En què consisteix el mariconsuelisme? Els aparells de l'Estat, especialment la policia i els alts responsables polítics del govern, indiquen al diari de manera directa on cal atacar i a qui. I l'alimenten amb presumptes «proves». Aleshores el diari encén la foguera

Fa anys que quan intente explicar a la gent del Principat la situació valenciana insistisc que la realitat no és la que sembla i que la intervenció directa de l'Estat contra el valencianisme no és ni anecdòtica ni menor sinó el factor substancial a l'hora de configurar la realitat social que s'hi viu.

Fa 25 anys l'Onze de Setembre a Barcelona i el 9 d'Octubre a València varen veure un desplegament de senyeres, anhels i esperit de llibertat equivalents. Però al País Valencià l'acció directa de l'Estat contra el nacionalisme va començar immediatament perquè les febleses estructurals eren massa grans. Al Principat, 25 anys després, es comencen a posar en pràctica alguns mecanismes que al País Valencià els van resultar i d'una eficàcia demolidora, probablement perquè 25 anys després, paradoxalment, som molt més febles del que ho érem.

Una de les eines bàsiques de la intervenció de l'estat és generar un model de mitjans de comunicació que estén un estat d'opinió denigrador de la catalanitat. Al País Valencià no hi havia cap mitjà aleshores que pogués fer de barrera a aquesta tesi i per això el procés va ser tan accelerat. Al Principat la resistència era molt més forta i ha costat molt de tombar. Però les peces mestres de la jugada fa mesos que funcionen a tot drap. La nova La Vanguardia a les mans del PP i la irresponsabilitat de TV3, especialment sota el mandat del submarí Puig, han començat a crear amb molta eficàcia un discurs pacient que fa de la catalanitat un avorriment que no ha d'interessar a ningú.

I tan segurs han d'estar que això ja funciona que la setmana passada l'Abc va posar en marxa oficialment al Principat un altre dels trets fonamentals de la intervenció de l'Estat contra el nacionalisme, el més agressiu de tots: el mariconsuelisme. I caram si ha funcionat!

El mariconsuelisme pren el seu nom de Maria Consuelo Reyna. Aquest ésser va fer del diari Las Provincias l'òrgan periodístic més infecte d'Europa. De passada va arruïnar el diari fent-lo tan dolent que fins i tot els seus propis germans la van haver d'apartar de l'empresa. Però el mal ja estava fet.

En què consisteix el mariconsuelisme? Molt senzill. Els aparells de l'Estat, especialment la policia i els alts responsables polítics del govern, indiquen al diari de manera directa on cal atacar i a qui. I l'alimenten amb presumptes «proves». Aleshores el diari, fent cas omís de qualsevol regla ètica i periodística, encén la foguera. Normalment sota pseudònim, sense consultar la versió dels acusats (quina necessitat n'hi hauria?), i barrejant una punteta de veritat amb molta manipulació i un grapat de malentesos que després els opinadors i les irritades cartes al director que escriuen els mateixos redactors s'encarreguen de magnificar. En el cas de l'entrevista entre ERC i Batasuna ja hem vist com fins i tot un ministre ha interpretat la notícia dient que Carod volia «assassinats selectius!»

Fa anys, durant la Garzonada per exemple, ja havíem vist al Principat indicis de mariconsuelisme. Però aquesta vegada hi ha una diferència substancial. I és que una de les característiques fonamentals del fenomen s'ha complert com mai abans: que tota la classe política reacciona, com un sol babau, i entra en una cursa desenfrenada per demostrar que ells sí que són bons i que no tenen res a veure amb les acusacions que rep l'acusat. Acusat al qual retreuen el que el diari diu que ha fet, ho haja fet o no. Amb això certifiquen i donen veracitat a un fet bàsicament inventat. I el cercle es tanca.

Confesse que he quedat perplex en aquest punt. Mai no hauria imaginat que els partits de tradició democràtica del país, amb la qualitat humana i política que tenen els seus dirigents, caurien en el parany de la manera com ho han fet. I em preocupa que no hagen pensat que si el mariconsuelisme s'instal·la entre nosaltres el país entrarà en una via de tensió i crispació de la qual no hi ha millor exemple possible que l'anomenada Batalla de València.

Els altres periodistes, i les empreses periodístiques, tenim l'obligació de construir alternatives. Però els polítics també tenen una obligació: la de fer el buit a maniobres tan barroeres, fins i tot superant la temptació d'usar-ho en les pròximes eleccions. Perquè, com s'ha de mostrat a València, la batalla contra el mariconsuelisme va molt més enllà i té més importància que saber qui és el pròxim president. Pel país. Per tots.