VII Assemblea Nacional: Política i societat catalanes en l'imperi de la globalització

Moviment de Defensa de la Terra

1. Ponència d’anàlisi de la conjuntura actual

Tot i que aquesta anàlisi ha de centrar-se en l’àmbit que ens és més proper, és a dir, el marc Europeu i Mediterrani, no és sobrer fer unes breus referències a aquells aspectes mundials que o bé són molt importants per ser obviats, o bé incideixen en la nostra realitat.

Un d’aquests aspectes és l’omnipresència dels Estats Units al món (producte del "Nou Ordre Mundial" del qual parlàvem a l’anàlisi feta per la VI Assemblea). L’imperi continua en un període de puixança econòmica aparentment imparable (i amb un augment de les desigualtats i de la pobresa paral·lel), producte de les retallades socials i l’expansió del seu domini comercial i dels recursos mundials a zones que abans li eren vedades o tenien més competència per motius polítics i econòmics (certes zones d’Àfrica, sobretot). Fins i tot el desenvolupament de les noves tecnologies (escoltes practicades a la xarxa per la CIA) ha servit per conquerir noves posicions fins ara ocupades pel capitalisme europeu o japonès.

El lideratge mundial dels EUA s’ha pogut constatar en la seva actuació interessada, seguida gairebé incondicionalment pels polítics europeus, que han estat incapaços d’articular unes polítiques independents, en conflictes com el de Kosovo, on el que estava en joc eren interessos geoestratègics en una zona que per ara escapava al control directe dels EUA (el que menys importava eren les víctimes del conflicte albanokosovar i serbi). Aquesta actuació contrasta amb la inhibició dels mateixos EUA i els seus aliats europeus davant els nombrosos conflictes de l’Àfrica Subsahariana oblidats pels mass-media (que són provocats pel desig dels EUA de controlar les riqueses d’aquests estats que estan en conflicte amb les velles metròpolis europees que encara conserven molt de poder, com ara l’Estat francès) o davant l’etnocidi practicat per l’Estat turc al Kurdistan; contrasta també amb l’absència de crítiques a les agressions que fan potències massa poderoses militarment i amb les quals es tenen perspectives de fer grans negocis (Rússia a Txetxènia) o a aquelles potències emergents militarment i econòmicament amb les quals es cerquen mantenir bones relacions comercials (la poderosa Xina), en contrast amb el bloqueig i sabotatge econòmic constant al qual es sotmet Cuba.

En aquest context internacional, cal destacar sens dubte la invasió russa de Txetxènia, motivada pel desig de controlar el petroli d’aquesta república que podia escapar-se cap a Occident sense control rus i de demostrar a aquest que malgrat la seva desastrosa situació econòmica, encara són una potència militar. Alhora, aquesta invasió ha servit per donar popularitat al successor designat per Ieltsin, Vladímir Putin, que s’ha presentat amb la imatge d’"home fort" i ha aconseguit la presidència de la Federació Russa.

Pel que fa a la situació a l’Orient Mitjà, es pot dir que es troba en un moment d’aparent impàs produït per la victòria laborista a Israel, que havia despertat certes esperances d’avançar en el procés de pau (de fet s’han produït negociacions amb Síria i es parlava d’aturar la política de Netaniahu d’expansió dels assentaments jueus), però les darreres accions al sud del Líban i les reticències israelianes davant un Estat palestí demostren que encara queda molt camí per fer malgrat les promeses formals del govern laborista israelià d’abandonar aquest territori.

Al marc Asiàtic, trobem una situació similar a la ja comentada a la VI Assemblea, si bé hi ha nous condicionants, com ara els intents desiguals de recuperació de la crisi econòmica que fan alguns estats (Japó, i en menor mesura, Corea del Sud), mentre que d’altres encara estan enfonsats en una greu crisi socioeconòmica, ja que han esclatat nombrosos conflictes socials que perduren fins a l’actualitat (Indonèsia).

La Xina, per la seva banda, continua consolidant el seu poder de manera progressiva i les seves úniques preocupacions aparents són l’escalada nuclear dels seus dos veïns, l’Índia i el Paquistan (on recentment hi ha hagut un cop d’estat militar), i Taiwan.

Amèrica Llatina continua sent un feu dels Estats Units, tot i que algunes multinacionals europees (sobretot espanyoles) s’estan apoderant de sectors claus (comunicacions, energia, banca, etc.)

En resum, continua el procés de concentració de la riquesa en uns pocs estats i multinacionals (en un context de cicle econòmic expansiu), el poder de les quals pot superar o condicionar la política d’aquests estats, mentre que la majoria de la població roman en la misèria i continua creixent de manera desbocada al Tercer Món, que veu com els seus recursos els són extrets i explotats amb el consentiment i enriquiment de les elits governants d’aquests estats. La contaminació i l’efecte de l’home es fan sentir en els canvis climàtics. La falta de recursos (a més del seu acaparament per una minoria molt rica) serà un problema que s’agreujarà encara més d’aquí uns quants anys.

La nostra realitat nacional, els Països Catalans, es troba inserida en aquest àmbit geoestratègic i li hauríem de dedicar una atenció especial. El nucli econòmic i polític d’aquest àmbit és la Unió Europea, que tot i estar subordinada a la pràctica políticament, encara que es puguin trobar matisos, als Estats Units, com a mínim és una potència capitalista a tenir en compte, que intenta ser-ne rival comercial. La UE intenta articular-se econòmicament creant un mercat únic, una moneda única i una política exterior unificada. De tots aquests propòsits, el més reeixit és potser el primer. L’euro de seguida s’ha vist superat pel dòlar. La fortalesa de la moneda nord-americana és paral·lela a la seva economia. Malgrat l’ofensiva neoliberal, la Unió Europea encara conserva aspectes de l’Estat del Benestar que no s’han desmantellat i en alguns casos (Estat francès) fins i tot s’han reforçat. Aquesta política econòmica impedeix una producció competitiva amb els Estats Units i l’aparent menor creixement econòmic respecte dels nord-americans, però permet que les desigualtats socials no siguin tan accentuades com als EUA, on per exemple no hi ha una sanitat gratuïta per a tothom. Per acabar, cal dir que la política unificada de la UE encara topa amb la rivalitat dels estats que la formen, tot i que ha aconseguit, com a mínim, fixar-se unes línies:

Poca cosa es pot comentar d’aquests tres punts. El primer és reflex de la supremacia econòmica alemanya al si de la Unió Europea, que ha marginat estats com l’anglès, el francès, l’italià i fins i tot l’espanyol amb majors interessos en altres llocs del món. Del segon no hi ha res a dir, llevat que com s’ha comentat anteriorment, les guerres a l’Àfrica Subsahariana són producte d’aquesta pugna econòmica. I del tercer només cal veure les polítiques restrictives respecte de la immigració adoptades des de fa temps per la UE, així com el preocupant ascens dels nous feixismes (Haider a Àustria) i de les actituds racistes i xenòfobes en general, sobretot en aquells estats que han de fer el paper de "gendarme fronterer" de la Unió, com és el cas de l’Estat espanyol.

La lluita entre les oligarquies econòmiques per desmantellar les restes de l’anomenat "Estat del Benestar" encara continua, amb avenços i retrocessos, si bé en un context genèric de davallada encara que per exemple el govern socialdemòcrata de l’Estat francès, on participen socialistes, comunistes i d’altres col·lectius, ha implantat per llei la jornada de 35 hores. La tradició històrica del moviment obrer europeu és un factor que encara permet oferir una certa resistència a l’ofensiva neoliberalitzadora en alguns estats. Molts partits socialdemòcrates han tornat al poder (significatiu és el cas alemany, en què s’ha posat fi a dues dècades de govern de la CDU). Això no significa que les retallades socials s’aturin, però potser es faran de manera més lenta o diferent, tot depenent de la capacitat de resistència de les classes populars dels diferents estats. Als de l’àmbit mediterrani, per exemple, la precarietat, els sous i la retallades socials són majors. De tota manera, les multinacionals continuaran evadint i condicionant sense cap trava les legislacions europees teòricament més "progressistes", cercant mà d’obra barata i facilitats per contaminar a l’Europa del Sud, de l’Est, i sobretot al Nord d’Àfrica.

Pel que fa a les nacions no hegemòniques del Regne Unit, la situació política s’ha mogut. S’han produït reformes administratives amb les devolucions autonòmiques a Escòcia i al País de Gal·les. Irlanda del Nord, per la seva part, està immersa en un procés de resolució del conflicte que l’enfronta amb el Regne Unit, que haurà de conduir, en un termini no gaire llunyà, a un procés sobiranista que la porti a la reunificació amb la República d’Irlanda.

La situació a l’Est d’Europa continua sent molt problemàtica. Així, per aconseguir el "somni daurat" d’entrar a la UE molts estats practiquen polítiques de retallades brutals en la despesa social (propugnades per organismes com l’FMI, el Banc Mundial, etc.), les quals repercuteixen greument en una població que ja estava malmesa anteriorment. Les seves economies estan sent controlades per la UE (o, per ser més exactes, Alemanya) i els EUA

Als Balcans l’OTAN, i per tant, els Estats Units han aprofitat la política de repressió del govern serbi contra els albanokosovars i ha aconseguit posar un cap de pont en una zona tradicionalment conflictiva, fet que ha demostrat un altre cop que només "qui té la seva llicència" pot violar els drets humans.

El Mediterrani oriental continua sent una zona de tradicional domini dels Estats Units i dels seus aliats europeus. Els governs d’estats com Turquia, Israel, Egipte, Jordània (i ja més al Proper Orient l’Aràbia Saudita i tot el conjunt de petits emirats petroliers) són fidels i per tant poden violar qualsevol convenció humanitària mentre garanteixin el domini occidental dels recursos econòmics de la zona. En contrast amb el cas kosovar, el poble kurd, que pateix una gran opressió, té la desgràcia de no comptar "humanitàriament" com el seu homònim balcànic. Ni la constant violació dels drets humans ni la recent (i sospitosa, per la forma en què es va dur a terme) detenció del líder del PKK, Abdullah Ocalan, per l’Estat turc no semblen importar a la UE, que ja sembla que admetrà l’Estat turc com a futur membre de la Unió a condició de guardar una aparença de "democràcia".

Al Nord d’Àfrica la situació és explosiva. El conjunt d’estats que ocupen aquest territori nord-africà han accentuat la dependència de la UE, quan no continuen dessagnats per duríssimes guerres civils com passa a Algèria. Com ja s’apuntava a l’anterior anàlisi, els governs de la zona són a la pràctica dictatorials o semidictatorials. La mort del rei Hassan II de Marroc i la successió pel seu fill Mohamed se’ns ha venut com un pas important cap a la "democràcia", però malgrat algunes tímides reformes, es continuen violant els drets humans d’opositors, amazhigs, saharauis i, no ho oblidem pas, de les dones. Els desequilibris socioeconòmics provocats per la intervenció europea i la col·laboració i abús de les elits governants ja ha donat peu a l’auge de moviments islamistes ultraortodoxos, que han sabut recollir el descontent popular contra governs dictatorials mitjançant el seu "treball social" (assistència social als pobres, dones, etc., que evidentment no era desinteressada, sinó que es feia a canvi d’una submissió absoluta a les interpretacions més conservadores del Coran). Tot i això, la força de la religió varia molt segons l’Estat: per exemple, Tunis i Líbia tenen una legislació com a mínim formal que si bé no arriba a la separació entre religió i Estat, és més oberta. En concret, Tunis recull drets com l’avortament en determinats supòsits i en tots dos estats la dona té un marge de llibertat més ampli, si bé encara insuficient. L’ara pragmàtic "arabisme estatalista" (que no és precisament el panararabisme nacionalista i antioccidental practicat per Nasser als anys cinquanta) continua sent majoritari als governs, la qual cosa permet la inversió de les multinacionals europees i també nord-americanes, que d’aquesta manera esquiven la legislació laboral més desenvolupada a Europa i obtenen una mà d’obra barata, a més de fomentar la repressió de les cultures no àrabs (amazhigs). Els desequilibris socioeconòmics provocats per la intervenció europea, les polítiques d’unes elits corruptes i els conflictes armats provoquen que allaus de població s’atreveixin a creuar l’estret arriscant les seves vides per intentar arribar al "paradís europeu".

Tot i aquest context poc favorable, els moviments democratitzadors continuen lluitant, sobretot l’amazhig o el saharaui, malgrat l’abandó occidental.

Un cas diferent és Líbia, que continua amb la seva experiència particular, malgrat haver fet alguna concessió per evitar el seu aïllament internacional.

Si no es solucionen, aquests grans desequilibris entre les dues riberes del Mediterrani seran una font d’importants conflictes ocasionats per l’aparent "contradicció" entre una Europa que necessita una mà d’obra (barata, és clar) que "no disposa" (mentre al Nord d’Àfrica un gran sector de la població s’endeuta econòmicament i s’arrisca personalment per cercar treball a Europa) i una UE que construeix una frontera al seu flanc sud per, segons ells, impedir el flux migratori. Aquesta aparent dicotomia s’explica perquè els estats no persegueixen les empreses que s’enriqueixen gràcies a l’ús d’una mà d’obra en condicions infrahumanes, que s’aprofita de la seva condició "d’il·legals". Aquesta situació coincideix amb un greu augment del racisme i la xenofòbia, fomentats pels grans poders econòmics per provocar l’enfrontament entre els treballadors autòctons i els nord-africans i evitar així que aquests confraternitzin i actuïn contra la patronal.

A l’Estat francès el govern de "centre-esquerra" de Jospin, producte d’un pacte entre el PSF, el PCF i els Verds, també pressionat per nombrosos moviments populars (com ara els aturats) i sindicats, ha impulsat certes reformes, com la llei de les 35 hores, i altres polítiques socials, que si bé cal considerar reformistes, contrasten positivament amb el panorama mundial, en què s’imposen les polítiques neoliberals més dràstiques. Ara bé, pel que fa a la qüestió nacional aquest govern no sembla tenir el mateix tarannà. La reticència a signar al Carta Europea de les Llengües Minoritàries, el centralisme, l’obligatorietat del francès i la negativa de declarar oficials i ensenyar a les escoles públiques la resta de llengües que es parlen a l’Estat francès, etc. continuen. La col·laboració en l’anomenada "lluita antiterrorista" amb l’Estat espanyol és total, amb detencions, persecucions i extradicions (és possible que a canvi de quines contraprestacions econòmiques), les quals han sigut una constant fins i tot durant la treva de l’organització armada ETA. Ja veurem com es comporta l’Estat francès davant la nova treva que s’ha proclamat a Còrsega.

És cert que a la Catalunya Nord hi ha una certa revifalla de la consciència nacional, no vertebrada políticament, de caire cultural, i que fins i tot es produeixen fenòmens d’identificació col·lectiva en àmbits com l’esport, però malgrat la feina d’algunes entitats, la llengua i la cultura catalanes continuen en una situació molt precàries i les estructures centralistes de l’Estat francès (departaments, etc.) no sembla que es puguin qüestionar.

La situació a l’Estat espanyol ha sigut complexa i nefasta en aquests anys, i segons es veu, encara pot ser pitjor en els anys següents. En general ha continuat la tònica ja apuntada en l’anàlisi de la VI Assemblea: ofensiva espanyolista, suport de CiU al PP i involució democràtica (que s’ha pogut veure en la major repressió policial que han viscut els diferents moviments socials, els estudiants i els independentistes) en un context de creixement econòmic (òbviament gens equitativament repartit) que ha afavorit la imatge de "bons gestors" del PP.

No obstant això, hi ha hagut fets transcendentals en aquest període a nivell polític. Un va ser en el seu moment la "Declaració de Barcelona", signada per CiU, el PNB i el BNG. En el seu moment va cridar l’atenció per tractar-se d’un pacte entre diferents partits de les nacions oprimides per l’Estat espanyol, indiferentment, en aquest cas, de si tenien una orientació conservadora o socialdemòcrata. Va ser molt criticada pel govern central però en el fons només pretenia reformar certs aspectes de la Constitució perquè reconegués la plurinacionalitat de l’Estat espanyol. Aquesta "Declaració de Barcelona", tot i les grans limitacions que tenia, amenaçava de deixar descol·locades forces com ERC o EA, però va quedar en un segon pla per un esdeveniment que hauria de tenir encara molta més transcendència política.

En efecte: al mes de setembre de 1998, poc després que a Euskal Herria PNB, HB, EA, i IU-EB juntament amb sindicats i diferents entitats i moviments socials signessin el "Pacte de Lizarra" (un acord que intentava oferir una sortida política i negociada al conflicte basc a partir del reconeixement del dret a l’autodeterminació), ETA declarava una treva indefinida. Aquesta era una situació que obria en un principi grans perspectives i esperances. En la ment de tots estava el cas irlandès.

Feia tres anys, ETA ja havia proposat a la seva "Alternativa Democràtica" una solució de caire polític per acabar amb el conflicte. La base era l’exercici amb garanties del dret a l’autodeterminació del poble basc. I l’exercici d’aquest dret ara també era reconegut com una de les principals solucions pels partits, entitats, sindicats i moviments socials signants de Lizarra. Aquesta via de solució deixava el poder de decisió a les mans dels bascos i les basques, amb la qual cosa s’abandonava en certa manera l’esquema de negociació que havia plantejat l’esquerra abertzale fins a les fracassades converses d’Argel. En aquest esquema la ciutadania i la resta de forces polítiques i socials eren simples espectadors d’un procés de negociació entre ETA i l’Estat espanyol.

Però ara apareixia un nou concepte (la construcció nacional) que s’afegia al plantejament anterior. Aquest concepte permetia implicar el conjunt de partits, sindicats i organismes socials abertzales en un procés de construcció d’Euskal Herria a partir de dos eixos: territorialitat i sobirania. D’aquesta manera, l’esquerra abertzale corregia l’error anterior d’haver volgut prescindir de forces abertzales tan importants com el PNB o ELA en la solució del conflicte entre Euskal Herria i els estats espanyol i francès. Sens dubte, la implicació d’aquestes forces polítiques i sindicals es produïa perquè havien arribat a la convicció (sobretot ELA i part del PNB) que el marc estatutari estava esgotat. El concepte de construcció nacional semblava també implicar que ETA deixava la iniciativa a les forces polítiques i sindicals legals. En certa manera, semblava com si es volgués prescindir del que fessin els estats ocupants i es confiava en la capacitat d’aquelles forces de generar un procés que portés a la sobirania. Evidentment, aquest nou plantejament que semblava apuntar-se contenia elements contradictoris amb el model de l’Alternativa Democràtica, fet que esdevindria un handicap per a l’esquerra abertzale.

A banda de generar molta il·lusió i esperances, la nova situació provocada per la treva va permetre a les forces abertzales tornar a guanyar les eleccions al Parlament de les tres províncies i endegar la Udalbitza, una iniciativa política novedosa i engrescadora. Però sobretot va permetre que després de vint anys es posés en qüestió l’estructura del mateix Estat espanyol. En aquells primers mesos de treva l’Estat espanyol anava a remolc dels esdeveniments i les organitzacions abertzales portaven la iniciativa política.

La reacció del PP i el PSOE va ser tancar files i obstruir el procés. La Constitució espanyola es va convertir en el text sagrat intocable i cap d’aquests partits semblava recordar afirmacions com que "sense violència es podia parlar de tot". En aquesta posició immobilista aquests dos partits van comptar amb la col·laboració incondicional i gairebé unànime de l’anomenada "Brunete mediàtica", és a dir, de tot l’entramat mediaticofinancer que controla la majoria dels mitjans de comunicació a l’Estat espanyol. (Aquest factor no s’ha de menystenir en l’anomenada societat de masses, sinó que cal ressaltar-ne la importància. El PNB, un partit de dretes, se n’ha fet ben conscient aquests dos darrers anys.)

Després d’un any i mig d’inactivitat, el novembre de 1999, ETA va donar per acabada la treva. Per què ha fracassat, si més no momentàniament, la possibilitat d’una solució política i dialogada al conflicte? Essencialment, cal tenir en compte tres factors:

Alguns també apuntarien com a error d’esquerra abertzale el fet d’haver confiat massa en el PNB, però s’ha de tenir en compte que en l’acció política no tot és previsible i que aquesta aposta era la millor que tenien al seu abast, tenint en compte la situació en què es trobava després del juliol de 1997.

L’acabament de la treva va coincidir gairebé amb l’acabament de la legislatura espanyola i l’inici de la campanya per a les eleccions al Parlament espanyol, que van donar la majoria absoluta al PP. La denominada pel govern "lluita antiterrorista", juntament amb el creixement econòmic, havien sigut els pilars de la legislatura d’Aznar. La imatge de "fermesa" contra els anomenats "violents", juntament amb un fort nacionalisme espanyol i una intensíssima campanya mediàtica, s’havia amortitzat en un ampli suport popular al govern. Per altra banda, el creixement econòmic mundial va afavorir també al PP que no dubtava a atribuir a la seva política econòmica la reducció del nombre d’aturats, tot i que els nivells de precarietat continuen sent altíssims.

De res va servir l’aliança feta a corre-cuita entre PSOE i IU (amb les renúncies programàtiques d’IU pel que fa a l’abolició de les ETTs, a sortir de l’OTAN, etc.). Ambdues formacions han estat fortament castigades electoralment i un partit de dretes espanyolista ha obtingut la majoria absoluta. L’elevat nombre d’abstenció, sobretot d’antics votants d’esquerres desencantats amb els partits tradicionals, és també un fet que cal remarcar. Després de set anys, CiU no podrà condicionar directament la política del govern central de l’Estat espanyol.

torna a dalt

En l’actual procés de recomposició capitalista, els Països Catalans ocupats pels estats espanyol i francès, es troben immersos en el procés de formació d’una nova zona de poder capitalista –la UE– que, ara per ara, s’està estructurant com una zona monetària i de mercat comú –amb una forta hegemonia alemanya–, però amb uns aparells polític i militar encara molt febles i plens de contradiccions (d’una banda per la resistència als canvis per part de les oligarquies estatals i, d’altra banda, per les relacions i dependències d’algunes oligarquies respecte als EUA). Aquesta situació fa que el conjunt de la UE resti encara formalment supeditada sota l’hegemonia nord-americana, amb una capacitat d’incidència política i militar pròpia molt baixa, tal com es pot comprovar en les situacions conflictives que es donen en el seu entorn geopolític pròxim (l’Est europeu, l’Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica, etc.).

L’especial evolució de la UE i de la conflictivitat política i social en el seu àmbit geopolític pròxim condiciona alguns dels aspectes bàsics de la conjuntura política del nostre país:

S’està produint recentment un rearmament de l’espanyolisme i del jacobinisme francès amb maniobres creixents de manipulació i de repressió. L’agressivitat més gran contra les identitats nacionals no espanyoles ni franceses per part d’aquests Estats té lloc en bona part a causa d’un fenomen general d’indeterminació en el nivell simbòlic provocat per la crisi simbòlica dels Estats-nació lligada a les recomposicions que acompanyen la construcció de la Unió Europea. Aquests Estats actuen realment com si la seva perspectiva fos destruir totalment les nacions sotmeses abans que no pogués ser realitat una unitat política continental menys marcada pels àmbits i per les polítiques culturals estatals.

La situació actual del moviment obrer és difícil. La consciència de classe està molt diluïda. La ideologia dominant, que fomenta l’individualisme a ultrança ha penetrat en amplis sectors de la població treballadora. I no només això. El reformisme, vist com a única solució per "esmorteir" les desigualtats socials, també ha fet impacte en la consciència de la majoria de les classes populars. Poca gent pensa de veritat en solucions revolucionàries i els que tenen idees actives de participar políticament ho fan en partits que han renunciat a canviar el model socioeconòmic i, vistos els darrers resultats electorals, fins i tot en d’altres d’ideologia clarament conservadora, encara que només ho facin com a votants. La famosa "unitat d’esquerres a nivell estatal", el pacte PSOE-IU, va passar per la renúncia d’IU a la desaparició de les ETTs, a la imposició immediata de les 35 hores per llei, a la sortida de l’OTAN i la UEO…, mentre que els partits polítics que proposen canvis socioeconòmics més rellevants són marginals, o bé estan en un procés de davallada.

La situació del moviment sindical és clarament reveladora de tot el que s’acaba d’exposar. Cal entendre que només aproximadament el 10% de la població treballadora està sindicalitzada i la gran majoria està afiliada al dos grans sindicats estatals, la UGT i CCOO, les direccions dels quals han caigut des de fa temps en un reformisme i un coorporativisme que en molts casos han perjudicat la classe treballadora. La reforma laboral de 1997 en va ser la mostra més evident. És cert que les bases, sobretot a CCOO, no estan sempre d’acord amb les decisions de la direcció. En aquest sindicat hi ha un "Sector Crític" força important, però fins ara ha estat incapaç de fer canviar la política general de Comissions.

Existeixen altres sindicats, com ara l’anarcosindicalista CGT, que té una certa força en determinats sectors i que encara no ha caigut en aquest reformisme tan descarat, però no tenen el poder d’UGT i CCOO. També hi ha sindicats de ram que, com la CGT, es van posicionar en contra de l’última reforma i que fan un sindicalisme més reivindicatiu, però la realitat és que manquem de sindicats nacionals i de classe amb força, és a dir, que no hagin abandonat la defensa dels treballadors però que només actuïn al marc nacional dels Països Catalans. Els pocs que així es proclamen són molt petits (CSC, COS, etc.), en contrast amb ELA i LAB a Euskal Herria o la CIG a Galícia.

D’altra banda, cal assenyalar que, encara que no existeixi un moviment ecologista fort, unit i polititzat a nivell de Països catalans, els moviments locals de defensa del territori estan adquirint darrerament, en moltes comarques, una certa força fins al punt de poder aturar o fer modificar projectes i negocis especulatius. Entre d’altres, podem recordar els moviments desenvolupats a l’Horta en defensa de les terres de conreu, els de la comarca de la Selva i les Gavarres contra les línies d’alta tensió, els del Vallès contra el Quart Cinturó, els del Montsant contra els parcs eòlics, els del Pallars contra l’ampliació de les pistes de Baquèira-Beret i d’altres que afecten diverses comarques, com els que s’han organitzat contra incineradores, abocadors de residus, abocaments tòxics, camps de golf, contra el TAV, etc.

Tot això no es pot entendre sense analitzar breument la conjuntura sociolaboral d’aquest context, que ens ajuda a comprendre l’actual situació. En començar la legislatura el Partit Popular, a Catalunya hi havia al voltant de mig milió d’aturats i aturades i dels nous contractes només un 5 % eren fixos. És cert que el cicle econòmic favorable ha fet que l’atur disminuexi, però no tant com diuen les dades oficials. Per exemple, segons l’OTG, al Principat al febrer hi havia 175.657 aturats (un 6,53 % de la població activa, però les dades de l’EPA de l’últim trimestre del 99 parlen de 270.300 aturades i aturats (10,06 %), mentre que al País Valencià n’hi havia 228.600 (13,37 %) i a les Illes 24.500 (7,48 %). Sembla un descens considerable, però cal tenir en compte que amb la "reforma" només s’ha aconseguit que els contractes fixos pugin fins un 10-12 % de la nova ocupació creada, tot i ser del nou model (de quatre anys), és a dir, més fàcilment rescindibles. A més, no es diu que la majoria de contractes són precaris, temporals, a temps parcial i que per exemple la taxa d’atur femenina continua sent el doble d’alta que la masculina.

Les ETTs continuen ocupant cada vegada més mercat. La reforma que s’ha fet últimament millora la situació anterior, però ni de lluny acaba amb els abusos i la precarietat que fomenten aquestes empreses, ni de fet s’equipara realment el salari amb els treballadors no contractats per ETTs, ja que aquesta només es fa en el concepte de salari base, en el qual no s’inclouen les primes, incentius o les millores que certes empreses tenen respecte dels convenis col·lectius sectorials. Encara hi ha condicions pitjors: nombroses empreses vulneren la legislació actual. Aprofitant el buit legal existent, moltes empreses de "serveis" o de "Merchandising" ofereixen unes condicions laborals pèssimes. L’economia submergida és un sector que creix a la perifèria de les grans ciutats, amb gran nombre de tallers clandestins on treballen dones, immigrants "il·legals", etc, sense cap tipus de contracte.

Per tant, tot i la "millora" relativa, la situació actual és força preocupant i encara genera una gran inseguretat per a les persones, ja que aconseguir una feina fixa i segura continua sent una quimera només accessible a uns pocs. Si tenim en compte que la ideologia dominant del pensament únic ha fet forat en les masses i aquesta situació laboral, en què arriscar-se a defensar uns drets o unes millores pot comportar immediatament la pèrdua de la feina, no ha d’estranyar la lamentable situació del moviment obrer i el baix percentatge de sindicació (i la mala premsa que tenen els sindicats entre la majoria de la població). Les alternatives organitzades estan en hores baixes. Moviments contra l’atur que en el passat havien tingut una relativa força han passat per un període de decadència i conflictes interns i estan actualment en un període de reestructuració. Els sindicats majoritaris ja sabem què han fet, i per ara no hi ha ni una alternativa política consistent amb força ni un moviment obrer que de veritat amenaci el poder econòmic.

Els treballadors del camp tampoc és troben en una situació afalagadora. Depenen en molts casos de la conjuntura europea, de les quotes de producció fixades per la UE i de les subvencions que aquesta destina al sector.

El sindicalisme en el camp està força desenvolupat i té una forta implantació al Principat i al País valencià, gràcies a la Unió de Pagesos i a la Unió de Llauradors, respectivament.

En el cas del Principat, cal destacar que el 80% del pagesos i ramaders estan sindicats a Unió de Pagesos, cosa que fa que aquest sindicat sigui important i divers. UP està dividit en dos sectors, un dels quals gestiona i assessora els tràmits dels treballadors del camp, mentre que l’altre, que actualment dirigeix el sindicat, és molt més reivindicatiu i amb una clara postura contraria a l’actual política agrària, tant pel que fa al govern de la Generalitat com pel que fa als governs Madrid i Brussel·les.

A les primeres eleccions democratiques (1997) a les Cambres Agràries del Principat, UP va assolir el 70% dels vots, la qual cosa va deixar fora o amb molts pocs representants el sindicat de la patronal, Sant Isidre, dirigit per F. Xavier Marimon.

A les darreres eleccions a les cambres agràries del 1999, UP ha augmentat un 4% els seus resultats anteriors i ha denunciat el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca per les coaccions a molts ajuntaments perquè manipulessin el cens de treballadors del camp.

Aquest mateix any UP es va convertir en el primer sindicat de l’Estat la direcció del qual fou jutjada a Lleida, sota la denúncia d’atemptat contra la salut pública en un assalt a la Delegació d’Agricultura de Lleida.

D’altra banda, no podem oblidar les condicions laborals que pateixen arreu dels Països Catalans molts immigrants, sobretot en en les feines de l’agricultura intensiva.

Tot el que s’acaba de comentar no és pas una realitat uniforme, ja que com ja es va explicar a les ponències de la VI assemblea la realitat socioeconòmica del Països Catalans és molt diversa. En general, però, pensem que aquesta realitat confirma el que ja s’hi apuntava.

A banda del moviment obrer, hi ha un ampli ventall de moviments socials que per motius demogràfics econòmics i socials s’ubiquen en gran part a les grans aglomeracions urbanes. Recollir-los tots seria una feina difícil, així que ens centrarem sobretot en els més rellevants.

Un exemple seria el moviment veïnal. Aquest, que en el passat havia sigut un dels puntals de la mobilització popular, també passa per un període difícil i confús, ja que continua dins el reformisme. En molts casos les associacions veïnals locals estan en major o menor mesura controlades per militants de diversos partits, que mobilitzaran i conscienciaran més o menys d’acord amb la seva ideologia i interessos. Hi ha casos excepcionals, com va ser i és la mobilització veïnal contra els nous impostos en el rebut de l’aigua, l’única mobilització veïnal global rellevant que s’ha produït en els últims anys. Hi ha, és clar, excepcions locals, però de fet en conjunt el moviment veïnal ha perdut, des de fa molt temps, l’esperit de lluita que l’havia caracteritzat en els últims anys del franquisme i durant els primers de la transició.

Un altre moviment que en els últims temps ha estat important, sobretot per diversos esdeveniments repressius que l’han posat molt d’actualitat, és l’anomenat "Moviment Okupa". Aquest generalment es declara "antisistema" i com tothom sap se centra en l’ocupació d’espais abandonats amb l’objectiu de convertir-los en espais alternatius, centres socials. Respecte a aquest moviment no es pot parlar d’una coordinació real entre les diferents assemblees existents, sinó que cadascuna és autònoma, tot i tenir uns trets generals comuns. És per això que podem trobar assemblees ocupes amb un bon funcionament, obert, amb voluntat de mobilització, que ofereixen un espai alternatiu per a l’organització d’activitats i de debat destinades als joves. Però també en podem trobar de més tancades, sense gaire voluntat d’incidència en l’entorn on estan situades, destinades a un nucli concret de persones i poca cosa més.

No podem oblidar el moviment estudiantil. Aquest, afectat per aquesta conjuntura general dretanitzadora i desideologitzadora imposada pel "Pensament Únic", també està en hores baixes respecte d’altres èpoques, però en segons quins llocs i edats, està realitzant una feina important i conserva una capacitat de reacció davant la constant privatització que es vol imposar en el sistema educatiu.

A nivell de secundària és potser on el moviment estudiantil ha decaigut més, en un procés paral·lel a la desconscienciació de grant part de l’alumnat. Tenim un context de degradació de l’escola pública fomentada pels organismes institucionals, que inverteixen cada cop més en l’escola concertada i privada, on es fa una selecció de l’alumnat, mentre que les escoles i instituts públics esdevenen "guetos", ja que s’hi acumulen els alumnes "conflictius" per la seva condició econòmicosocial, alhora que no se’ls dota dels suficients mitjans per fer front a aquesta situació. En aquest context només una part del professorat es mobilitza i, si bé els alumnes encara ho fan, la intensitat i la quantitat és la mateixa de fa uns anys.

En l’àmbit universitari la situació és complexa. Continua la progressiva privatització de l’ensenyament. Entitats privades es fan càrrec de la matriculació i de diversos serveis que teòricament haurien d’estar sota gestió pública. La continua pujada de taxes, el sistema d’accés a la universitat, el diferent tracte que es dóna a les diferents universitats per part dels organismes de govern, la voluntat de reduir la participació dels estudiants als claustres i augmentar el poder de decisió de les empreses privades (el famós ´Informe Bricall"), etc. són símptomes d’una situació preocupant.

El moviment estudiantil està més o menys organitzat segons les universitats i facultats. Tot i que en moments puntuals (com per exemple davant l’agressió policial a la UAB) la resposta estudiantil pot ser molt important, de mica en mica costa mobilitzar més la gent, fins i tot per temes estrictament estudiantils. Però encara hi ha una important capacitat de resposta davant el procés de privatització de l’ensenyament, com per exemple les últimes manifestacions massives en defensa de la Universitat Pública.

No tota la lluita a les universitats té aquest component, ja que s’han fet mobilitzacions de solidaritat amb determinats col·lectius de treballadors o en defensa de la llengua catalana. Tot i així, el panorama actual és incert i es preveuen temps difícils per als i les estudiants o les persones que tinguin intenció de ser-ho i que no tinguin suficients recursos econòmics.

El moviment feminista o els moviments per la llibertat sexual continuen existint, tot i que també continuen estant en sintonia amb el reformisme general i estan cada cop més despolititzats. I la situació dels seus col·lectius no és que sigui millor que en èpoques recentment immediates, com ho mostren els altíssims índexs de violència que es produeixen contra la dona, el fet que l’atur femení sigui el doble que el masculí o que l’homofòbia encara estigui popularment estesa.

Moviments com l’antimilitarista també han perdut la seva antiga força, mentre que d’altres que podrien recollir el fruit d’una sensibilitat teòricament més estesa (i més fàcilment assumible), com ara l’ecologista, estan en davallada a nivell organitzatiu.

Tot i la conjuntura negativa, encara hi ha moviments de solidaritat amb altres pobles i estats, especialment amb els d’Amèrica Llatina (entre els quals sens dubte destaca Cuba, Centreamèrica i també els estats del "con sud" que van patir sagnants dictadures). Lentament, s’estan apareixent nous moviments que intenten exposar la realitat d’altres pobles menys coneguts i fortament reprimits (com el cas del Kurdistan). Existeix una consciència relativament sensible a la problemàtica del Tercer Món, encara que en molts casos només s’articuli col·laborant econòmicament amb ONGs, sense arribar a plantejar una solució política (i econòmica) al problema. No obstant això, és més fàcil de vegades incidir en la població mitjançant la denúncia d’aquesta realitat que amb la d’altres més properes. Un exemple d’aquest grau de receptivitat de la població va ser la recent campanya de la Consulta Popular per l’Abolició del Deute Extern dels països empobrits del Tercer Món, i la prohibició de la Junta Electoral Central.

En canvi, fer la societat més receptiva davant la repressió policial per motius polítics i econòmics a casa nostra sembla més difícil llevat que es produeixin fets tan evidents com el de la Universitat Autònoma de Barcelona, on per la rellevància del lloc on es van produir no van poder ser tapats com tants d’altres. Això no vol dir pas que no existeixi un moviment antirepressiu, però a aquest li és més difícil connectar amb la majoria de la població, que desconeix o rep tergiversadament les notícies. Davant temes com el racisme, la resposta social és més contundent, tot i l’augment de les actituds xenòfobes que hi ha hagut en els últims anys. En canvi, quan hi ha repressió policial per motius polítics (com passa, per exemple, amb molts joves, els quals són criminalitzats qualificant-los sempre de "violents", "independentistes", "vinculats a Jarrai", etc., epítets que mai sentirem, per exemple, en referència als conflictes dels obrers de la mineria Asturiana) no es produeix la mateixa resposta.

Per altra banda, fent una mica de crítica constructiva, també hi ha la tendència de diferents moviments a "cercar referents", fins i tot aliens als Països Catalans, sublimant-los per sobre de les necessitats polítiques pròpies. Entenguem-nos: la solidaritat amb les persones i pobles és sempre necessària, però no cal defugir de la nostra realitat políticosocial, cosa de vegades es fa per la major dificultat d’actuar políticament en el marc propi, ja que és més fàcil agafar-se exclusivament al referent extern.

De tota manera, el moviment antirepressiu sol anar, com en part és comprensible, "a la contra", és a dir, en resposta als esdeveniments. Però caldrà anar atents amb la progressiva "popularitat" de les polítiques de "mà dura" fomentades per Interior, que semblen tenir força receptivitat com a mètode a resoldre determinats problemes polítics i socials. Aquesta popularitat és un exemple de la progressiva expansió del conservadurisme.

Com ja s’havia puntualitzat en altres anàlisis, la situació de la llengua catalana és més precària i on l’espanyolisme polític sembla tenir més força és on han sorgit moviments de defensa de la cultura, la llengua i la identitat nacional (s’hi esmentaven el Bloc de Progrés Jaume I, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear), moviments amb ampli suport popular tot i la conjuntura desfavorable del territori on es desenvolupen. Per contra, s’hi remarcava que al Principat, on en teoria hi ha més consciència nacional i organitzacions polítiques que es defineixen com a "nacionalistes", no existien aquests moviments. El panorama en aquests dos anys no ha canviat gaire al Principat (amb la petita excepció dels "correllengües", de la CAL). Sembla ser que la institucionalització de les diferents opcions polítiques i l’aparent "bon estat" de la normalització del català que ens predica CiU hagin fet perdre consciència a la població, consciència que es recupera allà on les agressions contra la llengua són més dures (País Valencià, ses Illes o la Catalunya Nord).

I la situació al Principat no es que sigui un llit de roses, ja que l’ús social del català continua limitat a la gent catalanoparlant i a diverses institucions de la Generalitat. La majoria de la gent d’origen immigrant, la majoria de les empreses, la Justícia, etc. continuen fent servir la llengua castellana de manera gairebé exclusiva. No oblidem que la llengua és percebuda per la majoria de la població com una eina de comunicació (sense parar-se a analitzar els factors polítics i econòmics que expandeixen o fan extingir les llengües) i que si no és considerada útil i necessària en la vida diària, de res servirà que tothom o gairebé tothom la conegui o l’entengui si a l’hora de la veritat no es fa servir perquè no se’n té necessitat.

Malgrat la difícil situació que es dóna en tots els Països Catalans (més dura al País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes, però també al Principat) encara hi ha iniciatives com, per exemple, la del Tercer Congrés de Cultura Catalana, que tot i no comptar amb el suport oficial, intenten vertebrar i reforçar el vessant cultural en tots els seus àmbits.

Com a consecucions concretes en el sentit de plantejar i afavorir la unitat dels Països Catalans cal recordar iniciatives com la unitat dels estudiants independentistes dels Països Catalans en una Coordinadora, l’Aplec dels Països Catalans de finals de maig i sobretot les mobilitzacions i reunions del 6 de maig a València (concretament l’Assemblea de batlles i regidors de cultura i de medi ambient dels Països Catalans).

Un aspecte interessant de valorar fa referència als debats en curs en el moment present al si de la societat catalana. La detecció dels debats en curs pot ésser útil per orientar punts de possible incidència futura de la nostra activitat propagandística i ideològica.

Al si de la societat catalana, s’estan desenvolupant (tot i la distorsió provocada pels mitjans de comunicació oficials) diferents debats importants que assenyalen unes certes tendències en l’evolució de la consciència col·lectiva.

Un d’aquests debats ha girat entorn del dret a l’autodeterminació, que ha estat objecte de diverses reunions, la més importants de les quals ha estat la de les Jornades per l’Autodeterminació del Poble Català del 18 i 19 de setembre de 1999 a Barcelona. (Un any abans, entre el 21 i el 27 de novembre de 1998, hi havia hagut una Conferència Internacional d’experts en aquesta mateixa capital entorn del tema "L’aplicació de l’autodeterminació com a contribució a la prevenció de conflictes"). Finalment, el tercer Congrés de Cultura Catalana s’ha proposat de tractar aquesta qüestió, que ha estat assumida com a Tema 01.

Tot i la participació relativa amb què han comptat les tasques d’elaboració d’aquestes diferents reunions de debat (participació que pot abastar tan sols un miler escàs de persones en total) cal tenir en compte que la incidència que posseeixen pot arribar a ser molt més gran, a causa de la capacitat d’influència dels diferents sectors que hi han intervingut. En aquest cas, el que interessa remarcar és que els sectors més polititzats i dinàmics del país hauran de prendre forçosament com a referència aquestes elaboracions i les pràctiques que se’n derivin. La permeabilitat social de les propostes està en relació directa amb la situació del debat sobre la qüestió nacional. La sensibilització de diferents sectors de la societat i la preocupació d’algunes forces estatalistes mostren que ni a l’Estat espanyol ni a l’Estat francès, en l’època present de remodelació de l’espai europeu, el debat sobre l’autodeterminació no és un debat tancat (evidentment, són els casos basc i cors els que posen actualment més en evidència les limitacions dels marcs polítics vigents).

La difusió d’obres com "Jo no sóc espanyol", o l’extensió d’uns referents de cultura política favorable a l’autodeterminació a partir dels debats generats entorn de la treva d’ETA, van en aquest sentit.. Es tracta, però, d’iniciatives que al nostre país no es veuen multiplicades per una propaganda eficaç.

Des del punt de vista dels plantejaments, el contingut més avançat políticament al nostre país, entorn del dret a l’autodeterminació, sembla que és el que s’ha formulat al si del tercer Congrés de Cultura Catalana. Els plantejaments principals del Congrés són d’un doble ordre:

El desenvolupament d’una mena de moviment com aquest tindria la funció d’aplegar els sectors més moderats de la societat civil (Entitats cíviques i culturals, Col·legis professionals, Universitats, etc.) i s’arribaria així a sectors als quals no s’hauria arribat per altres mitjans de mobilització. El desplegament d’aquest moviment seria posterior al Congrés de Cultura Catalana i es podria desplegar de manera paral·lela a d’altres propostes que s’estan promovent des de diferents sectors en el sentit de la defensa política de la nació catalana (xirinaquisme, moviment pel cens nacional, etc.), propostes que en el seu estadi actual es preveuen com de difícil desplegament.

De moment, aquest procés de masses no està prou madur i el Congrés en les seves resolucions s’ha compromès a desenvolupar en un primer moment el Fòrum per l’Autodeterminació com a pas previ.

Un altre debat important s’ha desenvolupat entorn de la multiculturalitat i la identitat, tema que ha estat objecte d’un nombre important de llibres, articles i programes de RTV. Diferents esdeveniments han mantingut viu aquest debat a la societat, que als Països Catalans s’ha iniciat des de fa uns quants anys al voltant de diferents organitzacions i entitats. Malgrat les limitacions i contradiccions, el més destacable en aquest cas és que s’ha desenvolupat un discurs que és fonamentalment antiracista. Una part dels pensadors més destacats (Terricabras, etc.) i dels professionals més actius (ensenyants, educadors etc.) posseeixen plantejaments que parteixen de la compatibilitat de l’antiracisme amb la defensa de la identitat nacional. Però els discursos dominants segregats pels òrgans ideològics del poder capitalista espanyol i francès són molt confusos i tendeixen o bé a mantenir veladament formes suavitzades de racisme, o bé a desviar les reivindicacions de la població immigrada nord-africana cap a objectius religiosos (fonamentalment islamistes), o bé a manipular la multiculturalitat per combatre la defensa de les identitats nacionals. Aquesta confusió és més greu encara perquè, per part dels sectors més rigorosos i més actius, no existeix encara un discurs sòlid i coherent que serveixi per plantejar adequadament el tema. Des del Tercer Congrés de Cultura Catalana (amb la ponència del Tema 04) es pensa fer avançar adequadament aquest debat donant coherència ideològica a l’actuació dels sectors més actius i conseqüents.

Com una qüestió lligada a un fenomen social molt viu cal remarcar també el tema de les desigualtat social envers les dones com a col·lectiu objecte d’una opressió especial, i de manera molt concreta, el de les agressions, contra les quals la consciència va avançant dins la societat catalana. (Aquest avanç no s’ha reflectit, però, en les estructures jurídiques que continuen arrossegant prejudicis masclistes).

De manera semblant, també ha aconseguit una important extensió social la consciència contra les desigualtats i agressions internacionals i molt concretament per la condonació del deute extern dels països pobres. La indignació provocada per l’agressió imperialista russa a Txetxènia no ha estat, però, objecte del ressò social que hauria pogut tenir a causa de la poca vitalitat mobilitzadora de l’independentisme. El cas del poble Kurd és més conegut gràcies als esforços dels moviments de solidaritat. Caldria treballar per donar més profunditat i extensió a aquests moviments de solidaritat que repercuteixen en una més àmplia acceptació social del dret a l’autodeterminació.

És especialment mal aprofitada la solidaritat amb el moviment d’alliberament basc, ja que més que un instrument de consciència nacional i social esdevé sovint un simple element de mimetisme a causa de la combinació de dos errors: la poca politització dels sectors catalans solidaris i la pràctica gairebé estrictament sucursalista desplegada per les organitzacions basques al nostre país.

Amb menys força, la lluita ideològica contra el treball precari i contra les ETT ha fet també importants progressos en els darrers anys, de manera que ha saltat les barreres de la marginació.

Des d’un altre punt de vista cal remarcar també la qüestió de l’estandardització lingüística de la llengua catalana, que havent-se destapat sobretot a partir de l’article de la revista "Els Marges" on es denunciaven les mancances del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, ha comportat posteriorment una certa polèmica (en revistes, llibres, congressos universitaris, etc.) i ha donat peu concretament a una convocatòria important de l’Institut d’Estudis Catalans, el novembre del 1999, per obrir socialment les formes de col·laboració en l’estandardització lingüística. La qüestió de l’estandardització és important, ja que l’enfocament existent abans d’aquest debat era dominada pels mitjans de comunicació barcelonins partidaris d’una llengua localista i espanyolitzada que dificultava el procés de formació d’un estàndard capaç de ser autònom de l’espanyol i reconegut en tot l’àmbit nacional. Aquesta tendència ara pot començar a canviar.

També cal assenyalar els aspectes negatius que s’han desenvolupat en el pla ideològic, reflectits en els avanços de les ideologies reaccionàries que han pres, sobretot en alguns àmbits socials, una més gran incidència. Entre els sectors socials més permeables al nacionalisme espanyol s’han desenvolupat, per exemple, remarcables comportaments racistes (casos de Terrassa i d’El Masnou). De manera general, cal assenyalar l’impacte negatiu que està tenint, dins l’Estat espanyol, la televisió en la banalització de les idees i en l’espanyolització especialment de la joventut. Aquests comentaris són aplicables no sols a les cadenes privades d’expressió espanyola sinó també a programes de cadenes d’expressió catalana com "La cosa nostra" o "Malalts de Tele", que reforcen la vinculació de la joventut amb l’star system espanyol més tronat, alhora que afebleixen la identitat lingüística amb la introducció massiva i indiscriminada de l’espanyol i no ajuden gens a elevar el nivell intel·lectual de l’audiència. Si no es modifiquen aquests continguts, les conseqüències que se’n recolliran d’aquí a uns anys poden ser esborronadores. Després d’uns decennis d’acció combinada del regionalisme convergent i d’espanyolització general, la consciència nacional es troba en una situació de perplexitat entre la tendència a la defensa dels drets nacionals que es desprèn lògicament de l’existència nacional mateixa i els missatges desmoralitzadors i espanyolitzadors emesos pels mateixos representants oficials que s’anomenen catalanistes. Només una normalització conceptual en el pla nacional pot donar coherència a la cultura col·lectiva. Un tractament adequat d’aquest tema serà fet en el decurs del Tercer Congrés de Cultura Catalana (Tema T06: L’àmbit nacional. Normalització conceptual).

Pel que fa al marc parlamentari, l’aspecte que més cal remarcar dins el conjunt dels Països Catalans és el canvi que ha tingut lloc a les Illes després de les darreres eleccions autonòmiques el mes de juny de 1999. Aquella conjuntura parlamentària va permetre el desplaçament del PP del poder autonòmic i la formació d’un govern d’esquerra reformista més sensible a les reivindicacions nacionals i ecologistes, que està permetent el desplegament de polítiques favorables als interessos de les classes populars de les Illes. En aquest moment no podem encara valorar l’abast d’aquests canvis, però de manera general es pot dir que han estat importants ja que ha representat el desplaçament del poder polític de les classes dominants tradicionals especuladores i espanyolistes. Des del punt de vista de l’àmbit nacional, aquest canvi polític ha tingut un efecte positiu en el sentit que, al cap de pocs mesos d’haver produït, el govern balear ja havia manifestat obertament la voluntat d’encetar formes de col·laboració amb d’altres territoris de llengua catalana, concretament amb el Principat de Catalunya.

Els altres organismes polítics principals, com ara el Parlament de Catalunya i el Parlament Valencià, es troben estancats en els seus plantejaments regionalistes i espanyolistes coneguts. Al País Valencià ha tingut lloc una lleu evolució del panorama polític amb l’enfonsament gradual de la Unió Valenciana i el bandejament dels sectors més anticatalans del diari Las Provincias. Podem dir que l’espanyolisme regionalista anticatalà ha estat desplaçat pel simple espanyolisme, sota unes formes que volen aparèixer com a una mica més civilitzades (malgrat no estar-se de combatre la cultura catalana d’una manera sistemàtica, com s’ha vist en ocasió de les propostes i mobilitzacions del 6 de maig del 2000 a València).

De manera general, sembla que també al si d’algunes institucions es desenvolupa una certa evolució en el sentit de la defensa del marc nacional, com ho mostra per exemple l’IEC amb les seves propostes d’extensió dels contactes de base i la fundació de delegacions a València i a Perpinyà etc. Amb un cert caire institucional, cal considerar també l’extensió de Casals Jaume I arreu dels Països Catalans (La Franja de Ponent, la Catalunya del Nord). En aquest punt cal observar la manca de Casals a l’àrea del Principat, limitació de difícil justificació, deguda sens dubte a pactes polítics amb les autoritats autonomistes.

En un camp institucional concret, el municipal, cal assenyalar la proposta impulsada per l’ACPV de creació d’una Assemblea de Regidors de cultura i de medi ambient de la Països Catalans, a partir del 6 de maig d’enguany.

Globalment, podem dir que aquestes darreres evolucions dels marcs institucionals van en un sentit favorable a les nostres propostes polítiques, encara que es tracti de tendències només tímidament desenvolupades.