Inici>>Organització>>VII Assemblea Nacional (1990): Resolucions

Assemblees nacionals (ponències i resolucions)
 
VII Assemblea Nacional (Resolucions)
 
Moviment de Defensa de la Terra
 
 

Ara fa exactament dos anys, a la sisena Assemblea Nacional celebrada a Sabadell, l’ MDT es refundava sota la fórmula de "partit polític revolucionari". Dèiem aleshores que més enllà de problemes orgànics, l’independentisme català havia d’afrontar una total regeneració que només seria possible a partir d’unes bases ideològiques sòlides, d’una estratègia compartida i d’unes línies de treball i incidència social i política clares i concordants amb la realitat actual.

Així, en la nova Declaració de Principis, l’MDT definia les seves tasques: la creació de les estructures socials i polítiques necessàries en el camí de l’establiment d’una República Socialista Catalana, l’enfortiment de l’autoorganització popular, l’augment de la consciència política del nostre poble, la dinamització general del moviment independentista i el desplegament d’una línia tàctica i d’aliances que permeti l’hegemonia de l’esquerra independentista com a representant de les aspiracions polítiques de la majoria del poble català.

Conseqüentment, també a la sisena assemblea s’apuntaven una sèrie d’objectius a curt termini: la confluència i maduració ideològica de l’esquerra independentista, el reforçament de la incidència política en l’àmbit municipal i la construcció paulatina d’una xarxa sòcio-política en defensa dels drets nacionals i socials.

Creiem haver reeixit prou en tots tres aspectes. Des de La Veu, el nostre òrgan de propaganda, i des de la Comissió de Relacions, considerem que s’ha fet una bona tasca tant de debat i elaboració de propostes polítiques, com de col·laboració en la creació d’un clima d’entesa i cooperació del conjunt de l’esquerra independentista que ben aviat podria donar els seus fruits.

En l’àmbit municipal, tot i les mancances estructurals, el conjunt de les CUPs i altres candidatures vinculades a l’AMEI han obtingut uns notables resultats. A més de seguir treballant des dels municipis en la configuració d’una Alternativa Nacional d’Esquerres, creiem haver fixat les bases per a una consolidació organitzativa i extensió geogràfica de la lluita municipal.

Finalment, pel que fa a l’àmbit social i cultural, la nostra tasca decidida dins el III Congrés de Cultura Catalana i la d’altres col·lectius sectorials, sembla que comença a donar fruit, tant pel que fa al rellançament dels Països Catalans com a projecte polític, com en la coordinació d’abast nacional de diferents àmbits (estudiants, universitats, associacions professionals i municipis), com va quedar palès en els actes del passat 6 de maig a València.

Ha arribat l’hora, doncs, de fer una nova passa endavant. Com dèiem, les condicions actuals són força diferents de les del 98. L’ofensiva d’una dreta espanyolista reforçada al conjunts dels Països Catalans i la decadència al Principat del projecte polític autonomista encapçalat per CiU, la manca de resposta de les opcions reformistes als nous reptes social i polítics, unides a la ja comentada maduració política de l’independentisme, han obert un escenari en què clar plantejar nous reptes, com hem pogut constatar en les mobilitzacions contra la desfilada militar del 27 de maig

L’esquerra independentista té l’oportunitat d’anar prenent protagonisme social i polític, i per això cal, abans de res, organitzar-se i cohesionar-se políticament. Cal també tenir la capacitat de desplegar una línia tàctica d’articulació del que anomenem l’Alternativa Nacional d’Esquerres, amb la finalitat d’apropar a la lluita per les llibertats nacionals i la justícia social sectors rellevants de la nostra societat.

Amb aquesta setena Assemblea Nacional, l’MDT vol llançar la proposta del que haurien de ser els principals reptes de l’esquerra independentista en els propers dos anys:

En primer lloc, la construcció d’un ampli moviment sociopolític per la independència i el socialisme. Creiem que es donen les condicions per posar fil a l’agulla i, més enllà del paper dels partits i les organitzacions sectorials, bastir una àmplia organització, amb capacitat d’expansió i d’incidència política, amb capacitat d’agitació i d’impuls de les lluites socials i, en definitiva, amb capacitat d’enquadrar el conjunt de les dones i homes que treballem per uns Països Catalans lliures i socialistes.

En segon lloc, la creació d’un fòrum permanent de debat ideològic i elaboració política. Cal que el conjunt d’organitzacions polítiques revolucionàries, i més concretament els partits de concepció marxista existents al si de l’independentisme, trobem un espai comú de reflexió, debat i acord sobre l’acció política i social a desenvolupar conjuntament amb l’objectiu de fer avançar dia a dia el projecte polític de l’esquerra independentista.

En tercer lloc, i molt vinculat al primer, el reforçament organitzatiu i l’extensió territorial de l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista, que prepari les condicions per afrontar amb sòlides propostes programàtiques i amb possibilitats reals d’incidència la contesa del 2003.

En quart lloc, la ferma aposta tàctica per la construcció d’una Alternativa Nacional d’Esquerres, que haurà de basar-se en una política d’aliances de base en defensa dels drets nacionals i socials, en la construcció d’una àmplia xarxa sociopolítica identificada amb el projecte nacional dels Països Catalans i, a mig termini, en la redacció i difusió de la Carta Nacional Catalana, que haurà de recollir el conjunt de conceptes polítics, jurídics i socials necessaris per a l’emancipació del nostre poble.

Paral·lelament al desenvolupament d’aquests projectes polítics, l’esquerra independentista ha de treballar especialment per un gran objectiu de més ampli abast: la cohesió social i la consciència nacional. Davant el risc evident de fractura social (no només en sentit econòmic, sinó també nacional) a la qual pretén abocar-nos la dreta espanyolista, la cohesió de les classes populars catalanes i el desvetllament de la consciència nacional ha de ser el nostre primer objectiu.

Per això ens és del tot imprescindible prioritzar la nostra acció en determinades lluites i moviments socials, seguint criteris clars d’eficiència respecte de l’objectiu abans esmentat. En aquest sentit, creiem necessari:

–El desplegament de l’acció sindical nacional i de classe en el marc dels Països Catalans. Els models sindicals actualment hegemònics es troben allunyats d’amplis sectors de la classe treballadora, precisament els que més pateixen l’atur i la precarietat. El sindicalisme nacional ha de donar resposta a les necessitats del conjunt de les treballadores i treballadors i ha de liderar les lluites pel conjunt dels drets socials (l’educació, la salut, l’habitatge...) L’acció dels i les independentistes haurà d’anar adreçada a implantar un marc nacional de lluita sindical sociopolítica, que posi al descobert les mancances i contradiccions dels models reformistes.

–El protagonisme del jovent com a agent social. La solidesa organitzativa i ideològica de l’organització juvenil és un factor clau en tot moviment polític, justificada per la necessitat de proselitisme, formació i regeneració constant. Ara bé, paral·lelament a aquest imperatiu estratègic, l’esquerra independentista ha d’obrir espais d’actuació social on els i les joves siguin protagonistes. Des de les lluites en l’ensenyament, fins a les entitats de cultura popular, passant per ateneus, casals i altres col·lectius de base, l’independentisme, i especialment el jovent, ha d’anar esdevenint protagonista de la lluita per la transformació social i la dinamització cultural.

–Les polítiques de solidaritat intercionalista basades en el principi de cooperació. Davant les "multinacionals de la solidaritat" promogudes pel sistema i de les actituds servils i onanístiques que han caracteritzat massa sovint la teòrica solidaritat de l’independentisme, és hora de promoure d’una banda accions de denúncia del capitalisme com a responsable de les pitjors desgràcies de la humanitat i, de l’altra, experiències de cooperació efectiva amb moviments d’alliberament nacional i social d’Europa i la Mediterrània. Des de la coordinació de les lluites sindicals a la creació d’indústries culturals alternatives, des de fòrums internacionals per l’autodeterminació fins a circuits d’economia solidària, l’esquerra independentista té una bona oportunitat de canalitzar una creixent sensibilitat social.

El gruix del treball és, doncs, polític i social. Només un poble en marxa dóna sentit a un moviment d’alliberament. Només un moviment revolucionari estructurat i ideològicament consistent pot desvetllar i canalitzar la consciència popular.

No s’hi valen aventurismes. La construcció del socialisme en uns Països Catalans sobirans requereix d’un esforç monumental del conjunt de les classes populars; i l’esquerra independentista és el motor, però també el plànol de l’obra. No podem donar cops enlaire. La nostra responsabilitat és la de construir un moviment polític, un moviment que haurà d’anar esdevenint socialment hegemònic. Fem d’aquest projecte l’objecte de la nostra lluita.

Visca la Terra!

Salt, Països Catalans, 3 de juny de 2000

   
torna a dalt