En l’agitat panorama sociopolític català reapareix el concepte de Front Patriòtic (FP), un tipus d’aliança independentista poc definida. Aquesta fórmula va irrompre al si del moviment fa més de vint anys, quan l’MDT assajava una estratègia d’alliberament nacional, i precisament va quedar oposada a la línia que avui també provem de definir i desenvolupar: la Unitat Popular.

El seu principal punt feble era la confusió i la indeterminació. No s’explicava si l’MDT havia d’esdevenir aquest front, o si calia crear una nova organització, ni tampoc s’aclaria l’estratègia d’aquest front per assolir la independència.

Avui dia, les proclames de nous fronts tampoc no passen de l’apel·lació al patriotisme. L’única concreció que tenim és la creació d’una llista electoral (Reagrupament) que «té com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament».

Avui sembla que l’estratègia de Front Patriòtic passi per aconseguir una majoria parlamentària sobiranista que inclouria una CiU tranmudada en independentista, una ERC erràtica abandonant el tripartit i un Reagrupament fent de frontissa i d’esperó d’aquests canvis. Configurant aquests elements tenim la clau de la llibertat?

Ingredients d’un Front Patriòtic

«La construcció de fronts correspon a fases molt avançades dels processos de lluita, un cop els pols contraposats estan prou clarificats perquè masses importants de la població es vegin obligades a prendre posició per una estratègia determinada». Així ens ho diu el Diccionari de l’independentisme (MDT, 2002). L’emergència de les propostes de FP està molt relacionada, doncs, amb la percepció d’elements conjunturals com, per exemple, l’augment de la tensió social o política, o l’aparició de cada cop més plataformes i moviments independentistes o filoindependentistes.

Però sense deixar-nos endur pels fets conjunturals, hem d’adreçar l’anàlisi cap a altres elements que s’han de tenir en compte per desplegar un FP:

1. Estructural: la relació de les classes socials amb l’Estat ocupant
2. Ideològic: el nivell de consens que genera la nació dominant
3. Estratègic: entre altres coses, cal tenir un “Pla B” per si no es guanya

Plantejar la creació un Front Patriòtic als Països Catalans dels anys vuitanta, tal com feien el PSAN i Catalunya Lliure, quedava fora de lloc. En aquells moments, l’ocupació era una realitat que no era percebuda com a tal per la majoria de la població (cosa que no passava a la Xina envaïda pels japonesos o al Vietnam ocupat pels francesos, dos dels models invocats aleshores). Tampoc es tenia en compte ni la feblesa estructural del moviment, que en cap cas podria encapçalar front interclassista, ni sobretot la seva inviabilitat a la pràctica en un context en què les burgesies regionals eren a tot estirar autonomistes.

Avui la realitat presenta alguns símptomes de canvi. Al Principat sobretot, hi ha factors estructurals, com ara la minva del percentatge de producció que es ven al mercat espanyol en favor de l’europeu, i les contradiccions econòmiques de l’Estat (dèficit fiscal, per exemple), que estan limitant el procés d’acumulació d’aquesta burgesia. Ara bé, aquestes condicions de l’estructura no aboquen necessàriament ni automàticament a un decantament de tota la burgesia o, si més no, d’una part significativa cap a l’independentisme, perquè els factors supraestructurals també hi juguen.

En primer lloc, la ideologia d’ordre de les classes dominants les ha fet tradicionalment aliades de la unitat estatal. En segon lloc, també cal tenir en compte que aquests sectors es poden acomodar a una “refundació” espanyola si són acceptades algunes de les seves demandes. L’acció espoliadora de l’Estat espanyol sobre l’economia dels Països Catalans és un element estructural, històric, i es pot veure analitzant la xarxa de comunicacions o el drenatge que patim (tant per la pressió fiscal com per l’alienació de l’estalvi i els fruits del treball català través del sector financer). Ara bé, si l’Estat espanyol fos capaç de reformar la fiscalitat que aplica als Països Catalans i de desenvolupar algunes infraestructures d’acord amb el que demana la burgesia “perifèrica”, aquesta podria alinear-se novament per a oferir noves glòries a Espanya. Una qüestió que no abordarem és si aquest Estat pot dur realment a terme aquests reformes, és a dir, si estructuralment se les pot permetre.

En tercer lloc, a més dels elements estructurals i ideològics que cal tenir en compte, per formar un FP cal desplegar una estratègia, perquè el plantejament d’aliances sempre passa per la formulació d’una estratègia. A aquesta qüestió hi tornarem en l’últim apartat.

La mare dels ous: el model econòmic

Quan a finals dels anys 80 va aparèixer la proposta de FP, començaven a emergir noves reivindicacions que assumien sectors descontents de l’autonomisme. Per exemple, la fi de l’espoli fiscal. Aquesta reivindicació interclassista costava d’encaixar en una Esquerra Independentista encara molt condicionada pel maximalisme revolucionari. Tal com ara, es lluitava per l’alliberament nacional i de classe, però sense uns plantejaments tàctics definits.

El contingut de classe d’un projecte d’alliberament nacional és un aspecte discutit a bastament. Un dels teòrics del FP actual, Jaume Renyer, ho resol de la següent manera: «El nacionalisme (tot nacionalisme, també l’espanyol) és en si mateix una opció social (de classe, en el sentit marxista del terme) que pot ésser d’alliberament o de manteniment de l’ordre establert. Malgrat que els components d’un moviment nacionalista d’una nació sense estat propi no en siguin plenament conscients, configuren una alternativa frontalment oposada al bloc hegemònic que exerceix la seva dominació a través de l’Estat. Per tant, no hi ha res tan potencialment revolucionari com l’independentisme» [1].

Tanmateix, la il·lusió de la perfecta síntesi entre les reivindicacions nacionals i de classe amaga algunes contradiccions. Imbricada amb la dominació nacional, existeix la dominació de classe i la de gènere, que també caldrà destruir en un projecte alliberador.

El nacionalisme, en paraules de Josep Guia, és una “eina estratègica de masses”, una eina que serveix a una classe social per a mobilitzar les masses per a la conquesta o per al manteniment-consolidació del seu poder polític. Per tant, un FP català podria servir per modificar la  relació de la burgesia catalana amb el poder o de la classe treballadora catalana amb el poder, depenent de quina classe social dirigís i segregués aquesta “ideologia nacionalista”. En la mesura que no sigui dirigit pels interessos de les classes populars, el FP serà una eina que perpetuarà unes noves classes dominants en el poder, i restarem lluny encara de canviar les relacions de producció o de l’alliberament de les dones.

En qualsevol cas, en el cas hipotètic que algun dia s’arribés a una aliança de tipus FP, la formulació interclassista del bloc independentista ens portaria a pactar un acord de mínims per assolir unes estructures d'Estat amb alguns defensors del liberalisme econòmic (comptant, és clar, que l’altra part del pacte seria lleial...).

En l’època de la primera proposta de FP, Jordi Moners (PSAN) va escriure un article a la revista Independència que contenia alguns punts que podríem reprendre [2]:

1. Ordenació territorial integral: evitar o frenar les grans concentracions urbanes
2. Reordenació i ampliació de la xarxa de comunicacions
3. Intervenció de la banca per les institucions públiques catalanes
4. Control de tots impostos, i autonomia financera a nivell municipal i comarcal
5. Pla d’industrialització racional i orgànica
6. Pla de protecció i recuperació del medi ambient

Aquesta proposta no és ni tan sols un programa de transició al socialisme. Simplement, significa construir un model econòmic no dependent nacionalment..., que pot ser, és clar, l’avantsala d’un model econòmic sense dependència de classe ni subjecte al dictats del capitalisme global.

Un model econòmic per al FP podria plantejar que al poble català li correspon gaudir dels fruits del seu treball. Ara bé, la qüestió clau és: què farem amb els diners de l’espoli? Els invertirem en més despesa social? Cal oferir, ja des d’avui, una visió de classe de l’espoli fiscal dels Països Catalans.

Moviment per l’autodeterminació i construcció nacional

Tornant a la qüestió de l’estratègia dels FP, la visió “carreterista” de la independència passa per un gest parlamentari (del Parlament de la Ciutadella) exclusivament. Aquesta visió és molt poc constructiva des del punt de vista nacional de Països Catalans, perquè acaba acceptant que la divisió territorial imposada ens condiciona el subjecte de sobirania (el poble català de Salses a Guardamar).

L’altra contradicció no atesa és que, més enllà del gest sobiranista, l’endemà cal defensar la conquesta i el procés de ruptura. Una mobilització electoral no és equivalent a una acumulació de forces d’anys. Aquesta segona via és, per exemple, la de la Unitat Popular, una via de ressonància gramsciana (per allò de l’hegemonia social), que basa el desplegament del moviment no tan sols en la política institucional.

L’estratègia de creació i desplegament de l’Assemblea de Càrrecs Electes dels Països Catalans o del Consell Nacional del Poble Català (instàncies breument esbossades per l’Esquerra Independentista) és una estratègia d’acumulació de forces, de llarg termini. Perquè ara mateix hi ha unes estructures de poder –entre les quals podem comptar els partits institucionals- que poden tocar el xiulet i aturar el procés d’autodeterminació que hagi engegat una plataforma àmplia com les esmentades, si veuen perillar les seves quotes de poder. Les plataformes unitàries del moviment per l’autodeterminació necessiten d’un nucli molt dur i conscient que vagi estirant.

De la mateixa manera, els Països Catalans necessiten estructures de construcció nacional al marge del poder actualment constituït: des de sindicats nacionals fins a agrupacions de professionals, passant per centres estadístics i de recerca, fòrums de debat o xarxes sociopolítiques (casals i ateneus, etc.). No es pot improvisar una República Catalana a partir d’un gest parlamentari, fins i tot en el cas que això fos possible, cosa de què dubtem. Si no, serà una calca de l’autonomia catalunyesa: serà una independència a l’estil Gattopardo: canviar-ho tot perquè no canviï res. La manera de combatre la política d’elits que ara impera és la territorialització del moviment per l’autodeterminació i el desplegament (també territorial) de la construcció nacional. Aquest és un ingredient democratitzador essencial entre les transformacions que comporta l’alliberament nacional.

Tot i això, totes aquestes prevencions davant de les propostes unitàries per a l’alliberament nacional no ens poden portar a confondre els naps amb les cols. Per exemple, no s’ha de confondre qualsevol mena de participació fora de l’Esquerra Independentista amb les tesis del FP. Un FP implicaria com a mínim la signatura d'un acord entre diferents forces polítiques (partits) i socials per assolir la independència i que tard o d'hora es podria traduir en una plataforma electoral conjunta. En la fase actual de la nostra lluita no hi ha condicions per desenvolupar una aliança d’aquesta mena i per això les tasques prioritàries del nostre moviment passen per l’existència i el treball en plataformes transversals no encapçalades pels partits i alhora un treball sociopolític i institucional específic: la construcció de la Unitat Popular.

D’altra banda, tampoc la unitat per la independència ens pot amagar que cap opció política “patriòtica” resta al marge de la lluita de classes: l’endemà de la victòria d’un hipotètic Front Patriòtic caldria decidir el model de sanitat, d’educació, de relacions laborals o l’alineament internacional dels Països Catalans.

En resum, l’Esquerra Independentista ha de continuar impulsant el seu projecte d’Unitat Popular, però alhora hem d’assumir que la construcció nacional passa per recórrer part del camí tots junts: els ciutadans del conjunt dels Països Catalans, de diferents sectors independentistes i populars, pensant com a nació i impulsant la unitat, per damunt de divisions.

Albert Botran

Ara fa trenta anys que la revista Els Marges va publicar el conegut manifest “Una Nació sense Estat, un poble sense llengua”[1], que va causar un cert impacte al si de la societat catalana d’aquella època, una societat adormida en el triomfalisme anestesiador induït pels dirigents polítics del transfranquisme. Aquesta contestació de la política oficial, amb un cert abast mediàtic, pot ser considerada com la primera aparició pública dels corrents sociolingüistes crítics que s’han anat desenvolupant al llarg de les tres dècades d’ençà de l’aparició d’aquest manifest.

L’anàlisi en perspectiva que ens proposem de fer breument en aquest article ens pot ajudar a comprendre amb una mica més de profunditat la situació actual, il·luminant també algunes perspectives de futur en la lluita per la llengua.

Una galleda d’aigua freda

Els autors del text que comentem posen de manifest les greus mancances quant a l'ús social de la llengua i les indeterminacions del discurs de la Generalitat de Catalunya pel que fa a la consideració de la llengua catalana com a referent identitari. Constaten ja aleshores que "La situació de conjunt de la llengua catalana resulta, de molt, força més precària i inquietant avui dia que no pas durant el transcurs de decennis immediatament anteriors" [2]; assenyalen ja en aquell moment que "els actuals responsables de saldar efectivament el règim anterior i de bastir-ne un de nou .... negligeixen o entrebanquen amb concessions distractives la inqüestionable i més que urgent necessitat de procedir a normalitzar l'ús de la llengua catalana per a assegurar-li un tractament prioritari i restituir-la així de facto en la seva inalienable condició de llengua nacional de Catalunya"; i denuncien també que manquen marcs institucionals per tal que una dinàmica social pròpia contribueixi a fer que la llengua catalana s'imposi normalment al conjunt de la societat catalana. El manifest insisteix que, en aquell inici del nou règim, el fet especialment greu és que "el gruix de les forces polítiques més representatives de Catalunya es facin implícitament copartícips d'aquesta lenta però sistemàtica destrucció de la llengua catalana" i assenyala, a més, la gravetat del que anomena la “tabuïtzació del català”, que feia excloure dels discursos oficials el nom català, que era substituït pel de “ciutadans de Catalunya”, tot denunciant les ambigüitats en aspectes identitaris.

Aquesta presa de posició va caure com una galleda d'aigua freda entre la classe política catalana, que es va afanyar a qualificar els signants del "Manifest d'Els Marges" de pessimistes o apocalíptics. El debat va ser així reduït a una simple qüestió d'apreciació: hi havia visions més optimistes i d'altres de més pessimistes. I considerant el bon seny que els discursos "pessimistes" podien descoratjar la gent senzilla, calia evitar i arraconar aquestes tesis i els seus defensors “apocalíptics”. Aquestes posicions es van mantenir durant una colla d'anys, més enllà dels anys 80 del segle passat.

Valoració amb perspectiva

Una anàlisi dels grans eixos argumentals del “Manifest d’Els Marges” ens mostra que, en síntesi, exposava les qüestions següents:

1. Fonamentava el coneixement de la situació de la llengua catalana sobre unes bases sociolingüístiques.
2. Denunciava com a perillosa l’ambigüitat i el triomfalisme dominants en les esferes polítiques.
3. S’interrogava principalment sobre si era possible la pervivència de la llengua catalana sense posseir un Estat propi.

Tots aquests aspectes mereixen un comentari, amb una certa perspectiva.

1) Entorn de l’anàlisi sociolingüística
D’entrada, cal advertir que a finals dels anys 70 del segle passat no era gaire corrent la utilització d’anàlisis de base sociolingüística per a descriure la situació social de la llengua catalana, i menys en el discurs oficial. És per això que les anàlisis del manifest que comentem van ser una veritable novetat. Cal reconèixer que aquest enfocament va ser un dels mèrits fonamentals d’aquest document ja que va donar carta de naturalesa a una manera més objectiva d’analitzar la realitat. Les consideracions oficials i més esteses sobre la llengua eren sovint mancades de base científica i els dubtes o objeccions sobre la política lingüística autonòmica eren rebatuts argumentant sobre la necessitat de donar suport incondicional al govern autonòmic (aleshores, fonamentalment l’Autonomia del Principat de Catalunya) i eren combatuts amb comparacions simplistes amb l’època franquista  precedent.

El manifest descriu la situació social de la llengua, tenint en compte bàsicament tres paràmetres concrets: a) La demografia; b) Els instruments socials de masses; c) Els aspectes ideològics.

a) Pel que fa a les qüestions demogràfiques podem dir que la situació descrita pel manifest per a la fi dels anys 70 del segle passat [3] encara es pot considerar que s’ha agreujat si tenim en compte els aspectes quantitatius de l’acumulació de la nova immigració damunt la important onada precedent d’immigració de llengua bàsicament espanyola. Cal no oblidar l’aspecte demogràfic en situacions de minorització i/o de colonització ja que és sabut que juga un paper important en l’estratègia assimilacionista dels Estats i és un factor que de cap manera es pot desestimar. Ara bé, és imprescindible que aquest fenomen se situï sempre dins el context polític en què es produeix, ja que una anàlisi despolititzada pot portar a reaccions de tipus xovinista (induint al replegament en la pròpia comunitat lingüística tot abandonant la importància de defensar l’hegemonia social; o culpant la immigració dels retrocessos de la llengua, etc.) [4].

Vista aquesta qüestió amb perspectiva, cal assenyalar com a factor positiu el fet que el moviment de lluita per la llengua ha sabut reaccionar i situar en cada moment les seves anàlisis i propostes, d’acord amb la situació canviant. Després d’uns quants anys de reivindicacions i debats, la formulació de fer el català “llengua comuna” de la població als Països Catalans representa no sols una línia d’acció fonamentada en l’anàlisi de la realitat, sinó també un posicionament que pren un valor i una validesa universals en l’època de la globalització.

Vistes amb perspectiva, podem considerar que les anàlisis de les conseqüències del fenomen de la immigració fetes al document d’Els Marges tenien el seu fonament en estructures demogràfiques prèvies als grans corrents migratoris internacionals creixents dels darrers anys, i es fonamentaven en el supòsit de l’existència de societats força més homogènies, pel que fa a l’origen de la població, que les actuals. És evident que no podem jutjar aquelles anàlisis amb referents del moment present. En aquest comentari hem volgut assenyalar justament aquest aspecte com a un mitjà perquè se sàpiga situar el Manifest en la conjuntura del moment, molt marcada per la dificultat que es pensava que havia de representar per a la  vitalitat de la llengua catalana  una realitat demogràfica que era el resultat evident d’una voluntat política del règim franquista de fer desaparèixer la llengua i la identitat catalanes. No cal dir que els Estats francès i espanyol continuen en la seva política contrària a la llengua catalana, però els instruments dels poders assimilacionistes se centren avui essencialment en el fet de desproveir la nació catalana dels instruments que tota nació lliure té per a abordar socialment i políticament els processos demogràfics.

b) Pel que fa als instruments de masses (mitjans de comunicació i ensenyament que, a l’època del manifest, eren inexistents o embrionaris), podem dir que l’escola  i els mitjans de comunicació de masses han fet al llarg dels anys posteriors la funció important de “naturalitzar” la presència de la llengua en aquests àmbits. Però la influència social que podia tenir l’existència d’uns primers mitjans de comunicació en llengua catalana als anys 80, es va trencar després amb les TV privades i, encara més, amb la irrupció més recent de la TDT (amb un disseny basat en àrees de comunicació de base estatal). La lluita en aquest front no s’ha desenvolupat de la manera adequada perquè els partits que es troben al poder en els diferents règims autonòmics (també al Principat) no han posat sobre la taula la qüestió de la necessitat d’una hegemonia de la llengua catalana als mitjans de comunicació, ni tampoc han formulat l’ensenyament en clau veritablement nacional.

c) Finalment, pel que fa als aspectes ideològics, que incloïa l’anàlisi sociolingüística del Manifest, cal assenyalar que ha continuat l’ambigüitat dels discursos oficials, però cal advertir també que, en alguns sectors, s’ha superat la tabuïtzació que denunciava el document. La multiplicitat de les identitats d’origen, com a resultat de les immigracions més recents, de procedències diverses, ha obert la possibilitat de generar uns discursos nous en què la defensa de la catalanitat s’ha fet compatible amb la vinculació a les identitats d’origen, de manera que el sentiment de la pertinença a la comunitat nacional catalana ha obert la seva possibilitat de ser compartida per sectors socials amplis. Els nous discursos al voltant del català com a “llengua comuna” van en aquesta direcció. De manera semblant, els discursos independentistes més participatius, al voltant d’alternatives democràtiques de caire més horitzontal com la República catalana independent, se situen en aquesta nova orientació fonamentada en la construcció “comuna” de la nació catalana.

2) Passant al segon gran eix d’argumentacions del Manifest, ens podem preguntar, ara, com han evolucionat els continguts ambigus i triomfalistes?

Sobre aquesta qüestió cal assenyalar que l’ambigüitat i el triomfalisme no eren altra cosa l’expressió de l’autonomisme en l’àmbit de la llengua, és a dir, una manifestació de la ideologia política que ha dominat al nostre país des dels anys 70 fins a dates recents. Si observem l’evolució d’aquesta ideologia autonomista al llarg dels 30 anys que analitzem, podem constatar que la seva influència s’ha anat esberlant sobretot del 92 ençà.

Es tracta d’una pèrdua d’influència que s’ha anat produint en diverses fases:

• Un primer moment es pot situar en la irrupció de l’independentisme en la conjuntura del 1992. El nou moviment independentista, desplegat amb una estratègia pròpia justament l’any mateix del Manifest, el 1979, després de 13 anys de mobiltzacions i després de la repressió escandalosa del 92, trenca finalment les barreres de la marginació social i mediàtica. En aquest sentit convé remarcar que la definició d’ERC com a organització parlamentària independentista que va tenir lloc també en aquell moment s’ha de considerar com un epifenomen d’aquest esclat social de l’independentisme, que és el veritable fenomen de fons.
• Un segon moment es pot situar ja a l’inici del segle XXI, en la radicalització política de la consciència nacional catalana com a reacció a la propaganda i l’actuació dels governs explícitament espanyolitzadors i anticatalans del Partido Popular (presidits José Maria Aznar).
• La darrera etapa es manifesta en el desencís envers CiU i el PSC-PSOE al llarg dels darrers anys, per la seva manca de propostes polítiques creïbles en els debats entorn del poder autonòmic i l’espoliació econòmica. Aquest desencís es manifesta a partir del 2006, amb les grans manifestacions convocades per la Plataforma pel Dret de Decidir, de manera independent de la iniciativa política d’aquestes dues forces hegemòniques electoralment al Principat de Catalunya.

En el pla concret de la política lingüística, cal assenyalar que la crítica que s’ha fet al bilingüisme com a ideologia autonomista s’ha vist reforçada per l’avaluació objectiva de la seva inoperància en la realitat social al llarg dels anys. Avui dia existeixen expressions diverses d’ideologies bilingüistes, però han perdut força rellevància social. Cal atribuir aquesta victòria parcial sobre aquest element essencial del discurs oficial a la crítica seriosa i constant que s’ha fet des de les organitzacions de defensa de la llengua de l’Esquerra Independentista. En aquest punt cal assenyalar d’una manera especial la incidència de les anàlisis de sociolingüistes com Aracil i l’acció de propaganda exercida pels Grups de Defensa de la Llengua al llarg dels anys 80 del segle passat [5].

3) L’altre eix argumental que hem esmentat és la qüestió de l’Estat propi, mostrada en l’enunciat mateix del Manifest.
Sobre aquesta qüestió cal recordar, en primer lloc, que es tracta d’un objectiu que avui interessa sectors socials importants de la nació catalana però que era força minoritari en el moment de l’aparició del Manifest. Cal precisar, a més, que en aquell moment el títol del document s’havia formulat com una pregunta [6].

Allò que ha canviat en aquests trenta anys és que ara ja no es tracta d’una pregunta sinó d’un objectiu vist i sentit com una necessitat d’un abast social important

En síntesi, podem dir sobre les anàlisis i afirmacions del Manifest d’Els Marges que, d’una banda, el gruix de les prediccions sobre el descens de la vitalitat social de la llengua que s’hi feien (titllades de catastrofistes o apocalíptiques pels governants d’aleshores) s’han anat complint: el català ha reculat ostensiblement en l’ús quotidià en àmplies zones del país. D’altra banda, podem assenyalar que el discurs oficial continua sent encara ambigu i enganyós en alguns àmbits [7], però l’ambigüitat dels diferents discursos oficials s’ha anat denunciant ... i el discurs en defensa de la llengua s’ha sabut adaptar (reposicionar) proposant el català com a “llengua comuna” i avançant en el sentit de la necessitat d’una hegemonia social de la llengua catalana al territori que li és propi.

En un balanç, ni que sigui ràpid, no s’haurien d’oblidar les actuacions dels diferents sectors de l’autonomisme contra el moviment de lluita per la llengua. Els Grups de Defensa de la Llengua van ser marginats i combatuts per la direcció política dels autonomistes i espanyolistes (principalment, de CiU i del PSC-PSOE i PP i delegacions regionals). La Crida a la Solidaritat, que va comptar durant la meitat de la seva existència amb el suport més o menys amagat de CiU, va ser sabotejada per una campanya mediàtica del PSC-PSOE a través d’El País. Els intents de creació de la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana va topar amb la manipulació adversa de diferents sectors del regionalisme, que s’oposaven a l’existència d’una coordinació a nivell de Països Catalans, etc.

El resultat d’aquests anys de confrontació entre posicions autonomistes i independentistes ha portat a una evolució política en profunditat: avui existeix una consciència àmplia, entre els sectors interessats per la llengua catalana, que la situació de la llengua depèn fonamentalment de factors polítics i, en darrera instància, de la conquesta de la independència.

Mentre no arriba la Independència

En les qüestions referents a la situació social de la llengua, ens trobem confrontats, doncs, a una solució que és obertament política. Però la qüestió esdevé aleshores una altra: què hem de fer mentre encara no siguem independents?

És evident que les crides a la despolitització de la llengua d’alguns falsos independentistes no van més enllà de càlculs electoralistes de curta volada. La llengua s’ha de polititzar, però cal tenir clar que -malgrat l’avanç de la sensibilitat independentista que hem assenyalat- ho ha de fer partint dels estats de consciència actuals que existeixen i formen un espectre ideològic força complex.

Es tracta d’una situació que ha de partir de la constatació que entre lluita política independentista i lluita per la llengua existeix una relació dialèctica, és a dir, una relació que no és lineal. Existeix un nivell de politització que correspon a l’àrea de l’Esquerra Independentista (un nivell d’adhesió que pot ser representat per la CAL, per exemple), i un altre nivell de consciència menys explícitament polític que parteix de la consciència de pertànyer a una comunitat lingüística (un nivell que s’expressa a través de diferents organitzacions de mobilització com ara la Plataforma per la Llengua o de dinamització cultural com Òmnium Cultural, l’Acció Cultural del País Valencià, l’Obra Cultural Balear, la Federació d’Entitats per la defensa de la llengua i la cultura de Catalunya Nord, la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana, etc.).

La dialèctica es manifesta en el fet que la consciència política independentista ha d’incloure de manera coherent la llengua entre les reivindicacions importants, assenyalant les mancances de la situació actual i treballant activament per la seva normalització [8].I, d’altra banda, la consciència lingüística ha de portar, al seu torn, a l’increment de la consciència política independentista, a causa de la constatació creixent de la necessitat d’aquest nou marc polític per a assolir la plena normalització social de la llengua.

Serà el desenvolupament harmònic i coherent d’aquesta doble línia d’acció el que ens acostarà, per la via de l’augment creixent de la consciència en sentits diferents i complementaris, a la solució dels problemes que ara fa trenta anys els signants del Manifest d’Els Marges ja van posar sobre la taula, amb fermesa i claredat.

Carles Castellanos

Euskal Herria té mala peça al teler. Esquarterada, com els Països Catalans, entre la República francesa i el Regne d’Espanya, té en aquest dos estats un enemics molt poderosos. I els polítics del país tampoc han demostrat una gran valentia a l’hora de fer els passos necessaris per superar l’opressió que pateixen.

Centrant-nos en el sud, la part sotmesa a l’Estat espanyol, ja vam poder constatar fa un temps a la Comunitat Autònoma Navarresa (CAN) que la malèfica dreta espanyola (segons els discursos alarmistes de l’autoanomenada esquerra espanyola, entengui’s PSOE) pot ser una magnífica aliada a l’hora de superposar els interessos espanyols als del poble basc de Navarra que en teoria diuen defensar. Així, després de les darreres eleccions autonòmiques [1], el PSOE va preferir que governés la pèrfida dreta espanyolista, encarnada en aquest cas per la UPN, abans que ells mateixos amb l’ajut imprescindible de Nafarroa Bai.

I el passat set de maig vam poder presenciar la segona part d’aquest sainet, amb l’elecció com a lehendakari de la Comunitat Autònoma Basca (CAB) del cap de la delegació del PSOE en aquelles províncies gràcies al pacte electoral entre aquest partit i aquella dreta tan perniciosa que “ve si tu no hi vas”. Les eleccions al Parlament de la CAB, com ja tothom deu saber, van donar 30 escons al PNB, 25 al PSOE, 13 al PP, 4 a Aralar, 1 a EA, 1 a EB-IU i 1 a UPD. Amb aquests resultats l’unionisme espanyolista treia 39 escons i les forces més o menys abertzales 36. I no s’ho van pensar gaire per formalitzar un pacte de legislatura per endegar una involució política en els pocs aspectes del procés de renacionlització en els quals s’havia avançat a la CAB. Una cosa tenen clara, però, que el concert econòmic, que és pecat per al catalans, no es toca.

Aquell mateix dia Juan José Ibarretxe va anunciar que es retirava de la política activa i segurament s’obrirà al PNB la batalla per a la seva successió. Però la fi d’Ibarretxe com a polític té tres claus bàsiques, i de les tres la major part de la culpa recau en ells mateixos. El viatge del PNB per l’autonomisme ha acabat com tots: en un atzucac.

La primera és la llei electoral de la CAB, la qual dóna 25 escons a cadascun dels tres herrialdes que la formen sense tenir en compte el nombre de la seva població. Així, segons dades del 2005, Biscaia representava el 40,0% de la població del conjunt d’Euskal Herria sud, Guipúscoa el 23,5% i Àlaba el 9,6%. Com es pot comprovar, Àlaba amb molta menys població que Biscaia i Guipúscoa, i amb un perfil més unionista, té els mateixos representants que els altres, significativament més abertzales.

La segona és la llei de partits, acatada com a bons espanyols pel PNB, que a més esperaven treure’n un bon rèdit polític en forma de vots i escons. Amb la il·legalització de les diferents candidatures de l’esquerra abertzale, un percentatge molt important de la població basca de la CAB s’ha quedat sense representació parlamentària. Aquest escons se’ls han repartit la resta de forces polítiques que accepten jugar al joc parlamentari amb les cartes marcades esperant poder assolir un tros més gran del pastís, i entre aquestes forces s’hi inclou el PNB en un lloc destacat. En aquest cas, si la candidatura D3M s’hagués pogut presentar, i tenint en compte només els vots nuls dipositats a les urnes, l’esquerra abertzale hauria pogut aconseguir un mínim de 7 representants, amb la qual cosa el Parlament de la CAB hauria canviat del tot: 28 escons per al PNB, 23 per al PSOE, 11 per al PP, 7 per a D3M, 4 per a Aralar, 1 per a EA i 1 per a UPD. D’aquesta manera, el vot espanyolista hauria obtingut 35 escons i l’abertzale 40, amb la qual cosa s’hagués pogut reelegir Ibarretxe com a lehendakari, encara que fos amb algun vot prestat de l’esquerra abertzale.

I la tercera és la submissió total i absoluta a la legalitat espanyola. El setembre del 2003 el PNB va presentar un pla per a reformar l’estatut de la CAB, anomenat pla Ibarretxe per la premsa. Un any i escaig més tard, el desembre del 2004, es va aprovar per majoria absoluta al parlament de Vitòria, amb vots prestat per l’esquerra abertzale. Quedava així refrendat pel poble basc dels tres herrialdes de la CAB. Però la submissió a la legislació espanyola el va portar a Madrid, on el Congrés dels Diputats espanyol el va tombar el febrer del 2005. Quedava clar que Espanya mana sobre Euskadi. Però Ibarretxe no en va tenir prou amb una vegada de ser humiliat, insultat i portat davant la justícia, espanyola of course. El setembre del 2007, després de guanyar unes noves eleccions autonòmiques i de formar govern amb EA i EB-IU, va presentar un segon pla i va anunciar una consulta popular per a l’octubre del 2008. Al cap d’un any, el setembre del 2008, el Tribunal Constitucional espanyol va tombar la llei de consulta basca i el referèndum no es va fer. L’acatament a l’ordre establert pels espanyols a la CAB passa per damunt del dret democràtic a decidir i Ibarretxe s’hi sotmet.

De tot aquest camí pel pseudo-sobiranisme el nacionalisme basc n’ha sortit molt tocat i ha quedat ben demostrat que per assolir més quotes d’autogovern o fins i tot per aspirar a la independència nacional hi ha d’haver un enfrontament amb l’Estat i fer prevaler la sobirania de la pròpia nació, sense submissions a la de l’ocupant.

Tot aquest viatge a enlloc del nacionalisme basc ens pot donar lliçons als catalans i les catalanes de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC). Com diu el refrany, quan vegi’s les barbes del teu veí pelar, posa les teves a remullar, perquè darrerament han sortit comentaris a la premsa escrita de converses entre la sucursal del PSOE a Catalunya i el PP de cara a possibles pactes involucionistes. I tenint en compte alguns exemples que ja s’han donat no seria estrany que hi hagués part de veritat en tota aquesta informació. El PSOE nostrat, després de vilipendiar fins al ridícul els seus “rivals” de la dreta espanyola, quan és l’hora de fer prevaler l’hegemonia de l’Estat per sobre dels drets del poble català no els fa cap mena de vergonya pactar.

Un parell d’exemples poden ser ben il·lustratius de tot això. El primer, el pacte PSOE-PP a l’Ajuntament de Barcelona per mantenir la gestió del castell de Montjuïc a les  mans de l’Estat en detriment del mateix ajuntament i de la Generalitat de Catalunya. El segon, el pacte PSOE-PP que hi ha a l’Ajuntament de Sabadell des de les darreres eleccions municipals del 2007, de resultes del qual, sense ser a l’equip de govern, el PP vota sistemàticament el mateix que el PSOE en tots i cadascun dels temes plantejats als plens municipals. I de cara enfora encara continuen dient les mil pestes dels seus “aliats”.

A partir dels acords entre el PSOE i el PP a la CAB, els altres que s’han produït se n’han dit acords a la basca, per remarcar-ne el caràcter antinatura. Però potser tampoc és tan antinatura (ni tan nou) com ens volen fer creure, ja que la baralla constant entre aquests dos partits és més dialèctica que res més. En el fons els uneixen més coses que no els separen. Són les dues cares de la mateixa moneda: són els avaladors de l’opressió nacional dels pobles subjugats a l’Estat espanyol i els garants del capitalisme neoliberal.

En aquests moments l’ofensiva imperialista a la CAB, encapçalada pel nou lehendakari del PSOE, passa per retrocedir en els pocs avenços que s’han donat en la normalització de l’euskera i propiciar-ne la desaparició de l’esfera pública (després s’escandalitzen si se’ls acusa de neofranquistes). Un altre dels seus objectius són els aspectes simbòlics, sobretot aquells que en certa mesura han contribuït a crear un imaginari nacional basc no dependent de l’espanyol. La seva pròpia convicció, sumada a la pressió de la brunete mediàtica, i el seu pacte amb el PP així li ho exigeixen.

Després de l’actitud del PSOE al País Valencià i la Franja de Ponent, haurem d’estar amatents a les seves maniobres al Principat de Catalunya i les Illes per no deixar-los-en passar ni una. Per la nostra supervivència com a nació no ens podem permetre cap més derrota en aquest front.

Felliu Ripoll

Les tres sentències sobre diversos partits bascos il·legalitzats que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va fer públiques el passat 30 de juny han de ser llegides amb molta atenció per l'independentisme català, sobretot per les implicacions que se'n poden derivar en el futur.

Com assenyalava Rafel Díez Usabiaga en un article al diari Gara (“Madrid-Estrasburgo-Madrid”, 4-7-2009), en el sectors independentistes (bascos i també catalans) hi ha hagut una sorpresa generalitzada pel contingut de les sentències, que s'arrengleren sense matisos amb les tesis de l'Estat espanyol tant pel que fa a la mateixa Llei de Partits com pel que fa a la seva aplicació.

Tot i que se sabia que el TEDH ja havia avalat il·legalitzacions de partits  amb criteris tan discutibles com les finalitats, que els membres d'aquest tribunal són triats en darrera instància pels Estats que formen part de Consell d'Europa i que el clima de regressió de drets i llibertats ha afectat i afecta totes les institucions europees i, per tant, també el TEDH, en els sectors independentistes hi havia l'esperança que aquest tribunal posés alguns límits a l'aplicació de la Llei de Partits espanyola, per exemple en el cas de les candidatures considerades successores de partits il·legalitzats.

Les sentències del TEDH ens han situat davant  la crua realitat i, per tant, ja no es pot esperar res del TEDH, especialment quan es tracta de l'aplicació de lleis repressives estratègiques dels Estats europeus en la seva lluita contra els enemics interiors”. En general, ni abans ni després de l l'11 de setembre del 2001, el tribunal europeu les ha qüestionat i, a tot estirar, s'ha limitat a sentenciar contra una aplicació concreta considerada “excessiva”. Aquesta posició contrasta amb els pronunciaments del diferents relators especials de les Nacions Unides, molt més crítics amb aquestes legislacions.

D'altra banda, encara que el TEDH no depèn de la UE sinó del Consell d'Europa, el mateix procés d'integració econòmico-política europea incideix també en totes les instàncies jurídiques supraestatals, que com més va més s'integren en l'entramat repressiu europeu que els Estats van entreteixint. Per això no cal estranyar-se que a la sentència sobre Herri Batasuna i Batasuna s'hi utilitzi com a argument el controvertit llistat europeu d'organitzacions “terroristes” del Consell de la Unió Europea (vegeu el punt 85 de la sentència) o que, per avalar-ne la idoneïtat, s'hi relacionin les sentències i els arguments del Tribunal Suprem espanyol amb els acords de Unió Europea i del Consell Europa sobre el que anomenem “lluita contra el terrorisme”, uns acords que han donat cobertura a les legislacions repressives que arreu d'Europa s'han aprovat i implementat en els darrers anys (vegeu el punt 90 de la sentència).

Si deixem de banda el context que explica aquestes sentències i ens centrem en alguns del seus apartats, constatem que el TEDH no té res a envejar als tribunals espanyols, clarament subordinats als interessos de l'Estat. Així, el TEDH justifica la il·legalització d'Herri Batasuna i Batasuna adduint que es tractava d'una necessitat social imperiosa”, un concepte vague, imprecís i mal·leable, al servei dels Estats, que són els que en darrer terme decideixen quan hi ha aquesta necessitat social imperiosa”, encara que sigui en contra de la voluntat del poble basc, que està majoritàriament en contra de les il·legalitzacions.

Més encara: a l'apartat en què el TEDH intenta de justificar que la il·legalització dels partits esmentats més amunt respon a una necessitat social imperiosa, el tribunal europeu considera que proferir expressions com “la lluita és l'únic camí” o “vosaltres, feixistes, sou els terroristes” són expressions amenaçadores (!) que avalen la decisió del Suprem espanyol, ja que són “comportaments que permetien de concloure que els partits polítics demandants eren instruments de l'estratègia terrorista d'ETA” (punt 85 de la sentència Herri Batasuna i Batasuna contra Espanya). 

Fins i tot, aquesta sentència és encara més regressiva en matèria de drets i llibertats que algunes de les emeses en els darrers anys pels tribunals espanyols. Així,  al punt 88 s'hi afirma si la dissolució d'Herri Batasuna o Batasuna s'hagués basat només en “la negativa a condemnar la violència”, aquesta decisió “no hauria estat contrària a la Convenció”.

Així doncs, la sentència del TEDH obre la porta que a partir d'ara un tribunal espanyol pugui il·legalitzar un partit polític basant-se només en aquest motiu. Per contra, en la sentència sobre Aukera Guztiak, el mateix Tribunal Constitucional espanyol havia posat límits a l'ús exclusiu d'aquest suposat indici per fonamentar una il·legalització:

“La negativa a condemnar expressament el terrorisme no és, per tant, un indici suficient per acreditar per se una voluntat defraudatòria com la que es contempla a l'art. 44.4 LOREG. Més aviat succeeix que el seu contrari, la condemna inequívoca, constitueix un contraindici capaç de desacreditar la realitat d'una voluntat d'aquesta mena deduïda a partir d'alguns indicis suficients. (STCE de 31 de març de 2005)” [1]:

Per acabar, convé parar esment en una afirmació que resulta preocupant per a qualsevol independentista:

“Tanmateix, el Tribunal ha de recordar igualment que un partit polític pot fer campanya a favor d'un canvi legislatiu o de les estructures legals o constitucionals de l'Estat sempre que es compleixin dues condicions: (1)  els mitjans emprats per a aquest objectiu han de ser des del tots els punts de vista legals i democràtics; (2) el canvi proposat ha de ser compatible amb els principis democràtics fonamentals.” (punt 75 de la sentència Herri Batasuna i Batasuna contra Espanya).

Qualsevol independentista sap que és impossible de dur a terme la ruptura amb els Estats espanyol i francès emprant exclusivament mitjans legals, ja que és la mateixa legalitat que impedeix, per exemple, l'exercici democràtic de dret a l'autodeterminació. Qualsevol estratègia que obviï aquesta realitat cau en l'idealisme típic del sobiranisme legalista, que impedeix precisament el desplegament d'una estratègia que tingui possibilitats de reeixir.

Per contra, una estratègia independentista que parteixi de la realitat ha de contemplar l'ús de mitjans il·legals i al·legals, la qual cosa no vol dir que siguin violents. Per exemple, la majoria de pràctiques de desobediència civil o la convocatòria d'una consulta, com ara la que propugnava l'innocu Ibarretexe, són il·legals però cap independentista entenimentat renunciarà a recórrer-hi en una determinada fase de la lluita, que mal que pesi al TEDH, és l'únic camí.

Per tant, les condicions imposades pel TEDH per a qualsevol canvi només serveixen per al manteniment de l'statu quo, és a dir, dels Estats vigents. Comptat i debatut, amb els arguments d'aquest tribunal encara seríem sota el règim senyorial i la monarquia absoluta.

Joana Gorina

Manuel de Mentiroles

La reflexió del sindicalista Pere Foix Cases (1893/ 15-III-1978) proposa, si més no, tres nivells de lectura: historiogràfica, coetània i estratègica (amb el pròleg de Manuel Serra i Moret).  L’obra, guanyadora del Premi Josep Trueta i convocat pels Jocs Florals de Montevideo (1949), fou publicada el 1957 per la Fundació Sara Llorens Serra, mecenatge corresponent a la dona del teòric Manuel Serra i Moret. La data de publicació cal tenir-la present, perquè les reflexions que l’autor hi intercala en el segon redactat de 1968 introdueix uns biaixos ideològics corresponents al futur del socialisme  als anys seixanta.

L’aportació historiogràfica de l’assaig és destacable perquè en el seu moment d’elaboració (1949), cent anys després del centenari del Manifest del Partit Comunista i deu anys transcorreguts de l’ensulsiada de 1939, aporta una visió contextualitzada sobre l’evolució del lideratge revolucionari -en clau sindical de la CNT- a la Catalunya marcada pel pistolerisme de la patronal. Tanmateix, l’assaig és fet amb una finalitat pedagògica (=bastir uns referents-cruïlla): Pere Foix hi vol destacar fonamentalment les línies articuladores ideals, polítiques, dels capdavanters que s’hi estudien: Joan Roigé, Josep Maria Foix, Salvador Seguí, Àngel Pestanya, Joan Peiró i Eusebi Carbó. Les sis biografies, doncs, reflecteixen els avatars de la construcció de l’anarcosindicalisme bàsicament entre l’alba del segle vintè i els anys vint del segle passat. Efectivament, el període que transcorre entre el creixent qüestionament de la societat de la Restauració burgesa (l916-1923) i la consegüent dictadura de Primo de Rivera (1923- 1930), es caracteritza per una especial conjuntura de mobilització obrera, lluita de classes i crisi política que duu a la palestra la confrontació entre el corporativisme burgès i empresarial (amb la corresponent col·laboració dels poders governatius) i el front sindicalista. I precisament, el fet de reflectir les estratègies obreres davant  un context de crisi, de sobreexplotació, és un dels focus de tensió de l’argumentari de l’assaig. En aquest sentit, Pere Foix mostra un doble escenari: l’evolució organitzava de les bases productores i la consegüent controvèrsia ideològica.

L’evolució organitzativa és un referent essencial en la història dels treballadors. Aleshores, d’ençà de la fundació de la Confederació del Treball (1910), s’anà congriant -sobretot arran de la celebració del Congrés de Sants de 28 de juny de 1918- el transit de les societats obreres d’ofici cap al model de concentració per branques productives mitjançat el Sindicat d’Indústria, posteriorment anomenat Sindicat Únic; denominació que, per cert, no aclaria totalment la representació de la totalitat de agrupacions sindicals de producció. L’assoliment d’aquest model organitzatiu unificat aconseguí dotar de més capacitat de contestació i mobilització els diversos sectors obrers que definien progressivament les seves propostes econòmiques, laborals i, doncs, al capdavall, polítiques. Així, que el sindicalisme no suposà una identificació amb l’economicisme -si bé la millora de les condicions de treball era una màxima estratègica- és una de les conclusions a les quals arriba Pere Foix en resseguir les sis trajectòries (curulles de punts de confluència vital) en ser conseqüència d’aquest rerefons de lluita per una consolidació estructural i de difusió tàctica i de principis d’orientació. Com a conseqüència, la referència continuada a l’impuls de la premsa (Solidaridad Obrera) [1] és una constant en cada passatge biogràfic rememorat.

D’altra banda, el debat idològic esmentat té a veure amb les conseqüències de l’expansió -d’una certa crisi de creixement- de l’anarcosindicalisme. En els recorreguts de Salvador Seguí, d’Àngel Pestanya i de Joan Peiró és quan més s’emfasitza (per la seva pròpia evolució) el dilema entre expressió de la lluita únicament en la dimensió sindical i, d’altra banda, la necessitat de la seva expressió política. És a dir, es tractava  d’exposar la independència del sindicat hegemònic (CNT), però alhora tampoc no impossibilitar una traducció orgànica de la lluita per la base. Aquest posicionament tingué una triple resposta en tres dels casos estudiats: un nonat Partit Socialista Català (Salvador Seguí), el Partit Sindicalista (Pestanya) i els sindicats d’oposició (Joan Peiró). Les opcions suara esmentades, que reflectí Seguí a partir de la seva experiència, venien a plantejar, segons aquest sindicalista assassinat el 1923, el pas de l’opció individualista revolucionària a la concepció col·lectiva transformadora. Aquest plantejament tingué com a referent ideològic internacional el ressò de la revolució dels soviets. Amb tot, les intervencions crítiques de Pestanya i del mateix Pere Foix en el Congrés de la Internacional Sindical Roja feren dissentir aquest líders catalans de la via revolucionària hegemònica del Partit Comunista.

Més enllà d’aquest extrem, que reprendré tot seguit, sempre caldrà significar el gresol vital, formatiu (gairebé sempre des de l’autodidactisme i la voluntat de superació), els punts de reunió, de sociabilitat (els cafès, les escoles, els Ateneus), les lectures interioritzades i comentades (des del vitalisme de Nitezche fins a Bakunin, Proudhon, Kropotkin, Marx, Anselmo Lorenzo), els orígens federals d’alguns dels evocats (Eusebí Carbó) amb unes inicials relacions amb Pi i Margall. Comptat i debatut, tota aquesta xarxa formada per una determinada intel·lectualitat -bohèmia i revolucionària- transformadora, que tenia una fe gairebé absoluta en el futur de la condició humana, suposa que el text de qui fou biògraf de Serra i Moret i historiador dels anys del pistolerisme, pugui continuar essent hores d’ara un referent entre simbòlic i moral, a través del qual hom pugui materialitzar, definir, els meandres de la historicitat dels moviments socials que han optat -i opten- pel qüestionament de l’ordre existent en totes les seves facetes alienadores i identificar la necessitat d’actualitzar les concepcions i línies de determinació que, com a repte, té avui dia la via sindical que treballa per superar un marc legislatiu que, és clar, és incapaç de fer front a la crisi cíclica i estructural del sistema social i polític fonamentat en l’explotació i marginació socials.

Amb tot, com he assenyalat, una segona lectura d’Apòstols i  mercaders comprèn les notes complementàries, sobretot afegides al capítol dedicat a Àngel Pestanya, que elaborades el 1968 (la segona edició de l’obra fou publicada el febrer de 1976), pertoquen a la suposada deformació burocràtica del règim del socialisme real soviètic, la concepció del qual, segons Pere Foix, havia de ser explicitada i alhora substituïda pel programa del socialisme nòrdic, que aleshores representava l’assoliment de l’Estat del Benestar: “El nord d’Europa és un model de pau, de benaurança que els socialdemòcrates han assolit amb l’aquiescència general, que vol dir cultura i llibertat […]. Ara, joves catalans, en la nostra terra escolteu veus estranyes que fan la propaganda de conceptes exòtics, per bé que siguin explicats en la nostra llenguai per gent catalana; però que ens vénen de lluny i parlen d’una mena de nacional-socialisme conjuminat d’acord o per ordre del qui regeix un Estat perillosament imperialista i dictatorial que no admet la controvèrsia, car els dèspotes d’aquells Estat diuen que la controvèrsia és un exhibicionisme occidental i burgès” (pp. 167 i 180 de la 2ª edició). Aquesta crítica a la Unió Soviètica, i per derivació als moviments polítics comunistes antidictatorials de l’interior del país, es complementa amb l’inseriment de l’annex de la “Declaració de la Comissió Europea” (agost-setembre, 1968). Ambdues observacions indiquen que la segona edició assenyala una concreció de quina havia de ser la via política i sindical a seguir per a assolir la millora de les condicions de vida de la classe treballadora en un context redicalment nou: l’Europa dels anys seixanta. Tal vegada, les observacions de Foix, llastades per un pregon i descontextualitzat anticomunisme, volien constatar els canvis en l’estructura econòmica i social dels països industrialitzats que, precisament, emmarcats en un hipotètic augment de benestar material (indicat en la capacitat de mobilitat social i en l’emergència de la ideològicament polisèmica ‘classe mitjana’) havien de trobar l’eixida en el pricipi “democràtic” de l’Europa en construcció.

Heus ací el vessant europeista del socialisme liberal de l’autor. Una qüestió a plantejar, doncs, és si els ‘apòstols’ evocats per Pere Foix restaven el 1968 com a ‘prehistòria’, o bé, les consideracions esmentades a posteriori estableixen una metàfora política tot volent constatar la constant dialèctica de la identitat de la cultura ideològica del moviment obrer. Tot amb tot, en el pròleg al text, Pere Foix deixa clar l’objectiu que les vides analitzades en l’estudi havien de constituir un marc de referències com a condició necessària però no suficient: “Que els joves opinin i discuteixin sobre les idees, i analitzin els problemes tenebrosos que ens ha llegat la tragèdia [= ocupació feixista de 1939], els quals forçosament han de tenir una solució harmònica que esborri per sempre l’odi i la rancúnia. Solament així podran els joves ser actors optimistes en el desvetllament d’un poble que aspira a la llibertat per a poder incorporar-sea l’Europa democràtica que glorifica a l’individu i no tem l’accisó de la joventut, a la qual correspon batre el despotisme capitalista” (p.24). La perspectiva política transcorreguda des del moment històric viscut per les biografies aportades determinaria, segons l’autor, una necessària recomposició ideològica que, gairebé “matematitzada”, portaria a la fi del capitalisme a través de la socialdemocràcia laborista no marxista.

I, taxativament, aquest extrem és el que acaba de delimitar Serra i Moret en el proemi a l’assaig. Qui fou un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya apuntava que el cicle anarcosindicalista es clogué el 1923 i que la tasca prioritària d’ençà d’aleshores era la d’impulsar la incorporació del moviment obrer a l’imaginari col·lectiu i al moviment de construcció nacional. Serra i Moret tenia raó quan denunciava el menysteniment per part de la majoria intel·lectual (concentrada en el noucentisme) de la cultura política obrera. L’ideòleg socialdemòcrata advocava per la unificació entre cultura i alliberament social. Si bé aquest és un dels factors (que tanmateix es pot despendre de les individualitzats analitzades)  històrics que han definit una alba social més lliure, l’estratègia sota la qual basculava aquest objectiu era el model filantròpic laborista: les doctrines revolucionàries no havien sabut preveure els canvis econòmicosocials que comportaven a llur torn una “economia progressivament socialitzada i socialista” i que proritzaven la “ciencia i el treball” per comptes de la lluita de classes. L’objectiu de Serra i Moret era construir una “pàtria de tots els homes”.

La situació d’aïllament en què es trobava Serra i Moret a l’hora de fer el pròleg potser explica la hipotètica identificació (espiritual) amb l’experiència d’aquells apòstols remembrats i amb la pàtria. Però una cinquantena d’anys després, el dubte a plantejar és si hom ha assolit -per mitjà de la via socialdemòcrata- aquella patria dels humans. Heus ací la contradicció entre la història social i la seva ideologització.

El repte de construir una història dels treballadors per a bastir l’Europa que Pere Foix imaginava continua vigent (via l’autogestió nacionalpopular), però no a través de la dinàmica fracassada de l’actual model d’acumulació de capital com més va més en menys mans i recobert de la pàtina de new management [2]. Aquesta Europa, la dels mercaders, és un mite construït per la propaganda tecnocràtica del règim actual. La nova realitat la basteixen nous apòstols: avui, els dignes activistes que lluiten raonadament contra el Pla antiuniversitari de Bolonya, contra els especuladors, els agressors del territori i els torturadors policials. La perspectiva oberta dels processos de transformació possibilita la relectura crítica d’Apòstols i mercaders, que no en va se subtitulava, a tall de balanç, quaranta anys de lluita social a Catalunya.

Xavier Ferré