Crisi, transport i socialisme

Com diu la dita, en aquesta globalització tots els globus rebenten.

Estem vivint una crisi del sistema capitalista, un fracàs més dels nombrosos que acumula al llarg de la seva història i una mostra més de la seva incapacitat per donar resposta a les necessitats de la població.

Hem vist com la bombolla financera basada en la indústria del totxo i l’especulació urbanística ha esclatat finalment. Els principals perjudicats d’aquesta situació han estat, en primer lloc, els i les treballadores del sector. Però no seran pas els únics.

Aquesta crisi es manifesta també amb procés inflacionista, provocat sobretot per l’encariment del petroli i dels productes alimentaris, fet que està tenint unes conseqüències dramàtiques a diverses parts del món.

Encara que no exclusivament, aquests augments continuats de preus es deuen fonamentalment a l'especulació per part de les grans fortunes i fons d'inversió i a la destrucció de milions d'hectàrees de conreus alimentaris per produir biodièsel per a les transnacionals de l'energia i dels transgènics. Per tant, la liquidesa que diversos bancs centrals han aportat al sistema financer en crisi ha contribuït a aquesta escalada inflacionista, en la mesura que, com calia preveure en un sistema basat en el capital financer, aquests capitals s’han usat amb finalitats especulatives.

L’encariment del petroli ha estat la causa directa de la vaga dels treballadors i treballadores del transport més important dels darrers anys. Cal considerar aquesta vaga com una expressió més de la multitud de contradiccions existents en aquest context de crisi global del sistema capitalista.

Si fem una anàlisi de classe, és obvi que no ens trobem davant d’una reivindicació salarial o de millora de les condicions de laboral d’un col•lectiu assalariat. D’altra banda, el fet que els interlocutors en les negociacions siguin dues patronals del transport fa que la discussió s’hagi centrat sobretot en el marge de benefici.

La realitat és, però, més complexa, perquè al nostre país una gran part dels treballadors i treballadores d’aquest sector són autònoms i, en general, no se senten representats per aquestes patronals, entre d’altres raons perquè són les que els imposen unes condicions laborals draconianes quan els contracten o subcontracten. Per això, a aquests i aquestes transportistes no els soluciona res els acords a què han arribat el govern espanyol i la patronal Comitè de Comitè de Transports, ja que mesures acordades, com ara la reducció de l’IAE, només beneficien els empresaris.

Tenint en compte que el problema no està resolt, caldrà veure si els i les treballadores autònomes del transport dels nostre país són capaços d’autoorganitzar-se i lluitar ara o més endavant per aconseguir uns acords que els beneficiïn realment. I en contra dels discursos reiteradament insolidaris que predica l’elit mediàtica cada cop que hi una vaga, aquesta lluita hauria de comptar amb el suport de la classe treballadora, malgrat que pugui alterar la “normalitat” de la nostra vida quotidiana.

Tornant, però, a la qüestió de la crisi general del sistema, cal ser conscients que la multitud de conflictes i de lluites no s’aturaran mentre continuï el model econòmic vigent. L’horitzó que ens volen imposar és el de l’ampliació de la jornada laboral fins a les 60-65 hores setmanals i un marc de relacions laborals individualitzat, en què l’empresari fixi sense restriccions les condicions d’explotació de la classe treballadora. Aquesta és la proposta del capitalisme per sortir de la greu crisi: major explotació per a la majoria, més riquesa per a unes poques mans.

D’altra banda, els capitalistes i els seus economistes han cregut majoritàriament en el creixement econòmic etern i il·limitat. Aquesta premissa s’ha demostrat de totes totes falsa, ja que els recursos ecològics i naturals del planeta són limitats. La cerca incessant del benefici de les multinacionals ens està abocant de manera directa a la catàstrofe ecològica i que arreu del món hi hagi gent com més va més gent pobra. Oblidem-nos, per tant, del “somni americà” i de la idea que “tots podem ser rics”. L’única manera de ser rics és que hi hagi més gent pobra al nostre voltant.

Per això és urgent fer un esforç per a repensar el futur i reconduir-lo cap a un altre model. Per començar, a curt i mitjà termini, als països del centre capitalista caldrà reduir el consum dels recursos energètics i hídrics i d’un munt de productes superflus i innecessaris. Això implicarà, per exemple, la reducció dràstica del transport de mercaderies per carretera en benefici del ferrocarril, l’ús del qual és pràcticament simbòlic al nostre país.

Però amb una visió estratègica, ens ha de guiar un horitzó de superació de tota la lògica criminal del capitalisme -en totes les seves formes-. I això passa necessàriament per l’organització dels i les treballadores mitjançant les seves eines de lluita, com ara els sindicats, i per l’enfortiment d’una lluita revolucionària vers el nostre socialisme, el socialisme d’alliberament.

Països Catalans, 13 de juny de 2008.

 

 

l