La llengua dels avis al País Valencià: una cronologia trabucada?

Lluís Vicent Aracil

[Extret de Dir la realitat, editat el 1982 per Edicions Països Catalans]

1. Escenes i esquemes

2. Texts i contexts: un mètode

3. Una paradoxa cronològica

4. Reconstruir un procés

5. Imbricacions: continuïtats i discontinuïtats

6. Suposicions i conclusions

1. Escenes i esquemes

La reculada de l'ús del català al País Valencià és un d'aquells temes que m'han interessat per raons abstractes (professionals ) i també concretes (personals), ben comprensibles. D'aquí la meva Introducció a Escalante (1968), centrada necessàriament en la parcel·la cronològica (circa 1875), geogràfica (la meva ciutat) i social (classes mitjanes) que la seva obra enfoca. Aquell esbós era una temptativa de posar en relleu i apreciar el valor documental d'un corpus de texts dramàtics que tenien almenys l'avantatge de (re)presentar uns personatges en acció en una gamma d'ocasions de la vida quotidiana. Situar i interpretar els texts era evidentment previ a treure'n el millor partit possible en una etapa ulterior.

Tot plegat era un report fragmentari d'una exploració més ampla que he prosseguit (com he pogut) en diverses direccions ençà d'aquell vespre d'estiu del 1960 en què vaig observar una mare que parlava en català amb una amiga i en castellà a la seva pròpia criatura. Bé: almenys he trobat pistes segurament valuoses -i tinc ja una certa idea de les etapes i les transicions de la reculada del català al País Valencià. Això m'interessa molt en tot cas perquè és el cas més pròxim a mi mateix d'un procés històric que he estudiat en altres racons d'Europa i que m'he preocupat d'analitzar tot construint una mena de model. Al País Valencià, aquell procés presenta ja una concatenació prou llarga i complexa, fins ara mateix -tan «llarga», que podríem dir que només hi manca l'etapa final: l'extinció del català. És clar que, com que la concatenació consisteix precisament en desnivells i desfasaments, em guardo molt de reduir el panorama actual a cap fragment local. La impressió que aquesta o aquella escena local ens pugui fer no és pas representativa de la totalitat -ni, per consegüent, generalitzable. És la tendència general que cal percebre a partir de moltes observacions diferents.

Atenció: podem tenir bones raons per concloure que, de fet, hi ha dues tendències contràries en marxa. De tota manera, n'hi ha una de molt voluminosa i òbvia, que l'altra no pot eclipsar. Parlaré, doncs, solament de la reculada del català -tema que ha estat el punt de partida de la meva vocació sociolingüística. També hi ha ací una relació amb la meva pròpia crònica familiare, que no puc ni vull pas oblidar.

Naturalment, he escorcollat, espigolat i connectat texts de moltes menes -perquè és sempre dels documents escrits que hem de treure les dades sobre el passat sociolingüístic. En tot cas, la tradició oral -com ara la de la meva pròpia família- no arriba gaire lluny. He descobert així que les lectures més literals i ingènues -que són les més corrents entre els erudits locals que es preocupen gens de documentar-se- fan de vegades més fum que llum perquè produeixen una impressió de conjunt impossiblement absurda. És clar que no han sospitat això els erudits que han parturit monografies inconnexes i/o acumulacions indigestes. Aquests no semblen haver-se posat mai el problema d'entendre -molt més profund i delicat que qualsevol al·legació polèmica. El problema se'ns imposa quan volem a totes passades copsar el sentit d'una història real. Emfatitzo els dos termes perquè sé massa bé que hi ha sentits preconcebuts que tenen una formidable coherència interna -«ho sabem perquè ho hem inventat», deia inspiradament un amic alcoià. D'altra banda, hi ha realitats inconnexes i desconcertants. Ara: la discrepància entre els esquemes i els fets és justament la provocació que engega la recerca.

2. Texts i contexts: un mètode

És sempre, de tota manera, amb una certa intuïció o inspiració heurística que cerquem, trobem i interpretem els texts. Sabem per endavant que aquella història real ens arriba a través d'una gamma de documents que no és mai una mostra representativa de la totalitat que ens interessa. Més: és corrent que els texts pertanyin a diferents gèneres (i subgèneres) de discurs i que, per consegüent, no siguin tampoc directament comparables -ni, per consegüent, combinables per mera juxtaposició, com si fossin les peces d'un puzzle. O, si voleu, el puzzle és multidimensional -hiperespacial, de fet. Atenció: l’heterogeneïtat dels texts, que posa problemes delicats, ofereix avantatges molt valuosos perquè reclama una visió més ampla, complexa i, en definitiva, més rica i realista de la història. Cal tenir això en compte al moment mateix de cercar i triar els texts que considerem pertinents.

Suposem que tenim ja els texts. ¿N'extraurem immediatament el «contingut»? Com? El fet és que hi ha algú que diu alguna cosa a algú a propòsit d'algun tema i per alguna raó. Malfiem-nos, doncs, d'una noció massa expeditiva i arbitrària del «contingut». La veritat és que cada text conté (en part) el seu propi context -i aquest és pertinent perquè ens permet de veure, per exemple, com es desplacen els centres d'interès i els significats de les paraules mateixes. Detectar així les equivalències i les ambigüitats és essencial per a decidir si dos texts es refereixen (o no) a la mateixa cosa i en el mateix sentit. És clar que, mentre no sabrem ben bé de què parla aquell algú, tampoc no sabrem massa bé què diu -ni quin «contingut» extraure del text.

Això és semàntica elemental. N'hi ha més, però. La posició mateixa del parlant en relació a allà de què diu alguna cosa també pot desplaçar-se. Em refereixo precisament a la relació mateixa. L'actitud -coloració, to, etc.- n'és tan sols un aspecte integrant. Generalment és el més patent -i eclipsa una qüestió més fonamental i crucial. A la base de tot, hi ha sempre el fet mateix d'una connexió, que no és pas afectiva. El parlant parla sempre d'alguna cosa que el «toca» -i és en aquest sentit que usem els verbs «afectar», «interessar», «importar», «incumbir», etc. En qualsevol cas, el toca a ell mateix, que és el centre de referència. En aquest nivell subjacent, no hi ha, doncs, pas sentiments ni valors. Hi ha simplement associacions i dissociacions, unions i separacions -si voleu, identificacions i desidentificacions (o alienacions). És clar que pot haver-hi graus de proximitat. I bé: calcant l'anglès, diria que és justament ací que hi ha aquelles diferències que fan tota la diferència. Vull dir que són condicions decisives, «damunt» les quals hi ha les actituds. Alguns fenomenologistes ens dirien que aquest nivell és ontològic -perquè té a veure amb un sentit bàsic de la realitat.

Encara més. La cosa de què parla el parlant pot «tocar-lo» de distintes maneres o en distints sentits. I això té a veure amb el rôle del parlant: pare o fill, íntim o estrany, natiu o foraster, actor o espectador, professional o simple persona, etc. Una certa anàlisi literària usa ací el mot llatí persona -en el sentit de personatge dramàtic. Com que és equívoc en català, preferiré el mot «veu», que també ha estat usat en el mateix sentit. La «veu» és, doncs, aquella «qualitat» en què parla el parlant -com a això o allò.

La noció de «punt de vista» és generalment imprecisa -i en tot cas metafòrica. Podríem precisar molt més una noció de «mira» o «perspectiva», que tindria una gamma limitada d'alternatives prou ben definides -per exemple: el parlant contempla el passat, el present o el futur.

Perdoneu-me una complicació que vosaltres mateixos veureu que no és pas supèrflua. Per sort i per dissort, cal tenir tot això en compte quan interpretem un text -perquè interpretar-lo és interrogar-lo tot posant-li unes qüestions prèvies. És clar que també podem donar tot allò per sabut -excepte que podem fer aleshores una suposició errònia, que invalidarà els resultats. És l'experiència mateixa que m'ha ensenyat que cal procedir amb ordre, si volem que el resultat valgui la nostra pena.

Atenció també: fóra trivial de dir que calen certes tècniques per a «resoldre» els «problemes» de la interpretació. Això pressuposa ingènuament que aquells problemes són imperfeccions fortuïtes de la realitat que cal «corregir- tot anul·lant-les i eliminant-les. En el fons, és encara la noció simplista d'extraure el «contingut» com traiem els grans dels cacauets. Feliçment, podem fer sovint una operació molt més interessant i profitosa que això: treure d'aquella trama contextual informacions substancials que potser mai no havíem esperat trobar. En aquesta mena de cacauets, es pot treure de vegades molt més suc de la corfa que dels grans.

3. Una paradoxa cronològica

Ja abans del 1970, em van fascinar tres texts poètics successius -dos que semblen trivials, i un de fonamental. Vaig lligar caps perquè tots tres parlen de «la llengua dels avis» -i això revelava sens dubte un lloc comú. En realitat, el tercer text, on l'expressió no apareixia pas, era justament el text en què tenia un sentit literal perquè l'autor contemplava la posteritat. Hi havia també una coincidència geogràfica molt exacta: la meva ciutat. Finalment, una altra coincidència, pertinent o menys, els lligava: els tres autors havien estudiat Dret (com jo).

Els texts tenien, doncs, tantes coses en comú, que semblaven directament comparables i juxtaposables. De fet, eren tres jalons cronològics que permetien d'embastar una certa concatenació històrica i cobrir un interval de dues generacions aproximadament. Tot molt perfecte. Excepte un detall impertinent: la correlació, aparentment capgirada, entre els temps verbals dels texts mateixos i les dates cronològiques respectives. Hom hauria dit que Tomàs Villarroya era posterior a Llorente!

Transcriuré els tres passatges pertinents per assenyalar exactament la paradoxa.

El primer text és precisament aquella Cançó de Tomàs Villarroya (18U-1856), publicada al Liceo Valenciano el 1841 -quan apareixia a Barcelona Lo gaiter del Llobregat de Joaquim Rubió.

. . . en ta llaor desplegaré jo els llavis
i una cançó et diré, filla del cel,
en l'obligada llengua de mos avis,
més dolça que la mel.

Noteu ací que, segons això, la llengua dels avis es donava ja per «oblidada» circa 1841. En tot cas, no hi ha dubte que «oblidada» (forma de perfet, efecte d'un canvi anterior) implica ací passat.

El segon text, menys ben conegut, és el poema que Jacint Labaila (1833-1895) va dedicar el 1866 A Francesc Pelai Briz, confrare seu barceloní. Labaila és un dels membres de la colla que va posar en marxa la Renaixença a València -membres de la generació que va néixer a l'època de la Cançó de Villarroya.

La llengua de los avis ja en Valéncia s'oblida.
Jo cante en eixa llengua, i el meu cantar es perd.
I és ma veu llagrimosa com una veu que crida
enmig de l'alta serra, perduda en lo desert.

Quin dubte hi ha que «s'oblida» implica ací present? Labaila constata, doncs, circa 1866 que la llengua dels avis s'estava oblidant aleshores mateix. I això quadra molt bé amb el tema i el to. Noteu bé el contrast amb el text anterior. Mentre que Villarroya remarcava incidentalment dins la seva Cançó el fet que l'escrivia en aquella llengua (segurament perquè li semblava un fet notable), Labaila escriu «naturalment» el seu poema en català -del qual parla al seu confrare barceloní. La llengua esdevé ací el tema mateix del text -el to lamentatiu del qual és comprensible. La llengua apareix ací al primer pla, segurament a causa del seu oblit gradual present, que afecta les expectatives de Labaila com a autor. Tot plegat és un tema molt apropiat de què parlar amb un felibre barceloní.

El tercer text és decididament substancial i important -tot un document d’història sociolingüística i d'interès europeu. Jo el vaig llegir quan era adolescent, precisament a l'exemplar del Llibret de versos que la meva família conservava -llibret escrit per un senyor famós que va viure a la casa del costat mateix, en una placeta que porta -naturalment!- el seu nom. És el Mal ensomni de Teodor Llorente (1836-1911), la gran figura de la Renaixença al Pafs Valencià, inter alia. Quan vaig citar aquest poema (amb el de Labaila) dins la meva Introducció a Escalante, vaig conjecturar que la seva data era la de l'Exposició Regional (i la Setmana Tràgica): 1909 -per diverses raons. D'un costat, el to s'assembla molt al de la Conversa de Nadal (1910) i sembla coherent amb els darrers anys de Llorente. Més: sembla realment el seu testament com a patriarca de la Renaixença. Llegiu, doncs, amb molta atenció el passatge que considero clau:

¿És ja estranger en la pàtria
el parlar que nostre fón?
Ja en mon temps el menyspreaven alguns.
L'oblidaren tots?

Aquests quatre versets són -deixeu-me dir-ho en primer lloc- tot un monument al talent de Llorente, el qual expressava sens dubte un sentiment molt profund, i sabia expressar-lo de manera molt lúcida -més lúcida (fins a nova ordre) que cap altre autor català. (NB La Renaixença barcelonina no va produir massa grans poetes, en tot cas.) Bé: el títol mateix del poema suggereix que és la visió d'un futur probable -no sols possible. I la veu del poeta, que parla en passat de «mon temps», ho confirma. Més: el mot «ja» -com alguns lingüistes potser han descobert ja- és l'antònim d'«encara», i indica un canvi, en contrast amb una continuació. És, doncs, després del present en què el poeta té el malson -després, de fet, de la seva mort-, que el català haurà estat finalment oblidat per «tots» i serà, doncs, «ja estranger en la pàtria». Un detall: la llengua dels avis no apareix mencionada en aquest text -el qual, d'altra banda, és, de tots tres, aquell en què aquella expressió estereotipada adquireix un sentit literal. És com a «avi» que Llorente imagina la posteritat. No hi manca pas el possessiu «nostre», que es refereix als avantpassats (Llorente entre ells) que van usar aquell parlar . Això és prou evident. El fet pertinent ací, de tota manera, és que Llorente preveia circa 1909 l'extinció futura del català.

Les quatre ratlles són admirables perquè diuen molt més que això. Llorente situa certament l'oblit al futur -de fet, és una extrapolació a partir d'allò que veia a la seva època. Com vaig notar el 1968, el passatge de l'«alguns» al «tots», merament quantitatiu en un sentit, és correlatiu de la transició del «menysprear» a l'«oblidar» -i suposa, potser amb molta raó, que l'oblit total futur és previsible com a efecte del menyspreu actual (aleshores) d'alguns. Llorente juga, doncs, ací admirablement amb un petit conjunt de relacions binàries correlatives, que podem visualitzar tot alineant els termes en dues columnes i connectant cada parell amb la fletxa del temps. Com que nosaltres escrivim d'esquerra a dreta, posaré a l'esquerra els termes anteriors, i a la dreta els posteriors.

Els quatre versos «telescopen» (comprimeixen) un procés tot contrastant dues etapes successives, entre les quals hi ha justament aquella transformació condensada en el mot «ja». (NB El segon «ja» del text al·ludeix a un canvi anterior, «en mon temps» -petita i preciosa pista que enllaça, com descobrirem, aquest text amb el de Labaila.) Si volem ordenar els tres texts, descobrim a primera vista una contradicció absoluta. Segons Villarroya, el català hauria caigut en l'oblit abans del seu temps -per consegüent, abans de circa 1841. Segons Labaila, aquell oblit s'estava produint al seu voltant mateix -circa 1866, doncs. És a dir: els valencians estaven encara oblidant el català, després d'haver-lo oblidat ja!

Si comparem ara el text de Llorente amb el text (anterior) del seu amic Labaila, descobrim la mateixa contradicció. Labaila ens deia que el català estava oblidant-se quan ell escrivia (circa 1866). Llorente, per contra, preveu que el català seria oblidat després de la seva mort -i certament després del moment en què escrivia el poema (circa 1909). En fi: Si ara reunim els tres texts, la inversió és perfecta. Sembla que el català, després d'ésser oblidat (abans de circa 1841), s'estava oblidant (circa 1866), podria arribar així a ser oblidat (després de circa 1909).

Com desxifrar aquest embull? Un truc que no tenim cap dret a fer és permutar els texts i les dates per «rectificar» aquest enutjós «error» -el deplorable mètode de «corregir» la veritat històrica. ¿Conclourem aleshores que els texts mateixos, arbitraris i estrafolaris, són inútils com a documents? ¿Haurem perdut el temps que hem dedicat a comparar-los per poder combinar-los d'alguna manera i reconstruir una ,seqüència històrica?

4. Reconstruir un procés

La clau és ben simple, però. El rètol «la llengua dels avis» designa coses diferents. Per consegüent, els texts no parlen ben bé de la mateixa cosa. He dit que això és la clau, solament. I ho és perquè aquesta ambigüitat revela un desplaçament de l'objecte de què parlen els texts. Descobrir-ne aquest ens ajudarà molt a descobrir-ne d'altres de més importants.

En Villarroya, sembla que la llengua del avis és aquell «llemosí», donat per oblidat i «mort» ben abans del temps de Villarroya. Segurament, doncs, és l'estàndard (o koiné) medieval, que realment havia caigut en desús -recordem les al·lusions de Capmany , per exemple. Aquesta és una interpretació prou satisfactòria. I és comprensible que Villarroya assenyali incidentalment el fet -certament curiós- d'estar escrivint en una llengua morta. És massa clar, d'altra banda, que Villarroya no podia donar per oblidada la llengua d'El Mole i dels pamflets i sainets del seu coetani Bernat i Baldoví, per exemple. Ara: també és clar que aquella llengua hauria estat absolutament impròpia per a la mena de cançó que ell assajava. Esmentar la llengua dels avis era potser la manera més breu de subratllar un contrast -una separació que, com algú ha cregut, podria marcar realment l'arrancada de l'ús «formal» del català al País Valencià, després de l'extinció del «llemosí».

Mantinc, com el 1968, que el text de Labaila fa una constatació en un to patètic (sincer o menys). Pathos a part, sembla que la millor interpretació és la literal. Els avis en qüestió eren els de la landed gentry que vivia a la ciutat de València, i aquesta era la classe que estava abandonant aleshores el català. Puc errar-me de ben poc. L'oblit era aleshores molt circumscrit. Ara: Labaila raonava que, at that rate, la seva pròpia producció en aquell idioma es perdria. És el que diu ben clarament. I ho diu amb un patetisme individual, perquè l'afectava com a autor. Segurament pensava, com a autor, que tot plegat era un mal negoci -encara que això mateix tingués també una certa bellesa poètica. D'altra banda, l'estil no és gaire original -fins i tot sembla estereotipat. Hom hi endevina un escenari ossiànic d'enèsima mà -¿com imaginarien els ossianistes els Highlands d'Escòcia? Potser el pobre Labaila assajava d'escriure el seu propi «Mal ensomni» -i, si és així, ho feia amb poc talent. De tota manera, hi ha una al·lusió al futur -«es perd» i «perduda» suggereixen això; i noteu de nou que en tot cas es refereixen al «cantar» i a la «veu» de Labaila mateix. La llengua col·loquial actual -«vivent»- és certament ací el focus de l'atenció, com a tema literari que interessa els felibres valencians i barcelonins. Finalment, no hi ha gaire distància cronològica entre aquest poema i el moment més alt (circa 1875) de la producció d'Escalante. Segurament hi havia aleshores una part de la landed gentry que oblidava literalment el català, mentre que una part de les classes mitjanes començaven ja a menysprear-lo. No oblidem pas que, dins una ciutat com València, hi havia segurament més distincions i distàncies socials que en cap altre lloc del País Valencià. El dramaturg castellà Enrique Gaspar (1842-1902), que havia viscut aleshores a València, va escriure un comentari sobre el seu coetani Escalante en què deia que, a Madrid, les diferències entre les classes eren «de mera forma» o «estilo». «Pero en Valencia hay un abismo entre lo popular y lo burgués. No sólo hablan de distinto modo, sino que sienten y viven de diferente manera.» Després de tot, el fet que els de dalt oblidessin, més o menys literalment i completa el català faria segurament que els de baix el menyspreessin. I és justament ací que cal posar el segon «ja», que és retrospectiu, del poema de Llorente.

Llorente parla ben explícitament de la llengua «vivent» -la qual és el tema central del poema. Més: ha esdevingut una preocupació absorbent, com ens diu el títol. L'autor contempla el futur, tot imaginant que ell retorna i el compara amb el seu temps. Diu «nostre» perquè parla com a membre d'una història passada, incorporat als avantpassats d'aquella posteritat imaginada -previsible, de fet. És evident que no parla pas com a poeta -ni tampoc a un col·lega. És un parlant d'un idioma que s'adreça als altres parlants, units tots per aquell parlar «nostre». I és dins la seva visió que aquell «oblit» pren un sentit ben real. El parlar que era nostre ha esdevingut aliè a la nostra posteritat: «estranger en la pàtria». Hi ha hagut, doncs, una mutació qualitativa, radical -el primer «ja» del text subratlla precisament aquest contrast abrupte. El «tots» final, que en un altre sentit és la continuació quantitativa de l'«alguns», és en aquest sentit un límit brusc. Clarament: una tendència quantitativa, que Llorente mateix i els seus contemporanis van veure començar (el segon «ja» del text, que hem connectat amb el text de Labaila), ha produït a la llarga una transposició (el primer «ja» del poema) al nivell de la relació més bàsica. És en aquest nivell que pertanyen els termes nostre/aliè (o pàtria/estranger), ordinàriament subentesos, i que emergeixen excepcionalment quan aquella relació és amenaçada i pot trencar-se. El procés mateix ha desvetllat i aprofundit una consciència que ateny així el rock bottom d'un simple fet. Ací a penes hi ha el to o la coloració d'una «actitud» -i el que n'hi ha és accessori. ¿Caldrà dir que l'estranyesa -en el sentit de dépaysement- és una sensació, més que no pas un sentiment?

5. Imbricacions: continuïtats i discontinuïtats

Hem anat detectant una sèrie de desplaçaments -a partir de l'ambigüitat semàntica del rètol «la llengua dels avis». El resultat d'aquesta relectura és certament prou complex. Havent de tenir tantes coses en compte, sembla que trobarem més difícil d 'alinear els tres texts (crono)lògicament i fer-ne un enfilall ben enllaçat. De fet, és al contrari, però. Els caps, que podrien semblar solts, lliguen prou bé.

En primer lloc, hi ha una tendència general, que és el fil central del procés. I és la reculada escalonada del català. La koiné antiga cau en desús (=és oblidada) abans d'aquests texts. Després, és la llengua vivent que recula a mesura que és abandonada. Ara: enmig hi ha un episodi -aquella veu que es perd encaixa ací prou bé. Almenys, Labaila diu això -i Llorente ho suposa.

Dins aquella tendència general, hi ha algunes transicions intermèdies, que són aquells desplaçaments que hem detectat. 1) Villarroya parla de l'antic «llemosí» -Labaila i Llorente, del català actual i local: el «valencià». Hi ha, doncs, ací una aproximació -d'un tema llunyà a un tema immediat. I una animació correlativa -d'un tema «mort» a un tema «viu». 2) Villarroya esmenta la llengua tan sols tangencialment, a propòsit d'un altre tema. En Labaila, per contra, la llengua és el tema mateix, al primer pla. En Llorente, és un tema cabdal, el nus o focus d'una preocupació insistent i absorbent. Ací hi ha una concentració de l'atenció, que realça el tema i l'amplifica i aprofundeix. També hi ha un desenvolupament i un enriquiment correlatius del discurs sobre el tema -com veureu si us procureu els tres texts complets i els compareu. 3) Villarroya i Labaila parlen com a poetes -la veu de Llorente és la d'un parlant, membre d'una comunitat lingüística. Ací hi ha una mena de col·lectivització -en tot cas, una ordinarització, lligada al desplaçament del tema. 4) Villarroya mira (momentàniament) el passat. Labaila observa el present. Llorente contempla el futur. Aquest desplaçament de la perspectiva és coherent amb la seqüència cronològica i amb les altres transicions.

Bé: hi ha, en línies paral·leles, desplaçaments que no són pas tots simultanis. I aquesta intergradació és una concatenació històrica en què les continuïtats subtendeixen les discontinuïtats, i totes les transicions són parcials. Canvien certes coses, mentre que d'altres resten constants. També podem dir que el canvi és escalonat.

El diagrama recull i endreça alguns resultats que em semblen ben significatius -podríem afegir-n'hi encara d'altres, si volíem. La terminologia, discutible, serveix almenys per a realçar els contrasts -i les transicions. Tot plegat és una seqüència multilineal, amb un entrecavalcament de fissures i juntures que assegura la seva cohesió. Insisteixo: les transicions no ocorren pas totes al mateix temps. I és justament gràcies a aquesta no-coincidència -gràcies, doncs, als asincronismes o desfasaments- que les etapes apareixen enllaçades (o empalmades) i que hi ha realment un (mateix) procés a través de totes aquelles transicions. Això, pel que fa als texts mateixos -en el sentit que he aclarit abans. Si hi trobeu a faltar els «continguts», us recordaré que cada text conté realment d'alguna manera i en certa mesura el seu propi context, i que aquest context implicat forneix sovint la informació més valuosa que podem treure dels texts. En aquest cas, cal absolutament donar-li prioritat si volem connectar els tres texts i tractar-los com un (petit) corpus.

El diagrama permet diverses lectures. N'indicaré una de les més òbvies. A mitjan segle XIX (entre circa 1841 i circa 1866), alguns poetes passen de considerar el llemosí (antic) a considerar el valencià (present). En fer això, enfoquen l'atenció damunt l'idioma, una atenció que abans havia estat tangencial. Després, cap a la fi del segle XIX entre circa 1866 i circa 1909 (és a dir: cap a la fi de la vida d'Escalante), comença a haver-hi parlants més i més preocupats. El futur del valencià comença a acaparar l'atenció d'alguns parlants, i Llorente expressa aqueixa preocupació, que reconeix i comparteix. Hi ha, doncs, dues transicions consecutives, amb un interval cronològic que és bastant exactament d'una generació (poc més de 30 anys). I és enmig de les dues transicions que pren forma la Renaixença i que Escalante produeix les seves peces. Tot plegat suggereix un procés bastant movimentat. De fet, les dues transicions jalonen una gran transició Que és fonamental i crucial. Més o menys quan la Renaixença felibresca (o pròpiament dita) pretén «restaurar» l'antic llemosí, esdevé clar que l'ús del valencià actual ha començat a recular, i és previsible que s'extingeixi si el procés continua. La Renaixença valenciana apareix així situada entre la nostàlgia antiqüària peculiar als poetes i un desfici envers el futur que afecta el conjunt de la nostra societat. I no hi ha dubte que Llorente és el Principal autor en qui trobem expressades aqueixes dues perspectives. El capolier (o capoullé, si voleu) dels felibres valencians és més clarivident (o menys obtús) que els seus devots ratpentescs. [1]

6. Suposicions i conclusions

D'altra banda, la seqüència que hem tret a llum forma part d'un procés global, al qual fan referència els texts des de «punts de vista» distints. No hi ha dubte que aquells desplaçaments o transicions ocorren dins el procés global, del qual ens diuen algunes coses importants els texts que en són testimonis. Si m'objectàveu que l'elecció mateixa d'aquells texts és arbitrària, replicaria que les conclusions no ho són pas. De fet, són molt intel·ligibles i molt realistes. Segurament les vaig entreveure intuitivament quan vaig associar els tres texts i vaig persistir a pensar-hi malgrat aquella paradoxa desconcertant -potser més aviat gràcies a ella. Em sembla, doncs, que la selecció és prou correcta. Després de tot, la Cançó de Villarroya ha estat considerada el punt d'arrancada de la Renaixença al País Valencià, i és prou clar que el Mal ensomni és una mena de testament de la Renaixença. La importància d'aquests dos texts sembla incontestable. El de Labaila és probablement el missing link. Breument: els meus criteris selectius són, després de tot, prou convincents. Sobretot, els resultats són convincents. La trajectòria que els tres texts jalonen segurament no és pas peculiar al «cas» valencià. Té un «aire de família» inconfusible amb alguns altres processos històrics que he estudiat -a la llum dels quals mantinc que el text més madur, el de Llorente, és efectivament un document històric d'interès europeu.

Sens dubte, el nostre «cas» és absolutament únic per una gran raó: que és el nostre. Ara: precisament aquesta nostredat no és pas peculiar al nostre «cas». Al contrari: és allò d'essencial que tenim en comú amb els gal·lesos, per exemple. Constatar-ho i reconèixer-ho -descobrir-ho en primer lloc- no és gens trivial ni ociós. És descobrir tot un aspecte «obscur» de la història de la nostra Civilització -la qual és també absolutament nostra. I bé: les situacions anomenades «minoritàries» són processos històrics molt més complexos i profunds que no voldrien creure alguns pedants frívols. En tot cas, és tendenciós i deslleial de presentar-ne el costat positiu i escamotejar-ne l'altre. La veritat és que el procés afecta aquelles relacions subjacents a les actituds i que produeix així la transposició que Llorente va saber expressar tan agudament. El costat positiu, anomenat assimilació i/o integració, consta de l'adquisició, l'ordinarització (= col·loquialització) i la nativització successives de l'altre idioma. ¿Caldrà dir que el costat negatiu és el procés invers, que és un procés d'excepcionalització i, al límit, estrangerització? La transposició dels termes propi i aliè ocorre en aquell nivell bàsic, que és el de les associacions i dissociacions, les unions i les separacions. I tot plegat és una experiència viscuda, en què l'estranyament produeix l'estranyesa. Valdria la pena d'explorar el vocabulari que expressa això -en francès hi ha, per exemple, dépaysement, détachement i déracinement, i en anglès, detachment, estrangement i alienation. Com que el tema és seriós, el recomano simplement a la vostra reflexió -si us interessa gens.

Un profit que podem treure d'aquesta petita recerca és metodològic. Em sembla que he suggerit una manera d'interpretar texts que dóna accés a alguna cosa més bàsica que les actituds. Les relacions que he anomenat subjacents (cf. G. W. Allport, Becoming: Basic considerations for a psychology of personality, 1954) tenen a veure amb un sentit de la realitat (cf. R. D. Laing, The divided self: An existential study in sanity and madness, 1960, caps. 3-7) que és construit socialment (cf. P. L. Berger i T. Luckmann, The social construction of reality: A treatise in the sociology of knowledge, 1966). I bé: els canvis, tan crucials, en aquest nivell són un aspecte integrant de processos com el que he estat estudiant. És clar que vull dir que la crítica filològico-literària del segle XVIII -que alguns troben «massa moderna»- és ridículament insuficient. Mantinc, molt més específicament, tres coses. Primera: que cal absolutament combinar els enfocaments i els recursos de la sociolingüística del dir (anàlisi del discurs, etcètera) amb els de la sociolingüística del parlar -precisament perquè són dues maneres distintes d'abordar allò que alguns encara en diuen ingènuament «el llenguatge», com si fos simple. Segona: que, com que allò que els texts ens presenten depèn decisivament de les nostres pròpies maneres de mirar i d'escoltar, cal saber obtenir dades pertinents -i que, com Gaston Bachelard va insistir, necessitem inventar trucs fenomenotècnics. Tercera: que, més enllà de les tècniques, la sociolingüística és per definició sociologia i història.

Potser m'he aventurat massa enfora -o massa endins. El tema era la reculada del català al País Valencià. Si heu vist que el considero molt digne d'atenció, us he comunicat alguna cosa.

NOTES

[1] De fet la Renaixença ratpenatesca s'esgota circa 1909 tot reduint-se a un folklore dels notables, postís i circumscrit a ocasions celebratives. És una pura fantasia escapista: una via morta. I és per això que es posa de seguida a la defensiva contra una alternativa subversiva. Podria afegir que l'esterilitat de la supervivència ratpenatesca m'impressiona molt menys que la precarietat d'una alternativa que, per alguna raó, fa curt i no es posa mai ben bé a l'altura de les circumstàncies. Darrerament hem vist com ha jugat a perdre. També podríem dir que la Transició espanyola li ha donat prou corda perquè es pengi ella mateixa. Sembla que la dissidència que va emergir circa 1909 s'ha esgotat a hores d'ara, com el felibrisme ratpenatesc s'havia esgotat aleshores. Mentrestant, com Llorente va preveure abans del famosos Quaranta Anys, l'ús del català ha continuat reculant, fins a tal punt que, per primera vegada en la història algú ha decidit ja públicament que és estranger.