Informar-se costa

Ignacio Ramonet

[Publicat a Le Monde Diplomatique]

La premsa escrita està en crisi. En molts llocs experimenta un considerable descens de difusió i una greu pèrdua d'identitat i de personalitat.

Per quines raons i com s'ha arribat a aquesta situació?

Independentment de la influència, real, del context econòmic i de la recessió, ens sembla que les causes profundes d'aquesta crisi cal buscar-les en la mutació que han experimentat, en els darrers anys, alguns conceptes bàsics del periodisme.

En primer lloc, la mateixa idea de la informació. Fins fa poc informar era, d'alguna manera, proporcionar no només la descripció precisa -i verificada- d'un fet, un esdeveniment, sinó també un conjunt de paràmetres contextuals que permetessin al lector comprendre'n el significat profund. Era respondre a qüestions bàsiques: qui ha fet què?, amb quins mitjans?, on?, per què?, quines en són les conseqüències?

Tot això ha canviat completament sota la influència de la televisió, que avui ocupa en la jerarquia dels mitjans un lloc dominant i està expandint el seu model. Gràcies especialment a la seva ideologia del directe i del temps real, el telenotícies ha anat imposant, a poc a poc, un concepte radicalment diferent de la informació. Informar és, ara, "ensenyar la història en marxa" o, dit altrament, fer assistir (si és possible en directe) a l'esdeveniment. Es tracta, en matèria d'informació, d'una revolució copernicana, de la qual encara no s'han acabat de calibrar les conseqüències. Aquesta revolució suposa que n'hi ha prou amb la imatge de l'esdeveniment (o la seva descripció) per donar-hi tot el seu significat.

En el límit, en aquest cara a cara telespectador-història és sobrer fins i tot el mateix periodista. Per al telespectador, l'objectiu prioritari és satisfer el desig de veure l'esdeveniment amb els seus propis ulls, més que no pas comprendre'n la importància. Quan això ocorre, hi ha una alegria. I així s'estableix, a poc a poc, l'enganyosa il·lusió que veure és comprendre i que qualsevol esdeveniment, per abstracte que sigui, ha de tenir imperativament una part visible, mostrable, televisable. Aquesta és la causa que assistim a una emblematizació reductora, cada vegada més freqüent, d'esdeveniments complexos. Per exemple, tot l'entramat dels acords Israel-OLP es redueix a l'encaixada entre Rabin i Arafat… D'altra banda, una concepció com aquesta de la informació condueix a una penosa fascinació per les imatges "preses en directe", d'esdeveniments reals, fins i tot si es tracta de fets violents i sagnants.

Hi ha un altre concepte que també ha canviat: el de l'actualitat. Què és avui l'actualitat? Quins esdeveniments cal destacar en el maremàgnum de fets que ocorren a tot el món? En funció de quins criteris cal fer l'elecció? En aquest punt també és determinant la influència de la televisió perquè, amb l'impacte de les seves imatges, aquest mitjà imposa l'elecció i obliga, nolens volens, la premsa escrita a seguir-la. La televisió construeix l'actualitat, provoca el xoc emocional i condemna pràcticament al silenci i a la indiferència als fets mancats d'imatges. A poc a poc tothom va assumint que la importància dels esdeveniments és proporcional a la seva riquesa d'imatges. O, per dir-ho d'una altra forma, que un esdeveniment que es pot ensenyar (si és possible, en directe, i en temps real) és més fort, més interessant, més important, que el que roman invisible, la importància del qual és abstracta. En el nou ordre dels mitjans les paraules, o els textos, no valen tant com les imatges.

També ha canviat el temps de la informació. L'optimació dels mitjans és, ara, la instantaneïtat (el temps real), el directe, que només poden oferir la televisió i la ràdio. Aquest canvi fa vella la premsa diària, forçosament endarrerida en relació als esdeveniments i, al mateix temps, massa a prop dels fets per poder extreure'n, amb suficient distància, tots els ensenyaments. La premsa escrita accepta la imposició d'haver-se de dirigir no pas als ciutadans sinó als telespectadors. Encara hi ha un concepte més, el quart, que s'ha modificat. Fonamental: el de la veracitat de la informació. Avui, un fet és veritable no perquè s'adeqüi a criteris objectius, rigorosos i verificats en les fonts, sinó simplement perquè altres mitjans repeteixen les mateixes afirmacions i les «confirmen»… N'hi ha prou que la televisió (a partir d'una notícia o una imatge d'agència) emeti una informació i que la premsa escrita, i la ràdio, la reprenguin per acreditar-la com a veritable. D'aquesta manera, recordem-ho, es van construir les mentides de les «fosses de Timisoara», i totes les mentides de la Guerra del Golf. Els mitjans no saben distingir, estructuralment, la veritat de la falsedat.

En este embull mediàtic, no hi ha res més inútil que intentar analitzar la premsa escrita aïllada de la resta mitjans de comunicació. Els mitjans (i els periodistes) es repetixen, s'imiten, es copien, es contesten i es barregen, fins al punt de no constituir sinó un únic sistema d'informació, al si del qual és cada vegada més ardu distingir, analitzant-los per separat, les especificitats d'un o l'altre. En fi, es tendeix a confondre informació i comunicació. Són massa els periodistes que continuen creient que són els únics que produeixen informació, quan tota la societat s'ha posat frenèticament a fer el mateix. No existeix pràcticament cap institució (administrativa, militar, econòmica, cultural, social, etc.), que no s'hagi dotat d'un servei de comunicació que emet -sobre ella mateixa i les seves activitats- un discurs pletòric i elogiós. En aquest sentit, tot el sistema en les democràcies catòdiques s'ha tornat astut i intel·ligent, capaç de manipular sàviament els mitjans i de resistir-se a la seva curiositat. Ara sabem que la «censura democràtica» existeix.

A totes aquestes deformacions cal afegir-hi un malentès fonamental… Molts ciutadans creuen que, escarxofats al sofà del seu saló, mirant en la petita pantalla un sensacional devessall d'esdeveniments d'imatges fortes, violentes i espectaculars, poden informar-se seriosament. Error majúscul. Per tres raons: la primera, perquè el periodisme televisiu, estructurat com una ficció, no està fet per informar sinó per distreure; en segon lloc, perquè la successió ràpida de notícies breus i fragmentades (una vintena per cada telenotícies), produeix un doble efecte negatiu de sobreinformació i desinformació; i, finalment, perquè voler informar-se sense esforç és una il·lusió que està més d'acord amb el mite publicitari que no pas amb la mobilització cívica. Informar-se cansa, i aquest és el preu que paga el ciutadà per adquirir el dret a participar intel·ligentment en la vida democràtica.

Malgrat tot, nombroses capçaleres de la premsa escrita continuen, per mimetisme televisual, per endogàmia catòdica, adoptant les característiques pròpies del mitjà audiovisual: la maqueta de la primera pàgina concebuda com una pantalla, la reducció de la grandària dels articles, la personalització excessiva dels periodistes, la prioritat donada al sensacionalisme, la pràctica sistemàtica de l'oblit, de l'amnèsia, en relació amb les informacions que hagin perdut actualitat, etc. Competeixen amb l'audiovisual en matèria de màrqueting i menyspreen la lluita de les idees. Fascinats per la forma obliden el fons. Han simplificat el seu discurs en el moment en què el món, convulsat pel final de la guerra freda, ha esdevingut considerablement més complex. Aquest desfasament entre aquest simplisme de la premsa i la nova complicació de la política internacional desconcerta molts ciutadans, que no troben en les pàgines de la seva publicació una anàlisi diferent, més àmplia, més exigent, que la que els proposa el telenotícies. Aquesta simplificació resulta més paradoxal, en la mesura que el nivell educatiu continua elevant-se i augmenten els estudiants superiors. En acceptar no ser sinó un eco de les imatges televisades, molts diaris moren, perden la seva pròpia especificitat i, com a conseqüència, els seus lectors.