I. La independència, una ruptura democràtica

La independència dels Països Catalans no és res més (ni tampoc res menys) que una ruptura democràtica. És canviar democràticament una font de sobirania aliena per una de pròpia, d’acord amb l’àmbit nacional. Es tracta, doncs, d’una proposta plenament democràtica, és a dir, fonamentada en la voluntat popular i que no té cap altra dificultat que la de cercar la manera de fer efectiu un dret i una voluntat col·lectius.

En aquest escrit volem exposar, a més, que aquesta ruptura ja és possible avui, és a dir, que es pot preparar —s’ha de començar a preparar— ja des d’ara mateix.

La ruptura independentista és l’objectiu polític del moment present, per raons molt diferents, començant per constatar que no hi ha res que ens mostri quins beneficis podria comportar el manteniment de la nostra integració al si dels Estats espanyol i francès. Concretament i centrant-nos en l’Estat espanyol:

Restar dins l’Estat espanyol només ens pot representar continuar amb els mateixos problemes, uns problemes que, deixats a la seva simple evolució, s’anirien encara agreujant.

Ara toca la independència, també, perquè una part molt important de la població catalana ha superat la ignorància produïda per l’engany i ha perdut la por, factors que impedien que el nostre alliberament polític fos un objectiu assumible d’una manera generalitzada.

Un grapat d’anys de treball intens i tenaç de forces polítiques, socials i culturals molt diverses han contribuït a desenvolupar al si d’amplis sectors populars diferents aspectes fonamentals del que representaria una política de no dependència dels poders centrals externs (principalment de Madrid i de París).

Les reivindicacions populars de l’Esquerra Independentista, assumides ja avui dia, com hem dit, per amplis sectors populars, es podrien resumir en els punts següents:

Sectors amplíssims del poble català mostren de manera reiterada la seva oposició a la injustícia social i a la desigualtat, començant per la irregularitat que representa, en qualsevol forma de gestió política, l’existència de la monarquia com a poder hereditari que només serveix per a mantenir formes de privilegi per als més poderosos.

La reivindicació de la igualtat entre dones i homes és la més bàsica i ha anat esdevenint una fita essencial de la nostra societat, sense la qual no es podrà considerar mai justa ni democràtica. Malgrat ser una forma d’opressió molt antiga i escampada pels àmbits més diversos de la vida quotidiana, el moviment per la igualtat de gènere és fort i profund i té les seves arrels ficades ben endins del moviment popular i independentista

També ens oposem a les diferents formes d’opressió i de discriminació social, més enllà de les condicions de treball i reivindiquem, entre d’altres, el dret a no ser discriminats i discriminades per raó de l’opció sexual.

És molt ampli també el rebuig a la discriminació de la població immigrada i l’acord en la necessitat de defensar la igualtat social i de poder disposar dels mitjans d’incorporació dels i les immigrants al poble català. El poble català ha desenvolupat diferents experiències de solidaritat no sols en favor de la igualtat social al nostre país, sinó també donant suport a la lluita contra la desigualtat i la injustícia social i política als països d’origen, la qual cosa ha contribuït a estrènyer els llaços de la solidaritat internacional entre els pobles.

És per això que la globalització salvatge del capitalisme internacional i les guerres imperialistes compten amb una oposició tan forta entre nosaltres. Les persones d’arreu dels Països Catalans ens sentim com a iguals entre totes i tots i volem que la política serveixi per a avançar en aquesta orientació d’una manera decidida, raó per la qual hi ha un consens social molt ampli al voltant del règim polític més adequat, la República Democràtica com a instrument per a fer efectiva la igualtat política i social.

L’aspiració a la igualtat vol dir també, d’una manera molt clara, la igualtat aplicada a nosaltres mateixes i mateixos, com a col·lectiu, vol dir posar fi a l’expoliació fiscal i a tots els abusos (peatges, dèficits en infrastructures, impostos complementaris sobre els combustibles, aplicació d’un IVA de luxe a béns bàsics com l’aigua, l’electricitat i el telèfon, etc.) que ens converteixen en els “ases dels cops” d’un Estat parasitari i de les multinacionals que campen per la seva en un regne de llibertat d’explotació.

També som més i més nombroses les persones d’arreu els Països Catalans que creuen fermament que l’objectiu col·lectiu actual del poble català no és buscar un “encaix” forçós ni amb França ni amb Espanya sinó avançar, a través de la ruptura democràtica nacional, cap a la independència, que no és altra cosa que el fet de trobar, sense coaccions ni imposicions, el nostre lloc a Europa i al món com a poble lliure.

En aquesta perspectiva esdevé un objectiu imprescindible el reconeixement del dret a l’autodeterminació, entès com el dret a decidir nosaltres mateixos i mateixes la nostra forma d’organització política i social col·lectiva, sense ingerències externes.

Aquesta és una exigència ineludible del moment present, a partir de la qual hem d’abordar els contenciosos polítics que se’ns presenten tant al si dels Estats (les reformes dels estatuts) com al si d’Europa i del món (reconeixement internacional de la nació catalana a la Constitució Europea i a les instàncies internacionals).

Totes les persones que són sensibles a la llengua i a la cultura catalanes reconeixen que els Països Catalans són el marc cultural del col·lectiu nacional català. Tot i ser conscients dels diferents nivells de consciència política que s’han desenvolupat al si del nostre país com a conseqüència de processos històrics diversos, es parteix de la necessitat de defensar la unitat de la llengua i de la cultura catalanes, i del fet que la col·lectivitat cultural i identitària immediata s’estén arreu dels Països Catalans, entre els quals s’ha de desenvolupar un sòlid mercat lingüístic i cultural comú si volem mantenir i enfortir la nostra especificitat cultural.

Amplis sectors de la nostra societat comparteixen la inquietud per les agressions ecològiques continuades, tan innecessàries socialment com inacceptables: Plan Hidrológico Nacional, transvasament Xúquer-Vinalopó, contaminació química de l’Ebre, línies d’alta tensió, noves vies d’agressió al territori com el túnel de Bracons, el tercer cinturó del Vallès, el traçat del TGV, la destrucció de l’Horta de València i de paratges naturals d’una punta a l’altra del litoral dels Països Catalans, un dels més degradats del món.

Aquesta intervenció agressiva modifica greument l’entorn tot agreujant el perill d’incendis forestals, destruint el teixit social agrari i dilapidant també les possibilitats econòmiques d’un turisme sostenible. Hi ha unanimitat per a posar fi als abusos especulatius i al negoci del totxo i del turisme fonamentats en la incultura i la massificació. També, com més va més, un nombre creixent de persones del nostre país aposta per substituir el paradigma productivista i consumista per un altre de sostenible que garanteixi la satisfacció de les necessitats de la nostra societat sense disminuir les oportunitats de les futures generacions.

****

La ruptura democràtica per la independència és, doncs, la porta a una altra concepció de la política i de la societat, a la possibilitat d’una societat justa sense abusos de poder, superant els enganys del franquisme amb què s’ha construït el règim parlamentari monàrquic espanyol que patim avui. No ens ha de fer por treballar per la ruptura independentista perquè es fonamenta en principis democràtics i representa la voluntat d’amplis sectors populars.

Hem de dir prou. I l’únic camí és tallar els llaços que ens subordinen a un Estat monàrquic, bel·licista, fortament desigualitari i amb grans dèficits democràtics, especialment per als pobles i les nacions sense cap dels drets col·lectius fonamentals reconeguts.

II. L’horitzó de la independència, el millor antídot contra el continuisme transfranquista

No hi ha res de més bo contra el manteniment dels tics antidemocràtics del franquisme (que s’han prolongat fins avui en les estructures de poder espanyoles), que una ruptura política clara i neta. La Ruptura Democràtica per la Independència no l’hauríem de concebre, però, com un fet aïllat i puntual sinó més aviat com la culminació d’un procés, la culminació d’una presa de consciència col·lectiva que ha anat madurant a través de les diferents experiències polítiques i socials de les darreres dècades.

Per a amplis sectors de la societat catalana, ha arribat l’hora de trencar els lligams que ens maluneixen amb els marcs constitucionals espanyol i francès; ha arribat el moment de cercar la nostra vinculació directa a Europa, amb els països del Mediterrani i amb el món. Tots els nostres esforços col·lectius han d’anar adreçats a rebutjar i a superar els vincles de submissió i a construir la nostra llibertat col·lectiva.

Es tracta d’un procés que el nostre poble ha intentat de manera repetida però que en el moment present pot començar a fer-se realitat.

El camí ha estat llarg però ara ens retrobem en condicions d’emprendre‘n una darrera etapa, una última part del trajecte que pren la forma d’una ruptura democràtica que és sobretot el resultat de l’acumulació d’esforços de nombrosos lluitadors i lluitadores per una democràcia participativa i col·lectiva, al llarg dels darrers decennis.

Els sectors més dinàmics de la societat catalana han esdevingut conscients progressivament dels errors i els enganys de la política regionalista i autonomista que s’ha desenvolupat dins l’Espanya transfranquista. Voler salvar l’Espanya heretada del règim de Franco, per mitjà de l’Estat parlamentari-monàrquic, ha estat no sols un error greu (com es pot veure en la realitat política que vivim i patim), sinó que va ser també un engany per als i les qui van fer tants de sacrificis en la lluita contra el franquisme i en defensa dels interessos populars.

Els nostres mals del present tenen el seu passat més pròxim en la forma en què va tenir lloc la transició política que va portar del règim franquista al règim parlamentari monàrquic posterior. Sabem —encara que hagi estat amagat pels estaments oficials— que aquella transició que va seguir al règim franquista va tenir lloc sense cap mena de ruptura democràtica i d’una manera que es podria dir tramposa o fraudulenta.

Sabem que es va tractar d’una continuïtat garantida per tres factors polítics essencials: unes eleccions restrictives que poden ser considerades realment com a fraudulentes, com hem assenyalat (ja que no hi tenien dret a participar les opcions republicanes ni les independentistes); el fet de conferir caràcter constitucional a un parlament elegit d’aquesta manera; i la manca de depuració de cap persona ni estructura del règim franquista. I aquest sistema continuista fou, a més, garantit militarment per la coacció de l’exèrcit espanyol (segons exigeix la Constitució espanyola) i simbòlicament per la figura del Rei d’Espanya, suprem garantidor del sistema polític unitarista espanyol.

L’independentisme ha atribuït la responsabilitat política d’aquests errors al nostre país a la ideologia anomenada sucursalista, expressió dels sectors econòmicament i socialment dominants al nostre país durant la transició i al llarg de les dècades posteriors. Aquests sectors, que podem veure representats en la ideologia dels dirigents de dos partits, de CIU i de les varietats regionals del PSOE al nostre país, s’han basat fins avui en l’acceptació de les regles del joc injustes que hem exposat. Un sucursalisme que, malgrat les aparences, ha reforçat a la pràctica, les posicions més descaradament espanyolistes del PP i del PSOE.

Tant la ideologia del “regionalisme conservador” dels uns com la del “catalanisme espanyolista” d’uns altres, volen mantenir (igualment com els espanyolistes i estatalistes més descarats) la integració de la població nacional catalana a l’Estat espanyol sense modificar les regles del joc fonamentals. Tant el regionalisme conservador (que propugna el miratge del manteniment d’una identitat cultural catalana diferenciada al si d’un Estat espanyol uniformista sense oposar-se a aquest Estat) com el catalanisme espanyolista (que propugna l’espanyolització política i cultural dels Països Catalans dins un Estat simplement regionalitzat administrativament), no tenen cap interès a modificar l’statu quo, és a dir, que són favorables a mantenir el règim monàrquic i centrípet actual, i només volen aconseguir petites quotes de participació que permetin el manteniment d’uns càrrecs polítics en benefici propi.

Les misèries d’aquestes diferents formes de catalanisme conservador o de sucursalisme, són de diversa mena. No sols s’erigeixen en defensors acèrrims de l’Estat sinó que també són conservadors envers les aspiracions socials d’arrel popular: posseeixen una baixa sensibilitat igualitària i també una insensibilitat constatable envers les agressions ecològiques perquè els seus déus són els interessos econòmics, les prebendes i els negocis fàcils sense pensar en el país ni en el futur. I per a mantenir la injustícia i l’abús es protegeixen darrere l’Estat espanyol i preserven religiosament, amb aquest mateix objectiu, la figura antidemocràtica del rei d’Espanya.

Les classes populars han rebutjat progressivament aquesta política, encara que fins a èpoques recents diferents formes de manipulació informativa han retardat el coneixement dels fets entre amplis sectors de la població.

L’aparició de la lluita independentista ha representat, des d’un primer moment, posar en qüestió l’hegemonia d’aquesta ideologia i de la línia política sucursalista: a la dècada de 1970 ja té lloc una primera ruptura ideològica important en què el nou independentisme es construeix assumint la defensa dels interessos de les classes populars i fonamentant-se en una crítica ideològica i social de la societat catalana de base materialista. La lluita nacional abandona d’aquesta manera les indecisions i confusions dels sectors conservadors i la defensa contradictòria del marc polític de l’estat espanyol i dels interessos dels poderosos.

El nou independentisme neix de fet com una alternativa popular contra el continuisme. Aquesta posició inicial s’ha manifestat en el rebuig de la transició postfranquista i amb la denúncia de la transició sense ruptura democràtica que representava tant la Constitució espanyola com els Estatuts d’autonomia, que ratificaven les limitacions d’aquesta supeditació.

La primera expansió independentista dels anys vuitanta va ser molt important. Des de diferents experiències organitzatives, polítiques, cíviques i culturals es va arribar a estendre la sensibilitat independentista a milers de persones. Aquesta expansió no va ser gens ben acollida pel règim monàrquic postfranquista que va fer l’independentisme català objecte d’una fortíssima repressió (aplaudida, en general com sabem, pels representants polítics sucursalistes i per la majoria de la premsa oficialista). Hi ha nombrosos documents (llibres, estudis) que testimonien aquests fets, que van tenir un exemple esclatant amb la repressió de l’any 1992 dirigida pel jutge Garzón (la famosa “garçonada”).

Aquesta reacció repressiva va esclafar una primera experiència concreta, però no ha pogut suprimir el llegat d’aquest nou moviment polític del poble català. Al llarg de la dècada de 1990, té lloc una nova onada ascendent de l’independentisme que torna a situar el contenciós nacional en un pla destacat de l’escena política.

El moviment popular per la independència no és patrimoni dels grups que van iniciar-lo fa unes dècades ni de cap partit en concret; és responsabilitat i patrimoni de tothom que es vulgui alliberar. La nova fase de consciència política ressorgida al llarg de la dècada de 1990 s’expressa per mitjà d’un ampli moviment de base que és més madur i més polititzat que abans. Té diferents expressions polítiques, socials i culturals i, tot i que ha de definir encara de manera adequada la seva estratègia, té una força important.

Independència vol dir, doncs, per a la nostra experiència col·lectiva immediata, situar de manera clara la fi dels ròssecs del franquisme, la fi dels tics antidemocràtics, l’abolició de la monarquia borbònica, la supressió de les pressions del centralisme i del nacionalisme espanyol agressiu i bel·licista, vol dir fer efectiva la ruptura democràtica que s’havia d’haver fet amb el règim dictatorial.

És per això que diem que la Ruptura Democràtica per la Independència és un veritable antídot contra continuisme transfranquista, representa “fer cau i net” amb un passat que ja hauria de quedar relegat per sempre més a unes pàgines nefastes de la història de la nostra opressió.

III. Com podem preparar ara la Ruptura Democràtica per la Independència?

En primer lloc, cal tenir clar que la Ruptura Democràtica per la Independència no es pot reduir a una simple posició parlamentària. La Ruptura Independentista no es pot simplificar en una actuació d’un sol dia dins l’àmbit parlamentari, no es pot limitar a aconseguir una moció parlamentària concreta votada per la majoria dels parlamentaris i parlamentàries d’un parlament autonòmic determinat.

És més aviat l’avanç cap a una veritable hegemonia social, en la qual diferents accions parlamentàries poden tenir un paper a jugar; l’hegemonia social és, però, l’aspecte essencial d’aquest moviment cap a la ruptura.

Cal dir també que és més que la creació d’una única organització nova, perquè l’acumulació de forces que cal aconseguir ha de comptar amb el suport de militants i d’organitzacions molt diverses, ha de recollir amb l’aportació de persones avui vinculades a una gran diversitat de propostes i de col·lectius socials, cívics, culturals i polítics.

Es tracta, en resum, d’una ruptura que ha de permetre de portar a la realitat aspiracions compartides per àmplies capes populars, tal com hem dit en un apartat precedent, com són la democràcia participativa, la república, la igualtat, la solidaritat...

Pel que fa a l’actualitat més immediata, ens trobem davant un moment polític que ens presenta dos reptes fonamentals: el debat sobre els Estatuts d’Autonomia ja en curs i el posicionament davant del Tractat europeu (presentat com a Constitució europea), que ens emplaçarà probablement a una decisió col·lectiva a primers de l’any 2005.

Els Estatuts d’Autonomia es troben en un procés de discussió, sobretot al Principat de Catalunya, on és una de les línies línies d'acció del tripartit governant.

L’objectiu fonamental que es recerca amb la discussió de l’Estatut d’Autonomia és aconseguir un encaix dins Espanya més acceptable per a la població al Principat (i eventualment, en d’altres possibles discussions, per a les Illes i per al País Valencià).

Encara que no es pot estar en desacord amb un millorament de la situació, cal ser conscients que l’única solució objectiva dels problemes d’aquest “encaix” tan vanament recercat amb Espanya és justament la desaparició de qualsevol mena d’“encaix”, és a dir, ras i curt, la independència. El que és important, doncs, per damunt de tot, és considerar quins passos concrets ens poden acostar a la ruptura democràtica de la independència.

En aquest sentit, cal advertir que hi ha un concepte fonamental que cal defensar (i que en d’altres processos nacionals, menys confusos que el nostre —com el basc— tenen molt clar com a punt de partida): es tracta de partir del concepte que el poble català (la nació catalana), independentment del marc polític imposat en cada moment, és la font de tota sobirania i que és a partir només del respecte a aquesta idea fonamental de sobirania nacional, que es podrien establir, en tot cas, les propostes polítiques i els pactes concrets que puguin afectar la gestió política col·lectiva.

És per això que diferents instàncies de reflexió política com el Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació han postulat com a condició irrenunciable, en el debat entorn de la reforma dels Estatuts d’Autonomia, la necessitat de fer una referència clara al dret a l’autodeterminació de la nació catalana, i en conseqüència, expressar també el rebuig a qualsevol interferència d’instàncies estatals en els processos decisoris. Aquesta idea fonamental d’autodeterminació és la que ha de regir les reflexions dels polítics democràtics catalans. És la que ha de servir de teló de fons per a qualsevol reivindicació nacional d’ara endavant.

Dins aquesta perspectiva, l’avanç vers la ruptura independentista s’hauria de traduir, en primer lloc, doncs, pel reconeixement del dret a l’autodeterminació, com a dret fonamental de la nació catalana, és a dir, de tot el conjunt de la població que se sent vinculada a la llengua, a la cultura i a la societat de la nació catalana, en les seves variades expressions geogràfiques. El reconeixement del dret d’autodeterminació situa la lluita per les llibertats col·lectives dins un nou marc polític rupturista; és, doncs, essencial que en la discussió de les possibles modificacions dels Estatuts, aquest dret bàsic quedi, en qualsevol cas, garantit per mitjà d’una formulació explícita.

En aquesta línia, una altra acció política cap a la ruptura democràtica independentista podria ser el desplegament d’un ampli debat per l’autoconsciència, és a dir, la clarificació a nivell socialment important de com ens volem organitzar com a col·lectivitat nacional, la discussió sobre la constitució del nostre Estat sobirà sense interferències alienes. Aquesta discussió acostarà a la població les possibilitats d’autoorganització i farà veure la proximitat real d’allò que abans era vist com una simple utopia.

El debat sobre la nostra autoorganització col·lectiva no ha de quedar reduït, com hem remarcat, a estudiar el nostre encaix dins l’Estat espanyol, ni tampoc a la simple formulació de les nostres exigències entorn del reconeixement del dret d’autodeterminació. Cal que es pugui desplegar un procés autònom i ampli de reflexió que té dos objectius: l’enfortiment de la consciència política democràtica nacional i la maduració de les bases per a un programa de ruptura que sigui assumit col·lectivament.

Aquest programa de ruptura no és cap altre que el que, seguint les experiències d’emancipació nacional d’arreu del món, s’ha anomenat Bases Constitucionals del poble català, expressió dels seus drets socials i nacionals fonamentals, un document que ha de recollir els continguts que permetin d’establir la confluència social i política que aplegui amplis sectors populars, una confluència que és la que ha de portar a terme la ruptura amb el vell règim (l’Estat monàrquic espanyol) i donar pas al nou sistema polític basat en l’exercici efectiu de la democràcia, la república i la igualtat.

A mesura que ha anat avançant l’any en curs, les posicions sobre la Constitució europea s’han anat clarificant. L’MDT ja va publicar el mes de març d’enguany en el document L’Esquerra Independentista davant la Constitució europea, una anàlisi que pot ser sintetitzada en els punts genèrics següents:

Davant aquesta realitat, sectors molt amplis del poble català han decidit de votar NO a aquesta constitució inacceptable per a qualsevol persona amb un mínim de consciència democràtica, conscient de formar part d’un poble o conscient dels drets democràtics individuals, socials i col·lectius.

Votar no a la Constitució europea és, a més, una ocasió única per a poder fer sentir, des dels punts més diversos del nostre territori, la nostra veu. És una manera de mostrar la nostra voluntat democràtica com a poble, arreu d’Europa i del món.

Pensem, però, que, a més caldria, a partir d’aquesta posició clara i massiva, continuar avançant cap a la ruptura independentista, pel fet de ser tot plegat l’inici de la construcció d’una altra Europa. Votar no ha de representar, doncs, paral·lelament:

****

Cal, doncs, que aquests dos emplaçaments amb què ens veurem confrontats i confrontades els mesos vinents (el debat i la mobilització, d’una banda, entorn dels Estatuts d’autonomia i de les formes d’autogovern; i, d’altra banda, entorn del referèndum de la Constitució europea) ens serveixin de plataformes, per a continuar el nostre avanç cap a la Independència, tot acostant la Ruptura Democràtica que ens ha de portar a la nostra llibertat com a poble.

Si al llarg dels mesos vinents podem aconseguir:

Si podem aconseguir almenys aquests objectius exposats breument més amunt, haurem avançat de manera molt important en el doble camí d’autoafirmació nacional i de rebuig de l’opressió, uns avanços que ens hauran acostat a la Ruptura Democràtica que necessitem com a poble.

Treballem, doncs, ja des d’ara mateix per aquesta Ruptura Democràtica per la Independència, per mitjà de la qual podrem abandonar d’una vegada el marc polític opressiu del passat i assumir, per tant, la voluntat col·lectiva del poble català vers un futur més lliure.

Ni Estatuts espanyols ni Constitució europea que ens ofeguen
És l’hora de fer passos segurs cap a la Independència
Per un canvi de model econòmic i social

[Document ]