Parlament de l'MDT al Pi Jove

[Tot seguit hi ha la transcripció del parlament de l’MDT (a càrrec de Toni Infante) a l’acte polític del Pi Jove, que es va celebrar el passat 20 de juliol en el marc de la diada del Pi de les Tres Branques. En aquesta transcripció, que respecta al màxim el discurs oral original, només s'han modificat algunes interferències o s'han suprimit algunes reiteracions i els coixins fonètics.]

Us porte una salutació des de les comarques del Sud, des del País Valencià!

M’agradaria poder fer una reflexió: els independentistes volem aconseguir un país lliure, però el problema és que aconseguir la llibertat i la independència no pot estar a soles en mans dels independentistes.

I és veritat que cada vegada hem de ser més i més! El problema és que hem d’aconseguir que siga el global del nostre poble, els homes i les dones, la gent jove i la gent gran, les que treballen per un projecte social, polític, d’alternativa i independent, sí. Però, o aconseguim que siga la immensa majoria de la nostra societat, o restarem, ara, com fa onze anys quan vaig parlar ací per primera vegada, després d’eixir de les casernes de la Guàrdia Civil, restarem sent molt bons, molt jòvens, molt macos, però molt pocs per aconseguir la independència.

I, companys i companyes, el problema és que per anar més enllà d’on som nosaltres, d’allò que tenim aconseguit, d’allò que tenim assumit, hem de fer un discurs polític que servisca a la gent que encara no està convençuda. Que servisca per a parlar als companys i a les companyes que tenim al costat nostre treballant, vivint, convivint. I per a això queda molt. I si no som capaços de fer una reflexió seriosa, sabent en què estem avançant, però sabent què ens resta també, quines mancances tenim, difícilment ho aconseguirem.

I en primer lloc, a la gent li hem d’explicar —i tindre una paciència revolucionària— que la crisi que patim, i que patirem més fortament encara, és una crisi del sistema. Que quan la gent de Telefònica és acomiadada és per un problema del sistema econòmic que patim. Que quan la gent de Sintel no troba la recol·locació és per un problema econòmic. I eixe problema econòmic, i polític, és la crisi permanent del sistema capitalista, de l’imperialisme.

I eixa crisi té unes raons, unes lleis que els revolucionaris, els independentistes, hem de conèixer per a poder superar-les. Perquè si no, cada vegada que ha de venir, pega una volta de rosca, ens supera i ens quedem diguent el mateix.

I el capitalisme té una sèrie de lleis bàsiques. Una és la llei del valor: funciona per a espoliar-nos, per a explotar-nos, per a una explotació de la nostra força de treball. Però de la força manual i de la força psicosomàtica, la força intel·lectual, la força de creació.

I n’hi ha una altra llei clau del capitalisme: és la caiguda tendencial de la taxa de guany. I quan això passa, com portem trenta anys passant, el capitalisme se reorganitza per a descarregar a les espatlles de tots nosaltres la càrrega d’allò que estan deixant de guanyar. I trobem com se carreguen la seguretat social, i ningú dels que estem ací sabem si tindrem pensions o no tindrem pensions. I se carreguen els llocs de treball, i fan contractes fems. Se carreguen tot allò que en anys, desenes i desenes d’anys de lluita, havíem aconseguit

I estem veent com el capital, el capitalisme, l’imperialisme busca eixides que són les seves. Eixes eixides són el neofeixisme, la guerra —com la que tenim permanentment a l’Iraq i en d’altres països, i en d’altres llocs. Però també se reorganitza. I ara estem assistint a un procés de reorganització i estem comprovant com la construcció d’Europa no és la construcció dels pobles, de les nacions, de la cultura: és la reconstrucció del capitalisme europeu al voltant d’Alemanya. I la constitució que estan debatent, aprovant i que intentaran imposar-nos és una constitució que no acaba amb l’explotació patriarcal, ni amb l’explotació nacional, ni amb l’explotació social.

I hem d’organitzar per a donar respostes no a soles des de l’independentisme. Per suposat encapçalat per l’independentisme d’esquerres, però oferint instàncies unitàries a tota aquesta gent que vol un futur de llibertat, de progrés, d’alternativa social, de justícia. I si no som capaços no estarem en condicions de poder oferir això.

Què passa quan a Europa el capitalisme està reconstruint-se, què passa a casa nostra? Doncs que el PP, el PSOE i també Convergència i Unió són el problema, formen part del problema. Però també n’hi ha d’altres, com són el Partit dels Socialistes de Catalunya, com és Esquerra Republicana de Catalunya, com és el Bloc al País Valencià, que formen part del problema, i s’ha de dir-ho! Perquè esta gent el que està oferint-nos són eixides falses: estan oferint-nos un nou encaix de Catalunya, dels Països Catalans, a Espanya.

Perquè no entenen que el problema de Catalunya, dels Països Catalans, dels catalans i les catalanes, no és un problema a soles cultural. És, sobretot, un problema econòmic. El capitalisme espanyol necessita continuar espoliant-nos. Espoliant-nos territorialment, socialment, intel·lectualment.

I, davant d’això, en eixa situació, què fem nosaltres? Què hem de fer els independentistes? Passar-nos-ho bé, per suposat! Lluitar, per suposat! Però hem d’oferir també alternatives polítiques!

Jo viatge, professionalment, a tot el llarg i ample dels Països Catalans. I sabeu què passa sovint? Que, llevat dels llocs on estem organitzats, en la immensa majoria del nostre territori no existim. No existim com a realitat organitzada. I això hem de vore-ho no per a patir, sinó per a buscar fórmules de solució. El problema és que no podem quedar-nos satisfets en allò que ja hem fet. Hem de buscar alternatives.

Quan l’enemic, el capitalisme, utilitzant els estats espanyol i francès, ens planteja continuar supeditant la nostra economia als seus interessos de classe nosaltres hem d’oferir plataformes unitàries de lluita. Hem de construir plataformes socials. Hem de construir el fòrum social dels Països Catalans, digueu-li com li digueu, per a fer front a eixa constitució que volen mantindre per a mantindre’ns segrestats política, econòmica i socialment.

Però hem de plantejar-nos també fer més coses. D’ací a quatre mesos hi ha eleccions al parlament de Catalunya. Què direm els independentistes? On estarà la nostra proposta? La gent normal, on podrà votar-nos? Què és farà? Restarem, quant de temps, sense poder oferir una alternativa, la que vulgau: una altenativa.

La gent es decantarà o per l’abstenció, que no mobilitza tot el que ens agradaria, o per votar eixa gent d’Esquerra [es refereix a ERC], enganyosa, que no són la solució, que formen part del problema. I hem de plantejar-nos a partir d’ací com crear propostes de treball.

Però, mireu, vinc d’unes comarques on la realitat nacional és molt dura, molt fotuda. Per què des d’on estem, des dels ajuntaments, no n’hi ha propostes d’agermanament d’ajuntaments catalans amb el Principat, amb la Catalunya Nord, amb les Illes? Per què la gent que treballeu d’ensenyants no organitzeu les excursions d’escolars al País Valencià? Per què no busquem formes de reconeixement?

Hem de ser capaços de donar passos en eixe sentit per a conèixer-nos millor, per a entendre que les respostes poden ser diferents. Però per a entendre que, per damunt de tot, hem d’engegar un camí que ens porte cap a la independència, sí; però cap al socialisme, també!

Salut i força!