A hores d’ara, i malgrat els esforços d’en Duran i Lleida i els seus acòlits per mirar de fer-nos veure el contrari, per a molts sectors del nostre poble l’autonomisme és ja un projecte caduc. No és intenció d’aquest article repassar de nou els canvis de conjuntura pel que fa a la consciència col·lectiva sobre la necessitat d’avançar cap a la plena sobirania, sinó reflexionar sobre el paper que l’Esquerra Independentista hi ha de jugar.

La independència és reclamada de manera més o menys explícita per diferents sectors socials i les seves respectives expressions polítiques, incloent-hi aquells que no entenen que la conquesta d’un Estat propi suposa necessàriament un procés de ruptura respecte als estats ocupants i que, per tant, ofereixen solucions màgiques (que defugen la confrontació) i buides de qualsevol contingut social que permeti sumar el conjunt de les classes populars a la lluita independentista.

Fins i tot alguns d’aquests sectors (sovint i lògicament els més publicitats pels mèdia) combreguen amb les polítiques ultraliberals de desregulació social i, per tant, de desvertebració nacional que practica el govern d’Artur Mas. És a dir, en un context en què al descrèdit de l’autonomisme s’hi afegeix de manera colpidora l’agressió constant als drets socials per part del capital i els seus gestors, apareix un “nou independentisme” que renega d’una realitat punyent, de la tesi fonamental de 30 anys d’estratègia independentista als Països Catalans: que la lluita per l’alliberament nacional és indestriable de la lluita per la justícia social i que un projecte independentista només té sentit com a alternativa nacional-popular, com a marc on desenvolupar un model social i econòmic al servei del poble.

Així, correm el risc que en lloc de canalitzar la indignació popular cap a la ruptura, ens trobem, d’una banda, amb un ressorgiment dels plantejaments lerrouxistes que identifiquin catalanitat amb burgesia i polítiques liberals, i de l’altra, amb un sobiranisme absolutament estèril que tan sols serveixi als botiflers de CiU per justificar una reedició del seu pacte amb Espanya: autonomisme 2.2.

I què fa l’Esquerra Independentista en aquest context? La resposta, en teoria, és de manual: d’una banda construir la Unitat Popular; és a dir, agrupar forces (el màxim de sectors populars) al voltant d’un programa de defensa dels drets nacionals i socials de manera que els plantejaments rupturistes esdevinguin hegemònics, tot desplegant diferents eines d’intervenció social i política; i d’altra banda, abordar les qüestions estratègiques que necessàriament cal plantejar tant pel que fa a la confrontació política amb els estats ocupants, com pel que fa a la construcció d’una futura república catalana.

Però la pràctica no sempre coincideix amb la teoria i la dolça temptació de recloure’s en l’autoconsum sembla que encara tingui adeptes amb el pas dels anys.

Així, en l’apartat dels aspectes positius, cal destacar que a nivell local el projecte de la CUP és cada dia més sòlid tant en els seus plantejaments com en el seu arrelament social i electoral. A més, a nivell local també són molts els llocs on el conjunt de l’Esquerra Independentista ha sabut jugar un paper dinamitzador tot dotant de contingut polític algunes mobilitzacions socials.

En canvi, a l’hora de bastir i desplegar un projecte polític a nivell nacional, fins i tot en moments en què la conjuntura ens és del tot favorable (desencantament respecte al sistema i l’autonomisme, resposta social a les polítiques liberals, agressions lingüístiques i, no ho oblidem, més de 100 regidors de la CUP arreu del país), les mancances i reticències injustificades estan a l’ordre del dia.

No perdrem el temps comentant aquesta entelèquia política que alguns anomenen municipalisme d’alliberament (sic), perquè si a hores d’ara encara n’hi ha qui no s’ha adonat que ni les retallades, ni les privatitzacions dels serveis públics i els sectors estratègics, ni la nacionalització de la banca, ni les regulacions laborals, ni les polítiques de territori, ni la política energètica, etc. no es poden decidir ni gestionar des dels ajuntaments, aquestes persones tenen un greu problema de percepció de la realitat.

El que ara ens preocupa és el fet que, segons el nostre parer, de vegades l’Esquerra Independentista no actua d’acord amb uns paràmetres que permetin avançar el conjunt del moviment, aprofitant al màxim les possibilitats que ofereix la conjuntura. L’exemple més clar el trobem en les darreres experiències d’organització de les activitats de l’11 de Setembre a Barcelona, coordinades per organitzacions que són membres de la Taula de l’Esquerra Independentista.

A banda dels incompliments d’acords en un tema especialment sensible com és la no al·lusió a les preses polítiques basques [1] (a les quals el Consell Polític de la CUP ja fa temps que va decidir que no s’havia de donar suport polític), resulten especialment preocupants els errors pel que fa a línia política:

-No es va visibilitzar com caldria la CUP, tot menyspreant les possibilitats i les necessitats del moment polític, sobretot després dels resultats obtinguts a les darreres eleccions municipals, que han refermat el seu paper referencial dins la Unitat Popular.

-Es van continuar difonent uns discursos (vagues i sense concretar les prioritats) i uns referents simbòlics que no ajuden a estendre el missatge de l’Esquerra Independentista a la base social de la Unitat Popular (és a dir, al conjunt de les classe populars).

Aquestes errades no fan sinó entorpir l’augment de la consciència social i política, el paper de l’Esquerra Independentista com a articuladora del pol de ruptura i el desplegament orgànic de la Unitat Popular.

Així doncs, si l’Esquerra Independentista vol estar a l’alçada del temps històric, té ara com ara una sèrie de prioritats fonamentals que no pot continuar eludint o deixant per més endavant:

- Consolidar i estendre el projecte polític de la CUP com a referent de masses, és a dir, com a eina d’enquadrament, de mobilització i d’intervenció política real amb tot el que això implica: estructura organitzativa, relació amb organitzacions i moviments populars, programa nacional de transformació, visibilització pública i participació desacomplexada en la lluita institucional, tant a nivell local com “autonòmic”.
- Desterrar les pràctiques d’autoconsum i els discursos inintel·ligibles per a la immensa majoria del nostre poble. Cal demostrar, lligant els discursos amb la realitat de les persones que cada dia patim les conseqüències de l’explotació capitalista i l’ocupació i multiplicant la incidència en les lluites i mobilitzacions socials (especialment en totes les de resposta a les polítiques liberals i els seus efectes sobre la classe treballadora), que el projecte de l’Esquerra Independentista dóna resposta a les necessitats i anhels de les classes populars catalanes.
- Assumir la necessitat de confrontar-se ideològicament amb el sobiranisme liberal-conservador, disputant-li espais d’incidència i evitant que aquest esterilitzi o deformi les diverses iniciatives sobiranistes de base. Alhora, cal prendre la iniciativa pel que fa a l’elaboració i desplegament de propostes polítiques emmarcades en una estratègia de ruptura, com podria ser  l’Assemblea de Representants Electes del Poble Català.
- Articular eines i espais que serveixin realment per al debat polític fructífer, és a dir, lliure de maniqueismes i apriorismes, i per a la formació d’una militància que sàpiga, com deia Lenin, “no aïllar-se de la massa que dirigeix sinó, per contra, conduir endavant realment tota la massa”.

Rosa Alemany

El passat 2 de setembre, es feia públic que el Tribunal Superior de Justícia  de Catalunya (TSJC) havia dictat una interlocutòria en què instava la Generalitat de Catalunya a aplicar en el termini de dos mesos les sentencies [1] del Tribunal Suprem espanyol del desembre de 2010 sobre el model d’escola catalana i la immersió lingüística.

Aquestes sentències qüestionaven el paper del català com a llengua vehicular i obligaven la Generalitat d’amunt a adoptar les mesures que fossin necessàries perquè l’espanyol fos llengua vehicular de l’ensenyament. En concret s’hi afirmava que «declaramos el derecho del recurrente a que el castellano se utilice también como lengua vehicular en el sistema educativo de la Comunidad Autónoma de Cataluña, y en consecuencia y deberá adoptar cuantas medidas sean necesarias para adaptar su sistema de enseñanza a la nueva situación creada por la declaración de la sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera también al castellano como lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el catalán».

Per tant, el Suprem espanyol  usava com una base de la seva argumentació la sentència del Tribunal Constitucional homònim sobre l’estatutet de Catalunya, la qual anul·lava parcialment l’article 6, en concret la referència a l'ús preferent del català de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya i, tot i que mantenia intactes els articles 35.1 i 35.2 [2], que fan referència a l’ús del català en l’àmbit de l’ensenyament, amenaçava d’interpretar tot l’apartat 1 i el primer enunciat del 2. De fet, el Suprem s’ha avançat a aquesta interpretació.

Encara que l’aplicació de la interlocutòria del TSJC està suspesa temporalment mentre es resol el recurs presentat per la Generalitat, és evident que ens trobem davant una ofensiva de l’Estat a través del seu aparell judicial per impedir que el català sigui la llengua hegemònica a les administracions públiques [3] i als mitjans de comunicació públics de Catalunya i la llengua vehicular de l’ensenyament.

Aquesta ofensiva cal emmarcar-la dins l’estratègia que l’Estat i l’espanyolisme duen a terme a Catalunya [4], la qual té dos vessants complementaris: d’una banda, es pretén que als pocs àmbits en què el català és preferent o majoritari deixi de ser-ho i comparteixi l’espai amb l’espanyol; i d’altra banda, i al mateix temps, es postula la no-intervenció en aquells àmbits en què l’espanyol és hegemònic. Per això, els sectors que proposen l’equiparació de l’ús de les llengües a l’ensenyament són els mateixos que neguen aquesta possibilitat en àmbits com l’audiovisual o la justícia.

L’atac al sistema d’immersió lingüística s’inscriu en aquesta estratègia, però va més enllà. Es tracta també de dividir en dues comunitats una part del nostre país i d’evitar que el català esdevingui una llengua nacional i de cohesió social.

La immersió i els seus límits

Dit tot això, no hem d’oblidar els límits de la immersió dins un procés de normalització lingüística. Ras i curt: com s’ha pogut comprovar en els darrers 25 anys, la immersió no garanteix que l’ús de català augmenti en altres àmbits diferents de l’escolar.

La normalització lingüística és un macroprocés en què han d’interactuar un conjunt d’agents en diferents àmbits d’ús (és a dir, no només l’ensenyament) per assolir que una determinada llengua esdevingui l’hegemònica de la majoria d’aquests àmbits. Doncs bé, el diferents governs regionals de CiU o del Tripartit no han volgut assumir aquest repte obertament i sense embuts i, per començar, en el terreny del discurs sobre les llengües han escampat la idea que era possible una mena de bilingüísme harmònic entre el català i l’espanyol. A tot això, cal afegir-hi la inoperància total d’aquests governs en àmbits claus com l’audiovisual, el lleure o la justicia.

D’altra banda, tampoc no es pot deixar de banda el fet que la implementació de la immersió lingüística no ha estat tan exitosa com de vegades s’afirma des de la propaganda oficial. Si bé ha garantit un coneixement passiu de gairebé el 100 de la població escolar, no es pot dir el mateix pel que fa a l’ús actiu del català: un percentatge gens menyspreable d’alumnes castellanoparlats acaben primària sense dominar mínimament el català tant oralment com per escrit [5].

A més, en molts llocs de l’àrea metropolitana de Barcelona la immersió no ha tingut continuïtat a la secundària, etapa educativa en què els  alumnes constaten que el català ja no és la llengua vehicular de totes les assignatures, sinó que la tria depèn del professorat. O es podria també recordar la facilitat amb què, dins i fora de l’aula, molts ensenyants canvien a l’espanyol en les seves interaccions amb els alumnes.

La independència: condició necessària

En conclusió, en l’àmbit de la lluita per la llengua es pot afirmar que les propostes  federalitzants [6], que pretenen aconseguir que l’Estat espanyol vetlli per la normalització de les llengües que s’hi parlin, no passen de ser d’idealismes que menyspreen una realitat ben dura i constatable: el projecte polític espanyol és incompatible amb la diversitat lingüística.

Tertium no datur: amb un estats ocupants que malden per destruir-nos econòmicament i culturalment, aconseguir un Estat propi esdevé una condició necessària per normalitzar el català i que esdevingui la llengua de cohesió social. Qualsevol altra via està condemnada directament al fracàs [7].

A. Contell

El passat 20 d’octubre l’organització Euskadi ta Askatasuna (ETA) anunciava “el cessament definitiu de la seva activitat armada”, un anunci que no havia de sorprendre ningú que hagués seguit amb atenció els darrers debats i posicionaments de l’Esquerra Independentista basca. Ans al contrari, la decisió d’ETA cal emmarcar-la sobretot en aquest context.

Tot i això, és evident que hi ha un interès gens amargat des de l’Estat de presentar aquest cessament de l’activitat armada com una derrota d’una estratègia i com una prova de la inutilitat de la lluita armada. Aquesta anàlisi, escampada pels diferents aparells de l’Estat, ha estat assumida, òbviament, per diversos periodistes i/o opinador(e)s [1]. Fins i tot sectors de l’esquerra alternativa espanyola han acceptat algunes de les premisses d’aquest plantejament, com es pot comprovar a l’article “El relato único”, escrit per Miguel  Romero, editor de la revista Viento Sur [2].

El greu problema d’aquesta anàlisi és que menysté alguns fets fonamentals: en primer lloc, la lluita armada és un mitjà de lluita al servei d’uns objectius, no pas una estratègia en si mateixa; en segon lloc, contràriament al que afirmen molt(e)s opinador(e)s, si més no des dels anys 80, ETA no pretenia una victòria militar, que sabia impossible (de fet, des de mitjan decenni dels 90, amb l’actualització i simplificació de l’alternativa KAS, l’organització armada basca va situar el dret dels bascos i les basques a decidir el seu futur com a clau fonamental per resoldre el conflicte entre el País Basc i els estats ocupants); i en tercer lloc, aquesta organització forma part d’un moviment, que malgrat la persecució a què ha estat sotmès, continua existint i està arrelat en el seu poble, tal com es va demostrar a les darreres conteses electorals (municipals i forals i espanyoles).

Precisament, és el conjunt de l’Esquerra Independentista basca la que ha debatut en els darrers anys quins són l’estratègia i els mitjans més adequats per a l’actual conjuntura. Una peça clau en aquest procés de debat va ser l’aprovació en començar el 2010 de la ponència Zutik Euskal Herria [3]. En un context en què la consciència que cal exercir el dret de decidir està força estesa dins les classes populars basques, la lluita armada era més aviat una nosa que un mitjà per acumular forces. De fet, els estats espanyols i francès s’havien aclimatat perfectament a una situació en què només havien d’activar els mecanismes repressius per donar resposta a les reivindicacions de l’independentisme basc. A més, les accions indiscriminades del fonamentalisme islàmic han contribuït a una confusió que fa poc clara la funció política de l'acció armada [4].

Per tant, la decisió d’ETA és una decisió política conscient del l’Esquerra Independentista basca a partir de l'anàlisi de la conjuntura política i de les condicions en què es troba el moviment en general. No es tracta d'una derrota d'una estratègia sinó d'una evolució en els mitjans de lluita, una evolució en què cada forma de lluita ha tingut i tindrà un paper en cada moment concret.

Cal remarcar que el Moviment d’Alliberament Nacional Basc (MANB) ha sabut rectificar una línia d’acció que no els permetia avançar, perquè des de feia uns deu anys, tot el moviment estava supeditat a una pràctica de lluita armada i de guerrilla urbana poc comprensible fins i tot per a una part de la seva base social. Tot plegat portava a l’afebliment del moviment tant des del punt de vista orgànic com pel que fa a l’arrelament social. 

El que acabem de dir ens porta a la qüestió de la utilitat o no de la lluita armada, que no es pot respondre analitzant només els darrers anys, sinó que exigeix tenir en compte tota la història d’ETA i del MANB. I encara diríem més: caldrà esperar que passin uns anys per dur a terme una anàlisi acurada, perquè la lluita armada d’ETA forma part un procés de llarg abast, els resultats del qual encara estan per veure. De tota manera, una perspectiva més àmplia ens permet de constatar ja que aquesta forma de lluita ha servit durant un cert temps per a arribar a la situació actual, caracteritzada per un augment de la consciència independentista que possibilita passar a una altra fase del procés.

Reptes de futur

Desapareguda l’activitat armada d’ETA, el camí del poble basc per decidir el seu futur no serà gens fàcil ni estarà exempt de perills. I ja no diem per construir el socialisme, un altre dels objectius estratègics de l’Esquerra Independentista basca.

La reacció de l’Estat espanyol serà evitar que es posi sobre la taula i es resolgui democràticament el conflicte polític que explica la perduració d’ETA durant 50 anys. Per aconseguir-ho, continuarà recorrent a la seva maquinària repressiva [5] i ideològica, usarà els presos polítics com a ostatges i sobretot intentarà satel·litzar el PNB i els sectors socials que aquest partit representa perquè no assumeixin una estratègia veritablement sobiranista. La mobilització del poble basc i la capacitat de l’Esquerra Independentista basca de generar contradiccions dins el PNB seran fonamentals per saber cap on s’encamina el procés. L’èxit de l’aposta pel Pol Sobiranista es mesurarà en gran part per la seva capacitat d’arrossegar-hi una part de la base del PNB o/i de dividir aquesta formació política.

Una altra qüestió rellevant serà de quina manera s’articularà la direcció política del MANB, una aspecte cabdal en qualsevol procés i moviment polític revolucionari. No és cap secret que, a causa de la seva funció institucional, ETA, que es defineix no pas com una organització militar sinó com una de revolucionària socialista, ha estat en els darrers trenta anys la peça decisiva de la direcció política del MANB. Independentment que ETA es dissolgui o no, no hi ha dubte que la fi de la lluita armada provocarà una  redefinició d’aquesta direcció política.     

L’articulació d’una direcció política socialista és imprescindible, en aquesta nova fase que s’obre, per tres raons: en primer lloc, en un procés en què s’ha apostat per una aliança amb sectors de burgesia (la petita fonamentalment) per assolir la independència cal que el sector més conscient de la classe treballadora en porti les regnes; en segon lloc, el MANB ha de conjurar el perill que l’inevitable accent en la lluita institucional de la nova estratègia de l’independentisme basc acabi en una integració en el sistema d’un moviment que ha estat la força antisistèmica més organitzada del sud d’Europa; i en tercer lloc, encara que el MANB ha posat al capdavant dels seus objectius a curt i mitjà termini aconseguir la sobirania del País Basc, la lluita pel socialisme continua sent un dels seus objectius estratègics, que no es pot deixar per a l’endemà de la independència.

ETA i els Països Catalans

No volem acabar aquest article sense valorar la incidència d’ETA als Països Catalans i sobretot en el nostre moviment d’alliberament nacional.  Sense cap mena de dubte, des que, a mitjan dels anys 80 del segle passat, l’organització armada basca va decidir actuar sistemàticament als Països Catalans, usant sovint la tècnica poc discriminatòria del cotxe bomba, es va convertir en un nou entrebanc del nostre moviment. D’una banda, ETA convertia el nostre país en un territori espanyol més, alhora que negava la territorialitat, com es va poder comprovar amb l’anunci de treva indefinida de les accions a Catalunya però no pas al País Valencià i a les Illes (a partir de l’1 de gener del 2004). D’altra banda, menystenia la dinàmica de l’Esquerra Independentista catalana i el nivell de consciència del nostre poble i duia a terme accions difícilment assumibles per les classes populars catalanes. Algunes d’aquestes accions van destruir en poques hores la tasca pedagògica que havia dut a terme durant anys Terra Lliure. Finalment, no dubtava a fer servir els sectors polítics més aventuristes [6] per reclutar sobretot col·laborador(e)s, cosa que ha generat fins avui mateix una contradicció en el nostre moviment a l’hora de decidir què calia fer amb les persones represaliades per haver-se allistat a ETA.

Seguint aquesta dinàmica marcada per ETA, l’Esquerra Independentista basca ha tingut, tret d’excepcions, fins avui mateix una visió fonamentalment utilitària i a curt termini de les relacions internacionals amb el nostre moviment, que buscaven bàsicament el suport a la seva candidatura europea o la solidaritat contra la repressió. El darrer episodi d’aquesta manera d’abordar les relacions internacionals van ser les passades eleccions europees, en què sota l’aparença d’una candidatura internacionalista es tornava a repetir un model caducat, al servei bàsicament de les necessitats polítiques urgents moviment d’alliberament nacional basc, tot obviant les nostres.  

Creiem que el nou panorama que s’obre ara pot ajudar a unes relacions veritablement solidàries entre diferents moviments d’alliberament al si de l’Estat espanyol, sense supeditació d’uns a les dinàmiques d’altres. En aquest sentit, des de l’MDT treballarem amb aquesta orientació, com de fet ho hem estat fent des dels anys noranta.

Mantenir el fals mite d’Europa com a paradigma de progrés, democràcia i cohesió social resulta a hores d’ara difícil per als portaveus i ideòlegs del sistema. La crisi econòmica i financera (aquella que en el ja llunyà 2008 ens deien que havia de servir per “refundar el capitalisme”) ha acabat posant al descobert el veritable tarannà de la Unió Europea: una mena Quart Reich sota el domini del capital especulatiu.

En qüestió de setmanes hem vist com dos dels màxims responsables del forat comptable a Grècia, consellers de Goldman-Sachs quan aquesta entitat financera va avalar els comptes falsejats pel govern conservador grec i que eren, per tant, còmplices necessaris d’questa estafa, han esdevingut respectivament President del Banc Central Europeu (Mario Draghi) i Primer Ministre italià (Mario Monti), mentre que un altre personatge lligat al BCE i ex-ministre de finances grec quan Grècia va falsejar també els seus comptes per ingressar a l’eurozona (Lucas Papademos) ha estat nomenat Primer Ministre grec.

Així, en lloc de jutjar i condemnar delinqüents econòmics i estafadors de diner públic, la gran i moderna Europa els premia atorgant-los càrrecs de direcció al capdavant de governs estatals i del principal govern econòmic del continent, el BCE... I com ho fa?
Doncs ara ja no cal ni mantenir les formes: ho fa sense eleccions, sense consultes populars, sense qüestionar públicament les polítiques que cal desenvolupar.

Ho fa, en el cas de Grècia, amb un cop d’estat en tota regla que impedeix, de retruc, que el poble grec decideixi democràticament sobre les draconianes mesures antisocials imposades per la metròpoli alemanya i el capital financer, els veritables responsables d’aquesta situació.

Ho fa a Itàlia posant fi per decret a l’esperpèntic govern d’en Berlusconi just abans que aquest caigués enderrocat per la pressió popular, amb l’objectiu de canviar el gestor, sense tocar el sentit de les seves polítiques o, fins i tot, fent-les més regressives en els aspectes socials.

I ho fa i desfarà, en funció dels interessos de la banca i les transnacionals, a tot arreu d’allò que anomenen, i amb raó, la perifèria: aquells estats a qui, segons els acords econòmics que van dur a la construcció primer de la CEE i després de la UE, correspon un paper subsidiari respecte als motors industrials (Alemanya, Holanda, Nord de França), agroalimentaris (França), financers (Alemanya, Luxemburg) i energètics (en un principi amb equilibri Franco-Alemany, però amb un decantament cap al cantó teutó arran dels seus acords amb Rússia).

Europa es va configurant, doncs, com una mena de reedició del Quart Reich que menysprea de manera cada cop més descarada els principis democràtics fins i tot en els aspectes més formals, que serveix exclusivament els interessos de les oligarquies financeres i industrials a costa de l’empobriment i l’exclusió social, que renega de la solidaritat i la cultura com a eines bàsics de convivència i que relega el seu Sud al paper de lloc d’esbarjo de les classes benestants del Nord i d’arreu del planeta i només deixa triar els seus habitants entre l’atur i la precarietat del sector de l’hosteleria.

Ideològicament, aquesta Europa es basteix sobre el feixisme i la xenofòbia: ara ja no només contra els nouvinguts, aquella mà d’obra importada durant anys en condicions cada vegada més precàries per apaivagar l’avarícia dels explotadors locals i a la qual es neguen els més elementals drets de ciutadania, sinó també contra “els ganduls del sud”, aquells que no treballem, o ho fem d’amagatotis, perquè el capital transnacional ha establert els seus centres de decisió i les seves bases industrials i financeres a la Gran Alemanya.

Com a recepta per al descontentament, la mateixa que a la gran crisi del període d’entreguerres: divideix els oprimits perquè es barallin entre ells, manipula la informació, ara amb mil televisions privades que canten a cor la mateixa lletania (com n’estaria Goebbels, de satisfet!), esclafa la dissidència retallant drets polítics i democràtics, assassina nouvinguts (com ja passa a Alemanya, Suècia, Noruega i Dinamarca).

En resum: la socialdemocràcia ha mort! Ha mort perquè el capital ha decidit deixar de revertir ni un bri de les plusvàlues; han decidit que ja no pensen pagar impostos per mantenir una mínima estructura de protecció social i que, aquesta, en tot cas, només té sentit al centre de l’Imperi (Alemanya i voltants), mentre la resta, la perifèria... “és un problema de la Guàrdia Civil”, com deia aquell. A la perifèria cal desmuntar el sistema públic d’educació i de salut, primer per estalviar impostos als rics, i segon i més important, perquè aquests capitalistes puguin fer encara més negoci amb les seves asseguradores i les seves “fundacions educatives”.

Des de la caiguda del bloc de l’Europa Oriental, la socialdemocràcia ha anat esdevenint progressivament inútil al sistema, perquè aquest s’ha envalentit i ha decidit prescindir de mesures preventives, del desenvolupament en els estats tampó de l’anomenat “estat del benestar”. I com històricament havia passat, des que els socialfeixistes alemanys (SPD) van assassinar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, els malanomenats partits socialdemòcrates europeus han estat, després de la guerra freda, els còmplices necessaris (si no protagonistes principals, com en el cas de la desregulació laboral a l’Estat espanyol) del desballestament de la protecció social i l’aplicació de les receptes ultraliberals arreu del continent.
En aquestes circumstàncies, aquells qui, des de la bona fe, havien posat en Europa les seves esperances de trobar un marc democràtic on les catalanes i catalans poguéssim exercir els nostres drets com a poble, potser que comencin a repensar-s’hi.

Només el poble salva el poble, i ara més que mai, la conquesta de la nostra sobirania política i econòmica va estretament lligada a la democratització de l’economia, al desenvolupament d’un model econòmic i social al servei de la majoria, al servei del poble..., just allò que l’Europa del Capital mai no ens permetria!

Xavi Oca

Per si no teníem prou clar al servei de qui ha governat el PSOE,  abans de marxar de la Moncloa ens ho ha volgut tornar a evidenciar, aquest cop, amb una nova regressió  en matèria de relacions laborals.  Ha volgut deixar el poder fent un nou favor als seus amos.

Aquest cop s’han atrevit a fer-ho fins i tot sense el famós diàleg social, que tants cops en “aquesta democràcia espanyola” ha servit de coartada a governs, patronal i sindicats pactistes per atacar els ja migrats drets de les treballadores i treballadors.

Sota el pretext de “preferim un contracte temporal a un aturat”, el Ministre de Treball espanyol justificava l’acord pres en el Consell de Ministres espanyol del passat 26 d’agost, mitjançant el Reial Decret-Llei 10/2011. Entre d’altres mesures, aquest decret elimina el límit existent d’encadenament de contractes temporals i deixa sense validesa l’article 15.5 de l’Estatut dels Treballadors durant els propers dos anys:

“Les persones treballadores que durant un període de 30 mesos haguessin estat contractats durant un termini superior a 24 mesos, (...) pel mateix lloc de treball a la mateixa empresa, mitjançant dos o més contractes temporals (...) adquiriran la condició de treballadors fixos”.

Aquest article de l’Estatut dels Treballadors no ha estat, i així ho han denunciat repetidament els sindicats, una garantia per lluitar contra l’abús i l’ús fraudulent de la contractació mitjançant contractes temporals. Tanmateix, amb la seva supressió es dóna barra lliure a l’empresariat  per tal de contractar treballadores i treballadors indefinidament de manera eventual.

Una altra mesura que conté el Decret-Llei 10/2011 és la modificació per enèsima vegada de l’actual contracte de formació, tot creant-ne un de nou: el Contracte per a la Formació i l’Aprenentatge. En aquest cas ataca una franja d’edat, els i les joves, que ja pateixen estructuralment una xifra elevada de contractes laborals en precari, per no parlar dels alts índex  d’atur (més del 40% als Països Catalans, sense comptar Catalunya Nord ni la Franja).

Aquesta modificació amplia fins als 30 anys l’edat susceptible de ser contractat mitjançant aquest tipus de contracte. Fins ara era l’edat màxima per poder ser contractat sota aquesta modalitat eren 24 anys. Una altra de les novetats d’aquesta modificació és el temps en què un jove pot ser contractat mitjançant el Contracte per a la Formació i l’Aprenentatge, que passarà a 3 anys com a màxim amb un mínim d’un any. Fins ara el límit temporal es movia entre un mínim de sis mesos i un màxim de dos anys.

Aquesta canvi del contracte de formació condemna encara més els i les joves (segons aquest Reial Decret ara s’és jove 6 anys més), fills de la classe treballadora, a viure en precari, hipotecant qualsevol projecte de vida a mitjà i llarg termini.

Aquesta nova reforma significa un pas més cap a la demanda històrica de les patronals espanyoles i catalanes: l’acomiadament lliure i sobretot gratuït. A la pràctica, tot i que de manera encoberta, podríem dir que amb l’eliminació de la limitació d’encadenament de contractes temporals, aquesta demanda de la patronal ja comença a ser una realitat.

Mentre a cada reforma laboral, a cada Decret Llei aprovat per les Corts espanyoles o pels governs espanyols de torn, el conjunt de les classes populars d’aquest país anem perdent drets, anem veient com se’ns pixen a sobre, ens diuen que plou i ens ho creiem, en els millors dels casos, ens ho mirem. Fem la crítica de torn als sindicats espanyols per pactistes, tebis, traïdors i botiflers, i apa, fins a la següent Reforma Laboral.

La vertebració d’un Sindicat Nacional i de Classe ha de ser una prioritat per l’Esquerra Independentista. Hauríem de treballar per tal de convocar una conferència nacional sobre  aquest tema on participés el conjunt de les organitzacions de l’Esquerra Independentista. Una conferència que, tocant de peus a terra, analitzés la realitat sindical del país i la relació de forces existents en el camp sindical i a partir de la qual fóssim capaços i capaces, des del respecte, de triar què és allò que ens serveix, què no ens serveix i quin model sindical volem construir.

Cal treballar per la construcció d’aquest sindicat, un sindicat necessari per a la classe treballadora en el moment històric que vivim i encara més necessari  per a la consecució dels nostres objectius com a moviment polític.

David Soriano

(Comentari del llibre Aturem la crisi d’Arcadi Oliveres [1] i d’aspectes ideològics d’“els indignats”)

Arcadi Oliveres és un líder de Justícia i Pau, i recentment ha estat també un referent reconegut del moviment dels indignats. El llibre que comentem és, doncs, un bon compendi d’aspectes importants de la ideologia d’aquest moviment que s’ha desenvolupat al nostre país al llarg dels darrers mesos.

Des d’un punt de vista general cal reconèixer que el llibre és interessant perquè aporta informacions remarcables sobre escàndols financers i explica les arrels del poder econòmic. En síntesi podem dir que es tracta d’una denúncia de les imperfeccions del sistema, tant de les imperfeccions de tipus polític, com econòmic. Si descrivim l’obra com a centrada en la crítica de les “imperfeccions” és perquè l’orientació general del llibre és el perfeccionament del sistema, ja que en cap moment l’argumentació proposa de sortir globalment del marc del sistema capitalista ni de les estructures polítiques de la democràcia parlamentària més convencional.

Proposa mesures concretes interessants com la nacionalització (parcial) de la banca, la sobirania alimentària, les energies renovables, el consum responsable, l’ocupació de pisos, l’estalvi, el cooperativisme, treballar menys, democratitzar l’economia, uns mitjans de comunicació solvents, el dret a la intimitat, la pràctica de la negociació i l’objecció de consciència. Però tot plegat sense posar en entredit el marc político-econòmic vigent.

L’eix de l’argumentació és el canvi de la consciència (i de la mentalitat) individual. És, per tant, un llibre que pot desvetllar consciències però que no aporta  instruments per a anar més enllà del canvi de mentalitat. El menyspreu per la política és ben explícit fins al punt que l’autor aconsella vivament de no incidir en cap estructura de poder perquè corromp. El poder és concebut com un marc immutable que no demana una lluita específica, sinó que canviarà quan les persones globalment hauran canviat.

En termes generals es tracta, doncs, d’una posició coneguda (i que inspira una part important de l’altermundisme conegut), que ve a ser la de promoure la crítica de les limitacions del capitalisme per tal d’aturar aspectes de la seva pràctica política i econòmica. No es pot dir que siguin negatives les propostes que es fan en tant que iniciatives ètiques individuals i de control democràtic progressiu de diferents aspectes del sistema, però la mancança essencial és que evita d’entrar en el terreny de la confrontació política.

De fet, per als qui mouen els fils d’aquesta mena d’estratègies, es tracta de situar-se en el marc d’una “conflictivitat calculada” pròpia de les ONG, és a dir, en general dels sectors que viuen, en darrera instància, de la subvenció provinent de les estructures administratives oficials. Aquesta tendència a defugir la confrontació es dissimula amb el pretext d’una suposada coherència ideològica rebutjant de ple qualsevol mena de política, però el fet és que es paga amb una greu inoperància en el terreny de les possibilitats de modificació de la correlació de forces al si de la societat.

Importància de la política

El comentari present d’aquest llibre d’Arcadi Oliveres és, doncs, una ocasió oportuna per a reflexionar sobre què és la política en una pràctica revolucionària, és a dir, en una pràctica adreçada al canvi de les estructures polítiques i socials.

A tall de síntesi, podem resumir que anomenem política totes aquelles instàncies i activitats que s’adrecen a modificar les normes i estructures vigents d’organització d’una societat. Es tracta d’un objectiu col·lectiu que va més enllà del canvi de mentalitat individual.

Des d’aquesta perspectiva, una mobilització esdevé un element d’una política només quan té com a objectiu l’organització i l’acumulació de forces de les instàncies socials implicades. Si no té aquesta perspectiva, la mobilització difícilment pot ser considerada un element d’una política revolucionària, sinó que és de fet una expressió més aviat de diferents formes de rebel·lia, que per si mateixes no permeten modificar la correlació de forces fonamental existent.

La política revolucionària demana, a més, tenir un objectiu clar de model de societat a aconseguir, no limitant-se tan sols a la reivindicació dispersa d’algunes propostes de millorament.

També ha de permetre destriar entre amics i enemics al si de la societat, cosa que vol dir, partir d’una anàlisi de classe mínima, poder preveure els interessos que mouen els diferents sectors socials. En aquest sentit, cal afirmar de manera contundent que no hi ha societats sense contradiccions de classe, com sembla deixar entendre el discurs de l’autor que comentem el qual, seguint la inspiració de l’evangelització en la religió catòlica, s’adreça “urbi et orbi”, és a dir, a tota la societat en general, apel·lant únicament a la consciència ètica individual de cadascú.

Una política revolucionària ha d’estar fonamentada, a més, en una lluita ideològica suficient que reforci les propostes de canvi de tal manera que faci possible de disputar l’hegemonia política i social a les propostes del sistema vigent. No n’hi ha prou amb el fet de posar en evidència les injustícies sinó que cal identificar els enemics, i els instruments utilitzats per a la dominació i rebatre’n les argumentacions.

I, finalment, una política revolucionària ha de permetre abordar de manera adequada les diferents conjuntures que es van presentant, tot modificant favorablement la correlació de forces existent. És en aquest camp que tenen sentit les diferents polítiques d’aliances i programes tàctics que ajudin a aquest avanç.

L’apoliticisme dels indignats

Fetes aquestes consideracions generals és possible de remarcar que la mancança principal del moviment dels indignats és la seva escassa assumpció dels eixos analítics i dels instruments de caire polític. El moviment dels indignats és un moviment carregat de raons per a la protesta però que es manté encara en un estadi pre-polític, més com un sentiment reactiu que no pas com una proposta políticament operativa. En aquest aspecte coincideix amb la sensibilitat independentista més massiva, la qual s’ha mantingut també durant molt de temps en l’estadi de sentiment individual amb una escassa projecció política col·lectiva.

El sentiment independentista té, però, a favor seu el caràcter eminentment polític (amb un abast global) del seu objectiu, mentre que el moviment d’indignació social no ha assumit – a causa de la ideologia apolítica de moltes persones que hi participen– la necessitat de la modificació important del marc polític, fet que no li ha permès de copsar concretament la conquesta de la independència com la gran oportunitat de canvi, a curt o a mitjà termini, que realment és.

L’ambigüitat nacional

La indefinició política de la ideologia d’Arcadi Oliveres té com a complement una posició feble en el pla nacional que es reflecteix en una citació reiterada del marc espanyol com a marc d’anàlisi i que es tradueix en un greu apoliticisme a l’hora d’abordar qüestions cabdals, com la independència de la nació catalana, que l’autor considera un objectiu “inútil” (“La   independència d’estat és inútil”). L’explicació no és gaire sòlida ja que argumenta que l’Estat seria poc interessant perquè qui controla el poder no és realment l’Estat. Tot i expressar que està d’acord “amb més sobirania” remarca que “si la independència vol dir el que s’està fent a Espanya, no serveix de res tenir un Estat propi”. Només voldria “un Estat sense exèrcit, solidari amb el tercer mort, sense llei d’estrangeria, amb els bancs sense els privilegis actuals”. L’autor revela que la seva desconfiança ve del fet que a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, en una data sense determinar, la majoria dels enquestats volien una independència amb exèrcit, lleis d’immigració, etc.

A la nostra manera de veure, es tracta d’un raonament ben poc polític, ja que no és el resultat de l’anàlisi d’una realitat al si de la societat catalana sinó de la reacció davant el que pensen unes quantes persones en un moment determinat i amb una significació social més aviat poc representativa. L’independentisme que l’autor observa no el convenç, però mostra desconèixer l’experiència determinant dels anys de lluita de l’Esquerra Independentista i tampoc no fa cap proposta alternativa que estigui més ben enfocada segons les seves anàlisis.

A tall de balanç

En el fons, les propostes del llibre que comentem poden ser percebudes com una prolongació de les posicions socialdemòcrates i socialcristianes, que centren l’acció en l’ètica i en el canvi de mentalitat individual. Aquestes posicions no saben, o no volen saber, que és principalment la confrontació (i no pas l’adoctrinament) allò que fa variar les maneres de pensar i d’actuar dels éssers socials que són les persones, davant el conflicte. En els fets, el que fan les consideracions de tipus moralitzant que hem comentat és anar promovent una mena de “tocs d’atenció” sense cap objectiu polític a l’horitzó, unes activitats que tenen com a únic resultat constatable l’agitació finalment estèril i una certa tranquil·lització de les consciències.

Carles Castellanos

[1] OLIVERES, Arcadi (2011) Aturem la crisi – Les perversions d’un sistema que és possible canviar Barcelona: Angle editorial. L’autor, nascut el 1945, és professor d’Economia Aplicada a la UAB. És president de Justícia i Pau i una persona de referència per al moviment dels indignats de Catalunya. [Justícia i Pau s’autodefineix com a una “ONG que té com a finalitat la promoció i la defensa dels drets humans des d'una òptica cristiana i fidel a la inspiració evangèlica”.]