Els límits de l’engany: la via estatutària és morta

Ja tenim dos Estatuts miserables. Després de l’aixecada de camisa de l’Estatut del País Valencià per mitjà d’un pacte vergonyós PP-PSOE, els principals actors en la representació del debat entorn de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya l’estan encarant cap a una destrucció que, encara que previsible, ha estat sorprenent i descarada pel que fa a la forma.

El pacte CIU-PSOE no ha estat cap sorpresa perquè tothom coneixia el tarannà fraudulent d’aquestes dues maquinàries polítiques, però ha sobtat la descaradura de la forma com s’ha fet: en ple “climax” de promeses i grans declaracions autoestimulants (que el PSOE - segons Montilla - prepara les propostes millors de la història, que CIU -deia Mas- no cedirà en les seves íntegres posicions), apareix “el gran fiasco” en tota la seva esplendor.

No hem d’oblidar que CIU representa els interessos d’una part de la burgesia i les multinacionals que operen a Catalunya, mentre que el PSOE és el representant preferit en aquest moment pel capitalisme més internacionalitzat de l’Estat espanyol. Per això, aquest pacte representa un nou repartiment dels guanys entre els gestors de la burgesia, però els pagans, som tots i totes, el conjunt del poble català i especialment la classe treballadora.

Després de marejar-nos amb l’escenificació d’un “debat sobre grans temes”, qüestions realment importants però que han valgut ben poc en aquest mercat de rebaixes, com són el reconeixement com a nació i el finançament, ens trobem que, al marge de la població, han lligat una misèria de proposta que ens deixa igual que abans, cosa que vol dir pitjor si tenim en compte les necessitats del present i del futur. A més a més, pretenen que els catalans i catalanes interioritzem un altre missatge: la impossibilitat de canvis qualitatius.

Però cal analitzar què ens ensenya aquest acord fraudulent entre els professionals vitalicis de la política, més enllà del rostre dels seus protagonistes.

L’Espanya federal és una enganyifa

La Nova Espanya promesa pel PSOE és l’Espanya de sempre, amb els seus militars, els jutges, el rei i els seus bisbes, escridassant el poble, i els seus polítics agenollats davant el poder econòmic i les oligarquies. N’hi ha hagut prou amb un parell de preses de posició públiques d’aquests fantasmes vinguts del passat perquè els qui viuen de la política s’apressessin a rebaixar les seves ja minses pretensions.

No és possible la regeneració d’Espanya perquè no és pas qüestió de voluntats sinó d’interessos i Espanya és en si mateixa el resultat d’un projecte d’explotació i espoliació. Per tant, els federals que determinat dirigent de l’esquerra nacional invocava aquests darrers dies només existeixen en la imaginació dels i les qui, en lloc de fer política independentista, han volgut fer d’aprenents de bruixot intentant (inútilment) federalitzar un Estat irreformable.

El marc parlamentari és una ratera

El marc parlamentari espanyol ha mostrat clarament els seus límits, i els de les nostres possibilitats dins aquest sistema. Si és cert que tot parlamentarisme té unes limitacions ben conegudes que es podrien expressar pel que es podria anomenar “l’instint de conservació institucional”, que porta a mantenir les formes de poder, el marc parlamentari espanyol, on tot s’ha de sotmetre al cínic joc aritmètic on sempre serem perdedors, és un veritable carreró sense sortida, és l’expressió política de la presó de pobles que és l’Estat espanyol. Creure-hi és no sols una ingenuïtat sinó una veritable deshonestedat política.

I els partits de l’esquerra nacional?

Els partits que s’han proclamat algun cop nacionals i d’esquerra no s’escapen d’aquest panorama general: IC ha demostrat per enèsima vegada que és un apèndix del PSOE (perquè el PSC ha desaparegut en tot aquest afer). Sense haver participat en la seva gestació, l’endemà mateix del pacte CIU-PSOE, el vice-president d’IC ja s’afanyava a donar-hi el vist-i-plau. Es fa difícil de trobar un exemple tan ignominiós de subordinació d’una força política a una altra.

Pel que fa a ERC, es mostra com un compendi de contradiccions. Pocs dies abans del pacte, un dels seus dirigents més destacats s’apressava a anunciar un “sí crític”, però ara, pressionats per les seves bases, es veuen obligats a escenificar alguna mena de (simulacre) de resistència. Caldrà observar amb atenció aquesta organització sempre tan disposada a facilitar les coses de la manera més acrítica a les forces dominants espanyoles i a les institucions establertes.

Si finalment ERC es manté ferm en la seva resistència, no s’hauran d’oblidar, però, les seves responsabilitats en tot aquest afer: d’una banda, en els darrers anys ha apostat per l’estratègia (tan poc independentista) de reformar l’Estat espanyol, el resultat de la qual ha pogut comprovar aquesta setmana. D’altra banda, alhora que desplegava aquesta estratègia suïcida, ha desmobilitzat el poble català fent creure que els temes importants estaven lligats i donant per fet que amb la presència institucional n’hi havia prou, amb la qual cosa oblidava una lliçó històrica que cap partit que s'anomeni d’esquerres mai no pot ignorar: en política el resultat és sobretot una qüestió de força, i la força del poble depèn de l’autoorganització i la mobilització.

Cal anar a fons: mobilitzem-nos i organitzem-nos per l’autodeterminació

Per això la resposta política al pacte CIU-PSOE no passa pas per la defensa numantina i idealista de la proposta de reforma de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre, que tot i que havia permès una certa presència en el debat quotidià de temes importants, com a aspecte positiu de la present conjuntura, no complia els mínims fonamentals que havíem reclamat des de l’Esquerra Independentista (autodeterminació, concert econòmic, instruments de construcció nacional) i, per tant, era tan rebutjable com el text que serà aprovat finalment.

Ans al contrari, per no trobar-se entrampats en aquest joc absurd, el que cal és desenvolupar una dinàmica de mobilització i d’organització populars. Precisament, aquest mateix mes de febrer pot començar el camí cap a la Ruptura Democràtica per la Independència, la primera etapa del qual és aconseguir l’extensió de la consciència i la voluntat a favor del Dret d’Autodeterminació.

Països Catalans, 27 de gener de 2006

l