L’Autodeterminació, en el camí de la Ruptura Democràtica per la Independència

Els darrers mesos, plens de tensions polítiques de tot mena, han estat difícils però també rics d’ensenyaments valuosos.

La crítica i la resistència al Tractat europeu (presentat com a Constitució Europea) ja va ser una primera ocasió de mostrar que hi havia centenars de milers de persones arreu dels països catalans amb una voluntat clara de construir una altra política, diferent de la que es vol instaurar des de les instàncies de poder d’Europa i dels Estats espanyol i francès, estructures interessades a promoure una societat fonamentada en les desigualtats socials i en la negació, la restricció i la persecució dels nostres drets individuals i col•lectius a una vida digna com a poble i com a nació, una situació injusta mantinguda per mitjà de la repressió i la manipulació informativa.

Els debats entorn dels Estatuts d’Autonomia que no han sortit tampoc de la misèria política dels seus principals protagonistes, han acabat de mostrar amb una impudicícia espectacular el caràcter profundament antidemocràtic de l’Estat espanyol en totes les seves instàncies polítiques i socials: des de les estructures del parlamentarisme monàrquic en general, fins al paper assumit per la monarquia espanyola mateixa, l’exèrcit espanyol, els jutges espanyols, l’església espanyola, etc. han mostrat una mentalitat tancada a les bases més elementals del funcionament democràtic i fonamentada en l’arrogància ignorant, pròpia d’aquelles estructures de poder que es conceben elles mateixes com a eternes i inamovibles dins la seva obcecació.

L’Estat espanyol no es pot reformar i ara ja sabem que va de dret cap a la seva autoimmolació, mantenint-se igual a ell mateix fins a la fi, de tan i tan unànimes que són les dèries absolutistes dels seus governants, des del PSOE al PP, passant per totes les escales de direcció de l’administració i de la societat.

Malgrat la col·laboració que han trobat en els polítics parlamentaristes catalans (gràcies sobretot a l’actuació del PP, del PSC-PSOE, CiU i IC, però també a les renúncies i la indecisió dels autoanomenats de l’esquerra nacional com el BNV i ERC), el sectors més conscients i dinàmics del poble català han sabut reaccionar i han convocat mobilitzacions en defensa de l’autodeterminació, que començaran aquest mateix 11 de febrer amb la manifestació convocada per la Campanya Unitària per l’Autodeterminació (CUA).

Dret de decidir, per a què?

La defensa del dret d’autodeterminació és fonamental perquè aquest dret de decidir per nosaltres mateixos i mateixes, no és tan sols l’expressió d’una idea abstracta, sinó que manifesta una voluntat d’incidir en la nostra vida quotidiana, evitant la ingerència i la manipulació de les oligarquies capitalistes de poder.

El que ens hi juguem, amb la defensa d’aquest dret de decidir, és la tria entre dos models de societat contraposats: en un costat tenim un model de societat fonamentat en l’explotació social, la desigualtat, la destrucció ecològica, els negocis fàcils sense cap perspectiva de futur, la manipulació i el menyspreu dels drets individuals i col·lectius de les classes populars i de la nació catalana. I, en un altre costat, les classes populars estem construint i defensant una societat fonamentada en la igualtat social, el desenvolupament sostenible i el respecte dels drets individuals i col·lectius.

La fi d’aquest poder oligàrquic dins el nostre país (el poder constituït pel conjunt de peces i elements de l’Estat espanyol, amb totes les seves dèries i estructures antidemocràtiques), no serà possible sense la ruptura democràtica que tindrà lloc en la nostra independència política, porta d’entrada a una nova societat que, deixant el llast del monarquisme transfranquista, es podrà construir republicana, igualitària, democràtica i lliure.

Des d’aquesta convicció, fem una crida a mobilitzar-nos per a posar fi a la nostra dominació, per a dir un prou definitiu a 300 anys de dominació i de submissió espanyoles damunt el nostre país, tot treballant també per a crear les condicions per a l’alliberament de la dominació francesa, al nord del nostre país. Entre el 2007 i el 2015 hem de construir els fonaments de la nostra independència política per mitjà dels avanços principals següents:

• L’extensió de la consciència del dret de decidir per tal de conquerir i exercir el dret d’autodeterminació.
• L’organització de les estructures populars de lluita (unitat popular) i dels fonaments polítics de la unitat d’acció independentista.
• La conquesta de l’hegemonia social al si de la nostra societat.
• La internacionalització de la causa de la nació catalana.

Només així serà possible posar fi a la dominació espanyola, tot donant protagonisme a un nou instrument polític construït lliurement pel poble català, en el desplegament de la seva mobilització col·lectiva.

Amb l’autodeterminació..., avancem cap a la independència!
Construïm la nostra llibertat col·lectiva!
Per la independència i el socialisme, Visca la terra!