Aquest text és una presentació de la ponència «Cal prendre partit» i pretén de resumir els aspectes generals que la integren. Aquesta ponència està encaminada més que res a optimitzar la feina i els recursos de què disposem entre aquesta assemblea nacional i la següent, és a dir, per a un període d’uns dos anys, per tal d’adaptar-nos a una nova situació política dins l’esquerra independentista (EI) i adequar-ne l’orientació del partit i el nostre sistema organitzatiu.

Missió acomplida (o breu balanç de la descongelació de l’MDT)

Quan es va decidir de descongelar l’MDT, que podríem dir que havia restat «adormit» mentre va existir l’Assemblea d’Unitat Popular, ningú no preveia del tot que la configuració actual de l’EI, amb tots els seus remarcables guanys i cronificades mancances. Sí que hi havia, però, algunes pistes que indicaven tant una cosa com l’altra: assoliment de la unitat orgànica de la organització de joves; evolució d’una organització sencera cap a posicionaments molt més propers als nostres; proposta inicial i posterior creació del procés de debat cap a la unitat (Procés de Vinaròs); assumpció majoritària del desplegament tàctic d’Unitat Popular (però potser no assimilació del seu significat ple); intensificació i sistematització d’algunes lluites (incloent-hi la municipalista); creació d’espais i infrastructures noves, o renovades, i unitàries, com la coordinadora de casals i ateneus independentistes, Alerta Solidària, alguna assemblea popular comarcal (assemblees del Procés de Vinaròs) i organismes de coordinació entre organitzacions, col·lectius, etc.

A ningú no se li escapa, però, d’una banda les dificultats, esforços i mà esquerra que han exigit tant alguns d’aquests avenços com (més encara) el clima assolit de suavització de tensions preexistents. I d’altra banda els dèficits que l’EI encara avui arrossega, sobretot entre determinats sectors: immaduresa política, esquerranisme i un cert patrioterisme estèrils, mancances en formació política i en conducta militant (subjectivisme i liberalisme militants), referentisme superficial (la malaltia infantil de l’independentisme), priorització d’alguna línia política sectorial clarament contraproduent per a la pròpia EI, etc.

Aquests recels (que ja comencen a no tenir cap mena de justificació), afegits a les altres mancances esmentades i a alguna divergència en qüestions tàctiques, sectorials o en la seva interpretació, pero, sobretot, a una manca de voluntat política unitària real, provoquen que, tot sovint, és proritzi més el treball en favor de la pròpia organització que no pas en favor de la consolidació d’estructures unitàries de la mena que siguin, com per exemple el referent que hauria pogut sorgit del Procés de Vinaròs, l’acostament de postures polítiques, l’aprofundiment del debat, etc. I hem vist com algú es dedica a emfasitzar qüestions realment superficials, basades més en la tendència a marcar diferències per qüestions de dinàmica grupal, que no pas per qüestions polítiques. En un sentit oposat a aquesta línia, l’MDT, al contrari que la resta d’organitzacions, no hem dedicat, des de la nostra «descongelació», cap esforç ni determinat cap voluntat a créixer en nombre de militància i a reforçar-nos organitzativament. Tot prioritzant la relació amb la resta d’organitzacions i col·lectius (i per tal d’evitar friccions innecessàries), hem optat per fugir de qualsevol mena de «competència» en qüestions de màrqueting (perquè no se’n pot dir agitació, pròpiament, del que es practica de manera més comuna) i de proselitisme, fins al punt que, de resultes d’aquesta política, hem crescut ben poc, tot i que hi ha hagut un cert augment, sorprenent i imprevist si tenim en compte quines eres les prioritats.

Observant el desenvolupament d’aquesta prioritat, que ha donat els resultats esperats (suavització de les relacions entre nosaltres i les altres organitzacions), trobem que n’hem obtingut uns altres d’inesperats, i val a dir que indesitjats. Tot sovint es menystenen les nostres propostes (i el propi partit, però això ja era d’esperar, a més de secundari) de manera no raonable i s’intueix que és pel fet, com diuen alguns, de no tenir «implantació». Això significa que, com que no concorrem i, per tant, no traiem rendiment del que hom planteja com una competició, no som prou «dignes» de consideració. Evidentment, aquest plantejament obvia (o ignora) les tasques reals pròpies d’un partit (o d’un partit de quadres), que no són precisament muntar festivals per al jovent, sinó incidir en altres tipus de sectors de la societat, com per exemple (i només és un exemple, com se n’hi podrien posar d’altres), aquells que han participat i participen del Congrés de Cultura Catalana.

Tot plegat són resultats (els negatius i els positius) a què hem arribat en aquesta etapa, després de moltíssims esforços per part de tots els subjectes de l’EI, cal entendre que matisats sovint per una certa desconfiança mútua (que apaivaga la voluntat política) per part d’algunes de les parts actualment implicades en el Procés de Vinaròs i també, és clar, fora d’aquest.

Així doncs, tenint en compte la realitat sobre la qual havíem d’actuar, el balanç cal valorar-lo en un sentit positiu, si jutgem els objectius plantejats i els resultats obtinguts.

Què (podem i cal) fer: tasques immediates

Ara, el que cal és de consolidar la feina feta per tots els subjectes de l’EI, reforçar els aspectes que plantegen una incidència social real (les CUP, els casals) i assajar d’altres iniciatives unitàries com el replantejament d’una conferència nacional de l’esquerra independentista on participin els partits i organitzacions polítiques, l’avenç cap a l’embrió del futur partit marxista i independentista unificat (del qual només en som una part), l’augment de la consciència i organització interns (de l’EI) i populars, la recerca i elaboració de documentació i teoria, l’elaboració d’acords polítics unànimes en qüestions com l’autodeterminació, la immigració, les polítiques de joves, sindical, territorial, cultural, cívica, social, etc.

Per a possibilitar això i l’òptim funcionament del partit, penso que és obvi (i així ja ho ha observat tant el Comitè Nacional com el Secretariat Nacional) que ha arribat un moment que convindria créixer un pèl. En tot cas, no és tan important la quantitat de militància com la seva qualitat. Aquesta és la gran lliçó apresa en aquest sentit durant anys de lluita i n’hem d’extreure les conseqüències ja que d’altres sectors de l’EI continuen primant la quantitat per sobre de la qualitat en nombrosos aspectes, com l’agitació, la propaganda, la consciència militant, etc., imperant per sobre de tot l’augment del nombre de la militància pròpia en detriment de la unitària i el guany de l’hegemonia política dins l’EI a través de la superioritat numèrica. Dic això per expressar la idea que allò que fan alguns és justament el que hem d’evitar (l’experiència en ho aconsella i, a més, actualment ja veiem que no va gaire enlloc), és a dir, aquesta inversió de les prioritats qualitat-quantitat pel que fa a la militància del partit. No hem de competir de cap de les maneres en aquell terreny, si volem conservar els resultats assolits per la reaparició «discreta» de l’MDT i aprendre de la història de l’independentisme modern.

Cal, doncs, un nombre més elevat que no el que tenim ara de persones militants que mereixin aquest títol, per tal de dur a terme nosaltres mateixos aquelles línies polítiques que cal reforçar, empènyer o encetar, i no haver d’esperar dos o tres anys per a la seva maduració externa, tenint en compte la lentitud del procés unitari i de debat, procés que tampoc no hem d’abandonar perquè tard o d’hora donarà els seus fruits. Hem de poder desenvolupar determinades línies polítiques per nosaltres mateixos i mateixes i, partint d’això, fer-les el màxim de compartides possibles per la resta de l’EI o acordar-les amb els sectors més seriosos i organitzats del moviment.

Això es pot aconseguir per dues vies, que no s’han d’excloure pas, ans al contrari:

Cap a la millora del desplegament de línies polítiques i de les estructures organitzatives

En la perspectiva proposada caldria potenciar els aspectes apuntats aquí, plantejats potser encara de manera massa esquemàtica:

Jofre Roig