Síntesi de consideracions i resolucions

L'anàlisi d'aquesta ponència parteix de la consideració de l'espai cultural català, com un àmbit de tipus nacional. Aquest àmbit és constituït per l'àrea geogràfica dels Països Catalans, definida amb un caràcter cultural-nacional per tots els científics solvents. Antropòlegs, geògrafs i historiadors han coincidit en aquesta qüestió. Fins i tot aquells estudiosos que posen en dubte la realitat política dels Països Catalans (com Joan F.Mira) qualifiquen el conjunt dels Països Catalans de "nació cultural". Jordi Carbonell exposa la realitat dels Països Catalans, d'una manera sintètica, a la "Crida a la Participació" a aquest tercer Congrés de Cultura Catalana. (D'altres àmbits geogràfics contigus a l'espai cultural català posseeixen trets compartits i poden establir àrees més àmplies, però també més laxes, de producció i de consum comuns. Vegeu en aquest sentit les consideracions entorn de l'espai occitano-català que es a l'apartat correponent al mercat cultural, Tema 15). Es parteix, del fet que la unitat de la llengua catalana és una característica universalment reconeguda per la Ciència; i d'altra banda, del fet de comptar amb una denominació que té una important tradició, la denominació de Països Catalans, que ja és emprada per primera vegada per Benvingut Oliver, valencià de Catarroja, l'any 1876.

El Congrés de Cultura Catalana de 1999-2000 parteix del reconeixement del conjunt dels Països Catalans com a espai cultural-nacional, és a dir, com a àmbit preferent de realització de la nostra producció i difusió culturals i també com a àmbit comú preferent de referents culturals i d'indentitat.

És per això que l'adequació conceptual en qüestions de referents culturals i d'identitat són molt importants. Els errors conceptuals són perillosos, tal com assenyalà repetidament, Joan Fuster. En aquest camp de l'espai cultural-nacional, convé que els òrgans d'expressió del nostre àmbit cultural i especialment els que s'expressen en llengua catalana contribueixin -tal com es fa en tots els espais homòlegs del món- a donar coherència al propi espai cultural. Aquests òrgans han d'informar de manera suficient de la pròpia àrea lingüístico-cultural i han de promoure preferentment la producció pròpia i el coneixement dels referents culturals que s'han anat desenvolupant en aquest territori. Han de portar a terme, doncs, una acció nacionalitzadora. Això és el que denominem en aquesta ponència, "normalització conceptual".

Els mitjans de comunicació i particularment la TV tenen una gran importància en els comportaments. Estudis realitzats sobre les televisions d'arreu del món i concretament dels EUA mostren clarament com són transmesos uns valors a la comunitat a través d'aquest mitjà. Els mitjans de comunicació són una part important del sistema educatiu de les societats hodiernes i els professionals d'aquests mitjans han d'ésser considerats a dreta llei com a veritables educadors.

La recerca gairebé exclusiva de l'audiència (i en algun cas, l'escassa preparació lingüística i cultural d'alguns professionals) ha fet que un cert nombre de programes emesos per les televisions autoanomenades catalanes introduïssin uns usos lingüístics poc favorables a la normalització de la llengua i uns continguts culturals desnacionalitzadors, obstruint així la funció social que haurien de tenir aquests mitjans col.lectius de comunicació. Són massa nombrosos els programes dels mitjans de comunicació actuals (fins i tot en llengua catalana) que, a més de practicar un bilingüisme amorf, provincià i despersonalitzador, en el qual la correcció lingüística és sovint objecte de mofa, utilitzen formes d'expressió desnacionalitzadores.

Aquesta pràctica es pot observar en diferents aspectes. Les referències geogràfiques no corresponen, per exemple, a una denominació que parteixi del propi espai: per a un mitjà de comunicació català, no és adequat que quan es faci referència al nord, no es faci d'acord amb el que correspon a l'àrea geogràfica de la llengua; i els noms dels territoris no s'han de donar tampoc segons visions externes sinó que han de ser autocentrats d'acord amb el territori. La denominació "Levante" (o "Llevant") correspon, per exemple, a una visió centralista madrilenya. El "nord" per al nostre àmbit nacional és la Catalunya del Nord o la regió de Girona a tot estirar (Al contrari, Cantàbria o el País Basc, són el nord per a Castella, però no per a la nostra comunitat cultural-nacional).

El mateix cal dir dels referents culturals, massa sovint no identificats amb l'àmbit lingüístic i cultural català, i sense seguir els criteris de les àrees culturals normalitzades, els mitjans de comunicació de les quals recullen preferentment els referents dels territori lingüístico-cultural (nacional) i els estructuren també segons aquest àmbit. La utilització confusa de topònims i de referents culturals corresponents a una altra àrea lingüística (com es fa en donar indistintament les temperatures del territori català i les de Madrid sense solució de continuïtat) és una forma de provincianisme i no fa altra cosa que desdibuixar l'espai cultural propi d'una llengua i a la llarga crear condicions contràries a la pròpia expressió cultural i lingüística.

Una exposició detallada d'errors d'aquesta mena es pot trobar al llibre "Les principals faltes de sintaxi nacional", publicat per "Llibres del Segle".

Cal, doncs, superar aquesta mena d'errors, i que tot mitjà de comunicació que es plantegi en funció de la comunitat lingüística i cultural catalanes, orienti la seva programació i els seus continguts per a permetre el desenvolupament coherent de la identitat nacional.

Propostes del Congrés de Cultura Catalana sobre normalització conceptual

1. Les referències geogràfiques gobals han de ser coherents amb una visió de conjunt i han de tendir a la normalització conceptual. El bon ús ha recomanat les denominacions normalitzadores i autocentrades. El nom general del territori és el de Països Catalans. El terme "Catalunya" que ha estat proposat per algun autor com a nom de conjunt no sembla el més adequat per al moment actual, ja que els usos més estesos en el moment present poden induir fàcilment a una identificació regional i per tant restrictiva del terme.

2. Els noms de cadascun dels altres territoris principals són:

3. Les denominacions dels terrritoris polítics que engloben parcialment els Països Catalans són les següents: Estat espanyol, Estat francès, Estat italià. En la referència a aquestes realitats cal mantenir una diferència clara entre els conceptes i les designacions d'estat i de nació, d'acord amb una terminologia respectuosa amb les realitats nacionals i reconeixedora del caràcter plurinacional d'aquests estats.

4. Essent la comarca la divisió bàsica del territori i més arrelada a les col.lectivitats locals, hauria d'ésser prioritzada com a referent geogràfic, en lloc d'altres referències burocràtiques i administratives (com les "províncies" o els "departaments"). Per a la descripció d'àrees d'influència supracomarcals d'una capital, es pot recórrer al terme regió (per exemple: regió de Girona, regió de Perpinyà etc.). La utilització que es fa alguns cops del terme "demarcació" com a eufemisme per a substituir de manera automàtica la designació de la "província", és només un recurs fàcil que cal esforçar-se a evitar utilitzant d'altres referents més arrelats com la comarca, la regió, la rodalia, etc.

5. En l'enumeració successiva de ciutats (com en la informació de les condicions meteorològiques locals) cal distingir les ciutats del propi territori de les de fora d'aquest territori, tot superant signes de provincianisme o de submissió innecessaris. (Per exemple, si es creu necessari de donar la temperatura de Madrid, s'ha de donar també la de París i la de Brussel.les, com ja fa algun comunicador actualment).

6. Pel que fa a les referències geogràfiques concretes cal tenir en compte que les denominacions s'han de situar a partir d'una orientació autocentrada. El nord, el sud, l'est i l'oest, per exemple, ho han de ser en relació al territori de llengua catalana. (Figueres i Perpinyà són, per exemple, viles del nord o septentrionals; València o Alacant són ciutats del sud o meridionals; Lleida o Fraga són ciutats de l'oest o occidentals, etc.).

7. Cal respectar les formes dels topònims i dels antropònims corresponents al patrimoni històric català. Aquesta qüestió no presenta problemes als llocs on la toponímia oficial ja és, en general, la correcta com al Principat, Les Illes, el País Valencià i Andorra, però en pot presentar per als topònims de la Catalunya del Nord, l'Alguer o la Franja de Ponent i molt especialment per a zones limítrofs com la Vall de Benasc. Cal conèixer i utilitzar els topònims autòctons i correctes com en el cas de la Catalunya del Nord són: Perpinyà, El Voló, Talteüll, Toluges, Costoja, Montlluís, Formiguera, Sallagosa, Pimorent, el Carlit, el Canigó, tot evitant les deformacions grotesques del francès. De manera semblant cal defugir els topònims deformats per l'espanyolització que són utilitzats oficialment en terres pertanyents a l'Aragó i servir-se de les formes autòctones i correctes com Tamarit, el Torricó, Benasc, Castilló de Sos, Gia (o Xia), Gistau, Mequinensa, Vall-de-roures,Beseit, etc. El problema pot aparèixer també a l'hora de denominar topònims de zones pròximes al territori nacional amb una forma catalana consagrada per la tradició, com ara Saragossa, Terol, Conca, Montpeller, Tolosa de Llenguadoc, Carcassona, Narbona, Niça, Ais de Provença, Avinyó, Marsella, Bordeus, Llemotges, etc. La Gran Enciclopèdia Catalana forneix en tots aquests casos la forma correcta.

8. L'ús de la llengua catalana als mitjans de comunicació orals i escrits s'ha d'adequar a una visió autocentrada i normalitzada del territori. Als mitjans de comunicació orals s'han de prioritzar les intervencions en la llengua del país (i molt més encara, en aquells mitjans de comunicació que es defineixen com d'expressió catalana). Cal que els mitjans d'expressió en llengua catalana es converteixin en instruments més conseqüents de catalanització en els usos quotidians d'acord amb la funció educadora que posseeixen. Cal esforçar-se, com es fa en tots els mitjans de comunicació de totes les cultures, per utilitzar un model de llengua adequat a cada situació tot evitant la barreja confusa de llengües i de registres. El respecte a la llengua i a la cultura pròpies han d'ésser normes de comportament exigibles a tots els professionals dels mitjans de comunicació del nostre territori.

9. Les intervencions en altres llengües haurien d'ésser subtitulades o traduïdes, incloent-hi també les que puguin tenir lloc en llengua espanyola o en llengua francesa. Cal fer-les entenedores en territoris on aquestes llengües -conegudes en una part del territori- no són ni oficials ni conegudes. La Catalunya del Nord, per exemple, és part del territori català i els catalans d'aquesta zona tenen dret a rebre un tractament informatiu que no els discrimini. S'han de subtitular (o traduir), doncs, al català els fragments expressats en llengua espanyola perquè puguin ésser compresos també a la Catalunya del Nord, de la mateixa manera que se subtitulen (o es tradueixen) els que són expressats en francès als territoris de l'estat espanyol.

10. Cal prioritzar, en general, la producció cultural en llengua catalana. La producció en altres llengües ha de rebre un tractament especial i d'acord amb la pluralitat de possibilitats de lectura en tot el territori català. Correspon a un enfocament provincià comentar només els llibres en llengua catalana i en llengua espanyola i sense cap criteri de distinció. Cal que els mitjans comentin, d'una banda, els llibres en llengua catalana; i d'altra banda, els llibres en d'altres llengües (no sols en espanyol, sinó almenys també en francès i en anglès) i d'acord amb criteris coherents per al lector que pertany a l'espai nacional català.

11. De manera general, cal que els mitjans de comunicació siguin concebuts com el que són: instruments educatius, i creadors de referents culturals i identitaris. D'acord amb aquesta consideració, els mitjans de comunicació han d'ésser vetllats amb la màxima cura pels organisme responsables, tot treballant -anant més enllà de la competència per les audiències- per garantir les condicions tècniques i de contingut que permetin el seu abast en tot el territori de llengua catalana i esdevinguin instruments vàlids per a la cohesió i la construcció nacionals.