"La intoxicació mediàtica sobre Euskal Herria és l'ariet utilitzat per Espanya en aquesta guerra. Els mitjans d'informació s'encarreguen, prèviament, de crear el clímax necessari que provoqui la repressió posterior, distorsionen després la realitat dels fets i, ja passada la matança, la justifiquen o silencien. Aquesta ha estat i és la pauta habitual en la qual es mouen la major part dels mèdia espanyols que, en el seu afany intoxicador, fins i tot han arrossegat en la seva caiguda mitjans d'altres Estats, que han reproduït mimèticament les coordenades informatives marcades pels seus col·legues hispans".

Pepe Rei [1]

1. Presentació
2. Primeres experiències històriques
3. Propietat intel·lectual burgesa
4. Indústria político-mediàtica i estat
5. Premsa, contrainsurgència i por
6. Contrainsurgència, poble i presó
7. Guerra de baixa intensitat i premsa
8. Fracàs des del pla ZENen fins ara

1. Presentació

He començat la meva intervenció en aquesta xerrada-debat llegint una cita del meu amic Pepe Rei per dues raons bàsiques: una perquè es va avançar en la denúncia de la premsa com a instrument al servei de la dominació espanyola; i l’altra perquè, a més de l'anterior, la seva vida sencera, i la de moltes altres persones revolucionàries vives o mortes, empresonades, en llibertat, escapades i refugiades o, com és el cas de Pepe, en difícils condicions de salut per raons que mai no arribarem a esbrinar, ha de ser recordada en aquests moments en què sembla que voregem l'abisme. Estic segur que si la ment de Pepe funcionés ara al ritme a què ens tenia acostumat, avui, ara mateix, estaria assegut al meu lloc, participant en aquest debat.

Les idees que defensaré en públic són molt simples i directes: la indústria político-mediàtica que patim a Euskal Herria és un instrument del poder capitalista, espanyol i patriarcal, un instrument que intervé activament en la política de contrainsurgència que elabora i (re)construeix cada cert temps l'Estat espanyol. Que sigui un instrument més del sistema global de poder no vol dir que, obligatòriament, la totalitat de les persones que treballen en aquesta indústria siguin de manera plenament i lúcidament conscients del paper que realitzen, ni que l’assumeixin i el justifiquin a tot arreu, ni que el defensin a tot arreu. Ans al contrari: una de les bases de la ideologia burgesa, i en especial un dels efectes del fetitxisme de la mercaderia, és que les persones inverteixen i confonen les causes pels efectes, i viceversa, de manera que sent opressores i explotadores, a més d'apolítiques, creuen que sofreixen explotació i opressió. Molts treballadors de la indústria político-mediàtica sostenen que de cap manera són polítics, sinó que, per contra, s'imaginen que són víctimes de la política, que aquesta funciona sense la seva participació. Si s’analitza aquesta afirmació superficialment, aquesta creença té alguna part de raó en certs casos, però la realitat és, com sempre, més complexa i més dura que la ficció, que les versions interessades que ofereix la mateixa indústria político-mediàtica, com anirem veient.

La indústria político-mediàtica que actua a Euskal Herria es caracteritza, com a mínim, per tres constants: ser estrangera, és a dir, actuar i pensar amb criteris que es basen en la subjugació del pobles basc; minimitzar, mantenir en el gueto i en la precarietat la cultura basca i a la seva llengua, i frenar sistemàticament qualsevol reflexió col·lectiva sobre la història i el present d'Euskal Herria, per tant sobre el seu futur, com a nació diferenciada. A més d'aquestes característiques, també és masclista i, sens dubte, capitalista en el sentit dur i extrem de la paraula, és a dir, neoliberal i conservadora. La poca premsa a disposició de la fracció autonomista de la burgesia basca, és a dir, del PNB, com ara Deia i el complex EITB, també comporteix aquestes característiques encara que una mica suavitzades per la necessitat de distanciar-se del groller i barroer nacionalisme imperialista espanyol.

Tanmateix, una cosa que crida l'atenció a tots els observadors imparcials sobre la realitat basca és el fort contrast entre el caràcter massiu a nivell quantitatiu de la indústria de la manipulació mediàtica i els seus relativament escassos resultats pràctics a l'hora de reduir la força social de pensament i acció col·lectiva de l'esquerra independentista i socialista. Aquest contrast notori, vistós sens dubte, entre l'aparent domini aclaparador de la premsa espanyola, capitalista i patriarcal i la seva relativa força qualitativa en els problemes decisius, és a dir, en la seva efectivitat a l’hora d’acabar amb les reivindicacions nacionals, socials, culturals, etc. del nostre poble, només té una explicació: que, tal com succeeix en molts altres casos de fortes autoorganitzacions populars horitzontals i crítiques, l'eficàcia de la manipulació mediàtica es veu molt reduïda a causa de la força de l'argumentació conscient i racional de les intervencions socials. Més endavant tornarem al problema dels límits de les tècniques de la manipulació i de la persuasió, problema debatut fins al cansament i que ens remet, en darrera instància, per força a les identitats col·lectives sòlidament arrelades en un "jo-bàsic" [2] conscient de si mateix. No és casual que una de les recomanacions del fracassat Pla ZEN del PSOE consistís a "tractar de trencar la solidaritat comunitària al si de la societat civil per tots els mitjans disponibles: comunicació, pressió social... " A aquest pla ens hi tornarem a referir al final de la conferència.

Trencar la solidaritat comunitària del poble basc és trencar la seva identitat, destruir la seva base d'autoconsciència. La mateixa frase citada reflecteix la concepció estratègica del PSOE, la seva cultura política i el seu esquema teòric: d'una banda, cal acabar amb la solidaritat comunitària basca que, d'altra banda, és dins de la "societat civil", és a dir, en la terminologia socialdemòcrata de començaments dels anys 80 del segle XX, una societat no escindida per explotacions, opressions i dominacions internes sinó, al contrari, cohesionada per la política comunicacional habermasiana. No cal dir que aquesta "teoria" no ha aguantat el contraatac capitalista mundial anomenat neoliberalisme. Finalment, cal emprar tots els recursos necessaris per a, des de dins de la "societat civil" trencar la identitat basca. Això és l'essencial de la doctrina de contrainsurgència dissenyada pel PSOE, que forma part, tal com s'analitzarà, de la guerra de baixa intensitat i que han acceptat el PP i totes les institucions "democràtiques".

Fa ara més de 10 anys que vaig escriure un llarg text titulat "Control social, control mediàtic i repressió", que es pot trobar a Internet. Deia aleshores que l'escriptura cuneïforme, jeroglífics i ideogrames, realitzada per buròcrates mesopotàmics, egipcis i xinesos, estava supeditada als interessos del poder i que s'havien descobert llistons de fa uns 5000 anys en els quals es comunicava la fugida d'esclaus. Deia també que les muralles de moltes ciutats del Creixent Fèrtil, Egipte Antic i primeres dinasties xineses estaven plens de texts que enaltien les gestes de senyors, reis, emperadors i déus, que molt sovint s'inventaven. El -720 el mandarí Fuh-Tsien va dir que la repetició és la base del coneixement, encara que sigui fals. Sabem que Plató justifica a la seva obra La República que l'Estat menteixi al poble per mantenir l'ordre social, posant com a exemple la mentida que diu el metge al malalt, ocultant-li la gravetat de la seva malaltia, però Plató afegeix que ningú més que l'Estat té dret a mentir. Continuava dient que el text hindú "Els Nou Desconeguts", del -273, afirma que el control del pensament de les masses és el coneixement més perillós, ja que permet governar el món sencer. Cató el Vell basava l'efectivitat de la seva oratòria en la repetició pesada d'una frase senzilla. El -65, Quinto Juli Ciceró va escriure el "Petit manual per a una campanya electoral". Cèsar August es va dotar del primer 'staff' de propaganda amb Horaci, Ovidi, Mecenes, Virgili... Per no estendre'ns en la repetició d'aquell text, acabaré recordant com el -63 Tul·li Tiró [3] va crear la primera "escriptura ràpida", oficialment coneguda amb el nom de "notes tironianes", per augmentar l'economia del temps en l'escriptura, amb que agilitzava la solució dels creixents problemes administratius de l'expansionisme romà.

Continuo desenvolupant la lògica d'aquest text, millorada i ampliada després d'una dècada d'experiències tremendes, que han portat a la situació actual. Una situació caracteritzada pel fet comprovat de la militància antiindependentista i antisocialista de la indústria político-mediàtica espanyola.

2. Primeres experiències històriques

Tul·li Tiró no feia sinó esforçar-se a millorar un sistema d'escriptura capaç de seguir la velocitat creixent del desenvolupament del saber-mercaderia. A la seva època, Roma ja havia acumulat prou riqueses, dominava amplis espais, explotava molts pobles i, sobretot, havia desenvolupat una producció mercantil tan ramificada que exigia imperiosament una retallada substancial del temps d'escriptura. De la mateixa manera que grecs havien après que en la guerra era fonamental el control del temps, és a dir, reduir la durada de les campanyes, els romans de finals de la República van comprendre el valor econòmic de la reducció del temps d'escriptura. Ambdues, la guerra i l'escriptura, ens remeten alhora a l'economia, és a dir, ens porten al saber-mercaderia, fins i tot abans de la data històrica -segle IX- en la qual C. M. Cipolla obre el seu imprescindible estudi sobre aquesta qüestió [4].

Però què és el saber-mercaderia? La investigadora R. Silva l’ha definit així perquè és el saber humà que sorgeix amb i des de l'origen de la mercaderia, amb tot el que això implica, comporta i exigeix: "La primera vegada que algú va escriure un signe sobre una tauleta d’argila, a Uruk, Mesopotàmia, quatre mil anys abans de Crist, va ser per recordar quants bous es portaven d'un lloc a un altre, imaginem que per vendre'ls. Algunes d'aquestes tauletes, que es trobaven al Museu de Bagdad, i que potser ara ja hi siguin, són unes parelles de galetes de fang en una de les quals hi ha el dibuix d'un bou, mentre que en l'altra s’hi pot observar un signe estrany, el que podria ser un número. Aquestes tauletes, agrupades en conjunts per ser traslladades juntament amb els bous, devien ser segurament el primer llibre de la història. Per tant, en l'inici de l'escriptura, es hi havia les relacions comercials: la necessitat de donar compte dels bous com a mercaderies" [5]. Lògicament, un saber-mercaderia només pot ser tingut i desenvolupat pels qui controlen la producció d'aquesta mercaderia, la seva circulació i la venda, i pels qui s'apropien dels beneficis obtinguts al final d'aquest procés sencer. El saber-mercaderia exigeix una escriptura precisa, una escriptura només accessible als fills de les castes riques [6] des del seu mateix origen històric.

Ens interessa ressenyar que va ser poc després d'aquest inici històric quan van aparèixer determinades constants que es mantindrien en l'essencial fins al present. Vegem-les. Al voltant del -3500 es va inventar el torn a la mateixa zona i mentre no va tenir gaire utilitat econòmica va ser usat per les dones, però els homes van apropiar-se'l quan el torn va permetre augmentar la producció de mercaderies amb els subsegüents guanys per als homes [7]. Rita P. Wright ha investigat aquest procés opressiu i excloent en l'aparició de les divisions de gènere, classe i etnicitat (o opressió nacional en la nostra expressió), estudiant l'evolució d'una cosa tan material i alhora d'estatus simbòlic de poder com la possessió dels telers i la producció tèxtil: "Les imatges d'homes i dones que ens transmeten les fonts escrites i les representacions del període inicial de Mesopotàmia suggereixen una gran disparitat de riquesa i estatus dins de la societat; disparitat que travessava les divisions de gènere, classe i etnicitat" [8]. La impecable investigació de G. Lerner ha demostrat les relacions directes entre el patriarcat i l'aparició de l'esclavatge gràcies als ensenyaments adquirits per les castes masculines en l'explotació de la dona [9]. Recordem que al Manifest Comunista, Marx sosté que la dona ha estat reduïda a un "instrument de producció".

Pepe Rodríguez sosté que: "A Mesopotàmia, les primeres notícies de l'existència de treballadors forçats procedeixen del període dinàstic antic (c. 2850-2340 a. C.) i, en realitat, es refereixen a esclaves destinades a treballar en la puixant indústria tèxtil de l'època. El signe sumeri per indicar "esclava" representa una "dona de la muntanya", fet que indica que des de finals del III mil·lenni a.C. es feien incursions militars a les zones muntanyenques per capturar dones per als tallers de filatura i confecció tèxtil controlats pels temples -al costat d'aquesta activitat militar brutal es va generalitzar també el costum de violar les captives, punt de partida del qual posteriorment sorgirien la prostitució comercial i els harems (com a manifestació d'estatus dels poderosos)-. A Egipte la situació no és diferent i, tal com ja vam citar, el substantiu mr(y)t, que volia dir "presoner de guerra" i "servents del temple", també significava "la filosa de la teixidora", l'instrument que empraven les esclaves al servei dels temples. A la Grècia antiga, tal com va testificar Hèctor de Troia a l'Il·líada, la destinació de les presoneres era acabar com a teixidores en un temple" [10].

Per la seva banda, seguint aquesta lògica, Norma Ferro afirma que: "com que són productores en lloc de companyes, passen a ser nucli de producció. Són una propietat constant, se les pot associar als mitjans de producció de les empreses. Des del punt de vista econòmic se les pot utilitzar com a mercaderia, però no pas des del punt de vista ideològic. Són un bé de consum temporal, com ho és una mercaderia; són, doncs, una propietat productiva. Això fa que siguin robades pels col·lectius que necessiten aquestes forces productives i protegides pels col·lectius propietaris. Amb el temps, una minoria d'homes acaparen la propietat de la majoria de les dones: "A Pèrsia els únics homes que podien entrar en l'harem eren els eunucs; d'aquesta manera el tirà s'assegurava la paternitat de la descendència" [11]. Alguns estudis recents constaten que com més augmenta la diferència econòmica i estratificació social dins d'un col·lectiu, més es concentra en els homes rics i poderosos la propietat de les dones [12].

Segons Mosterín, els indoeuropeus que van envair l'Índia no tenien la capacitat cultural i productiva dels nadius del país que van ocupar, d'Harappa, però sí que disposaven d’una superioritat militar en armes i eines; tampoc no coneixien els diners ni existien comerciants professionals perquè la seva economia era de bescanvi i la vaca era la unitat de valor, el que ara anomenem "moneda". Més precisament: "La riquesa de la tribu es mesurava pel nombre de vaques. Això conduïa a constants disputes entre les tribus àries, que s'acusaven mútuament de robar-se les vaques o que es disputaven les pastures i els terrenys. Però malgrat aquestes escaramusses intertribals, totes les tribus àries eren solidàries en la seva lluita contra els dasa (els indígenes i supervivents d'Harappa) de pell fosca, de llavis gruixuts i nas aplatat. Ja aleshores dasi (femení de dasa) va passar a significar 'esclava' i, més tard, en sànscrit clàssic, dasa passaria a significar 'esclau' en general" [13]. Veiem aquí perfectament la interacció sinèrgica de tots els components de la totalitat social concreta operativa en una societat, de manera que la propietat, l'opressió de sexe-gènere i l'opressió etnonacional determinen l'evolució del llenguatge i de la cultura i, consegüentment, també dels mitjans socials de la seva propagació i reforçament.

Llegim les paraules següents de J. Attali que reforcen el que s’acaba de dir: "L'apropiació de dones, com qualsevol altra forma de possessió, no sempre es realitza respectant un ritual, sinó que es fa sovint per mitjà de la guerra i per la força. Així, a la fi del IV mil·lenni a. de J. C., els protoindio-aris, expulsats per la invasió dels mongols nòmades, s'organitzen en pobles poderosos que han de defensar alguna cosa i es doten de carros de combat i d’escuts, potser els primers. Gairebé per tot arreu, les direccions guerreres afirmen la superioritat dels homes i s'apoderen de les dones d'altres clans, que es converteixen en coses, en béns mobles, en objectes de tràfic i d'acumulació. Per això, en sànscrit, la paraula vivâha, que significa "matrimoni", deriva de vivah, que significa "raptar"" [14]. En les lluites que hi va haver a l'Índia, el bramanisme va acabar sent el sistema político-religiós que millor defensava els interessos del bàndol triomfant que, per mantenir-se en el poder, va practicar una implacable violència oblidada o silenciada per la historiografia amorfa [15] o reduïda a "la tendència més ortodoxa del hinduisme" [16]. Tanmateix, com demostra Acharya S: "El bramanisme va introduir el racisme que la pell més clara era millor que la més fosca, de manera que les castes es van determinar pel color. A més, les dones eren tractades horriblement, i és obvi que el patriarcat ferventment sexista es va originar en el bramanisme". De pell clara eren els pobles invasors i els envaïts, els reduïts a castes explotades, eren de pell fosca. Aquesta investigadora afirma també que: "El bramanisme fanàtic va ser tan mesquí com el catolicisme durant la inquisició, i els inquisidors catòlics van manllevar la seva jerarquia i mètodes de tortura dels bramans" [17].

Sohn Rethel ha demostrat que en qualsevol societat comercial i mercantil el pensament està subjecte al dictat de la falsa consciència necessària i del fetitxisme com a efecte de l'abstracció-mercaderia, dictat que es va imposar a la Grècia clàssica i que ha determinat l'evolució posterior del pensament allà on s'ha desenvolupat la mercaderia: "l'home, en un sentit social, no està en un error, sinó que està enganyat" [18]. El saber-mercaderia no és erroni del tot; està enganyat perquè capta parcialment i distorsionadament la realitat i, com a mercaderia, té des del seu origen un valor de canvi i un valor d'ús per produir més beneficis; és, per tant, econòmicament rendible. Aristòtil explica com Tales de Mileto (-639 o -624 i -547/6) augmentava la seva fortuna aprofitant-se de la ignorància dels altres [19]. Ja per aquesta època la cultura tradicional grega havia desenvolupat un complex i efectiu sistema a l’hora d’explicar i convèncer altres pobles de la bondat de la seva geoestratègia expansiva, que si bé arribaria a assoliments impressionants amb Pèricles, ja existia anteriorment en l'essencial. L'esmentat sistema avançava tàctiques de manipulació propagandística assumides en l'actualitat en integrar en un mateix grup els heralds, encarregats de parlar clar i de forma precisa i directa, i els enviats, encarregats de persuadir i convèncer de manera subtil, buscant imitar Ulisses l'astut, de la boca del qual les paraules queien "com flocs de neu a l’hivern" [20], és a dir, imperceptiblement.

Molt lluny de Grècia, però molt a prop quant a evolució socioeconòmica, política i cultural, a la Xina dels segles -VI al -V va aparèixer l'obra de Sun Tzu, en la qual trobem lliçons vitals sobre les tàctiques de manipulació, les doctrines de guerra psicològica i espionatge, etc., basades precisament en l'ús de la corrupció econòmica, dels interessos materials i crematístics, en la recerca de col·laboracionistes que es venen a l'invasor per mantenir i/o augmentar els seus privilegis socials: "Per mitjà dels agents dobles es poden reclutar i emprar els agents indígenes i els agents interns. Chang Yu: "La raó és que un agent doble coneix aquells dels seus compatriotes que són ambiciosos i els funcionaris que ocupen els seus càrrecs amb negligència. I aquestes són les persones que podem atreure perquè es posin al nostre servei"" [21]. Podem fer un exercici molt simple consistent a llegir alhora Sun Tzu, Tucídides i Maquiavel, i comparar-los en allò que els uneix amb la política espanyola respecte a les burgesies dels pobles que oprimeix per comprovar de totes totes l'existència d'una base comuna per sota de les diferències superficials.

Fins i tot podem afegir a aquesta curta llista Juli Cèsar: "...cridant davant seu els membres principals de cada nació, esporuguint els uns donant-los a entendre que en coneixia totes les trames i amonestant-ne d'altres, tenia a ratlla una gran part de la Gàl·lia" [22]. Sabem que aquestes i moltes altres versions dels fets donades pel mateix Cèsar oculten una realitat molt més salvatge i inhumana, genocida, tal com va reconèixer Napoleó, entre molts d'altres, com veurem més endavant. Tanmateix, la parcialitat de Cèsar, destinada a reforçar-ne la fama i el poder, no anul·la la veritat de fons del mètode que descriu, és a saber, la dosificada barreja de diversos mètodes manipuladors, sobretot el de la por en totes les seves facetes, i també de l'aparença de conèixer detalladament les accions de l'enemic, etc., per sotmetre'l sense violència o amb poca violència.

Però un dels millors sistemes de control social i manipulació tan generalitzada que va acabar penetrant en la vida socioeconòmica com el seu eix central, ens l'ofereix la llarga pràctica de producció, circulació i venda de relíquies religioses per part de l'Església catòlica. Es tracta d’una pràctica que només es comprèn des dels paràmetres del saber-mercaderia malgrat que l'economia dinerària estigués poc desenvolupada en començar l'Alta Edat Mitjana europea després de l'enfonsament de la part occidental de l'imperi romà. En efecte: "les relíquies eren molt més valuoses que tots els metalls preciosos (...) Una part considerable dels actius líquids de la societat estava invertit en les relíquies i els seus preciosos encasts. Era una manera de guardar amb seguretat els diners" [23]. L'efectivitat simbòlico-material de les relíquies com a instrument de subjugació i alienació massiva es basava en la seva essència fetitxista, ja que com més i millors fetitxes-relíquies es tinguessin, més seguretat i felicitat s'obtenia en aquesta vida terrenal. No és casual que el fetitxe-relíquia només comencés a perdre la seva efectivitat alienadora així que es multiplicava l'ús dels diners i amb aquest la capacitat de comprar d’un altre fetitxe més poderós: la mercaderia i el consumisme compulsiu de valors de canvi. En un altre text -"Boicot a Coca Cola i a l'Estat d'Israel"- hem analitzat més detallament aquesta qüestió particular de l'efecte del consumisme compulsiu, de la fetitxització mercantil generalitzada, així que ara no ens hi estendrem.

Per acabar aquesta primera part, cal dir que l'Església catòlica va ser conscient de dues coses: que malgrat tota la seva eficàcia alienant, el fetitxisme de la relíquia no garantia l'ordre de manera absoluta, sinó que havia de recórrer també a la mentida, a la falsificació, al doble llenguatge, a l'ambigüitat i a l'eufemisme, seguint les regles ja descobertes des de feia temps i que continuen sent vàlides en l'actualitat i que podem resumir com a "mentides obertes i subtils eufemismes" [24]. Un exemple de la interacció eclesiàstica de mentides, falsedats i silencis el tenim al manuscrit anomenat la Donatio Constatini [25], tan falsa i fraudulenta com la majoria dels textos de la Bíblia, i que va ser emprat durant segles per justificar l'imperialisme vaticà. Però un exemple més il·lustratiu encara, tant de la contumàcia catòlica com de les limitacions de la manipulació, el tenim en l'estratègia del terrorisme moral i psicològic inherent a la creença en l'infern. Recentment, l'Església ha tornat de nou a reafirmar-ne l’existència, davant de l'aclaparadora certesa que se’n va afeblint l’efecte alienant, com ja va començar a ocórrer a l'Edat Mitja. Ens estem referint a la incapacitat última, al fracàs pràctic en suma, que va tenir l'església catòlica a l'Edat Mitja per alienar definitivament i totalment les masses explotades amb l'amenaça de l'infern, amb les seves inhumanes tortures eternes, de manera que, a la pràctica quotidiana, les classes treballadores van trobar mecanismes psicològics i culturals que els van fer relativament immunes a tanta manipulació massiva i terrorista, tal com ha demostrat E. González Duro [26]. Malgrat que el papa Gregori VII digués el 1078 que el costum de Roma consistia a tolerar certes coses i silenciar-ne d'altres, en la realitat aquesta saviesa xocava amb la resistència a la manipulació que van desenvolupar les classes i nacions oprimides. Més endavant tornarem sobre aquesta qüestió fonamental en centrar-nos en l'experiència basca.

Per concloure aquest apartat, acabarem fent una ullada a les Amèriques, on podem observar que amb prou feines hi ha canvis substancials en la manipulació del saber, de l'escriptura i de la cultura, en benefici de les classes dominants. Les descripcions deixades per les classes dominants maies: "Rares vegades parlen dels déus, i mai del poble pla. Revelen un món dinàstic violent i bel·licós, ple de guerres, intrigues i ritus estranys (...) El desxiframent de les inscripcions va descobrir una societat bel·licista amb freqüents conflictes armats i preses de presoners" [27]. Les classes dominants asteques, que tenien una sòlida "cultura patriòtica i nacionalista" [28], no van tenir cap objecció a canviar totalment la història del seu poble per construir-ne una "nova" que més d’acord amb les necessitats de legitimació del seu imperialisme i de cohesió interna. Segons A. Cruz García: "Certament, resulta molt difícil establir una història rigorosa des dels seus orígens fins al regnat d'Itzcoatl el 1427, ja que els mateixos mexiques es van encarregar de cremar els seus propis arxius i de reelaborar la seva història" [29]. Aquesta decisió es va prendre després de la conquesta definitiva de la independència, quan es van afermar les separacions socials internes entre 'pipiltin' o senyors i els 'macehualtin' o gent del poble pla. Va ser en aquest context que van ser destruïdes totes les referències passades sobre episodis que podien resultar vergonyosos, o sobre l'origen humil de la nació asteca, etc., alhora que també es buscava "reinventar la tradició per justificar la divisió de la societat en senyors i vassalls" [30]. Aquesta divisió classista era reforçada pel sistema educatiu ja que la joventut rica rebia una educació selecta en la mesura que no anava a les escoles comunes 'telpochcalli' dedicades al poble, sinó a les escoles dels temples, on rebien una educació molt superior que arribava a incloure l'escriptura i una llengua culta "diferent de la usada pel poble" [31].

3. Propietat intel·lectual burgesa

Una vegada que l'economia mercantil romana va entrar en crisi, el saber-mercaderia, en el seu sentit pre-capitalista, va sofrir un fort retrocés que, malgrat tot, no va implicar la desaparició de les tècniques de manipulació propagandística, sinó només que aquestes no poguessin evolucionar més enllà del límit aconseguit pel fetitxisme de la relíquia religiosa en tant que expressió màxima del seu potencial simbòlico-material. Hauria d'arribar l'imperi definitiu del valor de canvi expressat en la mercaderia capitalista, perquè es reiniciés la millora de l'art de la manipulació de masses. Com hem vist, el fracàs de la por de l'infern és un exemple del límit insalvable a què s'enfrontava el poder medieval des de l’afebliment extrem de l'economia mercantil. Després, aproximadament des dels segles XII i XIII, va començar a recuperar-se lentament l'esmentada economia i, consegüentment, el saber-mercaderia, de manera que va reaparèixer de nou el problema crucial de la propietat intel·lectual, inseparable del problema de la propietat de les forces productives, i si bé el sentit de propietat i de bé econòmic que cal protegir va decaure durant un temps a l'Edat Mitjana, va començar a expandir-se de nou al segle XIII, i durant el Renaixement les disputes legals sobre els plagis es van fer cada vegada més freqüents. Té raó P. Burke quan diu que: "La idea de vendre coneixement, per exemple, és com a mínim tan antiga com la crítica de Plató als sofistes per aquesta pràctica. La idea del coneixement com a propietat (possessio) va ser formulada per Ciceró. A l'antiga Roma, el terme plagiarius, que originalment es referia a qui havia robat un esclau, el va aplicar el poeta Marcial al robatori literari. El terme compilatio va fer referència també al plagi, vist com un saqueig de l'autor original" [32].

La invenció de la impremta europea el 1450, que en realitat era una còpia millorada de la impremta xinesa [33], molt més antiga, va provocar un salt qualitatiu en el problema de la propietat intel·lectual, ja que, tal com afirma Lillian Álvarez, "a causa que aquells primers equips d'impressió i els materials eren cars i la recuperació de la inversió molt lenta, són precisament els impressors que comencen a reclamar algunes formes de protecció, en aquest cas de les seves inversions, per defensar-se de la competència que els feien els que reimprimien els mateixos llibres" [34]. Veiem així que el saber-mercaderia exigeix als poders una protecció oficial de la propietat privada de les forces productives que el sostenen, amb la qual cosa s’estableix la base material i legal del que poc després seria la indústria político-mediàtica.

Podríem estendre'ns hores i hores en el repàs de la interacció entre la propietat, el poder i la premsa en aquests segles, però per manca de temps saltarem fins a una innovació decisiva realitzada al començament de l'anomenada "modernitat" occidental: la fundació del diari La Gazzette pel cardenal Richelieu, el primer número del qual es va imprimir el 30 de maig de 1631, menys de dos segles després de la reaparició del problema de la propietat intel·lectual. Segons M. Rodrigo, que desenvolupa les idees de V. Montalbán, les quatre característiques polítiques d'aquest primer diari occidental van ser les següents: "Es practica tot l'ocultisme possible sobre el que ocorre al propi país"; "es transmeten les raons d'Estat en tot el que afecta la política internacional"; "es creen uns criteris històrics de valoració dels fets, sobretot pel que fa a la vida de la comunitat nacional"; i "es mitifica tot el que ofereix "la imatge del poder", des de l'estat de bona esperança de la reina fins a l'anecdotari galant dels cortesans" [35]. L'anàlisi de cada una d'aquestes característiques ens revela la seva actualitat impressionant en el present d'Euskal Herria.

La primera, la de l'ocultisme dels problemes, no mereix cap comentari perquè la premsa dominant silencia problemes extrems com la tortura i els maltractaments a les comissaries i la situació a les presons, les raons històriques de l'esquerra independentista basca i en general dels qui reivindiquem els drets col·lectius i individuals, la realitat dels familiars de les presoneres i presoners, per citar-ne només uns quants casos, i això sense que ens detinguem en les versions amputades i tergiversades que es donen d'altres problemes socials apressants com el terrorisme empresarial i de sexe-gènere, l'atur encobert, la precarietat i l'empobriment creixents, etc. Pel que fa a la segona, les versions sobre les raons d'Estat en la política internacional, el comportament de la premsa "basca" també és alarmant perquè ajuda a la criminalització de tot el que sigui basc i a l'exaltació de la "democràcia espanyola". La tercera, la recreació del nacionalisme espanyol, és permanent en la indústria político-mediàtica que patim, ja que hi ha una defensa pública i ostentosa del nacionalisme imperialista espanyol i una menysteniment de qualsevol senyal d'identitat basca, començant per l'euskara, que pràcticament no apareix escrit i parlat, excepte en alguns minúsculs apartats dedicats al folklore i a l'esport rural, i poca cosa més. Finalment, quant a la imatge del poder i el que ara s’anomena "premsa rosa i del cor", que té una gran capacitat alienant i alienant, cal dir que aquests programes dominen aclaparadorament en la indústria político-mediàtica actual.

En estudiar més endavant l'estratègia de guerra psicològica inserida en les doctrines contrainsurgents en ús que s'empra contra els pobles rebels, contra Euskal Herria en el nostre cas, tornarem a analitzar com s'actualitza i àmplia aquesta quàdruple característica aplicada a començament del segle XVII. Però ara volem dir només que és durant el segle XVIII quan s'accelera definitivament el procés de subsumpció de la premsa "lliure" en la lògica del benefici capitalista, com indica D. Quessada: "L'acceleració dels intercanvis comercials veu l'aparició d'una esfera literària i d'una premsa en la qual s'intercanvien nombroses opinions. Però aquesta "publicitat" és reemplaçada progressivament per una altra de tipus comercial al segle XIX. La premsa és el motor d'aquesta transformació (...) La representació en l'escena pública dels interessos privats adquireix un caràcter polític. Les intencions electorals de l'emissor de publicitat es poden superposar a les intencions comercials: l'art consisteix a donar-los la forma del bé comú. Es tracta de fabricar consens i adhesió" [36]. Al llarg d'aquest procés actua de manera implacable la dialèctica entre les lleis econòmiques endògenes del capitalisme, sobretot la de concentració i centralització de capitals, i les lleis polítiques exògenes a l'estrictament econòmic, però que hi estan connectades en la totalitat concreta del sistema en el seu conjunt, com ara les decisions sociopolítiques que van adoptant els Estats burgesos.

Igual com les pràctiques de control i vigilància repressiva de la premsa que s'aplicaven a Anglaterra entre el 1667 i el 1697, al regne de França, Colbert va limitar la llibertat de premsa i va centralitzar els mitjans, de manera que se’n va reduir dràsticament el nombre. En aquest sentit, Colbert va accelerar una tendència que venia des de molt poc després de la invenció de la impremta a Europa: si a l'Estat francès hi havia cent vuitanta-un tallers d'impressió l'any 1500, només en quedaven setanta-cinc el 1644, que es van reduir a cinquanta-un el 1701, la majoria dels quals es concentraven a París per facilitar-ne la vigilància. A més, la repressió contra els autors va continuar sense pietat durant el segle XVIII i es van prohibir i cremar obres emblemàtiques en l'actualitat de Voltaire, Rousseau, Diderot, etc. [37]. Una altra característica del regne de França en aquesta època va ser que "el govern va tractar de guanyar-se els periodistes francesos i els periodistes en llengua francesa a tot Europa" i dotar-se dels seus diaris governamentals [38], amb la clara intenció de dirigir l'opinió pública externa i interna en benefici de la monarquia francesa.

Més endavant es va desenvolupar l'impressionant sistema d'ideologizació, control social, vigilància i repressió posat en marxa per Napoleó en una data tan primerenca com el 17 de gener de 1800 en tancar 60 dels 73 diaris existents, censura que creixeria encara més ja el 1808, quan permet continuar només 4 dels 8 diaris que sobrevivien. A més de la censura de premsa, Napoleó va imposar mitjançant l'astúcia del seu ministre Fouché un sistema d'espionatge intern molt eficaç i, sobretot, de fabricació i propagació de rumors de tota mena en benefici sempre del poder [39]. Naturalment, tampoc no hem d'oblidar els esforços napoleònics per crear una identitat nacional francesa que estigués d’acord amb la seva visió reaccionària i per estendre-la mitjançant una burocràcia educativa i administrativa hipercentralitzada posada en funcionament fonamentalment pels sots-oficials veterans o ferits dels seus exèrcits. Napoleó va dir una vegada: "Amb els meus prefectes, els meus gendarmes i els meus sacerdots, faré tot el que vulgui" [40]. No cal allargar-nos en els efectes destructors que van patir les nacions no franceses inserides per força en aquest Estat per aquesta política centralitzadora en tots els aspectes.

Per la seva banda, "la premsa anglesa era una premsa de poderosos. Aquests van eliminar els pobres gràcies a l'impost del Timbre, instituït el 1712 i l'import del qual va anar creixent progressivament, raó per la qual van desaparèixer els nombrosos fulls que costaven un cèntim, gràcies als quals el poble podia sortir de la ignorància i amb què ensenyava a llegir els seus fills (...) una premsa de combat que tant els partits com el govern tractaven d'utilitzar en el seu profit". La premsa anglesa, controlada pels partits de la classe dominant i pels diners del Parlament, també se sostenia gràcies l'aportació econòmica creixent que li arribava de la publicitat. L'expansió econòmica va fer que la publicitat irrompés als diaris, de manera que el 1759 es parlava ja de la "indústria de l’anunci" [41] com un dels suports decisius de la premsa escrita. En el fons d'aquesta dinàmica d'industrialització de la premsa actuava la poderosa expansió econòmica anglesa, la mateixa que va forçar que el 1710 el govern de l'illa fos el primer a fer el salt del concepte medieval de "privilegi" de l'autor d'una obra intel·lectual al concepte burgès de "dret de autor" [42]. Aquest salt qualitatiu d'una concepció pre-industrial i pre-burgesa a una altra de típicament capitalista marca la data oficial de començament de la indústria político-mediàtica. La qualifiquem com a indústria política perquè, a més d'altres raons que anirem veient, és imposada per un govern que en aquella època estava conscientment llançat cap a l'enfortiment per part de l'Estat de la dominació de la burgesia com a classe propietària.

Les formes de comandament de Richelieu i, posteriorment, de Colbert són prou conegudes pel seu absolutisme mancat d'escrúpols de qualsevol signe. De fet, són les mateixes formes de comandament que imperen a qualsevol fàbrica capitalista, incloent-hi les de la indústria político-mediàtica. Poc menys de 250 anys després de la creació de La Gazzette, concretament el setembre de 1880, el periodista novaiorquès John Swinton va reconèixer que: "No hi ha a Amèrica premsa lliure ni independent. Vostès ho saben tan bé com jo. Cap de vostès no s'atreveix a escriure la seva opinió honestament i saben perfectament que si ho fan no seran publicades. Em paguen un salari perquè no publiqui les meves opinions i tots sabem que si ens aventurem a fer-ho ens trobarem al carrer immediatament. La feina del periodista és la destrucció de la veritat, la mentida patent, la perversió dels fets i la manipulació de l'opinió al servei de les Potències dels Diners. Som els instruments obedients dels Poderosos i dels Rics que mouen les cordes darrere els bastidors. Els nostres talents, les nostres facultats i les nostres vides els pertanyen. Som prostitutes de l'intel·lecte. Tot això ho saben vostès igual que jo" [43].

No es pot negar l'actualitat d'aquesta confessió autocrítica realitzada precisament en una fase històrica en què, igual com passa ara, als EUA imperava una extrema corrupció socioeconòmica i política. Era tant gran el prodrimer que "en l'elecció presidencial de 1876 els republicans van haver de recórrer al frau per assegurar-se la continuïtat en la cimera política", igual com ho tornaria a fer l'administració Bush a començament del segle XXI. R. San Martín, autor de la cita anterior, ens ha deixat una descripció superba del context nord-americà en el qual J. Swinton va realitzar la seva autocrítica el 1880. R. San Martín afirma que: "Sent la política una branca dels negocis, l'ètica d'aquests es va convertir en la d'aquells (...) Com en un joc de titelles, els ninots i les seves veus obeïen uns pocs" [44]. Per la seva banda, H. Zinn explica també el context repressiu que regnava en aquells anys, especialment les matances de les vagues obreres, l'enduriment del tracte als negres "lliures" oficialment, etc., mostrant com la classe dominant es va enriquir al màxim, entre d’altres coses gràcies a l’explotació de les masses creixents d'emigrants que arribaven des d'Europa i des d'Àsia, i com aquesta classe propietària va saber aplicar diversos barems, recompenses i càstigs diferenciats a unes classes explotades multidividides en fraccions que s'enfrontaven mútuament [45].

No hi ha dubte que l'autocrítica de J. Swinton expressa la dictadura burgesa en tot el que fa referència a la "informació social", en una època decisiva per a la consolidació de l'imperialisme ianqui. Vegem com a resum el que diu R. San Martín: "La premsa -amb l'honrosa excepció de casos aïllats- era més que conservadora, reaccionària. Hi va haver deformació, prejudicis i hostilitat envers la incessant evolució social i, per damunt de tot, una incomprensió aspra per les demandes socials. Gràcies al monopoli dels mitjans d'informació, els grans mitjans o qualsevol de les seves emanacions podien fer el que els vingués de gust, fos o no legal, fins i tot dins d'un sistema on no hi havia cap codi que no obeís el desig manifest dels manaires consagrats. Les planes dels diaris es podien obrir sense temor, amb la seguretat de no trobar-hi cap espectre shakespearià," i "Les activitats culturals -produïdes, distribuïdes, i fins i tot consumides sota ordre- es van convertir en una part comercial de la bastida quotidiana, i si no eren considerades avantatjoses per als custodis del sistema, aleshores tenien poca o cap transcendència pública. Com que el pensament (la bugia humana fonamental) era subversiu, els censors es consumien aixecant dics. Com la tasca obcecada de Sísifs, els retalladors trituraven, suprimien o mutilaven les expressions creadores i s’atribuïen el dret d'anunciar el que es podia consumir com si fos propietat definitiva de la seva peculiar concepció ideològica" [46].

La ràpida evolució posterior a l'autocrítica de J. Swinton de la indústria mediàtica com a instrument del poder polític quedaria confirmada amb la successió d'esdeveniments internacionals en què diversos Estats capitalistes reglamentaven i asseguraven la propietat burgesa de la creativitat intel·lectual. Així, el 1886 va tenir lloc el primer i decisiu Conveni de Berna, revisat i ampliat al Conveni de Berlín de 1908 per incloure-hi la propietat burgesa sobre les obres fotogràfiques i cinematogràfiques. A l'Acta de Roma de 1928 s'instaura la propietat de les obres elaborades per a la radiodifusió, i així fins a la actualitat [47]. Hem d'insistir aquí al paper decisiu jugat pels Estats burgesos en la regulació de la propietat privada intel·lectual, propietat imprescindible per a l'expansió de la indústria político-mediàtica, sense la qual no disposaria de prou forces repressives per expropiar les classes, pobles i dones explotades dels seus béns intel·lectuals col·lectivament creats. La producció industrial de cultura burgesa exigeix l'expropiació de la capacitat col·lectiva de producció de cultura lliure i crítica, tot anul·lant-ne el valor d'ús i reduint-la a una simple mercaderia, a simple valor de canvi. Però abans de d’estendre’ns amb més detall en els efectes anticulturals de la privatització burgesa, hem d'analitzar amb una mica de detall la indústria mediàtica.

4. Indústria politico-mediàtica i Estat

C. Taufic va definir el periodista com "un polític en acció", ja que independentment que s'emparés en un "confús apoliticisme", en realitat formava part de l'acció política estatal entesa en la seva concepció més general: "la participació en els assumptes de l'Estat; l'orientació de l'Estat; la determinació de les formes, de les tasques i del coneixement de l'activitat estatal; l'activitat de les diferents classes socials i dels partits polítics (...) Els periodistes són, per tant, polítics; i encara més, polítics professionals". I: "La política no és sinó una manifestació específica de la lluita de classes, la seva expressió més generalitzada, i els periodistes, en tant que activistes polítics, no n’estan al marge, sinó que hi estan immersos i hi ocupen llocs de lideratge" [48].

Aquest criteri definidor de la política -criteri marxista- permet comprendre la naturalesa política de la indústria mediàtica, encara que, aparentment i a primera vista, aquesta indústria no s'assegui directament als escons parlamentaris. Ara bé, en determinats casos, els definitoris, aquesta indústria és la que acaba per inclinar la relació de forces en benefici de, per exemple, el neofeixista Berlusconi, propietari de poderosos mitjans de manipulació, que pot tornar a la presidència del govern italià malgrat les aclaparadores proves sobre la seva corrupció. En altres casos, per exemple als EUA, la fusió entre diners, política i premsa és absoluta ja que només els "candidats milionaris" [49] poden costejar quantitats immenses de diners a les seves campanyes polítiques. A començament de febrer de 2008, quan queden encara molts mesos per a les eleccions presidencials, alguns observadors han arribat a xifrar en una mitjana de més d'un milió de dòlars al dia la despesa dels candidats demòcrates H. Clinton i B.Obama.

La interacció entre política estatal i política de la indústria mediàtica és especialment efectiva en tot el que fa referència amb el control monopolístic del "mercat informatiu" per part de les poques grans industrial de la manipulació. Un exemple ens l’ofereix D. Olivera, que analitzant com els monopolis empresarials controlen els mitjans, recorda que "el periodista espanyol David Carracedo acaba de publicar un informe exhaustiu en què mostra que en els darrers anys 293 mitjans de tot el món van ser clausurats o revocats o no se’n va renovar les llicències: 77 emissores de televisió i 159 ràdios a 21 països. Només a Colòmbia, 76 ràdios comunitàries van ser clausurades" [50]. El tancament d'aquests i altres mitjans alternatius de conscienciació per part dels Estats dominants suposa un gran favor per als monopolis de la manipulació perquè amplien la seva quota de mercat, alhora que faciliten la idiotització de sectors amb dubtes i amb crítiques al poder, sectors que aprenien mitjançant els mitjans crítics tancats per ordre governativa i que després de les clausures dels seus mitjans preferits hauran de comprar els de la burgesia. En realitat, en el fons això és el que l'Estat espanyol i la indústria político-mediàtica buscaven en tancar els diaris bascos Egin i Euskaldunon Egunkaria, a més de buscar assestar un cop irrecuperable a la lluita independentista de l'esquerra basca i, més en general, a la cultura en basc com a tal.

Unes altres vegades, els ajuts de la política estatal a la política interna de la indústria de la manipulació s'expressa en les lleis que busquen endurir l'explotació i el funcionament interns a les "fàbriques de notícies", com és el cas del projecte del govern portuguès sobre el nou Estatut que ha de regular els drets dels periodistes, que "permetria a les firmes propietàries dels mitjans de comunicació alterar qualsevol text sense el consentiment de l'autor, situació que de facto col·locaria els gerents com a eventuals censors dels repòrters" [51]. L'enduriment, el deteriorament i la precarització de les condicions laborals en aquesta indústria que va absorbint més i més mercats, modernitzant-los i creant-ne d’altres de nous per posar en funcionaments les noves tecnologies, és un procés que correspon a la lògica repressiva inherent a l'imperialisme actual, en què és impossible separar els interessos d'aquestes grans indústries dels interessos militars dels Estats, especialment del ianqui [52].

P. Rimbert ha escrit que: "Una investigació realitzada el 2006 per la Federació Internacional de Periodistes sobre els sindicats de trenta-vuit països va concloure que "la feina als mitjans de comunicació es va precaritzar, es va tornar més insegura, més pesada (...) Al món sencer, hi ha una tendència a la privatització dels mitjans de comunicació de l'Estat; els periodistes experimentats són reemplaçats per joves acabats de contractar, sovint ocupats per un temps determinat." Per a la majoria dels organismes consultats, "la inseguretat de l'ocupació produeix un periodisme atemorit" i genera "la decadència del periodisme crític i d'investigació", mentre que "la concentració dels mitjans de comunicació i les pressions governamentals condueixen a un empobriment de la informació" [53]. Es tracta d'un procés repressor i autoritari a escala internacional en què s’han anat retallant drets essencials, com el de "dir qualsevol cosa" [54], amb el pretext, entre d’altres, de la lluita contra el "terrorisme".

P. Bourdieu va recórrer a la personalitat de Miquel Àngel per mostrar la desaparició de la independència crítica del creador intel·lectual davant del poder disciplinador de la indústria político-mediàtica capitalista. Cada vegada que el geni italià es trobava amb el papa Juli II, el que li encarregava el gruix de les seves obres, el que li pagava i defensava davant les enveges dels mediocres, és a dir, en termes burgesos actuals, el seu patró, Miquel Àngel s'asseia primer sense esperar que ho fes el papa Juli II, amb la qual cosa feia cas omís de l'estricte protocol que exigia que el papa fos el primer a asseure's; com a efecte de la reafirmació tenaç del geni en el seu dret a asseure's primer, Juli II es veia obligat a abalançar-se a la seva cadira en una carrera nerviosa per avançar-se a Miquel Àngel [55]. Ens imaginem, en primer lloc, els muts somriures sardònics dels assistents davant del ridícul del papa, i, en segon lloc, la submissió servil dels "creadors" actuals davant de poder de la indústria que els ha subsumit en la seva producció mercantil.

La proposta del govern portuguès esmentada suara en defensa de la patronal mediàtica i la submissió denunciada per P. Bourdieu es comprèn més fàcilment quan analitzem amb una mica de detall el component intern dels grans monopolis de la manipulació massiva. Com a basc, m'interessen molt especialment els casos espanyol i francès, i em detindré en el segon: "El grup Socpresse, que edita 70 títols a França (entre d’altres Le Figaro, L'Express, L'Expansion i desenes de diaris regionals) pertany a un fabricant d'armes: Serge Dassault. Junt amb Hachette, Arnaud Legardere, igualment industrial de l'armament, posseeix 47 revistes (Elle, Parents, Première...) i diversos diaris. Si a aquests mastodonts s'hi afegeixen Le Monde-La Vie, l'alemany Prisma (Bertelsmann) i el britànic Emap, tindrem els cinc líders que acaparen la meitat del volum de negocis de la premsa escrita a França. I per convèncer-nos encara més que vivim en una època formidablement moderna, el banquer Edouard de Rothschild ha aportat a Libération el 37% del seu capital" [56]. Aquests exemples evidencien la fusió entre els interessos militars i els periodístics, és a dir, veiem com la política opera en la seva essència pura mitjançant la integració en una mateixa fracció burgesa de branques productives aparentment tan oposades com són les de la producció de "cultura" i la producció de mort.

Però n’hi ha més, M. Bénilde, que ha investigat les relacions entre el magnat Murdoch i aquesta fracció burgesa del capitalisme francès, va ser preguntat: "Un diari econòmic i financer pot quedar a les mans del primer grup econòmic i financer del país? La crida de vint-i-vuit societats de periodistes, que reclamen una garantia legislativa mitjançant una llei sobre les societats de redactors, no canvia en res aquesta eventualitat. Tret de preveure als estatuts un dret de vet sobre la designació del director -com ocorre a Le Monde-, en el sistema mercantil capitalista un diari és un producte que es ven lliurement als interessos confessats (o ocults) del millor postor. L'adquisició de Le Figaro pel fabricant d'avions i senador de l'UMP, Serge Dassault, n’és un exemple revelador: l'abast de la intervenció política del propietari depèn totalment de la seva relació amb Nicolás Beytout, el molt sarkozysta director de la redacció. El milionari no va haver de convèncer-lo per obtenir l'alineament del diari amb el candidat Sarkozy. A canvi, va rebre del nou govern mesures que redueixen els impostos a les successions i limiten al 50% dels guanys la suma de tots els impostos que cal pagar" [57]. Aquestes afirmacions confirmen els resultats d'una altra investigació anterior sobre aquest mateix personatge que demostrava la difusa línia que separa els seus negocis de les notícies que aquests produeixen [58]. Recordem que Murdoch ha contractat l'ultradretà expresident espanyol Aznar per treballar en el seu 'staff' de consellers.

Dos investigadors nord-americans van analitzar críticament el procés de centralització i concentració de les indústries político-mediàtiques a mitjan els 90, integrant en el seu estudi les resistències obreres i socials, és a dir, la lluita de classes, i van arribar a aquestes conclusions: "La tendència actual consisteix a portar la totalitat del sector "ideològic" de la societat cap a l'òrbita del mercat. En el cas de l'educació i, en un menor grau, de les telecomunicacions, els treballadors i els grups de ciutadans són l'única resistència a la ràpida comercialització, però la tendència actual és molt clara cap al control per part del mercat, el qual no s’adiu gaire amb un sistema democràtic de comunicacions. La globalització i el poder creixent de les companyies multinacionals han fet que sigui més difícil evitar la centralització i la concentració dels mitjans. Les companyies centralitzadores responen que necessiten una major grandària i una integració vertical per competir al mercat global, i el poder polític que tenen, amb el suport de les forces de mercat (Wall Street adora aquestes fusions que impliquen una centralització), han eliminat les barreres antitrusts que impedien la concentració dels mitjans. Les forces polítiques nord-americanes que s'oposaven a les recents fusions de Westinghouse i CBS, Disney i Capital Cities/ABC, i Time Warner i Turnier van ser mínimes. En resum, aconseguir la descentralització dels mitjans és avui un objectiu políticament utòpic als països desenvolupats; en aquesta cruïlla històrica, resulta molt difícil contenir qualsevol altre procés de centralització." [59].

Per la seva banda, W. Blum cita només alguns exemples sobre l'estreta fusió político-repressiva entre l'Estat capitalista, les grans indústries político-mediàtiques i els interessos generals d'altres empreses capitalistes: "La NBC va cancel·lar l'aparició d'un activista nuclear perquè va criticar la General Electric, que és la propietària de l'emissora. Uns altres activistes nuclears, autors o opositors a les despeses militars no són benvinguts a la CBS perquè aquesta cadena pertany a Westinghouse; d'altres troben l’accés barrat a l'ABC perquè han tractat el conglomerat de Disney sense reverència; el mateix passa amb la CNN, que pertany al poteent grup AOL-Time-Warner. Alhora, els anunciants influeixen sobre el contingut de les històries que constitueixen notícia. (Com diu la famosa frase d'A. J. Liebling: "Si vostè vol llibertat de premsa, vostè ha de ser amo d’un mitjà)" [60]. Però no pensem que les coses canvien totalment a l'Estat espanyol, en el sentit que existeix autèntica "llibertat de premsa". Pasqual Serrano fa molt de temps que es dedica a demostrar com funciona realment la indústria político-mediàtica en aquest Estat, que es caracteritza pel seu constant "joc brut" contra totes les llibertats i drets [61].

Molt recentment [62], un sector dels anomenats "intel·lectuals" han alertat i han plantejat una reflexió sobre la penetració de l'anglès en la vida sòcio-econòmica, cultural, política, artística i quotidiana de la Unió Europea i la qualificada com l'autèntica "llengua franca" al continent. Es tracta d'un procés expansiu ja denunciat amb molta antelació per les forces revolucionàries de molts pobles indefensos i que segueix la lògica ja antiga de defensa de les cultures nacionals aixafades per les dels Estats explotadors més poderosos. L'anglès és certament la "llengua franca" de l'imperialisme en la seva expressió més dominant, mentre que d’altres llengües, com sobretot el castellà i el francès, són les llengües imposades per altres imperialismes menors. G. Yúdice, per citar un sol exemple de denúncia revolucionària contra l'imperialisme sociocultural, ha estudiat detalladament aquest problema a les Amèriques i una de les conclusions que més ens apropen a la denúncia dels intel·lectuals europeus és la seva advertència molt fonamentada que fins i tot una potència emergent tan important com Brasil [63] està indefensa davant de l'avenç de la cultura imperialista.

Una de les constants essencials de la indústria político-mediàtica és el menyspreu que mostren els seus directius cap a la capacitat crítica i de pensament lliure i independent de les classes explotades. Creuen que som xais disposats a empassar-nos absolutament tota la porqueria reaccionària que produeix massivament la seva indústria, convenientment embolicada en una demagògia pseudodemocràtica que en el fons oculta una concepció sàviament manipuladora. Llegim aquestes paraules: "La societat democràtica clàssica es recolza en un model d'interlocució que es basa en el lliure albir dels interlocutors. En aquest tipus de societat, el processament del missatge està intervingut per la racionalitat del social, assumida i exercida per l'individu. Les democràcies contemporànies, en canvi, es recolzen en un nou tipus de subjecte -la massa- que planteja condicions d'interlocució completament diferents. A la comunicació de masses no li és possible recolzar-se en l'exercici d'aquella raó cívica dels interlocutors; emissors i receptors estan tots dos obligats a apel·lar a ressorts més directes, més immediats o, si es vol, intervinguts per processos més veloços que el raciocini. La persuasió de masses es recolza en l'imaginari com a alternativa a l'intangible; el seu barem no és la veracitat, sinó la versemblança; no treballa sobre conviccions, sinó sobre creences" [64]. L'autor prossegueix explicant com els mitjans "democràtics" han d'alternar les dosis de veracitat i convicció amb les de versemblança i creences.

L'esmentat menyspreu neix bàsicament de dues raons: una, la creença de la superioritat absoluta dels qui realitzen el "treball intel·lectual" sobre els qui realitzen el "treball manual", creença que en la cultura eurocèntrica es va consolidar definitivament des del triomf de la contrarevolució idealista a la Grècia postsocràtica i platònica; i l’altra, relacionada amb l'anterior però que ha adquirit una empremta pròpia, és la reducció de la "massa ignorant i inculta" a simples consumidors passius de les mercaderies de la indústria mediàtica, receptors crèduls i emocionalment manipulables, com hem vist més amunt i ho tornarem a veure en estudiar les doctrines de contrainsurgència i la funció decisiva que hi té la indústria político-mediàtica. D'altra banda, aquest menyspreu ajuda a explicar, a més d'altres raons, el fet que la premsa no dubti a repetir-se, a anul·lar qualsevol mena de creativitat original i enriquidora perquè no té necessitat vital per crear una cosa qualitativament nova per a un mercat que menysprea, llevat del cas d’alguns segments de consumidors comptats selectes, cultes i burgesos. Centrant-se de nou en l'Estat francès, P. Bourdieu ja va denunciar que: " Si les tres revistes franceses (L'Express, Le Point i Le Nouvel Observateur) tendeixen a ser intercanviables, vol dir que estan sotmeses si fa o no fa a les mateixes coaccions, als mateixos sondejos, als mateixos anunciants; que els seus periodistes passen d'unes a altres, que es roben temes o portades" [65]. Podem i hem de dir exactament el mateix respecte a la premsa espanyola, com ja va demostrar R. Zallo en el seu moment [66].

Com va explicar el 1997 Robert McChesney: "Estem bombardejats d'informacions, però si les observem de prop, la major part responen a la mateixa gramàtica, als mateixos punts de vista, a les mateixes fonts, i tot evoluciona al voltant d'institucions i temes que la majoria dels telespectadors admeten que no comprenem, segons totes les enquestes" [67]. Alguns investigadors sostenen que "Veritable màquina per crear la mediocritat, aquest sistema de comunicació muntat com una bombolla, en el qual jutges i parts es feliciten mútuament entre bastidors i parlen gairebé tot el temps per no dir res, condueix a resultats espectaculars", entre els quals destaquen la fabricació de "pensaments simplistes" i del "pensament mediocre" [68]. La indústria político-mediàtica creu que la "massa" pot ser manipulada al seu caprici, per a la qual cosa desenvolupa diverses disciplines d'estudi i màrqueting en les quals no podem estendre'ns ara. Una de les troballes d’aquestes investigacions, que va facilitar la rapidesa del procés de producció de tècniques manipuladores, va ser descobrir que "la comunicació es pot fer i, de fet, implica cada un dels òrgans de la sensibilitat" [69]. La indústria de la manipulació, especialment l'audiovisual, va comprendre de seguida els beneficis que en podia obtenir i es va llançar a crear programes que un investigador defineix així: "Sang, dolor, plors, histèries col·lectives, desastres, accidents, tot serveix als efectes "dramàtics" per despertar la sensibilitat del teleespectador, ajudat per una estètica televisiva que privilegia la crispació espasmòdica, els plans que van i vénen en pulsacions nervioses, els enquadraments desestructurats i un ritme permanentment trepidant" [70].

Però a més d'explotar i despertar l'inacabable jaciment de la sensibilitat, la indústria de la manipulació fabrica unes altres noves "sensibilitats" disfressades de "llibertat": "Aquesta destrucció progressiva de la solidaritat social -un dels instruments i efectes de la qual és el triomf de la ideologia meritocràtica- condueix a una visió del món psicologitzada i despolititzada que permet fer creure que la identitat personal no depèn de les relacions socials, que cadascú pot triar lliurement la forma de vida que més li agradi, ja que tot es redueix a una qüestió d'estil, gust, estètica i cosmètica. El mite consumista de la pròpia imatge consistiria, doncs, que ser un mateix rau a no estar lligat a imperatius, compromisos i condicionaments socials, sinó a ser capaç de representar bé múltiples papers, a triar identitats il·limitades" [71]. Durant aquest procés de consum de la pròpia imatge: "es perd la consciència de l'autopossessió, es cosifica el jo individual tot dipositant-lo al cos físic, per externalitzar-lo tot seguit, fer-lo públic, sotmetre'l a tota mena de limitacions i exigències. El cos és utilitzat com a possessió, de la mateixa manera que ho és el vestit; s’ofereix la simbiosi cos-vestit-imatge davant la societat esperant que "caigui" bé, per ser acceptats, desitjats, compresos. Es tracta de posar al mercat de compra-venda la imatge de nosaltres mateixos. El cos, i sota el seu guiatge l'individu, entra així al mercat, es comercialitza, i n’esdevé una part. És lògic aleshores que el venedor i el comprador es confonguin en la mateixa persona" [72].

Posar-nos nosaltres mateixos en venda a nosaltres mateixos al mercat de la imatge ens exigeix acceptar la dictadura absoluta d'aquest mercat sobre la nostra identitat, de manera que, en un primer moment, construïm la nostra imatge segons els designis d'aquest anomenat mercat i, després, simplement ens limitem a portar la imatge de nosaltres que ha construït la indústria de la imatge, és a dir, la indústria dels mitjans. Així es tanca el cercle. De la mateixa manera que, per exemple, inicialment el comprador d'un cotxe pot buscar el model que li agrada, tenint en compte les seves disponibilitats econòmiques, en realitat el que ocorre és que durant tot el procés està sent teledirigit subconscientment o inconscientment cap a una gamma molt limitada de models, gamma elaborada per la indústria segons uns criteris prèviament dissenyats. Els especialistes burgesos coneixen aquesta lògica de la dependència alienada i fetitxitzada, i d’aquí prové el seu profund menyspreu envers la "massa". Tanmateix, en contra del que s’ha afirmat, aquest poder de manipulació i de creació de sensibilitats artificials, fugaces i volàtils, té uns límits que després estudiarem, límits davant dels quals la burgesia només pot oposar les doctrines de contrainsurgència i de contrarevolució.

Ara hem d’explorar fins a descobrir la raó de fons que cohesiona tota aquesta aparent selva de motius aïllats els uns dels altres. En darrera instància, el que regeix el funcionament d'aquesta indústria no és sinó la taxa de benefici obtinguda, la reproducció ampliada del capital que s’hi inverteix, la valoració del capital al capdavall. R. Zallo ha estudiat com també en aquest tema crucial interactuen diverses formes de valoració per l'especificitat d'aquesta indústria, però al final les sintetitza totes d'aquesta manera: "En qualsevol cas, aquestes combinacions en la valoració, aquests encontres d'unes indústries que competeixen i es complementen en un mateix espai, cultural, informatiu i comunicatiu, s'estan realitzant sobre la base de l'ampliació de les ofertes de productes -més dubtós és el fet si hi ha una nova oferta real de continguts- i de l'obertura de nous espais de valoració (l'àmbit local, nous mercats segmentats per gustos, edats, interessos, l'àmbit internacional, la diversificació i individualització dels consums culturals) que pressionen sobre el consum domèstic" [73]. Una vegada aclarida la centralitat de la valoració del capital en aquesta indústria, l'autor a qui ara recorrem s'endinsa en l'altre component decisiu, en el polític, especialment en la seva forma estatal d'expressió, mostrant-ne les connexions amb la valoració del capital dedicat a aquesta indústria, estudiant la desestructuració cultural basca [74] en una anàlisi certament fluixa sobre la qual no podem estendre'ns ara.

Un cop vist a grans trets com i per què funciona la indústria político-mediàtica, podem comprendre l'abast veritablement inhumà de la privatització burgesa de la creativitat col·lectiva, és a dir, de la imposició de la propietat intel·lectual. Té tota la raó Lillian Álvarez quan afirma que: "El règim de propietat intel·lectual és actualment un instrument de dominació i una via d'enriquiment dels titulars que ostenten aquests drets. Amb l'empara legal dels acords de lliure comerç i els mecanismes ferris per fer-los complir, l'esmentat sistema reafirma els desequilibris que es generen al mercat i atempta obertament contra la difusió i conservació de la diversitat de les cultures" [75]. La indústria político-mediàtica recorre sense contemplacions a la intervenció dels "ferris mecanismes" imperialistes per assegurar-se la propietat intel·lectual, per vendre les seves mercaderies a tot el planeta, per impedir que fructifiquin els projectes de molts pobles per recuperar la independència sociocultural i política, la capacitat de crear col·lectivament i intercanviar les seves creacions amb altres pobles. De la mateixa manera que qualsevol indústria capitalista pressiona els poders imperialistes per obrir els mercats exteriors, per impedir les polítiques independents dels pobles, per tal d'asfixiar-los amb els seus productes subvencionats, igualment la indústria mediàtica busca apropiar-se en règim de privacitat burgesa de les capacitats intel·lectuals de la humanitat per revertir-les en la seva producció mercantil després d'anul·lar-ne el valor d'ús.

I més endavant: "Els suposats defensors dels drets d'autor el redueixen totalment a la seva expressió econòmica, com si l'única cosa que interessés els creadors fossin els diners. Els interessos més legítims de l'autor inclouen també la necessitat que la seva obra es comparteixi i difongui i de dialogar amb altres autors i amb els seus receptors, el reconeixement de la seva comunitat i formar part del seu patrimoni. A l'exercici de tots aquests drets, la biblioteca, a la qual les persones poden accedir de forma gratuïta, ofereix una contribució insubstituïble. Avui en dia es pot afirmar que assistim a la mort, o almenys a l'agonia, del domini públic, quan se’l privatitza mitjançant els diferents mecanismes ja vistos, o quan s'allarguen com més va més els terminis en què les obres romanen sota el monopoli exclusiu dels seus titulars" [76]. Però el diàleg lliure amb autors lliures exigeix un context no dominat per l'imperialisme. Un exemple el tenim en el GAVOT en tant que instrument de destrucció imperialista, i l'oposat en l'ALBA en tant que instrument d'alliberament antiimperialista. Ambdós s'enfronten al continent americà, però succeeix el mateix a tot el planeta, també a Euskal Herria.

Un cop els pobles estan sotmesos a l'expropiació imperialista del que els uneix a l'espècie humana, és a dir, de la seva capacitat creativa i crítica, arribats ja a aquesta realitat d'enfrontament, només resta l'opció de la lluita popular, obrera i social per recuperar el que l’identifica com a col·lectiu humà. Però per la banda oposada l'imperialisme reacciona activant al màxim tots els recursos explotadors inherents a la seva indústria político-mediàtica, és a dir, inserint-la en la seva estratègia contrainsurgent.

5. Premsa, contrainsurgència i por

Fins ara hem vist aparèixer i reaparèixer al llarg del text les relacions directes dels mitjans de comunicació amb el poder establert i amb les seves accions per assegurar-ne la dominació, sobretot per enfortir i ampliar la propietat privada de les forces productives. Hem vist com tots els Estats disposaven d'instruments precisos per dur a terme aquesta tasca. Una de les tasques d'aquests aparells és la de la revisió crítica dels errors comesos i l'aprenentatge d'altres experiències. És cert que hi va haver èpoques en la història europea, per limitar la nostra anàlisi, en les quals les tàctiques de dominació i d'exercici de la violència amb prou feines no van ser sotmeses a cap examen i es va actuar partint de vells mètodes fins que amb el Renaixement es va tornar a rellegir els clàssics greco-romans, coincidint amb la recuperació de l'economia mercantil. En aquest sentit, l’aportació de Maquiavel és molt rellevant, però seria llarg estendre'ns ara en les seves idees. Seguint un dels fils conductors de la nostra exposició, ens centrarem en dos especialistes que han tingut més repercussió directa en i contra Euskal Herria que no pas Maquiavel; ens referim a Napoleó i a Goebbels.

No sabem si Napoleó va estudiar a fons les característiques de La Gazzette creada per Richelieu, però els seus procediments estaven dirigits per criteris molt semblants, tal com hem constatat abans. De qualsevol manera sí que va estudiar minuciosament Juli Cèsar, entre molts d'altres, i va comentar el següent sobre com era d’inapropiada la seva ferocitat exterminadora: "No es pot sinó abominar la conducta observada per Cèsar respecte al senat de Vannes. Aquests pobles no s'havien revoltat, havien lliurat ostatges i havien fet promeses de mantenir-se al marge de tota contesa, però estaven en possessió de la seva llibertat i de tots els seus drets. Havien donat, certament, motius a Cèsar per fer-los la guerra, però no per violar el dret de gentes ni per abusar de la victòria d’una manera tan atroç. Aquesta conducta no era justa i menys encara política, perquè aquests mitjans mai no condueixen a res de pràctic i només s'hi aconsegueix exasperar i revoltar els pobles. El càstig d'alguns caps és tot el que autoritzen la política i la justícia; el bon tractament dels presoners és una de les regles importants que s’ha d’observar" [77].

No deixa de sorprendre el concepte napoleònic de "llibertat" ja que els pobles gals estaven aterrits per la sort que esperava als ostatges lliurats a Roma i, a més, s'havien compromès a no sumar-se a les rebel·lions d'altres pobles gals, pobles de la seva mateixa cultura i identitat etnonacional. Això vol dir que no tenien "tots els seus drets", la qual cosa ens dóna una idea molt aproximada de la concepció de Napoleó. Però el decisiu és que l'emperador cors estava apuntant una idea de control polític i d'amenaça preventiva que ha resultat molt efectiva, però que ell mateix va incomplir amb els anys a causa del tracte brutal que els exèrcits imperials francesos donaven als pobles que "alliberaven". Va ser Napoleó que va escriure que amb les baionetes es pot aconseguir tot, tret d’asseure-s’hi, i que l'intent de fer realitat aquesta màxima va ser el que en va accelerar la derrota. Tot i així, sortosament per a Euskal Herria, aquestes paraules del cors mostren la degeneració de les burgesies franceses i espanyoles cap a un retrocés en totes les qüestions democràtico-burgeses, sobretot en relació al tracte donat a les presoneres i a presoners bascos ja que estan negant directament el principi napoleònic segons el qual "el bon tracte als presoners és una de les regles importants que s'ha d'observar", alhora que han portat a la màxima expressió, sobre l'espanyola, l'enduriment en "el càstig a alguns caps". De fet, l'advertència napoleònica que "aquests mitjans mai no condueixen a res de pràctic i només s'hi aconsegueix exasperar i revoltar els pobles", es va tornar contra ell mateix fins i tot a Euskal Herria, on una part important de la població el va rebre sense gaires problemes fins que els abusos del seu exèrcit la hi van predisposar en contra.

Exactament el mateix hem de dir respecte als ensenyaments que van extreure de Goebbels ambdues potències. G. Regan ha estudiat com els nazis, especialment Goebbels, van analitzar detalladament els errors comesos per l'Estat alemany en tot el que tenia a veure amb la propaganda durant la guerra mundial de 1914-18, així com els encerts de les potències enemigues. I basant-se segons les opinions d'H. Trevor-Roper sobre això, afirma: "La campanya propagandística alemanya va resultar ser un error catastròfic, una lliçó de com alienar l'opinió neutral. Resulta interessant comprovar que el mestre de la propaganda de la segona guerra mundial, Joseph Goebbels, en resumir la seva filosofia general, mostra com va aprendre tant dels errors dels seus antecessors de 1914: "El principi fonamental de qualsevol propaganda -va declarar- era la repetició d'arguments eficaços"; però aquests arguments no havien de ser massa refinats, ja que no es pretenia convèncer els intel·lectuals. De fet, els intel·lectuals mai no haurien estat convertits i de tota manera acaben acceptant el més fort; "cal "dirigir-se, doncs, a l'home del carrer". Per tant, els arguments han de ser toscos, clars i vigorosos; cal apel·lar als instints i les emocions, no pas a l'intel·lecte. La veritat no importa en absolut i està totalment subordinada a la tàctica i la psicologia, però les mentides convenients...sempre han de resultar creïbles. D'acord amb aquestes directrius generals, es donaran instruccions precises. L'odi i el menyspreu s'han de dirigir a individus concrets"" [78].

El nazisme va ocupar militarment durant quatre anys la part nord o continental d'Euskal Herria, de 1941 a 1944, i va aconseguir que hi sorgissin eficaces organitzacions clandestines armades. El franquisme va ocupar militarment la part sud o peninsular d'Euskal Herria oficialment durant 48 anys, de 1936 a 1978, i va aconseguir l'aparició d'ETA. Les idees de Goebbels van ser aplicades estrictament en ambdós casos, però continuen sent aplicades de forma encavalcada i indivisible des de aleshores fins ara com ara, per posar-ne només un exemple, l'afirmació que l'odi i el menyspreu s'han d'individualitzar: recordem al consigna massificada pel PP de "No a ETA, sí als bascos", encara que a la pràctica era No a tot e que fes olor de basc, tal com succeïa durant en nazisme respecte a qualsevol persona i poble que no col·laborés incondicionalment amb Alemanya. Així ho confirma el que els va passar als pocs intel·lectuals espanyols i d'altres nacions que es van creure aquestes consignes de finals dels 90 i que incautament van anar a actuar en algun míting político-musical organitzat pel nacionalisme espanyol, en el qual van ser esbroncats i insultat pel públic... Podem posar-hi molts exemples, i per moure'ns en el pla de la crítica més àmplia citarem el tracte donat pel Parlament espanyol a les propostes majoritàries dels parlaments català i de les tres de les províncies basques que només pretenien la reforma dels seus estatuts dins els límits de la constitució monàrquica.

Una altra de les lliçons de Goebbels va ser la de justificar amb una lògica perfecta en aparença la pràctica nazi de la repressió aleatòria, és a dir, la generalització d'un clima d'angoixa i de por, d'ansietat social massiva, que sorgia del fet que ningú no sabia del cert on, quan i amb quina intensitat copejaria la repressió policial en qualsevol de les seves formes, cosa que forçava molta gent a mirar el Führer com a garant i salvador en aquesta angoixa permanent. Doncs bé, com ha afirmat SR. Rushkoff en estudiar els mecanismes de coerció i d'obediència en la societat i en les sectes, grups i col·lectius: "La CIA recomana utilitzar les recompenses i els càstigs a l'atzar, de manera il·lògica, perquè els subjectes tornin a un estat de dependència infantil. Així, l'adepte confós acaba experimentant un estat de regressió i transfereix l'autoritat paterna al líder. Per aquesta raó, molts líders insisteixen a ser anomenats pare o mare" [79]. Però aquesta producció de por social no es limita a espais concrets i relativament reduïts, sinó que pretén abastar tota la societat seguint un model ja activat en el màrqueting de vendes i en el disseny dels grans hipermercats de venda: l'aplicació de la "coerció passiva" estudiada detalladament per especialistes que van arribar en la conclusió que "el truc consisteix a crear la sensació que no existeix -ni cal- cap alternativa. L'atmosfera coercitiva definitiva és aquella que no s'assembla a una atmosfera perquè recrea un món sencer: el món real" [80]. No hi ha dubte que aquesta era l'atmosfera dominant a l'Alemanya nazi, a gairebé tots els països ocupats per aquest país i l'atmosfera que Goebbels va legitimar amb la seva propaganda.

Són moltes i molts els investigadors que afirmen que: "Com apunta Young, el secret d'apel·lar a la por de l'individu és fer-li veure que certes necessitats bàsiques no estan cobertes o estan amenaçades, de manera que accepti la solució a les seves ansietats, que òbviament és la que afavoreix el propagandista" [81], i més endavant: "Aquesta és una de les estratègies clàssiques de la propaganda de guerra: l'exaltació o invenció de crims del bàndol enemic per desprestigiar-lo i/o fomentar-hi l'odi" [82]. Sobre la por induïda, creada artificialment i programadament per l'Estat, convé tornar al llibre ja esmentat d'E. González Duro: "Els efectes de l’afebliment de la seguretat, la certesa i la protecció són notablement similars, i mai no resulta clar si la por generalitzada deriva d'una seguretat insuficient, de l'absència de certesa o de la desprotecció. L'angoixa és inespecífica i la por resultant pot atribuir-se a causes errònies i realitzar accions inútils per resoldre el problema de fons. Es tendeix a l'agressivitat, i es busquen bocs emissaris, perquè la desconfiança és corrosiva i la identitat del jo transitòria, canviant. La vida insegura es viu entre gent insegura i solitària, perquè, com va dir Margaret Thatcher, la societat no existeix. L'única certesa és l'espera de incerteses més grans, de les quals ningú no està protegit" [83].

I més endavant: "La producció de la "por oficial" era -i és- la clau de l'eficiència del poder. El poder terrenal no venia -i ve- a rescatar els éssers humans aterrits, però feia -i fa- tot el possible per convèncer els seus súbdits que sí ho fa. Perquè el poder s’hi congraciés i en guanyés la lleialtat sent dur amb el que aquells temien, primer havia de produir el "capital de la por". Perquè el poder perduri, cal fer els éssers humans vulnerables, insegurs i temorosos, i mantenir-los-hi (...) Tornar la gent insegura i submisa va ser la tasca que va tenir més ocupats la CIA i el FBI després dels atemptats del 2001. Advertien els nord-americans d'imminents atacs contra la seva seguretat, mentre els instaven a denunciar qualsevol sospitós de ser un terrorista infiltrat, especialment si era un refugiat islamista" [84]. És inqüestionable que la producció social de por massiva està afavorida per la construcció d'un espai urbà sotmès a tots els controls possibles posats a disposició per les noves tecnologies. P. Virilio ha analitzat com la videovigilància omnipresent que infecta les nostres vides està potenciant la "delació generalitzada" [85].

Resulta significatiu que el Pla ZEN recomanés el següent: "Provocar més menyspreu que por". No deia que no s'havia de provocar por, sinó que a més de la creació de por calia provocar encara més menyspreu. Es tracta d'un afegit molt significatiu que ens remet directament al que ja s’ha vist sobre la destrucció de la solidaritat comunitària del poble basc. Una constant en la història del PSOE és el menyspreu al que és basc, a la nostra cultura i llengua. El PSOE és hereu directe de la superioritat pretesa que s'atribuïa a si mateix el socialisme lassallà i que va penetrar amb força en el socialisme espanyol. Sobren les declaracions xovinistes i racistes contra el basc en la premsa del PSOE fins als anys 70 del segle XX, quan per diverses raons va haver d'ocultar les seves creences permanents sobre aquesta qüestió. Però al Pla ZEN reapareixen en el fons: parlar de "solidaritat comunitària" com una cosa enfrontada a la "societat civil" és oposar el que és endarrerit amb el que és modern, el que és tribal amb el que és civilitzat. Recordem que l'actual dreta intel·lectual imperialista espanyola va sorgir del PSOE dels anys 80 i que aquesta dreta imperialista espanyola continua menyspreant ostensiblement com a arcaica i primitiva la identitat basca. "Provocar el menyspreu" vol dir, des d'aquests paràmetres, reactivar el menyspreu al comunitari, a la solidaritat basca, a les seves raons i reivindicacions, etc. El PSOE fa un pas més: no rebutja la por, sinó que el reforça amb el menyspreu.

Ja que parlem de la delació generalitzada hem de recordar una altra de les aportacions més actuals de Goebbels, que no és sinó una millora d'experiències anteriors i que consistia en el paper clau que hi tenia la burocràcia estatal en el desenvolupament i aplicació de les doctrines repressives, evitant en la mesura possible cedir responsabilitats a persones que no fossin "de la casa", que no estiguessin conscientment integrats a l'aparell nazi fins a les seves últimes conseqüències. Coneixem prou les connexions entre les policies de Vichy i espanyoles amb la Gestado i les SS. Més tard, l'historiador J. Keegan defineix com a "acadèmics integrats a les institucions que dirigeixen la política dels governs occidentals" [86] els grups d'experts en contrainsurgència, en planificació político-militar estratègica, etc., que es van inserir en els Estats imperialistes, Estats que no van dubtar d'integrar als seus serveis secrets antics nazis. Els aparells estatals de planificació repressiva preferien i prefereixen, seguint Goebbels, tenir ben lligats els seus membres per controlar-ne i augmentar-ne l’efectivitat. Les experiències recents acumulades pels EUA a l'Iraq i a altres països atacats en deixar molta llibertat a empreses "privades" [87] en les tasques repressives - "privades" en el sentit que mantenen fortes connexions internes amb les forces d'ocupació oficials-, està actualitzant la validesa del criteri nazi i d'altres Estats burgesos, però ocorre que els EUA no tenen prou diners públics per assumir totes les despeses repressives, per la qual cosa necessiten recórrer al mètode del mercenatge que ja havia estat emprat anteriorment pel colonialisme europeu.

Si ens situem a l'Estat espanyol, Pepe Rei ha confirmat que: "Una de les conclusions més evidents d'un repàs exhaustiu a les hemeroteques és que no hi ha periodistes d'Interior, sinó elements d'Interior que fan periodisme" [88]. Ara bé, això no nega el fet que alguns periodistes puguin mantenir relacions amb Interior, com el mateix Pepe Rei afirma que succeeix en diaris tan influents com El País [89]. De la mateixa manera que n’hi ha d'altres que poden mantenir relacions amb l'Ambaixada nord-americana a Madrid [90]. No té sentit començar a elucubrar ara sobre les possibles relacions operatives entre aquests diversos nivells de col·laboració entre diferents estaments professionals, ministeris i ambaixades. El cert és que, segons aquest investigador, "les directrius informatives sorgides des d'Interior van gaudir sempre d’un gran predicament als mitjans de comunicació i van ser puntualment acatades per aquests mateixos mitjans" [91]. De tota manera, recordem que W. Colby, ex-director de la CIA, va declarar tranquil·lament que: "La CIA controla tots els que tenen certa importància als principals mitjans de comunicació" [92].

També ens interessa recordar una cosa decisiva per entendre no solament el desenvolupament de les relacions entre la indústria político-mediàtica i els aparells experts en contrainsurgència, sinó també el procés d'elaboració de la teoria per si mateix, és a dir, del paradigma repressiu, dels seus conceptes i normes de valoració i interpretació, i d'elaboració de les seves estratègies i tàctiques. En aquest sentit clau recorrem a W. Blum quan cita les paraules de l'historiador Christopher Sipmson en el seu estudi Ciència de la Coerció: "Les agències militars, d'intel·ligència i de propaganda com ara el Departament de Defensa i l'Agència Central d'Intel·ligència, van ajudar a finançar substancialment totes les investigacions de la generació posterior a la Segona Guerra Mundial en tècniques de persuasió, mesurament d'opinions, interrogatori, mobilització militar i política, propagació ideològica, i altres qüestions relacionades.” I W. Blum continua informant que el 1999 l'administració Clinton va anunciar que estava formant un nou grup d'Informació Públic Internacional "per influir sobre les audiències estrangeres" [93].

Per comprendre en el seu abast exacte les implicacions d'aquestes paraules tenim l'exemple de la tristament Escola de les Amèriques, creada el 1946, traslladada de lloc el 1984, en què va ser treta de Panamà i canviada de nom el 2001 després de conèixer-se moltes dades sobre la seva responsabilitat directa en cops d'estat, en desenes de milers de desaparicions i assassinats, en incomptables detencions i tortures, en campanyes de guerra psicològica i de violència reaccionària de tota mena, etc. Es calculen que ha format en les successives doctrines de contrainsurgència més de 60.000 militars, policies i agents ni més ni menys que 23 països. El que ens interessa d'aquest exemple, que no és l'únic, és la triple lliçó consistent, en primer lloc, que aplicava el pensament elaborat per les investigacions esmentades en la cita precedent; en segon lloc, tenia una directa relació amb les indústries político-mediàtiques d'aquests països i d’altres d’arreu del món i, en tercer lloc, responien a una visió mundial de l'imperialisme ianqui i, per tant, no només a una d’estrictament llatinoamericana. Però al final de l'anàlisi minuciosa de totes les variants, diferències i matisos que apareixen a la superfície de les pràctiques geoestratègiques de l'imperialisme, en el nostre cas del nord-americà exemplificat a l'Escola de les Amèriques, el que descobrim no és res més que: "Com resulta descaradament patent, un cop més, aquest és el veritable sentit dels conceptes geoestratègics: sempre tenen una finalitat principal socioeconòmica i només secundàriament militar, política o ideològica" [94].

En el fons, és la mateixa lògica explotadora la que impulsa a la contrainsurgència en qualsevol punt del planeta on actuï, sigui en les Amèriques, a l’Àfrica, a Oceania, a l’Orient Mitjà o Euskal Herria. L'exemple de les brutalitats comeses pels alumnes de l'Escola de les Amèriques ens serveix exactament igual per a les barbaritats repressives comeses per l'imperialisme britànic o els nazis, per a les que ara està cometent Israel contra el poble palestí, o per als GAL desenvolupats i aplicats per l'Estat espanyol durant els governs del PSOE amb el suport de l'Estat francès, etc. Les limitacions de les tesis que pretenen fixar les "regles absolutes, naturals i objectives" que serveixin alhora per a explotadors i explotats, xoquen amb el fet cert i indiscutible ressenyat per M. Walzer que "El punt decisiu rau en el fet que existeixen regles per a la guerra, però no existeixen pas regles per al robatori (ni per a la violació ni per a l’assassinat)" [95], i nosaltres hi afegim: ni per a la tortura, ni per a les presons d'extermini psicològic i físic, ni per a les represàlies contra les famílies i amistats de les persones detingudes, és a dir, per a cap de les tàctiques i mesures imprescindibles per assegurar l'augment dels beneficis obtinguts mitjançant el "robatori", és a dir, mitjançant l'explotació de les classes, dels pobles i de les dones.

Com sostenen diversos autors a qui ja hem recorregut: “l’engany permanent sobre la funcionament del món no podria perdurar sense un sistema d'informació tancat i servil, que gira en un sentit únic dins d'una bombolla. La primera tasca d'aquest sistema serà la de garantir un mínim de credibilitat sota pena de ser identificat per la població com a allò en què s'ha convertit, o sempre ha estat, és a dir, un simple instrument de propaganda. Diverses condicions són necessàries per a això. En primer lloc, garantir certa diversitat de capçaleres, la qual serà confosa amb l'expressió de pluralisme. En segon lloc, alimentar el mite d'una premsa lliure que seria independent dels interessos econòmics i polítics dels seus propietaris. En tercer lloc, i finalment, protegir-se de qualsevol crítica instaurant les idees enunciades com a veritats divines" [96].

Aquest sistema d'informació servil té com un dels seus objectius prioritaris normalitzar i estendre la sensació de por social paralitzant que pretén implantar l'Estat espanyol amb el suport dels col·laboracionistes. Des que la presumpta "transició democràtica" va fallar estrepitosament a Hego Euskal Herria, una obsessió espanyola ha estat acovardir i intimidar per tots els mitjans la població basca. Per comprendre més justament els seus objectius hem de passar l’apartat següent.

6. Contrainsurgència, poble i presó

El primer que hem de fer abans d'endinsar-nos en el tema de la guerra psicològica, de la contrainsurgència político-militar i de la manipulació informativa, és oferir una definició vàlida. F. Sierra Caballero ha fet decisives aportacions al tema que tractem, algunes de les quals utilitzarem aquí. Comencem per aquesta definició imprescindible per entendre tot el que direm tot seguit: "La guerra de baixa intensitat es definirà aquí com a l'art i la ciència de saber utilitzar del poder polític, econòmic, psicològic i militar d'un govern, incloent-hi la policia i a les forces internes de seguretat, per evitar o vèncer a la insurgència, més enllà o per sobre de l'oposició política i de l'opinió pública nacional i internacional" [97]. I després: "Si la guerra de baixa intensitat es caracteritza per ser en certa manera una forma renovada de guerra bruta encoberta que es destaca perquè roman amagada a l'opinió pública, cal destacar igualment la naturalesa d'aquesta doctrina contrainsurgent com una estratègia de guerra prolongada -ço és, la doctrina de la guerra de baixa intensitat és, en realitat, una guerra total i permanent-, en la qual s'empren tota mena de mitjans psicològics i de persuasió per a la derrota político-militar de les tropes i exèrcits insurgents. En d’altres paraules, la guerra de baixa intensitat pot considerar-se una variant militar d'intervenció política basada en la propaganda i la guerra psicològica. Més encara, la guerra i la propaganda són aquí a mateixa cosa. Perquè la guerra psicològica constitueix actualment el factor político-militar decisiu per a la victòria en l'estratègia de guerra de baixa intensitat, en què s'integren nombroses activitats de tipus militar, polític, ideològic, cultural i informatiu" [98].

A partir d'aquesta definició podem començar estudiant el paper de la manipulació de masses com a requisit imprescindible per garantir l'efectivitat de la propaganda política i de la guerra psicològica. Ens convé llegir en aquest sentit María Victoria Reyzábal: "Els recursos de la propaganda són tan diversos que resultaria impossible fer-ne una sistematització exhaustiva. F. MUNNE (1980, 159) va suggerir els principis bàsics següents:

Regla de la simplificació. Exigeix reduir la informació al mínim. Els lemes polítics i, en general, els eslògans en constitueixen un bon exemple.

Regla de l'exageració. Implica oferir únicament els continguts favorables a l'emissor, emfatitzant-los al màxim.

Regla de l'orquestració. S'ha de repetir una i altra vegada la idea central, variant-la d'acord amb les característiques del mitjà i de l'audiència.

Regla de contagi. Per crear unanimitat es recorre a idees comunes (l'amistat, la solidaritat...), al testimoni de persones amb prestigi o populars o a expressions massives que afavoreixin la impressió d'unitat.”

Després, la investigadora continua analitzant l'especificitat de la propaganda:

Els investigadors C. Quintero i Jessica Retis [100] han resumit d'aquesta forma els diversos recursos que empra simultàniament la propaganda oficial:

És convenient precisar aquí que no hem de caure en una visió errònia de la indústria mediàtica en el sentit que la censura i silenci, les mentides i manipulacions, es basen a reduir les informacions, a oferir poques informacions. Ans al contrari, tal com adverteix R. Reig: "El control dels mitjans de comunicació de masses sobre la societat no es produeix per mitjà del dèficit informatiu sinó, al revés, per mitjà de la hiperinflació de dades, espais i publicacions. Això és possible perquè al receptor li manca capacitat sincrònica o interpretativa, li manca pòsit cultural, documental i, fins i tot, ideològic (referents). Un cop la societat en el seu conjunt és privada d'aquest requisit indispensable (que comporta no pas la informació sinó el coneixement) es pot autolegitimar qualsevol segment social dominant i qualsevol mitjà de comunicació afirmant que el ciutadà és lliure i viu en democràcia. Però la base essencial per tenir ambdues qualitats i avantatges en realitat no existeix o amb prou feines es dóna. El que hi ha realment és un discurs dominant percentualment aclaparador respecte d'altres. Però amb la presència d'aquests altres tracta de legitimar-se" [101].

Utilitzant les tècniques assenyalades en aquest escrit i el soroll ensordidor i caòtic que llança la premsa amb la hiperinflació de missatges de tota mena, la indústria político-mediàtica espanyola simplifica al màxim les raons històriques, la realitat social i classista basca, la força de l'esquerra independentista i les tendències socials de fons, per impedir tota reflexió col·lectiva sobre el present i el futur d'Euskal Herria. La premsa oficial és d'un simplisme extrem que pot arribar a l'ocultació, com vèiem en el cas del diari La Gazzette del cardenal Richelieu. Però aquest simplisme ocultador dóna pas en determinats moments a una exageració absoluta, com ara la tesi que "tot és ETA", de manera que, partint d'aquesta tesi, les forces repressives poden aplicar la repressió aleatòria analitzada en estudiar les aportacions del nazisme i de Goebbels i l'aplicació de la CIA amb la tàctica del dolor a l'atzar, aparentment il·lògic, d'altres experts ianquis sobre la "coerció passiva" i l'"atmosfera coercitiva" i, per no estendre'ns-hi, la confluència de tot això en la producció de por com a pas per a l'assoliment de la "delació generalitzada". Ambdues tàctiques, el simplisme i l'exageració, són aplicades sistemàticament en totes les seves formes, repetint reiteradament tots els tòpics i idees que poden generar una sensació col·lectiva de versemblança d'aquestes creences, que passen així a ser veritats. Un cop s’arriba a aquest punt, la premsa oficial, pretén tancar el cercle massificant les intervencions públiques de tot un seguit de personatges famosos, coneguts i populars, en la mesura que s’hi prestin, per reforçar amb la seva presència l'efectivitat de la manipulació afectiva, emocional i psicològica.

Simultàniament, l'esquerra independentista militant és qualificada de "terrorista", "ignorant", "curta de vista", "taliban", "fonamentalista" etc. i els amplis sectors populars que li donen suport, d'"alienats", "manipulats", "covards" i d’altres fresques, en aplicar-los el principi de l'estereotip i de la desqualificació emocional. Per evitar que el poble pugui comparar aquestes acusacions amb la realitat, se censura, limita i controla la informació, o es menteix amb fredor, com quan es va acusar ETA de les bombes del 11-M/2004 a Madrid. Aquestes i altres mentides reiterades, que segueixen el principi de la repetició teoritzat per Goebbels, acaben sent "veritat" per als sectors socials més endarrerits. La premsa oficial ha abandonat ja qualsevol mena d’argumentació racional i contrastable, basada en fets que poden verificar-se i debatre's, per poder culpabilitzar, assenyalar amb el dit i insultar mitjançant aquesta simplificació una part o tota l'esquerra revolucionària basca. Alhora, durant tot aquest procés, la premsa oficial crea "líders" a l'esquerra abertzale quan en realitat se sap des de sempre que aquest moviment funciona col·lectivament, la qual cosa constitueix un dels seus assoliments i és alhora una garantia de continuïtat. Però la premsa, seguint les directrius del poder, s'obstina a crear "líders" per tal d’aconseguir situacions de crisi, feblesa i desconcert en l'independentisme quan aquests "líders" són detinguts successivament.

A més, a aquests "líders" creats artificialment la indústria político-mediàtica oposa els "líders de la democràcia", professionals de la política, assalariats del poder, mancats d’independència crítica i titelles dirigits des d'altres instàncies. La premsa pretén així estendre a Euskal Herria el sistema de politiqueig burgès, basat en el xoc d'individus, de personalitats sense cap relació amb les classes socials, amb el poble treballador en suma per part de l'esquerra basca i amb la burgesia per part dels professionals de la submissió. La premsa busca amb això ocultar la realitat classista interna a la societat basca i a la realitat d'opressió nacional que pateix estructuralment, per presentar només un duel electoralista entre subjectes aïllats. A més d'altres objectius, les il·legalitzacions successives de les candidatures democràtiques i independentistes pretenen també d'augmentar la sensació que només les persones preses aïlladament tenen alguna possibilitat política, havent de demostrar-ne a qualsevol hora i prèviament la "innocència", la "no culpabilitat", que estan "netes de qualsevol contaminació abertzale" agafada durant els seus contactes amb aquest ampli col·lectiu, que actua i pensa col·lectivament.

Una cop establerta la individualització absoluta dels i les qui s'enfronten a l'opressió, pel costat contrari, el del poder, s'activa la possibilitat d'una "integració en l'ordre", al "vagó de cua", com vèiem, en la majoria obedient i disciplinada, que continua fidelment al nou líder generós i comprensiu. Si els lluitadors es neguen a la "reinserció", la seva destinació no és sinó seguir els càstigs repressius dins de la seva estricta individualitat. Sovint els "reinserits en la democràcia" acaben assumint tots els seus principis autoritaris i restrictius i es giren contra els seus antics companys, denunciant-los, combatent-los ideològicament, políticament i culturalment, és a dir, en la materialitat pràctica quotidiana. La capacitat d'absorció del sistema opressor queda així demostrada. La premsa esbomba cada cas de "reinserció", de penediment, com una victòria de la racionalitat i del sentit comú, i una derrota del fanatisme i de la irracionalitat. Les i els presoners són un objectiu especial en aquesta maniobra de penediment ja que, com que són un col·lectiu referencial innegable en el present i en la història basca, el sistema explotador necessita destruir-lo com sigui, afeblir-lo tant com sigui possible.

Si ens hi fixem bé, el tracte científicament planificat i executat contra el col·lectiu de presoneres i presoners és la síntesi i la quinta essència del tracte donat a la societat basca en el seu conjunt. Síntesi perquè expressa en una acció permanent i sistemàtica totes les característiques de la doctrina de contrainsurgència i de guerra psicològica, i la quinta essència perquè l'aplica en espais molt reduïts, totalment controlats, com són les presons. Qualsevol sistema carcerari és un concentrat dels mecanismes punitius i dels valors autoritaris de la classe dominant que desenvolupa l'esmentat sistema. Quan a l'explotació social s’hi afegeix l'opressió nacional, aleshores el sistema carcerari que sofreix el poble nacionalment oprimit és especialment dur, i aquesta duresa s'aplica amb acarnissament especial contra les presoneres independentistes. És a dir, la presó és el concentrat de l'opressió nacional, de sexe-gènere i de classe que opera al carrer, i les doctrines contrainsurgents operen dins d'aquesta visió total. Les advertències, amenaces, disciplines i càstigs afegits a les presons als "presos especials" són l'aplicació condensada en el temps i en l'espai dels mateixos mètodes que s'usen en "llibertat", amb l'agreujant qualitatiu que a la presó la indefensió és absoluta. La indústria de la manipulació psicològica de masses llança campanyes periòdiques contra els presumptes "privilegis" de les preses i presos bascos, i ho fa sempre que l'Estat desitja endurir més encara les ja dures disciplines carceràries. A més d'orquestrar aquests nous atacs, de proporcionar-li propaganda legitimadora, la indústria político-mediàtica silencia la situació real dins el sistema carcerari.

Però a més d'això, existeixen unes altres dues qüestions que estan estretament lligades al sistema carcerari i que són sistemàticament ocultades per la indústria de la mentida. Una és la situació de revenja primitiva i sàdica que pateixen les famílies i amistats de les presoneres i presoners, que han de realitzar viatges molt llargs i esgotadors per fer les visites. La pressió del poder espanyol contra les famílies és una mostra de la seva inhumanitat metòdica i freda, capaç de reeditar en ple segle XXI les més esborronadores pràctiques de la revenja oficial sobre persones innocents, sobre nenes i nens, ancianes i ancians. Es tracta de la perversa visió judeocristiana segons la qual els "pecats" de les persones els han de pagar durant decennis, i fins i tot generacions, els seus familiars, els seus descendents, partidaris i amistats. És una visió sàdica que aprofita la revenja fins més enllà de la darrera gota de dolor humà perquè s’arriba a plasmar en mesures cruelment sofisticades que busquen a més del sofriment de la persona presonera, també el del qui l’envolten. El tracte que pateixen les famílies i amistats de les persones preses indica que la civilització ha desaparegut, o pitjor i veritablement, que la civilització burgesa opera en tota la seva letalitat. La manipulació mediàtica submergeix aquesta realitat sota un plomís diluvi de silenci total.

Finalment, l'altra qüestió no és sinó la deliberada negativa de la premsa -i de les institucions de tota mena, especialment les autonòmiques i regionalistes- a possibilitar la mínima reflexió creativa sobre els efectes en la identitat i en la cultura basca dels nombrosos decennis de presó que ha hagut de suportar el nostre poble. És cert que, per recuperar una mica de prestigi, la premsa del PNB i del govern de pa sucat amb oli de les tres províncies ha organitzat algun cop alguna petita exposició sobre les presons franquistes, però molt restringida als seus interessos sectaris i col·laboracionistes, parcial, descontextualitzada i, sobretot, injusta envers la gran majoria de represaliats, detinguts, exiliats, empresonats i morts per les forces repressives des de fa dos segles, com a mínim. Del que es tracta, al capdavall, és d’obrir una reflexió col·lectiva sobre el que, d'una banda, el nostre poble ha deixat de progressar en llibertat, drets i potencialitats humanes, perquè ha hagut i ha de dedicar moltes forces a combatre i vèncer el sistema carcerari; i d'altra banda, com aquesta llarga experiència carcerària ha anat influint lentament i imperceptiblement en la construcció de la identitat basca, tenint en compte que les virtuts humanes inherents a la lluita contra l'opressió i les virtuts humanes necessàries per continuar la militància emancipadora a l'interior de les presons, virtuts i qualitats que van unides, en general, a una personalitat crítica, emancipada i creadora.

Aquesta darrera qüestió, que només adquireix ple sentit dins de la totalitat del que significa i suposa la presó -i l'exili- com a moment en la vida lliure, és molt més important del que creiem a simple vista perquè, al llarg dels anys, desenes de milers de basques i bascs compromesos activament amb el futur del seu poble han donat els millors anys de la seva vida, dedicant-los a formar-se, a millorar com a persones lliures. La memòria col·lectiva, i dins d'aquesta, la memòria militar d'un poble, es basa en bona mesura sobre aquestes i altres experiències, i el trànsit de la memòria col·lectiva a la consciència col·lectiva, de la memòria militar a la consciència militar, aquest trànsit és inseparable de les experiències vitals racionalitzades, depurades i enriquides durant les llargues hores de l'exili i/o de la presó. No és fortuït que la premsa del sistema dominant es negui en rodó a tolerar la més mínima escletxa de reflexió sobre això, alhora que pressiona amb totes les seves forces per imposar una única versió de l'anomenat "problema de les víctimes".

7. Guerra de baixa intensitat i premsa

Un cop vist el que acabem d’exposar, podem ara passar a una comparació més detinguda de les similituds entre la pràctica repressiva a Euskal Herria i les lliçons extretes pel professor Pizarroso [102] després del seu estudi de la Primera Guerra del Golf, el 1991:

Sobre el punt 1, cal dir que si bé les televisions i les ràdios espanyoles, i la premsa en general, ofereixen imatges i informacions "diferents" en la forma, en el fons propaguen un únic missatge substantiu. La raó d’aquesta diversitat accessòria cal buscar-la tant en pugnes no antagòniques entre el PP i el PSOE i en l'afany del primer per desgastar el segon, com en la mateixa naturalesa política de les indústries espanyoles de la manipulació informativa. Els dos grans blocs sociopolítics tenen els seus corresponents instruments mediàtics que n’assumeixen les ideologies polítiques i les defensen a ultrança, de manera que resta molt poc espai per a altres grups intermedis, autonomistes i regionalistes. El mateix cal dir respecte als punt 2 i 3, ja que existeix una forta competència econòmica i política entre les indústries mediàtiques i els respectius grups de redacció de les editorials de la premsa escrita, dels informatius a la radiotelevisió i del que han de repetir com a papagais els tertulians, els "acurats analistes" especialitzats en l'exageració, la mentida i l'acusació sense fonament, conscients de la seva absoluta impunitat.

Sobre el punt 4, la identitat entre la contrainsurgència ianqui a l'Iraq, i arreu del món, i la realitat basca és total. Una de les mines d’or de "fets", "notícies" i "informacions" més rendibles econòmicament és l'anomenada "qüestió basca". La taxa mitjana de benefici de la indústria espanyola de la manipulació es ressentirà de seguida quan es reconeguin els drets històrics d'Euskal Herria. A partir d'aquest moment, la indústria de la mentida a gran escala i de les petites veritats i eufemismes haurà de buscar urgentment unes altres fonts gratuïtes de beneficis. Tots els "especialistes" en el "problema basc" estaran a punt de ser acomiadats i de convertir-se en aturats, tret que trobin una altra ganga que els permeti ocultar la seva ignorància i manca d'escrúpols.

Sobre el punt 5, la identitat també és absoluta ja que des de fa molt temps les televisions s'han llançat a fer prevaler el macabre, la sang, el dolor, però només d'una part del conflicte, en comptes de reflectir totes les realitats de sofriment que hi ha en un conflicte d'aquesta categoria. Alhora, la premsa es nega sistemàticament a qualsevol anàlisi desapassionada, mínimament objectiva i serena, oberta a la reflexió col·lectiva, i es dedica a reforçar amb acusacions i insults les sensacions desencadenades per les imatges violentes repetides fins al cansament. Les lluites entre les indústries de la mentida a què ens hem referit abans fan que els seus equips de televisió duguin a terme veritables competicions per ser els primers en les detencions, a les portes de les cases, en les manifestacions, a l’hora de preguntar els veïns, etc. Les connexions internes que cada indústria pugui tenir amb Interior els serveixen per arribar-hi els primers i obtenir la primacia de la retransmissió en directe, com si fos un circ romà, buscant multiplicar el doble benefici econòmic i polític.

Sobre el darrer punt, que en part es basa en l'anterior, el 5, és idèntic, sobretot en la utilització de "ciència social aplicada", és a dir, de la sociologia burgesa en les seves àrees de contrainsurgència, de la qual n’hem dit alguna cosa en llegir la cita de Christopher Sipmson que ofereix W. Blum. En crear missatges emocionals i afectius que arribin directament al subconscient i a l'inconscient, i fins i tot que excitin l'irracionalisme i la irascibilitat autoritària de les persones, els experts en manipulació dels sentiments saben com moure la càmera, quines escenes s’han de gravar i transmetre, quin públic cal buscar o crear mitjançant trampes i fins i tot suborns, quines preguntes cal fer-li i com induir-lo que doni determinades respostes, com "cuinar" aquestes respostes i les imatges abans d'emetre-les per la televisió, etc., per construir la "realitat objectiva" que necessita la potència ocupant, sigui nord-americana o espanyola.

Passem ara a les tesis de Klare [103] sobre la guerra de baixa intensitat i comparem-les amb la situació basca:

No hi ha res de fonamental a objectar o a afegir al primer punt de Klare, excepte que Euskal Herria no és un "país aliat" dels Estats espanyol i francès, sinó una país ocupat i repartit per aquests. Tampoc no hi ha res de fonamental a objectar o a afegir al segon punt, excepte el fet que a Euskal Herria ja fa temps que es van acabar "les iniciatives socials" dels Estats per guanyar les ments i cors. Ans al contrari, les minses mesures de descentralització administrativa concedides a finals dels 70 del segle XX per obtenir el suport de la burgesia basca no solament estan sense complir en l'essencial, sinó que, a més, estan sent desmantellades per reforçar de nou la centralitat estatal espanyola, mentre que l'Estat francès no fa cap reforma. El tercer punt de Klare està confirmat en tots els sentits per l'alta especialització de les forces repressives que operen al territori basc, de la mateixa manera que ho està també el quart punt. A més, ambdós s’han vist facilitats per la quantitat de diferents cossos policials i militars, d'intel·ligència i espionatge que operen en diversos nivells però seguint plans centralitzats. El cinquè punt es confirma no solament en els operatius repressius selectes, sinó també en les repressions de manifestacions massives, intervencions que es realitzen en àmplies zones urbanes, la qual cosa exigeix una adequada militarització dels cossos policials i militars, del seu equip i entrenament per a l'acció en um medi urbano-industrial dens i extens.

El sisè punt de Klare sembla que està redactat pensant en la realitat basca. La intervenció política en el pla militar va ser una realitat manifesta des dels últims temps del franquisme i des dels primers de l'anomenada "transició", quan el govern d'UCD va elaborar els primers plans contrainsurgents, que després serien ampliats i millorats pels governs successius del PSOE i del PP. Des d’aleshores sempre ha estat operant "una sofisticada i impactant campanya informativa que pretén modificar les actituds públiques", tal com hem analitzat al llarg d'aquest text. El nivell a què s’ha arribat en la recerca dels "cors i ments" es veu en les campanyes per augmentar el prestigi de les forces militars i policials, tan desprestigiades i deslegitimades al nostre país; un altre objectiu és fer creure que el nacionalisme espanyol és compatible amb els principis democràtics, una fet negat per la història i el present de l'Estat espanyol; i, per no estendre'ns-hi, un altre és refermar la creença de la naturalesa "feixista" de l'esquerra revolucionària basca i, per extensió, dels qui d'alguna manera assumeixen els principis democràtics elementals pels quals lluita aquesta esquerra.

Després, F. Sierra Caballero [104] continua afirmant que vuit punts caracteritzarien en principi la nova perspectiva de lluita contra la insurgència en termes d'estratègia militar:

Sobre la primera qüestió, la dels cors i ments, hem de dir que a començament del segle XXI i després d'un terç de segle de retrocessos en les llibertats i drets, l'Estat espanyol ha desistit, per ara, d'intentar guanyar les ments i els cors de la població basca i es limita a una doble tasca: mantenir una sèrie de promeses que mai no es compliran però que permeten a la burgesia autonomista seguir amb el conte de la col·laboració amb l'Estat per "avançar a poc a poc"; i, com hem dit, intentar recuperar el nacionalisme espanyol -i francès- dins d'Euskal Herria mitjançant la permanent crida a les parts de la població d'origen estatal que encara no han acceptat plenament la realitat basca perquè continuïn sentint-se parcialment o totalment espanyola. La quarta qüestió, la de la construcció nacional, està directament relacionada amb aquesta ja que xoquen obertament dos models oposats de nació: la independent, basca i socialista, i l'autonomista, trossejada i supeditada en tots els aspectes a l'Estat espanyol, és a dir, a tot estirar una "regió històrica" o "nacionalitat" dins la "nació espanyola". La solució de les reivindicacions socials, impossible dins de tota societat i nació burgeses, només serà possible en el model independentista, socialista i euskaldun de nació basca, de la República Socialista Basca, mai dins de la "nació espanyola". La cinquena qüestió, sobre el paper de les forces locals, respon al segon model, al que depèn de l'exterior, al que converteix la nació basca en un apèndix secundari de la nació espanyola.

Sobre la segona qüestió, és cert que les matances no són "ben vistes" des del cinisme de la propaganda estatal, que necessita mantenir l'aparença democraticista, però això no anul·la el fet que, en primer lloc, torni a recórrer a determinats graus de "matança" quan sigui necessari i que, en segon lloc, ha compensat la necessitat del recurs a la "matança" mitjançant cops repressius més dosificats, el suport de la premsa, etc. La tercera qüestió, el paper dels serveis d'intel·ligència, és una de les raons que expliquen aquest canvi de mètode. Qualsevol Estat disposa de les oficines d'"experts" en "ciències socials", amb les seves universitats, instituts, centres i entitats de tota mena. Aquests "experts" funcionen partint de programes de mitjà i llarg termini, analitzant nombroses enquestes, sondejos, dades, informes, és a dir, tota la informació quantitativa que pot reunir amb els aparells i burocràcies de què disposa. Però una altra cosa és l'efectivitat real de tot plegat. La setena qüestió, sobre la coordinació de les diferències forces d'ordre, també s'integra en aquest conjunt d'aparells amb relativa autonomia però centralitzats estratègicament per l'Estat.

Finalment, la sisena i vuitena qüestions són diàriament aplicades per l'Estat espanyol a escala internacional i al seu propi interior. Les doctrines de contrainsurgència també s'apliquen en alguns dels seus capítols dins de l'Estat, en especial contra les nacions oprimides, contra els Països Catalans, Galícia, etc., encara que amb menys virulència que contra Euskal Herria, per ara. Per concloure amb les aportacions d'aquest investigador [105], en un altre llibre seu llegim aquestes paraules: "Les operacions psicològiques (PSYOP) de les forces especials comprenen, referent a això, el recurs a estratègies d'informació, propaganda i desinformació a tots els nivells. La instrumentalització mediàtica admet graus i escales diferents de manipulació, control, censura i desinformació, d’acord amb la intensitat del conflicte i l'escalada militar en el continuum de gradació de la guerra a la situació de pau, mitjançant la propagació dels interessos militars en la premsa, els mitjans audiovisuals, els líders d'opinió i fins i tot la comunicació interpersonal cara a cara, per influir en el conjunt de les audiències i aconseguir:

Tenint en compte les limitacions d'aquesta ponència, ja hem desenvolupat suficientment les aplicacions a la situació basca d'altres punts i principis idèntics als que acabem de llegir, així que no ens repetirem.

8. Fracàs des del pla ZEN fins ara

Abans de seguir convé recordar alguns principis del Pla Zona Especial Nord, que està a disposició en Internet en les seves línies mestres bàsiques. De qualsevol manera, entre els molts textos d'inqüestionable vàlua crítica sobre aquest tema, llegiu l’article de Jesús Prieto [106].

Quant al Pla ZEN cal dir que va ser presentat oficialment el febrer de 1983:

"Aquest Pla, integrat dins d'un altre de més general en el qual s'atengui a nivell nacional la problemàtica que en qualsevol Estat planteja la seguretat ciutadana, tracta d'enfrontar-se amb la realitat i peculiaritats del País Basc i Navarra. Les seves línies generals ofereixen una estructura amb què es pretén assolir ara uns objectius definits en aquest moment, però prou amplis i flexibles com perquè puguin adaptar-se a mesura que les circumstàncies ho exigeixin o la situació ho requereixi. Els objectius últims del Pla, objecte d'anàlisi, són els següents: