Espanya és irreformable

Ni França ni Espanya. Independència i Socialisme

Tot obviant les manifestacions i les protestes generalitzades, els poders econòmics i militars nord-americans insisteixen en les seves polítiques de dominació, espoli, repressió i guerra arreu del món.

D’acord amb aquesta tònica, a casa nostra, els governs i els sectors socials i econòmics dominants insisteixen en les retallades de les llibertats i l’augment de la repressió, en la destrucció del medi natural, en la precarització i la desregularització laboral i social, en la privatització dels serveis i sectors públics, en l’espoli fiscal i en la negació sistemàtica i obsessiva dels nostres drets nacionals.

Totes aquestes polítiques, tot i que puguin comptar amb el suport de determinades majories parlamentàries, són radicalment antidemocràtiques. I ho són perquè són radicalment contràries a l’exercici efectiu dels drets i llibertats de les persones i els pobles, tal com -en les darreres dècades- han estat formalment proclamades i reconegudes amb caràcter universal (i amb un abast molt superior als ara sacralitzats textos constitucionals que ens toca patir).

Amb l’excusa de l’atac a les Torres Bessones, des de fa dos anys estem sotmesos a un procés generalitzat i profund de deteriorament i d’involució dels règims que fins ara eren, si més no formalment, democràtics. El “règim de dret” que es proclama en el preàmbul de la vigent Declaració Universal dels Drets Humans com a “essencial per a la protecció dels drets humans, per tal que les persones no es vegin forçades, com a darrer recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió”, sembla estar avui tan lluny o més que quan va ser solemnement aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1948.

En aquesta conjuntura, i amb els “reductes constitucionals” tancats a pany i forrellat, aquí i ara no semblen viables ni les propostes dels nous estatuts d’autonomia, ni tan sols les tímides reformes administratives (com hem vist en el cas de Còrsega); ans al contrari, dia rere dia, s’aproven disposicions centralitzadores que van buidant de continguts les ja migrades competències autonòmiques... En aquest mateix sentit, si no canvia substancialment l’actual esborrany, de poc o res ens servirà la futura Constitució europea...

Davant aquesta situació, no sembla gaire prudent fiar-ho tot a unes promeses i unes propostes electorals de dubtosa eficàcia i encara més dubtós acompliment. Més enllà de les preferències i posicionaments electorals o partidistes, totes les persones que no renunciem a l’exercici dels nostres drets i llibertats hem d’assumir que estem en un d’aquells moments en què totes i tots plegats hem de plantar cara: plantar cara als governs espanyol i francès, i plantar cara també a l’Europa dels estats.

I plantar cara vol dir reivindicar el dret a existir. Vol dir lluitar pel reconeixement (arreu i ara especialment a la UE) de la llengua, cultura, realitat i drets nacionals dels Països Catalans.

Plantar cara vol dir, també i sobretot, reivindicar --lluny de subterfugis, succedanis o pal·liatius-- l’exercici del dret a l’autodeterminació, que és el dret a triar lliurement el nostre futur polític com a nació, en un marc solidari i igual amb la resta de nacions; que és, en definitiva, el dret a la independència.

Pensem que, un cop més, cal ajuntar les forces per tal d’aconseguir una àmplia, profunda i persistent mobilització cívica en defensa dels drets i llibertats personals, socials i nacionals del nostre poble. Un moviment cívic que articuli un seguit de campanyes de desobediència civil, de resistència i de protesta contra les disposicions i mesures de governs i organismes que atemptin greument els drets del nostre poble. Un ampli moviment cívic capaç de convocar i mobilitzar la majoria del nostre poble en la conquesta de la llibertat.