Sobre Independència i Socialisme. Alliberament social i alliberament nacional

Carles Castellanos

Es tracta d’abordar un problema de tipus ideològic, el que es presenta per l’existència de sectors importants de l’independentisme o d’àmbits pròxims que no integren de manera adequada en una mateixa teoria política la lluita nacional i la lluita social. O bé menystenen l’opressió nacional, o bé cauen en un nacionalisme mancat de continguts socials.

D’entrada, cal assenyalar, des d’un punt de vista general, que es tracta d’un fenomen provocat pel creixement de l’independentisme; o més ben dit, per un creixement que no ha anat acompanyat de la formació política necessària en tot moviment, cosa que demostra un grau baix d’organització i d’articulació. Des d’aquest enfocament general, es tracta, doncs, d’un fenomen de resistència a les tesis tradicionals de l’esquerra independentista que han permès el seu desplegament progressiu durant una trentena d’anys. Cal tenir, per tant clar que la tasca de clarificació haurà de ser intensa i que caldrà intensificar-la cada vegada que la consciència independentista àmplia conquereixi una àrea més àmplia de la població catalana.

L’independentisme s’ha de proposar de combatre de manera regular les visions parcials o excessivament esquemàtiques de la realitat que poden frenar (o desviar) en el futur l’expansió del nostre moviment.

Entrant de ple en el tema que ens ocupa cal recordar que el moviment d’alliberament nacional i el moviment d’alliberament social són dos aspectes de l’alliberament humà. Es tracta, per tant, d’un fenomen que, si s’estudia socialment, és un de sol; però que, si es pren des d’un punt de vista individual o microsocial, pot ésser objecte d’enfocaments parcials segons els estadis de consciència de les diferents persones o dels diferents grups.

L’opressió és el resultat d’un conjunt de dominacions que actuen sobre les persones i l’alliberament és una resposta global, conjunta; però les formes d’opressió i les formes de consciència contra l’opressió no es presenten d’una manera homogènia. Per aquesta raó, tractarem de l’anàlisi de la dinàmica social i de les diferents experiències polítiques al voltant de les dues formes de dominació que comentem:

1) La dinàmica de l’alliberament social
2) La dinàmica de l’alliberament nacional

Descriurem, d’una manera esquemàtica, com es configura en cada cas l’opressió i el moviment que s’oposa a les diverses formes d’opressió. I tot seguit exposarem com apareix la teoria independentista que integra ambdues formes d’opressió i de lluita; també n’assenyalarem les desviacions més corrents i acabarem amb l’exposició d’un cas pràctic i d’un breu corol·lari.

1) La dinàmica de l’alliberament social

Es fonamenta en la lluita de classes: classe dominant/ classe dominada. Existeix en diferents expressions:

A) Una contradicció bàsica que és de tipus estructural simple (econòmica): la dominació es basa en el control dels Mitjans Econòmics (Mitjans de Producció, en la terminologia marxista clàssica) i s’expressa socialment per l’oposició burgesia / proletariat

B) Una contradicció global que és de tipus estructural complex (sociopolítica), que es basa en el Control Polític i Econòmic alhora, i s’expressa socialment per la contradicció classes dominants/ classes populars. La dominació s’estableix per una xarxa d’interessos (no estrictament econòmics).

2) La dinàmica de l’alliberament nacional

Es tracta d’una lluita política que té com a objectiu la construcció d’un poder representatiu col·lectiu de base nacional.

La Nació és un fet social, és el marc concret de la lluita de classes i tant l’opressió com la lluita d’alliberament responen a agrupacions de classe.

a) La dominació estatal respon a l’aliança de les classes dominants.
b) La lluita d’alliberament és afer de les classes populars, és a dir, d’aquells qui no tenen interès a mantenir l’Estat existent.

La dinàmica que hem exposat ens mostra, com a primera conseqüència important, que la classes dominant autòctona, a causa de les seves aliances de classe, no pot impulsar la lluita d’alliberament nacional.

Es tracta, doncs, d’una contradicció que és d’ordre sociopolític (i es pot associar al punt B, de l’apartat precedent).

3) La teoria independentista integral

La integració de la lluita social i de la lluita nacional, i de les anàlisis que les acompanyen, és una conquesta de l’independentisme, consolidada a través de la seva història recent. Sabem que l’independentisme contemporani es defineix a través de dues ruptures successives: una primera ruptura de tipus teòric amb la ideologia del nacionalisme conservador i amb el marxisme espanyolista; i una segona ruptura de tipus tàctic amb la maniobra de la transició continuista postfranquista.

Cal recordar que l’any 1969, amb l’aparició del PSAN l’independentisme fonamenta les seves anàlisis en el materialisme històric arrelat a la nació catalana (Països Catalans) i trenca així, d’una banda, amb el catalanisme conservador, i, d’altra banda, amb el marxisme espanyolista. Amb l’arrelament de les lluites i del pensament en una concepció materialista de la nació el catalanisme podia abandonar alhora les manipulacions i indecisions polítiques de la burgesia catalana tradicional i, d’altra banda, les abstraccions pseudo-cosmopolitistes, mercantilistes i reformistes de l’esquerra espanyolista ( i de sectors de la burgesia més desnacionalitzada).

Més tard, l’any 1979 (amb l’aparició dels CSPC, de Terra Lliure i d’organitzacions i col·lectius polítics com IPC) l’independentisme trencarà, a la pràctica amb aquests mateixos sectors que havien portat el país a una transició postfranquista sense ruptura. L’any 1979 es confirma aquesta segona ruptura (que es consolidarà amb la fundació de l’MDT l’any 1984) que es de tipus pràctic amb tot el ventall de forces polítiques anomenat Bloc Sucursalista, el bloc de forces dominant encara ara, per al qual cal deixar estable l’estructura de l’Estat i cal aconseguir la “pau social” (és a dir, preocupat més pel manteniment del sistema que per la recerca d’unes estructures polítiques que permetin posar fi a les diferents formes d’opressió).

La teoria independentista fonamenta les seves tesis en la recerca de l’alliberament popular, social i nacional alhora, posant l’objectiu en l’alliberament de la dominació dels Estats opressors.

4) Desviacions

Tal com ho hem assenyalat, la lluita nacional i popular pot tenir, però, diferents desviacions. Poden ser de dos ordres principals:

-Estatalisme. Consisteix bàsicament a no discutir la dominació política i global de l’Estat (ocupació). Té, doncs, dificultat per a concebre i preconitzar una ruptura política. Es tradueix per un reformisme parlamentarista i té dues expressions extremes: l’expressió dura, el feixisme, i l’expressió suau, el pseudo-cosmopolitisme (estatalisme disfressat)

-Xovinisme. No es fonamenta en una anàlisi de classe i cau en posicions ideològiques basades en l’idealisme, el subjectivisme, l’essencialisme. Té dues expressions extremes: una de dura, el racisme, i una altra de suau, el nacional-conservadorisme (línia de CIU, basada en la moderació i l’aliança amb el poder de ‘Estat).

Les formes més disfressades o suaus d’aquest conjunt de desviacions conformen el magma ideològic i polític que ha estat anomenat, com hem assenyalat, Bloc Sucursalista un conjunt polític i social que, recordem-ho, es fonamenta en la pau social (d’inspiració cristiana), el regionalisme (que no discuteix el marc espanyol ni l’hegemonia de la identitat, la cultura i la llengua dominants), i una concepció pragmàtica i rasament mercantilista de diferents fenòmens socials (com la immigració, concebuda en funció de les necessitats de mà d’obra barata del sistema), etc.

Les desviacions esmentades (estatalisme i xovinisme) porten a realitzacions no sols frustrades (pel fet de ser incompletes des del punt de vista de l’alliberament de l’opressió) sinó també mancades de força política o social (manca de suport social, manca de possibilitats polítiques conjunturals, etc.). Totes estrangulen el desenvolupament de l’independentisme: així, mentre que l’estatalisme en les seves diferents manifestacions nega la línia independentista (combatent-lo directament o, fins i tot amb un fet que podria semblar secundari com el de postular, com a avanç fonamental per a l’independentisme una victòria electoral del PSOE); el xovinisme impedeix, per la seva banda, la dinàmica social mínima que cal perquè l’independentisme esdevingui un veritable moviment sociopolític de masses.

Contra aquestes desviacions l’esquerra independentista preconitza l’alliberament nacional i social a nivell intern; i la coordinació internacional de les lluites.
La solució contra l’opressió és la proposta de solucions socials alternatives, la ruptura política i la solidaritat internacional.

5) Configuració de la Ruptura Política, com a proposta tàctica

L’exposició d’una proposta de tipus tàctic ens pot servir d’aplicació de les teories que hem desenvolupat a una situació concreta.

Partim de la consideració que, des del punt de vista tàctic, existeix la possibilitat d’un primer canvi qualitatiu en una ruptura de tipus nacional. La configuració de la conjuntura política fa possible de concebre a mitjà termini una Ruptura Nacional i Popular, és a dir, una alternativa política que es fonamenta en el rebuig de la dominació espanyola i francesa i en el respecte dels drets col·lectius de la Nació Catalana, reconeguda com a font de sobirania política.

Es tracta, doncs, d’una ruptura que s’expressa en el camp de la lluita nacional. Aquest fet no contradiu, però, les tesis que hem exposat perquè en tot moment caldrà mantenir els continguts socials necessaris i adequats al moment de la consciència social i política i en la perspectiva del socialisme. La conjuntura de ruptura que exposem mostra tan sols que en diferents moments històrics les formes polítiques poden tenir una configuració concreta que posa l’accent en unes formulacions tàctiques determinades.

La lluita en l’àmbit més pròxim de la nostra nació assenyala aquesta possibilitat relativament pròxima de ruptura nacional i popular, de la mateixa manera que una acumulació de forces socials i de consciència (possiblement en una situació geoestratègica determinada) pot permetre de plantejar el pas al socialisme en una nova conjuntura avui encara no previsible des del punt de vista cronològic.

Un primer element en la direcció de la ruptura nacional que comentem hauria de ser, per exemple, la impulsió d’una Assemblea de representants electes dels Països Catalans. Aquest organisme constituït de representants elegits a nivell municipal o regional, compromesos en la defensa de la nació catalana, s’hauria de constituir com a òrgan de pressió en defensa dels drets individuals, socials i col·lectius al si d’Europa i dels diferents organismes internacionals. L’existència de formes organitzatives de ruptura previsibles mostra, des d’un altre punt de vista, la proximitat d’una ruptura com a alternativa possible.

Corol·lari

Amb aquesta exposició general hem vist que les dues formes de dominació considerades -dominació social i dominació nacional- són inseparables (indestriables, com s’ha dit al si de l’esquerra independentista) des d’un punt de vista estratègic però que mantenen entre elles una certa autonomia relativa, cosa que fa que en diferents conjuntures tàctiques, les alternatives es configurin amb combinacions concretes de continguts adequats al nivell de consciència i de formulació que són efectius en cada moment, sense que aquestes combinacions comportin la pèrdua d’importància de cap de les dimensions de la lluita.