De la mateixa manera que la ironia popular diu que el cap d’una persona ha de servir per a alguna cosa més que per a pentinar-lo, el marxisme ens hauria de servir per a alguna cosa més que per a fer d’etiqueta simbòlica, de simple marca ornamental. Aquest escrit vol ser una incitació a fer servir el pensament dialèctic per a analitzar la realitat social i política, de manera que les nostres consideracions puguin abastar, tant com sigui possible, la complexitat de la societat i de l’acció.

Defugir el sectarisme i el sectorialisme

Entre els objectius d’anàlisi més importants per a l’Esquerra Independentista hi ha el de les formes d’opressió fonamentals que incideixen en les classes populars catalanes, partint de l’estudi dialèctic de les contradiccions. Seguirem, de manera general, els raonaments de l’opuscle “Lluita independentista avui” de l’MDT (2008) pel que fa a les opressions de gènere, nacional i social.

Sobre aquestes qüestions podem afirmar, en síntesi, que l’opressió de gènere, per exemple, afecta la meitat de la població i travessa els diferents sistemes econòmics que han existit fins avui. Demana unes formes d’organització i d’acció específiques, especialment independència d’anàlisi, de decisió i de crítica, en una intervenció que abasta tots els aspectes de la vida quotidiana, no sols la pública sinó també la privada. Constitueix, per les seves característiques, un eix central de la lluita ideològica, que afecta el conjunt de les relacions interpersonals. La lluita antipatriarcal no hauria de ser considerada, doncs, una simple lluita “sectorial”, sinó que és un fonament important  - bàsic – de l’alternativa social, del model de societat per la qual lluitem.

De manera semblant, podem veure que l’opressió nacional no es pot reduir tampoc a una lluita de caire sectorial, de defensa de la llengua i la cultura, perquè si bé aquests aspectes de la vida social són defensats en aquesta lluita, el fet de ser -l’opressió nacional- deguda una contradicció que implica el conjunt de la població (la nació) confrontada als poders dels Estats, fa que tingui a veure amb l’organització col·lectiva de la societat i que posseeixi un abast social ampli, de manera que es confon en molts aspectes amb la lluita global (política) per la gestió democràtica de la societat que considerem.

I, pel que fa a l’anomenada opressió social, les consideracions són semblants: la lluita de classes (que és com es presenta aquesta contradicció) no es pot simplificar tampoc amb una reivindicació sindical. La lluita de classes és una confrontació socio-política que té com a objectiu capgirar la gestió social i política de la societat, fent-la passar de la dictadura del capital, a la gestió democràtica col·lectiva dels recursos, de la producció i dels fluxos econòmics (partint de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció).

Les classes populars catalanes es troben sotmeses a les tres formes d’opressió bàsiques que hem comentat i seria, doncs, un error considerar-les (a causa de la manca d’anàlisi dialèctica) com una sola contradicció. Tal com hem exposat succintament, les contradiccions en què  es fonamenten aquestes opressions no es manifesten pas d’una manera homogènia i tenen dinàmiques pròpies. Però, tal com hem comentat també, es concentren socialment en les classes populars de la nació oprimida. Les diferents opressions tenen així escales diferents en el temps i travessen conjuntures diferenciades, d’acord amb l’abast i l’evolució de les contradiccions en què es fonamenten, i agrupen també sectors socials diferents. Existeix, doncs, lluita de gènere, lluita nacional i lluita social més enllà de l’Esquerra Independentista; i l’Esquerra Independentista pot incidir en aquestes lluites amb instruments organitzatius i ideològics diversos, tot establint formes d’incidència i de col·laboració també diversificats. En conclusió, la lluita no s’acaba amb l’agitació i la mobilització de l’Esquerra Independentista (entenent per Esquerra Independentista els sectors socials amb consciència simultània de les formes d’opressió i amb una proposta política concreta de societat socialista independent dels Països Catalans).

El gresol en què es fusionen aquestes lluites i on s’apleguen més àmpliament tots els sectors, és d’un abast més ampli que la simple Esquerra Independentista, és l’espai que hem anomenat la Unitat Popular, definit per la voluntat de lluita conjunta contra les formes d’opressió. La Unitat Popular es pot concebre justament com el marc organitzatiu que permet, a més d’organitzar les diferents lluites, articular-les i projectar-les en les alternatives socials i polítiques de cada moment concret. Aquesta concepció de la configuració de les lluites parteix d’una possibilitat d’aglutinació màxima de forces en una orientació alliberadora, i evita de caure en posicions reduccionistes de tipus sectari i sectorialitzador.

La política i la conjuntura

El concepte de conjuntura és molt important per tal de no perdre’s en una mena de lluita lineal sense perspectives concretes a curt i a mitjà termini, amb un únic canvi previsible en un moment final de la revolució. La dialèctica també és útil, doncs, en el camp de la política, en l’estudi de la correlació de forces al nivell de les superestructures polítiques i ideològiques, un estudi on es considera cada conjuntura concreta, és a dir, les diferents combinacions de condicions socials i polítiques que defineixen un moment concret

La política no és ben compresa i assumida des de les concepcions menys dialèctiques de l’independentisme, que entenen la relació entre l’Esquerra Independentista i les estructures polítiques només com si es tractés d’una qüestió de contaminació o de puresa: des d’aquestes posicions, la política és simplificada com l’actuació dins unes estructures dels Estats opressors, respecte a les quals només és possible la crítica i l’abstenció, seguint una mena d’obsessió per evitar la “contaminació”. Això no és dialèctic.

Com és sabut, les estructures polítiques creades pels Estats opressors (també les autonòmiques  i les municipals) han estat concebudes per a la seva pròpia pervivència i, des de la seva simple dinàmica interna, aquestes estructures no permetran l’alliberament ple de les classes populars catalanes. Però, tot i que les estructures creades pels Estats no són les estructures internes en què es basa la dinàmica fonamental del nostre moviment, aquesta impossibilitat final no nega pas la viabililitat d’una utilització de les estructures polítiques en la lluita d’alliberament, en la mesura que puguin servir d’instruments d’organització o de difusió al servei de les classes populars. Les estructures municipals per exemple han estat considerades les més fàcils per a una intervenció política favorable a les classes populars catalanes en lluita, a causa de la seva proximitat més grans a la població. I uns raonaments paral·lels es podrien fer respecte de les estructures autonòmiques, tot i considerar les possibilitats d’utilització força més complexes.

Un enfocament dialèctic ha de raonar les possibilitats d’utilització de les diferents estructures polítiques només en funció de dues consideracions: de la capacitat organitzativa i ideològica del moviment en cada lloc i moment concrets; i de les possibilitats d’organització i de difusió que les diferents conquestes polítiques facin possible. Cap altra consideració dogmàtica que no valori els elements en qüestió, no té en compte realment la dialèctica.

La dialèctica, en el camp de la política, s’estableix, doncs, entre la força (organitzativa i ideològica) de les organitzacions polítiques populars i les pressions per la integració en el sistema que exerceixen les estructures del poder dominant. Evitar el contacte amb “la política” és voler “oblidar” la contradicció no enfrontant-la, és abdicar d’exercir la dialèctica, és optar al capdavall per l’immobilisme polític o la marginalitat social com a actitud de replegament. Unes posicions d’aquesta mena serien incapaces d’analitzar, per exemple, l’avanç (contradictori) de la presència independentista al si de la societat catalana al llarg dels darrers decennis, i no podrien entendre gaire res del que ha passat i del que passa o pot arribar a passar...

La dialèctica ens ensenya que l’independentisme ha anat avançant perquè la lluita per aquest objectiu s’ha anat estenent a sectors socials cada cop més amplis. Així, si en un primer moment, la lluita per la independència trobava ressò únicament entre el poble treballador català, l’extensió gradual de la lluita dins la societat catalana ha portat a la incorporació de sectors de la petita i la mitjana burgesia, sectors que mantenen uns posicionaments diferenciats dels propis dels sectors populars i obrers, que són els que ha defensat i defensa l’Esquerra Independentista.

 Les posicions polítiques independentistes (o sobiranistes) més moderades d’ERC i de sectors de CiU no es poden interpretar només com a “maniobres” d’aquests sectors per a enganyar el poble, sinó que s’han de veure també com un reflex d’una posició que és en part pròpia d’uns sectors socials menys oprimits o menys organitzats socialment.

El que anomenem “ruptura democràtica per la independència” tindrà lloc en un moment en què existeixi una majoria social favorable a aquest objectiu. La dialèctica mostra també, com a perspectiva de futur, que al si d’aquesta majoria social existirà tot un ventall de posicions que seran el reflex dels sectors socials diversos que s’hauran adherit a la lluita. L’estudi de la dialèctica de la correlació de forces entre els diferents sectors socials permet de pensar que aquesta “ruptura democràtica per la independència” tindrà lloc amb el suport actiu fonamental dels sectors obrers i populars (la Unitat Popular), però necessitarà també la cooperació d’altres sectors socials interessats en un primer moment en el dret d’autodeterminació i, posteriorment, en l’existència d’un Estat propi. Que aquest Estat independent sigui una República popular alliberada realment de la tutela de poders d’altres Estats i pugui ser un fre per als poders capitalistes nacionals i supranacionals, depèn  de la força que la Unitat Popular tingui en el desencadenament de la ruptura independentista.

Només la lluita, permanent i creixent, per l’autoorganització popular tot disputant la presència social i el poder a les forces polítiques avui dominants, en tots els terrenys on l’avanç sigui possible, permetrà fer passos segurs, i socialment rellevants, cap a la societat catalana  lliure d’opressió.

Caldrà combatre la repressió que cada avanç anirà comportant. Però... no és la presència i la superació de la repressió un dels eixos centrals de la nostra dialèctica?

Carles Castellanos

Mentre desenes de milers de treballadors i treballadores de la Catalunya Nord i del conjunt de l’Estat francès es manifestaven a finals de gener per defensar els seus llocs de treball, el seu poder adquisitiu, els seus drets socials i un altre model econòmic i per garantir que no fossin ells i elles qui paguessin la crisi, les classes treballadores catalanes del sud dels Pirineus veiem incrèdules com, davant d’una precarietat encara pitjor, les respostes que es plantegen des de les grans organitzacions polítiques i sindicals que es diuen d’esquerres es presenten fragmentades, difuses, tímides i totalment insuficients.

Així, a les comunitats autònomes de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses, la taxa d’atur s’ha incrementat del 7,4% fins al 13% en tan sols un any, restant a les portes del milió de catalans i catalanes a l’atur (oficialment, a finals de gener, tan sols en faltaven 80.000) i sembla que ningú hi vulgui fer res. L’opereta entre banca, organitzacions empresarials i partits polítics, per tal de cercar qui té la culpa de la crisi és tan dolenta que compleix a la perfecció la seva funció: adormir-nos.

Analitzant el primer d’aquests actors, trobem una banca que ha reduït els seus beneficis durant el 2008 en menys d’un punt, respecte als de l’any anterior, superant els 20.000 milions d’euros de guanys nets. Igualment, mentre rep una injecció de 50.000 milions d’euros i avals per valor de 100.000 milions, s’atreveix a dir que la reducció del crèdit a famílies (sobretot) i a empreses (en menor mesura) és a causa que els projectes que es reben “no són solvents”. Per fer-vos una idea de les xifres que mou la banca i dels marges amb què juga, tingueu en compte que l’espoli fiscal dels Països Catalans el 2005 vorejà els 25.000 milions d’euros, mentre que 50.000 milions d’euros és la despesa anual necessària que calcula l’ONU per resoldre els problemes d’educació, sanitat i alimentació a tot el món. Qüestió de prioritats...

Mentrestant, les empreses s’aferren ràpidament a una reducció dels beneficis per criticar la poca “competitivitat” del nostre mercat laboral i, al més pur estil mafiós, extorsionen la societat, tot reclamant l’acceptació de milers d’acomiadaments i major flexibilització de la legislació laboral a canvi de no abandonar el país. Cal parar atenció al fet que aquestes empreses (sobretot les multinacionals) rarament presenten números negatius, sinó “menys positius”, i no parlaran de fàbriques “deficitàries”, sinó de “menys competitives”, cosa que explicita clarament com els llocs de treball esdevenen peces de canvi per aconseguir més beneficis i, en cap cas, la simple viabilitat de les empreses. La seva riquesa passa per davant de les nostres vides i, a sobre, tenen el cinisme d’afirmar que l’absentisme ha causat aquesta crisi. Mentrestrant, obliden amb rapidesa que Espanya és aquell estat d’Europa i de l’OCDE on els beneficis de les empreses han augmentat més entre el 1999 i el 2007, exactament un 238,7%, mentre que és també l’únic on el poder adquisitiu de les classes treballadores no augmenta des del 1995.

Per la seva banda, els governs central i autonòmics, la majoria d’ells governats per teòriques esquerres, abanderen una retòrica de defensa dels llocs de treball i de l’escarransit Estat del Benestar, mentre reparteixen ajudes indiscriminades a la banca, aproven expedients de regulació de justificació dubtosa, incompleixen amb els serveis socials promesos i aprovats i a Europa donen suport a un model neoliberal que ataca d’arrel els nostres drets socials i laborals i criminalitza les persones immigrades.

Però la situació és tan insostenible i socialment poc justificable que, malgrat la tasca “pacificadora” dels grans mitjans de comunicació per evitar-ho, el descontentament comença a transformar-se en indignació. I aquí és on aquelles organitzacions que més haurien de liderar la reivindicació entren en escena, per tal d’actuar com a narcotitzants per a les classes treballadores. Així, en una de les més clares dimissions del seu esperit i raó de ser, CCOO i UGT plantegen unes respostes inusitadament suaus i fragmentades respecte als atacs als drets de la seva afiliació de base i del conjunt dels treballadors i les treballadores. Diuen que reserven la vaga general per una “situació pitjor”, afirmen que aquesta no resoldria res i en veu petita es justifiquen afirmant que no volen afavorir la tornada del PP al poder, mentre veuen com les partides destinades a les seves subvencions es mantenen sorprenentment intactes, malgrat la crisi i el dèficit públic que pateix l’Estat. Tanmateix, hi ha poca gent que encara confongui prudència amb docilitat.

Una vaga general des de la base,

És en aquest context que la Intersindical-CSC va aprovar en el seu darrer Congrés una resolució que instava a usar la vaga general com a crítica contundent a les polítiques empreses per sortir de la crisi, polítiques que carreguen a l’esquena de les classes treballadores el preu d’una situació que no han provocat. De fet, una crisi mundial d’aquestes característiques i que es pateix arreu, en què el diner no es mou d’un país a l’altre i es perjudica el primer d’aquests, sinó que no hi ha país que se’n salvi, pot significar dues coses: o el diner ha fugit a Mart (o a qualsevol altre cos espacial) o aquell diner era fictici, expressió màxima d’un capitalisme financer i especulatiu que, en descobrir l’engany, s’ensorra com un castell de cartes. I si no sou en Tom Cruise, segurament coincidireu a descartar ràpidament la primera opció.

En aquest sentit, la situació es torna clara i la injustícia, fefaent: les classes treballadores sostenim un sistema capitalista neoliberal i irreal sobre el qual no ens han consultat a l’hora d’edificar-lo, que ens perjudica i precaritza directament, en el qual no podem influir mitjançant estructures democràtiques internacionals i que ens reclama majors esforços en temps de crisi, per tal de seguir-se “refundant” i perpetuant.

Però, malgrat les eines d’alienació de la societat, actualment amb els mitjans de comunicació de masses i els sindicats espanyols com a principals protagonistes, la societat comença a preguntar-se per què ningú hi fa res. És en la més extrema precarietat a què l’atur ens està abocant que es veu més clar l’engany i és aquesta la que està fent germinar reivindicacions oblidades i ànsies de revolta pròpies d’altres temps. El rum-rum que apel·la a una gran vaga general es pot sentir cada cop a més espais, la majoria despolititzats i en boca de persones històricament allunyades de qualsevol sentiment explícit de classe, però que ara veuen més necessari que mai una resposta contundent a una situació injustificable. No són els textos de Marx el que els inspiren, sinó la indignació, la precarietat i l’engany abstracte a què estan abocats i abocades.

I és aquí on cal que els sindicats i organitzacions socials i polítiques combatives prenem el relleu de les velles estructures burocratitzades de CCOO i UGT i  emprenguem tres tasques ineludibles: unió, resposta i politització.

En primer lloc, doncs, cal una unió estratègica de totes aquelles organitzacions i persones d’esquerres que tinguin com a objectiu una superació de la crisi que no suposi una nova derrota per a les classes treballadores, sinó que esdevingui una oportunitat per reivindicar, combatre i guanyar nous drets. De fet, l’experiència ens dóna la raó, ja que, si ha estat l’especulació i la desigualtat social el que ha porta a la crisi actual, no serà sense l’edificació d’un nou model econòmic i social i l’assoliment de major poder adquisitiu per a les classes humils que ens en sortirem. Cal assenyalar també que no es començaria de zero i experiències com la Plataforma contra els Tancaments o la incipient campanya perquè la crisi la paguin els rics són espais que poden servir d’embrió de la nova unitat o per articular-la.

Seguidament, caldrà convertir aquesta avantguarda en un referent per a tots els treballadors i totes les treballadores precaritzades, a l’atur o que pateixen per la seva feina i que cerquen algú que doni resposta a les seves inquietuds i reivindicacions. El procés pot ser llarg, ja que la representació actual de les classes treballadores se la reparteixen amb una majoria aclaparadora CCOO i UGT, motiu pel qual cal escometre aquesta hegemonia, amb el handicap afegit de l’ostracisme a què ens releguen i ens relegaran els mitjans de comunicació de masses. Per aquest motiu, caldrà construir un missatge contundent, però senzill, amb una forma assumible per una majoria social (cosa que significa ser durs/es en el fons i les accions i més oberts/es en la forma i el llenguatge) i amb una publicitació territorialitzada i de proximitat, a les viles i a les empreses. D’aquesta manera, l’objectiu final, la vaga general, haurà d’anar precedit per una campanya de promoció llarga, àmplia i propera, per assegurar-ne un èxit molt per sobre del que pertocaria si ens atenguéssim només a la representació sindical.

Finalment, caldrà que aquest incipient descontentament, elevat després a indignació, no conflueixi tan sols en una expressió de ràbia aïllada, sinó que serveixi per articular una proposta política que tingui continuïtat, fins a atènyer els objectius clau marcats amb anterioritat. Així, no es pot construir una revolta com la grega, sense reivindicacions polítiques ni lideratges clars, ni una vaga com la francesa, en què tothom torna al lloc de treball l’endemà, sinó que es fan més necessaris que mai una estratègia, uns objectius i unes classes treballadores amb voluntat de lluita prolongada i coherent.

Un discurs popular i nacional

Aquesta resposta, tal com s’entén des de la Intersindical-CSC, ha de suposar un punt i a part en les lluites obreres, no només perquè pot esdevenir un símptoma del declivi dels grans sindicats espanyols com a líders del moviment obrer, sinó perquè pot comportar el renaixement del vell sentiment de classe, enterrat per alguns i algunes que van veure en les classes mitjanes la clau per trencar-ne la unitat. D’aquesta manera, el fet de no resignar-nos a plantejar el conflicte exclusivament empresa per empresa, la qual cosa sens dubte ens debilitaria i suposaria una gran injustícia per a tots els treballadors i totes les treballadores de petites empreses que es veuen al carrer a causa d’acomiadaments individuals, ha de suposar una nova consciència comuna, arran de la coincidència de reivindicacions, que superaria l’intent d’aturar llunyans expedients de regulació, per tal de passar a plantejar un canvi social en què les classes treballadores no hàgim de patir per l’atur, la temporalitat, la sinistralitat, els serveis socials o els salaris irrisoris, uns objectius comuns per a totes i tots.

De la mateixa manera, dins d’aquesta unitat cal integrar-hi també aquells col·lectius històricament menyspreats pel sindicalisme majoritari, com són els del jovent, la immigració, les dones, els i les LGTB o les persones amb minusvalideses, que han restat exclosos de la lluita obrera, quan són precisament qui més pateixen la precarització.

Igualment, és en aquest context que les reivindicacions sobiranistes dels Països Catalans prenen més sentit que mai i on l’equivalència entre alliberament social i nacional esdevé més clara. No és una coincidència que els Països Catalans siguin territoris en què les taxes d’atur i els expedients de regulació augmentin molt per sobre de les mitjanes dels Estats espanyol i francès. A les dificultats pròpies de la crisi i les mesures neoliberals empreses pels respectius governs, cal afegir-hi la manca de competències i un accentuat espoli fiscal que impedeix impulsar mesures adients i adequades a les necessitats i característiques del país, així com un model social, laboral i industrial propi i eficient, capaç de combinar benestar, igualtat, treball i producció.

Així, ara és més necessari que mai exercir el nostre legítim dret a l’autodeterminació, per tal de trencar les constitucions espanyola i francesa que ens neguen competències en matèria laboral, per tal de poder construir el nostre Marc Català de Relacions Laborals i Protecció Social.

Lluita, unitat obrera, transformació social, alliberament nacional... Aquesta és l’aposta de la Intersindical-CSC, del sindicalisme nacional i de classe, perquè, quan el pactisme ha suposat la institucionalització de la precarietat, arriba l’hora del conflicte social. Perquè ja no ens alimenten molles.

Isabel Pallarés
(Secretària Confederal de la Intersindical-CSC)

L'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES), altrament conegut com a pla de Bolonya, és el marc educatiu europeu i de qualitat creat a partir de la Declaració de Bolonya, amb la finalitat de fomentar el creixement econòmic d'Europa, la seva competitivitat internacional i la seva cohesió social a través de l'educació i la formació dels ciutadans al llarg de la seva vida i mobilitat. Aquesta declaració, firmada a Sorbona el 25 de maig 1998, pretenia buscar com a objectius el suplement europeu al títol, programar l’ensenyament en dos cicles, el primer dels quals tindria competències professionals plenes, organitzar el sistema europeu de transferència de crèdits, potenciar la mobilitat d’usuaris de la universitat en general, assegurar la qualitat de l’ensenyament i promoure la dimensió europea de l’ensenyament superior.

Dins de tot el conjunt d’incògnites d’aquesta declaració la més problemàtica correspon al crèdit europeu o crèdit ECTS. Aquest tipus de crèdit pretén representar el volum de treball que l’estudiant ha de realitzar per superar la assignatura, dintre dels suposats barems d’un estudiant mitjà. El valor estimat del treball de l’alumne es basa en 40 hores per setmana, fet que suposa un valor de 1.600 hores per curs acadèmic i entre 25 i 30 hores de treball per a la superació d’un crèdit. Fent la comparativa amb l’actual sistema, veiem que actualment un crèdit equival, més o menys, a 10 hores de classe presencial. La diferència més clara dels dos sistemes és que el crèdit europeu no és una bona mesura de temps pel fa a les classes impartides pel professor, sinó que es refereix a un volum total de treball de l’alumne expressat en hores, on s’inclouen les classes (tant teòriques com pràctiques), l’esforç dedicat a l’estudi, els seminaris, els treballs i també les hores dedicades a la preparació i realització d’un examen.

L’altra de les variacions més importants que suposarà la implantació de l’espai europeu d’educació superior serà la nova estructura  que tindran les carreres, de manera que la diplomatura, la llicenciatura i el màster desapareixeran per donar a entrada al model dels graus. Aquest model, elaborat seguint el típic model anglosaxó, es dividirà en dues parts força separades: els estudis de grau i els de postgrau. El nombre total de crèdits necessaris per obtenir el grau oscil·la entre 180 i 240 ECTS, que equivaldrien a 4 anys. No obstant això, hi ha carreres que queden fora d'aquest nombre de crèdits i se’n requeriran més en Medicina, Farmàcia, Veterinària, Arquitectura, Infermeria, Dret i d’altres.

Un fet que cal destacar és la remodelació que ja s’ha fet del conjunt de carreres, el primer pas que han dut a terme les universitats per adaptar-se al nou model universitari. Seguint la lògica empresarial que acompanya en tot moment aquest procés, s’ha intentat eliminar les carreres menys rendibles i productives per al mercat (com les humanitats, filologies, història de l’art...), tot i que veient la resposta de la comunitat universitària, el govern ha optat per evitar la polèmica i cedir a les universitats la potestat de decidir si volen impartir graus deficitaris.

Aquest fet demostra una vegada més la veritable intenció de la reforma. Així doncs, ens trobem que les actuals llicenciatures de 5 anys (300 crèdits) queden relegades a uns graus generalistes de 4 anys (240 crèdits ECTS) enfocats a crear una mà d’obra que acabi els estudis universitaris amb un títol menor i, per tant, accedeixi al mercat laboral en pitjors condicions. En aquesta situació serà gairebé imprescindible cursar un postgrau si es vol aconseguir una formació adequada i una feina en condicions.

Aquí és on entrem a qüestionar la mateixa formació que aquests nous graus tindran en comparació amb les actuals llicenciatures. Cal tenir en compte que a partir de l’any vinent totes les carreres sofriran aquesta modificació i, per tant, patiran una gran reestructuració o fins i tot la desaparició.

El segon bloc en què es dividiran els estudis serà el postgrau. Si com ja s’ha dit el títol de grau proporciona una formació més generalista amb un accés més directe (tot i que en pitjor condicions que la llicenciatura) al mercat laboral, els títols de postgrau busquen una formació més especialitzada dirigida a feines que requereixen una major qualificació i capacitació tècnica. Per això, el postgrau es divideix en dues etapes: el màster i el doctorat. La primera, que dura 1 o 2 anys, busca una formació “de caràcter especialitzat i multidisciplinari, dirigida a una especialització acadèmica o professional”. La segona etapa és la realització d’una tesi doctoral i va encaminada a la “formació avançada en tècniques d’investigació”.

Els problemes que se’ns plantegen tenen a veure amb el fet que si bé en principi només caldrà tenir el títol de grau per accedir-hi, és més que probable que no hi hagi places per a tota la gent que acabi els graus (es preveu que només un 30% dels graduats hi accedeixin).  Per això, ja hi ha universitats que estan exigint uns requisits d’accés desproporcionats, com ara tenir un nivell d’anglès superior al que es demana a universitats dels EEUU. En aquest sentit, el conseller Huguet ha expressat la voluntat del govern perquè el nivell d’anglès actuï com a filtre d’accés als postgraus i ha afirmat que les universitats que demanin més nivell d’anglès rebran més finançament. Entenem que aquest és un altre filtre socioeconòmic ja que el nivell que es pot assolir en l’educació pública és molt inferior al que es demana. Com a conclusió, podem entreveure que aquest nou model educatiu pretén fer entrar en el mercat l’educació; i l’estudiant passa a ser una mercaderia més de tot aquest sistema.

L’últim dels aspectes que influeixen de manera notable en la implantació de l’Espai Europeu d’Educació Superior a través del procés de Bolonya serà el conjunt de privatitzacions que la universitat haurà de dur a terme per suportar el canvi. Què entenem per privatitzacions? Doncs ens referim al fet que la universitat és una empresa més. No només perquè el model d’educació s’orienta fonamentalment a crear treballadors formats que responguin als interessos de les empreses i no pas a l’amor per l’estudi com passava a les acadèmies antigues de Plató i Aristòtil, sinó perquè l’empresa, el capitalisme i, per tant, les privatitzacions dels serveis s’han fusionat ja amb el concepte i realitat d’universitat. No s’entén una cosa sense l’altra.

Cal remarcar que hi haurà més finançament per a aquelles carreres que serveixin per crear empreses. Les taxes pujaran, de manera que el grau costarà més del doble que les actuals llicenciatures. Existirà també una tendència a disminuir les beques. La Universitat de Sevilla estableix el criteri que la universitat s'ha d'autofinançar. Així doncs, la universitat passa a ser una empresa i, per tant, es tendirà a suprimir les carreres que no siguin rendibles, com ara aquelles que tinguin un nombre d'alumnes menor de 25. El finançament privat ha d'arribar al 30 per 100 del pressupost universitari.

Aquesta situació no ens hauria de sorprendre ja que vivim a Occident, en una societat capitalista, on tot tendeix a convertir-se en mercaderia des de fa anys. La pregunta que immediatament ens ve al cap és, i per què això? Sempre ha estat així? Per què barrejar la política amb la universitat? Per respondre mínimament aquestes preguntes cal que entenguem d’on surten les universitats. Ens basarem en les reflexions de Miguel Candel, un catedràtic de la UB especialista en Història Medieval i també un ferm lluitador contra el capitalisme.

El concepte universitat com a tal va néixer al segle XI a Bolonya (quina ironia té la història, eh?) en plena societat feudal. Què s’hi ensenyava? Doncs el que calgués per satisfer les relacions i interessos d’aquella societat. S’hi explicava que tot tenia el seu origen en Déu. Les universitats estaven relacionades amb la noblesa i l’església i el seu objectiu era mantenir la tradició, mantenir la teoria de la revelació del saber per part de Déu. És a dir, la universitat estava al servei dels interessos d’aquella societat concreta. Érem a la universitat feudal.

A mesura que avança la societat, per explicar-ho molt ràpidament i de manera esquemàtica, de l’artesania en sorgeix la petita burgesia i d’aquí apareix l’embrió del que seria la societat actual. La burgesia va arrabassant poder i hi ha una lluita entre la societat feudal i la societat moderna. Els interessos són ben diferenciats, ja que mentre que als feudals els interessa continuar en l’obscuritat de l’edat mitjana, els burgesos, en aquella època revolucionaris, intenten desenvolupar la tecnologia per millorar les màquines i així treure més benefici dels processos de producció i fer-se més rics. Als burgesos, doncs, els interessa la ciència i això també té el seu reflex en les universitats.

La universitat feudal ja no és útil per a aquesta nova societat emergent. Recordem tres casos en què la universitat feia d’agent revolucionari contra l’antiga societat feudal. En primer lloc, trobem Nicolau Copèrrnic, que va publicar el 1543  De les revolucions, de les òrbites i dels cossos celestials, on es qüestionava el coneixement geocèntric que considerava la Terra com a centre de l’univers. Aquest llibre va ser prohibit i va tenir una gran difusió clandestina. En segon lloc, hi ha Andrea Vesalio, que el mateix 1543 va ser el primer a elaborar un tractat d’anatomia humana basat en l’anàlisi del cos. Amb Vesalio va aparèixer la mirada materialista envers l’home, però el llibre va ser cremat i va morir en un accident de vaixell mentre l’església esbombava que Déu l’havia castigat per heretge. L’últim cas és el de Galileu Galilei, que amb l’ajuda del telescopi s’adonà que la terra no era plana. L’església va prohibir el telescopi i el va obligar a retractar-se de les seves descobertes. I se li va prohibir d’ensenyar a la Universitat (!).

A poc a poc apareixen criteris per mesurar; hi ha una mirada científica de la realitat. Recordem Darwin amb el seu Origen de les espècies, on s’introdueix el concepte evolució. La nova universitat estava al servei de la nova societat emergent, la societat moderna. Què volem dir amb això? Que la societat marca una línia i la universitat la segueix; la universitat vetlla pels interessos de la societat. Seria estúpid creure que la universitat està aïllada de la societat i dels interessos dels qui hi manen.

Ara ens trobem en un moment en què Europa està subordinada als Estats Units i necessita competir amb l’emergent Xina, el Japó i l’Índia, raó per la qual ha d’enfortir la seva economia. I com s’enforteix l’economia de qualsevol lloc? Tenint un exèrcit de treballadors, tecnològicament especialitzats, prou dòcils perquè es passegin arreu del territori europeu treballant del que sigui (d’aquí l’interès per la mobilitat i per crear el sentiment de pertinença a la preciosa Europa) i defensant l’economia europea.

Però què vol dir defensar l’economia europea? Vol dir defensar els interessos dels treballadors? O més aviat els de les burgesies europees que es materialitzen en les burgesies de cadascun dels estats? Cal que entenguem Europa com una aliança entre les diferents burgesies per poder fer front a les amenaces d’altres llocs del planeta, de manera que no podem separar Bolonya de la iniciativa de l’euro, de la Constitució Europea, i del munt de tractats que han existit des del 1648 (Tractat de Westfàlia) i que s’han accelerat després de la II Guerra Mundial. Tot forma part d’un mateix bloc d’iniciatives amb uns objectius ben definits: enfortir el poder del Capital contra el interessos dels treballadors, que sempre han estat disposar de més temps per gaudir de la vida, treballar en una feina digna menys hores, preservar la natura i, en definitiva, vetllar per una vida gestionada pels i des dels treballadors i treballadores. Per això cal lluitar contra Bolonya, perquè és lluitar contra Europa i el Capital en favor de la dignitat dels estudiants i, en conseqüència, dels ciutadans.

Irene Fanals (militant del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans)

La darrera agressió a gran escala de l’Estat israelià contra el poble palestí, continuació del procés d’espoliació i neteja ètnica constant iniciat el 1948, i el resultat de les darreres eleccions celebrades a Israel no permeten albirar a curt termini una solució del conflicte entre aquest Estat i Palestina que es basi en el reconeixement dels drets del poble palestí

Les eleccions israelianes han suposat el reforçament de les tendències més extremistes del sionisme. Aquesta deriva no es pot atribuir a la violència defensiva palestina contra l’ocupació que es situa en unes cotes baixes, sinó que és el resultat d’un procés de clarificació entre les diferents estratègies de les faccions sionistes en el seu objectiu compartit de quedar-se definitivament amb les terres estratègicament més valuoses de Cisjordània (incloent-hi Jerusalem est) amb el mínim de palestins.

Davant la impossibilitat d’aconseguir que la majoria dels palestins s’avinguin a sotmetre’s a una “pau” dictada per Israel, objectiu del fracassat procés d’Oslo i de les negociacions de Camp David del 2000, la majoria de la població jueva israeliana ha anat abandonant des del 2001 el suport electoral als suposats coloms, representada pels laboristes, i ha anat reforçant com més va més les faccions sionistes més extremes, els anomenats falcons (Sharon, Olmert, Netanyahu o Livni).

Els suposats coloms havien plantejat la resolució del conflicte a partir d’unes negociacions bilaterals en què els palestins s’avindrien a renunciar a una part considerable dels seus drets a canvi d’un Estat mancat de viabilitat i sobirania, cosa que els permetria assolir l’objectiu estratègic esmentat més amunt. Aquesta va ser l’oferta «generosa» que Barak va plantejar l’estiu del 2000 als negociadors palestins i que Arafat, contràriament el que havia fet set anys abans, va rebutjar [1]. Des d’aleshores els laboristes no han deixat de retrocedir electoralment, retrocés que pot ser irreversible a les properes eleccions si es confirma la seva participació en el govern de Netanyahu.

Així doncs, s’ha imposat l’opció dels falcons, que consisteix bàsicament a actuar unilaterament respecte als palestins adduint la manca d’un interlocutor (una consigna llançada per Barak després de Camp David II), la qual cosa implica l’ampliació dels assentaments, l’expulsió de palestins de Jerusalem est i, si s’escau, la retirada d’alguns territoris ocupats, amb el benentès que l’Estat israelià en continuarà controlant l’accés per terra, mar i aire. Aquest és el model anomenat “desconnexió”, que ha permès crear la presó més gran del món, Gaza, sotmesa a un bloqueig econòmic desvastador.

Cal insistir que aquest model no és cap mostra de bona voluntat dels sionistes ni reflecteix la conversió de Sharon en un suposat colom, sinó que és una estratègia que pretén assolir els mateixos objectius compartits en una conjuntura determinad. Dov Weisglass, un conseller rellevant de Sharon, ho va expressar nítidament en una entrevista [2] al diari Haaretz (el 8 d’octubre de 2004), en la qual va respondre de la manera següent a la pregunta de si el seu major èxit havia estat congelar el procés polític legítimament:

"Això és exactament el que ha succeït. Ja sap que el terme 'procés polític' va associat a una pila de conceptes i compromisos. El procés polític implica l’establiment d’un Estat palestí amb tots els riscos que comporta, en matèria de seguretat. El procés polític implica l’evacuació dels assentaments, el retorn dels refugiats, la partició de Jerusalem. I tot això ha quedat ara congelat.”

D’altra banda, cal analitzar la pujada del partit Israel Beitenou, encapçalat per l’ultradretà Avidgor Libierman, com el fracàs a l’hora d’”integrar” a l’estil Oncle Sam la minoria àrab que es va salvar de la neteja ètnica del 1948. Des de l’any 2001, aquesta minoria ha anat abandonant el laborisme i ha optat o bé candidatures àrabs, o bé pel boicot a unes eleccions que només serveixen per legitimar el seu estatus de ciutadans de segona al seu país. El creixement d’Israel Beitenou expressa, doncs, les pors i els fantasmes [3] del sionisme davant l’alteritat àrab, que aquesta ideologia no ha aconseguit alienar i que no es sent identificada amb un Estat i uns símbols que només representen i privilegien els jueus.  

Per tant, podem dir que després del fracàs a l’hora d’aconseguir l’aquiescència dels palestins a deixar-se sotmetre tant dins com fora de la Línia Verda, el sionisme, un darrer vestigi de colonialisme decimonònic europeu, no té cap altra opció sinó acabar amb les impostures i les dissimulacions i mostrar tant el seu veritable caràcter racista com el seu objectiu de desposseir el poble palestí.

Tampoc els nomenaments en política exterior del nou govern nord-americà inviten a l’optimisme, ja que la majoria són defensors incondicionals de l’Estat d’Israel, començant per la mateixa Hillary Clinton i passant Rahm Emanuel. Si a aquests fets hi afegim la divisió entre els palestins, una divisió induïda i atiada per la política exterior nord-americana i europea de no respectar el resultat de les eleccions celebrades als territoris ocupats el 2006 i de donar suport incondicional a la corrupta i desprestigiada Autoritat Nacional Palestina, hi ha raons per pensar que el destí dels palestins i les palestines dependrà tant de la seva capacitat d’articular una resistència eficaç com de l’existència d’un moviment de solidaritat que pugui influir en la política exterior dels governs nord-americans i europeus i reorientar-la.

Boicot i lluita ideològica

Des de fa força anys existeix al nostre país un moviment de solidaritat amb Palestina que duu a terme una feina sovint invisible, però que és la que permet respostes i mobilitzacions massives com les que hi va haver el gener passat a diferents ciutats dels Països Catalans.

El 2006 les associacions d'amistat amb el poble palestí de les Balears, el País Valencià i Catalunya “van decidir coordinar-se  per millorar el treball de solidaritat amb Palestina que venien desenvolupant”. Per tant, el moviment de solidaritat amb Palestina ha avançat en el reconeixement dels Països Catalans com a àmbit de lluita, un fet que des de l’independentisme no haurien de menystenir sinó potenciar, lligant la lluita contra l’ocupació israeliana amb la nostra lluita contra l’ocupació espanyola i francesa.

La solidaritat amb el poble palestí es pot dur a terme amb activitats de tota mena, però deixant de banda la mobilització, sotmesa als fluxos de la conjuntura, hi ha dos eixos sobre els quals cal centrar l’acció permanent: el boicot a Israel i la lluita ideològica.

El boicot a Israel és una proposta d’acció llançada per  172 organitzacions palestines el juliol de 2005 que tot just comença a veure’s com la més efectiva per acabar amb l’ocupació, ja que fins ara ha tingut un ressò nul fora dels països anglosaxons. En aquest sentit cal dir que el moviment de solidaritat amb Palestina del nostre país l’ha situat com a l’eix de treball central de la seva acció.

Perquè tal com reflexionava Silvia Cattori el passat 27 de desembre [4], “si els responsables de la solidaritat internacional continuen desviant els militants amb anàlisis errònies i accions ineficaces, no podran impedir la propera, encara més terrible, masacre a Palestina. [...]. És important que els militants dediquin tots els esforços a pressionar els seus governs per obligar-los a acabar amb l’escandalosa impunitat de què gaudeix Israel.”

És a dir, més que no pas ajuda humanitària i solidaritat in situ, que de vegades acaba esdevenint un estèril turisme revolucionari (sic), el que palestines i palestins necessiten de nosaltres és una acció política que obligui els diferents governs i governets europeus i la mateixa Comunitat Europea a tallar les relacions amb l’Estat d’Israel, unes relacions que inclouen, com en el cas de l’Estat espanyol, la venda d’armament amb el qual s’ocupa Palestina i s’hi duu a terme la neteja ètnica.

La campanya de boicot a Israel ha de tenir com a objectiu final la prohibició de qualsevol relació comercial amb aquest país mentre no compleixi les resolucions de l’ONU. Però com ha assenyalat encertadament Michel Collon [5] per començar-la caldria concentrar-se en una llista limitada de productes, els que es considerin estratègicament més rellevants. D’altra banda, caldria estendre aquest boicot a àmbits situats en principi fora de la producció, és a dir, supraestructurals, com ara el món acadèmic o artístic. En aquest cas es tractaria de boicotejar les i els membres de la Universitat i artistes que no manifestin una crítica a les accions del seu govern contra el poble palestí.

A més de la tasca que duen a terme les i els militants de l’Esquerra Independentista que participen en les diferents associacions de solidaritat amb Palestina, la CUP hauria d’impulsar una línia de treball que reforçaria la proposta de boicot general a Israel: la presentació de mocions als diferents ajuntaments perquè es declari el territori de torn vedat als productes israelians. Es tracta d’una iniciativa política que, entre d’altres virtuts, permetria visualitzar i desemmascarar els còmplices polítics de l’Estat sionista al nostre país, especialment els que es reclamen de l’independentisme o d’un vague sobiranisme. 

Quant a la lluita ideològica, el moviment de solidaritat amb el poble ha anat duent a terme tasques d’informació i denúncia de la situació del poble palestí sota l’ocupació israeliana. Segons el nostre parer, aquesta lluita ideològica hauria de prioritzar:

• La denúncia del sionisme com una ideologia racista i que inevitablement portava a la neteja ètnica de Palestina si aconseguia els seus objectius [6].
• Una anàlisi adequada del conflicte, que no té res a veure amb en una mena de xoc interreligiós o fins i tot de suposades civilitzacions, sinó que es tracta d'una llarga lluita d'alliberament nacional i, també, social del poble palestí ocupat per l'Estat d'Israel.
• La resposta pública constant a les desinformacions, l’ocultació d’informació, la descontextualització del conflicte i, en general, al llenguatge esbiaixat que la majoria dels mitjans de comunicació convencionals usen a l’hora d’informar o opinar sobre el conflicte, tot adoptant el punt de vista israelià o de la política exterior de la CE. Un exemple seria el fet d’obviar o minimitzar en el relat dels esdeveniments de desembre i gener que va ser l’Estat sionista el que havia trencat la treva amb Hamàs el novembre passat.

En aquest darrer punt s’hi inclouria el combat ideològic constant a la petita minoria de periodistes i acadèmics que defensen la política de neteja ètnica i espoliació de l’Estat d’Israel amb sofismes que busquen sobretot de desviar l’atenció sobre l’origen i les raons del conflicte. Aquest petit grup no arriba ni a ser un lobby stricto sensu, però  gaudeix d’una gran prominència mediàtica gràcies a les seves columnes diàries o setmanals a diferents mitjans de comunicació, cosa que fa que les seves opinions siguin més visibles que no pas les veus del moviment de solidaritat amb Palestina, que només esporàdicament, i no pas sempre, tenen accés a les tribunes d’opinió.

Així, Villatoro, Rahola, Culla i cia ens bombardegen constantment amb la seva propaganda   pro-sionista, mentre que a Salah Jamal o Ferran Izquierdo només se’ls demana l’opinió quan el conflicte arriba a una fase de violència extrema. D’altra banda, molts mitjans consideren que l’opinió pro-palestina està representada amb els articles de columnistes que, sovint amb un coneixement superficial, en parlen apartant-se de les consignes més estridents de la propaganda israeliana però alhora defensen l’antipalestina política exterior de la CE en aquest conflicte.

La reacció irada d’alguns dels membres d’aquest grup pro-sionista perquè el seu nom i la seva foto sortia en una publicació alternativa que es va repartir massivament va arribar fins al ridícul d’anunciar [7] la presentació d’una querella contra la publicació i la persona que signava l’article que els criticava. El més esperpèntic de tot plegat era observar que  l’argumentació per presentar-la coincidia parcialment amb la que va fer servir l’inefable Baltasar Garzón per tancar Egin o Ardi Beltza, la qual cosa ens dóna la mesura de com entenen la llibertat d’expressió alguns opinadors pro-sionistes.

Cal accentuar, doncs, la crítica del discurs mistificador de l’opinió publicada pro-sionista, en la qual es poden observar unes constants, si més no des de l’esclat de la segona Intifada: la presentació del sionisme com una ideologia democràtica, obviant el seu caràcter racista (un atribut que es pot adjudicar al mateix Estat d’Israel); la negació de la neteja ètnica i, per tant, del dret de retorn i/o reparació; el menysteniment o oblit de l’ocupació i els seus efectes devastadors sobre la població i el territori palestins, raó per la qual no ens ha d’estranyar l’absència total de qualsevol referència tant als assentaments jueus, il·legals segons la legislació internacional, com a què caldria fer-hi en un suposat procés de pau; la defensa de les decisions que prenen els diferents govern israelians amb relació al conflicte; la propagació de l’argumentari que les acompanya [8]; la demonització d’Arafat i de qualsevol sector del poble palestí que no vulgui doblegar-se davant les inacceptables exigències israelianes; i la inconcreció del contingut de l’Estat palestí que diuen defensar, en aspectes claus com Jerusalem est, les fronteres de 1967, l’espai aeri i naval, els recursos hídrics, etc., ja que, seguint l’òptica sionista, veuen aquest Estat no pas com a resultat de la retirada total dels territoris ocupats el 1967 i del reconeixement dels drets palestins, sinó d’una negociació entre dues parts que tindrien drets equivalents, de manera que l’«Estat»  seria la resultant de la correlació de forces existents, favorables a l’Estat sionista.    
Feliu Ripoll

Manuel de Mentiroles

Disculpin les molèsties és literatura política de circumstàncies, i com passa amb aquesta mena de productes les mateixes conjuntures canviants acaben invalidant o relativitzant gran part del que s’hi diu.

Segons afirma el seu autor, la idea de redactar-lo va sorgir d’un encàrrec de l’editorial Ara Llibres, que el van convèncer de l’interès “d’explicar l’estratègia política d’Esquerra, una temàtica sobre la qual alguns han escrit i reflexionat amb profusió darrerament”. Com que segons Vendrell no es podia entendre aquesta estratègia sense repassar els darrers vint anys de la vida del partit, en lloc d’escriure un assaig de reflexió política, l’autor va optar per escriure una mena de crònica que s’atura en alguns dels episodis més tumultuosos de la vida interna d’ERC. Es tracta d’una tria discutible, perquè l’assaig de reflexió política no excloïa una ullada històrica.

Ara bé, si el gènere triat ja era discutible, el que acaba definitivament llastant el resultat final és el fet que Vendrell repassi la història recent d’ERC bàsicament a través de la narració d’un seguit d’anècdotes i vivències autobiogràfiques. Aquesta narració li serveix per passar comptes amb determinades persones (especialment Pilar Rahola i Pasqual Maragall), amb partits com CiU i amb institucions com la premsa, que s’havia acarnissat amb ell d’una manera despietada i demagògica arran del tema de la Carta Financera.

D’aquesta manera, l’objectiu de l’encàrrec (explicar “l’estratègia política d’Esquerra”) queda totalment desdibuixat i, en general, subordinat al conjunt d’anècdotes i vivències narrades, que destaquen massa sobre el conjunt. La reflexió sobre l’estratègia política d’ERC resta arraconada a les darreres pàgines del llibre, on l’autor es limita sobretot justificar el pacte amb el PSOE-PSC, és a dir, el Tripartit I i II, amb l’argument que “només amb Esquerra governant amb partits no nacionalistes, farem ciutadans no nacionalistes  votin per la independència en un referèdum d’autodeterminació” o “esdevinguin independentistes”.

Es tracta d’un argument feble, que revela les inconsistències d’aquesta suposada estratègia. D’entrada, és un greu error d’anàlisi de la realitat considerar el PSOE-PSC com un partit “no nacionalista”, ja que aquesta organització (incloent-hi les seves sucursals als Països Catalans) és un agent polític fonamental de l’ocupació espanyola, és a dir, del nacionalisme espanyol, que malda per esborrar la consciència nacional catalana. D’altra banda, tampoc no s’explica per quin mecanisme màgic els ciutadans considerats erròniament com a no nacionalistes es convertiran en independentistes catalans. Qualsevol procés d’independència implica un procés de conscienciació nacional (d’autocentrament, entre d’altres coses) que difícilment es pot dur a terme pactant o enfortint les forces polítiques que representen l’ocupació, és a dir, que actuen diàriament per imposar la consciència nacional espanyola o francesa.

Resulta també significatiu que, en el fons, Vendrell redueixi l’estratègia actual d’ERC a un acord de govern, un plantejament que palesa l’absència d’una veritable estratègia global d’alliberament nacional, que no només va més enllà de l’acció institucional, sinó que comporta, entre d’altres coses, la creació d’estructures al marge de les institucions, embrions del futur Estat indpendent. Aquesta manca de definició estratègica s’evidencia amb més claredat que enlloc a l’apartat anomenat inadequadament “La construcció nacional”, on en lloc d’esbossar-hi un camí per a aquesta construcció, només s’intenten descriure les característiques i desitjos de la generació a la qual pertany el mateix Vendrell.

Si la lectora o lector ha arribat fins aquí, es deu preguntar quin és l’interès d’un llibre tan efímer i amb una argumentació tan poc sòlida per a un membre o simpatitzant de l’Esquerra Independentista. Més enllà d’anècdotes i vivències, que tant agraden a la cultura fast-food actual, hi ha diversos aspectes que ens poden útils, encara que sigui per veure com no hem d’actuar.

Un d’aquests aspectes té a veure amb els primers anys de militància de l’autor. Xavier Vendrell va pertànyer a l’Esquerra Independentista de la segona meitat dels 80 del segle passat i sempre pot ser il·lustratiu i fins i tot interessant escoltar o llegir i analitzar per què gent com ell va optar per abandonar el moviment i ingressar a ERC. A més, Vendrell va participar d’una manera destacada de l’operació dissenyada el 1991 per la direcció d’ERC i una part de Catalunya Lliure per desactivar Terra Lliure, una operació que, a diferència del que s’afirma al llibre que comentem, no va portar la dissolució d’aquesta organització, encara que la va afectar notablement. 

Doncs bé, un cop llegides les pàgines que dedica a aquest episodi, sorprèn que les raons adduïdes per l’autor per militar a ERC siguin encara les que es van donar aleshores, algunes de tan inconsistents com la referència a la independència de les repúbliques bàltiques.

D’altra banda, vist amb perspectiva, tot i que Terra Lliure era un senyal d’identitat fonamental de l’Esquerra Independentista d’aleshores, no era pas l’únic, raó per la qual postular-ne la desaparició o creure que calia abandonar l’estratègia de propaganda armada no comportava automàticament passar-se amb armes i bagatges a ERC. 
 
Tot plegat ens mostra la inconsistència ideològica de la majoria de gent que va contribuir al que s’ha anomenat operació Colom per desactivar Terra Lliure. Aquesta inconsistència es palesa d’una manera més nítida en les pàgines que més endavant l’autor dedica a justificar per què es considera socialista. Aquestes pàgines revelen una penúria ideològica esborronadora, començant per l’ús inadequat del terme socialista en lloc de socialdemòcrata, que seria el més adequat per als qui com Vendrell defensen aquesta entelèquia anomenada “igualtat d’oportunitats”, passant per l’ús acrìtic del terme “democràcia” per qualificar l’ocupació espanyola i francesa i acabant per l’absència d’una veritable anàlisi del sistema capitalista i la seva dinàmica.

En aquest últim punt, la manca de referents ideològics mínimament seriosos és absoluta, ja que Xavier Vendrell fa una anàlisi de les desigualtats en termes morals; en concret les atribueix a  la cobdícia i l’egoisme, que qualifica de feblesa humana. Amb aquests pressupòsits no cal estranyar-se que la seva “solució” sigui una aposta per un Estat de Dret (inspirat, això sí, en els ideals de la Revolució Francesa) que faci complir la llei a tothom “sense excepció de ningú, sigui propietari d’un banc o d’un diari”.

Vendrell deu seu un socialista ben peculiar, perquè sembla que encara que no s’ha adonat de com és d’essencial dins el sistema capitalista la minoria que posseeix els mitjans de producció (propietaris); tampoc ha copsat la importància del paper de l’Estat en aquest sistema ni la incompatibilitat del socialisme amb l’existència de determinades relacions de producció. Per això, en lloc d’analitzar la realitat, somia truites i fa sermons des de la trona.

Un altre aspecte que ens pot inetressar del llibre té a veure amb la “professió” confessada de l’autor, ja que Vendrell és un exemple paradigmàtic del que s’anomena actualment “polític professional” i que el nostre moviment hauria d’observar i analitzar per evitar de seguir-ne les passes. L’ex-vicesecretari d’ERC no s’està de fer-ne una defensa a ultrança adduint que la dreta “voldria que la política no pogués ser, també, una professió, i en conseqüència continués, com en el segle XIX, només reservada als que viuen de renda.“

Es tracta d’un argument demagògic dels més barroers, perquè Vendrell obvia que quan es critica el professionalisme polític, en general no es qüestiona que els representants polítics cobrin durant l’exercici del seu càrrec ni es planteja que no hi hagin d’haver persones alliberades a les organitzacions. El que es qüestiona és, d’una banda, que les remuneracions siguin desorbitades i, de l’altra, que no hi hagi rotació en els càrrecs, de manera que hi ha persones que fa dotze, quinze, vint o trenta anys que ocupen càrrecs públics o estan alliberades en un determinat partit. Per això la limitació absoluta dels mandats és una necessitat d’higiene democràtica.  

Finalment, no ens podem estar de comentar un tercer aspecte sobre el qual Disculpin les molèsties ens permet de reflexionar: la defensa abrandada que en fa l’autor del sistema de delegats al Congrés Nacional d’ERC, sistema que la militància d’aquest partit va ser rebutjat al Congrés de Lleida. Malgrat el que digui Vendrell, l’objectiu que es pretenia i pretén implantant aquest sistema no  era ni és pas garantir la “participació de qualitat i conscient” de la majoria de la militància sinó fer els congressos nacionals menys imprevisibles, un fet que preocupa la direcció actual d’ERC, gràcies a un sistema en què la direcció i els quadres aconsegueixen controlar aquestes reunions, on es fixa la línia del partit i s’escullen determinats càrrecs de la direcció. Aquesta és la lliçó que ens ensenyen tots els partits del sistema, excepte ERC de moment.

Si l’objectiu real fos l’exposat per Vendrell, abans d’implantar un sistema de delegades o delegats per al Congrés Nacional, caldria garantir que la pràctica totalitat de la militància participa en la vida del partit, per exemple a nivell local, cosa que ell mateix reconeix que no passa. Se sap que una part gens menyspreable del que s’anomenen militants d’ERC es limiten a pagar una quota i no duen a terme cap activitat política regular, raó per la qual no té sentit plantejar un sistema de delegats o delegades quan la militància real (activa) són en realitat uns milers de persones.

Sens dubte, el delegacionisme és inevitable quan es traspassen determinades xifres de militància. Ara bé, sempre hi ha el perill que l’organització resti segrestada per una minoria (burocràcies dels partits) si no hi ha vida interna, és a dir, una militància activa.  En resum, mentre es pugui s’ha d’evitar el delegacionisme, raó per la qual encara s’entén menys que dintre de l’Esquerra Independentista n’hi hagués que durant el passat debat organitzatiu de la CUP proposessin que aquesta organització funcionés amb aquesta sistema.

M. Escrig