| |
|
Contra el liberalisme
|
| |
| Mao (7 de setembre 1937) |
| |
| [Tot i la seva llunyania espacial i temporal,
i deixant de banda el llenguatge que s'hi empra, aquest text de
Mao descriu algunes de les actituds i comportaments nocius que segur
que a més d'un li resultaran familiars.] |
Estem a favor de la lluita ideològica
activa, perquè és l'arma amb què s'aconsegueix
la unitat interna del Partit i la resta de col·lectivitats revolucionàries
en benefici del combat. Tots els comunistes i revolucionaris han d'empunyar
aquesta arma.
Però el liberalisme rebutja la
lluita ideològica i propugna una pau sense principis, la qual
cosa dóna lloc a un estil decadent i vulgar, que condueix a la
degeneració política tant algunes organitzacions i membres
del Partit com la resta de les col·lectivitats revolucionàries.
El liberalisme es manifesta quan:
1. Sabent que una persona està en
error, no s'hi manté una discussió de principi i es
deixen passar les coses amb la intenció de preservar la pau
i l'amistat, perquè es tracta d'un conegut, paisà, condeixeble,
amic íntim, ésser estimat, vell col·lega o vell
subordinat. O bé, buscant tenir bones relacions amb aquesta
persona, amb prou feines es toca l'assumpte, en comptes d'anar-hi
fins al fons. Així, tant la col·lectivitat com l'individu
resulten perjudicats.
2. Es fan crítiques irresponsables en privat
en comptes de plantejar activament suggerències a l'organització.
No es diu res als altres en la seva presència, sinó
que es xafardeja al seu darrere; o es calla a les reunions, però
es murmura després. No es no té gens en consideració
els principis de la vida col·lectiva, sinó que hom es
deixa portar per les inclinacions personals.
3. Es deixa passar tot allò hom no l'afecta
personalment; es diu el menys possible encara que es tingui consciència
que alguna cosa és incorrecta; s'és hàbil a mantenir-se
a recer i hom es preocupa únicament d'evitar retrets.
4. Es desobeeixen les ordres i es situen les opinions
personals en primer lloc; s'exigeixen consideracions especials de
l'organització, però se'n rebutja la disciplina.
5. Hom es lliura a atacs personals, s'armen embolics, es desfoguen
rancors personals o es busca venjança, en comptes de debatre
els punts de vista erronis i lluitar-hi per afavorir la unitat, el
progrés i el bon compliment de les tasques.
6. S'escolten opinions incorrectes i no es
refuten. I fins i tot s'escolten expressions contrarevolucionàries
i no se n'informa, ja que hom les pren tranquil·lament, com
si res hagués passat.
7. En trobar-se entre les masses, no es fa
propaganda ni agitació, no es parla a les seves reunions, no
s'investiga ni se'ls fa preguntes, sinó que s'hi roman indiferent,
sense mostrar la més mínima preocupació pel seu
benestar, tot oblidant que s'és comunista i tot comportant-se
com una persona qualsevol.
8. Hom no s'indigna en veure que algú perjudica els interessos
de les masses, ni l'en dissuadeix, ni n'impedeix l'acció, ni
s'hi raona, sinó que se'l deixa actuar.
9. Es treballa sense cura, sense cap pla ni cap orientació
definits; es compleix només amb les formalitats i es passen
els dies vegetant: "Mentre sigui monjo, tocaré la campana".
10. Es considera que s'han prestat grans
serveis a la revolució i es fa ufana de ser veterà;
es menyspreen les tasques petites però no s'està a l'altura
de les grans; s'és negligent en la feina i fluix en l'estudi.
11. Es té consciència dels
propis errors però no s'intenta esmenar-los, amb la qual cosa
s'adopta una actitud liberal amb un mateix.
Podrien citar-se'n d'altres tipus més,
però els onze descrits són els principals. Tots constitueixen
manifestacions de liberalisme.
En una col·lectivitat revolucionària,
el liberalisme és extremadament perjudicial. És una mena
de corrosiu que en desfà la unitat, n'afebleix la cohesió,
causa apatia i origina dissensions. Priva les files revolucionàries
de la seva organització compacta i de la seva estricta disciplina,
impedeix l'aplicació adequada i correcta de la seva política
i allunya les organitzacions del Partit de les masses que aquest dirigeix.
Es tracta, doncs, d'una tendència molt perniciosa.
El liberalisme prové de l'egoisme
de la petita burgesia, que situa els interessos personals en primer
pla i relega els interessos de la revolució al segon, la qual
cosa engendra el liberalisme en els terrenys ideològic, polític
i organitzatiu.
Els addictes al liberalisme consideren
els principis del marxisme com a dogmes abstractes. Aproven el marxisme,
però no estan disposats a practicar-lo o a practicar-lo com cal;
no estan disposats a substituir el seu liberalisme pel marxisme. Tenen
el seu marxisme i també el seu liberalisme. Parlen del marxisme
però practiquen el liberalisme; el marxisme és per als
altres i el liberalisme per a ells mateixos.
|
 |