1. Introducció

La sociolingüística crítica catalana apareix vinculada a dos fenòmens concrets:

2. La sociolingüística crítica (1980-1985)

Aquesta primera època es pot resumir en els aspectes següents:

Pels volts dels anys 80, des de diferents sectors de la ciutadania catalana, es constata que el canvi de règim polític que s'està produint no comporta un enfocament adequat de la funció social de la llengua.

Ja l'any 1979 al número 15 de la revista "Els Marges" diferents professors universitaris (Joan A. ARGENTE, Jordi CASTELLANOS, Manuel JORBA, Joaquim MOLAS, Josep MURGADES, Josep M. NADAL, Enric SULLÀ) posen de manifest les greus mancances quant a l'ús social de la llengua i les indeterminacions del discurs de la Generalitat de Catalunya pel que fa a la consideració de la llengua catalana com a referent identitari.

Aquests autors constaten en el manifest "Una nació sense Estat, un poble sense llengua?", que "La situació de conjunt de la llengua catalana resulta, de molt, força més precària i inquietant avui dia que no pas durant el transcurs de decennis immediatament anteriors"; assenyalen que "els actuals responsables de saldar efectivament el règim anterior i de bastir-ne un de nou .... negligeixen o entrebanquen amb concessions distractives la inqüestionable i més que urgent necessitat de procedir a normalitzar l'ús de la llengua catalana per a assegurar-li un tractament prioritari i restituir-la així de facto en la seva inalienable condició de llengua nacional de Catalunya"; i que manquen marcs institucionals per tal que una dinàmica social pròpia contribueixi a fer que la llengua catalana s'imposi normalment al conjunt de la societat catalana. El manifest insisteix que el fet especialment greu és que "el gruix de les forces polítiques més representatives de Catalunya es facin implícitament copartícips d'aquesta lenta però sistemàtica destrucció de la llengua catalana" i assenyala la gravetat del que anomena la "tabuïtzació del català" que feia excloure dels discursos oficials el nom català que era substituït pel de "ciutadans de Catalunya" i de les ambigüitats en aspectes identitaris.

Aquesta presa de posició va caure com un gerro d'aigua freda entre la classe política catalana que es va afanyar a qualificar els signants del "Manifest d'Els Marges" de pessimistes o apocalíptics. El debat va ser així reduït a una simple qüestió d'apreciació: hi havia visions més optimistes i d'altres de més pessimistes (la suada referència al got mg ple o mig buit). I considerant el bon seny que els discursos "pessimistes" podien descoratjar la gent senzilla, calia evitar o arraconar les tesis "pessimistes". Aquestes posicions es van mantenir durant una colla d'anys, tal com ho mostren els debats que van tenir lloc a finals dels 80 (v. capítols ulteriors).

Per sort les tesis d'Aracil no eren tan fàcilment reductibles. A través dels llibres publicats (als quals vaig fer esment al capítol I) i a través d'altres treballs anteriors com "A Valencian Dilemma" a Anthology of Valencian Realist Poetry. Identity Magazine, Cambridge, Massachusetts, 1966 i "Història inèdita de la llengua catalana" a Canigó núm 806-807, 19-26 de març de 1983) havia anat difonent conceptes que abastaven des de les bases mateixes de la sociolingüística, fins a l'aplicació al cas català. Conceptes fonamentals com normalització, minorització, substitució, interposició, norma d'ús, etc. són definits de manera precisa per aquest autor i difosos en diferents cursos, articles i conferències des de finals dels anys 70.

Aracil fa trontollar les bases mateixes del discurs oficial de l'època, fonamentat en el triomfalisme en l'anàlisi i en el bilingüisme com a horitzó teòric.

Al llarg d'aquests primers anys, diferents aportacions s'afegeixen al discurs del "Manifest d'Els Marges" i d'Aracil agrupant gent procedent d'ambdues àrees d'influència. Recordem tan sols l'article "Llengua i raó d'Estat", aparegut a l'AVUI del 13 d'abril de 1984, signat per Xavier LAMUELA, Enric MONTANER, Josep MURGADES i Josep M. NADAL.

En aquest context neixen els Grups de Defensa de la Llengua. Les tesis de partença són igualment crítiques: la situació social de la llengua es troba en una situació difícil; el missatge conformista emès pel poder autonòmic (del Principat) tendeix a desmobilitzar, i el fonament teòric a favor del bilingüisme és la porta per a l'avanç de la substitució lingüística.

Un dels eixos d'actuació dels Grups de Defensa de la Llengua és el debat ideològic adreçat a rebatre tot el conjunt de pressupòsits falsament optimistes i encobridors de la realitat social i a difondre una línia adreçada a
frenar el procés de substitució. Les bases fonamentals eren:

Aquests tres eixos d'actuació diferenciaven els Grups de Defensa de la Llengua de la Crida a la Solidaritat fundada recentment i dels diferents grups d'"activistes" que havien existit fins aleshores. D'una banda, la Crida a la Solidaritat posseïa uns plantejaments sociolingüistics força més ambigus de manera que en el pla teòric coincidia sovint amb la política lingüística de la Generalitat regional de Catalunya (es proposava d'aconseguir "més" de manera general, sense fixar prioritats ni posar en evidència contradiccions). I d'altra banda, els "activistes" portaven a terme sovint, a parer dels GDL, activitats que venien a suplir accions que eren responsabilitat de les Institucions. Per als GDL, totes aquelles mesures que corresponien a les institucions havien d'ésser portades a terme per les instàncies pertinents i la funció dels GDL era de pressionar les persones i les institucions responsables perquè complissin la seva obligació.

El nucli inicial dels GDL era format fonamentalment per ensenyants com Antoni IBÀÑEZ, Enric LARREULA, Francesc MOLL, Blanca SERRA, Maria HERNÀNDEZ, Josep NADAL, Carles CASTELLANOS, Rafael CASTELLANOS, Enric MONTANER, Xavier FERRÉ, Montserrat BAYÀ, Josep INGLÈS, Jordi SOLER I CAMARDONS, Josepa HUGUET, Montserrat CASSANYES, Maria CONCA, Raimon SOLER, David DURAN, etc., si hem de fer cas dels escrits que hem consultat d'aquesta època. L'àrea d'influència inicial dels GDL fou el conjunt dels Països Catalans, amb nuclis especialment dinàmics al Barcelonès, el Vallès, Garraf-Penedès, Segarra-Urgell-Segrià i l'Horta de València.

Per tal d'entendre més fàcilment el període que hem resumit, cal pensar a situar-lo en els inicis de la transició política postfranquista de l'Estat espanyol i en un moment en què els ecos dels canvis socials promoguts al llarg dels anys seixanta a Europa i arreu del món (maig del 68, antiimperialisme, etc.) encara eren força vius. D'altra banda, cal tenir també en compte que no fou fins a l'any 1983 que es fundaren TV3 i Catalunya Ràdio. La manca d'instruments poderosos de catalanització era molt evident; i d'altra banda, l'ús suficient de la llengua catalana en aquests mitjans no semblava tampoc garantit d'entrada.

La sociolingüística crítica havia nascut així:

torna a dalt

3. Sociolingüística crítica (1985-1992)

La característica essencial d'aquesta època des del punt de vista organitzatiu és la crisi dels Grups de Defensa de la Llengua i de la Crida a la Solidaritat.

Algunes causes d'aquesta crisi són comunes i unes altres són relacionades amb l'evolució dels referents polítics de cadascun d'aquests moviments.

Entre les causes comunes cal destacar la repressió de què van ésser objecte aquestes organitzacions. El primer objectiu de la repressió foren els GDL. Per exemple: el 7 de febrer de 1984 una manifestació convocada amb motius estrictament lingüístics a Barcelona (que va aplegar centenars de persones i que sortint de la Plaça Sant Jaume, anà rambla amunt) fou dissolta violentament a la Plaça de Catalunya. Hi hagué 27 detencions; la majoria dels quals denunciaren maltractaments de la policia en la seva estada a la Prefectura de Via Laietana.

L'altre aspecte contrari fou l'hostilitat i el tractament discriminatori de la premsa més oficialista envers les organitzacions i els sociolingüistes crítics, sobretot a partir de 1986. Pel que fa a la Crida a la Solidaritat, són extremament significatius els articles apareguts a "El País" el mes de maig de 1988 (signats per Albert Montagut), on s'intentava desprestigiar aquesta organització amb unes informacions que les querelles judicials presentades per la Crida han considerat posteriorment falses. Pel que fa als GDL és significativa, entre d'altres casos, la negativa de l'AVUI a la publicació d'un article de Jordi Solé i Camardons "Sobre apocalíptics, normalitzadors i ampolles mig plenes i mig buides" responent al dossier publicat per aquest diari amb data del 28 de febrer de 90. Aquest sociolingüista i el director del diari d'aquella època poden explicar segurament els detalls d'aquesta negativa a publicar un article de rèplica; però el que cal remarcar sobretot és el caràcter significatiu d'aquest fet, un exemple entre molts d'altres. El tancament de la premsa oficialista fou total tal com ja ho he assenyalat en escrits precedents i tal com es posa en evidència si observem quins són els òrgans que es dignen a publicar els escrits de la sociolingüística crítica que comentem a la segona part d'aquest capítol.

Però la combinació d'accions de la policia i de la premsa no és, a la meva manera de veure, una justificació suficient d'unes crisis.

La causa principal de la crisi dels GDL és l'evolució del moviment polític independentista que té diferents fases. La primera, i segurament la més important, és el creixement sobtat del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), moviment que essent creat l'any 1984 creix d'una manera espectacular entre l'any 1985 i el 1987, absorbint i finalment suplantant els GDL. Les mobilitzacions a favor de la llengua (algunes d'un abast important com les que van tenir lloc l'any 1987 "contra les fronteres interiors"), tot i ésser convocades pels GDL, eren de fet suplantades per l'MDT ja que la presència dominant d'aquest moviment deixava en un segon pla el protagonisme dels GDL. A partir de 1987 es pot dir, doncs, que ja no existien a la pràctica els GDL. Les crítiques de la direcció dels GDL contra aquesta suplantació pràctica no van poder evitar-la, a la pràctica; com tampoc no van poder impedir la fuga de militància cap a l'organització política. La divisió de l'MDT i la repressió posterior [1] acabarien de completar l'esgotament de les possibilitats organitzatives dels GDL.

Per la banda de la Crida a la Solidaritat, l'hostilitat del món polític i de la premsa oficialistes es comença a decantar a partir sobretot dels posicionaments antimonàrquics d'aquesta organització l'abril del 1988. La reacció del diari "El País" ja l'hem comentada i diferents sectors polítics i mitjans de comunicació segueixen l'exemple i neguen el seu suport a la Crida. El creixement posterior d'ERC com a referent independentista (1991) també contribueix a xuclar forces a la Crida, al final del període que estudiem.

La repressió que precedí els Jocs Olímpics del 1992 (amb nombroses detencions) [2] clou de manera clara una etapa organitzativa. Podem dir, doncs, sense perill d'error que, en qüestions organitzatives, hi ha un abans i un després de l'any 1992.

Les vicissituds de les organitzacions de defensa de la llengua no incideixen directament en la reflexió de la sociolingüística crítica que en aquesta època havia desbordat l'àmbit de les organitzacions i s'havia estès especialment a la Universitat i en el camp de l'ensenyament en general.

És especialment interessant la tasca desenvolupada a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent per mitjà de diferents seminaris de sociolingüística animats principalment per Enric MONTANER, Bernat JOAN, Blanca SERRA, Josepa HUGUET, Josep INGLÈS, Carles CASTELLANOS que tingueren una expressió culminant al "Manifest de Prada" de l'any 1986 (v. Viure en Català, núm. 12), aprovat en assemblea, on s'exposa un balanç crític dels models estatals d'ordenament lingüístic vigents i es recomana, com a garantia de normalització lingüística, la promoció dels models capaços de garantir el manteniment d'àrees monolingües com és el cas de Bèlgica, Suïssa, Iugoslàvia, el Canadà... i en general els marcs estatals independents, de llengua oficial normalitzada. Des d'aquests seminaris es promou també l'estudi dels casos de normalitzacions reeixides (tema que serà més endavant objecte d'una tesi doctoral publicada l'any 1996) tot superant l'estudi dels casos presos com a referència tradicionalment (Euskadi, Galícia, Occitània, Bretanya, etc.).

A part d'aquesta experiència, les reflexions sociolingüístiques de tipus crític apareixen escampades en diferents articles publicats sobretot a El Temps i al Punt Diari (rarament a l'AVUI, en aquesta època). Diversos autors afegeixen elements de reflexió, especialment en el camp de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació. Aquest és el cas, entre d'altres, d'Ernesta SALA, Joan FERRERÓS, Albert VICENT, Narcís SELLAS, Toni MOLLÀ, Vicent PITARCH, Josep GIFREU, etc.

Diferents llibres són essencials en aquest període. Cal remarcar especialment:

SOLÉ I CAMARDONS, Jordi (1987) Sociolingüistica per a Joves, llibre editat per la Ferderació d'Ensenyament del País Valencià i que ha estat l'objecte de diferents reedicions (la darrera per Bibliària), amb uns 30.000 exemplars venuts.

Aquest mateix autor publica l'any 1991 el llibre Sobirania sociolingüistica catalana a la Llar del Llibre.

Cal esmentar també l'innovador llibre col·lectiu del Seminari de Sociolingüística de Barcelona (grup d'inspiració araciliana) La diversitat (im)pertinent publicat per l'editorial El Llamp l'any 1987. Entre els treballs aplegats cal destacar els signats per Enric MONTANER, Josepa HUGUET, Teresa MARBÀ i Amadeu VIANA.

Una altra publicació important a recordar i que va generar una interessant polèmica és l'obra col·lectiva de PRATS, Modest; RAFANELL, August; ROSSICH, Albert, El futur de la llengua catalana publicat per Empúries l'any 1990.

Un enfocament poc equilibrat d'aquesta època, el podeu trobar en el recull publicat per l'AVUI "Apocalíptics i normalitzadors", aparegut el 28 de febrer del 1990. És sobre aquest dossier que Jordi SOLÉ i CAMARDONS va elaborar la resposta crítica que hem esmentat i que no essent publicada per l'AVUI aparegué finalment a Escola Catalana el maig de 1990.

Com a resum general podem dir que, en aquesta època se supera el discurs més triomfalista d'èpoques anteriors i des de tots els estaments es parteix d'una apreciació més crítica de la situació social de la llengua catalana. La publicació mateixa dels termes del debat (encara que deformats, ja que els sectors crítics són caricaturitzats per l'AVUI com a "apocalíptics") mostra que es reconeixia que el simple discurs basat en la simple formulació que "el català va bé" ja no era plenament acceptat per la societat.

Recordem finalment que l'època que hem descrit breument ve marcada en aspectes lingüístics i culturals per l'aparició de TV3 i de la revista El Temps (1984); socialment per la vaga general de 1988; i políticament per la declaració del Parlament de Catalunya favorable al Dret a l'Autodeterminació de l'any 1989, la independència de Lituània l'any 1990, la guerra del Golf Pèrsic l'any 1991... amb tots els esdeveniments associats a aquests canvis.

NOTES

[1] Per a qui no conegui el moment històric, cal recordar que la repressió d'aquesta època (1987-1990) no es limitava als procediments judicials i a l'empresonament subsegüent, sinó que incloïa tota mena de mitjans de pressió social legals i il·legals, des de la intimidació personal de la militància i dels familiars de militants joves per visites personalitzades de policies; les pallisses a manifestants per policies de paisà infiltrats a les manifestacions; les bombes parapolicials als locals de Barcelona i Manresa de l'MDT i a la casa particular d'un militant històric de l'independentisme (1989)etc. (v. BASSA, BENÍTEZ et al. (1994) L'independentisme català (1979-1994) Llibres de l'Índex, Barcelona). (En relació amb aquests atemptats parapolicials cal recordar encara els que van patir la Crida a la Solidaritat a Barcelona i Nacionalistes d'Esquerra a Girona l'agost de 1985).

[2] Les accions repressives del 92 són descrites per dos llibres força eloqüents, pel que fa a l'abast de les detencions, tortures, etc.: BASSA, David (1997) L'Operació Garzón, Llibres de l'Índex, Barcelona; BASSA, David (1999) Quan els malsons esdevenen realitat, El Jonc, Països Catalans

4. Sociolingüística crítica (1992-1997)

Después de la desapareció definitiva deis GDL di de la Criad a la Solidaritat abans de la fi de període precedent [1], l'organització que mostra un cert dinamisme és "Llengua Nacional", una entitat que s'havia anat configurant als inicis dels 90.

El canvi fonamental que representa Llengua Nacional respecte a les organitzacions anteriors es troba en el fet de centrar quasi exclusivament la seva activitat en el model de llengua. Les raons d'aquest canvi són diverses:

Llengua Nacional reuneix gent crítica amb la situació social de la llengua i molt particularment amb el model de llengua en ús: Josep RUAIX, Carles RIERA, Francesc ESTEVE, Lluís MARQUET, Ernest SABATER, Josep FERRER. Acosegueix també la col·laboració de coneguts defensors de la llengua com Francesc FERRER I GIRONÈS i en èpoques successives: de 1990 a 92, Jordi SOLÉ I CAMARDONS; i -de 1993 a 1995- Blanca SERRA, Josepa HUGUET i Carles CASTELLANOS.

L'organització fou creada per M. Lluïsa PAZOS, Jordi COLOMER i Jordi SOLÉ I CAMARDONS. Fins al 1996 aproximadament fou dirigida per M. Lluïsa PAZOS que va imprimir a l'entitat un enfocament marcadament personalista i amb plantejaments poc matisats, enfocament que va provocar l'allunyament progressiu de col·laboradors en diferents èpoques (concretament Jordi SOLÉ l'abandonà al cap de pocs mesos d'haver-se creat l'entitat). Les posicions de PAZOS són exposades principalment a (1990) L'amenaça del català light i (1992) La violació del català editats per Tibidabo, Barcelona. La posició de SABATER més matisada apareix a l'obra publicada l'any 1991: Ni heavy ni light, català modern (Empúries).

L'objectiu de la crítica de Llengua Nacional és ben aviat l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), del qual es critiquen la manca de fermesa i de visió nacional en la definició de la norma estàndard (i en una certa manera, també una connivència amb les posicions "light") (v. l'obra col·lectiva: M. Lluïsa PAZOS (ed) (1993) Una llengua sense ordre ni concert (Oikos-Tau). Llengua nacional publicava regularment un butlletí i va organitzar conferències arreu del país exposant les seves tesis. Alguns membres de l'entitat organitzaren diversos seminaris de sociolingüística (Seminari de Sociolingüística per a mestres de Jordi SOLÉ; seminaris al Col·legi de Llicenciats, PAZOS, CASTELLANOS Barcelona 1993-1995). Publicà una col·lecció de llibres (La Busca / Oikos-Tau).

Durant aquesta època té lloc una veritable explosió (boom) de la producció escrita entorn de la sociologia de la llengua. Aquesta producció i la seva difusió, tot i que no contenen en tots els casos el component crític directe que hem assenyalat en anteriors períodes, contribueixen a diversificar el discurs entorn de la llengua, de tal manera que, a parer meu, s'entra en un període de debat obert (que no existia prèviament). El nombre de centenars de milers de llibres venuts entorn del tema al llarg d'aquests anys mostra una àmplia difusió social d'aquest debat al si de l'àrea lingüística catalana.

A part dels tres llibres de PAZOS i SABATER esmentats més amunt cal destacar els de la col·lecció "la Busca" (Oikos-Tau) esmentada més amunt amb obres de: Bernat JOAN, Carles CASTELLANOS, Josep SABATÉ, M.Lluïsa PAZOS, Blanca SERRA, Josepa HUGUET... Cal remarcar també per llur coherència les obres dels mallorquins Jaume CORBERA i BIBILONI, Gabriel (1997) Llengua estàndard i variació lingüística, Tres i Quatre València.

En un pla més teòric cal recordar que continua la reflexió entorn de l'estandardització amb obres com les de LAMUELA, Xavier: (1995) Criteris de codificació i compleció lingüístiques Els Marges; (1994) Estandardització i establiment de llengües Ed. 62. aquest llibre continuava obres precedents de LAMUELA&MURGADES (1984) Teoria de la llengua segons Fabra (Quaderns Crema). No es pot oblidar tampoc NADAL, Josep (1992) Llengua escrita i llengua nacional (Quaderns Crema).

Caldria afegir també les reflexions, valoracions i informacions precises d'AYMÀ, Josep M. (1992) Allò que no se sol dir de la normalització i de MARÍ, Isidor (1992) Un horitzó per a la llengua publicades per Empúries.

La gran profusió d'obres sòlides sobre l'estandardització i concretament el llibre de Bibiloni (que aborda, de manera concreta, els aspectes més polèmics), resolen encara que només a nivell teòric, el fals debat ("light"/"heavy") provocat per les propostes espanyolitzants. El simplisme d'algunes formulacions queda literalment planxat per una allau de producció escrita amb fonaments sòlids.

Sobre estudis de la realitat social com El jovent opina de SERRA&HUGUET (1993), Oikos-Tau, i PUJOLAR, Joan (1997) De què vas, tio? (Empúries), les quals acosten al coneixement de fenòmens concrets.

Sobre la descripció de la llengua i de les llengües. En la consolidació d'una fonament teòric sociolingüístic estès socialment cal incloure també la tasca realitzada per autors i autores com Carme JUNYENT, amb obres com Les llengües d'Àfrica (1986), Les llengües del món (1989; diverses reedicions posteriors), (1992) Vida i mort de les llengües...; i Jesús TUSON, amb obres com El luxe del llenguatge (1986), (1990) El llenguatge i el plaer, (1996) Mal de llengües... [publicats per editorial Empúries].

Sobre models de política lingüística cal remarcar especialment, JOAN, Bernat (1996) Les normalitzacions reeixides, Oikos-Tau; MARÍ, Isidor (1996) Plurilingüisme europeu i llengua catalana, Universitat de València. Menys elements per a la reflexió crítrica inclou l'obra SIGUAN, Miquel (1995) L'Europa de les llengües, Edicions 62.

En aquest apartat cal incloure sobretot els treballs d'Albert BASTARDES (especialment Ecologia de les llengües (1996), iniciats abans del període que estudiem, però difosos principalment en aquesta època, juntament amb les obres de Carme JUNYENT (Les llengües del món) i de MORANT&PEÑARROYA (1995) Llenguatge i cultura. Per una ecologia lingüística i de Jordi SOLÉ I CAMADONS (Pagès, 1998) Poliglotisme i raó. El discurs ecoidiomàtic de Delfí Dalmau.

Cal recordar també diversos textos d'iniciació a la sociolingüística de Jordi SOLÉ I CAMARDONS, com ara Sobirania sociolingüística catalana (1992), entre d'altres.

Davant aquesta profusió de literatura entorn de la llengua cal destacar el paper de la revista "Noves SL" de l'Institut de Sociolingüística Catalana que al final d'aquesta època - com una mostra més de l'extensió social del debat entorn de la llengua - obre les seves pàgines a treballs procedents de sectors crítics i sobretot ordena i difon bona part de la bibliografia (amb alguna omissió) que va apareixent de manera constant.

En tota aquesta profusió de llibres i d'esdeveniments entorn de l'ús social de les llengües cal assenyalar particularment com una fita remarcable l'aprovació a Barcelona de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, el juny 1996, que conté conceptes fonamentals referents a la regulació dels contactes entre llengües.

L'altre aspecte que pren volada és el coneixement de models avançats de normalització lingüística. Els casos d'àrees lingüístiques amb estatut monolingüe com les regions del Quebec i de Flandes o les experiències de les llengües Finesa, Polonesa, Txeca, Romanesa, etc. es difonen àmpliament i comencen a entrar en el debat de les propostes plausibles.

A tall de resum, podem remarcar que en aquesta època el debat ha estat decantat vers l'àrea de la llengua estàndard, però la producció escrita - tot revelant un interès social ampli per diferents aspectes socials de la llengua - abasta una temàtica molt diversa que, segons la meva opinió prefigura la recerca de nous paradigmes.

Des d'un punt de vista polític i social general aquesta època ve marcada per l'anomenat "Nou ordre mundial" (amb els conflictes significatius de Chiapas i del Golf Pèrsic) i l'avanç conservador a nivell europeu i als Països Catalans en concret. Les aliances del partit del govern a Catalunya, amb el PP, no aturen les ofensives dels grups anticatalans al Principat de Catalunya i al País Valencià, que s'accentuen al final d'aquest període.

NOTES

[1] Encara que la dissolució oficial de la Crida té lloc l'any 1993, ja havia entrat en una crisi final abans de 1992.

[2] Ismael-Ivan Blanco i Fillola és l'autor d'un interessant treball de Pràctiques de la carrera de Ciències Polítiques elaborat l'any 1999,"Moviments socials de militància lingüística en pro del català: Catalunya, 1980-1998" a instància de l'Institut de Sociolingüística Catalana, on s'exposa i se sistematitza una informació ben documentada del període esmentat. Tot i la validesa de la majoria de les informacions i consideracions, algunes anàlisis i valoracions d'aquest treball són poc precises, ja que no valora prou a fons les dinàmiques existents entre diferents àmbits socials i polítics que caldria estudiar considerant, d'una manera més sòlida, llur autonomia relativa: les organitzacions de militància lingüística; les organitzacions independentistes i nacionalistes; i les institucions autonòmiques.

[3] Recordem el llibres Verinosa Llengua de Pericay i Toutain (1986); El català que ara es parla d'Ivan Tubau (1990) publicat per Empúries.

torna a dalt

5. Sociolingüística crítica (1997-2000)

En aquesta època es desenvolupen noves organitzacions com l'Associació per la Llengua (oficialment Associació per la Llengua i la Cultura Segle XXI), sorgida de sectors d'ensenyants i de professionals de la llengua. Entre d'altres membres de l' Associació per la Llengua cal destacar Anna ALMAZÁN, Josefina MASES, Elisenda ROMEU, Àngels COTÉ. Un sector de membres que havien abandonat Llengua Nacional per desacord amb la línia i les pràctiques de Maria Lluïsa Pazos, funda, la tardor de 1996 la revista Clar i Català la qual s'integra a l' Associació per la Llengua. Col·laboren a Clar i Català, entre d'altres, Joaquim AULADELL, Carles CASTELLANOS, Josepa HUGUET, Bernat JOAN, Ester MARTÍ, Rafael MERINO, Puri PINTO, Blanca SERRA. En relació amb aquest col·lectiu es constitueix uns mesos abans la Secció de Sociolingüista de l'Ateneu Barcelonès, coordinada per Blanca Serra.

Abans de 1997 s'havien constituït també dues associacions que havien de dinamitzar la majoria de les mobilitzacions d'aquesta època, la Plataforma per la Llengua (fundada el 1995) i la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL) (fundada el 1996). La Plataforma per la Llengua es constitueix a partir de l'agrupació de diferents Entitats com l'associació l'Esbarzer, les joventuts de partits (JERC, JNC) i el BEI i s'amplia ben aviat (1997) amb la incorporació de l'Associació per la Llengua i el grup Avalot (d'UGT) la FNEC i més joventuts de partits com els Joves d'Unió. Entre els dirigents més coneguts de la Plataforma per la Llengua cal destacar Martí GASULL i Elisenda ROMEU. La Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL) es forma seguint el model de la Crida a la Solidaritat dels anys 80, a partir de l'agrupació d'associacions cíviques i culturals diverses (entre les quals les específicament lingüístiques com Llengua Nacional i l'Associació per la Llengua) i sense admetre la participació directa de partits (ni de joventuts de partits) com a tals. Entre els primers representants de la CAL convé recordar el nom d'Aleix CARDONA, antic dirigent de la Crida. Aquestes dues estructures de coordinació (la Plataforma i la CAL) abasten geogràficament l'àrea del Principat on dinamitzen diferents campanyes i mobilitzacions. La Plataforma per la Llengua ha portat a terme sobretot campanyes per objectius concrets, com la campanya pel cinema en català que arribà a una difusió important. La CAL a més de tenir incidència a nivell local (en barris i pobles), s'ha dedicat principalment a l'organització del Correllengua arreu dels Països Catalans (a partir de la tardor del 1997) amb una important participació aquest any 2000, en què la cloenda ha tingut lloc a Perpinyà amb una manifestació d'unes tres mil persones.

La confrontació amb els sectors més immobilistes en algunes de les reivindicacions ha estat important com en el cas de l'exigència de l'etiquetatge en llengua catalana promogut per diverses associacions, reivindicació que trobà l'oposició d'algun sector de l'empresariat català (i fins d'algun empresari d'àmbits considerats catalanistes, com Agustí Contijoch -de l'àrea de CDC-, el qual afirmava a l'AVUI, 19 d'octubre de 1997: "L'obligatorietat de l'etiquetatge en català seria un valor negatiu per a les empreses catalanes" ).

A part d'aquest principi de reorganització que representa la formació i el desenvolupament de la Plataforma per la Llengua i la CAL, convé assenyalar diferents fets principals que afecten el conjunt del moviment de defensa de la llengua. D'una banda es produeix l'extensió geogràfica de les organizacions de defensa de la llengua. Fora del Principat ja existien amb una important vitalitat des d'èpoques anteriors l'organització mallorquina Joves per la Llengua i la Federació d'organitzacions en defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes a Catalunya Nord (creada ja l'any 1987). I d'altra banda, la Plataforma per la Llengua s'estén en aquesta època a Eivissa i es creen Casals Jaume I a Alacant, a la Franja de Ponent i a la Catalunya del Nord. S'estenen també pel territori de llengua catalana diferents mesures normalitzadores com els reglaments municipals i els reglaments de les universitats.

Al voltant de la discussió de la nova llei de política lingüística al Parlament de Catalunya, al llarg de la primavera i l'estiu de 1997 tenen lloc expressions d'un cert rellançament de la consciència cívica en defensa de la llengua. L'aparició del manifest "Per a un nou estatut social de la llengua catalana" és significativa en aquest sentit, tant pel fet que les signatures i l'acte de presentació agruparen milers de persones, com pel fet que el contingut mostra d'una manera explícita la reivindicació de l'oficialitat única per a la llengua catalana.

L'extensió geogràfica de nuclis i col·lectius compromesos en la militància lingüística fa aparèixer al final d'aquest període de manera lògica una tendència a la coordinació. La formulació més clara d'aquesta tendència té lloc en el marc del III Congrés de Cultura Catalana, amb l'anomenat Manifest de Montblanc, signat el dia 1 d'abril passat per la Plataforma per la Llengua, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, la Federació d'organitzacions en defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes a Catalunya Nord, l'Associació per la Llengua i les revistes Llengua Nacional, Clar i Català i Llengües Vives.

La revista Llengua Nacional, dirigida per Ramon Sangles a partir del número 18 (març 1997), es continua centrant en aspectes de gramàtica i de normativa, tot mantenint una línia crítica, però matisant més les seves consideracions en comparació amb l'època precedent. A més del director esmentat, hi tenen un pes important Josep RUAIX, Jaume VALLCORBA i Albert JANÉ.

La revista Clar i Català introdueix nous elements de reflexió sensibles sobretot en dos aspectes. D'una banda, el plantejament de la política lingüística més enllà del bilingüisme oficial, proposant "La regulació del multilingüisme" com a objectiu (primavera de 1997). D'altra banda, la publicació del manifest del col·lectiu "Veu pròpia" intitulat "Nosaltres, catalans de primera generació" (núm. 9 estiu del 2000), en el qual s'exposen públicament els arguments dels catalanoparlants que han adoptat com a pròpia la llengua catalana, sense haver-la rebuda per herència familiar.

El debat entorn de la llengua estàndard té un punt important de confrontació amb la crítica a un cert nombre d'aspectes discutibles del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans publicada al número 60 (abril de 1998) de la revista "Els Marges". Aquesta crítica aixeca molta polseguera a causa d'un aprofitament sensacionalista que en fan els mitjans de comunicació però tot i la gravetat de les denúncies no ha rebut la resposta dialogant i detallada que requeria. Des de l'IEC s'intenten, però, pal·liar les causes de fons de les disfuncions socials en l'elaboració de l'estàndard i es convoquen unes primeres "Jornades de cooperació social en l'estandardització" (novembre 2000) que assenyalen un nou estil d'obertura i una predisposició al debat que no havien existit en èpoques anteriors.

Com a publicacions a remarcar en aquest període cal recordar entre d'altres:

El recull de resolucions i propostes del III Congrés de Cultura Catalana contingudes al llibre: Països Catalans, Segle XXI (Resolucions i propostes), Edicions El Jonc, 2000. entre les quals cal destacar les resolucions sobre la llengua, la normalització conceptual, multiculturalitat i identitat, etc.; i els annexos sobre organitzacions diverses esteses arreu de l'àrea lingüística catalana.

Les aportacions clares sobre un tema espinós com el del parlar benasquès al llibre: BABIA, Antoni (1997) La franja de la Franja (Empúries), Barcelona.

De manera general podem dir, doncs, que en el període estudiat tenen lloc dos fenòmens que ja s'insinuaven a l'època anterior:

Annex final

Al llarg de l'exposició no he fet esment a aportacions interessants que en una versió posterior caldrà recollir. Entre moltes d'altres voldria recordar les següents:

Com a informació addicional, cal afegir-hi tres pàgines web, on es pot accedir amb més facilitat a les informacions esmentades: