Steve Forbes i la fortuna de Fidel

Atilio Borón

 

 

És ben coneguda la metàfora emprada per Karl Marx a El Capital quan, en referir-se al procés d'acumulació originària i al metòdic saqueig que aquesta exigiria, deia que el capitalisme va venir al món degotant sang i fang per tots els seus porus. Però avui podríem completar el raonament de Marx fent-hi dos afegitons: en primer lloc, que després de conclosa aquella fase fundacional el capitalisme encara continua vessant sang i fang de manera encara més violenta i salvatge que aleshores. Lluny d'apaivagar els seus instints més agressius, la seva estabilització com a mode de producció dominant en l'economia mundial ha potenciat -en la seva actual fase imperialista- la seva crueltat i la seva vocació depredadora i sanguinària fins a extrems que no s’havien vist mai. En segon lloc, aquests trets es combinen amb un altre: l'apel·lació constant i sistemàtica a l'engany, la mentida i la manipulació de la ciutadania i l'opinió pública.

Un exemple notable i recent d'això és l'enèsim atac que la revista Forbes llança contra Fidel Castro. No és l'únic exemple: en realitat, si féssim un llistat de les mentides i calúmnies que han deixat anar les classes dominants de l'imperi, els seus representants polítics a Washington, els seus protegits dins el periodisme i el món intel·lectual i els seus lacais obedients en la perifèria imperial (començant per Europa i seguint per l’Amèrica Llatina), aquest article arribaria a les dimensions del directori telefònic de Manhattan.

Però algú podria ingènuament preguntar-se: per què una classe dominant imperial necessita mentir, calumniar i injuriar? Resposta: perquè el seu projecte de dominació mundial es troba cada vegada més qüestionat. Rebutjat per les armes a l'Iraq, Afganistan, Palestina; resistit també pel creixent policentrisme de l'economia mundial i l’ascens extraordinari de la Xina com una de les seves potències més gran; i acorralat com més va més amb més força en l'estratègica “batalla d'idees” que es lliura en una gran part del Tercer Món, i molt especialment a l’Amèrica Llatina. I Fidel i Cuba han estat el baluard inexpugnable contra el qual es van estavellar tots els plans de l'imperialisme per reconstruir el món a imatge i semblança seva; de demostrar en la pràctica que no existeix cap altra alternativa i que hem de resignar-nos davant la suposada superioritat econòmica, política i civilitzatòria de l'imperi. Es va esfondrar el camp socialista, va esclatar la Unió Soviètica, i Xina i Vietnam semblen haver estat seduïts pel productivisme capitalista (encara que a Washington molts tinguin seriosos dubtes sobre la sinceritat d'aquesta suposada conversió). Però el que resta dempeus és Fidel, i Cuba. I, a sobre, el prestigi internacional de la Revolució Cubana -atacada com ningú en la història, criminalment bloquejada durant gairebé mig segle com cap imperi mai ho ha fet amb una petita nació rebel-, lluny d'erosionar-se, s'ha anat enfortint de manera notable al llarg dels anys. Avui, a l’Amèrica Llatina, la Revolució Cubana és més popular que mai.

Van fracassar estrepitosament els diferents ardits nord-americans que pretenien demostrar l'existència pràctica -no simplement retòrica- de fórmules que superessin les que s'estaven assajant a l'Havana: des de l'Estat “lliure associat” a Puerto Rico fins al salvatgisme neoliberal imposat mitjançant el Consens de Washington i els TLC des de les dècades finals del segle passat, passant per la “revolució en llibertat” d'Eduardo Frei pare al Xile dels seixanta, l'Aliança per al Progrés en aquesta mateixa dècada, el suport a les ferotges tiranies “de lliure mercat” dels setanta i els vuitanta -amb els seus milers i milers de desapareguts, amb els seus esquadrons de la mort, amb els seus manuals d'interrogatoris per a torturar “científicament” i els seus seixanta i punts mil militars entrenats en l'Escola de les Amèriques- tot, absolutament tot això ha fracassat. I l’Amèrica Llatina continua sent “la terra de la gran promesa”; la regió més injusta i desigual del món; l’hàbitat d'una col·lecció de nacions sense estats que les representin, freturosos de sobirania i de legitimitat popular. Un conjunt de països desunits pels estratagemes dels successius imperis i sumits en el subdesenvolupament i la pobresa, allunyant-se com més va més de les nacions desenvolupades.

Davant d'aquest quadre desolador resta dempeus la imatge exemplar de Cuba com el país amb millors índexs d'atenció mèdica no només d'Amèrica Llatina sinó també del món; el país on no existeixen analfabets, ni captaires, ni “nens del carrer”, i on tots tenen accés lliure i gratuït a una educació de qualitat, inassolible encara pagant-la en els altres països de la regió. Un país que produeix els millors esportistes de les Amèriques, incloent-hi nacions que compten amb vint o trenta vegades més població que Cuba, perquè Cuba és una societat millor, on la gent s'alimenta millor, s'educa millor, té millor cura de la seva salut i es protegeix millor que en qualsevol altra part. I per això té els millors esportistes de les Amèriques, i en cada olimpíada mundial, o en cada competència panamericana, els esportistes cubans avergonyeixen els seus gegantescs rivals. I és per això que els esportistes nord-americans saben que, tret d’algunes poques disciplines, els cubans són els rivals a derrotar en aquestes competicions esportives.

Un país, en definitiva, on la democràcia participativa, protagonista, directa, quotidiana, és una realitat que contrasta favorablement amb les desprestigiades “pseudodemocràcies” que prevalen a l’Amèrica Llatina, a les quals és hora ja d’anomenar-les pel seu veritable nom: “plutocràcies”, és a dir, un govern de les minories acabalades en benefici propi lleument dissimulat per un lleuger vernís electoral. Una democràcia on, a diferència de la gran majoria de les que susciten els elogis tan encesos de Condoleezza Rice, governants i governats viuen sota les mateixes condicions d’espartana i digna austeritat. No hi ha a Cuba aquest espectacle degradant que és l’habitual de les lloades (per Rice) democràcies llatinoamericanes: polítics i governants milionaris que creixen enmig un poble famolenc i desesperat, habitants de dos móns separats per una distància abismal que desmenteix brutalment la retòrica suposadament democràtica dels primers.

Per tot això cal mentir, “manufacturar consensos” com diu Noam Chomsky, seguir el consell de Goebbels quan deia que de tant mentir una mica en quedava dins el cap de la gent. Mentir per desprestigiar la Revolució Cubana i el seu líder. Per això, encara que Forbes reconeix que no té cap prova de l'existència d'un compte bancari de Fidel a l'exterior, o encara que el seu càlcul sigui d’allò més estrafolari, inventa la història que el caracteritza com un dels governants multimilionaris del planeta. No tenen més remei que recórrer a aquestes calúmnies, i qui ho fa és aquesta revista del món dels negocis i les finances dels Estats Units, en realitat un submón fetorós en què es renten centenars de milers de milions de dòlars a l’any procedents del narcotràfic, la venda d'armes, el tràfic de persones i d'òrgans humans i totes les formes imaginables de contraban. L'amo de Forbes és el senyor Malcolm Stevenson Forbes Jr., i convé que ens hi detinguem un moment per conèixer-lo.

Steve Forbes és hereu d'una família que forma part de l’elit tradicional nord-americana, un multimilionari íntim amic de George W. Bush i els “falcons-gallina” republicans i relacionat amb diversos tancs de pensament de la dreta reaccionària i mitjans de comunicació com la Fox, aquesta formidable maquinària de manipular consciències creada per la dreta dels Estats Units. Steve Forbes va ser en dues ocasions pre-candidat pels sectors més recalcitrants del Partit Republicà (en 1996 i en 2000). Segons esplica el periodista nord-americà Harley Sorensen en un article aparegut en el San Francisco Chronicle (“Rich Man Talking”, 10 de Gener de 2005), Steve Forbes és un republicà de soca-rel, que les dues vegades que es va postular a la presidència va proposar com a eix de la seva campanya una política tributària que penalitzava als pobres i afavoria als rics d'una manera molt més radical encara que la que engegaria George W. Bush. Un veritable “Robin Hood a l’inrevés.” L'interessant del cas és que, a diferència d'altres candidats, Forbes mai no va fer públiques les seves declaracions d'impostos. Per alguna raó devia ser.

Igual que George W., Steve va ser un nen ric, ultraconservador i partidari del militarisme més desenfrenat, i tan covard i corrupte com l'actual ocupant de la Casa Blanca: aprofitant els seus privilegiats contactes de classe, el 1969 va evadir les seves obligacions militars durant la Guerra de Vietnam registrant-se en la innòcua Guàrdia Nacional, on va complir sis mesos de servei actiu en les tasques normals de la força: vigilar que es respecti la veda de la pesca de la truita i el salmó en els períodes assenyalats i controlar el nivell dels rius i embassaments de les rescloses hidroelèctriques en èpoques de desglaç. Després d'això va restar a la reserva durant els cinc anys i mig següents mentre més de cinquanta-cinc mil joves nord-americans morien a Vietnam per defensar al sud-est asiàtic els privilegis de la seva classe. Com deia Jorge Luis Borges d'uns dels seus personatges, “aquest brau baró mai no va sentir la xiulada d'una bala passar prop del seu cap.”

Però Steve Forbes no només dirigeix una revista dirigida al món econòmic i financer. És, com se sap, un dels directors de la arxi-conservadora Heritage Foundation, un dels tancs de pensament més importants de la dreta reaccionària nord-americana. En realitat, no és només un tanc de pensament sinó també -i tal vegada principalment- una instància articuladora de la multiplicitat de grups fonamentalistes, racistes, cristians renascuts, supremacistes blancs, militaristes i anticomunistes que pul·lulen en la societat nord-americana.

No sorprèn que algú de les seves qualitats sigui també President Honorari de la Fundació Nacional Cubano-americana, antiga organització terrorista instal·lada a Miami que té una influència considerable en la política domèstica i internacional dels Estats Units i és responsable d'innombrables crims de tota mena. En els vuitanta la irresistible vocació democràtica i llibertària d’Steve el van portar a ocupar-se com a membre del fideïcomís que supervisava les activitats de la Radio Free Europe i la Radio Liberty, la prèdica incessant de la qual a favor de la llibertat econòmica i el lideratge nord-americà va inspirar la infame Ràdio Martí amb la qual es pretén enganyar els cubans. En l'actualitat, a més de les seves contribucions a la Fundació Nacional Cubano-americana, Forbes promou la defensa dels valors civilitzatoris del capitalisme des del seu lloc en el Directori de la Universitat de Princeton, la qual cosa confirma una vegada més l'íntima vinculació que, lamentablement, s'ha establert entre els magnats capitalistes i les grans universitats nord-americanes, que en altres etapes històriques havien estat refugis relativament segurs del pensament crític d'aquest país i ara per ara són unes simples agències de reclutament d'intel•lectuals i científics per posar-los al servei del capital imperialista.

Tanmateix, com a membre del Directori de la Heritage Foundation Forbes no en té prou. Poc després de la re-elecció de George W. Bush va enviar una carta a les diferents organitzacions de la dreta nord-americana dient que la batalla ideològica i política en la qual estaven obstinats podia perdre's si el control que exercia la dreta es limités tan sols a les dues càmeres del Congrés, la Casa Blanca, la Cort Suprema i bona part de la riquesa del país. Cal, deia Forbes, anar molt més allà. Cal acabar amb les restes de l'Estat de Benestar sorgit del New Deal rooseveltià dels anys trenta; amb els sindicats, creixentment dominats per esquerrans de diferent fila; amb la Seguretat Social; amb la permissivitat en matèria d'avortaments i drets sexuals; amb el progressisme dels mitjans de comunicació de masses, sempre crítics de les postures de la dreta; i amb el predomini de l'esquerra a les escoles i universitats nord-americanes, que ensenya que els Estats Units són una societat tan injusta que no és mereixedora de la lleialtat dels seus ciutadans.

En resum, Steve Forbes és una de les expressions més retrògrades, agressives i bàrbares del capitalisme nord-americà. L'atac de la seva publicació a Fidel ha de ser entès en el marc de la croada reaccionària llançada per les classes dominants de l'imperi mitjançant un dels seus instruments de lluita ideològica, unes classes que estan disposades a imposar el seu pla de dominació mundial amb sang, foc i mentides. No existeix cap mena substància en les seves calúmnies. És un episodi més d'una llarga lluita en contra d'una revolució gràcies a la supervivència de la qual avui l’Amèrica Llatina ha començat a obrir prometedores senderes d'esperança -principalment a Veneçuela i Bolívia- i senyals d'un futur carregat de millors perspectives en altres països de la regió.

Però no resulta inútil repetir-ho, aquest renaixement de l'esquerra a l’Amèrica Llatina no hauria estat possible si Cuba no hagués resistit com ho va fer; i sense una figura com la de Fidel -quixotesca en el més bell sentit de la paraula: lúcid, auster, ètic, incorruptible- que encara en els moments que semblava que el món s’ensorrava, al començament dels noranta, va mantenir irrompible la seva fe en el socialisme i en la causa dels pobles. Per això, l'imperi ataca un personatge d'aquesta alçada sense reparar en cap mena d’escrúpols. Les mentides de Forbes són el furiós i impotent lladruc dels gossos guardians de la burgesia mundial. Excepte algunes excepcions, els mitjans servils d'Amèrica Llatina van reproduir la notícia sense gaires comentaris. Com ho assenyalen fins al cansament les enquestes d'opinió fetes en un país rere l’altre, la credibilitat dels grans mitjans és gairebé nul·la; i quan es dediquen a parlar malament de Fidel i de Cuba, és igual a zero. Tornant al Quixot, “borden, Sancho, senyal que cavalquem.”