L'espai comunicacional català, avui

Josep Gifreu

[Aportació a Vers un Congrés de Cultura Catalana (1999)]

D'un parell d'anys ençà, probablement arran de la commemoració del vintè aniversari del Congrés de Cultura Catalana (1975-77), va prenent forma una onada inquisitiva sobre l'imaginari i l'itinerari de tota una generació de la intel·lectualitat catalana. Ha motivat també l'avançament d'hipòtesis crítiques sobre l'estat de la cultura catalana i, en general, de la vitalitat de les nostres institucions polítiques i civils. Del sentit d'algunes conclusions apuntades, se'n podria desprendre una sensació poc afalagadora per als protagonistes de la derogació del franquisme i de la gestió autonòmica.

En canvi, segons la visió dels més directament implicats en la reconstrucció estatal espanyola després de la desfeta moral i física de la llarga dictadura, els resultats assolits són comparables als set treballs d'Hèrcules. Mai en la història d'Espanya s'havia aconseguit un període tan prolongat de pau i prosperitat. Mai els governs espanyols no havien gaudit d'un prestigi internacional com ara. L'Estat de les autonomies ha facilitat la integració i solidaritat territorials del conjunt espanyol contrarestant els estralls seculars de les forces centrípetes.

Els grans partits espanyols, PSOE i PP, poden aspirar a una dinàmica d'alternatives en la governació del regne sense grans sobresalts, sabent que els partits perifèrics seran sempre perifèrics al sistema. El bloc constitucional garanteix la perpetuació indefinida d'aquesta dinàmica reconstructiva estatal espanyola a través de mecanismes diversos i complementaris com ara la negació del dret d'autodeterminació de les nacionalitats històriques, la negació de la federació entre comunitats autònomes, l'atribució a les forces armades de defensar la «integritat territorial», la unitat del mercat espanyol, etc.

Tot aquest entramat institucional-jurídic, polític, administratiu, econòmic- es basteix a partir de la transición, juntament amb la creació de la imatge d'una nova Espanya que reneix de les cendres del franquisme. Aquesta imatge regeneracionista es va construint des de tots els pols del poder, però especialment des dels aparells mediàtics. Amb algunes excepcions poc rellevants, tots els grans mitjans han fet causa comuna en la invenció del nou referent espanyol des de posicions estructurals cada cop més centralistes i més centralitzades. Si discrepen en alguna cosa, els de dretes i els d'esquerres, els de la plataforma digital de Telefònica i els de la del grup Sogecable-Prisa, els de la cadena Cope i els de la cadena Ser, els del grup Correo i els del grup Tisa, és en qüestions de majories en el govern de la capital del regne i d'altres capitals i autonomies. Cap discrepància de fons sobre el mapa de la distribució del poder a L'interior de les fronteres.

No es pot negar, doncs, que en vint anys i escaig les forces polítiques i les institucions administratives i civils dels Països Catalans han fet aportacions colossals a la causa comuna espanyola dignes de figurar en les epopeies dels pobles. És indiscutible que, des del Principat i de totes les regions de l'espai català de l'Estat espanyol, tota una generació s'ha dedicat a posar les bases d'una convivència pacífica entre els pobles d'Espanya i a fer possible l'Estat de dret i l'Estat de benestar. A ningú se li acudirà de pensar o de dir que ha estat una feinada en va. El dubte raonable està en si la generació guanyada per a la causa de la democràcia i de la regeneració d'Espanya és també una generació perduda per a la causa de la reconstrucció d'un àmbit identitari previ que podem denominar com el propi dels Països Catalans. De fet, un sector transversal a la majoria de sensibilitats polítiques de l'espai català manté el ressentiment secret de creure que malauradament ha estat així. Que s'ha vist obligat a participar durant tota una generació en la reconstrucció moral, sentimental i nacional d'Espanya. I que aquesta mateixa ocupació predominant l'ha mantingut allunyat de prioritats com la reconstrucció del propi país, de la seva llengua, de la seva cultura, d'un àmbit propi de relacions institucional entre les diferents àrees de l'espai català i entre aquestes i Europa i les altres nacions, etc.

Hi ha, fins i tot, qui s'afirma més radical. Qui pensa que ha estat no sols una generació perduda, sinó una etapa irrecuperable per a la majoria de propòsits de caràcter cultural i nacional que molts dels il·lusionats promotors d'aquell Congrés de Cultura Catalana creien possibles i desitjables. Rellegint les conclusions dels 23 àmbits, molts d'aquells propòsits sonen a despropòsits ingenus. Fruit de la falta de pràctica democràtica i de coneixement precís dels mecanismes i de les servituds del poder polític i de l'econòmic. És cert que fa vint anys tot encara era possible de somniar, però aquells somnis volien fer realitat les aspiracions més sentides durant la nit franquista. Després, massa tard, aprenguérem a distingir les dues monedes del franquisme: la que corresponia al règim militarista i feixista propi de la dictadura, i la que corresponia a l'exercici del poder d'estat. Aquesta darrera lògicament va sobreviure a la mort del dictador, actuà hàbilment per reinstaurar una monarquia intocable, reconduí la reforma cap a una transició controlada des del centre estatal -territorial i ideològic-, i fins va imposar-se als intents colpistes dels sectors més ultres.

Arran del 23-F, l'Estat i el rei d'Espanya es comprometien amb la democràcia a condició que la democràcia, és a dir, la lliure voluntat dels pobles d'Espanya, es comprometés amb l'Estat i amb el Rei. El compromís s'havia avançat en els pactes constitucionals i quedava explícitament recollit per exemple en l'article 2 de la Constitució espanyola, que proclama «la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols».

Els resultats actuals d'aquest persistent procés d'erosió de les grans iniciatives de recomposició nacional catalana són a la vista dels qui ho volen veure. En lloc d'avançar cap a la vertebració de l'espai històric comú, les diverses regions dels Països Catalans progressen en la deriva i la disgregació, no solament política i institucional, sinó també cultural i lingüística. L'esperit provincialista d'antany l'ha transformat en esperit autonomista provincià. Un brillant diàleg de sords presideix les relacions institucionals de les nostres comunitats. La majoria dels partits dels Països Catalans són declaradament regionalistes: alguns, descaradament regionalistes espanyols, i altres, regionalistes d'una nació imaginària, realment no existent. Uns i altres, emperò, contribueixen a la governabilitat de l'única nació realment o constitucionalment existent. Madrid continua amb la seva missió inacabada de fer la nació -espanyola. Les regions, els ciutadans i els recursos de l'espai català aporten obligatòriament llur contribució imprescindible. Per exemple, la càrrega fiscal. Per exemple, el mercat cultural. Per exemple, l'aprenentage de l'espanyol. Per exemple, el consum dels mass mèdia espanyols.

Així és com l'imaginari espanyol -Espanya com a referència dominant- va esdevenint el factor de normalitat de la conversa col·lectiva i del debat social i polític present ja a totes les àrees dels Països Catalans d'aquesta banda del Pirineu. A mesura que el mercat cultural i mediàtic d'aquests territoris és ocupat per les indústries culturals i mediàtiques de procedència i mentalitat espanyola i en espanyol, la gran majoria de la població esdevé progressivament «normalitzada» amb els paràmetres mentals i referencials de l'espai semàntic i identitari espanyol.

La primera generació posterior a la transición comença a traslluir aquests símptomes de pensament únic espanyol. Els joves d'entre 20 i 25 anys presenten, a grans trets i amb les excepcions de rigor, un perfil d'imaginari pròxim a la plena integració a l'imaginari espanyol. Agradi o no, aquest jovent va deixant de fer qüestió de la seva integració mental a les realitats simbòliques -música pop, programes televisius, esports, folklore, star-system, literatura, etc.- de l'espai espanyol. Independentment de la llengua materna i de la llengua de relació. Escolaritzats en les dues llengües, l'espanyol ja no els és estrany, sinó normal. Són els grans mèdia espanyols qui ofereixen al jovent no sols un passat comú, sinó també un projecte de futur comú. És a dir, una veritable «comunitat imaginada», en termes d'Anderson. La pregunta clau, després d'aquests vint anys, seria: hi ha algun altre projecte alternatiu a l'espanyol que valgui la pena de ser fet espectacle pels mèdia i de ser viscut en present pels joves i adolescents de l'antic espai del català?

 

La relació entre sistema de comunicació de masses i identitats culturals (històriques) ve definida des del XIX per un estatut d'ambigüitat profunda. Mentre els nacionalismes treballen per l'homogeneïtzació nacional a través de l'Estat, el sistema mediàtic tendeix a desbordar els imperatius de l'Estat-nació en una perspectiva universalista. És l'Estat qui ha canalitzat històricament el procés de decantament del sistema comunicatiu (nacional) devers l'acompliment d'objectius (simbòlics i culturals) particulars. Per al cas català, la conclusió sembla òbvia: si no hi ha (si no ha existit) poder polític suficient, el sistema comunicatiu no acabarà mai el «decantament» cap a objectius fonamentals com, per exemple, la «sostenibilitat» de la llengua i la cultura.

L'esforç de legitimar la nacionalització dels pobles de l'Estat espanyol és un esforç que continua i això és evident. Cada dia que obrim el diari o mirem la televisió espanyola, ens adonem de tota una sèrie de discursos que formen aquest teixit estructural nacionalitzador, i que no és una cosa conjuntural o una activitat feta amb nocturnitat o amb certa mala fe per part d'alguns components de l'administració espanyola. No, és una mena de tendència estructural del mateix Estat que s'imposa a tots els qui l'administren des de Madrid o des de Sevilla, en bona part perquè ja parteix d'unes bases que han estat legitimades durant la transición. Són unes bases més que discutibles que parteixen de la no reconeixença de la plurinacionalitat de l'Estat o, com deia més amunt, d'ignorar el dret a l'autodeterminació dels diferents pobles de l'Estat.

 

Un dels fracassos que, tanmateix, podem atribuir a l'Estat espanyol és la seva ineficaç emulació del francès, que sí que ha assolit la francesització de pràcticament totes les nacionalitats -amb les respectives llengües i cultures per ell annexionades. A l'Estat espanyol, això no ha estat possible, malgrat les dues dictadures d'aquest segle i malgrat que el franquisme hagués intentat el genocidi cultural de totes les expressions i cultures que no fossin en llengua espanyola. Malgrat tot això, és obvi que les diferents expressions i llengües de l'Estat continuen amb un vigor i un interès com mai. Per tant, el fracàs de l'Estat espanyol és evident, i hem d'agrair-ho. Però l'Estat no plega, sinó que té la voluntat de continuar pel camí de sempre, com palesa la retòrica oficial, per exemple, del debat de El estado de la nación, i infinitat d'altres manifestacions des del nucli estatal o des d'altres nivells de l'Administració. Continuen volent reduir les llengües o les cultures que no siguin en espanyol a unes reserves que puguin ser incloses en l'article tres de la Constitución, on es parla d'aquestes cultures com a patrimoni «nacional», és a dir, un monument artístic o una espècie en extinció. És la dinàmica que imposa aquest model d'estat provinent de la «no ruptura» de la transición, perquè si no s'admet la plurinacionalitat de l'Estat, si no s'admet la realitat plurilingüe de l'Estat, vol dir que només la «seva» llengua serà l'oficial i pròpia del conjunt estatal, i, més encara, que és lícit i cal utilitzar tots els mitjans per aconseguir que les persones de tot l'Estat siguin realment els ciutadanes d'aquest Estat, que encara pretén esdevenir «estat nacional». Per tant, insistim-hi, aquest esforç nacionalitzador dels espanyols continua.

 

Però la nostra ciutadania disposa actualment -malgrat totes les dificultats esmentades- d'uns mitjans informatius catalans. Són suficients? Què faltaria per poder afirmar que els catalans tenim, en efecte, un espai informatiu nacional? Falten moltes coses, evidentment. Els mitjans de què disposem en aquests moments en molts casos són insuficients. Insuficients des de l'òptica d'una normalització plena. Des d'un punt de vista global, s'han fet avenços evidents, tenint en compte la situació de què es partia en el franquisme. Però no crec que la situació actual sigui la més òptima, ni una situació que avanci progressivament.

Sembla que toquem sostre en algun cas, com per exemple en la possible catalanització de diaris, fet que penso que s'hauria d'estudiar més a fons i que demanaria de replantejar les polítiques que s 'han dut a terme en matèria de comunicació i de premsa en particular. D'altra banda, hi ha el cas de la televisió en què, malgrat tenir un canal en català, TV3, un altre canal que és TV valenciana -de circulació limitada a l'estricte espai regional- i un embrió de canal que és el «circuit català» de Televisió espanyola, i malgrat que s'hagin assolit uns índexs de penetració i de normalització molt notables, la realitat és que si observem el consum global de televisió que es dóna a la Catalunya estricta, el total de la programació televisiva a la qualla gent té accés, resulta que la gran part que es consumeix -en l'ordre de les dues terceres parts de la programació televisiva- és en espanyol i és de procedència espanyola. Per tant, és una programació que ni es fa en català, ni és controlada des del nostre espai.

Tenint en compte totes aquestes circumstàncies, jo diria que el judici global que mereix la situació de la informació -dins el Principat, el territori més ben dotat en aquest aspecte- ha de ser un judici molt cautelós, ja que ni es poden negar els avenços fets, ni tampoc el fet que aquests són molt sectorials i parcials, alhora que no es veu exactament com es pot avançar més en certs sectors. Per tant, si només ens referim al marc del Principat, hi ha alguns sectors que difícilment es poden superar, i aleshores s'imposa una proposta de normalització futura que transcendeixi el marc concret del Principat. I la màxima realització ha de venir, sobretot, del sector audiovisual. Amb això no vull dir que ens podem desentendre del paper de la premsa en la normalització; la premsa és bàsica en tot el sistema, en tot l'ecosistema informatiu i comunicatiu. Però serà fonamental la capacitat d'expansió i consolidació d'una producció i una distribució audiovisual pròpia. I per això necessitem aglutinar totes les potencialitats, polítiques, culturals, econòmiques, creatives, etc., de tots els territoris de cultura catalana, i poder engegar una magna operació de producció audiovisual pròpia, que hauria d'anar acompanyada també de capacitat de control de la producció aliena que es pugui distribuir sobre el nostre espai territorial.

També val a dir que la televisió del Principat no ha esgotat totes les seves potencialitats. En tot cas, se li podria exigir molt més, no pas en el sentit que fes més o millors programes, cosa que es pot exigir a qualsevol televisió, sinó en el sentit que es constituís com el nucli aglutinador de la indústria audiovisual catalana, ni que fos en l'estricte Principat. És a dir, que intentés organitzar i aglutinar tot el cercle que forma l'audiovisual, ja que sembla que una de les tendències que s'estan implantant a nivell europeu és que les grans televisions, abans de privatitzar-se absolutament, generen tota una sèrie d'actuacions globals orientades a superar la visió estreta d'una empresa particular que simplement busca l'audiència per poder finançar, a través de la publicitat, bona part del que produeix. Aquestes actuacions pretenen configurar l'eix vertebrador de tota la indústria audiovisual, almenys a nivell públic i des de l'òptica d'una intervenció pública en la dinàmica de creació, producció i distribució i, per tant, d'estimulació en general de tota la producció que es vagi fent dins cada espai en matèria d'audiovisual.

Per exemple, TV3 podria haver promogut la creació d'una base d'imatges, d'un banc nacional d'imatges, ja que cada vegada la imatge és més susceptible de ser utilitzada a molts nivells; intentat arribar a convenis amb altres organismes de producció per alimentar la programació pròpia; haver posat a disposició del sistema d'ensenyament bona part de la producció pròpia; podria haver establert convenis amb la producció cinematogràfica del país i haver intentat donar també un suport a la cançó, a la música i a altres sectors que tenen una dependència molt gran del mitjà televisiu, etc. És a dir, TV3 hauria d'haver-se de convertit en l'eix de la futura capacitat productiva de l'espai català en matèria audiovisual per tal d'assolir una presència amb una determinada capacitat de gestió en el mercat europeu de l'audiovisual i, si calia, tenir una presència a través de satèl·lits en les emissions de programes europeus de televisió per satèl·lit. Pel que afecta el segon canal, la nostra televisió hauria d'haver tingut en compte, no la cultureta, les peculiaritats folklòriques, sinó el fet de ser un canal sobretot destinat a la normalització cultural del català i de la realitat dels Països Catalans i, per tant, haver tingut com a fita bàsica aconseguir la normalització cultural del català i una progressiva normalització de l'intercanvi cultural entre els territoris catalans, naturalment en català.

Això vol dir que haurien d'haver-se establert unes connexions amb altres institucions de fora del Principat, i aquesta és una possibilitat que encara es podria i s'hauria d'estudiar. En qualsevol cas, però, davant la invasió dels nous canals, sobretot de nous canals privats de cobertura espanyola, de l'Estat espanyol o àdhuc d'onsevulla, és evident que quants més canals en català puguem gestionar en millors condicions estarem per poder competir en l'oferta de programació i per tant garantir un mínim de lleialtat del públic català envers la nostra televisió.

 

I ara, en quina situació romandran els mèdia catalans davant la circulació europea de comunicació ? Aquest és un gran tema en el qual molta gent no para de pensar des de tot Europa. Hi ha uns símptomes que els espais tradicionals europeus de cultura i de comunicació estan canviant i poden seguir canviant ràpidament en els anys immediats. La Comunitat europea, per exemple, pren noves mesures, es preocupa perquè ben aviat existeixi una lliure circulació de programació televisiva, té aprovat de fa temps un Llibre verd de les telecomunicacions comunitàries de cara a facilitar la circulació d'informació a través dels canals de telecomunicacions. Promou programes diversos que tenen la finalitat de multiplicar uns acords de cooperació de cara a la potenciació de l'audiovisual en l'àmbit d'Europa i poder competir amb la indústria audiovisual nord-americana. És evident que a l'Europa occidental ens trobem en un període d'integració conduït per l'interès econòmic d'unificació de mercat i, per tant, amb els condicionants que això imposa. Es va cap a una transformació del que podríem dir les fronteres culturals i lingüístiques, i aquesta és una batalla que tenim en perspectiva.

La tenim nosaltres de la mateixa manera que la tenen a Madrid, a Suècia o a París. És una batalla que ens ressitua i que ens obliga a replantejar-nos el paper de la llengua i la cultura catalanes en el concert europeu del futur no gaire enllà. Aquesta batalla d'Europa en el fons és, no únicament entre estats, entre cultures, sinó també una batalla entre el que diríem la lògica política i la lògica estrictament comercial. Aquesta segona és la de les grans empreses i les corporacions multinacionals que lluiten perquè l'esmentada transformació es faci en el sentit d'un control oligopolític del mercat europeu, sobretot en funció dels nivells publicitaris. Aquesta dinàmica comercial no pot convenir des del punt de vista de la cultura catalana, ja que això ens margina molt pel fet que el nostre mercat comercial és molt feble. L'altra lògica, la lògica política, es la que mou els estats nacionals a guanyar millors posicions en aquesta futura transformació dels espais culturals i de comunicació europeus, aprofitant tot tipus de possibilitats, des de llançaments de satèl·lits a organització de certs programes d'abast europeu. Tenim per exemple el canal 5 de l'Estat francès, que fou concebut per oferir una programació francòfona per satèl·lit amb el suport d'algunes televisions de parla francesa, del propi Hexàgon, Bèlgica i de Suïssa. Veiem, doncs, que hi ha intents de procedència estatal per aconseguir espais ara i en el futur, en la futura recomposició, i aquesta segona lògica política d'alguna manera tampoc no ens afavoreix, ja que nosaltres no estem en condicions, sense estat, d'anar a disputar amb una certa igualtat de condicions davant les instàncies de decisió europees l'espai que ens pertoca en aquesta recomposició. Per tant, la nostra situació és de gran feblesa, i veig que l'única via per contrarestar-la és a través de la constitució d'un espai català de comunicació.

Així doncs, encara és per veure com la cultura catalana se situarà en aquesta recomposició europea, però en qualsevol cas el futur de la cultura catalana depèn de com se configuri l'espai de comunicació europeu, ja que hi ha una íntima relació entre la creació, producció i capacitat cultural d'un país i la gestió d'un sistema de comunicació controlat per aquest país. La capacitat cultural d'un país passa avui per la capacitat de control dels propis mitjans de comunicació de masses i per les competències que pugui tenir a l'hora de decidir on envia la seva producció cultural, fins on arriba i per quins circuits ha de circular la cultura pròpia. En definitiva, depèn del poder de decisió que té en les instàncies europees.

 

Crec que tècnicament, humanament i materialment no estem ben preparats per afrontar i adaptar-nos al repte que comporten les noves tecnologies. Dins el nostre espai, crec que ni tan sols a Barcelona les noves tecnologies en el camp de la comunicació i la cultura han merescut una atenció política suficient. Comptat i debatut, no crec que hagi existit una preocupació dels sectors professionals i polítics molt especial, fora d'algun cas excepcional. Més aviat hom ha cregut que el mercat decidiria qui entrava i qui no dins les noves tecnologies, i aquesta inèrcia no és gaire convenient per a un país feble com el nostre. Perquè la introducció de les noves tecnologies en la comunicació i la cultura, i la seva incidència en la configuració de cultures modernes o en la creació artística o la recerca científica, etc., o és impulsada per les lleis del mercat i per tant controlada per les grans multinacionals o bé és controlada pels poders polítics, per les decisions polítiques. Aquest segon cas, crec jo, seria el convenient, sobretot en un país que no té gairebé cap poder de decisió en el control del mercat i on la irrupció de certes tecnologies pot ser contraproduent en el moment de normalització cultural i de recuperació d'identitat.

Per tant, certes tecnologies poden ser discutibles i això vol dir que només les instàncies polítiques les poden discutir. I aquest fet s'ha obviat a molts nivells. Per exemple, s'ha deixat a d'altres la discussió de la conveniència o no o fins a quin punt poden interessar certs programes per introduir nous mètodes educatius o d'aprenentatge, o bé la introducció del vídeo a ni vell de l'ensenyament, etc. Hi ha molts camps on caldria un equilibri, un estudi més aprofundit de l'interès de les noves tecnologies. Però en general, jo diria que en el camp estricte de la comunicació de masses, de la comunicació social àmplia, del gran públic, és on potser resulta més clar el fet que s'ha d'arribar a una discussió política, a uns acords polítics, per tal que tecnologies com el cable i el satèl·lit, i altres noves aplicacions en el camp de l'audiovisual o de la telemàtica, puguin ser controlades políticament. Si no hi ha un control polític sobre la introducció de les noves tecnologies, resultarà que ho controlaran des d'altres poders polítics o bé serà simplement un procés controlat pel mercat, és a dir, per la multinacional que tingui més força en un moment determinat. Per tant, no respondrà ni als interessos del país, ni als dels sectors socials afectats, ni probablement tampoc als propis del moviment de normalització.

 

Per als Països Catalans, aquesta és una nova ocasió històrica per arribar, no diré a la unitat dels Països Catalans, però sí a plantejar sobre unes bases noves la unitat de la llengua i la unitat fonamental d'una cultura específica. Perquè no podem ignorar que la identitat diferencial d'una cultura es constitueix en relació amb altres cultures i, per tant, la cultura catalana avui i de cara a demà, i com ja es produí en l'edat mitjana quan es constituí, s'haurà de reconstituir en relació amb les altres cultures europees que s'aniran redefinint en els primers anys del nou segle. Per tant, aquest moment actual és especialment crític i interessant. És crític perquè no és fàcil, després de la pròpia història, aconseguir unes bases mínimes de cooperació, de comprensió i d'acords programàtics de cara al futur immediat, sobretot pel llast polític que arrosseguem, per les reticències que s'han creat entre uns i altres en benefici de tercers. Malgrat tot, veig un futur esperançador, perquè hi ha molts sectors dels nostres territoris que es tornen cada vegada més sensibles davant la necessitat d'aconseguir un programa mínim de tipus cultural que ens permeti un reconeixement com a unitat cultural diferenciada en el si de les cultures d'Europa i del món.

Sembla que hi ha una voluntat de superar prejudicis que es van formar sobretot durant el franquisme, degut en bona part a la pressió nacionalitzadora espanyola i del règim franquista. I crec que també hi ha elements de tipus estructural europeus que pressionen en aquest sentit, de manera que el problema de la identitat és ja un problema que es dóna a molts nivells diferents de la societat dels Països Catalans, i arriba un moment que plantejar el problema de la identitat és forçar a fer prendre opció per alguna de les identitats clarament constituïdes en aquest marc europeu. L'opció d'identitat haurà de fer-se en relació amb el que hi ha; si el Principat, com a regió capdavantera, com a nucli d'aquest esforç de redreçament nacional, cultural i lingüístic, pot donar una opció clara i engrescadora d'identitat cultural i nacional al conjunt dels Països Catalans, crec que es podran superar moltes reticències i dificultats objectives en aquest sentit, i replantejar plegats davant Europa els nivells de dependència.