El terme propaganda prové de la Congregatio propaganda fide, establerta a Roma el 1622 per a la propagació de la doctrina catòlica pel món i frenar els avenços de la Reforma protestant.

Però la propaganda religiosa i política ha existit de sempre. Entre els nombrosos autors que hi van teoritzar n'hi ha prou de recordar Plató amb la seva “mentida noble” a Grècia, Sun Tzu a la Xina, Kantilya a l’Índia, Ciceró i Quintilià a Roma, Maquiavel a la Itàlia renaixentista, etc. [1].

En el context de la intoxicació lingüística, s'entén per propaganda la producció i difusió de missatges dirigits a influir en la consciència i el comportament d'un públic determinat o de tot el públic. La tasca de la propaganda consisteix a imposar valoracions i interpretacions fins al punt que les persones s'hi identifiquin i, així, adquireixin validesa social. És, doncs, una aplicació de la violència simbòlica. Pretén fer creure alguna cosa, persuadir-ne. Té més caràcter apel·latiu que no pas discursiu. És, en un alt grau, de caràcter monològica, no pas dialògica, contraposada al diàleg.

La propaganda té moltes cares, se serveix de múltiples mitjans i procediments, presenta estils molt diversos. Hi ha, per esmentar-ne només unes quantes, propaganda del rumor, del terror, missionera, del bon exemple, de guerra psicològica, i les diverses formes del reclam comercial.

En les societats capitalistes, l’auge publicitat comercial i de la propaganda política han anat igualats des de principis del segle XX fins a l'actual. Com se sap, són les grans empreses i els experts publicitaris els que avui dia organitzen les campanyes electorals dels polítics en els seus més mínims detalls. La indústria del reclam assaona amb l’autoengany cada racó de la nostra cultura. El seu llenguatge agressiu es correspon amb l'agressivitat del capitalisme tardà i del nazisme. Els seus eslògans i consignes no deixen de ser un assalt a la raó (G. Luckas). Wake up to the dream (desperta al somni), els crida una immobiliària des d'una tanca publicitària a la Costa del Sol als turistes angloparlants. El reclam no ven sabó sinó bellesa femenina; els cotxes no es fan per facilitar el transport sinó per augmentar el prestigi social; no s'aplaudeixen els assoliments esportius sinó els triomfs nacionals. Cal comprar-se aparells d'aire condicionat, ens diuen els seus fabricants, encara que la propaganda oficial intenti persuadir-nos, d'altra banda, que no els usem per no quedar-nos a les fosques.

L’autoengany consumista corre paral·lel amb la mort de la llibertat. L’hondureny Allan Mcdonald ho expressa així en:

Paraula i imatge, discurs i pancarta, premsa, ràdio, televisió, cinema, escola, església, beques, literatura, cançó i uniforme, caricatura i anuncis publicitaris, grups d'opinió, etc., poden exercir funcions propagandístiques.

La propaganda política va tenir els seus mestres i teòrics durant la primera meitat del segle XX. Lenin, amb el seu concepte de agitprop, la va utilitzar com a instrument polític al servei de l'educació, organització i emancipació de les classes treballadores [2]. El periodista nord-americà Walter Lipmann s’hi referia a principis de la dècada de 1920 com a la “falsificació del consens” i la considerava “un òrgan regular del govern popular” [3].

Però la propaganda com a comunicació que pretén ocultar al poble els veritables objectius del domini, és a dir, com a comunicació dels pocs orientada al domini dels molts (al domini ideològic d'aquests), té els seus mestres indiscutibles en els nazis. El 1925 Hitler, en el seu llibre Mein Kampf, i posteriorment Goebbels, van traçar les pautes de la funció intoxicadora de la propaganda i la van elevar fins i tot a la categoria d'art, encara que pervers. Els seus descobriments i tècniques van ser desenvolupats i aplicats després pels governants nord-americans i han arribat a la seva culminació amb l'actual administració Bush. Per aquest motiu paga la pena detenir-se un poc a analitzar els trets més distintius d'aquesta perversió del llenguatge.

Aquest tipus de comunicació se sol equiparar a la suggestió, seducció, estupidització del poble, etc. Donada la seva connotació pejorativa, les persones que s’hi dediquen prefereixen parlar d'informació, relacions públiques, treball amb el públic, cultiu i creació d'opinió, i eufemismes per l’estil. Aquesta comunicació pren en consideració compte les relacions recíproques entre enteniment i sentiment. El propagandista sap que els éssers humans defugen les decisions objectives, les quals, com qualsevol coneixement, requereixen bastant d’esforç. Per això trien els eslògans buits que els llancen els polítics, com ara llibertat, democràcia, seguretat, interessos nacionals, espai vital, etc. Gràcies a l’etologia se sap que la tendència innata a posar-se sota la protecció del poderós condueix a l'adaptació. Per això, en comptes d'arguments, el propagandista aplica lemes de càrrega afectiva, fórmules emocionals buides i màgiques, és a dir, ídols conceptuals que estimulen nostàlgies pre-racionals i sentiments bàsics, com els estereotips simplificadors.

Al capítol VI del Mein Kampf, redactat mentre ara a la presó en 1925, Hitler va traçar ja les directrius de la propaganda nazi, elevada després a la perfecció pel seu ministre Goebbels. Resumides, aquestes directrius són les següents:

Paul Joseph Goebbels, el seu Ministre d'Educació Nacional i Propaganda, la va convertir en art, és a dir, la va elevar a la perfecció tècnica (la tecné grega). Per a ell, la propaganda ocupava el primer lloc entre les arts amb què es governa un poble. Segons Goebbels, el propagandista ha d'adaptar-se a les masses, els grups socials, d'edat i gènere, al seu llenguatge, les seves vivències, etc. N’ha de conèixer els sentiments, necessitats, temors i esperances. La propaganda ha de ser creativa, cosa de la fantasia productiva. D’acord amb l'Estat totalitari, també ha de ser comunicació i propaganda total, ocupació i control de tota la comunicació.

Goebbels, Hitler i altres dirigents nazis provenien de l'entorn catòlic i van estudiar a fons les causes de la vitalitat de l'Església i els seus mètodes pedagògics i organitzatius. D'aquí van treure la conclusió que el seu èxit es devia, a més de la rigidesa de la doctrina i l'esperit de sacrifici dels seus partidaris, a la constant repetició d'unes quantes veritats fonamentals i al seu llenguatge popular.

La propaganda nazi, dirigida pel seu summe sacerdot Goebbels, va desenvolupar i va perfeccionar una sèrie de tècniques, aplicades després per tots els seus epígons deçà i dellà els mars. Un breu resum històric d’aquestes tècniques pot ajudar a entendre millor la naturalesa i l'èxit de l'actual.

La propaganda totalitària parteix de la premissa de la seva omnipresència en qualsevol lloc i moment de la vida. No arriba només als cercles interessats sinó a tota la població, rics i pobres, dones i nens, obrers i camperols. Ningú no pot escapar al seu influx. Tots els mitjans aboquen els mateixos principis, els mateixos valors. Per captar l'atenció de tots els sectors de la població s'apel·la als motius socials, a l’inter-esse de què parla Pross.

Per arribar a tothom cal simplificar el llenguatge. Per aquest motiu la simplificació és una de les tècniques fonamentals. No es tracta d'argumentar diferències, sinó d'establir dicotomies clares: positiu o negatiu, el bé o el mal, amic o enemic, amor o odi, veritat o mentida. Així s'aplica aquesta directriu bàsica: afirmacions categòriques en comptes de demostracions, persuasió en comptes de coneixement. Els nazis d'abans, com els fonamentalistes d'ara, en particular els seus epígons de Washington, tenien raó en la mandra a pensar. D'aquí el lema: qui pensa, dubta. Pensar ha estat sempre perillós per als dominadors.

La simplificació de l'exposició pressuposa la simplificació dels processos mentals i dels conceptes. Espai vital, canons en lloc de mantega, l'eix, la fortalesa d'Europa, seguretat, etc. Producte de la simplificació són els eslògans, lemes, consignes, frases fetes, etc. Exemples: l'eix del bé i del mal, interessos nacionals, my country right or wrong, Est (barbàrie) - Oest (civilització).

A la saturació, omnipresència i simplificació s’hi afegeix la repetició contínua dels mateixos lemes, que va unida gairebé sempre a la hipèrbole, l'exageració, el superlatiu. L'imperi dels superhomes duraria mil anys.

Els nazis van perfeccionar també la tècnica del silenciament i l'ocultació d'informacions. Una mica més de la meitat de les 50.000 instruccions confidencials donades a la premsa van ser peticions perquè no publiquessin determinades dades o notícies [4]. Entre moltes altres coses, els nazis van obligar els mitjans de comunicació a silenciar els preparatius per a la guerra, i els camps de concentració, ignorats fins al seu alliberament. Milions d'alemanys no es van assabentar fins a després de la guerra que el veritable autor de l'incendi del Reichstag no va ser el presoner holandès Von der Lube sinó el mariscal Goering [5]. Un cop esclatada la guerra, la premsa alemanya no va publicar cap notícia de les fàbriques, estadístiques o producció. Com se sap, la tàctica del silenci militar és tan antiga com les guerres entre els pobles.

El mateix va ocórrer amb la tècnica de la mentida . “L'alemany no té la mínima idea de com cal enganyar un poble si es vol tenir una massa de seguidors”, escrivia Hitler al Mein Kampf. Sabia que les grans mentides són més fàcils de creure que les petites a causa del seu efecte de xoc o de la seva audàcia. Deu anys més tard, en “el seu Discurs sobre la política de pau alemanya” (1 maig 1935) demanava mesures adequades per prevenir la contaminació de l'opinió dels pobles per elements irresponsables (sic).

Però la forma més utilitzada pels nazis per a la distorsió de la veritat va ser “la mentida afirmativa”, la proclamació d'intencions, fets, relacions que revestien el caire de veritable convicció. D'aquesta manera la propaganda totalitària havia de convertir-se en un sistema de la fal·làcia, basat en la credibilitat fàcil i l’oblit ràpid de les masses. Les mentides afirmatives dels nazis van ser incomptables. Heus aquí algunes: “Nosaltres diem la veritat”, “Nosaltres tenim el veritable socialisme”, “Hem salvat Alemanya del bolxevisme, “Nosaltres volem la veritable pau”, “Nosaltres hem alliberat als obrers alemanys”, “Nosaltres tenim una premsa lliure”.

Encara al gener de 1939, Hitler afirmava que creia en una pau duradora. Un cop iniciada la invasió de Polònia, els nazis cridaven que retornaven el cop (que ningú no els havia donat).

En resum, la mentida va esdevenir des d'un principi una de les eines imprescindibles dels dirigents nazis. Goebbels hi va teoritzar i afirmava, entre d’altres coses, que “la mentida desconcerta els homes honestos i amants de la veritat, de manera que els incapacita per a la resistència interior… El mentider especula amb el fet que l'home amant de la veritat no pot imaginar-se que es pugui mentir així, amb la naturalitat atrevida i insolent amb què aquell la utilitza” (discurs del 10 setembre 1936).

Des de sempre la intimidació ha estat un dels companys més importants dels dictadors. Qui superi els altres en mitjans físics i materials i no tingui escrúpols morals se’n sortirà amb la seva en les qüestions de poder. Hitler i els seus mancaven de qualsevol mena de fre moral, disposats sempre a desempallegar-se de qualsevol valor ètic en nom del poder. Res no impedia, doncs, als nazis aplicar totes les formes d'intimidació per atemorir i terroritzar tant els alemanys com les poblacions dels països ocupats.

El terror és consubstancial a tots els dominadors, des de l'ús dels uniformes i desfilades fins a la tortura amb els presoners; des de les represàlies contra la població civil, fins a l'ús de nens russos emprats pels nazis com a dianes per a la pràctica de tir, o com a escuts humans col·locats pels sionistes sobre els seus tancs, fins a l'enverinament de boscos, aigües i collites emprat per les forces dels Estats Units d'Amèrica. La llista podria ampliar-se ad nauseam.

Les amenaces vénen sempre de fora, dels altres: els jueus per als nazis, els palestins per als sionistes, els comunistes per al capitalisme, el perill groc (llegiu els xinesos) per a la cultura occidental, i així successivament.

La intimidació es duu també a terme mitjançant l'escenificació dels actes públics i les aparicions del “cap”. Hitler i el nazisme van tenir a la seva disposició el mestratge de Leni Riefenstahl, famosa per l'enregistrament de les olimpíades de 1936, pels seus documentals i, sobretot, per la posada en escena dels esdeveniments públics dels nazis. Símbols, desfilades, uniformes, tribunes, llums, himnes, etc., però sobretot l’omnipresència cumulativa de la bandera, tenen com a objectiu crear un sentit de pertinença en un clima de tensió emotiva.

Una altra característica de la perversió lingüística del nazisme és el pathos amb què recarregava els seus enunciats. Utilitzava un vocabulari extret l'àmbit religiós i militar. Termes com sacrifici, lleialtat, ordre, honor, sang, sòl, pàtria, raça, voluntat d'intervenció militar, atac, llibertat, igualtat, felicitat, pa i circ, progrés.

Finalment, un tret essencial del nazisme és la manca d'humor. Riure és la millor qualitat de l’ésser humà, afirmava M. Gorki. La falta d'humor dels nazis constitueix també un dels seus trets essencials, és a dir, un dels seus trets més inhumans.

En suma, les tècniques propagandístiques nazis poden resumir-se en la simplificació, saturació, deformació i parcialitat, així com en l'equiparació dels interessos d'una minoria als de la totalitat d'una població, pars pro toto.

Model nord-americà de propaganda

Cap semblança de la propaganda nazi amb l'actual de Washington no és casual. Després de la II Guerra Mundial, la CIA, el Departament d'Estat i el Servei d'Intel·ligència Militar van contractar milers de criminals de guerra nazis i els seus col·laboradors experts en propaganda, guerra psicològica i armes avançades. Els governants nord-americans esperaven treure’n profit així en la lluita contra la URSS. El resultat va ser la contaminació de tota la propaganda ianqui amb els valors, conceptes i llenguatge d'aquests experts.

Amb la mundialització introduïda pel capitalisme després de l'ensulsiada del camp socialista en començar la dècada dels 90, també s'han mundialitzat les tècniques del domini de les consciències. Fins i tot s'han perfeccionat amb el temps. Si els nazis van aprofitar els principis de l’ecumenisme de l'Església per desenvolupar la seva propaganda totalitària, avui dia és el mateix fonamentalisme ianqui el que s'ha instal·lat a l'Administració de Washington, en perfecta connivència i cooperació amb el capitalisme més salvatge que es pugui imaginar. La síndrome nazi no només és pot trobar on es pinten creus gamades. És un complex de fer-se valer, de pors burgeses, de menyspreu humà.

Si Hitler va aprofitar els serveis de la cineasta Leni Riefenstahl, Bush disposa dels experts venals d'Hollywood. N'hi ha prou de fer un lleuger cop d’ull a l'escenificació de les seves aparences públiques, per exemple. Així, mentre el seu país es trobava en guerra i el món tot just començava a recuperar-se del desastre del tsunami, la Senyora Laura Bush es va gastar 40 milions de dòlars en deu festes per celebrar la inauguració del segon mandat del seu marit. A les persones que van qüestionar aquesta extravagància els va respondre que això formava part del ritual del seu govern.

L'agitació dels sentiments patriòtics mitjançant el símbol nacional s'ha exarcebat després dels atemptats del 11-S a Nova York i Washington, la declaració de guerra al terrorisme i la introducció de la Patriot Act. Així, per exemple, els grans magatzems Wal-Mart, coneguts per l'explotació dels seus empleats, van declarar que en els tres dies posteriors als atemptats van vendre 450.000 unitats de la bandera nacional i que moltes de les seves sucursals en van esgotar les existències. Uns altres grans magatzems, K-Mart, en van vendre 200.000. Aquestes xifres contrasten amb les 26.000 venudes durant el mes de setembre de l'any anterior. Ambdues cadenes diuen que els articles més venuts són els que ostenten els colors vermell, blau i blanc, és a dir, els de la bandera nacional. El més venut de tots, una dessuadora amb la bandera nord-americana i la inscripció United We Stand.

La bandera, símbol patriòtic per excel·lència, es sacralitza fins al punt que és contrari a la llei que li toqui el sòl o que onegi amb mal temps [6]. Però no va contra la llei que les persones sense sostre dormin a terra encara que plogui. A l'escola, els nens han de jurar tots els matins lleialtat a la bandera, com el Cara al Sol a les escoles espanyoles durant la dictadura franquista. Però ningú no jura lleialtat a la justícia i a la pau.

Edward S. Herman i Noam Chomsky han analitzat el model de propaganda nord-americà al llibre Manufacturing Consent. La seva anàlisi se centra en els efectes que el sistema econòmic dominant té en els mitjans de comunicació. Els components bàsics d'aquest model o “filtres” com ells els anomenen, són, entre d’altres, els següents:

Segons aquests autors, aquests “filtres” fixen les premisses del discurs i la interpretació.

La propaganda nord-americana ha utilitzat, amb bastant d’èxit, per cert, set subterfugis, set axiomes retorts.

El gegant adormit. Els EUA es consideren a si mateixos un gegant bonàs la tranquil·litat del qual es veu alterada de tant en tant per un atac malèvol. Per aquest motiu ningú no pot culpar el gegant de les seves reaccions un cop despert. El Maine, Pearl Harbour, l'atac d'uns patrullers nord-vietnamites a la flota nord-americana al Golf de Tonking (desmentit un any més tard pel mateix president Lyndon B. Jonson), l’11-S, les armes massives de Sadam, etc.

Les guerres bones. Es tracta d'un concepte dissenyat per sentir-se bé. Els llibres d'història i els mitjans de comunicació parlen en termes hiperbòlics de la bondat innata dels EUA. Es programen així les consciències per acceptar les invasions de les seves tropes en un petit país del Tercer Món. Les seves accions estan justificades, encara que de vegades cal cometre actes violents per impedir que els realitzin altres: Granada, Panamà, l'Iraq, Iugoslàvia, Somàlia, Líban, etc.

EUA versus ells. Es tracta de pintar tots els enemics com a terroristes, salvatges, malvats, comunistes, ateus, etc. S'alimenten així les pitjors pors: que vénen els russos!, els “pijames negres”, els islamistes… La propaganda nord-americana demonitza així molta gent, des dels habitants originaris d'Amèrica del Nord fins als iraquians, palestins i libanesos que estan morint mentre es redacten aquestes línies.

Suport incondicional a les tropes. Els nord-americans es crien veient pel·lícules de guerra, jugant amb armes de foc, envoltats de monuments bèl·lics, entrenats en el respecte i temor als uniformes. Presencien la demonització dels qui s'oposen a la guerra. Els mèdia traspuen fervor militarista. Accepten que els impostos financin les guerres i la propaganda bèl·lica. Un cop iniciades les intervencions, tothom donant suport les forces armades fins a la victòria final: My country right or wrong. Tot això fomentat per la indústria del reclam, com es va demostrar clarament durant la primera Guerra del Golf.

El dimoni ens va obligar a fer-ho. De vegades, els bons es veuen forçats a cometre petits actes impropis en nom de la llibertat i la democràcia. “Jo també vaig cometre el mateix tipus d'atrocitats que els altres soldats” - va confessar en 1971 l'últim candidat a la presidència - “Vaig participar en missions de recerca i destrucció, en la crema de llogarets.” (Meet the Press, 18 abril 1971).

Els tres mesos que va durar la “litle wonderful war” hispano-nord-americana és el que se'ls ensenya als nens a les escoles. Però no els ensenyen la seva pitjor conseqüència: la guerra de Filipines, iniciada amb el President McKinley el 1989 i mantinguda fins al 1910, amb una proporció de víctimes semblant a la de Vietnam. El president McKindley va declarar que s'havia agenollat “davant Déu Totpoderós per demanar-li llum i guia per salvar, civilitzar i cristianizar els filipins”. Després d'això va poder dormir en pau.

Cops quirúrgics. Les intencions són bones i les bombes intel·ligents. Aquestes armes que costen milers de milions poden distingir entre bons i dolents, entre culpables i innocents. Encegats per la fe en la seva superioritat moral i tecnològica, inflen les xifres dels seus èxits militars fins a extrems absurds. Així, durant la guerra de Vietnam el diari novaiorquès The Guardian s'entretenia a anar sumant el nombre diari de baixes que les tropes ianquis infringirien els vietnamites, fins que va arribar el moment que es va superar el nombre d'habitants. Però havien de ressuscitar perquè van acabar per foragitar els ianquis del seu país.

Durant els 78 dies de bombardejos contra Iugoslàvia es va usar el mateix model d'informació. El Secretari de Defensa William Cohen va declarar: “Hem destruït més del 50% de la seva artilleria i una tercera part dels seus vehicles cuirassats.” Però l'informe publicat un any més tard per les Forces Aèries era molt diferent:

Només els perdedors cometen crims de guerra. En dur els vençuts davant els tribunals, els vencedors imprimeixen a les seves accions un segell moral d'aprovació. Les criatures que miren plenes d'odi darrera dels barrots confirmen que la fi justifica els mitjans. Ja ho va dir Hermann Goering a Nuremberg: “Els vencedors seran sempre els jutges, els vençuts els acusats.” [7]

I què passa amb Dresden, Hiroshima, Fal·luja, Sabra, Xatila, Qana?

[1] Cf. Sturminger, Alfred: Politische Propaganda in der Weltgeschichte, Leipzig 1938

[2] Aquest concepte, constituït per les primeres sil·labes d'agitació i propaganda, va jugar un paper important en la història del moviment obrer rus i mundial fins a ben entrat el segle XX. El seu primer introductor va ser G. Plejanov, que distingia clarament la funció de l'agitador i la del propagandista (Les tasques dels socialistes en la lluita contra la fam, 1891). Dins l’opuscle Què fer?, Lenin considerava el problema de l'agitació i la propaganda com una de les “qüestions palpitants del nostre moviment”; hi assumeix la distinció de Plejanov i explica com han d'actuar cadascuna d'elles. A partir de 1919, de la Internacional Comunista, tots els partits comunistes van organitzar seccions de agitprop en la seu si.

[3] Cf. Herman, Edward S. / Chomsky, Noam: Manufacturing Consent: Nova York 1988.

[4] Cf. Hagemann, Walter: Publizistik im Dritten Reich, Hamburg 1948

[5] Quan sabrem qui va assassinar J. F. Kennedy o qui van ser els veritables autors dels atemptats del 11 de setembre de 2001 a Nova York i Washington?

[6] Cf. Parenti, Michael: Más patriotas que nadie, Hondarribia (Guipúscoa), 2004, p. 151

[7] Cf. Mickey Z: “The Seven Deadly Spins”, dins Covert Action Quarterly, primavera de 2005. pàg. 2 - 7