Tant al sud com sobretot al nord de l’Albera les mobilitzacions de la classe treballadora contra les retallades socials han posat en primer pla la lluita de classes.

Com era previsible i ha passat històricament, el capital s’ha reorganitzat i ha llançat una ofensiva al mateix centre del sistema capitalista per retallar encara més els minsos drets del(e)s treballador(e)s. Es tracta d’aprofitar la crisi per contrarestar la caiguda tendencial de la taxa de guanys. I l’única manera d’aconseguir-ho és augmentant l’explotació, precaritzant encara més les condicions laborals de la classe treballadora.

Per això, en aquest context la socialdemocràcia ha esdevingut definitivament un cadàver polític que no té cap projecte a oferir a les classes populars, perquè el seu projecte és simplement inviable dins el capitalisme. Els somnis de reforma i refundació d’aquest sistema, de què es parlava tant fa només dos anys, són simplement això: somnis. La realitat, la lògica mateixa del capital, fa en aquests moments sigui impossible aquesta reforma, i encara menys des d’una òptica socialdemòcrata.

Això ens aboca a una agudització de la contradicció entre capital i treball de resultats imprevisibles, perquè dependran de la capacitat d’autoorganització de les classes populars.

Violència?

Arran de la vaga general del passat 29 de setembre, els altaveus i corifeus mediàtics de la patronal i els seus representants polítics van posar l’accent sobre la determinades formes i instruments de lluita qualificats de violents. En primer lloc, van focalitzar la seva atenció esbiaixada en els piquets per tal de deslegitimar l’únic instrument de la classe treballadora que pot garantir garantir el dret de vaga. I en segon lloc, aprofitant alguns episodis esporàdics que es van produir a Barcelona el mateix 29 a la tarda, van llançar una campanya de criminalització contra el Moviment del 25, la CGT i determinades pàgines webs..

Pel que fa als piquets, que ningú no s’enganyi: no estem davant d’un suposat debat sobre un determinat instrument de lluita, sinó ras i curt davant una ofensiva ideològica ben orquestrada, que complementa les retallades socials, l’objectiu final de la qual és deixar totalment desarmada la classe treballadora davant els atacs de la patronal. En alguns casos aquesta ofensiva ideològica ha anat més enllà i ha apuntat directament a la legitimitat de les mateixes organitzacions sindicals, fins i tot les subvencionades. Per això la defensa dels piquets ha de ser un objectiu de lluita ideològica prioritari de qualsevol moviment transformador.  

I quant a alguns dels episodis que van ocórrer el 29 a la tarda a Barcelona, tot i denunciar el cinisme i la hipocresia dels corifeus i representants del capital, cal ser-ne crítics, perquè van mostrar la manca d’objectius polítics i organitzatius clars d’alguns sectors de base, que es refien massa sovint de l’espontaneisme en les formes de lluita.

Deures per fer

Tant al sud com al nord de l’Albera l’Esquerra Independentista com l’independentisme en general té una assignatura pendent: la manca de referents sindicals nacionals i de classe. Així, la classe treballadora organitzada del nostre país ho està en la pràctica totalitat en sindicats espanyols o francesos, que són els que, mal que ens pesi, tenen capacitat de mobilitzar-la i, per tant, d’organitzar una vaga general.

Aquesta hauria de ser una constatació, un bany de realitat, de la qual hauria de partir qualsevol proposta d’acció en aquests àmbit. Així, malgrat que el passat 29 de setembre hi va haver embrions d’autoorganització popular al sud de l’Albera, sobretot en la difusió prèvia de la vaga i en l’organització de piquets, no serveixen de res falsos miratges: qui va aturar el sector productiu (els polígons, per exemples) van ser el sindicats espanyols, ja fossin els subvencionats com els més o menys combatius. I per tant, sobren els discursos en certs moments grandiloqüents com els del Moviment del 25, que pot ser útil sempre que parteixi de la realitat i tingui tant uns objectius clars i factibles com un mínim d’organització. O dit altrament, no es pot pretendre organitzar una vaga general sense una forta presència sindical al sector productiu i distributiu de l’economia.

Per tant, el repte és aconseguir que en els propers anys la classe treballadora s’organitzi en un sindicat nacional i de classe, que hauria òbviament superar els nefastos models que suposen a hores d’ara CCOO i UGT. La mateixa existència d'un sindicalisme nacional i de classe fort corregiria aquestes derives claudicants dels sindicats subvencionats, tal com passa a Euskal Herria o Galiza.

La vaga del 29 de setembre va mostrar, a més, amb tota la seva cruesa no només la manca d’un sindicat implantat entre la classe treballadora sinó també, com a efecte d’aquesta situació, que el conjunt del moviment no té una política d’aliances clara i definida en aquest àmbit.

Comptat i debatut, la situació d’empantanegament actual pot ser superada amb voluntat política: el  debat sobre l’acció sindical al si i entre les organitzacions de l'Esquerra Independentista ja no pot esperar. O potser continuarem deixant que altres ens convoquin les vagues per anar a remolc dels que ens han venut durant anys?

Joana Gorina

«Dominar la Història, promoure dirigents i quadres, anar a poc a poc; això és el que ens convindria». A la pàgina 27 de Notícia de Catalunya, Jaume Vicens Vives resumeix així la seva proposta a la burgesia catalana. Enguany s’han commemorat els 50 anys de la mort de l’historiador i s’han organitzat exposicions, conferències i fins i tot un documental. La seva connivència amb el franquisme ha estat més o menys abordada en aquestes aproximacions. Tanmateix, aquest article no vol centrar-se en la biografia de Vicens i el seu camaleonisme polític (en afortunada expressió d’Eva Serra), sinó en les línies mestres del seu pensament que, a parer nostre, han marcat una determinada manera d’analitzar la història i la societat catalanes força estesa en els darrers cinquanta anys. Per això ens centrarem en l’obra Notícia de Catalunya, la més assagística i que, per tant, deixa entreveure més clarament la ideologia del seu autor. Totes les cites, si no s’indica el contrari, provenen de la segona edició d’aquest llibre (1960).

Una burgesia dependent

Que Vicens escrivia amb la intenció d’orientar el projecte històric de la burgesia no és cap secret. «No hi ha cultura possible sense una minoria selecta que en constitueixi l’ossada; no hi ha política possible sense un grup que l’hagi concebuda i que la realitzi. [...] Una minoria creadora s’adscriu, necessàriament, a una classe social determinada. [...] la classe novadora intenta d’atreure als mites que crea –polítics, socials, artístics- les altres classes» (p.61). Aquesta cita emmarca el sentit de l’obra de Vicens com a intel·lectual orgànic, també demostrat per la seva participació com a ideòleg en la fundació del Círculo de Economía (llavors una associació de joves empresaris catalans).

Ara bé, la burgesia catalana, que Vicens volia emprenedora i socialment rectora, patia una sèrie de febleses estructurals. És cert que, per una banda, era una classe forta, en la mesura que el franquisme havia restablert un ordre en el qual el domini burgès era difícilment impugnable per una classe obrera derrotada i perseguida. Però per l’altra, era una classe econòmicament dependent i políticament anul·lada.

La dependència econòmica derivava de la seva incapacitat financera, que no havia remuntat d’ençà de la fallida del Banc de Barcelona (1920). Però també derivava de la situació posterior a 1939. El franquisme havia situat l’economia sota el control de l’aparell polític feixista, en el qual predominaven els militars de carrera i els falangistes. Als Països Catalans, molts d’aquests nous amos havien estat directament trasplantats des de terres espanyoles, cosa que donava a les institucions franquistes un perfil de veritable govern d’ocupació. Només a partir de l’entrada dels tecnòcrates de l’Opus, la burgesia guanyaria pes “polític” dins l’estructura del règim.

Aquest control estatal sobre l’economia també s’expressava en la creació de grans empreses monopolístiques, al capdavant de les quals el règim situava personatges que poques vegades procedien de la burgesia catalana. Una excepció seria Miquel Mateu, alcalde de Barcelona de 1939 a 1945, president de la Caixa de Pensions de 1939 a 1972 y del Fomento del Trabajo Nacional entre 1952 i 1973. En aquest cas, però, la integració en el poder franquista d’aquest empresari metal·lúrgic té a veure amb un altre dels nuclis de l’aparell feixista: l’Església catòlica, perquè el personatge en qüestió era nebot d’Enrique Pla Deniel, un dels bisbes preferits de Franco.

Deixant de banda, doncs, el sector més ben incrustat en el règim feixista, els altres sectors burgesos (com el cotoner o l’immobiliari, que va créixer a redós de l’especulació desenfrenada dels anys del desarrollismo) hi mantenien relacions de conveniència pràctica.

El règim no deixava espai per a una articulació política autònoma de la burgesia, que en aquells anys es dedicà majoritàriament a fer negoci sense més. L’estraperlisme i l’enriquiment eren les divises del gruix dels sectors burgesos. En aquest context s’alça la proposta de Vicens, que dirigeix a una burgesia que vol que encapçali el creixement econòmic (basat en la indústria) i que recobri el protagonisme social i polític, deixant enrere les actituds individualistes. Som davant del mite dels capitans d’indústria, al qual Vicens donava un rerefons històric que remuntava al segle XVIII.

Però ja hem vist que les febleses estructurals eren massa fortes perquè la burgesia pogués capgirar la situació tota sola. D’altra banda, el full de ruta que Vicens va escriure per a aquesta burgesia tenia una sèrie de mancances que veurem a continuació.

Vicens i la lluita de classes

En el moment d’escriure la seva obra, en ple franquisme, a Vicens li convé atenuar el protagonisme històric dels conflictes socials. Si allò que volia era un estímul de la indústria (de la qual el feixisme espanyol sempre havia recelat), calia deslliurar aquesta activitat econòmica de connotacions conflictives. Així, en la conferència inaugural del Círculo de Economía, Vicens afirmava el següent: «uno se da cuenta de que la lucha no existe entre el sector empresario y el sector obrero, y si esa lucha existe lo es en el plan de un “coloquio” –a veces un poco violento- pero de todas maneras un coloquio ya que se desarrolla en el mismo tapete en que se van a jugar las cartas de la producción. El obrero no intenta ni destruir la fábrica ni tampoco intenta subvertir de una manera radical el proceso de producción». Vicens situava la base dels conflictes socials en una mena d’escalafó inferior a la classe obrera: els “miserables”, la “patuleia”, aquells sectors socials immigrats del camp i desarrelats a la ciutat.

El valor d’aquesta “pau social” també era extensible al camp. Sobre el Decret de Nova Planta, Vicens afirmava que «féu de la pagesia un element social exclusivament productiu, no decisivament lligat –amb tots els riscs que això comportava- a les vicissituds històriques col·lectives» (p.35). Per tant, els moviments de revolta camperola precedents eren valorats negativament. Així, respecte a la guerra civil catalana (1462-1472) afirmava que «l’exemple de l’alçament [de l’oligarquia contra el rei] resultà funest, perquè ensenyà a la gent del poble el recurs a viaranys altres que els legals per a assolir la realització d’un programa» (p.154). I respecte els segles XVI i XVII lamentava el fet que «el poble acabà admirant el nom dels grans bandolers i, sobretot, s’acostumà a menysprear la llei» (p.157).

La lluita de classes, doncs, no és la contraposició d’interessos polítics i socials fruit de la naturalesa conflictiva de les societats, sinó que l’entén com un problema entre una dinàmica d’ordre i evolució pacífica, per una banda, i les dinàmiques de ruptura i “fora de la llei” per l’altra.

L’altra cara d’aquesta prevenció envers el conflicte social era la confiança que Vicens dipositava en les virtuts de l’ascensor social. Sobre el moviment obrer destacava el següent: «Els obrers catalans, abans de la immigració en massa dels meridionals peninsulars, potser pensaren més en la possibilitat d’assolir un millorament econòmic a través de llur esforç individual que de llur envestida col·lectiva contra la societat dels industrials i burgesos» (p.53). El relat de Vicens arremetia contra allò que anomenava «la mística revolucionària», amb la qual identificava des de les bullangues fins a l’anarquisme. Tanmateix, cal tenir en compte que l’ascensor social no deixa de ser, sovint, una idealització. En paraules de Pierre Vilar, «qualsevol afirmació sobre mobilitat social és vàlida tan sols en la mesura que es justifica estadísticament» [1].

I prenent un cas concret i contemporani de Vicens, com és la Barcelona dels anys trenta, Xavier Díez ens parla d’un món obrer «precari, diferenciat i blindat» [2]. Una societat en la qual, amb prou feines, existia la classe mitjana, amb una classe obrera que mantenia grans diferències entre qualificats i no qualificats, sense mecanismes d’ascensió social, sotmesa a llargs períodes d’atur i sense protecció social. En definitiva, unes condicions de vida i treball molt dures, que van ser el marc de fons de l’enfrontament de classes a la Catalunya contemporània.

Ha plogut molt d’ençà de les primeres aproximacions a la història del moviment obrer i camperol. Sobre la qüestió agrària s’ha aprofundit en el coneixement de la conflictivitat que va existir al llarg dels segles XIX i principis del XX, amb el sindicalisme rabassaire com a culminació d’aquest procés. També sobre la classe obrera industrial, el sindicalisme i l’anarquisme han aparegut noves lectures, com hem vist. Tanmateix, si bé alguns errors de Vicens poden atribuir-se a l’estat incipient de la recerca en aquell moment sobre aquestes qüestions (que, cal no oblidar-ho, també era conseqüència de la destrucció de la universitat catalana a mans del franquisme), aquí ens interessa assenyalar el prejudici intel·lectual i les coordenades ideològiques sobre les quals bastí un paradigma que ha estat molt influent entre la intel·lectualitat catalana dels darrers cinquanta anys.

Vicens i la dominació nacional

La manera com Vicens “salvava” els conflictes socials en la història, també la feia extensible a l’anàlisi de la realitat nacional catalana. En aquest cas, el concepte que prendrà força serà el pactisme, que Vicens identificarà com una manera d’entendre la política pròpia dels catalans. Joan Fuster ja va objectar que si bé trobem l’actitud pactista en la història dels Països Catalans, aquesta no és ni més ni menys present que en la història d’altres societats. I, sobretot, que els catalans i les catalanes «No hem estat especialment pactistes, si no fou per obligació: l’obligació del vençut, que espera no ser-ho del tot, és el pacte» [3].

Per a Vicens, el pacte era un mecanisme polític intern i també el principi que regulava les relacions entre Catalunya i Espanya. En conseqüencia, jutjava especialment negatius aquells episodis de la nostra història en els quals s’havia imposat una opció rupturista envers el poder espanyol. En el cas de la Revolució de 1640, carregava contra Pau Claris i les institucions del moment. Qualificava com a «esforç col·lectiu» allò que la Monarquia Hispànica demanava a Catalunya, i per tant criticava els plantejaments revolucionaris, que entenia arcaïtzants, mancats de programa i basats en la defensa d’uns privilegis oligàrquics.

El principal deixeble de Vicens pel que fa aquesta interpretació de 1640 va ser l’anglès John H. Elliott. Avui dia també s’ha avançat en el coneixement d’aquell episodi, i podem fer-ne una valoració ben diferent. Com diu l’historiador Antoni Simon: «Si bé és cert que les constitucions de Catalunya podien ser un instrument de salvaguarda de determinats interessos particulars o estamentals, també ho és que dites constitucions defensaven molts interessos de tipus general o comunitari, els quals sovint eren trepitjats per mateixos oficials reials que combatien els senyors-bandolers» [4].

En el context de l’allotjament de tropes hispàniques (que participaven en guerres del tot alienes als interessos catalans) en terres catalanes, cal tenir en compte que aquella classe dirigent barcelonina es feu solidària del rerepaís, perquè si bé la Ciutat Comtal estava exempta d’un problema que afectava determinades comarques frontereres, els greuges que això ocasionava a una part del país van ser un dels motius que van portar a la ruptura de 1640.

En general, les topades entre Catalunya i Espanya eren jutjades per Vicens com una incomprensió mútua. Per part dels catalans, era una incomprensió envers els mecanismes de poder i l’Estat, començant pels inicis de l’Edat Moderna, en els quals «La prohomia catalana, com altres minories del patriciat urbà, no comprengué l’Estat del Renaixement», valoració en la qual Vicens aprofundia afegint que «hem pagat a alt preu aquest anacronisme polític, orientat d’una banda a menysprear l’Estat i d’altra banda a burxar-lo contínuament amb les nostres crítiques, sense intentar una tasca d’infiltració pregona en els seus llocs de comandament» (p.65).

La trampa del raonament de Vicens es troba en la identificació entre el poder espanyol i el Poder polític en general, entre l’Estat espanyol i l’Estat en general. Avui dia sabem que la relació històrica dels Països Catalans amb Espanya es basa en termes de dominació. Els historiadors han caracteritzat la veritable naturalesa de les dues guerres d’ocupació i la repressió sistematitzada (1714 i 1939), i s’ha anat perfilant la històrica dependència de l’Estat espanyol cap als recursos econòmics catalans, que avui dibuixa nítidament el mapa de l’espoli fiscal.

Des d’una altra perspectiva historiogràfica, allò que cal estudiar és l’hostilitat del poder espanyol contra la formació social catalana, la seva acció desmembradora i les bases d’una dominació secular, contra la qual s’han oposat successius moviments populars i polítics. Aquest havia estat un dels propòsits de la historiografia republicana (Rovira i Virgili, Ferran Soldevila), que veié estroncada la seva evolució el 1939. Però Vicens desconfiava d’aquella línia historiogràfica perquè s’oposava, en general, al republicanisme català. Ell mateix jutjava així el període: «[El] fenomen de degradació del sentit de la responsabilitat del Poder es féu sobretot remarcar durant el període que comença el 1931» (p.148).

L’independentisme contra el paradigma vicensià

A grans trets hem vist com Vicens Vives practicava un menyspreu cap a les actituds polítiques revolucionàries i/o sobiranistes en els moments clau de 1640, 1705-1714, 1868-1873, 1931, 1934 o 1936. Les podia valorar com a inútils, però nosaltres, des de la nostra òptica valorem que, malgrat alguns errors, contenien la clau de la llibertat.

Sobre els conflictes que travessen la història dels Països Catalans, Vicens va oferir alguns raonaments per a comprendre’ls, però mai va explicar la base de les revolucions i ruptures, és a dir, el conflicte entre interessos materials, de manera que tot quedava reduït a un xoc entre mentalitats o actituds.

Si el paradigma vicensià es recolzava en la burgesia catalana (tot i que ja hem vist les mancances d’aquesta classe), l’incipient independentisme sorgia de les classes populars i dels sectors derrotats el 1939. En paraules d’Eva Serra: «L’independentisme era molt fràgil. La seva fragilitat requeia fonamentalment en l’existència d’una burgesia regionalista forta que sociològicament havia acceptat el franquisme, si bé potser no políticament, o potser va ser el franquisme qui no els va voler. Sigui com sigui, el fet és que la burgesia regional ja es trobava prou còmoda dins l’estat espanyol, o potser, millor dit, pel seu caràcter conservador preferia qualsevol opció estatalista espanyola abans que el capgirament social que forçosament hauria de provocar una opció independentista» [5].

Vicens va promoure una sèrie de mites per a una interpretació burgesa de la història: l’Estat modern, el pactisme, la burgesia emprenedora, el seny o l’ascensor social. A la pràctica, va assumir el paper d’home d’Estat (espanyol), que va exercir des de la perspectiva intel·lectual allò que Josep Tarradellas representaria políticament: calia acceptar els termes de la derrota infringida pel franquisme, i calia pactar amb aquells que tenien la paella pel mànec. Sota aquests paràmetres es va perpetrar la Transició al nostre país.

Escapa d’aquest article jutjar si aquest mestratge ha servit per edificar una classe dirigent gaire diferent a la d’arreu d’Europa. A dia d’avui, la crisi econòmica (amb la particularitat catalana de la bombolla immobiliària) i els límits de l’autonomisme ens ofereixen molts elements per dubtar, si més no, de la capacitat d’aquesta classe dirigent per encapçalar un «redreçament nacional», com agradava dir a Vicens.

Però, pel que a fa l’independentisme, li convé recuperar una tradició historiogràfica feble que el franquisme va voler eliminar, la dels historiadors republicans i populars. Convé recuperar la història que lliga les llibertats constitucionals amb la cultura política republicana federal, la història de la “llibertat a cops de falç”, la de l’associacionisme obrer llibertari, la de les col·lectivitzacions, el maquis i la lluita antifranquista que, a través del fil roig de la història, lliga amb la lluita independentista actual.

Albert Botran

[1] P. Vilar: Iniciación al vocabulario del análisis histórico (1980), p. 211

En els últims mesos, el debat sobre la pertinència de canviar el codi de la Família per a afavorir el sistema de la guàrdia i custòdia compartida dels fills/es després de la separació o divorci està prenent volada, tant al nostre país com a nivell de l’Estat espanyol [1].

Així, després de tres anys de debat, el Parlament català va aprovar el passat 12 de juliol la reforma del llibre segon relatiu a la persona i la família del Codi civil català, que tendirà a afavorir aquest model tot i que no el generalitzarà com a sistema preferent. Sí que ho serà a Aragó, ja que la nova “Llei d’igualtat en les relacions familiars davant la ruptura entre els pares” estableix la custòdia compartida preceptiva. Aquesta reforma, que només el seu nom ja mereixeria una anàlisi crítica, fou adoptada pel seu parlament el passat mes de maig a proposta del grup de pares separats “Padres Aragoneses en Acción”, a través del grup parlamentari PAR (Partido Aragonés).

Els legisladors/es diuen que volen garantir així la “igualtat” entre pares i mares en l’exercici de la responsabilitat envers els/les fills/es. La pregunta que sembla que ens hem de fer és si aquestes reformes del Dret de Família permetran una repartició del treball de cura més equilibrada entre pares i mares. Algunes investigacions ho posen en dubte i entreveuen una dificultat “d’improvisar una coresponsabilitat” en el moment del divorci o la separació si un repartiment real de les tasques en el si de la parella no l’havia permès abans, i doncs “una posada en igualtat artificial de pares biològics desigualment investits en l’activitat de cura dels fills” [2].

Davant l'important augment de les ruptures conjugals, aquests dispositius legals promulgats recentment redefineixen les relacions entre els progenitors i els/les fills/es després d'una separació o d'un divorci, especialment amb la figura paterna. Investigadores com la francesa Irène Théry [3] apunten en aquest sentit que el “principi d’indissolubilitat” dels lligams ha passat de la parella a la filiació. Però més enllà de les relacions de filiació, aquestes reformes jurídiques afecten també les relacions entre els ex-esposos, relacions marcades en alguns casos pel control i la violència de masclista.

Com diu Miguel Lorente [4], “el problema no està en el concepte [de la custòdia compartida], sinó en com s’aplica i com es materialitza a la pràctica”. La majoria de grups feministes defensen la custòdia responsable i lluiten contra la custòdia compartida com a nou dogma, és a dir, quan aquesta és automàtica o acordada per un  jutge/essa en separació o divorci contenciós instat per una de les parts, és a dir, sense l’acord dels DOS progenitors. Són en canvi les associacions de pares separats (que s’engloben dins del que es coneix com a “moviment masculinista” [5] en els països francòfons, o “neomasclistes” aquí) les més reaccionàries i contràries a la igualtat de gènere, les que enarboren la bandera de la custòdia compartida. Almenys ens hauríem de preguntar el perquè.

Segons la sociòloga anglesa Carol Smart [6] hi ha hagut un aparent creixement del conflicte entre pares i mares sobre el tema de la custòdia dels fills a causa de la influència de les associacions de pares separats, que han configurat el problema com a un conflicte de gènere. La mediatització d’aquests grups (numèricament febles, però molt activistes) i de les seves reivindicacions és important al nostre país, així com a França, Anglaterra o Alemanya. Les seves demandes o idees principals són la defensa de la custòdia compartida en tots els casos de separació o divorci; la negació de la violència de gènere (considerada una veritable “victimologia femenina”), en molts casos la defensa de la Teoria de les falses acusacions d'agressió sexual i del Síndrome d'Alienació Parental (SAP). La manera com aquest moviment ha configurat el debat, autoproclamant-se víctimes d’un sistema judicial discriminatori i més generalment d’un moviment feminista “que ha anat massa lluny”, fa que la lluita pels fills hagi esdevingut un dels seus leit motivs principals. Alguns autors [7] denuncien aquesta conceptualització dels fills com a possessions i la deriva que s’ha produït entre drets dels infants i drets als infants, termes que els masculinistes utilitzen indistintament.

El conflicte sobre la custòdia és redueix a un percentatge mínim de casos: la majoria de les parelles es posen d'acord, ja que l'assignació dels fills/es a les mares es fa més aviat per consens que no pas per discriminació sistemàtica dels pares. Quan els pares demanen la custòdia, en la majoria dels casos l'obtenen, o com diu la sociòloga Denyse Côté (2002), [8] respecte a la realitat del Quebec: “en el 95% dels casos, els jutges no fan altra cosa que ratificar els acords de guàrdia i custòdia negociats pels dos progenitors [...] És fals pensar que tots els pares volen cuidar quotidianament dels seus fills/es”. Côté fa anys que estudia aquesta qüestió, i ens alerta que “la custòdia compartida no garantitza la igualtat de responsabilitats pels progenitors. Els rols de gènere no desapareixen per art de màgia. La custòdia compartida no fa que els pares siguin competents de cop i volta. Pot portar a un nou equilibri, però no es pot improvisar si les responsabilitats no eren compartides abans de la ruptura. Al contrari, la custòdia compartida utilitzada com una arma pot desencadenar noves relacions de poder”.

És dubtós, doncs, pensar que imposar la custòdia a un pare que no vol exercir com a tal serà quelcom que vagi en el sentit de “l’interès dels menors”.

Però resulta si més no curiós com l’aparició del nou paradigma de la coresponsabilitat parental està sent impulsat a través de la qüestió de la custòdia després de la separació, ja que el mateix ideal durant la unió de la parella és rarament posat sobre la taula, tot i ser una reivindicació feminista històrica. Totes les estadístiques sobre els usos del temps demostren la desigualtat persistent quant a la repartició del treball domèstic i familiar entre homes i dones. Per què no parlem, per exemple, de la necessitat que existeixin permisos de paternitat de naixement i adopció intransferibles, iguals i obligatoris? [9]

Les associacions de pares separats, en les quals hi ha un bon nombre de pares violents, troben en la demanda de la guàrdia i custòdia compartida una manera de continuar assetjant i controlant a les seves ex-companyes. Malgrat el recent marc legal contra la violència de gènere (Llei 5/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista, o a nivell de l’Estat espanyol la Llei Orgànica 1/2004 de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, que va comportar una important reforma del codi penal), la majoria de dones no accedeixen als drets i recursos previstos per aquestes lleis, que en primer lloc cal dir que són molt pocs. No hi accedeixen perquè la majoria de dones que pateixen relacions de parella marcades per la violència no la denuncien (i la denúncia és la premissa per accedir als drets).

Però més enllà dels greus problemes que aquest model significa en les relacions de violència masclista, caldria parlar de la diferència entre la custòdia i el treball quotidià de cura dels infants. Algunes experiències dels EUA, com la presumpció de custòdia compartida a l’estat de Califòrnia (EUA) aprovada el 1979 per tal d’incitar que els pares s’impliquessin més en la cura dels fills/es després de la separació, va fracassar i a la dècada dels 1980 es va tornar al model de presumpció de custòdia per a la mare, ja que eren elles les continuaven assumint gairebé soles tot el treball (Côté, 2002).

Finalment, altres recerques alerten fins i tot que la preferència automàtica per la custòdia compartida seria un qüestionament del mateix dret a divorciar-se! Als estats dels EUA on hi ha taxes de custòdia compartida molt elevades la taxa de divorci i separació és quatre vegades més baixa. [10] Perquè la custòdia compartida fa molt més difícil mudar-se a un altre lloc (barri, poble o ciutat) ja que qualsevol canvi necessita l’autorització de l’ex-parella. Perquè és un sistema en què el manteniment de l’habitatge i l’existència d’una pensió alimentària o compensatòria per a les criatures o les mares que han deixat de treballar remuneradament per a ocupar-se dels fills/es és molt més improbable. Igualment les mares víctimes de violència masclista tenen més dificultats per a escapar-ne a causa que si denuncien són titllades de “voler casa i fills”, o de manipular-los (només cal veure com s’està desenvolupant l’anomenat “Síndrome d’Alienació Parental”).

Com assenyala la sociòloga italiana Tamar Pitch (2003) [11], existeixen múltiples conseqüències del “canvi jurídic i jurisprudencial en sentit igualitari (gender neutral) que s’ha produït en les relacions entre els sexes en l’àmbit familiar [...] sobretot quan el matrimoni es desfà”. Com destaca l’autora, els tres principals efectes serien l’empobriment de les dones, la tendència al retorn del control patern sobre els fills i les ex-esposes i, finalment, l’afebliment de la figura materna.

La lluita dels pares per a obtenir la custòdia dels fills/es, quan aquesta és contra la mare, és la concreció del que Carol Smart i Selma Sevenhuijsen (1989) anomenen la reconstrucció del patriarcat. [12] Tenim per davant importants decisions de societat a plantejar-nos.

GLÒRIA CASAS VILA
Sociòloga, investigadora del grup Antígona (Facultat de Dret-UAB)

La utopia del periodisme independent

És ben sabut per tothom que les corporacions de radiotelevisió públiques són dirigides per càrrecs de confiança escollits pels polítics de torn, així com que els mitjans de comunicació privats –diaris, revistes, televisions, ràdios o espais digitals– estan formades per persones que, per més independents que es proclamin, en tot cas, no són de pedra, tant en el sentit que tenen una determinada sensibilitat política i, per tant, ideològica, com pel fet que sovint obeeixen als interessos de certes forces polítiques i poders econòmics. 

Ningú creurà haver descobert la sopa d’all si afirma que l’ABC i La Razón són capçaleres espanyolistes i conservadores, o que l’Avui i el Punt són diaris catalanistes. De fet, segurament no ens equivocaríem si afirméssim que des de la gran corporació mediàtica fins al mitjà de comunicació més insignificant, en tots els casos podríem endevinar, sí bé en una mesura diferent, la inclinació política-ideològica i el posicionament que pren la redacció envers un determinat conflicte del qual ens informa. És més, podríem posar seriosament en dubte la possibilitat que algun dia existeixi un sol mitjà de comunicació que tendeixi infinitament cap a la independència informativa real.

Perquè la subjectivitat d’un mitjà de comunicació no només cal cercar-la a l’editorial, als tertulians o articulistes habituals, o a les opinions de l’audiència, sinó que hi ha altres elements més o menys subtils que hem de tenir en compte a l’hora de constatar l’opinió que s’expressa al rerefons d’una notícia pretesament objectiva:

1. El llibre d’estil reflectit en la terminologia utilitzada en la redacció d’un article o notícia ens pot donar valuoses pistes sobre la tendència política-ideològica d’un mitjà. Conceptes com “terroristes”, “radicals”, “antisistema” en són un bon exemple: l’ús d’un llenguatge pejoratiu en referir-se a una de les parts d’un conflicte reflecteix de forma molt eloqüent cap a quin bàndol es pren partit.
2. L’organització de la informació també és molt significativa, ja que aporta la visió del món d’un determinat mitjà o l’àmbit territorial en el qual s’emmarca: no és el mateix ubicar les notícies d’àmbit català i espanyol en una mateixa secció, que separar-les en dues seccions diferenciades, com podrien ser “Països Catalans” i “Internacional”.
3. Donar rellevància a unes notícies o posicionaments en detriment d’unes altres, o directament no fer-ne ressò (el conegut silenci mediàtic), és un altre element que permet identificar un mitjà amb una determinada tendència político-ideològica. Malgrat que això també ho podem atribuir al sensacionalisme mediàtic, els criteris periodístics queden sotmesos un cop més als polítics, com ara a les cròniques de les manifestacions, on molt sovin tant sols es parla dels incidents que hagin pogut succeir-hi, obviant el missatge reivindicatiu o de denúncia que l’encapçalava.

Els mitjans de comunicació com a mercat lliure

Havent vist que els mitjans de comunicació no només es limiten a transmetre’ns una determinada informació, sinó que a més hi posen cullerada a través de diversos mecanismes, podríem concloure que la seva funció no es restringeix a l’àmbit informatiu, sinó que també té un objectiu de difusió político-ideològica.

Des del punt de vista del liberalisme, que sempre juga entre la ingenuïtat i la hipocresia, se’ns diria que els mitjans de comunicació són lliures d’expressar la informació des de la perspectiva que els plagui, segons la seva visió del món i en funció d’uns principis ètics (en altres paraules, a fer una lectura ideològica dels fets). De la mateixa manera, el públic (els clients) té dret a beure de la font d’informació que prefereixi, imposant-se així la sacrosanta lliure competència de mercat, en l’exercici de la plena llibertat individual.

Pel fet de ser liberal, aquest argument és el que formaria part del “sentit comú”, és a dir, el que comparteix la major part de la societat. Perquè, tot i que molts estaran d’acord a criticar l’arbitrarietat dels mitjans de comunicació, encara molts més assumiran el raonament individualista i relativista que proposa el liberalisme, com a ideologia hegemònica.

Per aquest mateix motiu, ni tant sols entre els crítics envers la manca o inexistència d’una veritable font d’informació independent, gairebé ningú dubtarà que al nostre país impera la llibertat de premsa: per més manipulada i poc rigorosa que sigui, aquesta és la concepció que impregna tots els drets en matèria de llibertat al nostre país, producte d’una cultura política que seria una barreja de cinisme envers el sistema i d’estoïcisme contemplatiu respecte al canvi. És a dir, la noció que vivim en el millor dels móns possibles i que malgrat que estigui molt lluny de la perfecció, tampoc es pot fer res per canviar-lo.

Ara bé, hi ha dues qüestions que fan trontollar l’argumentació liberal, des del mateix punt de vista de la llibertat individual:

• No és cert que el “mercat mediàtic” reculli tot el ventall de punts de vista d’una mateixa informació, de manera que hom pugui contrastar les fonts, com hem dit, assumint la subjectivitat dels mitjans com un fet, el qual ens podria permetre extreure, com a mínim, una mena de mitjana aritmètica entre les diferents versions dels fets o fer valer el nostre sentit crític per extreure’n les nostres pròpies conclusions.

Pel contra, totes les fonts d’informació, amb les seves variacions minerals i químiques, provenen de la mateixa deu: del liberalisme, com a ideologia hegemònica. Tota la resta, no deixen de ser mitjans coneguts com a “alternatius”, en tots els casos minoritaris i, per tant, d’un abast molt més restringit.

És cert que el liberal més atrevit ens podria acceptar part de raó en aquesta crítica i al·legar que els principals mitjans de comunicació representen, en tot cas, la versió político-ideològica que comprèn la major part de la societat, amb un cert paral·lelisme (en el cas dels mitjans públics, pràcticament absolut) amb l’arc parlamentari. Per aquest motiu, la resta de mitjans de comunicació són minoritaris, ja que representen el punt de vista d’una minoria de la població.

Prenent en consideració aquest raonament, la idea de llibertat de premsa en un mercat mediàtic basat en els principis de la lliure competència queda arraconada per la funció que a la pràctica exerceixen els mitjans de comunicació com a eina (o arma) al servei dels poders instaurats, explicant la “versió dels fets” que afavoreix la reproducció de les estructures polítiques, socials i econòmiques establertes.

• No és cert que els mitjans de comunicació estiguin sotmesos als criteris del lliure mercat, ja que els poders instaurats imposen límits a la llibertat d’expressió. Per tant, encara que acceptéssim la idea que el “mercat mediàtic” es constitueix en la mesura que els individus expressen lliurement la seva visió del món a través dels mitjans de comunicació i que, els que són de masses i els que són minoritaris, ho són en funció de la demanda dels consumidors d’informació respecte a unes fonts i en detriment d’unes altres, fins i tot així, hauríem de qüestionar el veritablement lliure exercici de la llibertat de premsa.

Perquè quan el Govern del País Valencià decideix tancar els repetidors de TV3, això respon a una aferrissada campanya espanyolitzadora del sud del país, davant de la passivitat de l’Estat espanyol envers aquesta clara vulneració de la llibertat de premsa. En principi, des del punt de vista del lliure mercat, si realment els valencians i valencianes no compartissin la perspectiva territorial que, en més o menys mesura es plasma a la televisió pública catalana, simplement hi hauria una audiència molt reduïda i esdevindria un mitjà de comunicació minoritari.

Així mateix, una llei que prohibeix partits polítics no hauria d’implicar el tancament d’un diari com l’Egunkaria ni la persecució de periodistes per la seva opinió envers el conflicte polític basc. De la mateixa manera, tampoc es censuraria al més pur estil franquista la portada còmica de El Jueves, on apareixien fornicant el Príncep d’Astúries i la seva esposa de sang vermella.

Per tant, veiem com, no només no podem parlar d’un “mercat mediàtic” en sentit general, sinó que tampoc es pot qualificar de lliure competència la relació entre els mitjans de comunicació de masses, ja que els tres exemples que hem exposat no corresponen precisament a mitjans minoritaris o alternatius: TV3, una televisió pública de masses; l’Egunkaria, el diari en llengua basca de més tirada; el Jueves, una revista còmica arxiconeguda arreu de l’Estat espanyol.

En canvi, veiem com altres mitjans de comunicació sí que poden gaudir lliurement d’una il·limitada llibertat de premsa, ja que aquesta empara els seus insults i mentides, plenament emmarcades en els interessos dels poders establerts (que a vegades ni tan sols concorden amb els del poder governamental o estatal), ja sigui la COPE, TeleMadrid, Intereconomia, etc. Així doncs, més que d’un “mercat mediàtic”, hauríem de parlar d’un “càrtel mediàtic”.
 

Els mitjans de comunicació com a arma ideològica

Fins aquí, hem constatat la funció de difusió político-ideològica dels mitjans de comunicació, així com les limitacions de la llibertat de premsa, reflectides en el càrtel mediàtic, que descarta l’existència d’una veritable lliure competència fins i tot, entre els mitjans de masses, sotmesos als interessos dels poders fàctics, de caràcter polític, econòmic, religiós, espanyolista, etcètera.

Per tant, definim els mitjans de comunicació com a arma ideològica inscrita a la suprastructura del sistema i que, consegüentment, tenen la funció de reproduir l’statu quo mitjançant la plasmació d’una cosmovisió i versió dels fets d’acord amb la ideologia hegemònica i als interessos de les classes dominants.

En aquest punt, hem de separar la realitat local (municipal, nacional, estatal) de la realitat internacional, per bé que la repercussió en l’imaginari col·lectiu és diferent, en la mesura que la informació prové d’un àmbit més allunyat de la societat receptora.

D’una banda, en l’àmbit local, queda palès el paper d’arma ideològica dels mitjans de comunicació, per exemple, al marc de la clivella nacional que defineix, en gran mesura, el sistema polític espanyol. Podríem exposar múltiples (i inacabables) casos, però un de força paradigmàtic i ben recent, el trobem en l’efemèride del 10 de juliol de 2010: la selecció espanyola guanya el mundial de futbol mentre la capital catalana s’inunda d’estelades en la mobilització més massiva que hom recorda a favor dels drets nacionals del poble català.

El càrtel mediàtic va aplicar tots els mecanismes discursius, des dels més subtils fins als més explícits, per desacreditar l’extraordinària manifestació independentista i dotar la victòria esportiva de “la Roja” d’un caràcter èpic. Certament, l’aprofitament per part dels mitjans espanyolistes del futbol, com a “religió secular” del segle XXI, està donant importants fruits al projecte de construcció d’un imaginari nacional espanyol arreu de l’Estat, i també al nostre país.

Tanmateix, com hem dit abans, l’impacte de la manipulació mediàtica d’àmbit local (en aquest cas, nacional) té les seves limitacions i, malgrat que l’orgia espanyolista va quallar en una part nogensmenys important de la societat catalana, a molt pocs se’ls va escapar la importància de la manifestació, ja fos perquè alguns mitjans de comunicació en van fer un bon ressò o perquè van poder presenciar-la amb els seus propis ulls.

Val a dir que la crònica que van fer-ne els grans mitjans de masses va ser l’oficial, com no podia ser d’altra manera, sense donar la rellevància necessària al fet que el que havia de ser, a priori, una marxa en defensa de l’Estatut va acabar resultant una gran mobilització independentista. Fins i tot així, les imatges no enganyen i la gent que va poder assistir-hi també va poder constatar el domini de les estelades, les consignes i els lemes independentistes al llarg de la manifestació.

D’altra banda, però, trobem el cas del poder que exerceixen els mitjans de comunicació envers la informació d’àmbit internacional que, com que es tracta d’una realitat allunyada de la nostra vida quotidiana, en la gran majoria d’ocasions ens trobem amb la dificultat de poder contrastar les fonts d’informació que tenim a l’abast. Aquí, entren en joc els mitjans alternatius –majoritàriament virtuals, d’escassa tirada o recursos– que ens aporten fonts que es diferencien de les informacions que ens arriben a través dels canals oficials (de masses).

Ara bé, aquests mitjans de comunicació alternatius són aquells que hem d'anar a buscar expressament, la qual cosa dificulta un seguiment equitatiu respecte a les notícies que entomem diàriament en un bombardeig informatiu permanent, de manera que molt poca gent està diposada a dedicar el seu temps en la recerca d'una "segona opinió". Això implica que aquests mitjans alternatius esdevinguin minoritaris i s'imposi la versió oficial com a única i indicutible.

El cas paradigmàtic que desenvoluparem al llarg d’una segona part d’aquest article és el de Veneçuela i, en general, del que podríem anomenar “l’esquerra bolivariana” que està estenent-se per diversos països sud i centreamericans com una taca d’oli: Bolívia, Equador, Nicaragua, etcètera. En plena era de la postmodernitat, quan es donava per tancada la lluita entre ideologies, ara apareixen els malanomenats pels mitjans oficials “règims populistes”, que s’oposen a l’imperialisme nord-americà a la regió i arreu del món, donen suport a la Revolució Cubana i altres Estats no alineats, declaren la guerra a l’oligarquia nacional i proposen àmplies transformacions democratitzadores i igualitaristes.

El paper que estan exercint els mitjans de comunicació de masses en el descrèdit i, fins i tot, la criminalització d’aquests països immersos en un procés de transformació política, social i econòmica, és digna de Radio Liberty durant el període de Guerra Freda. De fet, és molt comprensible que, assumint el paper d’arma ideològica del sistema, els mitjans de comunicació siguin bel·ligerants envers una nova espurna vital de l’esquerra anticapitalista a nivell mundial. Ara, la feina dels poders polítics i econòmics del capitalisme és aconseguir que aquest fantasma que recorre Amèrica no s’escampi per les entranyes de la bèstia, on l’esquerra ha pogut ser domesticada o sotmesa a la marginalitat.

Roger Castellanos i Corbera

Torcebraç entre dues cultures. De l’ecosistema de les llengües: de discursos i de percepcions de Rosa Calafat es va presentar el passat 16 de juny a la Càtedra UNESCO de Llengües i Educació de l’IEC. Aquest llibre planteja la situació de feblesa de la llengua catalana a l’Estat espanyol, immersa en una pugna entre dues cultures desiguals –i entre dues ideologies-, un antagonisme que afebleix i disgrega la percepció col·lectiva i comuna dels habitants dels Països Catalans.

Calafat parteix d’un recull de documentació sobre la història de la llengua i sobre sociolingüística d’autors com Bernat Joan, Gabriel Bibiloni, Joan Fuster o Enric Valor per exposar els mecanismes de substitució lingüística als territoris del sud de l’Albera. També és el producte d’un treball de camp propi. És unna tasca de dissecció d’aquest torcebraç de contrincants desiguals, en què la llengua i la identitat catalanes pugnen per sobreviure davant la força (el mercat, la legalitat, el poder polític) d’una altra cultura i una altra ideologia (l’espanyola). L’autora aplega al llibre multitud d’exemples que demostren que la consciència i la cultura catalanes són atacades subtilment des de tots els flancs imaginables, especialment des del comunicatiu o l’educatiu, amb l’objectiu de substituir-les definitivament per l’espanyola. La informació gràfica d’aquest llibre és tant o més clarificadora que les dades que recopila.

Torcebraç entre dues cultures és l’edició divulgativa d’un treball acadèmic més dens de Calafat, que ja havia realitzat treballs anteriors sobre llengua i societat a Mallorca, sobre els Decrets de Nova Planta o sobre la història de la persecució del català. L’autora també ha realitzat estudis literaris sobre Miquel Bauçà i Guillem D’Efak, autors illencs citats en diversos moments com a referents patriòtics i models de defensa de la llengua.

Els primers comentaris sobre Torcebraç han estat elogiosos, tant pel rigor com per la novetat que representa aquest estudi. Se n’ha destacat sobretot la crítica a la situació dels repetidors de TV3, als prejudicis interioritzats dels catalanoparlants a l’hora de fer servir la nostra llengua o  als mitjans de comunicació en català, en la construcció d’un discurs de projecció social i en la transmissió d’una determinada idea de “comunitat lingüística” que transmeten.

Però el mèrit de Torcebraç va més enllà de l’anàlisi de la nostra realitat i de contrastar amb dades i evidències la desigualtat de la cultura catalana en aquesta lluita per la seva supervivència. Calafat ens acosta a una única conclusió sobre el resultat final d’aquest joc de força en què el contrincant no només compta amb la potència, sinó també amb la subtilesa i altres estratagemes de guerra “legal” però il·legítima: només amb un Estat independent podrem preservar la llengua i la identitat comuna als Països Catalans.

Torcebraç encavalca la crítica a l’estat actual de desprotecció del català amb un llarg llistat d’exemples del genocidi cultural, des dels Decrets de Nova Planta fins a les declaracions revisionistes del Rei espanyol el 2001. Però hi posa l’accent en l’objectiu segregador de l’Estat espanyol de les darreres dècades. La portada del llibre, un mapa de l’Espanya de 1852 en què el territori dels Països Catalans apareix com a “España incorporada ó asimilada”, mostra com aquesta obsessió històrica d’assimilació i substitució cultural ha apostat contemporàniament per la fragmentació com a la millor estratègia per a la substitució cultural.

Calafat demostra com la diferenciació del model de llengua per a diferents comunitats autònomes (la CAC, la Balear i la Valenciana) arriba fins al ridícul per tal de soterrar qualsevol rastre de l’univers simbòlic compartit entre els territoris, entre els catalanoparlants: L’estratègia fragmentadora es pot comprovar en les traves als repetidors o a la televisió catalana compartida, en la diferent denominació de la llengua, en el model de llengua per als mòbils o altres productes del mercat, la senyalització i la toponímia, en els llibres de text escolars editats en tres catalans diferents per la mateixa editorial, en les dobles versions de pel·lícules, la documentació administrativa estatal o autonòmica... Aquesta segregació facilita una jugada perfecta: la pèrdua d’identitat comuna i la manipulació psicològica.

En aquesta tasca de dispersió de la cohesió col·lectiva també hi participen organismes que haurien de vetllar per la salut del català. D’una banda perquè haurien d’afavorir una llengua realment estàndard per a tots els catalanoparlants, que no marginés els parlars d’altres territoris, i no pas un model de llengua amb dependència de l’espanyol. Calafat denuncia com organismes com el TERMCAT, la Corporació Catalana de Televisió o els llibres d’estil d’El Periódico i ésadir.cat faciliten la dependència exclusiva a un model d’aproximació a l’espanyol i potencien la fragmentació del català. Les proves del Torcebraç són més que concloents; només cal preguntar-se quins interessos polítics afavoreixen aquesta política lingüística de mitjans públics i privats en català.

En resum, Torcebraç entre dues cultures és una important aportació que clarifica i aporta solucions: exposa els símptomes de l’emmalaltiment del català i les causes que el provoquen; proposa les medicines per guarir aquesta malaltia i denuncia els curanders que prometen protegir-la sota el marc legal de l’autonomisme, del bilingüisme i d’altres eufemismes que encobreixen la substitució de la cultura i la llengua comuna dels Països Catalans.

Joan Rocamora