Diferents fets ens porten a abordar un altre cop aquesta qüestió central en la nostra lluita, la “Política independentista”. Parlar (o escriure) sobre la independència o l’independentisme és a l’ordre del dia. Convicció profunda per a alguns o moda conjuntural per a alguns altres, el cert és que des de fa un grapat d’anys l’objectiu de la Independència és un dels temes centrals de debat polític en àmplies zones del nostre país, i això fins i tot malgrat els esforços que ha desplegat l’autonomisme per tal de tancar aquest debat per mitjà d’operacions polítiques i mediàtiques com la darrera escenificació entorn del finançament, i diferents propostes de caràcter continuista que s’aniran desenvolupant al voltant d’una suposada “unitat” del “catalanisme”.

Respostes insuficients

En aquest panorama general, l’independentisme realment existent no està desenvolupant respostes suficients. En aquests moments podem observar que, a grans trets, des dels rengles dels sectors que es reconeixen com a independentistes i mostren voluntat d’avançar en aquest sentit, hi ha dues respostes insuficients principals a aquesta interrogació creixent al voltant de l’objectiu de la Independència:

La primera forma de resposta insuficient es pot esquematitzar en la que podríem anomenar “proposta parlamentarista”, que defensa la conquesta de la Independència per mitjà únicament de l’obtenció d’una majoria parlamentària. Aquesta posició es concentra actualment en una nova opció que s’ha anat articulant al voltant d’una futura candidatura de Carretero al Parlament de Catalunya. Hi ha raons de pes per a considerar que, per mitjà d’una candidatura al Parlament de Catalunya (mancada de contingut social com es proposa) no es produirà un decantament polític suficient de l’electorat cap a posicions independentistes, ni tan sols a mitjà termini. I menys encara es pot considerar que així es formaria una militància preparada per al conflicte que s’ha de desencadenar forçosament en una conjuntura d’aquesta mena.

L’altra posició que crec que cal considerar també com a insuficient és la que es pot esquematitzar al voltant de l’activitat predominant de l’“agitació independentista”. Tot i que aquesta posició pot tenir diverses versions (l’agitació per a fer pressió al Parlament de Catalunya i als seus diputats; l’agitació general de conscienciació, independentment de les estructures parlamentàries, etc.), no sembla tampoc que aquesta resposta basada en l’agitació com a instrument fonamental pugui produir resultats que modifiquin la superestructura política. Una tasca d’agitació pot ajudar a foguejar la militància més activa però difícilment podrà tenir repercussions a nivell superestructural, ni tan sols a mitjà termini.

Anàlisis per a la política

Aquestes respostes insuficients a les demandes polítiques del poble català en el moment present són degudes sens dubte a anàlisis insuficients de la realitat social i política. Una anàlisi que aspirés a ser suficient hauria de provenir de l’observació de les dades socials referents a l’extensió progressiva de la consciència independentista al llarg dels darrers anys. I també de l’observació de quins poden ser els instruments més adequats per a la consecució d’aquest objectiu.

La “política” com a instància de la societat on conflueixen les confrontacions sobre models de societat i marcs polítics es fonamenta d’una banda en l’anàlisi de les forces socials i polítiques que incideixen en la realitat en un moment concret (conjuntura) i la configuració de propostes i/o d’instruments que permetin produir canvis qualitatius a nivell de la superestructura. La política (de manera general i també la  independentista) s’estableix, doncs, al voltant d’una conjuntura, moment en el qual la confluència de factors socials i polítics fa preveure l’obtenció d’uns resultats concrets en la superestructura política.

La situació política actual al nostre país mostra la possibilitat d’una ruptura amb el marc polític espanyol, una ruptura que pren la forma d’un procés d’independència amb la implicació de sectors importants de la població que cada dia més veuen en aquest objectiu l’única alternativa política possible per a sortir de les limitacions i opressions del present.

Simplificant molt les coses, les anàlisis de la consciència política que ens donen una descripció de les forces socials i polítiques favorables en la conjuntura present a la conquesta de la Independència, ens mostren dos sectors fonamentals:

D’una banda, l’esquerra independentista com a representació política de la consciència de les classes populars catalanes. I, d’altra banda, l’independentisme de centre (o de centre-dreta) que proclama la necessitat d’una alternativa independentista desproveïda de reivindicacions socials. El primer grup sociopolític tendeix a representar els sectors de les classes populars socialment més conscients i perjudicats pel sistema socioeconòmic; mentre que l’independentisme de centre representa sectors socials menys perjudicats o bé ideològicament menys conscients de les reivindicacions socials (per raons d’origen social o simplement per influència de la ideologia capitalista). Aquest independentisme socialment moderat ha de ser combatut ideològicament com l’error estratègic que és, però hem de ser conscients que continuarà tenint un cert abast social com a reflex de la composició social del nostre país i també com a resultat de l’escassa politització d’una part important de la població.

Instruments necessaris

La possibilitat que en les pròximes dècades es pugui assolir una ruptura de caire independentista depèn de com es conformi una proposta capaç de situar aquests sectors populars, amb una certa diversitat ideològica de partida, en una acció global d’orientació rupturista. De manera semblant a la lluita contra la dictadura que el nostre poble va portar a terme fa unes quantes dècades, cal desenvolupar un moviment de masses capaç d’aglutinar i mobilitzar amplis sectors populars. L’orientació rupturista d’aquest procés hauria de ser garantida per una estructura sòlida de l’Esquerra Independentista agrupada en una Unitat Popular capaç d’influir de manera sensible en el conjunt del poble català i en els moviments i mobilitzacions democràtics radicals d’àmplies masses de la població.

D’altra banda, pel que fa als instruments organitzatius més amplis necessaris, crec que haurien de ser com a mínim d’un doble caràcter: d’una banda, una àmplia estructura organitzativa de base (Assemblees territorials), estructura que ha de representar l’inici d’un procés constituent de la nació catalana.  I d’altra banda, elements que desenvolupin al si de la societat les possibilitats d’una ruptura institucional (com una Assemblea de Representants Electes, que pugui portar a terme una dinàmica no subordinada a les dinàmiques parlamentàries).

Comptant amb una Unitat Popular forta i amb el doble instrument assembleari rupturista, la dinàmica de ruptura podria esdevenir majoritària tot arrossegant cap a la Independència sectors importants del poble català (incloent-hi una part decisiva de les estructures institucionals representatives).

Així, doncs, una anàlisi política independentista hauria de partir de la constatació d’una conjuntura política capaç de presentar la possibilitat d’una ruptura amb l’ordre polític establert. Hauria de poder copsar, per exemple, en la insatisfacció i desafecció per “la política” les possibilitats d’agrupar esforços al voltant d’un nou marc polític (la República Independent dels Països Catalans) un sistema polític que es fonamenta damunt les ànsies de democràcia política, social i econòmica. Es tracta d’una proposta de ruptura que, des del punt de vista social, obre les portes a la possibilitat d’una societat socialista (amb més possibilitats de canvis en profunditat en la mesura de la força organitzativa i ideològica aconseguida en el moment de la ruptura per l’Esquerra Independentista).

En resum. Tota proposta que sigui realment política ha de partir, doncs, de l’anàlisi de la complexitat social i del reconeixement dels elements de la conjuntura en què ens trobem. Això és el que trobo a faltar en els sectors independentistes que he descrit més amunt.

Un debat necessari

A la meva manera de veure, és el debat sobre aquestes qüestions de la política actual el que hauria de constituir una part fonamental de reflexions de l’Esquerra Independentista, reflexions massa centrades avui encara a justificar amb argument febles els interessos adreçats a l’autoreproducció de petits grups i de diferents formes d’activisme autocomplaent.

Això és important perquè no avançar en aquest sentit, representa no preparar-se per a incidir en la conjuntura actual i deixar així la iniciativa de la construcció de la Independència a sectors socials partidaris de formes polítiques conservadores, allunyades de República popular que defensem. És una necessitat, doncs, que l’Esquerra Independentista sigui conscient que s’ha de preparar per a encapçalar i dinamitzar la ruptura independentista que en aquests moments comença a ser un objectiu reclamat àmpliament.

Amb aquest breu escrit voldria tan sols oferir la meva contribució a dinamitzar aquest debat necessari.

Carles Castellanos i Llorens

El neoautonomisme i l’independentisme enfront del poder

L’existència d’un moviment independentista fort és la única garantia que una nació accedirà a la seva llibertat. Avui, és indubtable que la consulta d’Arenys de Munt ha obert un nou cicle en l’independentisme català. Des d’una perspectiva històrica general el moviment nacional català s’ha mogut, ja des de finals del segle XIX, entre les dinàmiques separatistes-republicanes-independentistes i les dinàmiques reformistes-autonomistes, a través de cicles en els quals una opció emergia quan l’altra reculava, sovint com a conseqüència de l’acció de l’Estat. Certament, en aquesta dialèctica, la repressió de l’Estat espanyol ha estat un element condicionant de primer ordre. Així, per exemple, el moviment republicà arriba a triomfar el 1873 (amb intents de proclamar l’Estat català), però - en el context repressiu de la Restauració posterior a 1874 - s’imposa el reformisme catalanista.

Indubtablement, el paper de la burgesia catalana també hi ha estat determinant. En certes conjuntures ha alimentat la reivindicació nacional (campanya autonomista de 1917, reforma de l’estatut de la Comunitat Autònoma Catalana (CAC) el 2003-2006), per després pactar la “pau” amb l’estat a canvi d’un enfortiment de la seva posició política.

L’aliança de sectors de l’independentisme amb altres sectors polítics (com diferents expressions de l’unitarisme espanyol) també ha marcat històricament la reculada dels plantejaments d’emancipació nacional. La renúncia a la República Catalana per part de Macià s’explica per la seva aliança conjuntural amb el republicanisme espanyol. De la mateixa manera que l’acceptació dels règims autonòmics (que separen els Països Catalans) per una part de l’independentisme en el context de la Transició es podria explicar per la continuació d’una dinàmica d’unitat indiscriminada, heretada de l’antifranquisme.

Hi ha altres elements que hi influeixen, com per exemple la conjuntura internacional: és el cas de l’onada favorable als drets dels pobles de 1918 (desmembrament dels imperis europeus, tesis de Wilson i Lenin, lluita a Irlanda...) o la creació de nous estats europeus a partir de 1991 (crisi del “Bloc de l’Est”).

Finalment, podem observar que la demostració mateixa dels límits de l’autonomisme és un dels factors determinants per al creixement de l’independentisme. Aquest últim element té molt de pes en la situació actual de l’independentisme català. Després de gairebé trenta anys d’autonomia, els Països Catalans continuen fragmentats; l’economia de l’arc mediterrani ha reculat en favor del centre de l’Estat espanyol; la llengua catalana no ha millorat en el seu ús social; la política professional ha demostrat la seva incapacitat per resoldre moltes qüestions que afecten el dia a dia de les classes populars. I l’Estat espanyol monàrquic s’ha evidenciat com una democràcia incompleta en la qual el sistema de llibertats està sotmès a uns límits clarament conservadors, entre els quals hi ha el no qüestionament de l’ordre imperant per cap força política lligada a aquest sistema.

És evident que la propaganda política dels sectors independentistes, per minoritaris que siguin, juga un paper central en tots aquests cicles. El creixement d’ERC als anys noranta es pot analitzar a partir de tots els elements fins ara citats. Però sense la tasca de sensibilització del moviment independentista a partir de 1979 (Terra Lliure, CSPC, MDT...), l’Estat espanyol hauria reforçat molt més la seva posició als Països Catalans i la seva dominació no hauria estat qüestionada.

En aquests trenta anys, doncs, l’independentisme ha guanyat molts combats ideològics a través d’aquesta acció de propaganda. Ben entrat el segle XXI, l’independentisme estén més la seva base social, ja no és únicament un objectiu dels sectors més polititzats de les classes populars catalanes; s’estén a amplis sectors de les classes populars i fins a algunes fraccions de la petita i mitjana burgesia i de la intel·lectualitat. Aquesta extensió de la seva base social fa que l’alternativa del conjunt del moviment independentista prengui la forma d’un moviment popular democràtic, configurat entorn dels valors republicans i enfrontat a la manera hegemònica de fer política a l’Estat espanyol, de tal manera que arrossega cada cop més sectors de la societat catalana... Tenint en compte aquest avanç general en la penetració social, això ja vol dir que guanyarem?

Canvi d’agulles

L’eufòria generada per la consulta d’Arenys de Munt ha reviscolat la confiança de molta gent en l’assoliment de la independència. Tanmateix, no podem afirmar que des d’ara fins a la independència dels Països Catalans ens esperi una via recta. Les tasques de lluita ideològica i d’organització de la Unitat Popular i de les estructures de ruptura no poden afluixar, sinó tot el contrari.

Pel que fa el combat ideològic, cal adonar-se que una de les claus de l’èxit arenyenc és haver pres la iniciativa i haver marcat, així, el terreny de joc del debat polític. Celebrar una consulta sobre l’autodeterminació suposa una victòria perquè l’independentisme en aquest cas hi posa el marc, un element clau, tal com explica el lingüista George Lakoff al llibre No pensis en un elefant, una de les obres sobre política més citades els darrers anys.

L’Onze de setembre de 2006, l’MDT titulava el seu manifest Canvi d’agulles: autodeterminació. Manifestava així que calia que el moviment nacional generat en el context de reforma dels Estatuts d’autonomia (plataformes com la PDD) passés d’un pensament bloquejat fins llavors per la dependència ideològica de l’autonomisme (la PDD té l’origen en plataformes que reivindicaven uns “mínims” per a l’Estatut de la CAC) a plantejaments d’autodeterminació. Calia fer un “canvi d’agulles”, calia triar el terreny de joc.

Si no és l’independentisme qui tria el terreny de joc, l’autonomisme pot portar a jugar “en camp contrari”. En el debat sobre la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, el passat estiu hem pogut llegir reconegudes veus del sobiranisme argumentant que “la defensa de l’Estatut és una responsabilitat de tothom perquè un cop referendat, ja és de tots”. O també que “el Constitucional no hauria ni tan sols d'avaluar un Estatut aprovat per dos parlaments i referendat pel poble de Catalunya”.

Aquests raonaments de caire autonomista signifiquen un pas enrere respecte l’escenari obert el 18 de febrer de 2006, i demostren una certa incapacitat d’alguns sectors polítics i ideològics d’operar al marge del poder autonòmic del Principat.

Ben imbricat amb el combat ideològic hi ha l’element organitzatiu del moviment per l’autodeterminació. La ratificació de l’Estatut de la CAC va demostrar algunes febleses d’aquest moviment, que va ser impotent per a plantejar un plet a l’Estat espanyol en forma de rebuig massiu a la reforma. Avui dia, la feblesa del sindicalisme de classe nacional és un dels elements a tenir en compte a l’hora de valorar l’abast de l’acumulació de forces necessària. Serveix de ben poc tenir la raó si no es té força.

Es fa evident, doncs, que l’Esquerra Independentista i la CUP s’han d’implicar a fons en l’estructuració d’aquest moviment per l’autodeterminació, motor del procés obert a Arenys de Munt el 13 de setembre passat.

A què ens enfrontem?

El canvi d’agulles mental i l’avanç organitzatiu no són, tanmateix, garantia suficient del camí ascendent cap a la independència dels Països Catalans. Hi ha un factor molt important en joc: la reacció del poder espanyol.

El que algú ha anomenat Estat profund és una estructura de domini sobre grups socials i nacionals, establerta com a continuïtat de l’imperi espanyol aristocràtic, en el qual els Països Catalans complim una funció eminentment tributària. Cal pensar, doncs, que el poder espanyol no deixarà que es modifiqui aquesta estructura sense moure les seves peces.

No sabem com evolucionarà, per exemple, el panorama polític. La consulta d’Arenys va presentar una aliança entre partidaris de l’autodeterminació que deixava fora el PP i el PSOE. Però l’Estat espanyol pot moure peces i provocar una reubicació: els partits institucionalitzats en el sistema autonòmic no deixen de ser estructures de poder, elements contraris sovint als grans canvis socials a causa del seu instint de conservació institucional, de manera que podem comptar amb desercions.

També jugarà el seu paper la ultradreta, el feixisme espanyolista que, com coneixem bé al País Valencià, utilitza la violència per atemorir qualsevol expressió política o social de catalanitat i de llibertat. Si bé en altres indrets del territori el feixisme compta amb menys impunitat, pot complir sense grans efectius la tasca desestabilizadora, comptant amb el favor de l’Estat com en el cas del falangisme que es manifestà a Arenys.
I finalment, però no menys important, també entren en joc l’aparell judicial espanyol, els interessos dels grans mitjans de comunicació i les elits econòmiques espanyoles (com per exemple, el capital financer).

Les nostres eines

Tots aquests elements influiran en la consolidació o afebliment del procés d’autodeterminació. Des de l’Esquerra Independentista cal que continuem insistint en les nostres eines per fer front al poder espanyol, unes eines que són d’un doble ordre, com ja ho hem assenyalat: la lluita ideològica i l’organització. Cal tenir clar, però, que tant la lluita ideològica com l’organització hauran de ser les adequades, d’acord amb la complexitat del moviment en el moment actual.

El nostre objectiu és alhora la defensa de l’alternativa socioeconòmica de l’Esquerra Independentista i la creació de les condicions per a la ruptura democràtica. Perquè la conquesta de la Independència representi un canvi polític, social i econòmic en profunditat (i no quedi reduït a una simple façana) cal, d’una banda, que la lluita de les classes populars catalanes en sigui un factor fonamental. Això només és possible amb una Unitat Popular i una lluita sindical fortes. I, d’altra banda, cal que el nou marc polític nacional a construir es fonamenti en la defensa de l’aprofundiment de la democràcia política, social i econòmica, objectiu que només és possible en una República popular independent dels Països Catalans. En la conquesta d’aquest marc polític hi poden confluir sectors que no estant avui integrats plenament a la Unitat Popular, sí que estan disposats a lluitar per la Ruptura Democràtica que representa la Independència. Aquesta ruptura es fonamenta en un doble procés assembleari d’organització popular: cal que totes les persones i entitats disposades a avançar vers aquesta ruptura s’organitzin en Assemblees Democràtiques Unitàries de defensa de la nació catalana, i dels drets col·lectius culturals, ecològics, socials: llengua, cultura, terra, treball ...

Les experiències com la d’Arenys de Munt poden ajudar a avançar en aquest camí necessari d’autoorganització. La nostra funció com a Esquerra Independentista és estructurar en una dinàmica rupturista, tot el potencial que s’anirà desenvolupant.

L’altre element de la Ruptura Democràtica és el que podríem anomenar la ruptura institucional, una ruptura que és possible de dinamitzar sobretot a partir d’estructures més independents del marc polític espanyol com ho són els representants municipals, organitzats en forma d’ l’Assemblea de Representants Electes pels Països Catalans per l’autodeterminació.

Aquesta tasca d’organització en diferents estructures que hem descrit breument, demana un treball ideològic en un doble àmbit fonamental: en l’àmbit de la crítica al capitalisme com a sistema de dominació socioeconòmica, i de defensa de l’organització social i econòmica que representa el socialisme; i en l’àmbit de l’alternativa política que és la ruptura independentista per mitjà de la defensa del marc republicà i de la democràcia participativa en els àmbits polític, social i econòmic. Només un Estat independent que sigui portador d’un canvi social en profunditat tindrà possibilitats de reeixir.

En l’horitzó polític immediat tenim, doncs, el combat ideològic en defensa dels nostres drets i l’articulació del moviment per l’autodeterminació (i la seva expansió territorial) en el camí del desenvolupament dels instruments de la Ruptura Democràtica. Cal començar, doncs, ja ara el procés constituent de la nació catalana per mitjà de la nostra organització col·lectiva.

Jaume Alba
Anna Castellarnau

La societat catalana és, malgrat més de tres segles de dominació, qualitativament diferent de la societat espanyola i francesa. El nivell d'associacionisme, el grau d'assumpció d'elements de la democràcia participativa, la creativitat cultural i social, les iniciatives de caire econòmic, la nostra visió europea i mediterrània... són respostes diferents a uns marcs polítics que ens empresonen i en els quals estem obligats a romandre per “just dret de conquista”, de moment, per temps indefinits.

Aquestes característiques pròpies es fan molt patents en aquest temps de crisi capitalista i recerca d'alternatives econòmiques i socials. En pocs indrets del nostre entorn, podem trobar tal quantitat de propostes per a eixides individuals o grupals, la majoria amb un remarcable interès social i amb un tarannà profundament horitzontal o democràtic en la seva gestió.

Mil i una propostes

Decreixement, banca ètica, fons solidari, microcrèdits, objecció fiscal,  economia solidaria, cooperativisme, bancs de temps, botigues d'intercanvi, xarxes de bescanvi, llibres per a estalviar, webs per a superar les crisis, menjadors socials autogestionats, consum ètic, comerç just, practiques per a reduir el consum i viure millor, difusió de conceptes com a petjada ecològica, sostenibilitat, a les quals podríem sumar les diverses alternatives per a la recerca d'ocupació, el compartiment de vivendes, el moviment okupa, el moviment slow  o els més clàssic com el dret a la peresa o el ludisme. 

També podríem incloure en aquest llistat no exhaustiu el consum ecològic, les diverses medicines alternatives i complementàries, les escoles i pedagogies alternatives, la potenciació del copyleft, l'oci i els viatges alternatius o solidaris, el brigadisme social i sobretot internacionalista, el veganisme, la bioconstrucció, la mobilitat sostenible, el reciclatge  o la nova cultura de l'aigua, la sobirania alimentària, el voluntariat social o últimament les propostes de l'Enric Durán sobre com “podem viure sense capitalisme”.

Totes aquestes propostes i d’altres que evite relacionar per a no fer il·legible el text tenen diverses  virtualitats que cal fomentar: fan que milers de persones no esperen de mans plegades l'arribada de la gran i hipotètica solució final per a posar-se a caminar en una direcció diferent de la que ens porta el capitalisme; són una escola de democràcia participativa i d'educació política; són un fre directe als gestors del capitalisme, les multinacionals i els estats i les seves administracions perifèriques; són també l'embrió de contrapoders populars i l'espill a xicoteta escala de sobre com podria ser una societat autogestionada, horitzontal, estructurada al servei de les persones i no al servei de l'economia. Això sí, ho són en un grau molt divers i amb tota una quantitat de contradiccions gens negligible, perquè no podem fugir de la realitat del capitalisme totalitari que ens rodeja.

Al mateix temps i malgrat la voluntat de moltes de les persones o entitats que les promouen, poden generar la il·lusió de falses eixides, promoure una certa confusió ideològica. També poden ser  cooptades pel poder polític, o “cremar” activistes o  militants que, amb el pas del temps, s'adonen dels límits d'una acció social si aquesta no forma part d'un projecte global alternatiu. És el cas de moltes de les ONG que pul·lulen pel territori en els més diversos espais d'intervenció i ocupen per delegació intervencions que correspondria a les diverses administracions públiques, estalviant-los recursos econòmics i maldecaps polítics.

Darrere de les opcions locals també hi ha ideologia

Aquesta efervescència de respostes locals i sectorials sense vincles directes a qualsevol projecte global, no és aliena a la ideologia que va predominar al si de l'esquerra europea després de la segona guerra mundial. El resultat de la confrontació, el fracàs temporal dels projectes revolucionaris als països occidentals i la preeminència dels aparells militars, polítics, policials, ideològics i mediàtics de l'imperialisme nord-americà, va fer recular el metarelat socialista i es van crear les bases del possibilisme estret i la intervenció focalitzada. Avui es fa necessari trencar aquesta doctrina dominant que ens redueix a  respostes locals i fragmentaries i recuperar la connexió del local i sectorial amb el global i fer-ho, això sí, sense menysprear el que de participatiu, autònom i concret hagen desenvolupat cadascuna de les autoorganitzacions socials i populars.

Més enllà de les crisis financeres

Pel que fa als fonaments de  la crisi del sistema en el qual vivim, hem llegit i escoltat un munt de propostes per superar-la mantenint el sistema, ja que totes les analitzen només com a crisi financera. Aquestes anàlisis provenen tant de les cúpules del sistema, G8, G20, gabinets teòrics del FMI, Banc Mundial, com de bona part de l'esquerra instal·lada. Sent veritat que les finances han explotat, cal que repassem altres propostes teòriques que ens ajudaran a entendre que les arrels de totes les crisis del capitalisme rauen en un primer i decisiu estadi: en la producció. És en el sistema productiu, per les contradiccions immanents del sistema, on comença la crisi per una  inexorable caiguda tendencial de la taxa mitjana de guanys a nivell mundial. I això ja ho va descobrir Karl Marx.

Podem, no obstant això, recórrer a la contribució de Braudel, que a la seva obra Civilització material, economia i capitalisme demostra que el capital financer no és una etapa particular del capitalisme mundial, i molt menys l'última i més elevada d'aquestes etapes. Constitueix, al contrari, un fenomen recurrent que ha marcat l’era capitalista des dels seus inicis més primigenis en la Baixa Edat Mitjana i en els primers temps de l’Era Moderna. Al llarg del capitalisme, les expansions financeres han assenyalat la transició d'un règim d'acumulació a escala mundial a un altre. Constitueixen aspectes integrals de la destrucció dels vells règims i la creació simultània dels nous.

També tenim la definició de Giovanni Arrighi a El llarg segle XX , on demostra com els capitals sobrants a la indústria i els serveis giren la vista cap a la inversió i especulació financera a la recerca de nivells de rendibilitat que ja no troben en el sistema productiu.

Podem llegir el treball “Crisi i contradiccions del capitalisme del segle XXI” de Juan Chingo, que manté la tesi que l'ofensiva neoliberal és la resposta política, militar i econòmica del capital a la caiguda de la taxa de guanys des de finals dels anys 60, una vegada esgotat el caràcter excepcional del boom de la postguerra.

O també a l'excel·lent explicació de Palau, Lara i Mora,  que fa visible la paradoxa del sistema: “L'augment dels guanys produïts per cada article, per mitjà de la millora de la producció, acompanyada d'un augment pronunciat del capital necessari per obtenir el guany incrementat, es coneix com la tendència a la reducció de la taxa de guanys, perquè en cada cicle de circulació del capital cal una inversió major de capital per obtenir els mateixos guanys que al cicle anterior”.

Per totes aquests autors l'element clau de la crisi no és sinó la producció.

Una vegada proveïts del bagatge teòric mínim per entendre que els fonaments de la crisi rauen en el sistema productiu i que les crisis financeres, comercials, alimentaries, ecològiques, polítiques i tantes altres, hi estat estretament relacionades, és necessari que ens dotem de les eines conceptuals i polítiques de la lluita anticapitalista si volem trobar una resposta autoorganitzativa i d'intervenció que qüestione de soca-rel el sistema i no només intervencions que en maquillen les conseqüències en una part del món.

És ací on cal filar prim, perquè les respostes individuals, grupals, locals o sectorials poden ser unes fantàstiques ferramentes d'acumulació de forces, en un projecte de lluita global antisistèmica, o, per contra, convertir-se en un calaix sense fons per on es malbaraten quantitats ingents d'esforços militants. 

La necessària lluita pel poder polític

El capitalisme és també un sistema de poder. Al llarg de la seva evolució ha fet seus els sistemes de dominació anteriors, perfeccionant-los, al mateix temps que es dotava d'uns altres de nous. Així, la dominació de gènere li permet no comptabilitzar el resultat de bona part del treball productiu i reproductiu de les dones. L'explotació de classe possibilita que una minoria s'apropie  del resultat del  treball de la majoria social. Constituït com a poder polític estatal i per mitjà del poder tecnològic, comercial, polític i militar, espolia altres pobles i nacions. Potenciant la creença de la  superioritat humana sobre la vida, s'apropia de la naturalesa... I tot això ho fa aconseguint que cada un de nosaltres alhora que ho patim, tendim a reproduir en el pla cultural, totalment o parcialment,  l'escala valors del mateix sistema.

Per això cal que en les propostes alternatives contemplem la lluita pel poder. Les illes parcialment autoexcloses del sistema que podem crear, necessiten interconnexió, anar acumulant forces que es traduïsquen en contrapoder popular, i continuen en una espiral que ens porte a la substitució del poder polític capitalista pel poder popular i socialista.

Antoni Infante

Els anys que van des de l’aplicació de l’Estatut d’Autonomia del Principat de 1979 i l’actual Estatut refrescat que va entrar en vigor el 2006 han anat acompanyats d’un moviment de rebuig polític a aquesta fórmula jurídica que limita els drets col·lectius nacionals dels catalans i catalanes. La denúncia política i oposició a aquest model van anar a càrrec d’un nucli molt petit, perseguit i marginat en una conjuntura molt difícil.

Per als independentistes, la referència de l’any 1979 també remet a altres fets coincidents en la gestació d’aquest moviment, però la importància d’aquesta data rau precisament en la lluita contra aquesta imposició estatuària. L’estratègia de l’Esquerra Independentista va néixer paral·lelament fa tres dècades per afrontar i superar aquest marc autonòmic i els que ja es preparaven per a les Illes i el País Valencià. Aquesta procés estatutari estava estretament lligat a la Constitució espanyola vigent des de 1978 per imperatiu del règim predecessor i va comptar amb la plena col·laboració de forces polítiques com el PSUC, UDC i CDC.

La Constitució espanyola de 1978 va tenir com a “pares redactors” tot el pes de la dreta provinent del règim franquista, com ara Gabriel Cisneros (UCD), Manuel Fraga (AP), Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón (UCD) o José Pedro Llorca (UCD), a més de Gregorio Peces-Barba (PSOE), Miquel Roca Junyent (Minoria Catalana, CiU) i Jordi Solé Tura (PSUC).

El paper col·laboracionista dels dos ponents catalans s’explica pels pactes previs de la Reconciliación Nacional, teixits des de 1969 amb el pujolisme i el PCE-PSUC, per afavorir la restauració borbònica i impossibilitar la ruptura democràtica després de la mort del dictador. Amb un marc jurídicopolític com aquell quedaven truncades de facto les aspiracions de l’independentisme i dels sectors democràtics que es movien a l’entorn de l’Assemblea de Catalunya: les conquestes democràtiques i socials, el dret a l’autodeterminació o a la lliure federació entre autonomies i amb la Catalunya Nord, la pervivència de la llengua, la defensa del territori i dels recursos naturals...

Em remeto a la bibliografia seriosa sobre la història del nostre moviment per conèixer de primera mà quines eren les dimensions de les limitacions dels drets i llibertats que va suposar –i suposa- aquest marc jurídic. Unes limitacions que van engendrar l’Estatut de Sau i, de retruc, els encara més amputats estatuts balear i valencià.

Una nova estratègia

En aquest context de negació naixia l’estratègia independentista actual. El desplegament d’un moviment nacional-popular, teoritzat com a Unitat Popular posteriorment i que va tenir una plasmació organitzativa en el Moviment de Defensa de la Terra durant els anys 80. Aquest moviment va ser dinamitzat per l’eix CSPC-Terra Lliure des d’aquesta data d’arrencada, però provenia d’unes lluites anteriors, fruit de diferents tradicions polítiques i empeses per la força de les contradiccions de la Transició. En cap cas hauríem de passar per alt que el repte de les persones que van desplegar aquell moviment independentista va ser molt gran. Perquè es tractava d’un moviment petit, amb poca clarificació ideològica, amb un entorn polític desbaratat i desorientat, i és clar, amb sovintejades topades amb la repressió. Tanmateix, va saber superar totes aquestes dificultats.

En un escrit anterior (1979: crèixer i combatre) ja vaig apuntar que en cap cas cal demerèixer l’aportació de cap col·lectiu dels que hi van participar amb relació als encerts de l’estratègia independentista en aquella conjuntura; hi van confluir diverses voluntats i grups organitzats, però al capdavall allò que va marcar l’inici del desplegament i avenç d’aquell moviment va ser l’encert del model, la denúncia de la conjuntura de negacions polítiques i, sobretot, la lucidesa i el compromís de fer un salt arriscat en uns moments en què tot estava a punt de diluir-se.

Mereix una atenció especial la lluita des de les catacumbes durant la Dictadura, concretament d’una generació lligada al FNC que va optar per la resistència contra la farsa de la Restauració borbònica (experiència que va ser descrita en algun estudi aproximat com la “Transició secreta”, per referir-se a la xarxa de l’Exèrcit Popular Català, lligada a activistes formats al FNC, que va mantenir-se activa fins a la confluència amb l’estratègia que aquí es descriu).

Precisament la repressió contra aquest nucli resistent provinent de la tradició del FNC va precipitar els esdeveniments i va exercir de catalitzador en la formació d’aquest nou moviment, situació que va clarificar un panorama enrarit pels paranys i enganyifes teixides durant els primers anys de l’anomenada Transició. La solidaritat amb aquests represaliats, de l’any 1977 en endavant, va establir una divisió clarificadora entre l’independentisme i la Reforma. El paper dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) va exercir des d’aleshores un paper estratègic en l’embranzida d’aquest moviment mitjançant la defensa política dels respresaliats independentistes.

La lluita contra la perpetuació de les estructures de poder del règim franquista va ser, doncs, un aspecte determinant en aquesta clarificació i evolució, però no podem obviar la importància de l’elaboració d’un discurs polític i d’un corpus teòric propi d’aquest nou moviment independentista. Perquè la confrontació política també va estar acompanyada d’un marc teòric que es configurava des d’anys abans, uns exemples del qual serien textos com Què és el PSAN-p? o  La lluita per la independència. Les contradiccions que arrossegava l’independentisme polític es van afrontar tot desplegant aquest marc teòric i portant-lo a la pràctica.

D’aquesta manera, la creació Comitè contra la Constitució Espanyola i la denúncia política del sucursalisme o dels estatuts d’autonomia van afavorir la clarificació i l’aproximació amb altres sectors que encara oscil·laven entre la ruptura i l’assimilació. El desplegament d’una línia antirepressiva pròpia, els CSPC, va servir com a catalitzador d’aquest moviment, però també va evitar que la defensa i la reivindicació dels represaliats (anomenats “patriotes catalans” perquè aquest terme encavalcava amb una tradició anterior de lluita i resistència) caigués en el marasme antirepressiu existent fins aleshores, en què diversos grups antirepressius amb vocació assistencial o utilitària de l’esquerra naufragaven rabejant-se en les seves pròpies contradiccions: la manca d’estratègia sòlida, la incoherència o l’abandonament per part dels seus referents polítics. L’encert ja ha estat descrit altres vegades: la defensa política dels represaliats independentistes, que durant més d’una dècada van ser els únics que s’enfrontaven a l’Estat amb una estratègia que, compartida amb el conjunt del moviment, feia avançar les reivindicacions independentistes.

D’altra banda, algunes lluites sectorials reforçaven una situació en què l’independentisme apareixia com a hegemònic, perquè s’havia convertit en un moviment amb una estratègia i plantejaments elaborats davant la nova situació de canvis i claudicacions: la lluita antinuclear i ecologista, la lluita  per la llengua, el reviscolament cultural o, en menor mesura, l’antimilitarisme.

Vist amb perspectiva, podem dir que la gestació i desenvolupament de l’independentisme modern ha estat una experiència reeixida, exemplar en molts sentits, malgrat que des del discurs dominant se l’hagi intentat minimitzar, criminalitzar, marginar o enterbolir. I malgrat que, com en totes les històries col·lectives, també comptem amb vergonyes i desercions dignes d’antologia per a la nostra història, aquest moviment va realitzar un llarg camí d’avenços i d’encerts en molts pocs anys, un fet que no hauria estat possible sense la lucidesa política i la coherència personal d’aquells i aquelles militants de la generació de 1979 (alguns dels quals ja acumulaven moltes dècades de lluita).

El fet que avui puguem parlar d’un independentisme militant i sociològic nombrós i preparat no es deu a cap casualitat ni a cap misteri. La militància independentista no hauria de d’obviar el seu passat més pròxim i consultar les fonts d’aquesta memòria, conèixer què postulaven aquells que es van deixar engolir per la Reforma i tenir present l’aposta que van realitzar aquell petit nucli de resistents que va desplegar l’estratègia independentista.

Fóra bo recordar que, durant els anys de gestació d’aquest moviment, mentre algunes experiències electorals tenyides de radicalisme, que van consolidar-se en el BEAN i NE pugnaven entre elles per un mateix espai de nacionalisme d’esquerres amb un discurs ambigu, l’Esquerra Independentista s’obria camí amb una estratègia política pròpia, que qüestionava les regles de joc del sistema dominant. Aquest moviment no s’oposava a la lluita institucional, però exigia que aquestes plataformes (electorals i de masses) recollissin les reivindicacions de la lluita independentista. En aquest sentit va ser clarificadora la condició plantejada pels CSPC per donar suport a aquestes plataformes electorals, que passava per inscriure els independentistes empresonats a les seves llistes.

Algunes lliçons

D’aquests trenta anys d’independentisme modern, des del seu punt de partida a la seva expansió, d’estatut a estatuts, n’hauríem d’extreure moltes lliçons. Aquell primer nucli resistent va saber capgirar la situació política i social gràcies als encerts de la seva anàlisi i, sobretot, a la coherència dels seus plantejaments, que es duien a la pràctica, a diferència del verbalisme que s’ha pogut observar en altres etapes del moviment. En aquells anys, tanmateix, les condicions del moviment (les condicions subjectives) no van ser determinants en la presa decisions. La situació era adversa per la migradesa d’aquell nucli inicial i per un entorn difícil (la marginació de l’independentisme, els paranys de la Reforma, la repressió, etc.). Se’ls tirava al damunt la Constitución, els Pactes de la Moncloa, els estatuts d’autonomia, les nuclears i les legislacions repressives. Però si aquestes persones s’haguessin mantingut segrestades per la por i la por del fracàs, segurament no s'hauria engegat aquesta estratègia i avui no existiríem com a Esquerra Independentista.

Algunes persones han plantejat durant anys que el moviment no estava "preparat" per a una estratègia d'enfrontament amb l'Estat i per al desplegament d’aquest moviment. Amb aquest raonament s’intentava justificar les patacades que l’independentisme patia: la repressió, les escissions, les derrotes. Es tracta d’unes argumentacions derrotistes que sempre es realitzaven des de la barrera. Però vist des d’ara, el cert és que no hi havia una altra opció en aquell difícil panorama. Si els impulsors d’aquella estratègia s'haguessin esperat encara estaríem "preparant-nos". Massa sovint, en la lluita contra un Estat ocupant l'estratègia i les decisions vénen determinades també i fonamentalment per l'enemic. O més planerament, t’has de defensar quan t’ataquen, sospesant les forces en joc i triant les estratègies més adequades.

Trenta anys després, en la nostra actualitat, un espantall recorre les voluntats de la militància independentista: la por del fracàs, encara que paradoxalment ens trobem en unes condicions immillorables, fruit de les convulses contradiccions polítiques i socials. Aquesta por ha segrestat les voluntats d’una part de la militància, que, a diferència de trenta anys enrere, fa la sensació que es trobin més còmodes en la immobilitat política.

Prenguem nota del compromís i la coherència d’aquells lluitadors i lluitadores que, com en  Martí Marcó i en Fèlix Goñi, el 1979 van fer un salt perillós però necessari en la defensa de la nostra terra. Aprenguem de l’encert de tota una generació que va fer possible el desplegament de l’Esquerra Independentista, sobretot perquè no estava pendents de tenir la paella pel mànec, sinó de girar la truita.

Joan Rocamora