2. Ponència de lluita política: Acció política i social per a l’esquerra independentista

Diferents són els trets característics de la societat catalana en el tombant de segle. Ara tan sols mirarem de sintetitzar aquelles qüestions que al nostre entendre hauran de condicionar més la nostra actuació. Una anàlisi més completa es fa en la ponència "Els Països Catalans en l’imperi de la globalització" d’aquesta VII Assemblea Nacional.

Un dels principals reptes socials d’aquests anys serà combatre un cert procés de dualització, especialment patent en les ciutats grans i mitjanes. Mentre que l’anomenat "estat del benestar" (conjunturalment afavorit per un cicle expansiu de l’economia), acompanyat d’un autèntic boom del consumisme, s’ha implantat entre sectors importants de la nostra societat, és cada cop més clara també la creació d’una bossa d’exclusió que afecta importants sectors populars.

Aquests sectors, desemparats per la concepció liberal de l’Estat, l’atur, la precarietat, les privatitzacions de serveis públics, etc., mancats de representació política real i situats molt sovint al marge de qualsevol expressió cultural, constitueixen, davant la falta de respostes del sistema i del desprestigi social de les opcions esquerranes, el principal hàbitat per al desenvolupament de brots populistes i feixistes.

A la dualització estrictament socioeconòmica, cal afegir-hi en ocasions una dualització cultural o nacional. L’índex de població que viu al marge de la catalanitat lingüística i cultural no tan sols s’ha estancat, sinó que creix en determinats àmbits, com ara el del jovent de molts barris populars.

La capacitació formativa i laboral, cada cop més especialitzada i, a conseqüència de les noves tecnologies de la informació i la comunicació i de la mundialització econòmica, cada cop més indispensable i, per tant, discriminadora en un o altre sentit, pot esdevenir, si el sistema educatiu i formatiu no és capaç de donar-hi resposta, un nou element de divisió social.

En aquest context, la defensa a ultrança d’un ensenyament públic, de qualitat i en condicions reals d’igualtat per a tothom, constitueix un eix programàtic ineludible per al conjunt de l’esquerra. Aquesta defensa ha d’anar estretament unida a una concepció de l’educació com a procés de formació de persones amb capacitat d’anàlisi i crítica i no només de simples peces per al mercat laboral.

L’existència d’aquests dos desequilibris, i encara més la seva superposició i la utilització demagògica que en fan els aparells de propaganda espanyolista constitueix, ara per ara, el principal risc de fractura social i un dels principals obstacles en la construcció d’una societat nacional catalana en els termes de cohesió, justícia i llibertat que sempre defensarem des de l’esquerra independentista.

Tot i la importància que encara tenen als Països Catalans les entitats i xarxes socials, assistim a un procés d’americanització o dit en termes moderns de globalització dels hàbits de conducta social i de motivació personal entre sectors cada cop més importants de la població.

Un altre tret característic de la nostra societat és el creixent individualisme, el tancament de mires i una concepció exagerada i deformada de l’existència (i l’èxit) personal per sobre del col·lectiu. La productivitat i el sacrifici-realitzador en el treball han passat de ser conceptes esgrimits pels teòrics del liberalisme a valors assumits en l’inconscient de bona part de la ciutadania.

Caricaturitzant la situació, podríem afirmar que tan sols una minoria intel·lectualitzada (que en el millor dels casos pot arribar al 30% i que no sempre coincideix amb el proletariat) sembla obstinada en la defensa del que és comú, de la socialització en un o altre grau de determinades conquestes socials, o actius culturals o simplement d’espais de convivència pública.

El desplegament, especialment entre el jovent i entre certs sectors professionals i intel·lectuals, del nombrós potencial cultural encara latent en les associacions de les nostres viles i ciutats és una peça clau en la construcció de la societat nacional catalana. Cal, sobretot, enfortir i estendre la xarxa associativa i popular. Cal garantir la seva independència dels poders polítics i econòmics. Cal aconseguir persones socialment i culturalment actives al llarg de tota la vida i no només en l’adolescència.

L’aposta per la incorporació a un projecte nacional de les persones provinents d’altres continents que en els propers anys s’instal·laran als Països Catalans ha de ser un dels altres grans reptes. Davant una Europa cínicament tancada a aquells qui són víctimes de l’ espoli colonial i d’un projecte nacional espanyol fonamentat encara (malgrat els esforços aparents del PSOE) en fortes arrels feixistes, el Projecte Nacional Català s’ha de basar en la participació, en condicions d’igualtat, de tots aquells qui per un motiu o altre han triat els Països Catalans com a lloc on desenvolupar les seves vides.

Aquest projecte nacional ha d’ésser però inequívocament democràtic, no tan sols en les qüestions formals de representativitat sinó en tots els aspectes que la lluita de la classe treballadora i dels moviments socials ha fet progressar i que han constituït una sèrie de valors socials (igualtat de gèneres, laïcisme…) que molt sovint no han estat assumits en altres cultures i models d’organització social.

Observem, doncs, certs paral·lelismes respecte a les tendències socials predominants a Europa, tot i que la seva concreció política ve condicionada, evidentment, per la qüestió nacional i el posicionament respecte de l’Estat de cada força, que analitzarem en el següent punt.

En el marc de l’Estat espanyol, el creixement de l’extrema dreta "formal" no té una concreció política diferenciada de la del PP. Els sectors feixistes es troben, a diferència d’altres estats, enquadrats dins un gran front nacional espanyol, que recull diferents corrents de dreta i que se situa respecte de l’Estat i la democràcia formal d’una manera (almenys aparent) ben diferent als moviments ultres europeus.

El feixisme espanyol és sobretot nacionalista i excloent i, tot i accentuar cada vegada més els seus trets xenòfobs, es caracteritza essencialment per la defensa aferrissada de l’Estat espanyol en la seva configuració actual, utilitzant com a "caps de turc" les nacions sotmeses i els seus representants polítics.

La destrucció dels Països Catalans com a comunitat nacional és objectiu primordial per a aquests sectors, i la xerrameca anticatalana es fa sovint indestriable de les expressions purament xenòfobes. L’enquadrament d’aquests sectors en un front ampli com el que representa el PP suposa un ensucrament tàctic del seu discurs, combinat amb unes pràctiques de govern absolutament nocives per a la nostra supervivència nacional, especialment al País Valencià.

L’Estat francès, tot i una aparent obertura (converses amb les forces corses, indicis de tolerància lingüística), segueix de fet tancat en el seu jacobinisme, que afecta algunes vegades d’una manera més nociva els teòrics "progressistes". L’evolució dels conflictes basc i cors, i una certa estructuració del moviment social catalanista, hauria de permetre una incipient presència política de les propostes de reconstrucció nacional a la Catalunya Nord.

Arreu de la nació és creixent la dissociació entre la política representativa i els interessos de les classes populars. L’aïllament dels grans partits respecte a les necessitats, reivindicacions i moviments socials dels sectors populars i especialment dels més castigats pel sistema va en augment. Aquesta dissociació queda reflectida en els índexs d’abstenció, de vots en blanc i en el desencant general envers la política "formal".

Al Principat, paral·lelament a la lenta agonia de Convergència, sembla consolidar-se un bipartidisme entre dos pols prou difusos i, de fet, sovint coincidents. El "Pol Maragall" agrupa des de sectors socialdemòcrates amb certes conviccions nacionals, fins al populisme espanyolista que caracteritza l’aparell del PSOE.

A la pràctica i a nivell social, els seus referents no disten gaire dels plantejaments que han regit, sota el guiatge de CiU, la política catalana en els darrers 20 anys. El "Pol Pujolista" sembla destinat a seguir la sort del seu caduc líder i així, mentre UDC es presenta com a "força nacional d’ordre" mínimament cohesionada, assistim a un espectacle de repartiment de cops de colze per ocupar l’espai nacional de caire més liberal o socialdemòcrata.

I en aquesta cursa vers el reformisme social i l’aigualiment nacional, tothom hi sembla córrer, especialment ERC i sectors agrupats en el grup "Ciutadans pel Canvi". Amb l’esquarterament de l’esquerra social a mans d’IC i el fracàs electoral d’EUiA, l’esquerra al nostre país queda òrfena a nivell representatiu. Una esquerra descafeïnada, de fet prou liberal i nacionalment amorfa, sembla apuntar-se com a bloc emergent de la política principatina.

La feblesa ideològica i organitzativa d’ERC impossibilita que aquesta ocupi l’espai d’esquerra nacional coherent en la defensa dels interessos populars i dels drets socials i polítics del nostre poble. El seu suport electoral, fonamentat en bona part en el discurs d’esquerra nacional, es veu encotillat per les seves limitacions estratègiques, la seva manca de praxi social coherent i la seva limitació a l’activitat institucional sense sòlids fonaments polítics.

Al Principat, amb el fracàs de l’esquerra social sucursalista, determinats sectors fins ara alineats (organitzativament o no) amb aquesta semblen adonar-se de la necessitat d’articular un espai d’esquerra nacional. També és s’ha d’esperar que en la mesura que ERC es mantingui en una indeterminació nacional i social, sectors creixents que ara es troben sota la seva influència constatin la necessitat de construir una alternativa política clarament nacional i d’esquerres.

Algunes experiències municipals i de treball en els àmbits cultural i social haurien de facilitar, en un clima no viciat per conteses electorals, avançar en l’articulació d’aquest espai.

Al País Valencià, el resultat del congrés del BNV, amb el triomf dels sectors socialment més conservadors i nacionalment indefinits, no convida pas a l’optimisme. Les possibilitats de treball conjunt entre el Front, el BNV i els sectors més conscients d’EUPV semblen no haver madurat prou.

En aquest context, el treball de base dels Casals Jaume I, d’ACPV i del conjunt de la societat civil catalanista sembla destinat a no tenir rendibilitat electoral per a l’esquerra nacional. Tot i així, caldrà avançar en la maduració política que permeti canalitzar un creixent moviment social nacional i popular.

L’experiència de les Illes, amb les seves mancances, sembla la més reeixida, tant a nivell programàtic com de resultats en l’avenç de l’espai nacional d’esquerres. Amb totes les contradiccions que comporta, sembla obrir-se una escletxa d’incidència política que l’esquerra independentista haurà de saber aprofitar.

Pel que fa a la Catalunya Nord, tot i donar-se una certa renaixença de caire catalanista a nivell sociocultural, amb certes connexions amb la lluita per la defensa del territori i el medi natural, la vertebració política d’un espai d’esquerra nacional es troba encara sota mínims.

Només com a apunt, caldria observar que la consolidació d’espais polítics semblants en altres nacions de l’Estat espanyol (BNG, Cha) obre, a nivell ideològic, una escletxa de resistència a l’hegemonia i omnipresència del discurs de la dreta espanyolista.

L’Esquerra Independentista presentava en els darrers anys una feblesa ideològica, estratègica, tàctica i organitzativa absolutament insostenible. Les oportunitats d’incidència social i política reals per a l’esquerra independentista es veuen massa sovint anul·lades per la pròpia incapacitat. L’etapa infantil de l’independentisme polític semblava destinada a perpetuar-se i, amb aquesta, la nostra escassa rellevància social.

La cohesió ideològica, l’acord estratègic i el programa d’acció política i social comú per a l’esquerra independentista han estat i són la mancança bàsica. Les formes d’organització més o menys unitàries tan sols tenen sentit en base a un projecte polític comú i interioritzat pel conjunt de l’independentisme.

En els darrers mesos, però, sembla haver madurat un procés de reflexió col·lectiva que permet albirar la superació d’aquesta fase i la possibilitat de començar a articular un moviment polític, repte fonamental per als propers anys.

Els possibles espais d’incidència ja els hem anat apuntant:

En aquests dos sentits, experiències com les de la lluita municipal, el Congrés de Cultura Catalana i la presència en moviments juvenils i populars, ens han de servir de model del que haurà de ser la nostra línia d’incidència social i política. Les possibilitats d’incidència institucional, més enllà dels municipis, és un tema ineludible, però només plantejable en condicions d’un reforçament polític i organitzatiu i del desenvolupament d’una polítiques d’aliances.

torna a dalt

El principal obstacle en tot procés de construcció nacional és la possibilitat de fractura social. Com ja hem comentat abans, aquesta fractura ja és present en la nostra societat, tot i que encara no hagi pres cos polític de manera definitiva. Aquesta ha estat, és i serà la principal arma de l’espanyolisme en la seva lluita contra qualsevol procés emancipador.

La cohesió de la classe treballadora catalana i del conjunt de les classes populars és una peça clau en la construcció d’un Estat lliure i socialista. L’assimilació democràtica per part d’una àmplia majoria del nostre poble del programa de transformació social i d’independència nacional és condició necessària per a l’èxit del nostre procés revolucionari.

És, per tant, obligació de l’esquerra independentista combatre els intents de divisió social i treballar dia a dia, des del lloc on es tingui possibilitat, per una política social d’integració a tots nivells, des de la defensa dels drets socials i els serveis públics i universals, fins al treball per la normalització cultural i lingüística del conjunt de la nació.

El desvetllament de la consciència nacional, estretament lligat a un projecte de transformació social, ha de ser el nostre cavall de batalla. Els índexs de desmobilització actuals són alarmants, la tasca del teixit social no arriba o seria més necessària, i la manca total d’identificació amb un projecte nacional és el nostre pa de cada dia.

Només amb una tasca fonamentada en principis polítics sòlids i en una praxi concordant amb la realitat social serà possible incorporar a un projecte polític i social de construcció nacional al conjunt dels sectors populars. La consciència nacional, en contrast amb l’espanyolisme d’arrel excloent i dretana, ha de connectar amb el desig i l’interès de les classes populars d’avançar cap a una societat més justa, lliure i solidària.

En el context fins ara descrit, una de les tasques essencials de l’esquerra independentista és la construcció d’una sòlida xarxa sociopolítica nacional i popular. Què entenem dins aquest concepte? Es tracta de la creació i dinamització d’un teixit social, d’entitats socials, culturals, etc. de base popular i amb un mínim nivell de compromís amb un projecte d’emancipació social i nacional.

Des de fórmules ja existents com les associacions d’estudiants, de professionals, els grups de cultura popular, els centres d’esplai i de joves, els ateneus i casals, les entitats excursionistes i esportives, naturalistes… fins a algunes on caldrà anar definint nous models d’incidència (el moviment sindical, veïnal, etc.), cal avançar en un triple sentit:

Només un entramat associatiu potent pot servir de coixí en un ambient hostil a tot projecte emancipador. El treball del conjunt de l’esquerra independentista en el reforçament, en aquests tres sentits, d’una certa "societat civil nacional i popular" és condició prèvia a qualsevol treball posterior d’incidència política seriosa en el conjunt de la societat.

Cal aprofitar en aquest sentit les possibilitats que deixarà obertes el Congrés de Cultura Catalana en el camp de les infrastructures i de la dinamització de l’associacionisme a nivell de Països Catalans, després de l’etapa congressual que es clourà el 17 de juny del 2000 a Valls.

L’actual estructura social i política fa que la canalització de les inquietuds socials de cada individu prengui formes diverses, cada cop més allunyades del compromís estrictament polític. La construcció d’un "poder social" no és, doncs, tan sols més albirable que la d’un poder polític, sinó que és, per a un moviment revolucionari, la peça clau sobre la qual es construirà (de manera dialèctica i no sense contradiccions) el seu projecte polític.

Els moviments socials són un fenomen de clares implicacions conjunturals. Tot i poder arribar a tenir un paper estratègic, aquest només es dóna en determinats àmbits i en determinades circumstàncies històriques. Els moviments socials plantegen sempre alternatives parcials, sectorials, a determinades formes d’opressió, però no constitueixen, per ells mateixos, un moviment polític revolucionari.

Si examinem la realitat d’aquests moviments en la societat catalana actual, inclòs el seu diferent grau d’assimilació per part del sistema, i els contrastem amb les mancances i oportunitats del moviment independentista, s’hi imposa de fet una racionalització, tant teòrica com de recursos invertits.

Tres són els àmbits en què cal abocar de manera prioritària neurones i esforços:

Les mancances de l’independentisme català com a moviment polític són més que evidents i ja han estat comentades en el punt sobre les "Mancances i oportunitats per a l’esquerra independentista" (plana 46) La construcció d’una alternativa política sobre els principis del socialisme i la independència necessita tant de l’estructuració organitzativa i la cohesió política de l’esquerra independentista, com de la seva capacitat de desenvolupar línies tàctiques encertades.

En l’actual fase, l’articulació de l’EI passa per l’enfortiment ideològic i, paral·lelament, per la creació d’estructures organitzatives estables i eficients.

Ha arribat el moment de plantejar la construcció d’un ampli moviment sociopolític per la independència i el socialisme

Creiem que, després d’un dur període de desarticulació i desorientació polítiques, es donen les condicions per posar fil a l’agulla i, més enllà del paper dels partits i les organitzacions sectorials, bastir una àmplia organització, amb capacitat d’expansió i d’incidència política, amb capacitat d’agitació i d’impuls de les lluites socials i, en definitiva, amb capacitat d’enquadrar el conjunt de les dones i homes que treballem per uns Països Catalans lliures i socialistes.

Les taules territorials, des de l’àmbit del barri i el municipi, fins al comarcal i al nacional, creades a partir de propostes de treball en conjunt i de coordinació han de ser llocs permanents de debat polític i de definició de línies d’actuació comunes. La coincidència programàtica i tàctica i l’estabilitat temporal d’aquestes experiències han de permetre, a curt termini, plantejar el tipus d’articulació orgànica més adient per desenvolupar el programa polític de l’esquerra independentista.

Ara bé, cal estar a l’aguait per no repetir errors del passat i no fer d’un pas endavant, un salt enrera. La nova organització s’ha de basar en uns fonaments polítics clars. La lluita pel socialisme, és a dir, per la construcció d’una societat lliure de l’explotació de classe, ha de ser assumida sense embuts pel conjunt de l’EI i, sobretot, per aquells qui han de canalitzar les noves energies del moviment. La radikalitat verbal sense contingut ni praxi social és una desviació petitburgesa de conseqüències fulminants per a qualsevol moviment revolucionari.

La perspectiva d’una "unitat" orgànica sense rerefons polític que condemni novament l’EI a batalles internes, discursos sectaris i pràctiques endogàmiques fa necessari definir, doncs, una sèrie d’àmbits unitaris on dur a terme aquest procés de maduració del conjunt del moviment

El principal obstacle per al desenvolupament de l’EI no ha estat només organitzatiu, sinó polític. Les propostes polítiques de l’EI han estat hipotecades per la seva pròpia confusió i manca de cohesió ideològica, estratègica i tàctica.

En aquest sentit, l’assimilació per part del conjunt de l’EI d’una estratègia comuna, d’un programa polític, i de línies de treball coordinades és la principal prioritat. Òbviament, això és impossible sense uns mínims espais unitaris de reflexió, de debat sobre propostes polítiques i d’impuls de línies de treball.

Cal que el conjunt d’organitzacions polítiques revolucionàries, i més concretament els partits de concepció marxista existents al si de l’independentisme, trobem un espai comú de reflexió, debat i acord sobre l’acció política i social a desenvolupar conjuntament amb l’objectiu de fer avançar dia a dia el projecte polític de l’esquerra independentista.

Des de l’MDT emplacem la resta d’organitzacions que es defineixen sota aquests paràmetres a establir aquest Fòrum estable de coordinació estratègica, i ho fem oberts plenament al debat polític i a les conseqüències organitzatives que se’n derivin

El desplegament de la lluita municipal ha estat, des del 1987, un dels eixos principals de treball de l’esquerra independentista. Al llarg d’aquests anys, la feina desenvolupada en aquest terreny ha donat i dóna els seus fruits a diferents nivells: Ha permès una presència institucional del nostre moviment, ha contribuït de manera decisiva tant a l’arrelament social com a la maduració política de l’esquerra independentista i és la base d’una política d’aliances que ha de permetre construir l’alternativa nacional d’esquerres que el poble català necessita per emprendre el camí de la seva emancipació social i nacional.

Creiem, doncs, que cal posar fil a l’agulla i aprofitar l’embranzida de la contesa electoral del més de juny de 1999 per aprofundir i avançar en l’estructuració de l’àmbit unitari de relació dels diferents col·lectius i persones actives en el camp municipal i de tots aquells susceptibles de ser-ho.

Després d’uns mesos en què tant les eleccions al Principat, com a l’Estat espanyol, han acaparat l’atenció política, creiem que ha arribat el moment de posar en marxa les propostes sorgides en diferents trobades, especialment en la jornada municipal de l’11 de desembre de 1999: eines de coordinació, àmbit de debat, pàgina web i revista de l’esquerra independentista, elaboració de propostes, extensió de nuclis, etc.

La creació de la secretaria tècnica i l’engegada de les diferents eines de debat, relació i extensió social i geogràfica han de suposar una empenta dinamitzadora que permeti a l’esquerra independentista situar-se en millors condicions d’intervenció política tant a nivell local com nacional.

És el moment que el conjunt de l’EI prengui consciència de la necessitat de treballar políticament i que, des de l’AMEI, es posin les bases per a una confluència i una extensió de la lluita municipal. A tres anys vista de les properes eleccions, cal plantejar-se com a objectiu un salt tant qualitatiu a nivell programàtic, com sobretot quantitatiu pel que fa a una implicació important del conjunt de l’EI en l’extensió d’aquest camp de lluita.

És cert que la política municipal requereix de grans esforços per a resultats minsos considerats globalment, però precisament per això és una escola de formació i de connexió social de base que l’EI ha de saber aprofitar.

En un context polític general marcat per l’hegemonia de la dreta i l’espanyolisme, amb una crisi generalitzada de les "esquerres oficials" i sucursalistes i amb un gran desencantament popular per la manca real d’alternatives polítiques al liberalisme i el constitucionalisme, la construcció d’una Alternativa Nacional d’Esquerres és no només una necessitat tàctica de l’EI, sinó també una important possibilitat de reagrupament i mobilització dels sectors socials amb més inquietuds.

L’ascens i consolidació electorals de fenòmens com el BNG i la CHA a l’Estat espanyol, d’ERC, amb un discurs d’esquerra nacional al Principat, la debilitat electoral i organitzativa de l’esquerra regionalista i les diferents experiències de coincidència en el terreny de les lluites socials, municipals, culturals, etc. han de fer reflexionar l’EI sobre l’objectiu i els processos de la seva política d’aliances.

L’objectiu fonamental ja l’hem descrit: la construcció d’una alternativa política d’àmbit nacional amb una orientació sobiranista i de transformació social, el que anomenem l’Alternativa Nacional d’Esquerres. Aquest projecte hauria de plantejar des de nous marcs nacionals de mobilització en les diferents lluites socials (sindicals, ecològiques, culturals…) fins a la definició de formes de participació política, tant a nivell d’enquadrament, com de lluita institucional.

Ja hem analitzat a l’apartat 1 les mancances que fins ara presenten els agents actius en aquest espai sociopolític, així com les possibilitats d’incidència de l’EI. Tot plegat ens duu a proposar una política d’aliances sota els següents principis:

Fruit de les diferents experiències de coordinació i cooperació, i partint d’entrada de la impossibilitat d’implicar encara el gruix dels sectors reformistes en aquest projecte, caldrà plantejar, a partir d’iniciatives com el Congrés de Cultura Catalana, les trobades de regidors "Cultura i Territori", el moviment pro Xirinachs, les diferents coordinadores i associacions de caràcter nacional i el desencantament de certs sectors vers el reformisme, l’elaboració d’un document marc que reculli les aspiracions polítiques de l’esquerra nacional catalana.

La Carta Nacional Catalana, més enllà d’una simple declaració de supervivència nacional, hauria d’esdevenir el referent polític, el projecte alternatiu per a la construcció d’una societat catalana lliure i solidària i de les estructures polítiques i socials necessàries per a aquests objectius.

En aquest sentit, els treballs del III CCC poden servir com a punt de partida en nombrosos aspectes, tot i que caldrà des de l’esquerra independentista incidir especialment en el caràcter socialista de transformació de la nova societat, en el rebuig al neoliberalisme i en la definició d’un marc jurídic i polític d’acord amb el projecte social i nacional.

La redacció d’aquesta Carta Nacional hauria d’implicar el màxim nombre de persones significatives de diferents sensibilitats polítiques dins el marc de l’esquerra nacional, de representants dels moviments socials i de la xarxa associativa i, per descomptat, dels sectors de la intel·lectualitat més compromesa.

Paral·lelament a la redacció de la Carta, caldrà construir la plataforma o moviment polític de suport. És aquí on l’EI té una gran tasca a fer, ja que ens hi juguem la possibilitat d’un avenç real a nivell social i polític, o un nou fracàs que ens relegui novament a una situació de marginalitat o d’existència simbòlica.

L’esquerra Independentista té la responsabilitat històrica d’intentar orientar ideològicament la construcció d’un moviment polític més ampli de defensa d’un projecte alternatiu, nacional i d’esquerres per a l’articulació dels Països Catalans. Aprofundint en els aspectes de sobirania, d’igualació i cohesió social i de democràcia participativa, cal bastir, al voltant de la Carta Nacional Catalana, un entramat associatiu i polític que ens permeti avançar en aquesta direcció.

Tan sols a nivell municipal, i molt limitada geogràficament, l’esquerra independentista ha tingut fins ara presència i línia de treball institucional. Al Principat, les mancances de l’EI han estat "cobertes" per una ERC que, amb un discurs d’esquerra nacional, s’ha anat consolidant electoralment tot i la seva inconsistència política, especialment a nivell social. A la resta de la nació ni tan sols això. Només les experiències dels pactes de progrés a les Illes han permès una certa participació als sectors propers als plantejaments de l’EI. Pel que fa al País Valencià, l’experiència del BNV (com a únic intent d’articular certa presència institucional) està, de moment, reeixint, tant a nivell de resultats, com de definició política.

Pel que fa a la lluita municipal, les diferents experiències demostren que, amb una AMEI sòlida políticament i estesa territorialment, és possible forçar experiències unitàries en l’àmbit de l’esquerra nacional amb programes polítics prou consistents. La desfeta de l’esquerra clàssica ens situa, sempre que tinguem la capacitat d’impulsar l’AMEI com hem descrit en el punt dedicat al desplegament de la lluita municipal (plana 57), en una posició idònia per bastir nous projectes municipals, noves aliances polítiques en la línia de l’ANE i amb possibilitats de connexió social i, per tant, de cert èxit electoral.

Més complicada és la situació a nivell "autonòmic" i estatal.

La construcció d’alternatives electorals al marge dels aparells i els mitjans dels grans partits es fa realment difícil i, només aprofitant una situació d’extrema debilitat de l’esquerra reformista, resulten plantejables aliances que, respectant uns mínims de credibilitat política, presentin uns mínims de garanties de no fer el ridícul.

Teòricament, el desenvolupament de la Carta Nacional i l’Alternativa Nacional d’Esquerres hauria de comportar un desenvolupament paral·lel de plataformes electorals que s’hi identifiquessin, però la realitat mai és mecànica, sinó dialèctica. Sense perdre de vista que aquest és l’objectiu a mig termini (la creació d’una plataforma de l’ANE), cal tenir en compte que el riu fa sempre meandres i que, en cada situació, caldrà debatre i plantejar les formes de participació electoral conjunturalment més adients.

Caldrà veure com evolucionen ERC, el BNV, el Front, IC, EUA, els PSM…, caldrà veure què passa amb els "Ciutadans pel Canvi" i sectors afins. La desfeta del PSOE pot tenir (o no!) efectes molt curiosos en la política catalana a tots els nivells. La nostra perspectiva ha de ser que en la propera ronda electoral (d’aquí 3 o 4 anys) els plantejaments d’esquerra nacional hagin tingut un suport social que els facin protagonistes del debat polític. En funció de l’evolució del panorama polític i del posicionament real de cada agent, ens haurem de plantejar la fórmula més adient per encarar les conteses electorals.

A mig termini, la perspectiva d’una àmplia plataforma de suport a la Carta Nacional Catalana ha d’orientar la nostra actuació a nivell institucional.

Pel que fa a les eleccions europees del 2004, el plantejament de l’esquerra independentista haurà de ser aconseguir que els esforços abocats reverteixin d’una forma o altra en l’avenç del moviment català d’alliberament nacional.

El gruix del treball és, doncs, polític i social. Només un poble en marxa dóna sentit a un moviment d’alliberament. Només un moviment revolucionari estructurat i ideològicament consistent pot desvetllar i canalitzar la consciència popular.

No s’hi valen aventurismes. La construcció del socialisme en uns Països Catalans sobirans requereix d’un esforç monumental del conjunt de les classes populars; i l’esquerra independentista és el motor, però també el plànol de l’obra. No podem donar cops enlaire. La nostra responsabilitat és la de construir un moviment polític, un moviment que haurà d’anar esdevenint socialment hegemònic. Fem d’aquest projecte l’objecte de la nostra lluita.

[Continuació: Resolucions VII Assemblea]