, dels desenvolupaments capitalistes de l'era Deng Xiao Ping [6]. Els mass media occidentals, qualificant la repressió del moviment, de retorn al "maoisme", barrejant-lo amb l"'estalinisme", no han contribuït, certament, a esclarir el panorama; i han complert perfectament el seu paper en el sosteniment de l'opció reaccionaria d'una "restauració del capitalisme", fins i tot si aquesta s'ha de fer definitivament en detriment de la democratització.

La situació és força diferent als països de l’Est europeu que no tenen passat revolucionari. Aquí les "conquestes socials" bé que reals, no han estat conquestes, sinó concessions paternalistes dels partits comunistes posats per la Unió Soviètica. Car és ben evident que per un expert del Banc Mundial, per exemple, el problema polonès és simple: s'han de reduir els salaris (sense una mesura paral·lela amb la productivitat) un 50% i tolerar un volum de 2 a 3 milions d'aturats. Aquesta situació, que presenta força analogies amb la d'Argentina, és enfosquida per les il·lusions del poble polonès al qual ningú no ha explicat que en el sistema mundial a què aspira a integrar-se és més a prop del dels NICS del Tercer Món que del les societats occidentals on es desplega la socialdemocràcia avançada! També s'ha de témer aquí la derivació d'una democràcia de transició cap a un règim autoritari (del tipus Pilsudski, assentat sobre l’Església catòlica), l'únic capaç d'imposar la disciplina del capitalisme. Igualment podem témer unes evolucions semblants a Hongria, per exemple. És difícil en el moment actual de dir alguna cosa més, sobretot en allò que concerneix a l’Alemanya oriental, on les lluites internes s'encreuen amb les aspiracions unitàries del poble alemany i les iniciatives que Bonn prendrà com a resposta (o avançant-se) a aquestes.

D'una manera general sobtar la increïble ingenuïtat a què ha conduït la despolitització imposada pels règims no democràtics de l’Europa de l’Est. Els atacs contra la "nomenklatura", lluny d'ésser l'expressió d'un refús socialista dels privilegis, semblen ignorar que la classe que aspira a constituir-se en burgesia és la mateixa "nomenklatura"; que els "privilegis" de què s' ha beneficiat són poca cosa si els comparem amb les desigualtats en les societats capitalistes; i, precisament, la " nomenklatura " aspira, ara, a accedir a aquest estatus burgès encara més confortable!

La iniciativa del "canvi", en efecte, ha estat presa des de dalt, per la classe dirigent. Constituïda aquesta sobre la base de l'"estatalisme ", que ha estat el mitjà de tractar la contradicció capitalisme/socialisme en la construcció nacional popular, ara aquesta classe desitja desfer-se dels constrenyiments de la dimensió popular del sistema i opta clarament pel capitalisme. L"'enfonsament" del sistema a què es lliura, fins al punt de sorprendre els comentaristes occidentals, no és xocant: constitueix la fi lògica de la seva evolució, que havia estat perfectament prevista per Mao. En l'atac contra el seu propi sistema, aquesta classe reprèn tots els prejudicis sorgits de la critica del socialisme per part de la ideologia burgesa, però es calla de dir que el sistema que abandona hauria estat del tot eficaç ja que precisament ha permès la seva pròpia constitució en burgesia!

Afegim-hi, encara, que la confusió s'accentua certament per l'empelt dels conflictes nacionals interns (URSS, Iugoslàvia) o externs (Alemanya/ Polònia/ Hongria/ Romania) amb les lluites socials internes [7].

torna a dalt

3. La qüestió del futur del socialisme no es resumeix en els seus avanços o els seus retrocessos als països de l’Est.

Als països del Tercer Món i del Quart Món —perifèries veritables i societats anihilades per l'expansió capitalista—, si un desenvolupament susceptible de respondre a les necessitats materials del conjunt d'estrats socials de la nació es mostra com impossible en el marc del capitalisme, s'imposa l'examen de l'opció alternativa d'un altre desenvolupament pensat fora de la submissió als constrenyiments globals. Vet aquí el sentit de l'expressió desconnexió.

La desconnexió no és pas una recepta, sinó una opció de principi, la de separar els criteris de racionalitat de les opcions econòmiques internes d'aquells qui governen el sistema mundial, és a dir, de deslliurar-se de l'obligació del valor mundial substituint-la per una llei del valor d'abast nacional i popular. Si, doncs, la burgesia és incapaç de desconnectar, i si solament una aliança popular pot i ha de convèncer-se que aquesta és una necessitat indefugible de tot projecte de desenvolupament digne d’aquest nom, la dinàmica social ha de conduir a inscriure aquest projecte popular en una perspectiva per a la qual no trobem cap més qualificatiu que el de socialista. (Si entenem el socialisme com un projecte de societat que s'obre davant nostre, i no pas com una realitat ja constituïda ací o allà que es tractaria d'imitar). Les evolucions en curs en l'economia i la política mundials són cridades no pas a atenuar el caràcter polaritzador immanent al capitalisme realment existent, sinó que no poden fer res més que accentuar, fins i tot augmentant, els contrastos en què el capitalisme es manifesta. Les polítiques de submissió a la unificació del món a través del mercat —que per a la perifèria s'anomenen "reajustament" (un reajustament que qualifico d'unilateral; mentre que es parla alhora de "reestructuracions" quan es tracta dels centres!)— no poden "neutralitzar" la nova polarització, i no constitueixen, doncs, una alternativa acceptable a la ruptura nacional popular que s'imposa sempre, i fins i tot més que mai. Car les burgesies nacionals del Tercer Món que havien recuperat en profit seu els moviments d'alliberament nacional, ja estan plenament compromeses en l'evolució del sistema mundial i, per aquest fet, són incapaces de modular la nova mundialització en profit dels seu països. Sens dubte, les classes populars víctimes d'aquestes evolucions es troben encara en el moment de la confusió que succeeix a l'esgotament de l'antic moviment d'alliberament nacional. Així és difícil de preveure la pròxima etapa concreta de la revolució popular ininterrompuda que amenaça la mundialització d'esclats en les perifèries del sistema que resulten finalment: la "zona de tempestes" [8].

En principi, les respostes dels pobles del Tercer Món semblen generalment força inadequades. La revifalla dels moviments culturalistes dels quals els moviments religiosos fonamentalistes en són els capdavanters ací i allà, és, per ella mateixa, un símptoma de la crisi i no la resposta adequada al seu repte" [9].

Hi ha tanmateix alguns signes que indiquen una superació possible de l'impasse. L'experiència exemplar de Nicaragua [10] il·lustra el fet que la "democràcia jacobina", rejovenida per l'aportació dels moments de la radicalització de les revolucions socialistes del nostre temps és, de fet, la democràcia a què aspiren —fins i tot de forma confusa— les classes populars del Tercer Món contemporani.

Aquesta es diferencia de la democràcia liberal, que ignora la dimensió de les reformes socials necessàries, i es diferencia igualment de les "mobilitzacions populistes" a què hem fet referència més amunt, de les quals l'engany de la democràcia n'ha esgotat el potencial renovador. Hom no ha reflexionat prou a Occident sobre la significació del fracàs dels fonamentalistes islàmic a l’Afganistan, presentats pels mass media com uns "combatents de la llibertat "(tot i que el seu programa es proposa de tancar les escoles obertes pels "ateus de Moscou" començant per les escoles de nenes, és clar) que havien d'entrar a Kabul l'endemà de la retirada de les tropes soviètiques.

No hi ha cap raó per excloure l'Occident del debat sobre les perspectives del socialisme. No hi ha cap raó que autoritzi a menysprear la història del moviment obrer que ha permès les realitzacions de la socialdemocràcia avançada, i no pas més raó tampoc per ignorar les conquestes democràtiques d'Occident. Però qui no avança no recula. Un avanç socialista a Occident implica que hom s'alliberi de l'alienació econòmica i de la idolatria de la democràcia pluralista en les condicions en què és practicada.

La consciència de la interdependència ecològica ha fet, certament, una irrupció irreversible en el nostre món, i cal felicitar-se’n. I el fet és que els principis mateixos del capitalisme són impotents per gestionar-ne les solucions. Ja que el "mercat" és un conjunt de mecanismes que operen sobre la base del curt termini (un màxim de 15 anys), mentre que els efectes ecològics del desenvolupament de les forces productives (problemes de la capa d'ozó, l'efecte hivernacle, etc.) situen en l'horitzó secular o, fins i tot, més llarg. Aquí que és rigorosament impossible evitar la catàstrofe sense acceptar el principi d'una planificació racional (terme que esta ben poc de moda!) que transgredeixi el "mercat". És absurd poder fer front al problema per la "interiorització dels costos externs" (que no passa de ser un simple pegat). Fins i tot hom pot preguntar-se si el principi democràtic que hom coneix (el sistema electoral) és capaç de permetre la gestió ecològica del planeta. Negligint massa sovint de plantejar aquesta contradicció, molts ecologistes alimenten una doble hipocresia fatal, ja que una part de les classes treballadores —àdhuc a Occident— no té pas la darrera paraula en les decisions econòmiques i, d'altra part, els països del Tercer Món no tenen cap responsabilitat important en la degradació del planeta.

D'altra banda, la intensificació de la comunicació que opera en el marc del capitalisme realment existent com a sistema mundial no constitueix un factor d’alliberament i de democratització, més aviat al contrari. L’observador que no visqui permanentment en la quotidianitat occidental es queda astorat per l'increïble martelleig sobre les consciències, exercit pels mass media dominants. D'un país a l'altre, dels liberals i conservadors, als socialistes, el consens imposa l'adopció d'actituds idèntiques sobre tots els grans problemes.

El pluralisme tan lloat com a sinònim de democràcia és buidat de tot contingut; les divergències, contràriament, són accentuades artificialment pels competidors de la classe política sobre qüestions menors i provincials.

En el moment en què hom proclama "la fi de les ideologies" mai a l'Occident no ha estat tan terriblement sotmès a un discurs ideològic tan exclusiu.

Fent referència en alguna altra ocasió als avanços remarcables de la consciència social occidental (com ho representen entre d'altres temes el feminisme, l'aspiració a uns espais "no mercantilistes", etc.), tanmateix, he cregut necessari expressar les meves reserves sobre l'abast d'aquests avanços, que podrien ésser "absorbits" per un sistema que, al capdavall, és fonamentalment capitalista i imperialista en les seves relacions amb la perifèria; o, al contrari, podrien també encetar una evolució positiva. Tot dependrà finalment de les concepcions que els pobles d'Europa, dels Estats Units i del Japó faran de la seva "competència", com de les relacions Est-Oest i Nord-Sud.

Les contradiccions interoccidentals fins avui no han franquejat els límits de la concurrència mercantil, i els japonesos i els europeus no han gosat mai adoptar una posició sobre un problema, qualsevol que fos, que realment pogués desplaure als Estats Units.

Serà necessàriament així, en el futur? La pregunta és encara oberta. Segons alguns, aquests conflictes s'han d'agreujar i han de conduir finalment a un esclafament relatiu de la unitat del mercat mundial i a la constitució de zones d’influència al voltant d'uns pols dominants (Estats Units, Japó, Europa). La consolidació de la distensió en les relacions Oest-Est hauria de reforçar aquesta possibilitat, havent-se fet inútil el paraigua militar americà. Però es pot tenir algun dubte sobre la possible consistència eventual d'una política neo-imperialista comuna a Europa: encaixada entre la concurrència de les perifèries industrialitzades (NICs), més ben situades pel que fa referència a les indústries tradicionals, i la del Japó i els Estats Units potencialment més ben armats en el terreny de les noves tecnologies i arribarà a imposar-se Europa en aquest marc econòmic? D'altra banda, l'obertura de l’Est europeu envers una represa de l'expansió alemanya podria desolidaritzar Bonn dels seus socis de la CEE i complicar més les relacions intra-oest. De tota manera hom es pot preguntar si la persecució de la construcció europea (l'horitzó del 1992 de la CEE) resistirà l'absència de tota política social comuna. En dubto, en tant que em sembla que els conflictes socials prendrien aleshores una grandària insospitada [11].

De fet, els termes més probables de l'alternativa semblen ser els següents: o bé els occidentals s'entossudeixen a voler construir l’Europa del mercat comú capitalista tal com esta concebut, i aquesta Europa serà fatalment alemanya, amb o sense annexió de l’Europa oriental a aquest projecte; o bé, les forces progressites a Occident entendran que una "altra Europa" (la de la "casa comuna" plantejada per Gorbatxov) implica una més gran autonomia social —en la interdependència— de tots els socis, occidentals, alemanys i orientals.

El futur del socialisme a l'Occident europeu dependrà bastant de l’evolució de les relacions intraeuropees. Sens dubte, la bipolartizació ideològica sorgida de les revolucions socialistes des de 1917 serà esborrada si el capitalisme arriba a ser restaurat en els països en qüestió. Una evolució d'aquesta mena, que desgraciadament una bona part de l'esquerra occidental demana de tot cor, per anticomunisme, es saldaria amb una reculada duradora de les aspiracions socialistes a Occident. Ja que no es faria en benefici d'un enfortiment de la socialdemocràcia, sinó en benefici de la dreta pura i dura. Per contra, en la hipòtesi d’un aprofundiment de les evolucions nacional populars en els països de l’Est, tot dependrà de l'eco que tinguin en els pobles d'Occident. Ja que aquest aprofundiment podria deixar les coses iguals —és a dir, relacions fredes— si a partir de les il·lusions de l'alienació econòmica els treballadors d'Occident continuen considerant que els seus nivells de consum es mantenen superiors, i aleshores no hi veuen res a aprendre de l’Est. Però també podria iniciar una renovació de la consciència socialista a Occident. La hipòtesi més favorable a la causa del socialisme sembla que és la de la perspectiva de la "casa comuna europea" proposada per Gorbatxov [12].

Però en definitiva, l'eix central que decidirà el futur del socialisme a Occident és el que defineixin les relacions Nord-Sud. Aquí no hi ha res de massa nou per nosaltres, que partim de la tesi central que sorgeix de la presa de consciència de la dimensió determinant de la història; una dimensió determinant que constitueix la polarització pròpia a l’expansió capitalista mundial. L'agudesa del conflicte Est-Oest havia ocultat durant un temps aquest enfrontament, més fonamental, que resulta de la polarització, tal com abans de 1914 el conflicte interimperialista ocupava un primer pla. L'atenuació dels conflictes intraoccidentals i del contrast Est-Oest s'acompanyen, doncs, d'una revifalla de l'hostilitat envers els pobles que són les primeres víctimes de l'expansió capitalista, els d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina. Molts signes indiquen avui aquesta evolució regressiva: l'augment dels racismes i de l’arrogància colonial, i, fins i tot, d'una manera més precisa, la "reconversió" de les bases de l’OTAN els canons de la qual, d'ara endavant, estaran 14 dirigits cap a la riba sud de la Mediterrània [13].

torna a dalt