Inici>>Organització>>VI Assemblea (1998): Anàlisi de la conjuntura política
1. Anàlisi de la conjuntura actual
1.1 Precedents de la conjuntura actual
Una anàlisi ràpida de la conjuntura internacional amb la perspectiva de les darreres dècades ha portat molts analistes polítics a definir la situació actual de manera genèrica com de ´retrocés dels valors d’esquerraª; i com a conseqüència d’aquest fet, a postular un futur inamovible tot ajudant a estendre la creença en la inutilitat de tota lluita pel canvi polític.
En aquesta part de la ponència pretenem sobretot qüestionar aquesta afirmació, concretant especialment l’anàlisi en el marc europeu que ens afecta més directament.Esquemes per a l’anàlisi de la situació internacional des de principis de segle.
Per veure clara la situació actual amb prou perspectiva, cal arrencar almenys de principis de segle, de la conjuntura existent pels volts de la primera guerra mundial.
Diferents conflictes són presents en aquell moment, però poden ser sintetitzats en dos grans tipus de confrontacions:
1. – Un conflicte internacional polític i militar que neix de la pugna per l’hegemonia capitalista a escala mundial. En síntesi, des de principis de segle, existeix una pressió de les noves potències capitalistes desenvolupades amb el tombant de segle (fonamentalment Anglaterra, França i Alemanya) per disputar l’hegemonia als antics imperis (turc, austro-hongarès i rus).
Aquest conflicte té un abast realment mundial ja que s’estén a les colònies i a diversos continents, i cal remarcar que es perllonga fins a l’acabament de la segona guerra mundial (després d’haver incorporat fonamentalment els EUA i el Japó en els bàndols enfrontats).
La situació actual a nivell internacional ve marcada de manera molt principal per la forma com aquest conflicte per l’hegemonia capitalista internacional s’ha acabat configurant.
2. – Uns conflictes sociopolítics sorgits de lluites d’alliberament social i nacional. Aquests conflictes es resolen a Europa també entre 1917 i 1945 amb algunes revolucions socials victorioses (encapçalades per la revolució soviètica) i amb la independència política de nombroses nacions europees.
El Pacte de Ialta signat entre ianquis i soviètics atura el procés de canvi a Europa però els conflictes es multipliquen al Tercer Món amb lluites d’alliberament de caire nacional-popular (Xina, Kenya, Líbia, Cuba, Algèria, Vietnam…) que aboquen a nous estats independents i/o a revolucions socials i polítiques. Aquestes lluites han durat fins als nostres dies (revolucions centramericanes, Perú, Filipines, Palestina, Kurdistan, etc.), en un moment en què les lluites independentistes renaixien a Europa.
1.1.2 Comentaris i ampliacions al voltant de les anàlisis abans exposades
Si estudiem cadascun d’aquests dos tipus de conflictes podem observar diferents fenòmens importants. El conflicte polític i militar per l’hegemonia mundial, durant un període molt llarg (fins a 1945), ha dividit el camp capitalista que s’ha enfrontat en dues guerres mundials fins a fixar l’hegemonia dels EUA (obtinguda, no ho oblidem, per obra i gràcia d’una explosió nuclear innecessària, però realitzada per demostrar la seva força suprema i per tant per demostrar que passava a ser la primera potència capitalista); hegemonia que es mantindrà la segona meitat de segle en una nova jerarquització que comportarà reestructuracions.
Aquest afebliment del camp capitalista es veu accentuat per l’existència d’un bloc anticapitalista aglutinat al voltant de l’Ursí. La força d’aquest bloc anticapitalista es manté, sobretot en un primer moment de la seva existència com a bloc (és a dir entre 1940 i 1970 aproximadament), i mentre que el camp capitalista està en el procés de recuperació de la postguerra i de reestructuració política global.
Les independències aconseguides al primer terç del segle xx a Europa són nombroses. El mapa d’Europa resulta totalment modificat amb la independència de Finlàndia, Noruega, Polònia, Txecoslovàquia, Irlanda, Romania, Bulgària i amb la formació de la federació Iugoslava. Aquest procés no s’acaba fins després de la segona guerra mundial i de resultes dels pactes establerts per les potències dominants.
Diferents experiències revolucionàries comencen a entrar en crisi per dues causes principals i ja a partir de les primeres dècades del segle:
1. – Es produeixen processos d’involució en les experiències ideològicament més confuses (Pri mexicà, Apra peruà, peronisme argentí…) fins a arribar a situacions de neoimperialisme (Irlanda, amb un règim subordinat a Anglaterra i amb part del territori ocupat; països del Tercer Món amb règims neocolonials…).2. – El bloc anticapitalista es va estancant socialment i ideològicament en la mesura que es va imposant el model burocràtic i dogmàtic rus. Es tracta d’un sistema social i polític que es construeix sobre la base prioritària de la seva autoconservació i que acaba caient en l’immobilisme social i ideològic, en bona part provocat per la guerra freda, el bloqueig econòmic, la carrera armamentista, etc. del món capitalista. L’any 1968 marca la primera expressió d’aquesta crisi que es manifesta amb força a Europa (maig francès, revolta de Praga…) [1]. Els conflictes socials i polítics reapareixen a Europa però ja en unes coordenades que no seran les de la Tercera Internacional, fixades per l’estat soviètic.
Tots aquests fenòmens són ben coneguts, però pensem que en el moment actual és important de fer un esforç per interrelacionar-los amb l’objectiu d’entendre la situació actual (després d’haver examinat críticament els processos desenvolupats a partir de la dècada dels 60).
Esforçar-se per entendre els anys 60 és posar-nos a les portes del que passa ara. I en primer lloc, caldrà que ens hi aproximem abandonant tota vel·leïtat mitificadora. Els fenòmens que cal destacar de la dècada dels 60 i de les immediatament posteriors són principalment els següents:
Cal convenir que des d’un punt de vista general és certa l’afirmació coneguda segons la qual el període comprès entre 1960 i 1980 ve marcat per un procés ascendent dels moviments d’alliberament especialment al Tercer Món, i per l’hegemonia de les ideologies revolucionàries a Europa en una conjuntura antiimperialista (guerres d’Algèria i del Vietnam i revolucions cubana i xinesa com a més significatives). Les contradiccions dins el sistema capitalista dominant eren profundes ja que les guerres imperialistes repercutien molt directament en la població mateixa de les metròpolis capitalistes. Però, tot i aquest panorama dominant, el que hem descrit no són pas els únics fenòmens existents.
Al mateix temps que s’estenien els moviments revolucionaris, el model principal de referència (el sistema soviètic) estava entrant en una crisi que havia d’esclatar el 1968 (primavera de Praga, maig francès). Els models successius (maoistes, castristes, etc.) no posseïen tampoc capacitat d’incidència en la nova realitat europea ni tenien les mateixes possibilitats de resistència (sense uns estats poderosos i pròxims que els poguessin donar un suport comparable).
Els estats capitalistes preparen la seva reacció. Recordem que les ofensives repressives importants ja comencen els anys 60. Comencen a Palestina; continuen a l’Argentina, a l’Uruguai i a Xile; i també a Europa: Alemanya, Itàlia, Irlanda, Euskadi…
S’estenen nous moviments a Europa: moviments socials alternatius (ecologisme, feminisme, antimilitarisme) i moviments polítics independentistes (Euskadi, Còrsega, Irlanda, Catalunya, Bretanya, Escòcia, etc.).
No podem entrar ara en una anàlisi a fons de la crisi de l’anomenat bloc socialista, que només hem apuntat més amunt. Afegirem ara, esquemàticament, les següents causes principals:
1. – El model soviètic de tipus industrialista estava depassat i corresponia a una societat dels anys 1880-1950, i era així incapaç de reflectir les contradiccions existents al llarg de les dècades posteriors.
2. – Com a conseqüència, aquest model no recollia de manera adequada els nous moviments socials i polítics emergents a Europa.
3. – Es tractava d’un sistema socioeconòmic molt rígid que no permetia el desenvolupament econòmic ni la participació social al nivell necessari.
4. – Políticament, no tenia desenvolupats mecanismes reals de participació política. El recurs al dogmatisme estancava en la majoria dels casos la dialèctica [2].
En una valoració general no podem oblidar les dimensions reals de gran ofensiva repressiva que prengué unes proporcions gegantines ja a partir dels anys 60 (centenars de milers de morts i ´desaparegutsª a l’Amèrica Llatina, especialment al Con Sud, desenes de milers de presos i torturats a Palestina, Itàlia, Alemanya…). Aquesta ofensiva va deixar anihilats els moviments socials d’alguns països per algunes dècades i cal considerar, doncs, la repressió passada i no cap altra causa més abstracta, com la raó fonamental de la ´pau socialª existent en alguns països amb moviments realment exterminats (particularment al Con Sud d’Amèrica, tal com ho hem apuntat) i ha contribuït a aïllar l’experiència de Cuba i a domesticar els moviments revolucionaris de Centramèrica dels anys 80.
Així, doncs, als anys 60 ja s’intuïa per on havia de venir la continuació de les lluites d’alliberament a Europa: els moviments polítics d’alliberament nacional; també semblava aleshores que havien de prendre més importància les lluites socials alternatives: als anys 60 s’apunten molts dels aspectes de la situació actual. Tot seguit intentarem exposar de manera més sistemàtica els diferents canvis a partir de l’anàlisi de les transformacions socioeconòmiques que en són la causa.
Quan es diu que el ’68 marca un primer símptoma de canvis en els moviments revolucionaris a Europa és perquè apareix per primer cop de manera clara un desfasament entre la realitat i la ideologia política revolucionària dominant. A nivell internacional i especialment a Europa, tenen lloc a partir dels anys 50-60 canvis importants que incideixen no sols en la reestructuració de les hegemonies dins els mercats internacionals sinó també en les formes de producció i en la seva penetració i jerarquització a escala mundial.
A grans trets interessa destacar els aspectes següents:
1. – Comença la recuperació dels estats capitalistes europeus (sota la tutela autoritària dels EUA) després del període de guerres. Aquest procés de recuperació es desenvoluparà a partir dels anys 60 i tindrà conseqüències remarcables no sols a Europa sinó també a nivell internacional (enfonsament de l’economia d’alguns països sudamericans que perden mercats oberts durant les guerres mundials; establiment de formes de neocolonialisme arreu del món; dificultats creixents per a l’economia dels països de l’est sotmesos a una forta competitivitat; reestructuració internacional de les hegemonies en el camp capitalista). I com a conseqüència de tot plegat cal situar la reestructuració geopolítica d’Europa.
2. – Penetració i intensificació del sistema econòmic capitalista. Penetració del capitalisme en l’agricultura i en el consum familiar i individual. La producció es diversifica i es dispersa internacionalment. Ja no es tracta només de la gran producció industrial pesant sinó que prenen protagonisme la indústria de l’automòbil i d’electrodomèstics de tota mena; i més tard s’estén també l’activitat econòmica a la producció i distribució d’energia (gas, centrals tèrmiques i nuclears, etc.) i a l’organització de serveis de comunicació i d’informació (Rtv, telefonia, turisme de masses, informàtica, etc.).
És conegut, a més, que una part molt important de la producció electrònica es trasllada a l’extrem orient, mentre que al món occidental es va formant una nova capa social al voltant de l’aparell de l’estat i dels serveis públics; i especialment entorn de la gestió de les noves activitats desenvolupades en el camp de la comunicació i la informació. La introducció de l’automatització fa també que siguin menys corrents les grans concentracions obreres en la indústria.
3. – El tipus de desenvolupament capitalista que té lloc durant el període esmentat més amunt genera noves contradiccions econòmiques i polítiques. La contradicció de classe es continua mantenint però no es manifesta només entre treball i capital sinó també entre gestors del sistema i subordinats (independentment del caràcter d’assalariats); entre desenvolupament capitalista industrialista i interessos ecologistes populars; entre imperialisme i solidaritat (en la contradicció Nord/Sud i en les lluites socials i nacionals).
En general existeix la contradicció entre desigualtat social (home/dona, explotació social, marginació, racisme, imperialisme) i lluita per la igualtat.
Aquestes contradiccions es manifesten de manera global en la ideologia dels aparells dels estats a nivell polític i militar (autoritarisme, militarisme) i s’expressen en el pla internacional per una mena de dualisme cínic: per una banda, l’exhibició d’unes societats capitalistes presentades com a models a assolir; i per una altra banda, la misèria de les societats o àrees marginades pel sistema. Aquests sistemes polítics administrativament autoritaris i ideològicament cínics es mantenen per mitjà d’unes quotes molt elevades de corrupció, de repressió i de manipulació informativa.
4. – També neixen a partir dels anys 60, al món capitalista, nous moviments socials i polítics per resoldre les contradiccions existents. Es desenvolupen els moviments independentistes (que van prenent protagonisme al si dels moviments populars en la mesura que se superen els vells esquemes dogmàtics i a mesura que les lluites s’adapten a les noves realitats). Es desenvolupa l’ecologisme com a reacció contra l’industrialisme i el productivisme que es van accentuant al si de les societats capitalistes. S’accentua el moviment obrer (grans vagues, increment massiu de l’afiliació als sindicats…). S’aprofundeixen moviments igualitaris (el feminisme, la solidaritat internacional, la lluita antiracista, etc.). Es desenvolupen moviments antimilitaristes i contra la repressió.
1.1.6 Comentaris i ampliacions al voltant de les anàlisis abans exposades
Cal donar una gran importància a aquesta recuperació del capitalisme europeu i de manera especial a la recuperació alemanya a partir dels anys 60 perquè és a la base de les transformacions posteriors. A grans trets podem dir que de resultes de les transformacions estructurals esdevingudes els darrers decennis, el bloc capitalista es reforça i cerca una nova reestructuració a nivell internacional. De manera molt general podem dir que el món queda dividit en un Nord desenvolupat i un Sud marginat i subordinat. I en aquesta dualitat Europa ocupa una de les zones de desenvolupament (les altres, com és sabut, son els EUA i el Japó). I al si d’Europa cal distingir el nucli capitalista format per Alemanya, França i Anglaterra, dels subordinats i de la perifèria (formada pel Nord d’Àfrica i pels països de l’est europeu). Tota aquesta reestructuració comporta un cert nombre de conflictes possibles i fa que la immobilitat de les fronteres fixada l’any 45 pel pacte de Ialta s’hagi trencat.
Les transformacions socioeconòmiques configuren unes noves estructures de classe. Apareix una capa de grans assalariats que passen a formar part de l’aparell del sistema al costat dels capitalistes. I apareixen també bosses permanents de marginació que poden afectar sectors importants de les societats capitalistes (del 15 al 30% de la població). Aquest sistema de desigualtat a nivell nacional i internacional es manté per la manipulació sistemàtica de la informació (gestionada per una nova categoria social integrada també en el que hem anomenat ´aparell del sistemaª).
Cal donar la importància que li pertoca a l’existència de la corrupció que pot arribar a casos crítics com el del poder de les màfies de Colòmbia i d’Itàlia. Però cal tenir clar que la corrupció (i el tràfic de drogues) no són accidents dins un sistema sinó que són problemes consubstancials a un sistema que fomenta la marginació i que rebutja la participació social i política (especialment de la joventut). La repressió (amb l’existència de tortura) és també un mecanisme propi i habitual del sistema per mantenir la desigualtat i l’opressió sobre les quals es manté. Fora del marc polític del parlamentarisme legal (manipulat pels mecanismes informatius) la dissidència és criminalitzada i perseguida dràsticament.
Els nous moviments socials i polítics apareixen en fases diferents. És evident que els moviments independentistes comencen a aparèixer com a reacció a la situació d’opressió, estabilitzada després de la segona guerra mundial com a conseqüència del pacte de Ialta; i es desenvolupen també per l’estímul de les lluites d’alliberament (especialment del Vietnam i d’Algèria). Les noves condicions socioeconòmiques i polítiques dels anys 70-80 troben els moviments d’alliberament nacional d’Europa ja amb un cert impuls. Als països de l’est amb una crisi política global profunda és on aconsegueixen les primeres conquestes d’estats independents.
Els diferents moviments socials que hem esmentat tenen també orígens, desenvolupaments i ritmes específics, però tots neixen als anys 60 i es consoliden a Europa a la dècada dels 80. En aquesta època existeix una creixent confluència d’interessos entre els nous moviments socials i polítics esmentats, en la mesura que es plantegen la superació del sistema capitalista actual amb l’adopció de propostes alternatives per a les relacions econòmiques i socials i per als sistemes de participació política. Aquesta perspectiva anticapitalista i alternativa s’ha anat, però, diluint, especialment a la dècada dels 90 al mateix temps que aquests moviments perdien capacitat mobilitzadora.
Del que hem exposat abreujadament se’n pot desprendre que ens trobem en una situació política general que, pel que afecta a les formes de poder, és la conclusió d’una lluita per les hegemonies en el camp capitalista iniciada ja a principis de segle.
L’experiència de l’anomenat bloc socialista (existent com a tal, és a dir, amb estats aliats a l’URSS, després de la segona guerra mundial) està vinculada a les vicissituds de l’evolució del règim soviètic i dels organismes de direcció creats fonamentalment al voltant també de l’URSS.
Es tracta globalment d’una experiència de revolució obrera (i nacional-popular en alguns casos) que ha durat tres quarts de segle i que ha deixat un munt d’experiències (la majoria positives des del punt de vista de la lluita per la igualtat, però també un nombre important de signe negatiu); experiències que han de ser tingudes en compte pels moviments revolucionaris d’ara i del futur, amb el mateix interès que eren analitzades les experiències anteriors pels revolucionaris de principis de segle. El model soviètic entrà en contradicció per les raons que hem apuntat (de manca d’elasticitat social i política i per dificultats d’adaptació a la realitat, problemes deguts als plantejaments interns i accentuats per la pressió capitalista) a partir dels anys 20, i entrà en crisi més profunda a partir dels anys 60. Això representa la caiguda d’un referent històric per al moviment revolucionari internacional que ens ha de portar a realitzar un esforç de reflexió profunda per adaptar aquestes experiències a la nostra realitat.
D’altra banda, caldrà tenir en compte a mitjà termini les repercussions socials que podrien generar les transformacions econòmiques dels països de l’Est fetes amb l’estil més cru del capitalisme salvatge. De moment, però, la confusió ideològica i la manca d’organitzacions socials representatives, estan canalitzant les desigualtats socials cap al campi qui pugui i el desenvolupament de les màfies i dels moviments populistes d’orientació dretana.
Pel que fa a Europa en el seu conjunt les repercussions dels canvis socioeconòmics han estat al llarg dels darrers anys diluïdes per un discurs dominant integrador que assimila determinats aspectes de les reivindicacions socials per tal de mantenir les essències del sistema. Un discurs que també tolera els extremistes de dreta (com la xenofòbia i el racisme) per tal de presentar-se com a àrbitre i moderador.
Des d’un punt de vista global es pot parlar d’un doble procés: el trasllat de les contradiccions a la perifèria europea (Nord d’Àfrica, Europa de l’Est…) i la desorientació ideològica dels sectors populars, fenomen lligat a un paral·lel de desmobilització.
La dècada dels 90 ha vist una integració progressiva dels moviments socials que han perdut la seva orientació anticapitalista, alhora que evolucionaven cap a la penetració difusa de la seva influència ideològica i social i la conquesta de millores parcials.
Ara com ara, els elements més clars d’oposició al sistema de dominació a Europa són moviments nacionals pel fet que mantenen una adhesió política important a favor seu i es proposen una recomposició de les formes de representació política i de poder (és a dir, noves formes de poder sorgides de noves fonts de sobirania popular).
|
Qualsevol anàlisi de conjuntura que vulgui entendre la realitat actual ha de passar per veure el significat d’aquesta trista realitat coneguda com ´nou ordre mundialª que és patent després de la Guerra del Golf, de la caiguda de la Unió Soviètica i dels estats que depenien més directament d’aquesta, així com el paper que juguen actualment els Estats Units en la política mundial.
L’ensorrament de la majoria del «bloc de l’est» , ocasionada per errors propis i per factors externs (que ja s’han explicat força vegades i no repetirem aquí) ha deixat com a primera potència econòmica, política i militar als EUA.
Aquest fet és de vital importància per entendre la situació actual. Els Estats Units, que des del final de la Segona Guerra Mundial havia esdevingut el principal defensor del sistema econòmic capitalista enfront qualsevol intent de revolució social i econòmica que pogués produir-se al món, principal controlador (juntament amb les altres potències capitalistes subsidiàries) dels organismes politicoeconòmics internacionals (Onu, Fmi, etc.), s’ha quedat sense l’únic oponent que li podia fer ombra (el cas xinès el tractarem més endavant), i que com a mínim formalment plantejava una alternativa al capitalisme (a la pràctica les coses eren més complexes).
La Rússia postsoviètica no pot competir amb els Eua a causa de la seva situació econòmica, però conserva encara un enorme potencial militar i uns interessos en zones específiques del globus, a més d’una consciència de "prestigi perdut" que pot ser un factor desestabilitzador juntament amb les dures condicions socioeconòmiques que pateix la majoria de la seva població igualment com els conflictes amb les nombroses nacionalitats i pobles que encara estan sota el domini de la Federació Russa.
La Xina, com veurem més endavant, en un futur proper sí que serà un factor limitador del poder nord-americà, però ho serà disputant-li la seva hegemonia política i econòmica (no pas per ser una amenaça per al capitalisme).
Europa, fins ara és secundària en política internacional. El futur dependrà de l’articulació de la Unió Europea i d’una política d’aliances si vol tenir més pes a escala mundial, suposant que aconsegueixi unificar els diferents interessos dels estats que la formen.
No hi ha dubte llavors de la supremacia innegable dels EUA, tot i que a aquesta hegemonia nord-americana pot estar amenaçada per altres potències capitalistes (Unió Europea, Japó) i la futura Xina. Aquesta supremacia es veu plasmada en el control absolut que intenta exercir sobre la política mundial, exercint com un veritable "gendarme o policia universal". Sembla obvi llavors que el període actual és un dels més difícils per encetar qualsevol moviment revolucionari, tenint en compte que totes les potències capitalistes del món s’hi posicionarien en contra i es mancaria de suports com els que es podien intentar d’obtenir, tot i que aquests estaven condicionats, de l’antic "bloc de l’est". També cal tenir en compte que un dels principals factors subjectius, com el de la conscienciació, es troba en plena crisi per la imposició del "pensament únic" del sistema capitalista, tot i que les desigualtats socials s’han accentuat.
Un exemple de com es troba d’influenciada la política mundial pels Estats Units és veure el seu paper respecte els diferents moviments d’alliberament de tipus nacional. Es pot dir que la postura dels EUA està condicionada pels seus interessos econòmics i geoestratègics així com la pressió que puguin exercir els diferents lobbys dintre del mateix estat. Així per exemple podem veure com l’aliança amb Turquia ha condemnat els kurds a l’ostracisme mundial mentre són vilment exterminats i reprimits els drets d’un poble que té la desgràcia de veure’s perseguit per tots els estats que ocupen el seu territori.
El moviment d’alliberament palestí sempre s’havia trobat amb l’oposició dels EUA, tradicionals aliats de l’estat d’Israel. No fou fins fa quatre dies que aquests decidiren canviar la seva política, en part per l’existència d’ una creixent comunitat musulmana al propi territori i per por a un auge major del fonamentalisme (que no oblidem que va començar fomentat per ells mateixos, però se’ls va escapar de les mans), afavorint un "procés de pau" del qual va sorgir una entitat autònoma palestina (no pas un Estat) que es troba totalment hipotecada econòmicament i políticament a Israel. A més, cal recordar que d’ençà que Netaniahu és al poder el "procés" ha fet marxa enrere, s’han tornat a instal·lar colons jueus a terres palestines i s’ha accentuat més la repressió. En canvi l’existència d’una important població irlandesa als EUA (i uns possibles votants), així com un important lobbyeconòmic poderós del mateix origen vinculat més tradicionalment al Partit Demòcrata ha fet que des de l’arribada de Clinton al poder internacionalment s’hagin recolzat les converses de pau sobre Irlanda del nord i que el Sinn Féin hagi pogut fer escoltar la seva veu.
Aquests només han estat tres breus exemples de com els EUA condicionen qualsevol moviment d’alliberament que es doni al globus.
El futur quedarà llavors condicionat per una pugna capitalista mundial. Existeixen actualment tres grans zones geoestratègiques on es troben inserides les principals potències-. Aquestes grans macroàrees competiran entre elles pels seus diferents mercats, així com els de les economies secundàries. Cada zona té unes característiques pròpies que condicionen el seu model de capitalisme, i que cal analitzar.
|
No creiem que sigui el moment de fer una anàlisi descriptiva de com és la societat dels EUA. Tothom qui llegeixi això coneix la hipocresia, l’exaltació dels valors autoritaris, el racisme, l’imperialisme, etc. típics d’aquest estat, que encara que no ho sembli pateix unes enormes desigualtats socials i manté grans bosses de pobresa i marginalitat.
El seu model de capitalisme qui més qui menys el coneix. Les seves grans empreses multinacionals s’estenen per tot el món i és indubtable que encara és la primera potència econòmica (a part de militar). Encara més, podem dir que als EUA són els diferents lobbys econòmics els qui pugnen pel poder. El més normal és la política del "deixar fer"i que l’estat no es fiqui ni intervingui en la gestió directa de l’economia, tot i que no hem d’oblidar que és el mateix estat qui garanteix l’existència d’un ordre capitalista mundial. Dins la societat no hi ha una tradició de lluita obrera ni "d’esquerres" similar a la del continent europeu. Aquesta podria ser una de les causes per les quals els valors autoritaris són tan populars i no es preocupen tant de "guardar les formes" respecte als drets humans (sense arribar als nivells extrems d’altres estats), i no hi ha tanta sensibilitat respecte aquest tema. El capitalisme nord-americà té assegurat per a ell tot el continent americà. L’Amèrica Central i del Sud està sota el seu control polític i econòmic. Alhora ha aconseguit la unió duanera amb el Canadà i Mèxic.
L’administració demòcrata de Clinton sí que a priori és més receptiva a mantenir uns mínims respecte qüestions com la sanitat i l’educació pública. Però els demòcrates s’han vist condicionats per la força republicana al Congrés i han hagut de cedir en diversos plantejaments, intentant combinar mesures més o menys populistes amb d’altres de neoliberals. Així, no hi ha expectatives de canvis socioeconòmics i polítics, tot i que s’estan donant fenòmens com el creixement de l’Islam entre la població afroamericana que potser acaba esdevenint un nou grup de poder.
Quin és el seu futur Els EUA pugnaran per mantenir la seva supremacia mundial, eradicant qualsevol "desviació" que pugui amenaçar la seva supremacia i els seus interessos. A nivell econòmic intentaran conquerir els mercats que no controlen del tot, amb una preferència pel mercat asiàtic i més en concret el xinès, i mantenint com a "feu particular" l’Amèrica Llatina, en disputa amb altres potències capitalistes del món.
Respecte a Amèrica Central i del Sud hem d’analitzar els canvis que ha patit. Subordinada, com hem dit abans, als EUA (políticament i econòmicament), hem pogut veure com des dels anys 80 i 90 les dictadures militars anaven desapareixent, substituïdes per règims formalment parlamentaris dominats en molts casos per partits democratacristians o liberals de dreta.
Si hi ha alguna cosa que defineix el capitalisme en la seva evolució històrica és la capacitat de saber mantenir-se, coneixent quin és el moment de cedir una mica per afermar-se al poder sense el risc de perdre-ho tot. Això es va donar clarament a Europa i una cosa similar ha passat a Amèrica Llatina. Les sagnants dictadures dels anys 60-80 havien arribat al poder per fer un cop de timó cap a polítiques econòmiques dretanes. La violència estava planificada i la cregueren "necessària" per fer front al descontentament i als conflictes socials que provocarien les mesures neoliberals. Un cop fetes aquestes i desarticulats els moviments populars, els diferents estats podien "rectificar" sense por a perdre el control dels ressorts econòmics. No oblidem que per tota Amèrica Central i del Sud s’havien desenvolupat nombrosos moviments guerrillers revolucionaris i que existia el referent cubà, i més tard el nicaragüenc. Si bé moltes dictadures s’establiren per impedir "més Cubes", alhora, si aquestes eren substituïdes per sistemes parlamentaris, podrien intentar aïllar les diferents guerrilles, privant-les de part del seu suport popular i de retop adquirir una bona imatge internacional. I tot això sense alterar les bases que permeten l’explotació de la majoria per la minoria.
D’aquesta manera, auspiciat pels EUA, es va donar una mena de ´pacteª pel qual diverses forces polítiques, els diferents lobbys econòmics i els militars es posaven d’acord per articular sistemes parlamentaris amb la voluntat d’obligar les diferents forces revolucionàries a integrar-s’hi, deixant les armes i adoptant, com a molt, postures socialdemòcrates. Si no ho feien s’enfrontaven a una violenta repressió. A nivell general la fórmula ha tingut força èxit. Guerrilles com l’URNG i el FMLN han deixat la lluita armada i adoptat postures reformistes i socialdemòcrates. Els sandinistes han fet el mateix. És cert que no tothom ha optat per aquesta via. Al Perú encara actuen Sendero Luminoso i el MRTA, mentre que a Colòmbia operen diverses guerrilles de les quals destaquen les FARC, que han iniciat una ofensiva. Però fins i tot un moviment guerriller recent com l’EZLN ha de moderar les seves postures (tot i que aquests per ara no han caigut en l’error de deixar les armes), fent-se identificar com a "moviment nacional" (no pas revolucionari o marxista) per aconseguir un ampli suport de l’opinió pública. Així doncs, el futur d’Amèrica Central i del Sud també és difícil, tot i que Cuba encara resisteix com a règim socialista (amb els seus èxits i mancances) malgrat l’asfixiant pressió nord-americana.
Aquest és un continent complex i pateix un període de reestructuració. En un immens espai podem trobar alhora règims parlamentaris (Japó, Corea del Sud, l’Índia…), dictadures ferotges (Indonèsia…), estats semiesclavistes (Birmània…), règims socialistes (Vietnam, Laos), monarquies absolutes (Aràbia Saudita, Kuwait), estats islàmics (Iran…), estats "recents"(repúbliques exsoviètiques), economies agràries i subdesenvolupades que contrasten amb tots aquests estats de ràpida industrialització… i la Xina, que és un cas a part. No podem analitzar geopolíticament tots aquest estats. Sí que podem fer un comentari sobre com actua el capitalisme en aquest continent i qui ho controla.
De manera general podem dir que continua predominant un model capitalista salvatge, sense les limitacions que pogués tenir a Europa llevat de comptades excepcions. Hi ha una repressió generalitzada i el respecte als mínims drets de les persones és gairebé inexistent. Existeixen règims parlamentaris però no son pas els majoritaris.
El Japó és un d’aquests. Per ara és la primera potència capitalista del continent. Les seves empreses es troben per tot el món pugnant per la majoria dels mercats. El seu model s’ha caracteritzat pel paternalisme i l’autoritarisme de les grans empreses respecte els seus treballadors, els quals responien amb una gran submissió.
Des dels anys 70 es van anar gestant un conjunt d’estats de ràpida industrialització (Corea del Sud, Taiwan, Indonèsia, Malàisia, Singapur, etc.), producte de les inversions estrangeres provinents del primer món que després de la crisi del 73 cercaven mà d’obra barata, desprotegida i que treballés en unes condicions infrahumanes com la d’aquests estats. El model capitalista desenvolupat recordaria el d’Europa del segle xix. La crisi actual per la qual travessen la majoria d’aquests estats en major o menor mesura pot ser producte del seu creixement desmesurat, incontrolat i especulatiu, que no ha generat classes mitjanes i un nivell adquisitiu que permetés a la seva població consumir més. En efecte, la dependència del capital exterior i la incapacitat de col·locar els productes fabricats en mercats interns (s’intentaven introduir en els estats occidentals) havia generat economies molt fràgils, sobrevalorades i especulatives, molt vulnerables a qualsevol sotrac econòmic com el que s’ha produït recentment a la borsa de Hong Kong. I ara en pateixen les conseqüències. No deixa de ser irònic que abans de la crisi tots aquests estats rebessin lloances del Fmi i dels capitalistes nord-americans i europeus, que envejaven els seus baixos costos de producció.
A nivell econòmic les repúbliques exsoviètiques, la mateixa Federació Russa i la resta d’estats no tenen ara com ara una potencialitat econòmica forta (més aviat són dependents), però sí molts recursos energètics que poden ser font de disputa i en el cas de la Federació Russa un gran potencial bèl·lic. Ara no podem fer una anàlisi detallada tot i els nombrosos conflictes existents, però sí donar pinzellades sobre les disputes existents entre la Federació Russa i diversos estats com Turquia i l’Iran pel control de les repúbliques exsoviètiques, alhora que la Xina intenta estendre també els seus tentacles fins a la mateixa Sibèria, fenomen que "incentiva" moviments feixistes russos (Jirinovski) com a "resposta".
Dels estats socialistes seria interessant aprofundir en la situació del Vietnam, que amb la política de la "Doi Moi" (una certa obertura) ha aconseguit uns certs èxits econòmics. Laos intenta copiar el seu sistema.
Hem deixat per al final la Xina per un motiu molt concret. El futur d’Àsia està condicionat per aquest immens estat, destinat a convertir-se en una superpotència mundial a tots els nivells. Des de Deng Xiaoping i ara amb Jiang Zeming la Xina ha acceptat el capitalisme i atrau nombroses inversions estrangeres, àvides de conquerir el seu immens mercat. La Xina s’està industrialitzant molt ràpidament, i ja és una gran potència econòmica. El seu futur podria passar per intentar expandir-se econòmicament pel sud-est asiàtic, tot i que trobaria una profunda hostilitat dels seus veïns que històricament sempre han desconfiat de les seves ànsies expansionistes. Un pacte Xina-Japó per repartir-se el pastís i fer front als EUA i l’UEtambé és difícil per les rivalitats històriques entre aquests dos estats (la hipòtesi seria que el Japó fos el motor econòmic i la Xina la potència militar). Potser la via que trobin els xinesos sigui aprofundir en l’expansió comercial per la Federació Russa i les repúbliques exsoviètiques (ja ho estan fent). El que sí que és cert és que s’haurà de comptar amb la nova Xina en qualsevol àmbit internacional.
Caldria tenir en compte també en aquesta anàlisi la diversitat nacional que forma l’estat xinès. Les actuals i futures lluites nacionals pel legítim dret a la independència de pobles com el tibetà, els uigurts, els miau, els mogols, etc. poden introduir elements de canvis geoestratègics en una zona de fricció entre la Xina i les potències limítrofs.
El futur del continent europeu, el nucli capitalista més vell, passa inevitablement per dos factors:
1. – La pugna entre el neoliberalisme i les restes de "l’estat del benestar", amb la importància que té la llarga tradició associativa i de lluita obrera d’Europa, així com d’uns "valors humanitaris" més estesos.
2. – L’articulació d’un "nou" espai econòmic capitalista, la Unió Europea, en la mesura que es resolguin les lluites polítiques que es donin al seu interior.
Europa es diferencia de les altres grans àrees econòmiques perquè el capitalisme ja va cedir una mica, respectant uns mínims però conservant la seva força, després de la Segona Guerra Mundial. La por a una revolució social a l’Europa Occidental així com l’existènia del «Bloc de l’Est» condicionaren la creació de «l’Estat del Benestar» amb cobertures socials i règims parlamentaris, mentre que els grans poders econòmics conservaven els mitjans de producció a canvi d’unes concessions mínimes.
Alhora, l’Europa Occidental tenia una llarga tradició de lluites socials, de moviments associatius, etc. que afavorí l’extensió d’uns valors que com a mínim limitaven al capitalisme més salvatge i el sorgiment de dictadures llevat d’excepcions. Això no vol dir que no existeixi la repressió, però aquesta es fa de manera més encoberta i sota formes més subtils. La crisi de 1973 i sobretot l’ensorrament del «Bloc de l’Est» a finals del 80 i principis dels 90 ha donat l’oportunitat als grans poders econòmics d’alterar la situació de nou més a favor seu. No podien esborrar la història i imposar de cop unes relacions socioeconòmiques com les dels «estats taller» del sud-est asiàtic.
Però amb el recolzament del «Pensament Únic» iniciaren una ofensiva que ha permès unes retallades socials que tenen l’objectiu final de desmantellar aquest «Estat del Benestar». Ara ens trobem en aquest procés, que és desigual segons els estats i la força dels seus respectius moviments populars. Als estats francès i italià i al Regne Unit, per exemple, el model socialdemòcrata ha tornat després de passar per etapes liberals dretanes. De tota manera tant el neoliberalisme com la socialdemocràcia han impedit el desenvolupament de moviments revolucionaris que amenacessin directament el sistema. Tot i que perduren moviments d’alliberament nacional, la majoria dels moviments populars es troben en hores molt baixes (a excepció dels aturats francesos) o integrats/assimilats pel sistema.
D’altra banda, el futur polític, econòmic i social d’Europa passa inevitablement per l’UE. L’articulació d’aquesta respon a la necessitat de crear un nucli capitalista capaç de competir amb els EUA, el Japó i dins de poc la Xina, a part de crear una "fortalesa" davant els moviments migratoris provinents del Tercer Món (tractats de Schengen). Si bé l’existència de la Unió Europea ja és real com a entitat econòmica, també és patent que els interessos contraposats i les rivalitats dels estats que la formen han impedit per ara que pugui exercir una política exterior cohesionada i homogènia. El seu motor econòmic és l’Alemanya Federal. Amb un potencial econòmic enorme que de seguida ha estès el seu control per l’Europa de l’Est i gran part dels Balcans, conquerint els seus mercats. Ha triomfat en imposar la seva línia d’actuació a la resta de l’UE que dins de poc s’ampliarà per aquest vessant oriental, marginant àrees com el Mediterrani i el Magreb que interessaven més a estats com el francès, l’espanyol i l’italià…
L’estat francès, tot i ser un dels grans de la Unió es troba "descol·locat". El mercat oriental ha estat guanyat per Alemanya i la seva aposta mediterrània es troba limitada per fets com la situació de guerra a Algèria. Podria intentar una aliança amb altres estats del sud per oposar-se als interessos alemanys però no ho té tot al seu favor. Alhora, els mateixos alemanys tracten d’introduir-se econòmicament en els estats d’aquest sud europeu a través de "caps de pont" com podrien ser Catalunya o el nord d’Itàlia.
El futur de l’UE passarà per disputar amb les altres potències econòmiques el mercat mundial (la Xina també atrau les seves inversions) afermant el seu domini a l’est europeu amb predomini alemany, i llançar-se a la conquesta del mercat rus. Potser en aquest últim aspecte la Unió podria intentar recolzar-se en la Federació Russa i el seu enorme potencial militar per fer front a l’enorme pes dels Estats Units i la Xina.
Aquesta política respondria en gran mesura als interessos alemanys i això dependrà del fet que es clarifiqui la situació interna de la Unió Europea de cara a articular una política exterior comuna. Per si de cas Alemanya ja va posant les bases en aquesta direcció.
Anomenemé món araboislàmic a aquella part de l’Islam sota una influència predominant de països on la llengua àrab juga un paper fonamental. Es tracta de països on aquesta llengua és oficial i hi juga un paper de llengua de civilització i amb la religió musulmana com a referent ideològic i consuetudinari ben implantat socialment. En molts d’aquests països existeixen comunitats lingüístiques o religioses que divergeixen de les pautes lingüístiques i/o ideològiques: amazighs o berbers, coptes, drusos, cristians, siríacs, kurds, etc. però, a excepció del Líban, no tenen cap mena de consideració política important que modifiqui aquests referents fonamentals.
El món araboislàmic posseeix, doncs, aquestes referències (llengua àrab i religió islàmica) que conformen la vida social i política en un grau important però divers: sistemes socials amb un pes important de la religió que tendeix a fer perdurar les estructures socioeconòmiques tradicionals i sistemes polítics en un grau de desenvolupament escàs de l’igualitarisme polític (parlamentarisme precari, paternalisme social, populisme…). L’existència de recursos energètics (petroli) fa, però, que en alguns països la pobresa no sigui tan estesa com en resultaria del simple sistema socioeconòmic sense aquests ingressos.
Per diverses raons que enumerarem, cal distingir entre el pròxim orient (el Maixreq –l’orient, en àrab–) i el nord d’Àfrica (el Magreb –l’occident, en àrab–).
El Pròxim Orient –Iraq, Kuwait, Aràbia, Emirats àrabs, Síria, Líban, Jordània,(Palestina), Egipte– és una zona geoestratègica important ja que, a part del recurs del petroli, és la porta a l’Orient (incloent-hi el sud de les repúbliques exsoviètiques de més enllà dels Urals) i a la costa oriental de l’Àfrica. La influència dels EUA s’hi fa sentir a través del seu sistema d’aliats a la zona: Israel, Turquia, Aràbia, Kuwait. En l’estratègia imperialista a la zona els EUA aprofiten les tensions entre l’Iraq i l’Iran per a neutralitzar els seus possibles opositors.
Podem dir, de manera general, que el fonamentalisme islàmic ha estat utilitzat tant per les oligarquies com pels EUA per a frenar i/o desviar els moviments revolucionaris o de transformació social de la zona en un primer moment més decantats cap a un arabisme amb arrels socialitzants. I d’altra banda, el poble kurd ha resultat (com hem comentat en un altre passatge d’aquest document) la víctima dels interessos estratègics de l’imperialisme en aquesta zona.
El Nord d’Àfrica –anomenat Magreb o Occident en la visió etnocèntrica àrab: el Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, (Sàhara), Mauritània– és, en primer lloc, un zona de contacte amb la nostra realitat. Els contactes Nord/Sud a la Mediterrània Occidental són antiquíssims i molt més importants del que podrien mostrar les barreres ideològiques i religioses.
Actualment el Nord d’Àfrica es troba en una situació de dependència respecte a Europa amb la qual posseeix un flux econòmic desigual: inversions adreçades a l’explotació econòmica i comercial i emigració de mà d’obra.
Els poders polítics hi són en general dictatorials o semidictatorials amb una dependència política i econòmica molt forta respecte als països europeus i a l’estratègia dels EUA a la zona (amb una certa tensió amb França, la qual vol continuar mantenint-hi la incidència). L’islamisme de masses (fort especialment a Algèria) sembla motivat per dues raons fonamentals: d’una banda, la situació econòmica i social extremament greu i la manca d’una identitat etnicocultural clara a causa de la importància de la pervivència de la llengua i la cultura amazighs, no reconeguda, i a una arabització forçada i seguint models allunyats (antics i orientals). La inexistència d’ideologies sorgides de l’anàlisi social porten a la desviació de les insatisfaccions vers l’anomenat integrisme (autoritari i feixistitzant).
Els països del Nord d’Àfrica es troben així dividits socialment no sols per qüestions estrictament econòmiques sinó també ideològiques entre tres grans blocs: l’integrisme islàmic, l’arabisme estatalista i el democratitzador. Tots aquests blocs ideològics reivindiquen una certa "justícia social" però posseeixen models divergents. Per ara el sector dominant és l’arabisme estatalista que és, a més, el que permet una més gran vehiculació dels interessos europeus i/o dels EUA dins la zona. L’integrisme islàmic defensa també un model d’arabització radical i de total oposició a l’amazighitat.
En aquests països, l’única alternativa a l’opressió existent és l’extensió del model democratitzador amb la pèrdua conseqüent de la influència de les altres tendències. És evident que en l’extensió del model democratitzador, la defensa de la identitat amazigha hi juga un paper important, fins i tot en aquells països en què la població amazighòfona és feble.
El nord d’Àfrica és la zona de reserva de mà d’obra i un dels "abocadors" principals de les contradiccions geoeconòmiques i polítiques de l’espai europeu i és per aquesta raó que pot ser considerat l’"anella feble" de la cadena de dominació del sistema imperialista a l’àrea d’influència europea.
És dins aquesta perspectiva que és possible d’enfocar les nostres aliances amb el moviment amazighista (i el moviment democratitzador en general) de la zona.
|
El tret més comú de l’estructura socioeconòmica dels Països Catalans és la seva tendència a la terciarització de l’economia i en concret a la seva notable dependència del subsector turístic. Aquest fet és especialment acusat –i greu– en el cas de les Illes, amb una economia quasi exclusivament dependent d’aquesta activitat (amb les repercussions corresponents ambientals i també en l’estructura laboral inestable i temporera). Per la resta, les respectives estructures segueixen essent força diferenciades: el País Valencià molt basat en l’agricultura dels cítrics i derivats i certs sectors industrials de transformació, a més del sector serveis; el Principat de Catalunya amb una certa recuperació del sector productiu industrial, davallada dels sectors agrícoles i puixança d’un sector de serveis diversificat amb incidència creixent de les noves tecnologies; les Illes quasi exclusivament dependents del sector turístic amb una excepció relativa de Menorca en favor de l’activitat agroalimentària; la Franja té una situació assimilable a la regió de Ponent del Principat, a cavall entre l’agricultura i la nova promoció del turisme interior; la Catalunya Nord basada en gran part en l’agricultura, en part en el turisme i en bona mesura subsidiada a causa del pes relativament important de la població retirada –d’origen català i molt especialment francès– que viu la seva jubilació en aquestes terres.
Per la resta, l’evolució macroeconòmica dels darrers anys ve marcada en el conjunt dels Països Catalans pel procés de convergència cap a l’economia del mercat únic europeu: liberalització de l’economia, retallada de drets socials de tota mena (partint d’un nivell ja de per si molt inferior al de la resta d’Europa), disminució mínima dels nivells d’atur a canvi d’una precarització general del treball. En resum pot dir-se que la gent gran i de mitjana edat veu perillar els seus drets i disminuir la seva capacitat adquisitiva amb mesures com la de la medicamentada. Les classes mitjanes, a les quals s’han incorporat bona part de les classes treballadores que ha sobreviscut a les plagues de l’atur i el tancament d’empreses, han vist moderadament millorades les seves condicions de vida i les capacitats de consumisme. També val a dir que, en molts casos, aquests petits progressos s’han pagat amb notables "augments de la productivitat" dit d’una altra manera: estrès laboral, individualisme i competitivitat, etc. Per contra, els sectors que van "caure del carro" difícilment s’hi han tornat a enfilar i constitueixen notables bosses de pobresa i marginació cada cop més irrecuperables. Un altre sector que ha patit directament i especialment les conseqüències de l’extensió de l’atur, i que difícilment se n’ha recuperat, és el de les dones, especialment amb mitjana o baixa qualificació professional; en aquest casos les conseqüències quan no han estat de supervivència econòmica, si llur company o marit ha continuat treballant, ho han estat de promoció i autoestima personal. Per la seva banda els i les joves han patit i pateixen de forma molt especial els problemes d’inserció laboral i en conseqüència l’accés a una vida independent: l’extrema precarització de molts treballs oferts als joves, el neoesclavisme del prestamisme laboral de les ETT o les enormes dificultats d’accés a l’habitatge són alguns dels principals fenòmens que porten molts sectors juvenils al competitivisme exacerbat o simplement a la frustració i a l’apatia absolutes. Esmentem, finalment, que els fluxos migratoris –africans i en menor mesura asiàtics i llatinoamericans– han estat moderats deguts a les legislacions enormement restrictives. En línies generals podria afirmar-se que les condicions de vida d’aquests immigrats han estat molt dures durant els primers anys, fins a decantar-se bé com a proletaris aspirants a noves classes mitjanes o bé com a marginats sense esperances.
A l’escena política espanyola s’ha produït la tòpica ´alternança políticaª des del Psoe al PP . Què significa aquest canvi polític
A nivell econòmic se segueix una línia continuista, fonamentalment marcada per les tendències de l’entorn internacional. Si fa uns anys el Psoe practicava una política monetarista inspirada en la del govern nord-americà de Reagan, el PP ha continuat amb el tomb del darrer govern del Psoe cap a una certa economia de reindustrialització i sobretot de liberalització i reducció del dèficit públic a base de reduir les despeses públiques (prestacions socials, subsidis, inversió pública) i procedir a la privatització d’empreses públiques. En definitiva, seguir els dictats europeus de Maastricht i la tendència nord-americana ("Contracte amb Amèrica" del Partit Conservador, etc.) de desmantellament de l’estat del benestar més o menys frenat per l’opinió pública.
Per la resta, l’ascens del PP significa la recuperació del poder per part dels sectors sociopolítics hereus del franquisme –ells mateixos o els seus fills–, amb la lliçó de la democràcia tot just apresa que combina dues components:
1. – La recuperació de l’espanyolisme ranci (enfront de l’espanyolisme lerrouxista que representaria el Psoe), dels conceptes culturals regressius (respecte als símbols, decret d’humanitats, etc.), de l’anticatalanisme i d’un estil petulant i autoritari que, entre altres aspectes, reforça les polítiques repressives com a via de resolució dels conflictes nacionals (Euskal Herria).
2. – L’aplicació d’un pragmatisme amoral, instrumentalitzador de les situacions i que no ha tingut cap escrúpol ni ètic ni estètic per conquerir el poder i ara per a mantenir-lo. Només dos condicionants: l’aritmètica parlamentària i els barems d’opinió electoral. Aquest és el principi que li ha permès d’explotar electoralment l’anticatalanisme i després pactar amb CiU. També representa el reforçament dels caciquismes i enxufismes a l’Espanya profunda.
Aquest principi de «guanyar vots com sigui» (i fer-ho essencialment en nou sectors de la població) explicaria posicions com la de la reducció limitada dels càstigs socials i penals a la insubmissió.
Sens dubte l’objectiu del PP és aconseguir la majoria absoluta en les properes eleccions per a poder aplicar sense fre el seu programa de profunda liberalització econòmica i de reespanyolització radical.
Enfront d’aquesta situació, l’oposició del PSOE es troba desarmada perquè, a manca d’una renovació d’idees i de propostes no resulta creïble ni quan utilitza l’anticatalanisme visceral que utilitzava el PP fa quatre dies, ni quan fa oposició a una política econòmica (i en gran part de regressió social) que és bàsicament similar a la que practicava ell mateix.
Per la seva banda, a l’Estat Francès, el PSF, regenerat amb un discurs «neosocialdemòcrata» i amb el contrapès, per una banda, de la seva aliança amb les altres forces de l’esquerra parlamentària –comunistes i verds– i, per altra, també per les importants mobilitzacions populars al carrer, ha recuperat el govern i manté polítiques de regeneració social i lluita contra l’atur que, en el context de l’Europa Occidental, cal considerar relativament progressistes i innovadores. A l’altra cara de la moneda el moderat ascens electoral del neofeixisme francès del FN ha aconseguit trencar el «bloc republicà» i forçar una recomposició de la dreta parlamentària que sens dubte el pot afavorir i reforçar. No oblidem que el president del "Consell Regional" del qual forma part la Catalunya Nord, ha estat escollit amb els vots d’aquest partit.
CiU segueix vivint políticament d’un fenomen aparentment inesgotable: el pujolisme. Aquest ha aportat al PP un referent homologable a la dreta civilitzada europea enfront dels sectors més atàvics del PP , especialment en la modulació de la política econòmica i la moderació de les reformes més antisocials i de les iniciatives més autoritàries. Per altra banda, també és evident que ha frenat les escomeses espanyolitzadores més evidents, tot plegat a canvi de la concessió de certs traspassos de competències, en molts casos més de cara a la galeria que efectius. Per contra, no s’ha avançat en el finançament, ni en el reconeixement dels drets nacionals (sobirania, unitat de la llengua, etc.), ni en les inversions públiques de l’Estat.
El resultat és que el PP ha desat momentàniament l’anticatalanisme al calaix –del qual el PSOE amb prou feines el n’ha tret– i la parròquia pujolista sembla contenta i enganyada.
Mentrestant, al Principat, el pujolisme sembla mantenir-se incòlume, només amb una certa sensació que s’ha d’acostar, per les lleis naturals, a la fi biològica del seu cicle. Els partits de l’esquerra parlamentària són completament incapaços de bastir un projecte alternatiu. En aquest context, només un fenomen també personalista –el maragallisme– sembla poder posar en perill l’hegemonia pujolista; paradoxalment el principal fre a aquest projecte alternatiu –que es basa més en el carisma personal de Maragall que en el projecte en si– és el seu propi partit, al qual, a diferència del cas de Pujol, Maragall no controla.
L’esquerra nacional ha estat, fins ara, incapaç de construir-se. El succedani electoralista d’aquesta –l’anomenada Olivera Catalana– ha mort d’inanició. El principal partit de l’esquerra parlamentària, el PSC-PSOE es troba molt lluny d’articular una política pròpia diferenciada del PSOE, malgrat que alguns dels seus barons expressin de tant en tant aquestes intencions. Maragall podria estar intentant, malgrat el seu partit, una operació d’aquest tipus, amb el Psc, Iniciativa i el Pi, però, com s’ha dit, amb el defecte de basar-se en la persona i no en programes concrets.
Més enllà d’això, el què seria la construcció d’una vertadera esquerra nacional ha fins i tot empitjorat les seves perspectives de viabilitat en els últims temps. Concretament, pel que fa als partits autodefinits com a nacionalistes d’esquerra, l’evolució política immediata tendeix més aviat a fer-los gravitar, fora del Principat (és a dir, al País Valencià, a les Illes, a Catalunya Nord) al voltant de CiU. La conjuntura, a nivell de les nacions de l’Estat espanyol (amb la possible aliança en les eleccions europees vinents entre el BNG, el PNB i CiU) sembla afavorir encara en un futur pròxim aquest desplaçament cap a la dreta de les opcions electorals nacionalistes fora del Principat.
L’escissió al si d’ERC podem considerar-la com una mena d’història que es repeteix. Un sector que controla el partit basa la seva acció en un discurs purament d’eslògans finalistes i radicalització verbal, una dinàmica d’activisme i una estètica folklòrica i, sobretot, el personalisme de dos líders; aquest aparell pretén dretanitzar les seves posicions per atreure sectors del pujolisme, tot esperant el seu declivi. Mentrestant la resta de l’organització reclama un major nivell d’aprofundiment polític, d’intervenció política en aspectes concrets, de democratització interna i de manteniment d’una línia clarament d’esquerres. Fins aquí, en essència, un esquema similar al de la ruptura provocada pel Front Patriòtic.
El resultat d’aquesta escissió és un PI que no té projecte i que continua basat en dos líders que, a més, semblen evolucionar en direccions divergents: Colom cap a CDC i Rahola cap als projectes del PSC.
Per la seva banda ERC ha redreçat la seva línia i consistència política en un espai bàsicament socialdemòcrata, té un discurs intel·lectualment més consistent, ha entrat molt més en la política concreta, però els referents independentistes han quedat clarament en un segon pla, així com la voluntat de mobilització popular i probablement ha perdut poder d’atracció davant el seu electorat.
La divisió d’IC té, a grans trets, dues causes:
1. – El lliscament de la direcció d’IC cap a posicions més i més moderades (socialdemòcrates), en bona part lligat a la necessitat de mantenir les quotes de poder actual.
2. – La derivació de la direcció d’Iu cap a posicions aparentment radicalitzades, però en el fons reformistes i amb greus contradiccions internes pel que fa a la qüestió nacional que els fa defensar, a l’hora de la veritat, posicions espanyolistes. Aquestes contradiccions i el seu combat frontal al Psoe a la pràctica han estat capitalitzades pel PP .
Aquesta escissió crea un total desconcert entre les bases que ni entenen la moderació d’IC ni moltes de les posicions d’IU. Per la seva banda IC no mostra en cap moment, després de l’escissió, una mínima voluntat d’articular una esquerra nacional i cerca ràpidament un nou referent en el Pdni, que viu un procés paral·lel a nivell de l’Estat (inclòs, en aquest cas, el País Valencià). Mentrestant, al Principat, uns sectors més rebotats per la dretanització d’IC que identificats amb IU (el Col·lectiu RVV—PSUC Viu), juntament amb el PCC han organitzat «el referent» d’IU a Catalunya (Esquerra Unida i Alternativa) amb una línia bàsicament socialista, si bé en el seu procés constituent s’han manifestat dues tendències oposades pel que fa al marc nacional. D’una banda el Col·lectiu RVV—PSUC Viu, que aposten pel seguidisme espanyolista d’IU; i d’altra banda el PCC, partidari d’una línia de relació amb Iu des de la pròpia sobirania.
També és important destacar un procés paral·lel (de divisions i escissions) al si d’Els Verds, actualment dividits en dos sectors: un de continuïsta amb IC; i un segon sector que aposta per l’autonomia del seu moviment.
Es evident que en aquests sectors prima absolutament el manteniment de la seva influència –i l’obtenció dels vots– sobre uns sectors que continuen analitzant la política en clau espanyola. Aquesta anàlisi sembla ser la causa principal que freni tota voluntat d’articular una esquerra nacional.
Als darrers temps, cal destacar sobretot el desenvolupament de diferents formes de defensa dels interessos populars: es van afermant les organitzacions contra l’atur i contra la precarització de la feina, s’estenen les iniciatives de solidaritat i contra el racisme, es manté una certa capacitat de reacció contra la repressió, i continua també una certa sensibilitat social ecologista, feminista etc. Ha augmentat, però, d’una manera més destacada, en els darrers anys l’organització en defensa de la identitat nacional i de la llengua, especialment fora del Principat (Bloc de Progrés Jaume I, Obra Cultural Balear…).
En els apartats següents passem a una anàlisi del moviment independentista, centrant les valoracions en l’evolució de la línia representada per l’AUP i l’MDT. D’altres aspectes de l’anàlisi del moviment independentista són tractats a d’altres ponències d’aquesta VI Assemblea Nacional.
Fa 5 anys, durant els mesos de gener i febrer de 1993, el Moviment de Defensa de la Terra celebrà la seva V Assemblea Nacional, la darrera fins l’actual moment congressual. Fou aleshores que es decidí donar tot l’impuls i el suport necessari al projecte d’AUP, entès en un inici com a «organització de caràcter tacticoestratègic i d’abast nacional, composada per persones militants, en principi a títol individual, que pot comptar amb l’adhesió d’organitzacions polítiques, socials i sectorials i que accepta la doble militància respecte d’organitzacions amb objectius i programes no contradictoris amb els de l’AUA [3]. L’AUA té una estructura organitzativa pròpia, participativa i descentralitzada, i políticament se situa en l’àmbit independentista, d’esquerres, alternatiu, ecologista, antimilitarista, etc.»
Els dies 13 i 14 de març d’aquell mateix any culminava el procés constituent de l’AUP, i l’MDT decidia poc després l’enquadrament actiu dels seus militants en la nova organització, mantenint congelat el seu funcionament autònom. Aquesta decisió suposava l’aposta decidida pel que havia de ser el més ambiciós dels projectes polítics de l’independentisme fins aleshores; l’eina que permetria superar divisions, aglutinar esforços i catapultar el capital polític de l’esquerra independentista vers una nova situació, que fes possible l’augment i la consolidació de la incidència social i política del nostre moviment. En l’AUP, l’MDT veia plasmada la seva línia d’Unitat Popular, defensada des del 1989, i esperava poder així desplegar completament la seva línia tàctica.
Les coses, però, no estaven tan clares. Si bé l’AUP va suposar el primer intent quasireeixit de superació del sectarisme que caracteritza el moviment independentista, va néixer amb tota una colla de limitacions externes i de vicis adquirits. A la dificultat de mobilitzar un espai sociopolític propi, a l’esquerra de les opcions reformistes, es va sumar un cert desgavell organitzatiu, reflectit en una política d’imatge a costa de la més absoluta insolvència econòmica i una certa buidor de missatges, un sistema de representació que concedia a certes patums absolutament al marge de les bases i del moviment real un protagonisme exagerat, acompanyat d’un fals discurs ultraassembleari que feia l’organització bastant inoperant. A tot això cal afegir que la polarització entre MDT-AMEI [4] enfront dels sectors més prepolítics o dretans va esterilitzar el contingut dels debats, allunyant-los de la realitat i impedint molt sovint a l’AUP d’estar a l’alçada de les necessitats reals del moviment.
Cal ser autocrítics i reconèixer sense embuts que l’MDT no va saber dur a terme el paper d’agent dinamitzador i polititzador que li pertocava i va ser incapaç de treure l’Assemblea del seu empantanegament gairebé inicial. Pel desembre de 1994 esclaten definitivament les tensions entre les patums i els sectors més despolititzats i immobilistes, per un cantó, i el bloc MDT-AMEI per l’altre. L’intent de dinamització de l’organització a partir del front municipal i de les perspectives d’articular un espai d’esquerra nacional va acabar amb l’abandó del primer sector, i així, amb la fi del projecte inicial d’AUP.
Tot i així s’aconseguí dinamitzar el debat polític i definir una línia tàctica d’Esquerra Nacional, entesa com l’agrupament de forces dels diversos sectors populars davant l’eventualitat del triomf de l’ofensiva espanyolista i reaccionària dirigida pel PP . Contra les previsibles agressions, calia articular un espai de defensa dels drets socials i les llibertats nacionals, en el qual caldria conviure amb les forces reformistes de l’esquerra oficial (IC, ERC, UPV, PSM). D’aquesta manera s’arriba al pacte municipal amb IC—Els Verds, que suposarà un salt qualitatiu i quantitatiu en la lluita independentista en aquest front. L’alegria, però, no durarà gaire: dins l’AUP, tota una sèrie de personatges, rere una interpretació electoralista i maquiavèl·lica de la línia d’esquerra nacional, van preparant el camí de l’abandó de la lluita popular i el seu pas a les files del reformisme (esperant en algun cas trobar tan sols una "jubilació digna"). Aquesta confusa maniobra acaba amb el pas d’una minoria d’històrics militants a ERC i amb la desmobilització d’una part important de les persones que donaven suport a l’Assemblea.
A partir de l’octubre de 1995, l’AUP entra en una fase terminal, ja que, si bé és capaç de mantenir un discurs propi –prou apreciat pel seu entorn polític–, d’incidir en aspectes concrets del debat polític i social i de mantenir una certa política municipal, presenta limitacions insalvables per anar gens més enllà. L’Assemblea viu entre els recels de part del seu entorn més immediat i les seves deficiències internes de desorganització, localisme, indisciplina, etc. L’AUP no podria mai esdevenir un referent ideologicoestratègic, ni tan sols una eina d’anàlisi, elaboració i intervenció polítiques, en bona part a causa de l’assemblearisme fariseu que encara arrossega. La fi de l’AUP, consensuada el desembre de 1997 és, doncs, la decisió més sensata. A partit d’aquí, l’MDT ha de replantejar-se el seu paper i la seva forma d’existència. L’experiència dels darrers 5 anys (i potser dels darrers 12) ens demostra que l’independentisme no podrà tirar endavant els seus projectes sense dotar-se de sòlides estructures, d’organitzacions amb capacitat real d’intervenció, i l’MDT troba en aquesta necessitat la seva nova forma politicoorganitzativa.
El moviment independentista català ha tancat una etapa, i la seva situació actual és el fidel reflex d’aquest impàs. L’independentisme revolucionari, sorgit a finals dels 70 i articulat a l’entorn d’una estratègia de resistència, mobilitzà milers de catalans als anys 80, denuncià les renúncies de la "transició espanyola"i l’estafa de l’estat autonòmic i aconseguí l’aparició d’un ampli i difús "independentisme sociològic": mai en la nostra història la consciència independentista havia estat tan extensa. Ara bé, l’independentisme revolucionari no va ser capaç d’aglutinar el moviment fort i popular i alhora polititzat que havíem somniat i, a poc a poc, anà cedint el seu terreny als projectes electoralistes que van anar fagocitant o destruint la minsa xarxa sociopolítica de l’esquerra independentista.
Amb la dissolució de TL el 1995 i l’indult dels seus darrers presoners el cicle es tancava. L’estat postfranquista completava la seva transició, la dreta més pura s’instal·la al poder, la desmobilització es generalitza, el sistema econòmic i mediàtic es consolida i la ruptura s’esvaeix com a horitzó polític. Així, doncs, l’independentisme ha de refer el seu discurs i la seva praxi revolucionària, ha de reinventar el camí del socialisme i la independència, ha de dotar-se de noves línies d’actuació en els diferents fronts de lluita i, sobretot, ha de construir organitzacions prou sòlides, capaces d’executar els nous projectes.
El moviment es troba, doncs, en una situació d’atomització: plataformes sectorials i candidatures municipals més o menys localistes, organitzacions de joves i de grans, casals i ateneus… Un escenari obert a tot tipus de missatge i per tant un teixit permeable al més infantil, simplista i prepolític dels discursos. I això, evidentment, algú ho ha aprofitat.
La possibilitat d’esdevenir un moviment marginal és una seriosa amenaça i, de fet, davant la inexistència d’un discurs i d’una praxi renovada i creïble, davant la manca de referents estratègics i d’organitzacions sòlides, el virus del subproducte polític ha guanyat certs adeptes. Cal, però, alhora valorar positivament les reaccions de sectors prou conscients plasmades en diferents propostes que mostren, si més no, la voluntat de sortir d’aquest impàs fugint de l’infantilisme, d’anar estructurant noves alternatives o formes de participació polítiques.
L’esquerra independentista ha de ser capaç d’incidir realment en la societat i en la política. Ha de ser capaç d’anar teixint i consolidant una xarxa social en defensa dels interessos i els drets de les classes populars catalanes. Però alhora ha d’aprendre a capitalitzar políticament aquesta consciència social, a obtenir rendiment polític del seu treball de base. La correcta articulació del front de lluita institucional és una altra de les assignatures pendents del nostre moviment. L’independentisme no pot recloure’s en un parlamentarisme estèril que acaba, indefectiblement esdevenint reformista i servil al poder. De la mateixa manera, el nostre moviment no pot continuar renunciant a tenir presència política, no pot continuar cedint el terreny i el protagonisme als voltors oportunistes. La lluita institucional és avui absolutament irrenunciable si no es vol viure en i de la residualitat. És, alhora, un terreny que requereix el més meticulós seguiment si no es vol ser engolit pel sistema.
Veiem, doncs, que l’independentisme revolucionari s’ha de regenerar completament. No es tracta d’un problema d’unitats o escissions, de reagrupaments o coalicions; cadascú té el seu paper a jugar. El que ara ens urgeix és la necessitat de refer el nostre discurs revolucionari i la nostra praxi social i política, definir noves formes d’intervenció, anar construint el nostre propi teixit social i, en definitiva, articular una línia d’actuació per a l’esquerra independentista que permeti capitalitzar el nostre propi treball de base i esdevenir realment rellevants a nivell social i polític.
Si analitzem la situació política amb perspectives de futur veurem que no hi ha cap organització que es proposi de preparar les condicions necessàries per a la conquesta de la independència i dels canvis socials que aquesta porta associats. L’independentisme existent no es planteja ni la construcció d’una xarxa sociopolítica representativa de la identitat nacional-popular ni la construcció progressiva d’estructures de contrapoder. L’independentisme es troba dispers en un cúmul de pràctiques d’agitació i d’incidència institucional en general mancades de perspectives i molt sovint sense una capacitat d’argumentació gaire sòlida ni una tendència clara a la cohesió.
En el context que acabem de descriure, la necessitat d’estructurar organitzacions sòlides i amb capacitat és absolutament primordial. En tot moviment hi han de conviure diferents tipus d’estructures, diverses formes d’organització i d’actuació, cadascuna en el terreny que li és més propici. Ara bé, l’independentisme ha tocat sostre, i no podrà avançar ni un pas més de manera seriosa en la conquesta dels seus objectius –a curt i a llarg termini– si segueix perpetuant els seus vicis organitzatius i no es dota d’una eina eficaç d’anàlisi i intervenció: el partit polític revolucionari.
Només amb una forta organització política amb consciència de la situació i voluntat de superar-la –no només en la propaganda, sinó creant les eines d’intervenció efectives– es podrà sortir d’aquest parany i fer que l’independentisme faci el salt que necessita ocupant l’avantguarda en la defensa dels interessos populars.
[1] Veure el segon i tercer paràgrafs del punt "Conclusions generals i perspectives", pàgs. 18 i 19.
[2] Veure el segon i tercer paràgrafs del punt "Conclusions generals i perspectives", pàgs. 18 i 19.
[3] Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (AUA), sigles utilitzades abans de l’aprovació del nom definitiu d’Assemblea d’Unitat Popular (AUP).
[4] Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI).
 |
torna a dalt |  |