Moviment i partit

«Així, doncs, en tota lluita apareixen d'una banda organitzacions de base (moviments) que tendeixen a agrupar el conjunt del poble treballador pels seus problemes específics i en cada camp d'acció i per damunt de les diferències ideològiques; i d'altra banda, organitzacions estratègiques (partits) que representen diverses opcions sobre els mètodes per a analitzar l'opressió i enfrontar-s'hi (diferències expressades en qüestions estratègiques fonamentals, però també en aspectes tàctics i d'anàlisi de la realitat).

La relació entre unes i altres formes d'organització permet de configurar una acumulació de forces i d'experiències per tal d'anar a un procés de canvi social. L'existència de les organitzacions de base fa possible un moviment general d'alliberament, la maduració cap al moviment nacional-popular, i l'existència de les organitzacions de tendència possibilita la formació del partit revolucionari.»

«Els dos pols d'organització que hem definit més amunt (l'organització de base com a expressió del ''moviment'' i organització estratègica o ''partit'') configuren, a grans trets, els extrems dins dels quals es manifesta l’organització popular. Aquesta definició que hem donat més amunt només seria aplicable a partits revolucionaris sorgits del moviment.

Els partits polítics actuals són, en canvi, en bona part el producte de tota una evolució històrica que comença justament amb la pràctica del parlamentarisme. Els partits ''moderns'' del segle passat són les ''organitzacions de notables'' per a la defensa dels interessos de classe o de fraccions de classe de la burgesia i de l'aristocràcia. Els seus plantejaments i els dels partits continuadors seus no responen evidentment a una teoria com a mitjà d'analitzar l'opressió, sinó a una ideologia per a la defensa i la justificació dels seus interessos.

Un partit burgès es diferencia així d'un altre per tota una sèrie de plantejaments ideològics, que sota la disfressa de defensar ''grans principis'' (religió, pàtria, monarquia, liberalisme...) encobreixen de fet uns interessos de classe.

Molts dels partits socialdemòcrates parteixen, d'una manera semblant als partits burgesos, de definicions ideològiques i doctrinals que tenen com a finalitat de justificar la seva existència de grup (temes com els models de societat ''futura'', objectius finals abstractes, principis dogmàtics, etc.), més que no pas de teories sorgides de l’anàlisi de la realitat i del procés revolucionari; aquests partits defensen així, a la pràctica, uns interessos restringits del propi ''clan'' o burocràcia de partit.

L'ideologisme consisteix en aquesta utilització deformada dels principis ideològics com a element diferenciador, i no pas com a mitjà per al coneixement de la realitat i per a la seva transformació.

Tot partit revolucionari com a forma d'organització basada en una teoria concreta per a la revolució, ha d'evitar l’ideologisme que el convertiria en un partit burgès més, sense capacitat d'interpretar i defensar els interessos dels treballadors.

En resum, tot partit revolucionari té únicament raó de ser si representa realment una opció estratègica definida al si del moviment.»

«La superació de la polèmica referent a la relació partit-organització de base no es resol ni per la via de l’espontaneisme ni per la via del dirigisme; si el partit representa una "opció" al si del moviment, la relació existent entre l’un i l’altre és dialèctica, d'influència mútua: el moviment va corregint en la pràctica de masses les tesis del partit, al mateix temps que aquest contribueix a produir avanços al moviment. Convé que aclarim un poc més aquesta relació partit-organització de massa. Rebutgem el dirigisme, en el sentit que el partit exerceixi un control sobre els òrgans de direcció de l’organització de massa (com és el cas del PCE damunt CCOO, del PCF damunt la CGT, del PSOE damunt la UGT, del PTE damunt la CSUT, etc.), entrebancant el funcionament democràtic i fins i tot posant les mobilitzacions en funció dels interessos de partit (corretja de transmissió). Però rebutgem igualment la concepció "antipartit" de suposats moviments com el BEAN, el CEAN, NE... que es converteixen a la pràctica en caus d'individualitats i de personalismes i en refugi de posicions polítiques ambigües i mancades d'estratègia. Estem d'acord amb l’existència de moviments amb una clara orientació estratègica i, per tant, amb un paper clar dels partits al seu si. Els partits al si del moviment nacional-popular no sols tenen el dret sinó l’obligació de fer sentir la seva veu com a opció estratègica.»

«En una fase determinada del procés, en què els objectius estratègics de la revolució socialista dels Països Catalans prenen un abast de masses i la unificació dels diferents moviments parcials és possible, es desenvoluparà amb força el moviment nacionalpopular, com a conjunt de formes d'organització i amb una estratègia definida. En la seva evolució el límit entre moviment i partit tendirà, així, a esfumar-se i a confluir tots dos en una opció estratègica.»

«Independents» i partits dins el Moviment

Alguns militants de partit i independents es llancen encara a hores d'ara atacs furiosos atribuint-se mútuament mals i deficiències per al conjunt del moviment: mentre que els uns acusen els partits de manipuladors, els altres tracten els «inorganitzats» d'irresponsables.

En un moment en què l'independentisme ha de fer un important avanç organitzatiu amb la construcció del Moviment de Defensa de la Terra, cal que les posicions dels seus diferents components siguin mínimament clarificades, o almenys que no existeixin les confusions i malentesos que poden crear tensions inútils per a la bona marxa de les tasques.

En primer lloc, per tal d'avançar unes primeres argumentacions, considerem interessant de sintetitzar alguns dels conceptes exposats ja fa temps al llibre La lluita per la independència -on es resumeixen els principis fonamentals d'IPC (abril 1980)- en l'aspecte referent a quina és la funció del partit polític al si del moviment.

El partit polític revolucionari -diuen aquests textos de referència- representa una opció dins la línia general àmplia del moviment. Aquesta opció és definida per diferents funcions que el partit ha de realitzar dins el moviment, com a nucli que se suposa coherentment organitzat i amb capacitat de reflexió política. Aquestes funcions poden ésser resumides:

Aquestes funcions es poden realitzar a base d'oferir al moviment diferents activitats impulsores com:

Les característiques organitzatives i de reflexió política que exigeixen d'una banda una certa disciplina militant, i d'altra banda, un avanç de la reflexió més enllà dels fets immediats, fan que aquestes aportacions envers el moviment per part del partit, no sols no siguin negatives sinó necessàries.

Per a resumir-ho en poques paraules, el partit polític és la garantia per al moviment, de la lluita i de l'anàlisi ideològica amb una certa profunditat, i alhora també garantia de continuïtat i de regularitat de les tasques organitzatives.

És evident que aquestes funcions de suport a què és obligat el partit (i que per part d'IPC de fa temps que hem estat interessats a aclarir) poden ésser realitzades des de diferents opcions polítiques, algunes de les quals poden correspondre a partits o col·lectius integrats al si del moviment identificats amb anàlisis polítiques específiques.

Ara bé, convé deixar molt clar (tal com ja s'apuntava al text que hem comentat) que fora d'aquesta funció de suport que dóna raó a l'existència de tot partit o col·lectiu polític al si del moviment, aquest es pot convertir en el cas que adreci la seva tasca tan sols als propis interessos sectaris, en un simple paràsit del moviment.

El partit només té sentit en funció del moviment, i tot partit que no ho entengui així i situï els seus interessos particulars com a bé suprem, acaba convertint-se en un ròssec que no fa més que enterbolir les idees amb falsos debats adreçats a preservar els seus interessos de clan; no fa altra cosa que obstaculitzar l'organització i l'expansió del moviment amb l’objectiu de conservar àrees d’influència que considera que el moviment li pot arrabassar.

Aquestes actituds parasitàries d'alguns partits són segurament les que han portat alguns militants independents a valorar globalment de manera negativa la funció dels partits.

Considerem, però, que la generalització d'aquestes valoracions respon a una reflexió insuficient sobre aquesta relació partit-moviment, reflexió insuficient que els fa difícil de comprendre aquesta relació en el seu veritable caràcter dialèctic (en què a cada instància organitzativa li corresponen funcions específiques no contraposades sinó complementàries).

Per a començar, doncs, a aclarir-nos les idees respecte a aquesta relació tan controvertida, cal que partim de la idea elemental que al si del moviment no existeix tan sols una única opció política possible, sinó que poden existir una multiplicitat d'opcions, i que aquestes poden manifestar-se de manera col·lectiva (partits, col·lectius) o de manera simplement individual (i és aquí on trobem els independents com a tals).

Els independents serien, doncs, en darrera instància, ni més ni menys que «col·lectius individuals» vinculats a opcions polítiques individuals, o almenys no orgànicament estructurades a nivell supraindividual. No és ara la nostra funció jutjar els condicionaments que mantenen els independents en aquest estadi individual d'agrupament ideològic, ja que poden ésser de molt diversa mena: des de dificultats de dedicació militant, manca d'opcions polítiques convincents, fins a poca clarificació personal, ideologia individualista, etc.).

De la mateixa manera que no hem considerat com a negativa l’existència dels partits al si del moviment, tampoc no podem valorar negativament l'existència de militants independents... però la seva funció, cal tenir molt clar que no es pot limitar a la còmoda i simplista d'aprofitar les tensions existents entre els partits per a erigir-se en jutges privilegiats i repartir, des de la seva elevada posició, malediccions a tort i a dret sense cap mena de criteri polític (postulant com a única solució possible a les tensions internes del moviment la simple fusió o la desaparició de les diferents opcions polítiques).

La funció correcta dels independents responsables al si del moviment pot ésser i ha d'ésser molt més clarificadora i profunda: la seva funció parteix del caràcter de militant actiu i interessat en l'avanç del moviment. Caldrà, doncs, que amb el seu treball no sols no deixi les funcions ideològiques i impulsores exclusivament a mans dels partits, sinó que contribueixi activament a la presa de decisions teòriques i pràctiques, i forci també els diferents partits a portar al si del moviment una actuació correcta. És justament aquesta actuació adequada dels independents del moviment un dels mitjans principals que poden evitar tota possible manipulació o parasitisme, conseqüència de formes de treball errònies aplicades per alguns partits.

A tall de síntesi

Tot i que els escrits anteriors corresponen a declaracions conjunturals fetes d'acord amb les finalitats concretes de diferents moments [...], pensem que és possible extreure partint d'aquests posicionaments cronològics, uns breus punts que sintetitzin les qüestions més essencials.

La teoria d'lPC respecte a l’organització pot ésser, doncs, resumida amb les següents formulacions:

1) El caràcter dialèctic de tota organització

Des del primer moment de la seva fundació, IPC ha concebut les formes d'organització no pas com a res d'immutable i amb una raó de ser per elles mateixes, sinó com un instrument per a la lluita i sempre en funció de la realitat.

Les organitzacions existeixen, canvien i es transformen en relació amb el moviment popular. Una relació que diem que és dialèctica en el sentit que, alhora que l’organització modifica el moviment popular, les transformacions d'aquest moviment popular produeixen canvis en les formes d'organització.

Aquesta concepció general fa que IPC sempre hagi rebutjat el fanatisme de sigla o de grup, i que l’hagi combatut amb força, ja que és una de les causes principals d'errors greus en la línia política, pel sectarisme i el dogmatisme que aquest fanatisme comporta. Analitzant la dinàmica concreta de les formes d'organització, cal prendre en consideració el tema central de la direcció política. Si anomenem direcció política la capacitat que un moviment té d'orientar les seves línies d'acció d'acord amb les exigències concretes de la lluita en cada moment, podem observar que aquesta concepció dialèctica de l’organització, que hem apuntat, planteja aquesta capacitat d'orientació política com la combinació:

Capacitat de direcció política voldrà dir, doncs, essencialment d'una banda, arrelament social, i d'altra banda, estructura organitzativa flexible i diversificada (i, per tant, versàtil, és a dir, capaç d'adaptar-se a la realitat diversa i canviant). El caràcter dialèctic es refereix també a la relació entre diferents estructures d'organització: entre partit i moviment o entre partit i sindicat, en termes generals; o, en concret, entre MDT i CSPC, MDT i GDL, etc. Aquesta relació dialèctica és, doncs, clarament oposada a la concepció dirigista del partit que converteix les organitzacions populars àmplies en simples corretges de transmissió de les seves consignes. Les concepcions dirigistes es basen en una idea del moviment com a quelcom d'uniforme i monolític (sense tenir en compte el joc dialèctic entre els diferents elements) i representen la negació de tota capacitat de direcció política eficaç. Cal recordar igualment que aquesta concepció dialèctica es refereix també a la militància mateixa en les organitzacions del moviment i és per això que diem que entenem el compromís militant no pas com un lligam irracional, sinó en relació amb les experiències creixents de participació en tasques i mobilitzacions. Per acabar, cal considerar el tema de l’organització com un aspecte concret del procés revolucionari, que és també concebut de manera dialèctica en el sentit que aquest procés es mou entre les exigències de centralització organitzativa necessària per a la lluita; i l’obertura de canals de participació popular que configurin la nova societat estructurada segons els motlles assemblearis del poder popular.

2) La funció del partit respecte al moviment

Aquesta concepció dialèctica de l’organització aplicada al cas concret dels partits ens porta a considerar, en primer lloc, que els partits tenen sentit només si representen opcions estratègiques ben definides al si del moviment. Així, la funció dels partits es justifica tan sols si són capaços de fer aportacions al moviment oferint idees i iniciatives i vetllant per les seves solidesa i continuïtat. En segon lloc, la concepció dialèctica de l’organització ens porta també a considerar el partit com a una estructura organitzativa no immutable i que, per tant, pot passar per diferents estadis de complexitat d'acord amb les funcions assumides pel moviment i pel partit en cada moment. En un estadi incipient de l’organització popular en què encara no són prou clarificats els aspectes estratègics del moviment ni prou cohesionades les formes d'organització, la funció del partit pot ésser determinant. Però, en un estadi més avançat de la relació entre partit i moviment, en què les línies estratègiques del moviment són més i més clarificades, algunes funcions externes del partit poden esdevenir supèrflues, fins al punt d'haver de renunciar al protagonisme propi en tant que partit. Aquest és el cas actual en què considerem que es troba la funció d'IPC al si del MDT. Finalment, cal observar que la confluència creixent d'objectius estratègics i de funcions polítiques pot fer, encara, per a més endavant, innecessària la mateixa divisió de funcions entre partit i moviment (i comportar, per tant, la dissolució de partit i moviment en una sola organització). Cal, doncs, que al si del moviment totes les estructures organitzatives estiguin preparades per a la seva articulació adequada amb el conjunt del moviment en cada moment concret.

3) El caràcter complex (o compartit) de la direcció política

Ja hem apuntat al primer punt d'aquest intent de síntesi, uns elements generals entorn de la concepció dialèctica de la direcció política.

Afegim, ara, a més, que aquesta direcció no es pot concebre en funció d'un sol centre, confós amb un únic partit o amb un únic moviment. La pluralitat d'organitzacions i de formes d'acció (CSPC, MDT, TL, etc.) fa que la síntesi de les diferents experiències i lluites no pugui tenir lloc d'una manera única i monolítica, sinó que hàgim de parlar de direcció compartida, és a dir, que la presa de decisions s'hagi de fer tenint en compte diferents organitzacions vinculades a pràctiques diverses.

En cada moment de l’evolució d'un moviment, aquesta pluralitat es pot configurar de manera diferent, segons el pes polític (atenció! parlem de pes polític, que no s'ha de confondre amb pes militant) de les diferents estructures organitzatives.

És en aquest sentit de direcció compartida que darrerament hem parlat des d'IPC de l’eix polític MDT CSPC- TL.