Amb tres-cents anys n'hi ha prou!!! Independència!

Enguany es compleixen tres-cents anys de l'inici de la dominació espanyola sobre els Països Catalans del sud de l'Albera. Sens dubte, les formes d'aquesta dominació han anat canviant amb les transformacions econòmiques, socials i polítiques que s'han produït al nostre país. Malgrat que la nostra societat actual té ben poc a veure amb la del segle XVIII, les classes populars ens hem resistit a perdre els valors identitaris que ens diferencien d'altres cultures de la península i d'Europa.

Tot i aquests canvis, hi ha hagut unes constants que han caracteritzat l'ocupació espanyola i també la francesa, entre les quals podem destacar les següents: en primer lloc, la implicació i inseriment progressius de les classes dominants autòctones en el projecte capitalista dels Estats espanyol i francès, per la qual cosa aquests sectors socials estan objectivament interessats a mantenir aquesta ocupació; en segon lloc, l'intent d'acabar amb qualsevol identitat nacional que no sigui l'espanyola o la francesa; en tercer lloc, l'augment de l'explotació de les classes dominades amb l'aparició de la classe treballadora i les consegüents lluites, incloent-hi la lluita pel seu alliberament; en quart lloc, la subsumpció del patriarcat dins del sistema capitalista amb els consegüents canvis de la lluita antipatriarcal; i en cinquè, l'ús de tot un seguit d'instruments repressius (militars, econòmics, legals, culturals, etc.) per assolir els objectius que acabem d'assenyalar. Pel que fa a aquest darrer punt, cal dir que els estats han anat perfeccionant els seus instruments repressius i la repressió ha esdevingut més "invisible" i sobretot més selectiva, en la mesura que s'ha dirigit contra els sectors més conscients del nostre poble i altres pobles de l'actual Estat espanyol i francès que lluiten amb més o menys intensitat que nosaltres, per això la solidaritat internacionalista ha de ser una constant en la nostra lluita.

Ara bé, malgrat tots els intents d'anorrear-nos, els ocupants no ho han aconseguit: la consciència nacional catalana persisteix i l'articulació d'uns Països Catalans lliures és un projecte amb futur; l'única possibilitat de futur, d'altra banda. Tot i això, no s'ha d'obviar el fet que la intensitat d'aquesta consciència nacional és
desigual arreu del país.

Així, a la Catalunya estricta cada cop hi ha més sectors del nostre poble que consideren que l'única eixida viable que garanteix la supervivència del nostre país des de tots els punts de vista (econòmic, social i lingüístico-cultural) és la ruptura amb els estats ocupants. En aquest sentit, cal relacionar la crisi del catalanisme de què es parla tant en diferents cercles d'opinadors i d'opinadores amb la crisi de l'autonomisme, un projecte polític esgotat. La proposta d'Estatut de 30 de setembre no era pas una passa cap a la sobirania o la independència, sinó una sortida inviable (perquè Espanya és irreformable) a l'atzucac polític en què es troba l'autonomisme. En els propers anys, amb la pèrdua de pes de l'autonomisme, és previsible una clarificació dels camps en lluita, ja que la disjuntiva autodeterminació versus subordinació a l'ocupant anirà situant cadascú al seu lloc.

Pel que fa al País Valencià i les Illes, és evident que l'espanyolització hi ha fet més forat i els sectors conscients són encara minoritaris. Tanmateix, també en aquests territoris s'haurà de produir aviat la clarificació que porte a deixar de banda els plantejaments autonomistes, clarament majoritaris dins de forces com el Bloc i el PSM. La superació de l'autonomisme ha de comportar en primer lloc l'aposta per organitzacions polítiques i sindicals nacionals; i en segon lloc, considerar el PSOE com un agent polític essencial de l'ocupació espanyola i, per tant, com una part del problema, tal com ha quedat palès amb el seu pacte amb el PP en les recents reformes estatutàries del País Valencià i les Illes. A la Franja de Ponent i a la Catalunya Nord la situació requereix encara de més esforç.

En aquest procés de clarificació que porte a la disjuntiva entre ocupants i independentistes, l'Esquerra Independentista ha de jugar un paper fonamental. Hem de saber conjugar la lluita per la independència amb la lluita pel socialisme i l'alliberament de gènere com una mateixa lluita. Ara bé, si el nostre moviment realment vol ser un agent de canvi cal que s'abandonin les inèrcies de l'acció per l'acció que dominen moltes de les nostres pràctiques polítiques. Cal un salt qualitatiu polític i organitzatiu que ens permeta d'arrelar-nos realment en els moviments populars i per altra banda incidir en el món laboral per mitjà dels sindicats nacionals. L'agitació política, sindical, juvenil i estudiantil ha de servir per a connectar amb la realitat social i intentar ser un referent d'avantguarda que vaja més enllà d'una simple defensa casolana o reformista i evite aïllar-nos de la resta de la societat. Cal, doncs, unitat real en les mobilitzacions, en l'acció dins els moviments socials, en plataformes ciutadanes, en els sindicats. Sens dubte, les Candidatures d'Unitat Popular són a hores d'ara uns dels millors exponents d'aquest salt qualitatiu necessari, però encara queda molt camí per recórrer.

Aquest 25 d'abril, en què commemorem una derrota, commemoració any darrere any d'una resistència popular contra l'ocupació de la nostra nació i l'explotació de les classes populars, hem de donar-li a cadascú el qualificatiu històric que es mereix, hem de recordar la història com a exemple alliçonador i hem de continuar la nostra lluita cap la consecució de la Independència , el Socialisme i l'Alliberament de Gènere.

Països Catalans, 25 d'abril de 2007