Kristallnacht: Contra el feixisme, mobilització

La nit del 9 de novembre de l’any 1938 a Alemanya i Àustria, les seccions d’assalt (SA) del partit nacional socialista alemany, precursores de la SS, van assaltar i destruir nombroses botigues i propietats de jueus alemanys. Els vidres trencats dels aparadors van ser l’excusa perquè els propis nazis l’anomenaren la nit dels vidres trencats (kristallnacht). Tanmateix els veritables protagonistes de la nit no van ser els vidres ni els nazis sinó els quasi cent assassinats i els milers de deportats.

Fins i tot en fets com aquests, quan ja han passat més de seixanta anys, la imatge més anecdòtica, els vidres, preval sobre la realitat més dramàtica, les víctimes. I això que ara ho tenim més fàcil d’entendre, se’ns ha dit: això és feixisme. Hem vist les fotografies i els documentals, hem vist els camps d’extermini i hem entés què passa quan governa el feixisme.

No ens enganyem, però, si estem temptats de creure que això no pot passar en una suposada democràcia. Els nazis es van fer amb el poder per mitjà d’unes eleccions; el més greu no és que haja nazis solts sinó que la mentalitat d’una societat que es diu democràtica, tant se val de quin país, done suport i faça guanyar les eleccions a partits polítics els quals prediquen i practiquen la xenofòbia. Quan hi ha vidres o llibres pel terra és que els assassins se senten envalentits per actituds que van de la permissivitat més vergonyosa a la complicitat. Ja sabem, d’acció o d’omissió.

La vesprada del divendres 20 de gener del 2006 una banda de feixistes va assaltar la llibreria 3i4 a València i va agredir treballadors i clients; si ara assalten llibreries, després voldran cremar els llibres i, després d’això, què més voldran cremar?

Aquesta vegada no podem consultar una enciclopèdia il·lustrada perquè algun autor de prestigi ens diga: això és feixisme. No podem tampoc analitzar la situació amb una perspectiva de seixanta anys però sí de trenta; hem de recordar l’agressió amb bomba contra Joan Fuster o l’assassinat de Miquel Grau i altres fets que les consciències políticament correctes no volen reviure. O podem tancar els ulls i pensar allò de no és el mateix o fins i tot obligar-nos a creure que només són uns incontrolats.

Contràriament, podem, si voleu, fer memòria dels últims anys i adonar-nos-en que hi ha tot un reguitzell d’agressions, unes més conegudes que altres, que el terrorisme espanyol (blaver al País Valencià) ha protagonitzat descaradament i no només per grupets d’incontrolats, també des de les policies locals, autonòmiques o estatals.

Com en el cas dels vidres trencats, massa veus s’apressen a etiquetar aquestes agressions de conflicte lingüístic, de símbols o de paelles i cassoles d’arròs al forn. La violència d’ara ha ultrapassat el límit assumible per una societat democràtica, és una qüestió que afecta tota la societat civil, a tots i a totes, i demana una resposta pública. És l’hora que a València i als altres pobles i ciutats dels Països Catalans se sàpia que no amaguem el cap sota l’ala, una resposta cívica, al carrer, tots i totes alhora.

Països Catalans, 24 de gener de 2006

l