Quan el juliol del 2011 analitzàvem les passades eleccions autonòmiques i municipals al País Valencià, dèiem que hi havia uns xicotets canvis en la tendència del vot, però que això podia marcar una tendència de fons. En les darreres votacions al parlament espanyol aquesta tendència va continuar amb una pèrdua de vots mínima del PP, una davallada important de la delegació valenciana del PSOE i un augment de l’abstenció. També es va produir la consolidació dels espais aconseguits a les autonòmiques per Esquerra Unida i per Compromís. Malgrat el canvi de tendència, el poder seguia de manera aclaparadora a mans del PP. Per què, doncs, en tan sols uns mesos des de les darreres eleccions, el PP, que va guanyar amb majoria absoluta al País Valencià, ha perdut al carrer el que havia guanyat a les urnes?

Les raons són diverses:

1. Els vots del PP són molt heterogenis socialment. Té, evidentment, els votants fidels de dretes i de l’extrema dreta, però una majoria de votants donen suport a aquest partit no per una qüestió ideològica o d’identitat d’interessos, sinó pensant en el més immediat. Aproximadament un 40% dels seus vots provenen de la classe treballadora. Són vots clarament alienats, de persones que confonen el discurs populista del PP amb la solució dels seus problemes més immediats.

2. Hi ha una crisi econòmica que al País Valencià té uns efectes molt durs, a causa de l’aposta per l'especulació i l’economia de serveis de poc valor afegit. La construcció sense mesura d’apartaments a les ciutats i zones turístiques de la costa ha destruït la natura i l’agricultura tradicional i ha descapitalitzat la indústria més arrelada. Aquesta aposta per la construcció i l’especulació financera ha creat uns llocs de treball de caire temporal i poc productius, que, amb la crisi, han desaparegut. Sense perspectives de millorar, l’atur està afectant totes les capes populars (més de mig milió de persones) però especialment la gent jove.

3. La Generalitat valenciana fa temps que va entrar en fallida econòmica, però des de les darreres eleccions estatals la intervenció i control del govern espanyol és total. Les caixes d’estalvi valencianes (Bancaixa i la CAM) i el banc de València han estat destruïts i absorbits per entitats espanyoles amb seu a fora del territori. La responsabilitat recau en la política de la Generalitat basada en grans esdeveniments i grans negocis per als amics, amb l’objectiu declarat de portar un turisme de luxe que no ha fet cas del reclam, i en el manteniment, per mitjà de préstecs, d’una administració i d’uns serveis públics a què la Generalitat no ha pogut fer front amb els seus propis recursos, malbaratats prèviament en eixes obres faraòniques.

Sense els resultats econòmics esperats, creient com la lletera que podrien tornar els diners a les caixes, a hores d’ara, la Generalitat està intervinguda de facto i només pot gastar el que autoritza el govern de l’Estat espanyol. La conseqüència més visible d'aquesta situació és que no hi ha fons ni capacitat creditícia per mantindre els serveis públics essencials: sanitat, educació i serveis socials.

4. La corrupció dels polítics del PP (i també del PSOE) ha fet que en aquests moments l’administració pública es trobe sense capacitat per respondre a l’emergència social creada per la crisi. Els escàndols es succeeixen uns darrere els altres i afecten empresaris, càrrecs públics i alts funcionaris, posats a dit pel PP, la qual cosa crea la imatge que la corrupció és generalitzada i sense fi.

5. Les mesures polítiques per frenar aquesta situació de fallida de la Generalitat no són altres que fer pagar la crisi a les classes populars. En això coincideix amb les decisions de la dreta espanyola, europea i mundial d’aprofitar la crisi per assaltar els espais de “benestar” i drets que encara manteníem. El decretàs del govern de la Generalitat de gener d’enguany implica mesures com la privatització encoberta de la sanitat i de l’educació, la destrucció de llocs de treball públics (els privats fa anys que es destrueixen) i la disminució dels salaris dels i les treballador(e)s públics i privats. En definitiva, mesures neoliberals que fan que la crisi la pague el poble tant pel que fa als aspectes econòmics com també quant als aspectes realcionats amb les llibertats públiques i les cobertures socials.

Les conseqüències han estat les imatges que han donat la volta al món: estudiants sense professors/es o sense calefacció, ja que no hi ha diners ni per al manteniment bàsic dels centres educatius ni per contractar el personal i el professorat adient. Per altra banda, la disminució dels treballadors/es de la sanitat pública i del material necessari per mantindre un funcionament acceptable ha provocat que augmenti el temps d'espera per a rebre l’atenció sanitària. També s’han acabat les subvencions per a despeses socials, atenció a la població gran i malalts crònics i dependents, etc. Els deutes a les farmàcies, a les cooperatives socials, a proveïdors de tota mena, etc. no fan sinó créixer.

Aquest ha estat el rerefons que ha fet després de molts anys amplis sectors de la societat es mobilitzen. Les grans manifestacions en defensa dels serveis públics, especialment a favor de l’educació pública en català i de qualitat, en la mesura que afecta la població més feble (els nens i les nenes), han augmentat el nivell de consciència de les capes populars, que cada vegada més veuen en la lluita la forma de demostrar la seva indignació.

La brutal intervenció de la policia contra els i les estudiants ha generat un moviment de solidaritat que feia anys que no es veia al País Valencià. Els governants del PP s’han equivocat, pensant que la solidaritat davant la intervenció policial amb els estudiants seria com fins fa poc, molt localitzada i protagonitzada per sectors anomenats radicals i fàcilment criminalitzables.

Però aquestes raons no expliquen per si mateix el grau de contagi, l’extensió i la profunditat de la solidaritat i lluita expressada als carres del País valencià. Si fos així estaríem donant la raó a qui diu que el malestar social, l’acció de protesta i la repressió són suficients per a encadenar un procés revolucionari i hi ha milers d’exemples que demostren el contrari.

Les lluites d’aquests dies connecten mitjançant el subconscient col·lectiu amb tota una història d’agressions espanyoles, patriarcals i capitalistes i també amb l’orgull i la resistència d’un poble que una vegada rere altra s’aixeca amb dignitat per continuar lluitant. Les guerres d’extermini contra el nostre poble, tant al 1707 com al 1936/39, la terrible repressió de la postguerra i la política colonial d’impostos mantinguda des del decret de Nova Planta fins als 6.000 milions d’euros que mitjançant l'espoli fiscal ens furten en l’actualitat any rere any, així com la sistemàtica política desnacionalitzadora per anticatalana, no són sinó fites simbòliques de més de 300 anys de dominació aliena, d’explotació i opressió, però també de lluita i resistència.

Però a més del subconscient col·lectiu també hi ha la memòria recent i històrica, mantinguda per xicotetes organitzacions i per persones que en aquest anys de davallada de la consciencia col·lectiva han estat malgrat tot fidels als interessos històrics del nostre poble treballador. Així, i a tall d’exemple, podem afirmar que les mobilitzacions actuals connecten amb la victòria del Parc Alcosa o amb la defensa aferrissada de Salvem el Cabanyal, de Salvem el Botànic o de Salvem la Model.

També enllacen amb les resistències desesperades de la gent de la Punta contra l’especulació portuària, que al seu torn connectaven directament amb la lluita dels anys 80 per mantenir verd i públic el llit del riu Túria al seu pas per València o amb la defensa del Saler a les acaballes del franquisme, o també amb la lluita del moviment veïnal per exigir uns equipament mínims als barris i pobles.

Malgrat la intermitència, al País Valencià s’ha lluitat molt i bé. Fins i tot s'han guanyat batalles duríssimes que semblaven perdudes, com les lluites reeixides als 80 per aconseguir que les 50.000 dones que treballaven com a eventuals als magatzems de fruites i verdures passaren a tenir categoria de fixes discontínues, cosa que els garantia un mínim de jubilació; o les que dugueren a terme els 80.000 collidors de taronja per a aconseguir un conveni digne. Cal recordar que aquestes vagues eren combatudes per dispositius de la Guàrdia Civil amb la metralleta a la mà, amb incendis de magatzems, amb la detenció de sindicalistes, amb la crema de cotxes dels piquets... I què n'hem de dir, de les impressionants vagues dels treballadors de l’EMT de València, que van aconseguir convenis molt per sobre de la mitjana i van marcar un camí?

Cal que no oblidem tampoc que la primera gran lluita contra el mal anomenat procés de reconversió industrial engegat pels governs de Felipe Gonzalez i Miguel Boyer i pactat amb l’oligarquia alemanya i francesa, va ser la del poble de Sagunt en defensa del manteniment de la siderúrgia. Van ser 14 mesos de lluites intensíssimes, amb diverses vagues generals a la comarca del Camp de Morvedre, amb jornades de lluita solidaria a l’Horta i altres indrets del territori, amb talls de carreteres i vies ferroviàries... Sí, aquesta lluita, com moltes altres, es va perdre finalment però amb molta dignitat, i va deixar un pòsit de consciencia de lluita obrera i popular que només necessita d’una espurneta per tornar a flamejar i fer viva la memòria.

Les lluites estudiantils presents també connecten amb les lluites en defensa de la llengua i cultura catalanes i amb les universitàries dels anys 70 i 80: lluites per la llibertat i pel dret a estudiar del jovent de famílies treballadores, lluites per instal·lacions dignes i per beques suficients...

No és aquí el lloc per fer la història combativa del nostre poble, però valguen aquests pocs exemples per a negar de soca-rel el suposat meninfotisme del poble valencià, del poble català. La primavera valenciana emergeix de la terra treballada, plantada i regada per lluites que ens neguen a quedar soterrades per les traïcions de la Transició, els tòpics interessats o les batalles perdudes o guanyades però mal explicades. Hem de respectar la memòria històrica ni que siga per respectar el record dels caiguts en aquestes lluites.

Però cal també que situem avui amb perspectiva política les mobilitzacions dels estudiants i l’àmplia solidaritat mostrada des de diversos sectors socials. Les dimensions de les actuals mobilitzacions no seran suficients per a fer que els governs i l’oligarquia local i forània canvien de política. Hem d’afavorir i garantir un procés racional i creixent d’autoorganització popular i no pensar que amb les manifestacions i ocupacions n'hi ha prou. No hem de confondre pas políticament quin és el moment i la correlació reals de forces i desatendre l’urgent necessitat de construir la Unitat Popular, que és cada vegada més necessària perquè aquests moviments populars no tinguen una falsa eixida socialdemòcrata i, per tant, dins del sistema, sinó que es dirigisca a la necessària ruptura democràtica i al dret a decidir per nosaltres mateixa.

Toni Infante i Toni Terrones

Les diferents reformes laborals que s’han dut a terme en els darrers trenta anys tenen un element en comú: cada nova legislació ha suposat un retrocés en els drets i condicions laborals de la classe treballadora. Ara bé, dit això cal també analitzar cada reforma en concret i observar, per exemple, si en un cas determinat hi ha un salt qualitatiu. Sens dubte, el Reial Decret Llei 3/2012 que va entrar en vigor el passat 13 de febrer representa un d’aquests salts qualitatius i pot ser considerat sense exagerar una veritable declaració de guerra contra la classe treballadora.

En analitzar la darrera reforma laboral del PSOE al número 47 de La Veu, recordàvem les paraules que Alícia Sànchez-Camacho havia pronunciat el passat 7 de juny al Senat espanyol quan es debatia la nova legislació del govern “socialista”: “Se necesita flexibilizar la negociación colectiva para que decidan los empresarios, y eso lo vamos a hacer nosotros”. Doncs bé, aquestes paraules sintetitzen la música i la lletra de la nova normativa laboral: a partir d’ara la patronal té el poder de decidir unilateralment sobre gairebé tots els aspectes de les condicions laborals de la classe treballadora. No cal estranyar-se de l’estat d’exultació amb què els diferents representants d’aquesta patronal van rebre el nou Decret Llei 3/2012.

Si en repassem el contingut, la nova legislació referma el camí emprès pel PSOE tot agreujant-lo. A grans trets, els aspectes més significatius són els següents:

• S’abarateix l’acomiadament, de manera que es rebaixa el màxim de dies per any treballat en els casos dels improcedents (passa de 45 dies per any treballat a 33 i un màxim de 24 mensualitats, en lloc de 42) [1]. A més, en els procedents, que són els que es volen generalitzar, la indemnització és de 20 dies per any treballat i 12 mensualitats com a màxim. Es considerarà procedent un acomiadament quan hi concorrin causes econòmiques, és a dir, “quan dels resultats de l’empresa es desprengui una situació econòmica negativa, en casos com ara l’existència de pèrdues actuals o previstes, o la disminució persistent del seu nivell d’ingressos o vendes. En tot cas, s’entendrà que la disminució és persistent si es produeix durant tres trimestres”. Amb aquesta normativa la patronal gaudeix de força discrecionalitat a l’hora d’extingir un contracte,si es té en compte que la nova legislació permet acomiadaments en casos en què hi hagi beneficis o que els balanços d’una empresa són fàcilment manipulables.

  També seran causa d’acomiadament procedent les absències d’un/a treballador/a quan arribin a un 20% de les jornades hàbils en dos mesos consecutius o al 25% en quatre mesos discontinus en un període de 12 mesos. En aquests supòsits s’inclouen les absències justificades mèdicament si són inferiors a 21 dies. De fet, l’absentisme justificat ja existia com a causa d’acomiadament, però ara es deslliga de l’absentisme total de la plantilla.

• Desapareix la intervenció de l’autoritat laboral en els ERO, la decisió final dels quals dependrà en darrer terme dels empresaris. D’altra banda, s’introdueixen els ERO a l’administració pública per al personal laboral, amb l’objectiu gens amagat de retallar les plantilles dels serveis públics.

• La contractació es precaritza encara més. Així, es crea un contracte de treball “indefinit” per a empreses de menys de 51 treballador(e)s, el qual comptarà amb bonificacions a la seguretat social i avantatges fiscals i en què el treballador o treballadora estarà a prova un any, és a dir, se’l podrà acomiadar sense cap indemnització. A més, preveient uns salaris baixos en aquesta modalitat de contractació, l’assalariat/da podrà completar el sou amb un 25% de la prestació social si hi té dret. D’altra banda, es manté el fracassat contracte de formació ampliant tant l’edat màxima (de 25 a 30 anys) com la duració (tres anys), però, per si no n’hi havia prou, un cop finalitzats aquests 3 anys es pot encadenar un altre contracte de formació amb la mateixa persona si és per a una altra funció. És a dir, mà d’obra barata fins als trenta anys.

• Quant a la negociació col·lectiva, el conveni d’empresa preval sobre el del sector i es facilita que un empresari se’n desvinculi adduint causes econòmiques, de manera que se li atorga poder per modificar els salaris, els horaris, els torns, etc. De fet, i en general, els empresaris podran canviar las condicions laborals per raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció relacionades amb “la competitivitat, productivitat o l’organització tècnica o del treball en l’empresa”. Aquests eren els objectius fonamentals de la patronal, que amb la nova (des)-regulació gaudeix d’un poder absolut en la negociació amb els seus treballador(e)s.

• Finalment, les ETT podran actuar com a agències de col·locació, la qual cosa significa avançar en el procés de privatització dels serveis públics d’ocupació.

Davant d’aquesta agressió a la classe treballadora, les cúpules de CCOO i UGT s’han vist forçades per les seves bases i pels sindicats alternatius a convocar una vaga genera [2]. Ara bé, en plantejar com a objectiu de la vaga reformar la nova normativa, o bé pretenen enganyar la classe treballadora, o bé no s’han adonat de la realitat: el paradís socialdemòcrata, en què somnien, ha quedat definitivament esbotzat amb la darrera crisi del capitalisme.

D’aquesta incomprensió de la realitat només se’n pot derivar una crisi profunda d’aquest model sindical. La lluita de classes s’ha aguditzat i medicina socialdemòcrata ja no serveix, entre d’altres raons perquè el capitalisme prescindeix directament d’una nosa que impedeix l’acumulació incessant de capital. El miratge del pacte entre capital i treball ha desaparegut i és estèril implorar a la patronal que negociï, com fan els dirigents de CCOO i UGT, perquè el capital se sent fort i està guanyant de moment la guerra.

En aquest context de dur enfrontament, un sindicalisme alternatiu, combatiu i nacional hi pot tenir un cert espai, amb la condició que l’Esquerra Independentista defineixi una estratègia sindical i sàpiga trobar les eines més adequades per implementar-la. Però no n’hi ha prou amb això: ara més que mai cal construir una alternativa política socialista que posi l’economia al servei del poble i no pas d’una minoria embogida.

Joana Gorina

La casa de colònies Mas Bagís de Santa Coloma de Farners va acollir els passats 12 i 13 de novembre les Trobades Independentistes que organitza anualment el Moviment de Defensa de la Terra (MDT). Era la 26a edició d’unes jornades que cada any proporcionen un espai de debat i formació als independenistes dels Països Catalans.

El lema de l’edició d’enguany era “La construcció de la Unitat Popular” i a través d’aquest eix es van desenvolupar tres debats intensos entre les desenes de participants del públic.

La primera sessió es va dedicar a “La Unitat Popular i la Ruptura Independentista” i va comptar amb les intervencions de Josep Manel Ximenis, alcalde d’Arenys de Munt i promotor de les consultes independentistes, Toni Infante, militant de l’MDT al País Valencià, Guillem Fuster, militant de l’MDT i de l’ANC a la Catalunya Nord, i Josep Poveda, membre del Consell Permanent de l’ANC-MxI.

El segon debat del dia va girar a l’entorn de “La Unitat Popular i les lluites socials”. Andreu Garcia, advocat i redactor d’El otro país, i Xavi Oca, militant de l’MDT i de la CUP van exposar les seves reflexions i van dinamitzar una llarga tertúlia. Els altres dos ponents que hi havien de participar van excusar la seva absència, deguda en un cas a malaltia i en l’altre a obligacions familiars.

La tercera i última sessió es va dedicar a “L’articulació de l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular”. En aquest cas els ponents van ser Albert Botran, membre del Secretariat Nacional de la CUP i militant de l’MDT, Eudald Calvo, regidor de la CUP a Argentona, conseller comarcal del Maresme i militant del SEPC, Luard Silvestre, regidor de la CUP a Vilassar de Mar i militant de Maulets, i Toni Rico, militant de la CUP de Girona -aquest darrer en substitució d’Anna Pujolàs, regidora de la CUP al consistori gironí.

La Unitat Popular i la Ruptura Independentista

Josep Manel Ximenis va alertar del predomini del sector conservador en l’avenç independentista i en aquest sentit va afirmar que la ruptura sense transformació social arribarà tard o d’hora si els militants d’esquerres no treballen per evitar-ho. L’impulsor la celebració de la consulta del 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt es va mostrar convençut que si l’independentisme d’esquerres no lluita tindrem un Estat igualment però sense transformació social.

Ximenis va detallar la manera com treballa la CUP al municipi maresmenc. Va remarcar que intenten obrir les estructures a tots els veïns de la població posant en pràctica processos d’unitat popular. Així, va lamentar que sovint hi ha por de penetrar més enllà dels sectors mobilitzats, però va afirmar que si es duu a terme una política oberta que impliqui el conjunt dels veïns aquests es van radicalitzant. Va subratllar la incidència que va tenir la consulta popular a l’hora d’avançar cap a aquesta direcció. Tant és així que va ser en una assemblea oberta amb 200 veïns que la CUP va decidir presentar-se a les eleccions i va escollir candidat a través de llistes obertes.

Segons l’alcalde d’Arenys de Munt, la CUP ha d’aspirar a arribar no pas a la gent molt conscienciada només sinó al conjunt del poble i va demanar que no es tingui por d’anar a buscar tothom perquè participin dels processos polítics de l’organització ja que tota la gent del poble és mobilitzable, i això és el realment revolucionari. Ximenis va constatar que quan es fa una proposta oberta a tothom, els veïns s’acosten. Per tant, si es vol aconseguir la independència i la transformació social cal treballar en aquest sentit. Per Ximenis el Principat està avançant de forma ràpida cap a una possible ruptura amb l’Estat que pot acabar comportant els mateixos tics de fins ara. Depèn de la nostra implicació que també esdevingui un Estat transformador socialment. Per tant, hem de pensar en el dia de després de la ruptura perquè estem caminant molt ràpidament, va advertir.

Respecte a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Ximenis va precisar que al Principat és on el moviment està més estructurat i va assenyalar que és essencial una estructuració de tot el moviment per avançar de forma organitzada cap a la independència. Segons va dir, Decidim.cat ha estat l’experiència més propera a l’Assemblea de Regidors dels Països Catalans però ha fracassat per sectària, partidista, poc operativa i lenta. D’aquesta manera, va indicar que s’ha acabat convertint en una parcel·la de poder de cada partit polític. Per tant, estructurar això és molt complex, tot i que el recomanable seria que fos un instrument de poder per avançar.

Va dir que més que no pas Decidim.cat veu més possible l’Associació de Municipis per la Independència, perquè la pertinença es decideix en un ple i tot el poble passa a formar-ne part. Va remarcar que l’associació està contactant amb advocats penalistes de la Unió Europea, ja que serà la UE qui ens haurà de reconèixer i cal estar preparats per quan s’entri en conflicte amb l’Estat.

Toni Infante va encetar la seva intervenció encunyant el terme “herois de margarina”, en referència a la militància tova que desapareix ràpidament i que va vincular a una excessiva victimització que ens porta a crear aquestes figures. Per a Infante, el fet que una persona que va a concerts es converteixi en un líder independentista resta seriositat a l’alternativa política que defensem davant de la gent, tot i que va posar de manifest que hi comença a haver un plantejament diferent i que en funció de la capacitat que tingui el moviment hi haurà repressió de l’Estat.

Tot seguit, va quantificar que els i les potencials defensors/es d’una alternativa política d’esquerres i independentista són el 80% de la població treballadora que hi ha actualment al sud i que, per tant, és susceptible de participar en un procés rupturista. De moment, però, sumant els vots de Compromís, Esquerra Unida i ERC només tenim unes 100.000 persones, una quantitat inicialment abastable per a una força independentista seriosa i implicada. Per tant, hi ha sectors que podrien ser mobilitzats per un projecte de ruptura, però cal encertar com fer-ho.

Va lamentar que l’encarcarament i la feblesa organitzativa i política de l’Esquerra Independentista no ajuda en aquesta situació, de manera que som incapaços de fer un discurs que pugui facilitar-ho per l’atomització que hi ha i per l'escassesa de militants actius. Tot i que al País Valencià els militants d’esquerres es veuen abocats a participar en debats que no tenen el marc català clar, Infante va corroborar que la gent que opta per País Valencià i prou acaba sent espanyola, perquè aquest espai no existeix i s’acaba fent referència a Espanya.

Infante va explicar que l’espai d’Unitat Popular a hores d’ara és minso perquè hi ha espais que no aprofitem per viure amb normalitat i es funciona molt a partir de plataformes i coordinadores, algunes de les quals reeixides, però no hi ha cap projecte polític que ho rendibilitzi i s’acaba perdent, és a dir, no hi ha referencialitat. Infante ho va atribuir a un problema ideològic perquè hi ha gent que s’ha quedat en estructures ideològiques arcaiques que serveixen de poc.

Va assegurar que la CUP reeixiria al sud i que si no ho fa -van pel tercer intent a València- és per aquest problema ideològic. Però va subratllar que més important que la unitat política és la referencialitat de la CUP, perquè tot i que no hi ha la concentració necessària com al Principat, sí que hi ha les forces necessàries perquè arreli en una comarca i a partir d’aquí s’expandeixi i tingui possibilitats. Al sud la CUP hauria de tenir un enfocament diferent que al nord, hauria de dotar-se d’un discurs que globalitzés tot un ideari col·lectiu per aixoplugar gent molt diversa. Va apostar per prioritzar la constitució de la CUP a l’Horta, perquè tot i les dificultats de construir un nucli a València, a l’Horta hi ha el 30% de la població del País Valencià i tindria tal ressò que ja s’aniria expandint. El simple fet que funcionés una assemblea a València deixaria el camp obert perquè en proliferessin a altres comarques.

Respecte al regionalisme, va dir que no es pot apostar per una solució a la irlandesa, que cal una estratègia de Països Catalans i a partir d’aquí dibuixar la tàctica per anar pas a pas. No es pot contemplar ni permetre que cap organització de l’independentisme es plantegi la independènica a la irlandesa perquè la solució resultaria fallida. Al cap i a la fi, que hi hagi ritmes diferents és fruit de l’estratègia del capital als Països Catalans, però som un únic poble.

Guillem Fuster va fer notar que el procés d’assimilació d’un català del nord és total, de manera que això dificulta qualsevol desplegament mimètic al del sud de l’Albera. A la Catalunya Nord l’assimilació no ha esta només lingüística i cultural -si fos així la resistència seria molt més forta-, sinó sobretot social. França és una república on els ajuts socials són molt més elevats i no es poden ni comparar amb els de l’Estat espanyol.

Al nord hi ha un alt nivell de consciència nacional catalana però queda molt difusa per la influència francesa. Les estructures socials fonamentalment rurals faciliten que el català es reservi com una cosa íntima i i que s’adopti el francès per desenvolupar-se. La vertebració dels Països Catalans és evident perquè parlem la mateixa llengua, però hi ha uns processos de canvis socials i econòmics que fan que un nord-català miri més cap a Girona o Barcelona ja que la Catalunya Nord és un dels territoris d’administració francesa amb més desinversió pública.

És ara en un context de crisi quan hi ha més llistes d’espera que mai a les escoles catalanes perquè els infants aprenguin català i és deu que una petitat part de la població nord-catalana vol fer arrelar el fill a Girona per marxar del territori.

Els sectors conscients que hi ha al nord són nacionalistes, no independentistes, i amb tics marcadament essencialistes. Són poc actius. Existeix una militància que es podria articular amb la Unitat Popular però fer militantisme cultural català no és fer una militància política. Molts independentistes han considerat que la seva militància passava per la defensa de les polítiques culturals a la Catalunya Nord, i tant és així que la majoria de comarques tenen nuclis catalans. Ha estat molt positiu però és militantisme cultural català que genera una confusió amb la militància política i fa difícil el desplegament de la Unitat Popular.

L’Estat francès ha imiciat un debat de descentralització de les col·lectivitats territorials, i segons Fuster no és coincidència que s’hagi encetat a Iparralde i la Catalunya Nord, els dos territoris de l’hexàgon que tenen un sud molt actiu.

Cal vertebrar un espai d’unitat popular i seria molt important tenir un lloc on la gent que es considera independentista d’esquerres pugui desplegar una determinada política.

Per la seva banda, Josep Poveda va dir que tenim una oportunitat històrica de sembrar la llavor de la Unitat Popular ja que fonamentalment el sector que s’ha mobilitzat en aquest període és el popular. En aquest sentit, va remarcar que les condicions per començar a dur a terme el que l’Esquerra Independentista al llarg de tres dècades ha estat plantejant són les propícies i que mai com ara s’havia manifestat tant la possibilitat de rupura democràtica. Això s’explica per l’esgotament de la gent i al Principat les condicions objectives hi són. Segons va manifestar, el descontentament està posant les bases per obrir un procés d’acumulació de forces que pugui suposar el trencament amb l’Estat espanyol.

En tot aquest context l’ANC representa un plantejament de radicalitat democràtica sorgit des de la societat civil. Un dels principals pilars ha estat el procés de les consultes, que també ha estat un fenomen innovador. Aquest cúmul d’experiències pot donar forma a un full de ruta que faci d’aglutinador de la necessària munió d’interessos entre les classes populars i altres sectors. El que cal és que aquesta majoria social sigui hegemònica en el procés de ruptura i que representi els interessos de les classes populars; si no, tot podria acabar en un atzaucac.

Poveda va insistir que l’Esquerra Independentista (EI) ha de fer-se seva la necessitat d’avançar en el procés de ruptura democràtica, que ara es diu ANC. Si no ens hi ha aquesta implicació es corre el perill que el procés es faci sense una consolidació territorial i sense incorporar tots els sectors populars. Segons Poveda, el dèficit que ha tingut tot aquest procés és que l’EI hem estat els últims d’afegir-nos-hi quan hauríem d’haver-ne estat els impulsors perquè portem anys batallant. Dins del procés de ruptura democràtica, l'EI és essencial per fer front a elements contradictoris dins del sobiranisme. Hem d’entendre i explicar a la gent del nostre entorn que un procés de construcció nacional va íntimament lligat a la transformació social i que no es poden dissociar un de l’altre. La transversalitat s’ha d’entendre no pas com una suma de sigles sinó com una suma de sectors del poble (intergeneracional).

Poveda va advertir que sense la incorporació de les lluites populars al procés difícilment podrem arribar a un escenari de confrontació política amb uns mínims de garanties en l’acumulació de forces necessàries per accentuar les contradiccions amb l’Estat, que s’han de tensionar. Difícilment es podrà arribar a tensionar si no hi ha el suport paral·lel d’un moviment popular ben travat i hegemònic que pugui arribar a marcar les pautes. I de moment això no està guanyat. Per Poveda, cal una ANC que propiciï la participació i que doni cabuda a les lluites populars, que són la garantia perquè el full de ruta pugui tenir els mínims suficients a l’hora definitiva del xoc.

Al debat es va qüestionar a confiança cega que en la Unió Europea acabi reconeixent el futur Estat català, si més no si s’observa la seva política econòmica i internacional actual. També es va abordar i discutir sobre l’estratègia actual de CiU, que intenta jugar a diferents cartes per en definitiva acabar proposant un nou pacte que ens mantingui dins d’Espanya unes dècades més. Es va afirmar també que aquesta aposta de CiU està abocada al fracàs perquè no té en compte una contradicció estructural de l’Estat espanyol, que no pot renunciar a l’espali fiscal i encara menys en una època de crisi. Tot plegat es va relacionar a la importància de combatre dins les plataformes independentistes àmplies, com ara l’ANC, els posicionaments falsament transversals i dretans.

La Unitat Popular i les lluites socials

Andreu Garcia va situar el moment actual en la història des del punt de vista del projecte d’emancipació nacional d’esquerres i va concloure que estem en el moment de crisi més virulenta del capital i que aquest és el marc on hem de plantejar l’acció política per influir-hi. Ara és el moment de plantejar i demostrar si les polítiques socialdemòcrates són realment possibles.

També va apuntar que estem parlant d’un procés d’emancipació en un món on les decisions no es prenen aquí i que en conseqüència ens hem de preguntar si té sentit una independència de l’Estat espanyol per caure en una dependència de Brussel·les, del BCE i de l’FMI. CiU i PNB, va insistir, comparteixen el model d’espoliació del capitalisme, un model que porta a l’exclusió social. CiU no representa uns interessos de classe diferents dels del PP o el PSOE, sinó que formen part del bloc oligàrquic espanyol.

La socialdemocràcia com a forma de gestió del capitalisme va tenir un període històric, una època en què es volia demostrar que era possible impulsar reformes socials sense revolució a canvi d’una imposició fiscal. La classe treballadora renunciava a la revolució a una part del món en base a l’explotació del Tercer Món. No es pot reivindicar des de la perspectiva progressista un model que es basa en l’espoliació del tercer món, va sentenciar Garcia.

Va assegurar que la socialdemocràcia ha mort perquè ja no té una funció històrica com la que va tenir entre el 1920 i el 1990. Actualment estem davant d’una crisi brutal del model capitalista en què ja no és possible endegar polítiques socialdemòcrates. Per tant, el procés d’emancipació ha de ser un procés revolucionari de transformació en què el subjecte sigui la classe treballadora.

Xavi Oca va refermar que la socialdemocràcia europea s’acaba i més d’hora que tard Europa deixarà de ser del primer món. Però no només és la fi de la socialdemocràcia sinó també de la democràcia, va puntualitzar, ja que dels responsables del deute grec, un ja és el nou president del BCE, un altre és el nou primer ministre grec i un altre l’italià. Per tant, les eleccions només serveixen per votar els titelles de torn.

Oca va advertir que estem avançant cap a una societat on un terç de la població pot accedir a sistema d’assegurança social privats i uns dos terços de la població es veuen abocats a una subproletarització pròpia d’abans de la segona guerra mundial. Els subjectes més castigats són les classes populars i el 66% de la gent queda exclosa de les polítiques convergents. Segons Oca, un dels reptes de l’independentisme d’esquerres és entendre que els expulsats pel sistema són els que han de ser protagonistes del procés d’emancipació. Falta doncs trobar eines per atraure i aixoplugar-los.

En conseqüència, les persones que més directament pateixen la crisi es troben sense eines d’intervenció social ni representants polítics, tal com va passar en el període d’entreguerres. El més fàcil és, doncs, apuntar-se al populisme de l’extrema dreta. Oca va apuntar alguns aspectes importants en aquest sentit:

• Encara que guanyéssim les eleccions sense trencar amb el marc legal no podríem trencar amb la socialdemocràcia. Per tant, cal ser valents i si la CUP mai té la possibilitat de donar al poble una possibilitat de desplegar un programa polític les mesures han de ser contundents. En aquest sentit, la primera mesura a emprendre hauria de ser la nacionalització de la banca, per impulsar polítiques de crèdit públiques i dirigides per l’Estat..

• Les polítiques fiscals han de ser les contràries a les que hi ha actualment. El frau fiscal multiplica per sis les retallades.

• Cal crear llocs de treball al sector públic. Als països escandinaus més del 60% de la massa salarial total és pública. Cal crear ocupació i en condicions dignes i per això fan falta impostos. Cal ,doncs, augmentar el sector públic, no pas encongir-lo.

• Nacionalització dels serveis públics: el transport, l’energia i les telecomunicacions. Aquests tres sectors han d’estar completament nacionalitzats perquè són sectors estratègics en què es decideix el nostre futur. Cap país té cap altra possibilitat de reeixir i per tant això no pot estar subjecte als interessos de beneficis de corporacions privades, sinó que ha de ser el poble qui ho decideixi.

• Renda mínima. La CUP s’ha de comprometre fermament a aplicar les polítiques de la renda mínima, a acabar amb a pobresa per reial decret. La Diputació de Guipúscoa ja s’ha compromès a fer-ho. Si es paguen impostos es poden fer polítiques socials.

Durant el debat es va comentar que prendre el poder polític per si mateix (si s’entén per guanyar les eleccions) no servirà de res en l’actual context, perquè la democràcia actual és la dictadura del capital. Es va remarcar que ara per ara el programa apuntat no es pot aplicar: cal primer un programa agitatiu per crear consciència política i aglutinar les forces que permetin després fer el salt. L’Estat burgès és de caràcter repressiu, no és pas un mecanisme neutral, sinó que és l’instrument d’una classe per oprimir l’altra i una eina d’opressió nacional sobre el poble català.

També es va plantejar quin paper hi juga la lluita sindical. És va comentar que els sindicats són una organització conservadora perquè estan tendint a conservar o protegir uns sectors de la classe treballadora que tenen mínimament unes mínimes condicions de vida. Són estructures encarcarades que corren el risc de defensar els drets socials d’una fracció del proletariat.

Es va apuntar que la creació d’un sindicat nacional i de classe de cop serà impossible, però que és més factible que hi hagi d’entrada un de centre de coordinació estratègica de lluita social i laboral, una mena de lloc estratègic on es coordinessin i impulsessin els diferents fronts o línies polítiques que podrien tenir diverses plasmacions Aquest lloc podria ser una de les organitzacions sindicals actuals.

Es va assenyalar que la classe treballadoraque la classe traballadora no disposa d'espais de trobada on organitzar-se en la defensa dels seus drets. Una de les funcions del sindicat ja era l’impuls de les diferents plataformes i fronts de lluita en defensa de drets concrets per mitjà de la creació de plataformes específiques, però hi ha la possibilitat que es plantegi la territorialització de les lluites socials. Com que cada vegada és més difícil defensar els drets de les professions des de seccions sindicals, hi podria haver un vessant general i un altre de basat en la concreció a nivell territorial d’espais de trobada de la classe treballadora per desplegar nuclis de consciència.

També es va parlar del paper de la CUP en les lluites socials i es va afirmar que no pot renunciar al seu paper mobilitzador, ja que la sectorialització de les lluites –i per tant la relegació a l’àmbit institucional- és reformisme. La CUP ha de ser l’eina per acumular forces i prendre el poder, que no vol dir guanyar unes eleccions sinó tenir al darrere un poble organitzat que vulgui de totes totes aplicar un programa de transformació. Per tant, la CUP ha de tenir una relació constant i permanent amb aquests fronts de lluita i n’ha d’esdevenir l’altaveu per denunciar que les polítiques que de veritat acabaran amb la injustícia no són aplicables en l’actual sistema. Per tant, la CUP ha de ser al carrer amb veu i presència pròpia i ha de ser l’espai de trobada de les diferents persones que tot i que no han militat mai es troben i assumeixen aquest programa de transformació. La CUP ha de ser l’expressió del poble organitzat i en lluita.

Un altre tema que va sortir al debat va ser que la majoria de gent requereix d’altres formes de lluita i eines mobilitzadores als seus llocs de treball que no pas el sindicalisme clàssic, ja que quan el capital posa en perill les teves condicions de vida és legítima qualsevol forma de lluita perquè la impunitat de l’empresari desaparegui.

Es va debatre també sobre el fet que no es pot fer un sindicalisme dirigit als independentistes, sinó a la classe treballadora. No hem d’utilitzar els sindicats per fer sindicalisme independentista i, per tant, és un error plantejar la construcció d’un sindicat nacional i de classe a partir de la independència.

L’articulació de l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular

Albert Botran va explicar que la Unitat Popular sorgeix en un moment en què l’estructura de classes és més complexa i l’esquerra no es pot organitzar només des d’un partit obrer ja que la manera d’organitzar la lluita de clases és més complexa.

La via passa, doncs, per obrir-se a nous sectors que no formen part estrictament de l’EI però amb els quals s’hi comparteix un espai de lluita. S’ha de fer un exercici d’eixamplament de mires i d’acceptació de la realitat complexa del país a l’hora d’articular la Unitat Popular.

Botran va incidir en la necessitat que la UP tingui una organització de masses de referència que no n’encabirà tot l’espai, perquè una cosa són espais polítics i l’altra les organitzacions, que no ho abracen tot, sinó que s’ha d’articular fonamentalment per ser-ne el motor. Cal plantejar aliances, espais d’articulació del moviment associatiu. I en aquest sentit, va palesar que la UP s’articula a l’escalf de la lluita amb espais com la lluita sindical, plataformes.... i espais de socialització com han estat els casals o el treball cultural. Així, si fan la feina que han de fer els espais de socialització serveixen i són importants, com ara els casals, amb els precedents d’articulació del moviment obrer gràcies a una xarxa sociopolítica de formació.

En resum, segons Botran, el contingut fonamental de la Unitat Popular gira a l’entorn de tres elements: organització de masses, espais de lluita i espais de socialització.

Eudald Calvo va començar la seva intervenció parlant de la capacitat d’adaptació que ha de tenir la CUP. Segons va dir, la complexitat de la situació actual fruit del sistema econòmic i polític ens obliga a ser flexibles i a adaptar-nos d’un dia per l’altre. Hem d’estar preparats per obrir camí i decidir cada dia quin rumb prenem. L’EI, i en concret la CUP, necessiten adaptar-se cada dia a les situacions noves que van sorgint. A dia d’avui s’ha demostrat que els models clàssics no funcionen.

Per a Calvo, l’Esquerra Independentista hauria de fer servir la Unitat Popular per trencar el sostre de cristall que s’ha autoimposat. La UP representa trencar aquesta bombolla. Calvo va indicar que vivim del sentiment que ens ataquen o ens minoritzen, i tot i reconèixer que és cert, va fer notar que una part molt important de la ineficàcia es deu a aquesta bombolla que l’EI s’ha imposat i de la qual no ens plantegem sortir.

Calvo va parlar d’un submón d’on ara agulna gent de l’Esquerra Independentista comença a sortir i veure que hi ha vida més enllà. En aquest sentit, la Unitat Popular significa sortir i veure que hi ha móns per explotar que no ens havíem plantejat mai. Per aconseguir això, va apuntar, s'han de fer diferents passes:

• Posar ordre a la CUP a nivell nacional, consolidar l’estructura amb un grup de gent organtizat que hi treballi únicament i exclusivament i que es dediqui tirar endavant la CUP. En resum, necessita treure’s les rodetes i pensar què vol ser quan sigui gran.

• Les dues organitzacions estratègiques haurien d’esdevenir una mena d’organitzacions que treballessin a dins de la CUP a nivell de formació, de generar debat i intentar reconduir la CUP en els moments que no és clar quin rumb està prenent.

• Cal expandir-se d’una manera més ferma, perquè, si no, hi ha risc que es convertieixi en un gegant amb peus de fang. Hi ha una dispersió ideològica i maneres de fer que no es poden gestionar i ara és el moment que ho podem fer. Si l’estrucutra de la CUP no millora pot ser un desastre quan creixem més.

• Pel que fa a la direcció política, l’únic debat que hauria d’existir és qui l’exerceix. O hi és a nivell formal o hi serà a nivell informal i ja sabem com funciona. Abans que tenir una estructura informal millor tenir una cosa d'estructurada que pugui decidir democràticament cap on va la CUP. La direcció ha d’exercir de motor de la CUP i aquesta del moviment i la UP. Una vegada superats els dos obstacles que tenim sobre la taula, la CUP ja podria començar a treballar per dinamitzar la UP fent treball real nacional amb el poble català. Plantejar-nos l'opció municipalista no té sentit: o treballes a nivelll nacional o no es pot treballar i aquest és un altre sostre de cristall que ens hem autoimposat. Superats aquests obstacles interns, la CUP es podria plantejar fer política a nivell nacional, que és un de les grans mancaces que té.

• Cal deixar d’actuar com actuen els altres, que és el més difícil. Fem molt de mimetisme de la política instuticional i això és un dèficit que tenim perquè no sabem ben bé on anem. La CUP ha de treballar diferent perquè a la llarga aniríem només als plens.
  

Luard Silvestre va explicar que al Maresme la CUP ja està fent de referent de la majoria d’independentistes. Malgrat tot, quan s’hauria d’anar més enllà es troben amb una manca d’estructuració a nivell nacional i a nivell de direcció política que fa que es vagi a un pas enrere de les situacions que es produeiexen (com per exemple amb les consultes o el moviment 15-M). La implicació en aquests espais i el fet que es pugui canalitzar-ho cap al nostre moviment no ha passat perquè sempre es va un pas enrere. Per això va assenyalar que als pobles on l’EI va participar activament a les consultes el rèdit ha estat considerable.

De la seva banda, Toni Rico va explicar que a Girona han acabat d’estructurar un moviment tal com se somia a nivell nacional. Fins fa 10 anys a Girona també hi havia un poti-poti de sigles i la batalla no era per arribar a més gent sinó per imposar els plantejaments propis. Com al Maresme, a Girona també va ser una organització juvenil la que va estirar el carro. Maulets no ha de fer de partit polític o organització de masses i l’aparició de la CUP ha acabat significant que tot allò que anomenem EI ha començat a tenir una estructura referencial i tothom s'hi apunta. Per això la CUP és la sigla que ha d’encapçalar totes les mobilitzacions de l’EI a les comarques gironines.

A Girona la CUP és l’organització referencial de tothom i les decisions que s’hi prenen són les que afecten tothom. Perquè això sigui representatiu s’obliga la gent de Maulets, SEPC i Casal El Forn a entrar a la CUP perquè la gent actuï també com a militant de la CUP.

Rico va concloure que sense rebaixar discurs però obrint-se a la gent s’ha passat de ser 15 maulets a aconseguir que gent de llocs diversos vingui a la CUP. Hi ha hagut una normalització i s’està oferint una alternativa. Segons Rico, mentre no s’aconsegueixi això a nivell nacional es pot anar posant en pràctica a les intercomarcals i aconseguirem que el funcionament es vagi desenvolupant.

Des del públic es va comentar que al final el sentit comú s’acabarà imposant perquè el poble sempre va per davant i només fan falta les eines organitzatives adients. Tret de les comarques gironines i el Maresme, a molts llocs el debat de la referencialitat hi és cada dia.

El debat de la referencialitat i el model és un procés que demana un emplaçament al conjunt del moviment. Si no hi ha una CUP organitzada no hi haurà autoritat possible.

Respecte a la direcció política, s’hi va comentar que no és res més que el conjunt de persones que elabora les propostes del discurs tàctic i un cos teòric. Ha de fer anàlisi de la conjuntura política per saber com actuar amb una línia de ruptura i ha dotar d’un cos tèoric el conjunt del moviment per saber com afrontar les situacions. El debat és com anem articulant aquesta direcció política i com responem al dia a dia, com s’articula la relació de la CUP amb els moviments populars de debò, de la gent que pateix la crisi.

Es va apuntar, que hi ha d’haver una organització de masses, una d’estratègica i una de juvenil que tindrà un paper molt important en els propers anys: anar nodrint la CUP de gent nova i amb experiència política.

També es va assenyalar que com que la dreta espanyola i catalana refaran ponts i marcaran les regles del joc, tenim l’oportunitat de denunciar-ho. Per tant, hem de ser una eina eficaç que doni respostes clares i contundents. A més, els esdeveniments que passin a partir d’ara a Euskal Herria poden fer madurar el nostre independentisme.

Marià Miró

.

El 2011 va començar amb el que semblava un bri d’esperança per al món àrab [1]: les revoltes populars a Tunísia i Egipte contra règims corruptes i tirànics que, amb l’ajut de l’imperialisme, havien sotmès durant decennis llurs pobles, condemnats sovint a la pobresa o el subdesenvolupament, mentre les poderoses castes militars aliades d’Europa i els EUA s’enriquien de manera cada cop més ostentosa.

Més d’un any després, què en queda de tot allò? Quin paper han jugat les potències occidentals, les monarquies del Golf i els seus mèdia en tot el procés? Com s’ha gestionat l’espontaneisme de masses? Quines operacions d’ingerència militar i de combat ideològic i geoestratègic ens han volgut fer passar com a a revoltes? Quins interessos s’han acabat imposant?

Mirarem de respondre, en la mesura del possible, algunes d’aquestes qüestions, començant per una anàlisi per blocs de les diferents experiències.

Revoltes populars “presumptament triomfants” i traïdes: Tunísia i Egipte

Tunísia i Egipte comparteixen l’honor de ser l’escenari de les primeres revoltes populars contra uns règims totalitaris i corruptes d’arrel colonial. Mubàrak, com a servent fidel dels EUA al nord d’Àfrica, i Ben Ali, garant dels interessos francesos a la Tunísia independent havien disposat de plena impunitat durant anys per enriquir-se a costa de l’explotació i el sotmetiment del seu poble als interessos occidentals.

En tots dos casos, però de manera especial en el cas d’Egipte (que junt amb Israel és un dels principals receptors d’ajuda militar dels EUA), la casta militar havia anat acumulant poder polític i sobretot econòmic, fins a l’extrem d’escanyar qualsevol iniciativa empresarial, qualsevol petit comerciant o productor al més pur estil mafiós, i, per descomptat, d’esclafar qualsevol intent de lluita en defensa dels drets socials o laborals.

Egipte era també còmplice necessari en el genocidi del poble palestí, especialment a Gaza, a mans d’Israel, i Mubàrak, un personatge sense escrúpols, era l’encarregat de combinar la traïció sistemàtica a la causa àrab, amb inversemblants discursos panarabistes purament retòrics.

En tots dos casos, tant a Tunísia com a Egipte, la revolta popular fou tan espontània com sincera, agafant en fora de joc les diferents organitzacions opositores, incloent-hi les organitzacions realment o pretesament d’esquerres. La gran mobilització i l’acció decidida de les masses dugué a la caiguda dels dictadors i es van generar unes situacions en què un futur de democràcia i justícia social semblava poder-se obrir camí... Res més lluny de la realitat!

L’Imperi va reaccionar amb decisió buscant nous aliats disposats a suplantar els autòcrates i els trobà ben ràpidament: els islamistes. Els fonamentalistes islàmics, que no havien participat en les revoltes i que eren odiats per bona part dels joves (i la pràctica totalitat de les joves) que es jugaven la vida davant els militars, havien sabut moure’s en la teòrica exclusió política i desenvolupar xarxes socials tot preparant-se per al seu gran moment: el moment de pactar amb els militars i les potències colonials i suplantar els antics dictadors i el repartiment del poder.

Així, els dos països àrabs que més han viscut del turisme i on la influència ideològica occidental semblava més forta, prenen el camí d’esdevenir unes curioses repúbliques islàmiques controlades des de França i els EUA, combinant, de ben segur, enormes retrocessos pel que fa a drets cívics i socials (especialment en el cas de les dones) amb el manteniment d’una casta militar corrupta que ara compartirà el botí amb els nous líders polítics, ideològics i espirituals.

Revoltes populars esclafades: Bahrain

Manama, capital del Regne de Bahrain, una illa al bell mig del Golf Pèrsic, fou escenari de les proporcionalment més multitudinàries mobilitzacions en contra de la dictadura i de la dominació sunnita sobre una població xiïta en un 80%.

Bahrain, un país ric, presentat sovint com a “exemplar” per la premsa occidental i seu, no ho oblidem, de la base de la 6a flota del EUA al Golf (des d’on es va perpetrar la invasió de l’Iraq), va ser també escenari de la més sanguinària repressió contra manifestants pacífics acampats a la Plaça de la Perla, anomenada així en honor al monument que els militars saudites i la policia monàrquica no van dubtar a enderrocar després d’assassinar centenars de persones.

En un tres i no res, s’havia fet evident el que l’imperialisme entén per “democràcia” aplicada al món àrab: règims tirànics sota el control absolut de la monarquia wahabbita [2] d’Aràbia Saudita, que, a requeriment del seu soci i dels EUA, envià els tancs a massacrar la població civil a través del Pont del Rei Fahd (que uneix els dos països).

A partir d’aquell moment, Bahrain, va desaparèixer dels informatius de totes les cadenes, tant les locals com les internacionals.

Revoltes populars abandonades al caos: el Iemen

El cas del Iemen no s’explica sense conèixer la turbulenta història d’aquest país, la teòrica reunificació dels dos estats (un teòricament nasserista-baasista [3] i un altre, el vencedor, de caire wahhabita), la complexa estructura tribal i la marginació de determinats grups (precisament els que habiten prop de les explotacions petrolieres), les constants ingerències de l’Aràbia Saudita, l’actuació dels EUA i l’endarreriment econòmic i cultural fruit de tot plegat.

Sigui com sigui, Sanaà, la capital i altres ciutats importants del país han estat preses durant mesos per multituds cansades de suportar un dictador titella i corrupte, que ha dilapidat tota l’ajuda nord-americana (per indicació i per vocació) en la “lluita contra el terrorisme” i ha provocat, d’una banda, l’empobriment general del país, i de l’altra, que el que fins fa 6 anys eren conflictes tribals acabessin amb la incorporació de centenars membres dels sectors marginats a les files d’Al-Qaeda.

A diferència de Tunísia i Egipte, els EUA no han estat capaços de trobar un substitut al president Al-Salé, sobretot a causa de dos factors: en primer lloc perquè al Iemen, i especialment en els darrers anys, l’islamisme fonamentalista té un clar component xenòfob i antioccidental que el fa incompatible, de moment, amb el sotmetiment als designis de l’OTAN; i, en segon lloc, perquè, tècnicament, l’Estat no existeix: s’ha reduït a un exèrcit i una policia que ni tan sols controlen bona part del territori.

El futur del país de la Reina de Saba, de la reina Awa de Jibla, de l’”Arabia Felix”, anomenada així per la seva prosperitat fins a l’edat mitjana, sembla avui més fosc i tèrbol que mai: el Iemen és el país àrab on les contradiccions de les polítiques imperialistes d’aliança amb el wahabbisme esclaten amb més virulència i donen com a fruit la pobresa i la marginació.

“Aquí no passa res”: les monarquies del Golf

Una de les pitjors dictadures del planeta, radicalment misògina, basada en un codi civil i un ordre social feudals anteriors a l’edat mitjana, regida per la xaria des de 1992 i per un codi penal cruel i despietat, i dirigida per una de les famílies més corruptes econòmicament que hom pugui imaginar, l’Aràbia Saudita, no només no ha patit cap revolta, sinó que, com comentarem en l’apartat de conclusions, ha estat la més beneficiada en termes geoestratègics de tots aquests conflictes .

I és que la por de ser lapidat, linxat, amputat, enterrat viu, decapitat o qualsevol dels altres tractaments que els Saud reserven als protagonistes del més mínim símptoma de contestació a la seva tirania s’ha revelat alhora com a eficient, gràcies a la immunitat de què aquests sàtrapes, els socis preferents dels EUA, gaudeixen als organismes internacionals i als noticiaris occidentals i d’Al-Jazira.

El mateix podem dir de Qatar i de la Unió d’Emirats Àrabs (UEA), els grans aliats dels saudites i americans. Hom podria pensar que es tracta de llocs idíl·lics, on la gent es banya en petroli i pren el sol en catifes d’or havent superat les diferències de classe: res més lluny de la realitat!

L’estabilitat de Qatar i la UEA, veritables dictadures on no hi ha ni eleccions ni partits polítics, s’explica perquè el percentatge de població àrab (autòctona) amb prou feines arriba al 20% i aquesta sí, viu gaudint (en el pitjor dels casos) de les comoditats d’un Estat del Benestar socialment avançat..., excepte en termes de gènere, no cal dir-ho. Però el preu d’aquesta opulència és un 80% de població immigrada (d’Índia, Bangladesh, Pakistan, Indonèsia i Filipines, majoritàriament) que viu en veritables condicions d’esclavatge, reclosa en barris d’extraradi en el millor dels casos, o en veritables camps de concentració formats per barraques i envoltats de filferro en molts d’altres.

L’únic matís l’introdueix el sultanat d’Oman, curiosament el més pobre de la zona, on Qabus bin Said, al poder des de fa 40 anys, ha introduït en els darrers decennis polítiques reformistes que han dut a una millora substancial de les condicions de vida (sanitat, educació, accés a l’aigua potable...) d’una població àrab en la seva immensa majoria. A Oman, precisament, les úniques revoltes foren les mobilitzacions dels treballadors de la ciutat industrial i portuària de Sohar. Muscat, la difusa capital, en va quedar al marge.

Alçaments islamistes patrocinats per l’OTAN i les dictadures del Golf: Líbia i Síria

Ara fa un any se’ns desinformava sobre suposades manifestacions a Líbia que havien estat bombardejades per l’exèrcit d’en Gaddafi. Al-Jazira (la convocant de les manifestacions per encàrrec de l’emir de Qatar) i la premsa occidental cantaven a l’unison contra una repressió que, curiosament, en l’era de les noves tecnologies, ningú havia estat capaç de filmar precisament en el país més pròsper del nord d’Àfrica.

Sens dubte, Gaddafi era un dictador i la seva família un cau de lladres..., però també cal explicar-ho tot: mentre que tots els seus països veïns són exportadors de mà d’obra i es caracteritzen per greus desigualtat socials i situacions de marginació, Líbia era fins fa un any un país pròsper, que acollia més de 900.000 treballadors estrangers (alguns acusats cínicament de ser “mercenaris gadafistes”!), que havia desenvolupat sistemes de protecció social i, gràcies a la cooperació comercial amb Xina, havia millorat notablement les infrastructures bàsiques, començant pels serveis a les ciutats (com l’ara destruïda Misrata).

La Líbia de Gaddafi havia resistit, a diferència de tots els seus veïns, al desplegament del terrorisme salafista i a les màfies dedicades al tràfic de persones i drogues a través del Sàhara. I en aquests grups els serveis secrets francesos (que han reconegut treballaven en aquesta operació des del 2008) i qatarís van trobar-hi uns magnífics aliats per enderrocar el règim, expulsar la Xina de Líbia i garantir-se el subministrament de gas a baix cost per decennis.

Amb un desplegament de periodisme de guerra d’una intensitat mai vista fins al moment [4], Al-Jazira (la televisió de la família reial de Qatar) i els grans grups mediàtics occidentals van convocar una revolta popular que no es va arribar a produir (les grans manifestacions a Bengazi són posteriors al cop d’Estat i d’adhesió o submissió al règim islamista) per disfressar allò que feia anys que havien planejat i que la conjuntura els va permetre dur a terme: un alçament militar encapçalat pels fonamentalistes islàmics i per oficials traïdors al règim que els serveis secrets francesos ja han admès que van ensinistrar i finançar.

La manipulació sistemàtica de la veritat (qüestionada al nostre país mínimament per La Vanguardia, l’únic rotatiu amb un mínim de professionalitat en els seus periodistes de la secció internacional) va dur a una resolució del Consell de Seguretat, que va aplanar el camí a l’exèrcit americà per destrossar les infrastructures del país, als cossos d’elit francesos per ensinistrar els fins fa un any temuts “terroristes d’Al-Qaeda”, reconvertits el “rebels lluitadors per la llibertat”, i al molt professionalitzat exèrcit qatarí per desplegar-se per terra (fins i tot el Partit Demòcrata Americà ha denunciat aquest fet) al costat dels islamistes i acabar guanyant la guerra.

El linxament de Gaddafi al crit d’Al·lahu Akbar gravat en mòbil deixava clar el que passaria a continuació: centenars d’assassinats extrajudicials, milers de torturats, especialment ciutadans d’ètnia no-àrab o d’altres confessions, control total del Sàhara per part del terrorisme mafiós islamista... En resum, s’ha convertit un país pròsper en una Somàlia (o un Afganistan) a 800km de Mallorca!

Com ja havien anunciat els estudiosos del crim organitzat a escala internacional, la caiguda del règim de Gaddafi ha suposat la desaparició de l’últim obstacle al tràfic de drogues i de persones (tant pel que fa a tracta de blanques, com pel que fa a presumptes segrestos islamistes) a través del Sàhara i del Sahel i ha dut països com Mali o Mauritània a una situació de col·lapse en tot el seu gran nord, ara controlat per aquestes màfies amb la connivència d’Al-Qaeda del Magrib islàmic.

Aquest és el mòdic preu que els habitants de la riba mediterrània hem de pagar per tal que, a través dels seus socis del Golf, Europa i els EUA continuïn espoliant recursos naturals, per mantenir un imperi capitalista que sense guerres de saqueig s’ensorraria en pocs anys.

El següent de la llista, un altres cas d’intoxicació mediàtica, és Síria, la república laica que, sense grans recursos naturals ha estat capaç d’articular un cert estat social, amb un sistema educatiu públic i mixt. Amb un nivell cultural digne d’admiració (amb l’excepció, és clar, dels reductes wahhabites) és l’únic país d’Orient Mitjà amb plena llibertat religiosa i, de llarg, el racó del món àrabo-islàmic on la dona ha assolit quotes més altes de llibertat.

És cert que el baasisme ha anat degenerant en un règim militar i autoritari, però cal no oblidar que Síria ha estat i és (directament o a través de Hezbollah) el bastió de la resistència àrab al sionisme que ocupa encara els Alts del Golan, que va desviar rius cap a les colònies jueves de l’Estat d’Israel i que amenaça dia a dia aquest país. També ha estat, alhora, el bastió del laïcisme, de la concepció moderna d’Estat i de la república, enfront del wahhabisme d’arrel feudal i ultraconservadora, protagonista de l’alçament actual... I això, junt amb la seva amistat i cooperació amb l’Iran, és el que sembla haver-la condemnat a una nova guerra que amenaça de destruir-la

Mentre que els mitjans de comunicació oficials han estat incapaços de mostrar gaires concentracions de més de mil persones contràries al règim, fins i tot després que Al-Jazira convoqués uns “divendres d’ira” que tan sols van aplegar uns centenars de militants integristes, a l’Amèrica del Sud (Telesur) i la Xina (CCTV) les televisions sí que han mostrat les multitudinàries manifestacions de suport a la república, protagonitzades per persones de totes les confessions i, especialment, per dones deslliurades del hijab (cosa força habitual a Síria). Curiosament, no hem pogut veure la cara de les comptadíssimes dones “rebels” que se’ns han mostrat.

La manipulació mediàtica que ha atribuït de vegades atrocitats comeses pels islamistes a l’exèrcit sirià, que qualifica de repressió el que sovint són combats entre l’exèrcit regular i els islamistes revoltats (l’autoanomenat Exèrcit Lliure de Síria), ha arribat fins a l’extrem de mostrar el cadàver d’una nena mutilada presentant-la com a víctima de l’exèrcit d’Al-Assad quan es tractava de la filla d’un funcionari del govern assassinada i esquarterada pels wahabbites, en una clara declaració d’intencions del que els pot esperar a les dones que tinguin el mal costum d’anar a l’escola si els islamistes assoleixen el poder.

Ni el fet que el cap de l’anomenat “Exèrcit Lliure de Síria” sigui un ciutadà nord-americà perseguit per relacions amb xarxes terroristes durant anys al seu país i mitja Europa i després ensinistrat per a orquestrar l’alçament islamista, ni la crida multicultural i multiconfessional a la defensa de la República, ni tan sols la crida d’Al-Qaeda a donar suport als revoltats semblen capaços de fer sortir els mèdia de la seva croada, de la crida a una nova guerra que erosioni una mica més l’Iran i que allunyi Rússia i la Xina del món àrabo-musulmà.

L’objectiu final: la invasió d’Iran

Des dels anys 50 de manera implícita i des de finals dels 60 de manera explícita, la CIA i el Departament d’Estat nord-americà han adoptat una política internacional que es basa en un objectiu estratègic primordial: garantir l’abastiment energètic (especialment de petroli) als EUA a baix cost, com a garantia del seu (teòric) lideratge industrial i militar i com a mitjà per facilitar un estil de vida insostenible, però subvencionat indirectament a través dels preus irrisoris de l’energia empreses (industrials i agropecuàries) i consumidors.

Com el peix que es mossega la cua, el complex industrial-militar ha anat desenvolupant-se fins a l’extrem de ser, ara com ara, l’únic sector econòmic en què els EUA són veritablement punters i no s’han vist sobrepassats o forçats al finançament exterior. Aquest complex, el lobby de pressió més gran als EUA, és qui dicta, de facto, la política exterior nord-americana, qui potencia les guerres de saqueig o els intents de cop d’Estat a Veneçuela, qui promou els moviments ultraconservadors, qui obstaculitza qualsevol intent de reforma social o política (com les promeses per Obama) i qui des de fa anys té clar que el control definitiu del mercat dels hidrocarburs passa per la invasió d’Iran, ara com ara, l’únic estat del Golf lliure de la tutela imperialista americana.

Així, l’ultradreta nord-americana i el lobby jueu van impulsar fa anys un anomenat Comitè per l’Alliberament (sic) d’Iran que té com a objectiu final la invasió de la nació persa, el control dels seus recursos energètics (i de l’estret d’Ormuz) i, de retruc, l’eliminació de l’únic estat amb voluntat política i un potencial econòmic i militar significatiu per plantar cara al sionisme.

Els aliats necessaris per assolir aquest objectiu són, com sempre, Aràbia Saudita i les monarquies del Golf, que no van trigar gens ni mica en posar-se del costat dels EUA i Israel i encapçalar la croada contra la República Islàmica atiant l’odi i la violència sectària sunnita contra els xiïtes. El seu objectiu és doble: d’una banda, pretenen aconseguir part del botí en forma de drets d’explotació petroliera i, de l’altra, imposar tant a Síria com a Iran el wahabbisme sunnita com a ideologia dominant i un sistema polític i social de caire feudal i sotmès al control dels xèiqs i mullahs de les cases reals saudites, qatarís, de Bahrain i la UEA.

Idees i reflexions

• L’imperi morirà matant: el saqueig dels recursos energètics

L’imperialisme europeu i nord-americà es troba en una situació d’extrema feblesa econòmica davant la puixança de les potències emergents i el control xinès del seu deute; i comença a veure qüestionada la seva hegemonia geoestratègica per la configuració d’un bloc liderat per la Xina, Brasil i Sud-àfrica, amb el concurs de molts països sud-americans i africans.

Lluny d’una reestructuració econòmica progressista que qüestionés la globalització i les polítiques liberals, la seva sortida passa, d’una banda, per les contrareformes socials i la desregulació a la metròpoli que estan duent milions d’europeus i americans a la pobresa i, d’altra banda, per assegurar-se el control del mercat energètic a escala mundial i per imposar la seva doctrina econòmica, política i social a través del xantatge militar.

Havent de pagar impostos a Veneçuela i amb la creixent influència de Rússia i la Xina a l’Àsia Central i Angola, el Golf Pèrsic i el nord d’Àfrica, l’imperialisme occidental es veu abocat a mantenir o ampliar el control d’elements clau, vitals, per al perllongament de la seva agonia. I tant hi fa si per assolir aquest objectiu cal pactar amb el diable, si cal convertir països pròspers en noves Somàlies o Afganistans: el saqueig continua essent (perquè en el capitalisme mundialitzat no hi pot haver alternativa) el paradigma de les polítiques internacionals d’occident.

Cal reconèixer, això sí, l’eficiència dels serveis secrets i dels aparells de propaganda ideològica i mediàtica per fer passar ós per llebre i convertir de manera oportunista el que van començar essent revoltes populars en tot un moviment geostratègic que té per objectiu exactament el contrari del que proclamaven els revoltats: la implantació de noves dictadures, ara wahabites, sota control occidental que continuïn enriquint minories a costa de la pobresa i l’endarreriment dels seus pobles.

• La “santíssima aliança” entre les ultradretes cristiana, jueva i sunnita

Crida l’atenció veure com els fonamentalistes cristians nord-americans, l’extrema dreta sionista i el wahabbisme sunnita, inspirador de les monarquies del Golf i d’Al-Qaeda, no han tingut cap tipus de pudor a posar-se d’acord per aturar de soca-rel qualsevol intent de democratització i aprofitar la conjuntura per dur a terme una involució (o contrarevolució) en bona part del món àrab.

Amb els cadàvers dels atemptats islamistes encara frescos, amb els centenars de milers de morts a l’Afganistan i a l’Iraq i amb els cínics discursos dels propagandistes del sionisme criticant el suposat fonamentalisme religiós dels seus veïns àrabs sonant dia a dia, la ultradreta àrab, israeliana i nord-americana s’han posat a l’uníson al servei de l’imperialisme amb l’objectiu de reforçar-se internament.

Tant se val que els fets demostrin que els ianquis i Al-Qaeda (Afganistan als 80-90 i Iraq als 90-2000) han anat sempre de bracet per destruir les repúbliques laiques i atiar el sectarisme sunnita..., els grans grups mediàtics s’encarreguen sempre de distorsionar la realitat i presentar com a enfrontats aquells qui no són sinó complementaris: diferents construccions ideològiques adreçades a mantenir un ordre social i mundial opressiu i al servei dels poderosos.

Aquí tothom hi guanya. La dreta americana i els sionistes, especialment si acaba caient Síria i, per tant, l’últim estat àrab laic, podran continuar atiant la guerra de civilitzacions amb l’excusa d’uns veïns cavernícoles, sense explicar, això sí, que aquests nous líders wahabbistes, els altres guanyadors, hauran estat col·locats en el poder gràcies precisament a la intervenció imperialista.... I aleshores, qui hi perd?

Doncs en primer lloc, el poble àrab, víctima un cop més d’unes classes dirigents cíniques i despòtiques que abracen el fonamentalisme religiós i la misogínia com a eina de control social. En segon lloc, els pobles no-àrabs, com ara els perses, que veuen seriosament amenaçada la seva supervivència i identitat, els amazics del nord d’Àfrica, primeres víctimes de l’assimilacionisme wahabbita, i les minories religioses, especialment els xiïtes, víctimes preferides del sectarisme sunnita. I finalment els pobles veïns de la Mediterrània i Àfrica, tant en forma de desestructuració de les xarxes econòmiques i comercials, com de previsible arribada de refugiats i, el que és més preocupant, a través d’un increment de la criminalitat i l’activitat jihadista en els nostres territoris.

• Perill d’una nova guerra mundial?

Sense voler fer catastrofisme, cal plantejar-se seriosament que ens trobem davant la fi d’un cicle històric: el que havia de ser “el segle de dominació americana” s’acaba. Amèrica Llatina comença a caminar lliurement i el centre de poder econòmic i polític es desplaça a marxes forçades cap a Orient. Però aquest Orient està tant o més necessitat de recursos energètics que l’imperi en decadència.

Així, les polítiques de boicot a l’Iran no han fet sinó reforçar els seus llaços comercials amb Rússia i, sobretot, amb la Xina. Sense anar més lluny, abans dels boicots, l’Estat Espanyol era un dels principals socis comercials de l’Iran; en canvi, ara tot aquest intercanvi d’energia per mercaderies està a mans del gegant asiàtic.

Permetran Rússia i la Xina que l’OTAN i les monarquies del Golf acaparin el petroli iranià? Permetran que Síria esdevingui un nou emirat hostil als seus interessos o una colònia de Turquia, membre de l’OTAN, i perdin així el seu aliat primordial a la Mediterrània? La lliçó de Líbia ha estat molt dura. L’imperialisme occidental no parla en termes comercials, sinó que ho fa en termes de saqueig i exclusió, i aquest precedent farà, segurament, que aquestes dues potències no acceptin resignades una operació d’aquestes característiques a Síria i l’Iran.

Els analistes cubans fa anys que adverteixen del risc seriós que l’imperialisme ianqui al Golf sigui el detonant d’una nova hecatombe mundial, possibilitat que, si analitzem la història, ha estat la sortida capitalista a les grans crisis. Ara més que mai, no s’hi val a badar i cal lluitar sense embuts contra la ingerència militar al Golf... Ens hi va quelcom més que la dignitat: ens hi pot anar la vida.

• La inutilitat revolucionària de l’espontaneisme i el ciutadanisme.

Tots els pensadors postmoderns que no donaven l’abast en la seva actitud onanística durant les primaveres àrabs haurien, si tinguessin un mínim de dignitat intel·lectual, de demanar perdó públicament per les bestieses que van arribar a publicar. Com que no la tenen, no només no ho faran, sinó que malgrat les evidències, continuaran defensant l’espontaneisme i l’antiorganització com a única via de lluita i la multitud (concepte inútil en termes sòcio-polítics) com a protagonista de la revolució.

La realitat, però, és tossuda, i ens demostra que sense nuclis polítics prèviament organitzats i amb una estratègia clara per assolir el poder polític i aplicar un programa concret de transformació econòmica i social a favor dels interessos populars, les revoltes mai arriben a revolucions... Ben al contrari, donen peu a involucions!

No és un problema de formes, és un problema de classes. Qualsevol ordre polític, més o menys disfressat de democràcia, que no es plantegi la superació del capitalisme o qualsevol proposta de reforma que es limiti a maquillar la suprastructura del sistema (les formes polítiques, amb el mite de la democràcia participativa) sense qüestionar-ne la infrastructura (el model econòmic, les classes socials que se’n beneficien a costa de l’explotació de la majoria) són, ras i curt, una presa de pèl.

• La deriva la IV Internacional

El suport d’una part dels trotskisme a l’imperialisme i l’extrema dreta religiosa no és nou: ho van fer a Polònia als anys 70-80, a Afganistan als 80, i a Iugoslàvia als 90. Si bé en els dos primers casos els podia moure (que no pas justificar des d’una perspectiva comunista i de classe) el seu ressentiment antisoviètic com a conseqüència de la repressió estalinista, a partir de la justificació de les guerres sectàries i la intervenció de l’OTAN a Iugoslàvia, la deriva esdevé preocupant; i arriba al súmmum quan es posen al costat dels wahabbites, les monarquies del Golf i l’OTAN en l’aplanament del terreny per a les invasions de Líbia i, sobretot, Síria.

És a dir, en el cas de Síria, segons ells, cal acabar amb el baasisme (afirmació amb la qual molts podríem estar parcialment d’acord, especialment pel que fa al seu caràcter corrupte i autoritari), encara que sigui al preu d’instaurar un règim wahabbita que retorni el país a l’edat mitjana, reclogui les dones a casa i sota el hijab, analfabetitzi la població i destrueixi els avenços socials dels darrers 60 anys. O encara que sigui perquè retorni al seu estatus de província turca, relegada al paper de base permanent de l’OTAN en les seves accions imperialistes a l’Orient Mitjà.

Si Trotski, organitzador de l’Exèrcit Roig i de la repressió de les forces reaccionàries (entre les quals hi havia els mujaidins de l’Àsia Central i el clergat ortodox), aixequés el cap, se’n faria creus de les afirmacions de qui se’n reclamen hereus!

• L’estultícia dels “antiautoritaris”

Pel que fa als “antiautoritaris”, sembla que encara no han entès que qui substitueix l’Estat si aquest s’esfondra sense un projecte de transformació socialista al darrere (i, per tant, d’un nou Estat!), no és una comuna floral de pau, comunió i solidaritat, sinó el regne de la llei del més fort, de la injustícia, la misèria i l’opressió de la majoria a mans dels sectors despòtics i criminals prèviament organitzats.

És a dir, i com ja havíem apuntat: l’èxit d’una revolta no duu automàticament a una revolució; només ho fa si hi ha una massa organitzada i unes forces revolucionàries prèviament preparades per aprofitar la conjuntura. Ans el contrari, una revolta sense projecte, ni bases, ni estructures, condueix necessàriament a la involució i la regressió política i social.

• TV3 s’apunta també a la manipulació informativa

Entenguem-nos: anomenem periodisme de guerra no pas la cobertura objectiva i professional d’un conflicte armat, sinó les pràctiques manipulatives, allunyades de tota professionalitat i contràries a qualsevol codi deontològic que tenen com a objectiu, precisament, provocar o justificar una guerra o una acció repressiva o militar.

Ja en al número 65 de La Veu de gener de 2004, a l’article titulat “Ucraïna o les noves formes de l’imperialisme Made in UE” explicàvem (i el temps va trigar ben poc a donar-nos la raó) com l’imperialisme havia adoptat la tàctica dels Cops d’Estat Mediàtics, que es fonamenten “en tres pilars. Dos d’aquests estan estretament relacionats i els mèdia hi juguen un paper fonamental: la construcció del mite i la desinformació i propaganda massiva. El tercer és la pedra de toc, la peça que falta: la ingerència externa presentada sota l’angelical forma de Sant Jordi derrotant el drac i implantant la justícia”.

També aleshores constatàvem que tan sols un diari curiosamente de dretes, La Vanguardia, però amb una secció d’internacional coberta per periodistes d’una talla professional molt per sobre de la mitjana, havia ofert escletxes d’objectivitat en el discurs únic, en el fals mantra maniqueu i repetit fins al cansament pel conjunt de la premsa escrita i els grans grups comunicatius.

La desqualificació sistemàtica d’unes fonts, l’acceptació sense embuts d’unes altres, fins i tot quan suposen un insult a la intel·ligència, la manca absoluta d’anàlisi a fons dels conflictes i la manipulació sistemàtica del llenguatge (les FARC continuen essent “terroristes contra els que lluita l’exèrcit colombià”, mentre que l’anomenat Exèrcit Lliure de Síria patrocinat i dirigit per la CIA són “pobres civils armats reprimits per les forces d’Al-Assad”; Gaddafi i Al-Assad són “dictadors”, mentre que els tirans monarques del Golf són “caps d’Estat”; el moviment patriòtic de resistència Hezbollah -primera força política en vots al Líban- són “terroristes”, mentre que les milícies islamistes Líbies són “combatents rebels”...) posen TV3 al capdavant de les atrocitats desinformatives perpetrades per la premsa occidental.

Tot plegat, i a banda del conegut control polític dels mèdia, hauria de fer que ens preguntéssim si l’actitud dels seus professionals respon a la submissió o a la manca de professionalitat, ja sigui per incompetència i ignorància o per pròpia voluntat de tergiversar la realitat.

Xavi Oca