La guerra desinformativa de Reporters sans frontières contra Veneçuela

Salim Lamrani

[Publicat a Réseau Voltaire]

Els Estats Units reconstitueixen progressivament una xarxa d'organitzacions destinada a denigrar els Estats que els resisteixen i a organitzar-hi aldarulls polítics. Reporters sans frontières s'inscriu a partir d'ara en aquesta perspectiva d'una nova Guerra Freda. Així, l'associació reprèn pel seu compte la propaganda del departament d'Estat nord-americà contra Veneçuela.

Des que Hugo Chávez va accedir a la presidència de la República (1998), Reporters sans frontières (RSF) ha multiplicat els atacs contra el govern veneçolà, acusant-lo sobretot d'atemptar contra la llibertat de premsa. Tanmateix, des del 1999, s’han creat en aquest país prop de 500 nous mitjans de comunicació locals i nacionals (diaris, ràdios i canals de televisió). Darrerament, l'organització parisenca ha fet escarafalls de la decisió de les autoritats de no renovar la llicència al grup audiovisual privat Radio Caracas Televisión (RCVT), que expirarà el 28 de maig de 2007 [1]. RSF ha capgirat el significat d'aquesta decisió totalment legal, ja que l'espectre de les ones hertzianes pertany a l'Estat, en un «atac a la pluralitat editorial [2]».

RSF confessa que no ignora «l'actitud de RCTV durant el cop d'estat d'abril de 2002», que no havia «amagat [el seu] suport» a l’enderrocament de l'ordre constitucional [3]. Però, segons l'entitat francesa, el fet no renovar el permís d'una cadena que ha participat obertament en un cop d'estat - que va costar la vida a nombroses persones - constitueix una violació de la llibertat de premsa. El fet de no renovar la llicència d'una cadena que va participar igualment de manera activa al sabotatge petroler de desembre de 2002, llançant crides al bloqueig general de l'empresa PDVSA -cosa que va estar a punt de portar el país a la fallida general- no és una decisió legítima, sensata i indispensable sinó un «greu atac al pluralisme dels mitjans de comunicació» que ha de ser condemnada [4].

En una situació semblant, qualsevol altre govern del món hauria pres immediatament mesures draconianes contra RCTV. El president Chávez ha preferit, en canvi, esperar fins al venciment legal de la concessió malgrat la pressió popular. En efecte, aquesta decisió havia suscitat la reprovació general de la majoria dels ciutadans veneçolans, que no comprenien per què un canal de televisió colpista continuava emetent. A més a més, no es tracta de cap manera d'un cas de censura com afirma RSF, ja que RCTV sempre podrà continuar emetent per cable i per satèl·lit sense cap entrenbanc. Simplement no utilitzarà la freqüència que pertany a l'Estat.

L'organització parisenca fingeix ignorar la realitat mediàtica de Veneçuela. Gosa parlar de «pluralitat editorial», mentre que RCTV, Globovisión, Venevisión i Televen -que controlen prop d'un 90% del mercat televisiu i disposen, per tant, d'un monopoli mediàtic innegable - estan, segons RSF, «clarament alineats amb l'oposició al govern». Evidentment, aquesta exclusiva mediàtica mai no ha estat denunciada per RSF. Omet igualment d'assenyalar que des de l'accés d'Hugo Chávez a la presidència, la principal activitat de RCVT ha consistit a difondre informacions falses sobre la política del govern i a incitar a l'alteració ordre constitucional, fent-se el portaveu dels militars revoltats partidaris d'una intervenció violenta [5].

En una carta oberta destinada al president Chávez, Robert Ménard, secretari general de RSF des de fa més de vint anys, fingeix que ignora les activitats subversives i malèvoles de RCTV, sense cap respecte per la deontologia periodística. Per a RSF, difondre falses informacions, denigrar constantment l'acció del govern, incitar la població a la desobediència i a la violència, convidar regularment generals colpistes a abocar el seu odi contra el president de la República no és de cap manera condemnable ja que es tracta simplement d'exercir el paper de «contrapoder dels mitjans de comunicació». Al cap i a la fi, «l'exercici de l'autoritat en una democràcia s'exposa per naturalesa a la crítica dels mitjans de comunicació [6]».

De vegades, RSF, tan obsessionada a presentar el govern bolivarà com una amenaça per a la llibertat de premsa, cau en l'absurd i no sap ja què inventar. L'adjudicació de la publicitat oficial, que és una prerrogativa de l'Estat, hauria de ser confiada properament al Ministeri de la Comunicació i de la Informació (APRIMAT). L'organització parisenca mostra la seva preocupació per aquesta decisió ja que «aquest mannà representa una garantia de supervivència important per a un cert nombre de mitjans de comunicació». És molt probable -i lògic- que el govern no financiï els mitjans de comunicació que li siguin hostils signant-hi contractes publicitaris. Però per a RSF, si el govern es nega a recórrer a la premsa privada per a la seva publicitat, «atempta contra els mitjans de comunicació i la seva independència [7]».

El 15 de novembre de 2006, RSF acusava igualment Numa Rojas, l'alcalde de Maturín, de censurar «quatre mitjans de comunicació crítics amb aquest batlle». Rojas, membre del partit del president Chávez, la política del qual és constantment denigrada per dos diaris i dues ràdios, ha decidit simplement que ja no els utilitzaria per difondre-hi la publicitat de la municipalitat. Els diaris La Prensa i El Periódico de Monagas així com les ràdios Órbita i 93.5 La Gran FM, tots vinculats a l'oposició, duen a terme des de fa un cert temps un campanya acarnissada contra Rojas. Per a RSF, «sancionar financerament [aquests mitjans de comunicació] privant-los de recursos publicitaris té a veure purament i simplement amb la censura [8]».

En el seu informe del 2006 sobre la «llibertat d'expressió» arreu del món, RSF acumula les acusacions contra Veneçuela. «La llei sobre la responsabilitat social dels mitjans de comunicació i la reforma del codi penal, molt restrictives en matèria de llibertat d'expressió, són de fet incitacions a la censura», afirma l'organització parisenca, encara que reconeix que el govern no hi ha recorregut. Adoptada el 7 de desembre de 2004, aquesta llei autoritza la Comissió nacional de les telecomunicacions a suspendre les estacions de ràdio i els canals de televisió que «promouen, fan l'apologia o inciten a la guerra, a l'alteració de l'ordre públic i al delicte [9]».

Per tant, per a RSF, prohibir als mitjans de comunicació llançar crides a la guerra civil, a revolta armada, a l'assassinat del president de la República i dels alts dirigents polítics o a la violència, la qual cosa seria normal a qualsevol país del món, és una «incitació a la censura» a Veneçuela. RSF remarca amb recança que «la legislació sembla tanmateix haver tingut un efecte dissuasiu sobre els mitjans de comunicació, a risc de privar la premsa del seu paper de contrapoder». Què suggereix RSF? Autoritzar els mitjans de comunicació a llançar crides a l'odi, a la violència, a la subversió i a l'assassinat d'Hugo Chávez en nom de la llibertat d'expressió [10]?

RSF fustiga igualment l'article 297 A del codi penal, que preveu penes de dos a cinc anys d'empresonament per la difusió de informacions falses que pretenguin «sembrar el pànic» per mitjà de la premsa. Per a RSF, els mitjans de comunicació veneçolans tenen evidentment a trasbalsar el país, ja que això forma part de la «llibertat d'expressió». De la mateixa manera, RSF denuncia l'article 444, que castiga d'un a tres anys de presó les paraules que puguin «exposar alguna altra persona al menyspreu o a l'odi públic». Per a RSF, a Veneçuela, la premsa ha de tenir el dret d'incitar a l'odi [11].

Finalment, RSF ha condemnat igualment el fet que funcionaris de la Conatel «hagin consfiscat el material emissor de l'estació [Ràdio Alternativa 94.9 FM de Caracas] ja que aquesta estació no tenia l'autorització d'emetre». RSF reconeix, tanmateix, que «la freqüència havia estat, en efecte, atribuïda a una altra estació el setembre de 2004». Així, segons RSF, el fet que les autoritats veneçolanes facin respectar la llei, com es fa a qualsevol altre país del món (a França, cap ràdio no pot emetre sense autorització oficial), constitueix una «violació de la llibertat de premsa [12]».

RSF afirma que és una organització apolítica interessada només en la defensa de la llibertat de premsa. Declara que el seu paper no és d'immiscir-se en els assumptes interns de Veneçuela. Però la realitat és ben diferent. RSF mai no ha condemnat la participació dels mitjans de comunicació privats en la ruptura constitucional de 2002, i només s'ha limitat a reconèixer «certs propietaris de la premsa van arribar a donar suport al cop d'Estat [13]».

En realitat, més de 90% dels mèdia privats, entre els quals hi havia els quatre principals canals de televisió, havien sostingut obertament i activament la junta colpista. Els principals directors dels mitjans de comunicació privats s'havien reunit fins i tot amb el dictador de 47 hores, Pedro Carmona Estanga, el 13 d'abril de 2002, per rebre’n les directrius. Per a RSF, la participació d’una part dels mitjans de comunicació en un cop d’Estat no constituïa un crim monstruós. Es tracta simplement d'«un mancament a les regles elementals de la deontologia», res més. En el seu informe anual de 2003 RSF no condemna en cap moment el paper dels mitjans de comunicació en el derrocament del president Chávez [14].

Pitjor encara, el 12 d'abril de 2002, RSF va publicar un article que reprenia sense cap reserva la versió dels colpistes i va intentar convèncer l'opinió pública internacional que Chávez havia dimitit:

«Reclòs al palau presidencial, Hugo Chávez ha signat, sota la pressió de l'exèrcit, la seva dimissió a la nit. Ha estat aleshores conduït al fort de Tiuna, la principal base militar de Caracas, on és detingut. Tot seguit, Pedro Carmona, el president de Fedecámaras, ha anunciat que dirigiria un nou govern de transició. Ha afirmat que el seu nom era fruit d'un "consens" entre la societat civil veneçolana i el comandament de les forces armades [15]».

Per molt increïble que pugui semblar, aquest comunicat no va ser emès per Washington, que havia orquestrat el cop d'estat, sinó per RSF.

«Els altermundialistes] que es mostren totalment indulgents amb l'excolpista Hugo Chávez, aquest cabdill d'opereta que arruïna el seu país però en té prou -per ara?- a pronunciar discursos castristes sense massa conseqüències reals per a les llibertats dels seus conciutadans». Una vegada més cal dir que aquestes paraules no han estat pronunciades pel president George W. Bush. Ni són tampoc dels responsables del sagnant cop d'Estat contra el president Chávez. L’autor d’aquesta frase no és sinó...Robert Ménard, el secretari general de RSF, i ha estat publicada a Medios de Comunicación, la revista oficial de l'organització [16].

«El govern d'Hugo Chávez és un fracàs, una catàstrofe econòmica de promeses no complertes». Aquestes paraules no provenen de l'oligarquia veneçolana, l'aversió de la qual cap al president que acaba de sortir victoriós de 12 processos electorals consecutius no té límit, sinó, una vegada més, de... Robert Ménard. Van ser pronunciades a Miami (ciutat de Florida que has esdevingut el feu dels colpistes que han fugit de la justícia del seu país) arran de la visita del secretari general de RSF a l'extrema dreta cubana i veneçolana el gener de 2004 [17].

Però sorprèn tot això quan se sap que la principal corresponsal de RSF a Veneçuela és la politòloga María Sol Pérez Schael, eminent membre de l'oposició que havia donat suport al cop d'estat? Pérez Schael havia expressat al diari El Universal el seu suport als militars colpistes que ocupaven la Plaza Francia i els havia qualificat «d'homes dignes que han sabut dominar els seus impulsos [i d'homes] virtuosos que envien un missatge de civisme al país i al continent». El seu missatge «de civisme» consistia de fet a llançar crides a la vaga general i al sabotatge per enderrocar Hugo Chávez [18].

Sorprèn quan se sap que RSF és finançada per la National Endowment for Democracy (NED), una entitat creada per Ronald Reagan i finançada pel Congrés nord-americà amb l'objectiu de promoure la política exterior dels Estats Units arreu del món? Què en queda de la credibilitat de RSF? Qui pot encara creure que aquesta organització no defensa una agenda política ben determianda [19]?

El març de 1997, el New York Times anotava sobre aquesta qüestió: «La National Endowment for Democracy va ser creada fa 15 anys per dur a terme públicament allò que la Central Intelligence Agency (CIA) havia fet subreptíciament durant decennis [20]. Gasta 30 milions de dòlars anualment per donar suport a partits polítics, sindicats, moviments dissidents i mitjans de comunicació d'informació de desenes de país [21]». El setembre de 1991, Allen Weinstein, que havia contribuït a fer adoptar la legislació que va permetre crear la NED, declarava al Washington Post: «Molt del que fem avui ho havia fet la CIA fa 25 anys de manera clandestina». RSF, finançada per una oficina pantalla de la CIA, segons Weinstein i el New York Times, podrà continuar enganyant gaire temps l'opinió pública [22]?

RSF no defensa la llibertat de premsa a Veneçuela, sinó els interessos elitistes i mesquins dels Estats Units i de l'oligarquia. El seu tractament partidari i ideològic de la realitat veneçolana i el finançament que rep de Washington no deixen gaires dubtes: el seu objectiu és de fer passar un govern democràtic i popular per un depredador de la llibertat de premsa que es comporta d'una manera autoritària, de desacreditar-lo així als ulls de l'opinió pública internacional, per justificar un eventual cop d'estat en contra seu o una intervenció militar nord-americana.

[1] «Hugo Chávez et RCTV: censure ou décision légitime?» per Salim Lamrani, Réseau Voltaire, 1 de feber de 2007.
[2] Reporters sans frontières, «Le groupe RCTV pourrait perdre sa licence: Reporters sans frontières appelle le gouvernement à revoir sa position», 19 de desembre de 2006 (lloc web consultat el 15 de gener de 2007).
[3] «Opération manquée au Venezuela» par Thierry Meyssan, Réseau Voltaire, 18 mai 2002.
[4] Ibid. ;Reporters sans frontières, «Le président Hugo Chávez annonce la fin de la licence de RCTV», 31 décembre 2006 (lloc web consultat el 15 de gener de 2007).
[5] Ibid.
[6] Reporters sans frontières, «Au nom du pluralisme des médias, Reporters sans frontières en appelle au président Hugo Chávez», 25 de gener de 2007 (lloc web consultat el 25 de gener de 2007).
[7] Ibid.
[8] Reporters sans frontières, «Un maire censure quatre médias critiques à son égard», 11 de novembre de 2006. (lloc web consultat el 13 de novembre de 2006).
[9] Reporters sans frontières, «Venezuela - Rapport annuel 2006», 2006 (lloc web consultat el 13 de novembre de 2006).
[10] Ibid
[11] Ibid
[12] Ibid
[13] Reporters sans frontières, «Venezuela - Rapport annuel 2003», 2003 (lloc web consultat el 13 de novembre de 2006).
[14] Ibid.
[15] Reporters sans frontières, «Un journaliste a été tué, trois autres ont été blessés et cinq chaînes de télévision brièvement suspendues», 12 d’abril de 2002 (lloc web consultat el 13 de novembre de 2006).
[16] Robert Ménard & Pierre Veuilletet, «La guérilla des altermondialistes contre l’info», Médias, núm 1, 2004 (lloc web consultat el 28 de gener de 2007).
[17] Wilfredo Cancio Isla, «Reporteros sin Fronteras abre nuevas sedes en EEUU», El Nuevo Herald, 21 de gener de 2004.
[18] El Universal, 22 novembre 2002.
[19] Robert Ménard, «Forum de discussion avec Robert Ménard », Le Nouvel Observateur, 18 d’abril de 2005 (lloc web consultat el 22 d’abril de 2005).
[20] «La NED, nébuleuse de l’ingérence "démocratique"» per Thierry Meyssan, Réseau Voltaire, 22 de gener de 2004.
[21] John M. Broder, «Political Meddling by Outsiders: Not New for U.S.», The New York Times, 31 de marc de 1997, p. 1.
[22] Allen Weinstein, Washington Post, 22 de setembre de 1991