On anem amb els estatuts? Encaixar una nació o construir-la?

Màrius Fullana i Xavi Oca

Quin és el fonament polític dels Estatuts d’Autonomia? Què representen en un procés de presa de consciència nacional?

Les formes de subordinació parcial (o Estatuts) que s’han promogut fins avui dins l’Estat espanyol han pres diferents formulacions al llarg dels darrers decennis: En primer lloc, hem tingut l’Espanya de les Autonomies dels anys 70; en segon lloc, s’ha proposat la reivindicació que podríem anomenar historicista, que voldria retornar a la situació anterior al 1714; i, en tercer lloc, s’ha exposat també el model federalista, un model que ha estat formulat de manera diversa.

Pel que fa al primer model, podem dir que és una expressió més clara d’una subordinació i per aquesta mateixa raó es tracta d’una proposta que a hores d’ara ja està esgotada pel fet que tot i els petits avanços que ha tingut la consciència nacional ja n’hi ha hagut prou per a posar en evidència les mancances profundes d’aquest model d’estructuració de l’Estat. L’Estat de les Autonomies nascut als anys 70 del segle passat es basa en una desigualtat fonamental, parteix de la consideració de diferències i desigualtats entre els ciutadans per raó de la seva llengua, per exemple: l’ús de la llengua espanyola és l’únic obligatori i com a conseqüència els hispanòfons monolingües hi gaudeixen d’una situació de privilegi. Les autonomies de les diferents nacions al·lòfones resten, a més, fragmentades en territoris que es troben diluïts dins les regions de llengua espanyola. El règim autonòmic vigent és, també -ho sabem prou- la carcassa política de l’espoliació econòmica del poble català.

Contra aquest model, que tendeix a diluir les especificitats nacionals en la política de banalització del “cafè per a tothom” alguns sectors han proposat diferents reformes que podem resumir en les dues apuntades més amunt.

La proposta historicista (de situar-se abans del 1714) pretén de trobar el suport polític al reconeixement diferenciat de Catalunya com a nació en el restabliment de les condicions prèvies al Decret de Nova Planta, és a dir, retornar a la Corona d’Aragó. Malgrat la possible bona fe d’aquesta proposta, cal considerar-la més aviat un malabarisme verbal que no pas una proposta seriosa, capaç d’incidir en el marc constitucional vigent.

Pel que fa a la proposta federalista, el seu punt flac principal és la gran ambigüitat, pel fet que les posicions van des de la federació de nacions, fins a la federació de les regions actuals, un esquema que, malgrat el canvi de noms, no canviaria gaire el model de l’Estat de les Autonomies a què hem fet referència més amunt.

El model que semblaria més seriós fóra el model anomenat “asimètric” que establís una diferenciació en els casos d’existència d’una realitat nacional. Però, en les condicions i formulacions actuals, fins i tot aquest model és essencialment fals i enganyós per dues raons principals que sintetitzem tot seguit. En primer lloc, cal dir ben clar que cap reformulació que es vulgui fer d’un règim estatutari (cosa que vol dir una reformulació d’unes formes de subordinació) no tindrà mai una base igualitària, és a dir, basada en els drets democràtics col•lectius, si no es parteix del reconeixment del dret a l’autodeterminació.

En segon lloc, en el context polític actual, totes les hipòtesis presentades (és a dir, que no parteixen d’aquest dret essencial) no són realistes ja que les possibilitats que existeixen d’una voluntat de reforma de l’Estat espanyol són més aviat il·lusòries pel fet que el poder de l’Estat (tant el que es fonamenta en el PP com en el PSOE) es basa en el nacionalisme hispanocastellà i en la consideració del conjunt dels súbdits de l’Estat espanyol com a font única de sobirania.

En aquestes condicions fonamentalment immobilistes, pel fet que no surten del cercle viciós -espanyolisme-centralisme-espanyolitat- que es retroalimenta contínuament, l’única solució realista del “trencacolls hispànic” només és possible a partir del reconeixement de cadascuna de les nacions com a fonts de sobirania, és a dir, a partir del reconeixement del dret a l’autodeterminació esmentat més amunt. Qualsevol proposta de sobirania compartida que no compti amb aquesta clàusula bàsica no pot ser altra cosa que una enganyifa.

Cal considerar que analitzats dins l’evolució de la consciència nacional catalana, els Estatuts no són doncs, altra cosa que formes de subordinació que porten a un carreró sense sortida. El camí cap a la conquesta del dret a l’autodeterminació i a la possibilitat d’independència, va per una altra banda.

En lloc d’esforçar-nos un cop més per fer noves propostes d’encaix amb Espanya, en lloc de triar el tipus de cadenes que semblin més tolerables, ha arribat l’hora d’iniciar el nostre camí com a poble amb voluntat de ser lliure.

En una situació de coordinació creixent a nivell europeu i universal, hem d’allunyar els ulls de qualsevol projecte que es proposi de renovar la nostra submissió a Espanya sota fórmules més amables i avançar la nostra proposta clara d’incidència al si d’Europa i al si del món de manera directa, com a poble català.

Per què necessitem demanar permís a l’aparell de l’Estat espanyol per als nostres projectes si només ens volen per a espoliar-nos econòmicament i destruir la nostra llengua i la nostra cultura?

S’ha acabat l’època de l’encaix amb Espanya; ha arribat l’hora de preparar directament la nostra llibertat. La tasca que es proposa l’Esquerra Independentista és el treball conscient i regular de construcció de la nostra nació, per mitjà de la creació d’organitzacions i d’infrastructures, i partint de l’exigència, com a punt de partida de qualsevol negociació o proposta, del reconeixement del dret a l’autodeterminació del poble català.