Anàlisis i reaccions després de l’1 de desembre

La manifestació de l’1 de desembre passat és un important pas endavant en el camí cap a l'Autodeterminació i la Independència política de la nació catalana. Enguany l'Esquerra Independentista, per mitjà de la CUP, ha sabut interpretar les aspiracions populars i nacionals que expressava la convocatòria i hem estat presents al costat dels sectors més conscients del nostre poble avançant cap a la Ruptura democràtica per la Independència.

Aquesta gran manifestació ha tingut diversos efectes importants:

• En primer lloc, ha estat una demostració de força i de capacitat de mobilització de l’independentisme, i més considerant que comptava amb poderoses forces i interessos polítics i mediàtics en contra; en aquest ambient d’hostilitat de sectors influents, doncs, ha aconseguit posar en un primer pla la reivindicació de la Independència. Contràriament al que s’hagi pogut dir, la manifestació de l’1 de desembre no ha estat una simple mostra de desafecció sinó que s’ha d’entendre, pels eslògans cridats massivament, com una protesta que ha mostrat un rebuig clar a diverses formes de dominació de l’Estat espanyol, lligant, a més, aquest rebuig a una reivindicació social quotidiana. A la pràctica, podem dir que ha representat una superació pública de l’autonomisme, que ha aparegut, ara als ulls de tothom, substituït d’una manera molt clara per una perspectiva política independentista.

• En segon lloc, ha deixat en evidència l’espanyolisme. Les declaracions del PSOE, i de la seva sucursal, el PSC, amb els mitjans d’expressió al seu servei, com El País, són molt reveladores. Les reaccions de polítics representatius d’aquest partit mostren també un nerviosisme significatiu. El posicionament d’aquesta formació política en tot el procés esdevindrà sense dubte un element més de la lenta davallada del PSC-PSOE al Principat, on cada dia que passa perd quotes de credibilitat (una pèrdua de credibilitat que el situarà d’una manera incòmoda al si de la societat catalana, encara que pot ser que només es tradueixi en una pèrdua relativa de vots)

Observat amb perspectiva, l’esdeveniment polític de la manifestació de l’1 de desembre, expressa no sols un rebuig a la dominació espanyola, sinó també l’existència d’una base social que no es vol sotmetre, als designis de l’autonomisme. Si la manifestació del dia 18 de febrer del 2006 va ser l’expressió de la voluntat de masses importants de les classes populars catalanes d’anar més enllà de l’autonomisme (sector polític que, com sabem, no convocava a aquella manifestació), la d’ara ha estat l’expressió de la iniciativa de l’independentisme per damunt de l’autonomisme (el qual fins i tot s’ha vist parcialment obligat a participar - com és el cas de CiU i d’IC-Verds - a la manifestació).

La primera gran conseqüència immediata d’aquest fet a nivell organitzatiu serà la consolidació de la PDD com a referent reconegut en la defensa del dret de decidir i de les iniciatives immediates que se’n deriven: la lluita contra l’espoliació econòmica (amb la denúncia de l’ocultació de les balances fiscals) i l’avanç cap a la conquesta del dret d’autodeterminació (amb la reivindicació i la realització de la consulta democràtica corresponent).

La segona conseqüència organitzativa, més a mitjà termini, serà el possible avanç del sindicalisme nacional, pel fet que el sindicalisme de matriu espanyola (Comissions Obreres i UGT principalment) s’ha allunyat, en un moment important, dels interessos de la classe treballadora que aquesta mobilització recollia.

Els efectes futurs, i d’àmbit més general, d’aquesta gran mobilització ciutadana s’han de buscar, doncs, en un triple nivell:

• En primer lloc, en el reforçament de l’independentisme que, a partir de l’èxit d’aquesta mobilització, haurà augmentat la confiança en les pròpies possibilitats. S’ha superat el plany desmobilitzador de l’autonomisme que havia estat amagant la seva incapacitat i la seva covardia polítiques, darrere el lloc comú, repetit fins al cansament, d’un poble català que no es volia mobilitzar.

• En segon lloc, en la clarificació del panorama polític, si més no, en el pla nacional pel fet que, a partir d’ara, haurà quedat més clar “qui és qui” pel que fa a la lluita nacional. No sabem com aquesta situació nova pot influir en la militància i en l’entorn de simpatitzants i de votants del PSC-PSOE, però és probable que aquest partit es vagi enfonsant en una crisi política gradual, pel fet d’haver-se trobat alineat amb el PP i, a més, sense posseir alternatives polítiques serioses. Es tracta, doncs, des d’un punt de vista general, d’un pas més en la crisi de l’autonomisme, en la qual ha quedat totalment al descobert l’autonomisme més espanyolista.

• En tercer lloc, l’independentisme no parlamentari s’ha enfortit en relació amb el “sobiranisme parlamentari-legalista”. En la manifestació s’ha mostrat d’una manera molt ostensible, un fort sector - encapçalat per la PDD - que tenia clara la voluntat de defensar les seves reivindicacions però sense quedar submergit dins les opcions parlamentàries de CiU i ERC. El suport important rebut per la CUP, de part de moltes persones no integrades en la militància orgànica, segurament s’ha d’entendre també en aquest sentit.

L’Esquerra Independentista ha sabut, doncs, per mitjà de la CUP avançar un pas més en el seu esforç per a fer-se visible entre els sectors més conscienciats del nostre poble, tot acostant, a més, nous contingents de simpatitzants a les seves propostes.

Saber distingir entre els fets socials i les ideologies

A l’hora de valorar les diferents reaccions davant la manifestació cal assenyalar també que hi ha hagut sectors de l'Esquerra Independentista que, segons el nostre parer, no han analitzat adequadament el fenomen social i polític de primer ordre que ha estat aquesta mobilització, i han caigut en confusions que analitzarem tot seguit.

Aquestes posicions partien, en general, de reconèixer l’existència d’un important malestar al si de les classes populars catalanes, i valoraven positivament que la gent s’hagués mobilitzat, però hi presentaven tot un seguit d’objeccions que, en algun dels casos, els impedia de donar suport a la mobilització.

Tot seguit, alguns d’aquests sectors han arribat a afirmar que l’èxit de la manifestació només era atribuïble al fet que la burgesia (amb els seus mitjans de comunicació) ho havia volgut; han trobat també que, com a aspecte principal, calia remarcar el perill de manipulació, especialment per part de CiU, cosa que veien avalada pels continguts de la convocatòria que consideraven només favorables a la burgesia principatina, pel fet que no mostrar-s’hi explícitament una crítica al model neoliberal de transports i serveis públics, uns serveis públics, que a més, aquesta burgesia voldria tenir en el seu poder per a poder privatitzar. Les consideracions han estat, fins i tot en algun cas, de tipus “moralista”, pel fet de no voler anar a una mateixa manifestació amb els nostres “enemics de classe”... De manera general aquestes opinions i posicions han mostrat desconfiança envers les persones que es manifestaven, argüint que la majoria d’aquests manifestants no els trobarien en el moment de la lluita, o que només reclamaven una mica més d’autonomia.

Partint d’aquestes anàlisis, aquests sectors han afirmat obertament que la manifestació només serviria per a donar suport als enfrontaments entre els partits parlamentaris, i concretament per a donar força a la pugna de CiU per a anar contra el govern tripartit. Alguns encara han arribat a afirmar que aquesta funció de servir de ressò de les pugnes entre partits era la pròpia de l’actuació permanent de la PDD, entitat que feia una manipulació “perillosa i reaccionària” dels interessos populars.

Hi ha diversos errors i mancances en aquestes anàlisis, tant en l’anàlisi de les contradiccions socials, com, d’altra banda, en la consideració de l’estat de consciència de les classes populars en el moment actual.

La lluita per la independència és, per les seves característiques, una lluita que aplegarà (que ja comença a aplegar) amplis sectors socials i depèn de manera molt important de nosaltres, de l’esforç i de la intel•ligència de l’Esquerra Independentista, que prengui una forma política o una altra.

Les organitzacions capaces d’agrupar i dinamitzar massivament les forces socials i polítiques necessàries per a la ruptura democràtica de la Independència, com és el cas de la Plataforma pel Dret de Decidir, es mouen en un discurs de radicalitat democràtica que es fonamenta en els interessos bàsics de les classes populars catalanes, però que recollirà també aspectes concrets dels interessos nacionals (en la mesura que existeixin) dels sectors més dinàmics de dirigents polítics, socials i empresarials. Sempre, però, el corrent social fonamental de la lluita per la independència s’haurà de fonamentar en els interessos de les classes populars catalanes, per tal com només aquest enfocament ens podrà aportar la força social necessària per a la ruptura política amb l’Estat espanyol.

Si, doncs, la lluita per l’autodeterminació i la independència ha arribat ja a un punt d’extensió en què és socialment “híbrida”, són del tot sobrers els posicionaments moralistes de no voler anar a les mobilitzacions a causa de la presència de sectors considerats burgesos. La “vida social” de debò (no només la vida dels cercles de l’Esquerra Independentista) és ja, cada dia més, la d’aquesta contradicció fonamental entre els models de societat que es preconitzen per als Països Catalans independents, i és al si d’aquesta vida social que hem de defensar el model de societat que defensem com a Esquerra Independentista i és dins aquesta vida social complexa que hem de desenvolupar la lluita per dret d’Autodeterminació i per la construcció de la República independent dels Països Catalans.

Les mobilitzacions pel dret de decidir les hem d’entendre, doncs, com un terreny democràtic i republicà on trobarem -juntament amb l’Esquerra Independentista i els sectors socials que representa-, sectors burgesos, moderats o simplement indefinits o desorientats. L’avantatge dels nostres posicionaments arrelats en les classes populars prové del fet de representar els interessos de la majoria, i la dinàmica de base del moviment.

Si observem, doncs, amb una mica de detall les objeccions dels i les qui estaven contra d’acudir a la manifestació, veurem que mostren una important manca de dialèctica en l’anàlisi ja que confonen les ideologies d’alguns dels participants amb la realitat dels fets socials. La incorporació de CiU a la manifestació s’ha d’analitzar com el resultat de l’avanç social de la consciència nacional favorable a l’autodeterminació i la independència, en la mesura que les reivindicacions de la convocatòria i l’esperit dels i les manifestants han anat inequívocament en aquest sentit. El suport d’aquests sectors més dretans i la manipulació que n’hagin pogut fer no invalida aquesta realitat de fons.

Una anàlisi dels continguts socials de la mobilització hauria permès també de veure que al si de la manifestació hi tenien una presència considerable les posicions socialment crítiques amb la concepció capitalista de les infraestructures. Només cal observar els posicionaments, no sols dels Sindicats i de la CUP, sinó també de les organitzacions socials defensores del transport públic que hi eren presents. La propaganda mateixa de la PDD (més enllà dels grans eslògans genèrics) anava també en aquesta mateixa direcció, per exemple la crítica a l'impacte mediambiental del TAV.

Podem afegir encara que una observació més acurada d’aquestes posicions que comentem ens mostra de fet que, rere un embolcall radical, s’hi han amagat posicions socials fatalistes (del tipus de no hi ha res a fer, o que la dreta ens manipula i ens manipularà, etc.) que són més aviat pròpies de les ideologies que segreguen sectors poc arrelats socialment. D’una manera semblant es pot interpretar l’escassa sensibilitat que han mostrat aquestes posicions per a copsar que la gent que assistia a la manifestació era majoritàriament una part considerable (conscient i mobilitzada) de la nostra base social, les classes populars catalanes.

Més enllà de la política parlamentària, aprofitar a fons l’èxit aconseguit

Un altre sector de l’independentisme, el que s’autoreconeix més aviat com a “sobiranista” (pel fet de tenir dificultats per a identificar-se amb les conseqüències de tipus rupturista de l’independentisme pròpiament dita) ha continuat, com no podia ser d’una altra manera, en les seves posicions escrupolosament legalistes, veient només els efectes de la manifestació del dia 1 en el camp parlamentari. Segons alguns analistes amants de la legalitat a ultrança, doncs, la manifestació donaria pas a una nova situació política en la qual, l’aspecte més significatiu seria la unitat de tots els parlamentaris “nacionalistes” (o “sobiranistes”), concretament ERC i CiU. Amb una màniga encara més ampla, des d’Òmnium Cultural, sembla que es vulgui cridar a la unitat entre ERC, CiU i PSOE... Una proposta ben encertada... si l’objectiu fos la paràlisi del procés.

El fet és que aquests sectors no saben, ni volen, concebre cap canvi polític que no sigui el de les simples sumes i restes dins el Parlament de les quatre províncies del Principat de Catalunya.

Tot plegat obliga a recordar, un cop més, la necessitat d’analitzar els fenòmens socials a partir de l’observació rigorosa de l’estat de consciència de les classes populars en cada moment, i també de l’estudi de les contradiccions socials i polítiques de cada conjuntura.

Partir de la hipòtesi que la superació de la situació ha de sortir de dins del sistema de partits del règim actual (la monarquia parlamentària espanyola), sense posar-lo en qüestió, reflecteix simplement una ideologia conservadora. I, d’altra banda, demanar que la manifestació de l’1 de desembre es fonamentés en una crítica anticapitalista és ignorar la realitat social i la seva dinàmica de classes.

Si volem que l’èxit de la gran mobilització de l’1 de desembre tingui resultats positius hem d’anar més enllà de les anàlisis que hem criticat més amunt, i no ens podem aturar tampoc en una actitud autocontemplativa: cal que continuem estenent arreu, la proposta de la PDD per a preparar el terreny de la conquesta del Dret d’Autodeterminació que ens ha de portar a la República dels Països Catalans.

Per a continuar avançant assenyalarem principalment diferents línies principals d’acció, que ens semblen fonamentals:

A. D’una banda, la construcció d’estructures socials i polítiques de l’Esquerra Independentista, al voltant del desplegament de la Unitat Popular.

B. D’altra banda, avançar en el sentit de la Ruptura democràtica per la independència, fent per manera que l’Esquerra Independentista impulsi, a través principalment de la CUP, dels sindicats i de les estructures i instruments dinamitzats per la PDD, les quatre línies d’acció següents:

B.1. El manteniment i reforçament de la cultura de la mobilització
B.2. El desenvolupament del discurs democràtic radical i republicà
B.3. La crítica permanent als partits parlamentaris i l’emplaçament de la seva acció
B.4. L’endegament d’una línia política que aboqui al referèndum d’autodeterminació i a la denúncia de l’espoliació econòmica i contra l’ocultació de les balances fiscals.

Desenvolupem aquests punts, tot seguit:

A: La construcció d’estructures socials i polítiques de l’Esquerra Independentista ha de tenir lloc, aprofitant l’arrelament que vagin aconseguint les CUP, per a organitzar la nostra base social i política. Aquest reforçament organitzatiu hauria de comportar, segons les nostres anàlisis, l’enfortiment de la capacitat mobilitzadora i la presència institucional i de la CUP i també el desplegament d’un sindicalisme de classe i nacional d’un abast de masses.

B.1: La manifestació de l’1 de desembre ha estat important sobretot perquè ha mostrat la força i la validesa de la mobilització social i política. Convindria, doncs, mantenir i desenvolupar la “cultura de la mobilització” que s’ha desvetllat novament i de manera massiva al si de les classes populars catalanes.

B.2: La “llarga marxa” cap a l’Autodeterminació i la República dels Països Catalans ha de ser dinamitzada fonamentalment pel desenvolupament del discurs democràtico-radical i republicà que, fonamentat en els interessos de les classes populars catalanes, posi les bases per a avançar cap a la nova societat catalana independent, lliure i igualitària, orientada en els principis del socialisme.

B.3: En la fase actual i immediata del procés, en què la dinàmica de les institucions i els partits del règim polític espanyol vigent seran encara importants, caldrà portar a terme una crítica permanent als partits parlamentaris i un emplaçament sistemàtic de la seva acció. Això es farà només si es manté una dinàmica clarament independent de la dinàmica dels partits parlamentaris. La pretensió d’ERC, d’implicar la PDD en les relacions entre els partits parlamentaris, mostra un desconeixement o un menyspreu de les condicions necessàries per a aquesta funció crítica tan important

B.4. Finalment, des de les instàncies de massa per la ruptura democràtica de la Independència (principalment la PDD, en aquests moments) caldrà que treballem per l’endegament d’una tasca de conscienciació i mobilització polítiques que aboqui al referèndum d’autodeterminació i a la denúncia de l’espoliació econòmica, esbotzant les resistències que mantenen l’ocultació de les balances fiscals, entre d’altres reivindicacions concretes.

Serà a través de línies d’acció com les que hem esbossat que es podran deixar al descobert les limitacions i contradiccions del règim parlamentari monàrquic que patim, i que podrem avançar cap al reconeixement i l’aplicació del Dret d’Autodeterminació, obrint el camí a la construcció de la República dels Països Catalans.

Països Països Catalans, 12 de desembre de 2007