Ponencia

-L'entronització Trastàmara. No podem oblidar que el País Valencià, amb el Parlament de Vinaròs, és el baluard de la causa urgellina, que, segons sembla, conté importants factors de caràcter antifeudal i que la batalla militar es donà al País Valencià on l'adelantado mayor de Castella, Diego Gómez de Sandoval, actuà contra l'exèrcit del pretendent d'Urgell, desfent el Parlament de Vinaròs. Un exèrcit castellà entrava per primera vegada als Països Catalans. És un precedent de les Germanies i la noblesa aragonesa n'és el cap de pont. La causa Trastàmara reforça el feudalisme al País Valencià. La causa Trastàmara s'ha d'interpretar com un moment d'avanç del bloc feudal hispànic.

-La reorganització institucional de Ferran el Catòlic: el famós redreç, caldria que fos interpretat en el conjunt dels Països Catalans no solament com un procés de racionalització política operant, operativa i eficaç sobre un grup històric debilitat i dividit, sinó també operativa i operant en benefici d'una nova monarquia que, en definitiva, anava a representar o representava els interessos del bloc feudal hispànic o espanyol. Això serà especialment clar al País Valencià on racionalització institucional serà igual, i sense embuts, a control polític i dependència, i facilitarà la sagnia econòmica del país cap a una subvenció -ja iniciada anteriorment però no amb característiques tan alarmants- de la política militar del rei (guerra de Granada, empreses italianes del Gran Capitán, empreses nord-africanes) no sempre -evidentment- en relació a interessos comercials i productius de la societat urbana que s'arruïna amb aquest finançament a fons perdut (les aportacions historiogràfiques d'Ernest Belenguer en aquest terreny han contribuït decisivament a modificar 1'opinió que es tenia del segle XV valencià, i no cal insistir-hi).

-La introducció de la Inquisició Castellana per Ferran II, és a dir , el nou i totpoderós instrument de la corona espanyola ben estudiat per Fuster, Ardit, Ventura, Garcia Càrcel, amb tot el que això comportà especialment per al País Valencià, d'ençà del 1483, d'acció contra els grups urbans menestrals i comercials, cultes, molts d'ells d'origen convers. Tal com ha demostrat Ventura, l'acció inquisitorial destruïa, alhora, un grup social, una cultura, i l'expressió cultural d'aquesta, és a dir la llengua catalana. Això evidentment contribuïa a la separació i divisió culturals dels Països Catalans. En relació al tema església-monarquia, per al cas dels Països Catalans, també ens caldria conèixer com degué jugar la racionalització o ordenació de Trento.

-El feudalisme hispànic derrotà les Germanies -tema prou estudiat per Eulàlia Duran-. Els remences han tingut diguem-ne la sort que, al Principat, la noblesa catalana no comptava encara amb el suport de cap bloc nobiliari hispànic. El poder feudal al País Valencià era fort però -i cal no oblidar-ho- les aliances nobiliàries a nivell hispànic o espanyol contribuïren decisivament a derrotar les aspiracions de les Germanies. També l'expulsió dels moriscos -i està clar que ara i aquí no estem parlant des de l'òptica morisca- fou feta en base a no perjudicar el poder feudal i, en canvi, sí a debilitar la pagesia i la societat urbana i també això fou una operació hispànica.

-Existeix als Països Catalans una resposta de rebuig al nou estat feudal similar però que no disposa de la mateixa força. Existeix un bandolerisme popular, d'una banda, fruit dels desajustos socials al camp, i un bandolerisme nobiliari, de l'altra, forjat per aquells sectors de la noblesa que mai no arribarà a ser noblesa de cort de la nova monarquia i restarà sempre una noblesa marginal de la nova situació feudal de l'etapa moderna i la seva funció militar quedarà "desvirtuada" o "descololocada". El bandolerisme es dóna al conjunt dels Països Catalans i, si més no, seria important pensar-lo i interpretar-lo globalment. Al Principat s'esgota amb la Guerra dels Segadors i conté clarament el doble caràcter nobiliari -una noblesa no integrada en el nou bloc feudal- i popular; al País Valencià és més tardà i es prolonga més en el temps i és socialment més pur . Esquematitzant, diríem que té un caràcter només popular i és autònom de qualsevol sobredeterminació nobiliària, a causa de la major articulació de tota la seva noblesa amb el bloc hispànic. La Guerra dels Segadors és la resposta del Principat a la formació del bloc feudal hispànic. I tant per al País Valencià com per al Principat, com per a Catalunya Nord i per a les Illes aquesta guerra, una guerra més de la Guerra dels Trenta Anys, és una etapa de formació de la monarquia hispànica i de formació de la monarquia francesa. Al País Valencià, les institucions polítiques històriques, afeblides per les successives derrotes del 1329-30 (plet social dels furs), 1348 (Unió), 1412 (Casp), 1483 (Inquisició), 1521 (Germanies), 1609 (expulsió dels moriscos i conseqüències socials) ja no poden protagonitzar des de les Corts cap forma de resistència, i voten subsidis i soldats contra Catalunya, mentre la resistència popular no té força per a prosperar (els treballs de Lluís Guia són aportacions ben interessants que expliquen tot això). I encara cal recordar que el Marquès de los Vélez ocupa Catalunya des de Tortosa. Un exèrcit espanyol divideix el país en un moment de crisi política i social. No serà la darrera vegada. A Catalunya prospera un bloc resistent popular i un bloc resistent institucional. Les Illes també són utilitzades contra el Principat no pas amb un idíl·lic neoforalisme, sinó amb el preludi d'un sistema borbònic. La situació política del Principat de 1652 s'aproxima a la del País Valencià: control de les insaculacions de la Generalitat i del Consell de Cent, (és a dir depuracions polítiques i col·laboracionisme) i penetració d'un exèrcit que fins i tot s'instal·la dins de Barcelona -el de Joan Josep d'Àustria-. I, des d'aquesta perspectiva, és falsa la interpretació d'una Catalunya intervencionista (Ferran Soldevila), prestant suport al bastard en les seves cuites polítiques. Més aviat el bastard és l'ocupant, convertit en refugiat polític, que utilitza l'exèrcit d'ocupació i el Principat, derrotat políticament i militar, com a plataforma política i territorial dels seus interessos a la cort. Així, des d'aquesta perspectiva, és també falsa la interpretació del període 1705-1715 com a intervencionisme en política espanyola.

-Entre 1705 i 1715 es donaria per primera vegada la possibilitat històrica d'un enfrontament conjunt i no parcial català contra el bloc feudal hispànic o espanyol per part dels Països Catalans. És per això que contemplar el període comprés entre 1705 i 1715 en termes de Guerra de Successió espanyola no permet una lectura nacional del tema. Millor, tal vegada, seria guerra d'ocupació, i ocupació protagonitzada per les dues monarquies, ara aliades, que ja han actuat contra els Països Catalans els segles XVI i XVII. La resistència no té un valor merament dinàstic espanyol; té un caràcter social català: urbà mercantíl d'una banda, pagès de l'altra, formant part del bloc austracista, que millor seria anomenar bloc maulet-vigatà, i tindria així un caràcter polític català; es defensava un model polític diferent del borbònic (referència holandesa, per exemple). El model polític borbònic no era exclusiu a Europa i, en aquest sentit, la historiografia està força empobrida pel fet de parlar de Monarquia Absoluta com l'exclusiu model polític de l'Europa Moderna i sempre interpretat com a model progressista: per la seva més gran capacitat territorial, per la seva major capacitat militar, per la seva major capacitat fiscal, per la seva major capacitat d'homogeneïtzació i "racionalització". Aquesta referència exclusivista en termes històrics ens impedeix observar el projecte o model polític (i evidentment social perquè és difícil i, de fet, impossible dissociar una cosa de l'altra) derrotat el 1707-1714-1715. Tal vegada els propers estudis de Víctor Ferro ens ajudaran a comprendre que a Europa hi havia d'altres models polítics que el borbònic, entre ells el català, que no sé per què 1'hem de batejar , o integrar com a ordre institucional dins els Habsburg.